diumenge, 28 de desembre de 2014

Vides truncades


La tràgica ventada del passat 9 de desembre al Vallès Occidental va malmetre molts arbres del Cementiri de Terrassa; instal·lació funerària inaugurada al 1932 a fi de desmantellar el Cementiri Vell que havia quedat obsolet i absorbit pel creixement del nucli urbà.

Avui, diumenge 28 de desembre, acompanyant els familiars d'un veí de tota la vida, he pogut fer aquestes fotos. Poden fer-se moltes lectures, però la més important és que tot té el seu final; malgrat que el major patiment, d'aquells que han perdut un familiar, un amic, un bon col·lega o un camarada, és quant una vida queda truncada abans del que pertoca.




Aprenem d'aquestes imatges, i encarem els anys que ens resten de vida amb l'entusiasme i generositat del militant obrer, José Martínez, mort atropellat als 23 anys. Si no recordo malament era membre d'una minoritària escissió maoista del PCE, o del PSUC; tot i que la seva característica humana era la lluita desinteressada per l'adveniment de la democràcia i les llibertats en l'Espanya dels primers setantes del segle passat. El seu funeral va ser una demostració de lluita antifranquista, centenars i centenars de treballadors, de tots els partits, sindicats, grups i grupúscles (s'ha de pensar que en aquell any encara restaven en la clandestinitat) van acompanyar caminant el fèretre dut a les espatlles dels seus camarades des del seu domicili, en els pisos alts de la carretera de Rubí, fins el cementiri on va ser directament ficat al nínxol de la foto; potser amb la bandera vermella i l'estrella de cinc punxes, símbols de l'internacionalisme proletari i amb una carta (llegida al públic en l'acte del seu comiat) dirigida a la seva filla de pocs mesos per a que 25 anys després li fou lliurada, amb consells per no afluixar mai en la lluita per la llibertat i el socialisme.


...-

divendres, 19 de desembre de 2014

Llenya


Una estimada, i jove, neboda emigrant en un país centreuropeu a la recerca d'oportunitats per a desenvolupar la seva formació professional en el camp de la sanitat i la geriatria ens ha fet arribar una foto de la llar de foc de la petita borda alpina que s'ha llogat a mitges amb una col·lega.

La foto m'ha activat les sinapsis neuronals de l'emoció i la nostàlgia (si és que existeixen específicament com a tals). El fet és que en veient les flames a la llar de foc m'ha vingut a la memòria els matins d'hivern, quan ajudant a la mare anava a recollir llenya per les vinyes i camps propers a casa. Amb les branquetes petites sobre un paper rebregar (sovint del diari "Siete fechas") engegava el fogonet que de seguida alimentàvem amb troncs més gruixuts; o, com era més habitual amb carbó de llenya. Aquells branquillons eren imprescindibles sobre tot per a encendre el braser; únic mitjà de calefacció en les gèlides matinades dels hiverns dels cinquantes del segle passat.

Vist des d'ara la despesa de temps en la recerca d'energia era enorme. En aquells anys esmerçàvem moltes hores per a la compra d'altres fons d'energia tèrmica; a més de la llenya recollida de franc calia compar: carbó de llenya, carbó de pedra, cock, carbonet, terragada; i, anys més tard, petroli (l'actualment denominat kerosè).


...-

dilluns, 1 de desembre de 2014

Afers dels Rothschild



María Fernández Mellizo-Soto, redactora del suplement econòmic del diari "El País" comentava en un article publicat el passat 30 de novembre que la Sociedad Estatal de Loterías y Apuestas del Estado, entitat responsable entre d'altes jocs d'atzar de la popular "Lotería de Navidad" va fer una recaptació a l'any 2013 de més de 8.500 milions d'euros, dels quals un 60% van ser retornats en premis, què, cal recordar, cotitzen el 20% a Hisenda quan el premi supera els 2.500 €. De la quantitat restant, més de 3.300 milions, diu: "... fue a parar al Estado y a gastos de gestión."

Sota aquesta ambigua afirmació, no queda clar quants diners han restat en mans de la Banca Rothschild (1), propietària al menys del 30% del la SEALE des que els governs del PSOE amb la ministra Salgado i del PP amb Montoro van privatitzar part de les rifes públiques per uns 10.000 milions d'euros, a fi de destinar-los, segons deien, a la financiació del dèficit de les autonomies.

Sorprèn que sota l'aclaparador nom de "Sociedad Estatal..." les il·lusions del jugadors, a més de servir per pagar impostos de bona gana (com deia Thomas Jefferson), s'amagui que són també per l'enriquiment d'una família tan poderosa com els Rothschild. L'Estat s'hauria d'avergonyir d'aquesta trampeta, com també de que en els temps de crisi siguin els ciutadans els que organitzin recaptes i campanyes de beneficència per suplir les mancances de l'escanyolit estat social.


...-
(1) Font, setembre 2012: Expansión.com

dissabte, 29 de novembre de 2014

Amos miserables


Relat totalment fictici d’economia domèstica dedicat a Sant Eloi, patró dels manyans, ferrers i altres oficis dels metalls.

 Amb motiu de la recent defunció d’un meu col·lega i excel·lent professional, Ferran Villanueva, a la impròpia edat de 64 anys m’ha vingut a la memòria el cas d’un altre treballador metal·lúrgic mort de càncer amb poc més de 50 anys. Aquest, que anomenaré Isidre Deulofeu, desenvolupava en la dècada dels vuitantes la seva tècnica i coneixements en una mitjana empresa on fabricaven estufes i aparells calefactors. Les seves brillants propostes de millora i l’abnegada dedicació van fer-li guanyar la confiança de l’amo que el recompensava amb més responsabilitats en l’àmbit tecnològic, productiu, i de RRHH. Però, el punt àlgid de confiança de l’amo no va ser fins que les vendes van baixar, quan la competència a sang i foc s’emportava els millors clients i els que restaven feien fallida un rere l’altre, deixant grans quantitats de capital financer en el llimbs dels tres terminis de retorn (TMM): tard, malament i mai.

En aquelles crítiques circumstàncies va ser, doncs, quan Deulofeu va rebre la sol·licitud del seu, cap, amo i director de que aportés idees en el camp del recursos financers i sobre tot de com obtenir-los urgentment sota la certitud de tancar el negoci. No sé com va anar la conversa, però el resultat va ser que el càrrecs de confiança, es a dir: l'encarregat de producció Deulofeu y la secretària de comptabilitat, Jorgina Nin, acordaren d'aportar a la firma un milió de pessetes per cap amb la finalitat de "reflotar la empresa", segons l'expressió d'aquella època. L'endemà, Deulofeu, en comptes d'anar a la feina va anar a l'oficina bancària de tota la vida i va demanar un milió a crèdit amb l'aval de casa seva, cosa que va obtenir a bonic interès del 13%/any i a retornar en 60 terminis. La injecció de capital va aturar l'ira dels proveïdors, però la fallida estructural de l'empresa ja havia podrit les arrels i la planta va tancar dos mesos després. Deulofeu va trobar-se al carrer, sense sou, una família que mantenir i 58 terminis pendents que ningú pagava.

Un matí gris i plujós després de mesos sense feina ni diners va pujar a les golfes on s'havia instal·lat una granja de canaris, caprici ornitològic força comú en aquells temps, les aus disposaven de tot l'espai per niar i reproduir-se lliurement, sense gàbies; només calia un xic de precaució en obrir i tancar la porta del canarier més un grapat de llavors de cànem i un altre d'escaiola. Aquell matí va trobar la porta entreoberta, potser tal com el seu fill, un nen d'onze anys, se l'havia descuidat la nit anterior... De la vuitantena de canaris només restaven tres o quatre. Trist, més per la mort certa de l'estol per innanició que per la pèrdua material de les aus, va tancar la porta i va baixar a la cuina on la seva dona parlava amb el pare d'ella per mirar que l'home abonés les quotes de la meleida hipoteca, més els interessos de demora; l'home dirigí a Deulofeu una agra mirada sense deixar de llençar retrets a la filla. Sense dir res Deulofeu va sortir de casa per anar a la consulta del metge on tenia citació per unes molèsties lleus a l'os temporal dret; tot i que lleus, eren persistents i preocupants amb distorsions a la visió.

Dos anys després Deolofeu va morir de càncer. De l'empresari i del milió de pessetes mai més s'ha sabut. La cosa no va anar a pitjor gràcies al sogre que malgrat el seu caràcter aspre i antipàtic va evitar el desnonament de la seva família de la casa a la qual tants esforços havia dedicat el bon manyà Deulofeu.


...-

dimecres, 12 de novembre de 2014

Coloms urbans


Aquest matí, quan anava a comprar el pa, he vist un petit estol de coloms, just quan el nítid sol de tardor escalfava des de l'orient el bassal d'aigua neta que restava de la pluja d'ahir i que sempre es forma davant la porta del Mercadona. Un parell d'aus esbandien les plomes en l'aigua i vuit o deu restaven allà prop, aclofades sobre les llambordes eixutes, gaudint de la tèbia radiació solar de la primera hora del matí.

Cada cop més les condicions de vida urbana i la manca de depredadors afavoreix la proliferació d'aquestes aus, fins el punt de ser, en moltes ocasions, un problema de salubritat d'àmbit municipal. A moltes ciutats tenen equips especialitzats en reduir el nombre de coloms que ocupen els seus carrers i places i les controlen d'acord amb les protectores d'animals.

Tots els éssers vius tenen dret a la vida; però, cal cercar l'equilibri difícil on la supervivència d'una espècie no malmeti la vida de les altres. (Sé que aquesta és una afirmació obvia; malgrat que sovint no li fan cas, per exemple: els martiritzadors de braus... )


...-
Foto: Google

dilluns, 20 d’octubre de 2014

Regalèssia



Llegint sobre el tema de la hipertensió arterial HTA, he trobat en diverses webs que la regalèssia (pegadolça) és un potent hipertensor. Mireu, per exemple, el que diuen en "Eroski Consumer", una publicació de divulgació del grup Eroski:

En el año 2000 se publicó una revisión sobre las implicaciones para la salud del regaliz en la revista de la "Royal Society of Health". Los autores recopilaron un gran número de informes en la literatura relativa a su toxicidad. El uso prolongado y a altas dosis de regaliz o de sus principios activos se asocia a la aparición de una forma adquirida del denominado "síndrome del exceso aparente de mineralocorticoides", expresado como la retención de sodio, la pérdida de potasio y la supresión del sistema hormonal renina-angiotensina-aldosterona, que regula el equilibrio hídrico celular.
Se denominan mineralocorticoides a las hormonas que regulan la concentración de los electrolitos el sodio, el potasio y los cloruros, y son aldosterona y desoxicorticosterona. Al parecer, la glicirrina del regaliz actúa directamente sobre los receptores de los mineralocorticoides en el riñón al inhibir una enzima, la 11ß-hidroxiesteroide deshidrogenasa.
La explicación fisiológica del trastorno fue descubierta por Edwards y Funder en 1988, al plantear la hipótesis de que el receptor mineralocorticoideo tiene la misma afinidad por la aldosterona que por el cortisol. Como el cortisol circula en concentraciones mayores, se debe evitar el acceso al receptor renal para evitar un exceso de mineralocorticoides. Este papel lo desempeña la enzima 11ß-hidroxiesteroide deshidrogenasa, que convierte el cortisol en cortisona, con baja afinidad por dicho receptor.

Això, explicaria l'episodi del vertigen de Ménière que vaig patir l'any 2013; doncs, en aquella època m'havia afeccionar a prendre diariament, una o dues barretes de pegadolça "Zara" que comprava a l'estanc de l'avinguda Jacquard. En el moment de màxima ingestió va ser quan en van succeir-me el parell de terribles vertígens. Sospitant que podien venir d'aquí vaig deixar radicalment de prendre regalèssia i els vertígens no s'han tornat a produir.


...-

divendres, 17 d’octubre de 2014

Reptes del càncer al segle XXI


Ahir, 16 d'octubre, a tres díes de la diada mundial de la lluita contra el càncer de mama (serà el diumenge 19.10.2014), vam assistir a la conferència a càrrec del Professor Jordi Estapé i de la seva filla, la Dra. Tània Estapé. L'acte organitzat pel servei d'Universitat i Societat del Coneixement de l'Ajuntament de Terrassa va tenir lloc a la sala de conferències de l'Escola d'Enginyeria de Terrassa sota el títol: Reptes pendents en càncer.


El professor Estapé és actualment catedràtic emèrit per la UB, va ser el primer catedràtic d'Oncologia Mèdica de l'estat espanyol, expert en càncer per la OMS (1983-1987) i expert del programa "Europa contra el càncer" de la UE (1986-2000). La Dra. Estapé és Especialista en Psicologia Clínica i Psicoterapeuta, Doctora en Psicologia. Responsable de l'àrea de Psicooncologia de la Fundació FEFOC (Fundació per a l’Educació Pública i la Formació en Càncer) on el seu pare és director científic i president del comitè executiu. És una Fundació privada sense ànim de lucre creada a l’abril de 1996 en memòria de la senyora Mariantonia Tous Carbó, que va morir a conseqüència d’un càncer de fetge, esposa del prestigiós economista Fabián Estapé (germà del Professor Jordi Estapé). La fundació està presidida per la coneguda filàntropa catalana Carme Cervera (baronesa Thyssen-Bornemisza).

La conferència va aclarir-nos l'estat actual de la malaltía, comencant pels seus origens quan a l'Anglaterra del segle XVIII el Dr. Percival Pott va descobrir que el sutge provocava en els nens escura-xemeneies un alt índex de càncer d'escrot, només canviant-se de roba reduïen el contacte amb els carcinògens del sutge i evitaven la malaltía.

El professor assegura que actualment, de forma equivocada, es dediquen molts més recursos a tractaments i detecció precoç que no pas a prevenció, quan pel contrari les estadístiques demostren que molts càncers són derivats de factors ambientals evitables. Si no recordo malament va dir que fins el 70% dels casos s'evitarien amb simple prevenció. Malgrat tot, la situació pel futur és molt esperançadora, si tal com s'espera assolim el control del mapa genètic que mostri les possibilitats de desenvolupar càncer a partir del coneixement de la nostra "cartilla genètica".

La Dra. Tània, va exposar els efectes negatius i poc coneguts del càncer en l'àmbit social, personal, familiar o laboral. Els que han patit un càncer viuen en permanent situació d'estar sota l'espasa de Dàmocles. També va insistir-hi en la necessitat de que el personal mèdic tingui la suficient formació com per generar confiança del malalt, empatitzar i contribuir-hi a alleugerar el tràngol psicològic de seu un malalt de càncer. Ambdos ponents van denunciar la persistència, encara avui, de malalts de càncer que recòrren a vidents, bruixots i "sanadors", individus sense escrúpols que els ofereixen solucions miraculoses absolutament falses, i la culpa és del metges, diu el professor Estapé, que no saben oferir proximitat i confiança en les solucions reals de la ciència mèdica.

Com assistent a l'acte em va sorprendre la informació de que cada vegada hi ha més afectació de càncer, cosa que s'atribueix a l'estil de vida actual que propicia els mals hàbits en l'alimentació, el sedentarisme i l'obesitat; a la manipulació genètica i hormonal de la carn, els peixos i els vegetals que mengem; també per la creixent contaminació ambiental; factors que juntament amb un injustificat grau de tolerància, per allò de que "el càncer es cura", ens fa baixar la guàrdia davant un greu problema de salut que és i serà cada cop més gran en la nostra societat.


...-

dissabte, 4 d’octubre de 2014

De Rhodèsia del Sud a Zimbabwe


He acabat de llegir "Risa africana" de l'admirable Doris Lessing (Iran 1919 - Londres 2013). És més que un llibre de memòries, o un recull de notes de viatges, és un relat proper i exhaustiu del procés de descolonització d'una regió de l'Àfrica Oriental del Sud i la posterior evolució en el món globalitzat de les darreres dècades del segle XX; alhora que ens mostra el sentiments dels seus habitants marcat per les guerres d'independència, per l'esperança d'un futur millor sovint obstaculitzat per la inoperància burocràtica, per les tradicions ancestrals i por les contradiccions inherents al desenvolupament desigual i mancat de perspectiva internacional.

"Risa africana" és el resultat de quatre viatges de l'autora britànica a Zimbabwe (1982, 1988, 1989 i 1992) on havia viscut des de nena fins els trenta anys. Els seus pares van emigrar a l'antiga Rhodèsia del Sud amb la intenció de viure de l'agricultura, cosa què després d'enormes esforços va demostrar ser una tasca feixuga i poc productiva.

En un dels viatges Doris Lessing va anar a les terres on havia estat la granja del seu pare, decebuda no la reconeix: l'han transformat; manipulada per l'activitat humana; la selva, amb els animals no hi són, tot el terreny està sobrexplotat, irracionalment, com en tantes altres instal·lacions agrícoles, esdevenint en pocs anys en terres ermes improductives. En els relats el lector viu de primera mà els efectes de la descolonització que deixa el poder en mans de partits de caire burocràtic, on els caps ràpidament cauen en la corrupció més flagrant. Zimbabwe ha estat el territori exemple de manca de planificació racional de l'economia; el govern obligava a cultivar productes agrícoles per l'exportació, per exemple tabac, a fi d'obtenir divises, entretant la població no disposava de collites per alimentar-se. La situació actual segueix la mateixa línia de desastre: al 2009 van tenir l'índex d'inflació més gran del planeta 100.000%, un país on l'esperança de vida no arriba als 40 anys.

Tot i que Doris Lessing rebutja ser definida com portaveu del feminisme. En el llibre que comentem resalta el paper importantíssim de les dones en Zimbabwe tant en la lliuta per l'educació, o contra la sida, com en general per l'emancipació de les dones. Ella es presenta com defensora dels drets de les persones independentment del sexe i d'altres fets diferencials; actitud coherent amb el pensament de militant marxista, va ser del Partit Comunista Britànic entre els anys 1952 al 1956. Una vintena de premis corroboren la seva vàlua humanitària, social i literària, entre ells el Nobel (2007), l'XI Premi Internacional Catalunya (1999) i el Príncep d'Asturies (2001). Amb ocasió de rebre el Premi Internacional Catalunya fou entrevistada a Barcelona per Pilar Maurell, allà l'autora britànica va lamentar-se de la manca de Cultura de la generació actual (ho deia al 1999), en paraules d'ella: "Els joves no coneixen la Història i això és terriblement perillós".

Per acabar aquesta ressenya vull recomanar la lectura de "Risa africana" i aclarir que cal del lector un grau d'interés més enllà de l'estrictament referent a la literatura de viatges; certament, cal motivació per la Historia, l'Antropologia, el Feminisme, la Política, el Neocolonialisme, l'Economia, l'Agricultura, les Relacions Internacionals i tants altres temes relatius a las persones i el planeta que habitem.






Entrada de la GEC per "Rhodèsia del Sud - Zimbàbue":
Territori comprès entre els rius Limpopo i Zambezi i entre el protectorat de Betxuanalàndia (actual Botswana) i Moçambic.
Fou colonitzat per la British South African Company de Cecil Rhodes entre el 1889 i el 1923. Fou colònia britànica fins el 1953, que es federà amb Rhodèsia del Nord i Nyassalàndia fins el 1963 (Rhodèsia, Federació de Rhodèsia i Nyassalàndia). El 1965 es declarà independent unilateralment, es proclamà república el 1970, l’any 1979 prengué el nom de Zimbàbue-Rhodèsia i adoptà el nom de Zimbàbue el 1980.

Fitxa bibliogràfica:
Títol castellà: Risa africana
Títol original: African Laughter
Autora: Doris Lessing
Editorial: Plaza & Janés Editores S. A.
Col·lecció: Mujeres viajeras.
Barcelona, 2001
Pàgines: 399


 ...-

diumenge, 28 de setembre de 2014

Bescuit de taronja


Ingredients:

- 4 ous
- 400 grams de farina
- 2 gots de suc de taronja (els gots són de 150cc)
- 1 got de sucre
- 1 got d'oli
- 2 sobres de llevat Royal
- 1 copeta d'anís (2 cullerades soperes)
- 1 Cullerada de sucre de llustre

Preparació:

Muntar les clares a punt de neu. Un cop ben muntades afegir-hi els rovells. Després afegir el sucre, el suc de taronja, la farina (barrejant-la a poc a poc). Finalment afegir l'oli, el llevat Royal i un raig d'anís.

Abocar aquesta massa en un motlle i deixar al forn a 150ºC durant uns 30 minuts, vigilant que no es cremi per damunt i que quedi ben cuit per l'interior.

Deixar refredar i presentar el bescuit en una bonica safata decorat amb sucre de llustre.

Foto: Exemple del bescuit de taronja preparat per la iaia Rosario un diumenge plujós de setembre.











...-

dimarts, 23 de setembre de 2014

Malària


El meu llibre de l'estiu, una lectura molt i molt recomanable, ha estat "Risa africana" de la guardonada Doris Lessing. No puc d'estar-me sense fer-vos cinc cèntims del seu estil, directe, clar i precís con l'escalpel d'un cirurgià oftalmòleg:

"... Dormo al llit d'en Jack. Ell dorm al terra entre les seves possessions domèstiques. Un mosquit prova sort, brunzint sorollosament. Els mosquits perillosos són les femelles, silencioses. El meu corrent sanguini està farcit de verins contra la malària, pel que no em preocupo. No tinc preocupació perquè encara no m'han explicat que la malària és astuta i evoluciona per burlar-se'n dels nostres verins: més tard coneixeré persones que malgrat prendre regularment dues menes de pastilles, han patit malària..."

Aquesta ha estat la transcripció d'un paràgraf de la segona part (pàgina 192) de "Risa africana": La próxima ocasión. Correspon als escrits del viatge, al 1988, de l'autora a Zimbabwe (antiga Rhodèsia del Sud)

Títol original: African Laughter
Autora: Doris Lessing
Editorial: Plaza & Janés Editores S. A.
Col·lecció: Mujeres viajeras.
Barcelona, 2001
Pàgines: 399


NOTA: La foto és d'una pista al Senegal.
...-

divendres, 5 de setembre de 2014

Herois del nostre temps


Una tarda, de les últimes d'agost passat, fent temps, sense parar gaire atenció vaig mirar-me un telefilm que emetien per un canal del grup Atresmedia; era un film d'aquells de fa trenta anys, protagonitzat pel difunt Charles Bronson, que em sorprenia amb la violència extrema d'una seqüència on mostraven un barri marginal, pobre, brut, i multiracial d'una ciutat dels EUA on un grup de joves imposaven el seu imperi robant els domicilis amb total impunitat, matant gent i estirant les bosses de les velletes que van a la compra. Per possar ordre arriba Charles Bronson el qual amb l'ajut d'armament de foc escaient comença per matar un "tironejador" encertant-l'hi amb una bala en el bell mig de l'esquena quan fugia amb els quatre duros d'una desvalguda pensionista.

Aquell mateix dia, al vespre, van passar també per la tele, el film del 1996 "Eraser" protagonitzada per l'actor Arnold Schwarzenegger, el que va ser Governador de Califòrnia pel partit republicà fins l'any 2011. En aquesta altre peli se solucionen els delictes de tràfic d'armes i corrupció amb una eloqüent escena final: Resultant que els corruptes (directius de l'empresa fabricant d'armes i un alt membre de l'administració) poden evitar ser jutjats fent servir tota mena de procediments legals i criminals l'heroi, protagonitzat per l'"Arnold", ho soluciona tancant-los en un cotxe limusina negre que deixa aturat al mig d'un pas a nivell uns segons abans de passar el tren que acabarà esborrant-los del mapa i estalviant així tanta feina al tribunal.

En menys de sis hores, aquell dia, vaig contemplar una sobredosi d'apologia de la llei de la selva; perquè, era clar segons la trama dels films que allà on l'Estat i la justícia no hi arriben cal fer servir superherois; d'aquells que eliminen i esborren els dolents mitjançant el foc i la violència armada, més enllà del bé i del mal. Un altre dia escriuré sobre les pelis de "cates" com deia el meu oncle Manel: les de Bruce Lee, Jean-Claude Van Damme, Chuck Norris... Tot un exemple del que no ha de ser la societat civilitzada; tot un exemple de barbàrie.


...-

dilluns, 18 d’agost de 2014

Serendípies



Sabeu d'aquelles casualitats, accidents o eventualitats imprevistes que tenen impacte determinat en la nostra vida. L'efecte l'anomenen "serendipitat" i un clar exemple fou la topada amb el continent americà de Cristòfol Colom a finals del segle XV quan mirava d'arribar a l'Àsia Oriental. Tinc un post del 2008 que tracta d'aquest assumpte. Un altre exemple fou aquell malentès entre una bona amiga meva i l'empleat ferroviari responsable de les barreres d'un pas a nivell de RENFE (on la carretera de Castellar sombrejada de vells plàtans creuava la doble via fèrria Barcelona-Saragossa en el seu pas per Terrassa). La noia va esperar que passés un tren direcció Barcelona i com que feia tard per entrar a la fàbrica, ubicada allà mateix, no va atendre les senyals que el guardabarrera mostrava confusament ventant els braços; la noia va creuar les vies just després de passar el darrer vagó, quan va arribar a l'altra barrera un tren que arribava des de Barcelona passava fregant-li l'esquena. Va ser una aproximació a la mort de la noia que per una fracció de segon aquell dia va continuar vivint.

Milan Kundera en un dels seus escrits, potser en "La immortalitat", desenvolupa la tesi de que som vius com a resultat d'una extraordinària sèrie de casualitats, imprevistos i accidents tan aleatoris, dic jo: com la ruta d'una partícula sotmesa al moviment brownià. Pensem, primer en l'extraordinària coincidència en l'espai i en el temps dels nostres progenitors; després, entre altres moltes casualitats cal que arribi a bon fi un dels, com a mínim, vuitanta milions d'espermatozoides paterns; la meitat dels quals són portadors del cromosoma (Y) que farà un nen (XY) i els altres quaranta milions, portadors del cromosoma (X) determinaran que el nadó sigui nena (XX). En altres paraules, és una casualitat molt més improbable que la de que ens toqui la rifa que entre tants milions d'espermatozoides només un ens faci arribar a la vida fertilitzant l'òvul matern. Resultat d'aquest atzar multiplicat per dos és que jo escrigui aquest text i tu, pacient lector, ho estiguis llegint. Si en lloc de l'espermatozoide, per exemple: trenta-tres milions, hagués accedit a l'òvul matern el seu veí més proper (el trenta-tres milions u) hauria nascut un nostre virtual bessó germà, o germana, però no nosaltres.

Després els esdeveniments de cada dia al llarg de diversos anys (estadísticament no més de vuitanta-i-tants) aniran afegint casualitats determinants a les nostres històries vitals. Penseu que una errada d'interpretació dels senyals del guardabarrera a la noia del paraigües va fer que per una fracció de segon la vida de la noia perdurés o acabés brusca i tràgicament per l'acció del tren que no havia vist venir per l'altra via. Ara us proposo l'exercici d'examinar la vostra vida i esbrinar si en alguna ocasió heu estat a punt de morir. Jo sí, un cop a Sant Climent i un altre a Roses ambdues per trets accidentals de fusell CETME, i un parell de vegades dins d'un cotxe; i altres més que ara seria feixuc d'enumerar.

Per tant, la vida pròpia i la consciència de ser vius és una meravella resultant d'una immensa suma de casualitats. Potser aquesta inescrutable constatació fa que en algunes cultures i tradicions, com les derivades del cristianisme, la vida dels individus sigui sobrevalorada, fins el punt grotesc i cruel de fer patir, per imperatiu legal, una llarga agonia als malalts terminals.



...-

dilluns, 4 d’agost de 2014

Swan lake



Una tragèdia romàntica, un conte de fades, així és com defineixen el més popular ballet de tots els temps: "El llac dels cignes". Musicat de Piotr Ilich Txaikovsky fou escrit a petició de l'Òpera de Moscou i estrenat l'any 1877. La trama relata el sacrifici d'Odette i del príncep Sigfrid a fi de trencar l'encanteri que condemna unes noies a tenir aparença de cigne excepte entre la mitjanit i l'alba.

Diumenge 3 d'agost vam gaudir de l'excel·lent versió interpretada pel Ballet de Moscou en una de les actuacions fetes al nostre país amb motiu del seu 25è aniversari. L'auditori del Centre Cultural de la Rambla d'Ègara va omplir-se d'un respectuós públic que premià amb llargs aplaudiments l'art i la bellesa d'uns professionals del ballet del més alt nivell mundial. Els ballarins van saber transmetre, al llarg de quasi dues hores, l'emoció dissenyada pels coreògrafs i la direcció de l'espectacle; un clàssic entre els clàssics.



Foto: Portada del programa per "El llac dels cignes" preparat per a les actuacions del Ballet de Moscou a Tarragona (1 d'agost), Girona (2 d'agost) i Terrassa (3 d'agost)

...-

dilluns, 28 de juliol de 2014

Botigues


Aprofitant que acompanyava la neboda Luci a una farmàcia, d'aquelles que obren tots els dies de l'any, vaig demanar una crema hidratant d'ús habitual a casa. La sorpresa va ser quan la dependenta em va demanar un 25% més del preu que ens fan a la farmàcia del meu barri. Potser aquest comerç té més despeses en sous i així justifica el sobrepreu; però, no em va agradar pagar més amb l'agreujant d'haver comès una infidelitat al nostre proveïdor habitual.


Aquesta anècdota em porta al cas de la botiga d'herbolari, parafarmàcia i ortopèdia que han obert recentment a la cantonada. Mirant preus d'un caminador per a la iaia ens han sobtat amb un gran local sense clients, amb l'amo i tres noies per a despatxar, badant sense feina clar; gaudint d'un agradable aire condicionat i d'una llista de preus que quasi doblen (tots dos) els de la competència. Aquesta nova farmàcia, ho dic ara, no té futur. Tal com no el va tenir la botiga de congelats que allà va romandre oberta però congelada tot un any sense que ningú goses entrar-hi. I es que el local està maleït, repudiat per Hermes, deu del comerç, des de que la cooperativa d'habitatges "Tessaloniqui SCHC" la va vendre a contracor a l'entitat financera Caixa Sant Pancràs CSP. De bon començament va instal·lar-se una oficina de la CSP, que va tancar als pocs anys després d'un tèrbol assumpte d'un dels empleats. En realitat el local quasi sempre està en desús, amb aspecte d'abandonament i amb el terra ple de correspondència que ningú recull.


Si hagués de creure en poders sobrenaturals diria que la maledicció va néixer el dia de l'operació de compra-venda. Reunides les parts amb la participació i davant dels secretaris, delegats, interventors, notari i testimonis diversos el representant executiu de l'entitat compradora va revelar que només estava autoritzar a pagar pel dit local cantoner la meitat del preu convingut i que aquesta era condició innegociable. Els delegats cooperativistes mancats d'experiència, i de diners, van signar aquells papers mentre en silenci invocaven la maledicció que ara mostra els seus efectes.



...-

divendres, 25 de juliol de 2014

Indumentàries


Camí de ca la nostra estimada Laura, patint una més que càlida tarda de juliol, vam passar pel Sant Hipòlit; justament en el lloc on el carrer acaba i gira a l'esquerra tot un quadrant sencer fent que els cotxes de forma sobtada redueixin la velocitat i descriguin una corba de petit radi, com vaig fer jo. Abans de girar vaig haver quasi d'aturar el cotxe per deixar pas a un parell de pre-adolescents, que il·luminats pel sol de ponent creuaven la corba en direcció al transformador elèctric que ocupa l'edifici cantoner de l'esquerra; al davant i a la dreta hi ha un petit espai de gespa que perfila el nord i l'est d'un parc en forma de cartabò, dit entre els veïns "dels Evangelistes" o del garrofer, per un exemplar que allà algú va plantar. El nens giraven les seves samarretes xopes tal com els pastors giren les fones a fi d'eixugar-les per centrifugació després d'haver-les esbandit a la font del garrofer. La calor d'aquella tarda justificava la inesperada coreografia de la infantívola acció física de giravoltar les samarretes caminant nus de cintura amunt.

Un centenar de metres més al nord vaig aturar el cotxe just davant la casa de l'anciana Laura; per segona vegada en quinze dies la dona havia caigut en un dels seus múltiples intents nocturns d'anar al bany. L'anciana, contra l'evidència, vol ser "no dependent"; juga als daus amb la seva integritat física, no demana l'ajut de la seva filla amb qui conviu perquè: no vol "molestar", i perquè ella "s'ho pot fer"; tot fins que surti el sis doble. Temem que serà un d'aquest dies. Entre tant mirarem de comprar-li una cadira-WC plegable.

Finalment, cal lloar l'excel·lent servei municipal d'atenció a les persones amb dependència. En menys de deu minuts, després de prémer el botó vermell, va arribar l'ambulància a casa de la Laura i van dur-la a Urgències on de seguida va ser atesa i cosida com calia.


Foto: Aplicacions de blonda negra, tal com la que lluïa, el día dels fets, la nostra amiga Fanny.
...-

dimarts, 15 de juliol de 2014

Falciots cridaners



Foto: Cap Norfeu des de Punta Falconera (Els falciots són afegits).


Dels falciots negres, els més comuns a Catalunya, diu la Viquipèdia: És tot d'un color marró molt fosc, amb una taca clara a la gola, però observat contra el cel (que és on se'l sol observar sempre) sembla totalment negre. Sovint vola en grups caçant i deixant anar aguts i sorollosos crits.

D'aquest crits és del que vull parlar-vos; cada matí, a l'hora del desdejuni, quan obro les làmines de la finestra del safareig, em saluden els forts crits "xriiic" del falciots que volen en un grup de cinc o sis aus per damunt els cimalls de les capçades dels plàtans d'ombra del meu carrer. Volen de sud a nord i de nord a sud, giren entre la façana de la "Fleca Mercè" i la del sabater "Ràpid Rafael"; passen a gran velocitat davant la meva finestra de manera que s'aprecia a la perfecció l'efecte doppler en els seus crits; els quals inexplicablement m'alegren el dia. Crits que potser fan la funció de desconcertar els insectes que baden sobre les copes dels arbres per acabar dins el pap dels falciots negres.




...-

diumenge, 29 de juny de 2014

La punta de rosset, o els amors miserables.

Relat a imitació (pobra) de l’estil dels Amors ridículs de Milan Kundera. Qualsevol semblança amb persones, situacions o fets reals és pura coincidència.




Amb motiu de les bones notes obtingudes en el segon curs de Formació Professional a tres de la trentena d’alumnes (Pere, Pau i Joanic) els van permetre passar al tercer curs fent les pràctiques a la fàbrica, on treballaverien set hores al dia. A les tardes continuaven anant als Salessians on per propi compte, sense professors, estudiaven, Llengua, Literatura, Matemàtiques, Física, Química, Tecnologia, Seguretat i higiene en el treball... i la singular “Formación del espiritu nacional” en un llibre escrit pel que arribaria ser ministre del Règim, Fraga Iribarne.

Pere i Joanic eren delineants per tant van començar el seu historial laboral a les oficines tècniques de la secció terrassenca de l'històric  Konzern alemany AEG; un, Joanic, a l’oficina de motors i l’altre, Pere, a la de tranformadors petits; petit vol dir entre una i deu tones de pes. En Pau des del taller d’utillatges passaria, un any després, al departament tècnic de trafos grans (enginys de fins 100 tones un cop llestos per operar en una central elèctrica transformadora), no parlo de potència en mega o kilo-voltampere (kVA) per no atabalar-vos utilitzant les unitats tècniques escaients.

Així, doncs, en el seu primer any d’activitat laboral en Pau va estar-se d’aprenent de tercer curs al departament d’utillatges, on fabricaven tota mena de plantilles, matrius i estris d’acer per a racionalitzar i abaratir el treball en sèrie de la fàbrica. Podem dir que l’aprenentatge més important d’en Pau en aquell any a la fàbrica va ser el contacte amb el món real, més enllà de la protectora closca d’ou familiar, o de la pobrissona i limitada escola privada de pis i dels quatre amigots del carrer, potser hauríem de dir l’atzucac, on va passar-se la infantesa. A la fàbrica, Pau, va contactar amb vells comunistes del PSUC, amb lectors de Giovanni Papini, de Kafka i de Thomas Mann; amb boletaires; amb amics d’anar amb meuques que recordaven en veu alta les seves tristes luxúries mentre esmorzaven, com cada dia, de nou a dos quarts de deu un entrepà de sardines embolicat en paper de diari i lubricant-se la gola de tant en tant amb un raig d’aspre vi negre de la bota.

En aquell ambient van retornar de fer el servei militar obligatori un parell d’ajustadors oficials de tercera, eren Jules i Jim. Ambdos no paraven de parlar de les seves núvies. Jim passava força estona de confidències amb el funcionari de la guixeta, a la dreta de la gàbia del cap de secció, un home de quaranta anys responsable d’apuntar-los en quina comanda interna estaven treballant. Els companys que feien cua darrera d’ell havien d’aguantar-se i escoltar, amb vergonya aliena i lamentant la pèrdua de temps, com s’havia corregut entre les cuixes de la promesa la tarda d’ahir. Tot plegat, aquells relats libidinosos, màxima expressió de traïció a la confidencialitat deguda, representaven, de fet, una sòrdida relació d’homosexualitat verbal, clarament no desitjada ni compartida pels altres oients de la cua. Les confidències de Jules, però, superaven de llarg en grolleria els comentaris de Jim. Mentre duia amb un ajudant, en un carretó de fusta, una pesant roda d’esmolar acabada d’equilibrar a la màquina a la que pertanyia, ubicada en un llunyà departament de la fàbrica, Jules l’explicava, abocant-li un fètid alè a l’orella, "Que dubtava, que seria millor no casar-se amb la Rosina. Que no, i que no!", i continuava dient: “Qui sap el que ella ha fet amb altres nois quan jo feia la mili. Perque abans jo havia fet coses molt brutes amb ella... I s’ho va deixar fer!”. L’ajudant pensava: “Ves-te'n a regar...! Fastigós!... Què poc home ets!”.

Un parell de mesos abans de fer l’examen per ascendir, en sentit físic i figurat, a l’oficina tècnica de trafos grans en Pau va començar a treballar per ampliar els seu calaix d’eines amb una bona punta de rosset (gramil en castellà), una punta definitiva, durísima: de carbur de tungstè. Va aconseguir un tros esberlat de pastilla de widia i després de soldar-la amb llautó a l’extrem d’una vareta d’acer polit de 4 mm de diàmetre per 24 cm de llargada va dedicar moltes estones (hores) de temps morts, o potser robat a la feina productiva, per donar-li la forma perfecta d’una punta de traçar sobre les superfícies de ferros pintats amb sulfat de coure dissolt en aigua, o les negres superfícies resultants de la laminació en calent. L’envejós Jules no parava de demanar-li al Pau la punta de traçar, com herència en cas de que Pau fos a parar al departament de delineació de trafos: "Si tu no la necessitaràs per res"- li deia. Tant el va atabalar que Pau en mostra evident de la seva debilitat i inexperiència va cedir aquella joia tan elaborada a un miserable que no la mereixia.

Vint-i-tants anys després, quan Pau dissenyava peces de motors elèctrics amb un sofisticat, excessiu i caríssim sofware de CAD propietat del grup Dassault (el fabricant d'origen jueu dels Mirage) va atendre un estudiant d’enginyeria d’últim curs que participava en un programa universitari de pràctiques en empreses. El pre-enginyer va explicar-li, mirant-se la pantalla d'un monitor d'un milió de pesetes, que el seu pare havia treballat a l’AEG i, per sorpresa d’en Pau, va resultar que el futur enginyer era fill de l'insuportable Jules. Quan se l'escoltava, sense parar gaire atenció s'ha de dir, va passar-li pel cap la qüestió de si aquell noi, amb innocent aire de setciències, seria fill d’aquella primera parella de son pare, aquell badoc i pesat d’alè pudent.


...-

dimarts, 24 de juny de 2014

Vetllar la nit de Sant Joan

Avui ha estat incinerat el cos d'un vell col·lega de l'Escola d'Aprenents de l'AEG. Era d'un curs superior al meu, però el recordo al meu costat fent la cua dels dissabtes, al migdia abans de plegar, on tots els alumnes independentment del curs i del nom fèiem respectuosa fila entre els torns i bancs d'ajustador per cobrar les 192 pesetes de la beca. Destacava per ser el més alt de tots els alumnes, de caràcter tranquil i esportista. A ell dedico aquesta cita del llibre que estic llegint.

Jorge Leal Amado de Faria (1912-2001)



ESCUELA DE COCINA «SABOR Y ARTE»
CUÁNDO Y QUÉ SERVIR EN UN VELORIO
(Respuesta de doña Flor a la pregunta de una alumna)


No por ser desordenado día de lamentación, tristeza y llanto, debe dejarse transcurrir el velorio a la buena de Dios. Si la dueña de casa, sollozante y abatida, fuera de sí, embargada por el dolor o muerta en el cajón no pudiera hacerlo, entonces un pariente o una persona de su amistad debe encargarse de atender la velada, pues no se va a dejar a secas, sin nada de comer ni de beber, a los pobrecitos que solidariamente se hacen presentes a lo largo de la noche. Para que una vigilia tenga animación y realmente honre al difunto que la preside, haciéndole más llevadera esa primera y confusa noche de su muerte, hay que atender solícitamente a los circunstantes, cuidando de su moral y de su apetito. ¿Cuándo y qué ofrecer? Durante toda la noche, del comienzo al fin, es indispensable el café; naturalmente, solo. El café completo —con leche, pan, manteca, queso, algunos bizcochitos, algunos bollitos de mandioca y rebanadas de tortas de maíz con huevos estrellados—, sólo se servirá por la mañana y para los que allí amaneciesen. Es conveniente mantener el agua siempre a punto para el café, de modo que nunca falte, ya que continuamente está llegando gente. Debe servirse con tortitas de harina y bizcochos. De vez en cuando hay que pasar una bandeja con saladitos, tales como bocadillos de queso, jamón y mortadela, pues para consumición mayor ya basta y sobra con la del difunto. Sin embargo, si el velorio fuese de categoría, uno de esos velorios en que se tira el dinero, en ese caso, se impone dar una jícara de chocolate a medianoche, bien espeso y caliente, o un caldo de gallina con arroz. Y, para completar, bollitos de bacalao, frituras, croquetas de toda clase, dulces variados y frutas secas.
Para beber, si se trata de una familia pudiente, además de café puede haber cerveza o vino, un vaso, y sólo para acompañar el caldo y la fritada. Nunca champán: se considera de mal gusto servirlo en tales circunstancias.
Sea rico o pobre el velorio, es de rigor, no obstante, servir continuamente la imprescindible, la buena cachacinha: puede faltar de todo, incluso el café, pero la cachacinha es indispensable; sin su consuelo no puede haber velorio que se precie de tal. Un velorio sin cachaca constituye una falta de respeto al muerto, una muestra de indiferencia y desamor hacia él.

Vadinho, el primer marido de doña Flor, murió un domingo de carnaval por la mañana, disfrazado de bahiana, cuando sam-bava en un grupo y en medio de la mayor animación, en el Largo 2 de Julio, no muy lejos de su casa. No formaba parte de la agrupación; acababa de mezclarse con ella junto con otros cuatro amigos, todos con vestimenta de bahiana, viniendo de un bar de la calle Cabeca, en el que el whisky había corrido con abundancia a costas de un tal Moysés Alves, hacendado del cacao, rico y perdulario.
La comparsa tenía una pequeña y afinada orquesta de guitarras y flautas; tocaba el guitarrillo Carlinhos Mascarenhas, un flacucho celebrado en las garconniéres, ¡ah!, un tocador divino. Los muchachos iban vestidos de gitanos y las chicas de campesinas húngaras o rumanas; jamás, sin embargo, hubo húngara o rumana —o incluso búlgara o eslovaca— que se cimbreara como se cimbreaban ellas, mestizas en la flor de la edad y de la seducción.


De "Doña Flor y sus dos maridos", Jorge Amado (1966)


...-

dijous, 19 de juny de 2014

La vida al balneari


Milan Kundera va publicar en txec a l'any 1973 aquesta novel·la amb un títol que fa pensar en la intenció de comiat, tot i que de fet va ser la penúltima de les seves publicacions en txec; Kundera després ha escrit, i reescrit, en francès.

De forma similar a Thomas Mann en "La muntanya màgica", ambientada a Davos, en un sanatori de muntanya per a tuberculosos, "La despedida" de Milan Kundera descriu la interacció dels vuit personatges principals en un balneari de l'Europa Central per a dones amb problemes de fertilitat que cerquen en les aigües termals el goig de la maternitat. 

L'acció transcorre en cinc dies, que serveixen per temporalitzar les parts de la novel·la; a més cada una de les cinc parts està clarament delimitada per moltes escenes numerades, sovint curtes, que ens situen com espectadors privilegiats dels esdeveniments que tracen les vides dels personatges i on el lector és testimoni dels seus neguits, pensaments i contradiccions.

Com a l'obra de Thomas Mann aquí també es plantegen qüestions morals i ètiques sobre les grans preocupacions humanes: el dret a la vida, la llibertat, el respecte als principis, l'amor, l'odi, el "jo" i els altres, la mort... Però, aquests elements transcendents de la individualitat són tractats de forma quasi humorística, amb una càrrega d'ironia tal que ens allunya, i ens permet una gran perspectiva, fent evident la crua i patètica realitat de la condició humana, capaç de gaudir de la bellesa més sublim i de caure, tot seguit, en el neguit, en la consciència de la total solitud o en la inhumanitat més perversa.  

Autor: Milan Kundera
Títol (castellà): La despedida
Editat per: Tusquets
Barcelona, 1986
Col·lecció: Andanzas
Pàgines: 248

Títol original (txec): Valčík na rozloučenou
Edició catalana: El vals de l'adéu, Destino, 1989


...-

dimarts, 10 de juny de 2014

Senegal i Sam-Sam


Uns amics entranyables pensen viatjar l'agost proper a la República del Senegal, el país més oriental del continent africà; mar endins encara trobarem l'arxipèlag de Cap Verd, del qual vaig escriure un extens post en aquest mateix bloc.

El primer cop que vaig interioritzar afectivament aquest país, permeteu-me dir-ho així, va ser amb motiu d'un concert de Paco Ibáñez al Cinema Rambla de Terrassa, ara seu d'un Zara. L'acte era per recaptar fons pel projecte educatiu de Ferran Sans a Sam-Sam, un barri pobre als afores de Dakar. Ferran Sans, escolapi i pedagog. Va ser mestre de l'escola Juan XXIII, al barri de les Arenes de Terrassa. Fa uns gairebé 25 anys treballa al Senegal. Va fundar l’ Escola Kalassans al barri de Sam-Sam. Participa en altres projectes amb entitats comunitàries d’aquella zona i ha rebut diversos premis pel seu treball solidari. Recordo quan ell vivia al carrer del Puigmal prop del que ara és el carrer de l'Aneto; ens deixava el seu auster i petit dormitori per a fer reunions per planificar activitats socials en les darreries de franquisme.

Ens diuen, els que hi han estat, que la regió del riu Casamance al sud del país i fronterera amb Guinea Bissau és molt espectacular. En les platges de Ziguinchor algunes turistes europees cercaven afectes mercenaris que confonien amb "true love"; tal com aquella dona francesa que allà va adoptar el seu amant fins dur-lo a París on va comprar-li un taxi, la cosa va acabar malament, clar.

Ja sabeu, viatgers, cal tenir molta precaució: amb les malalties tropicals i parasitàries, amb no ofendre costums i creences de la població (que és majoritàriament musulmana); i molta cura amb les fronteres, amb els bandits de carreteres, amb les espectaculars tempestes tropicals normals des del juny a l'octubre, amb les regions despoblades de l'interior, amb els mosquits i tota mena d'insectes... Però, com aconsello a tot els joves del primer món, és convenient i recomanable visitar l'Àfrica autèntica per saber de primera mà en quin planeta ens ha tocat viure.

Bon viatge, doncs, amics!


Foto turística: Una platja de la regió de Casamance.
...-

dilluns, 19 de maig de 2014

Contra la "Histocitosi de Langerhans"


El passat diumenge, 18 de maig, en el recinte de l'escola Serra de l'Obac va celebrar-se una festa amb l'objectiu de recaptar fons per a la investigació de la "histocitosi de les cèl·lules de Langerhans", una malaltia rara que afecta una de cada 200.000 persones/any i que sempre són menors de 15 anys. Una doctora especialista ens va explicar que la histocitosi és un grup de malalties heterogeni; una malaltia que involucra dermatòlegs, traumatòlegs, oncòlegs... tot en funció de la gravetat i tipologia que assoleixi la malaltia. Hi ha casos en que aquesta alteració del sistema immunològic només es manifesta en petites ferides de la pell que persisteixen potser més temps del normal, altres mostren forats al ossos, especialment en els del crani, húmers i fèmurs i d'altres que presenten un caire molt greu amb necessitat de tractament amb químio o trasplants.

La festa va ser un èxit, tant en quant assistència de persones i mobilització de voluntaris com en participació d'entitats col·laboradores... Des de les deu del matí fins passades les vuit del vespre centenars, o milers, de persones van col·laborar amb la seva presència i participació en les més de vint activitats programades. Cal ressaltar la immensa mostra de solidaritat de quasi una centena de voluntaris, que desinteressadament van dedicar tot el dia a l'esdeveniment. Sobre tot és molt meritòria l'activitat, immensa, dels pares i altres familiars de l'Aleix i del Max, els dos nens que van protagonitzar aquesta festa solidària.

Per acabar, vull dir la meva opinió sobre aquesta mena d'actes socials que permeten als investigadors, en aquest cas l'Hospital Sant Juan de Déu i la Universitat de Barcelona, treballar pel bé de la societat en el seu conjunt. Sabem que és època de retalls socials, i per tant de retrocés en protecció de l'Estat ves els seus ciutadans que cotitzent. Quelcom va malament quan han de ser les persones que, al marge de l'Estat, organitzen col·lectes per a que les universitats investiguin. Per altra banda, en aquest aspecte no tot és negatíu, aquestes activitats permeten fer que a la societat germini un sentit veritablement social, que desconfia dels funcionaris i polítics, i de la sensació de que altres "ja ens ho faran tot". Com deia la vella dita: Ningú ens donarà res sense cost. Només amb el nostre esforç, i amb la nostra lluita, progressarem.


...-
Més informació: AQUÍ

divendres, 9 de maig de 2014

Periodistes novel·listes


Per Sant Jordi d'enguany va arribar-me a les mans Eufòria l'última novel·la del mediàtic periodísta de llarga trajectòria Xavier Bosch, aquell que parodiaven com un gegant amb veu de tro al "Polonia"; creador de programes de tele com l'APM o "El gran dictat".

La novel·la és una denúncia dels entrellats poc nets dels empresaris multimilionaris de l'oci amb els representants dels poders institucionals. També hi ha retrets del joc brut dels laboratoris per fer receptar els seus productes subornant els metges de totes les maneres imaginables.

La història i els personatges representats són molt actuals; tots tenim presents les visites d'un magnat americà dels casinos per implantar-se en terrenys gratuïts prop de Barcelona o Madrid. Amb aquesta història de fons Xavier Bosch ens mostra una trama a l'estil "Mil·lenium" de Stieg Larsson: amb hospitals, hackers, vídeos de contingut sexual per collar els "dolents", publicacions periòdiques; també amb botxins i víctimes... Tot i la utilització de recursos literaris poc novedosos la novel·la és prou interessant i fàcil de llegir; on la ficció i la realitat denunciada no tenen una frontera nítidament definida. Això ens fa pensar que darrere la ficció presentada com entreteniment hi ha quelcom més, que ens alerta de la realitat del món en que vivim.


Autor: Xavier Bosch
Títol: Eufòria
Editorial: Proa. Barcelona, 2014
Col·lecció: A tot vent, 608
Pàgines: 319


...-