diumenge, 20 de desembre de 2009

Sàhara Occidental

Foto: La cantant Aziza Brahim és una destacada sahariana que aprofita els seus concerts per a donar publicitat a la causa independentista del Sàhara Occidental.



Les darreres setmanes hem vist en totes les portades i telenotícies el nom de l’activista sahariana Aminatu Haidar. Expulsada del Marroc al seu retorn d’una conferència als EUA i reclosa en l’aeroport de Lanzarote on ha mantingut 32 dies de vaga de fam fins que va ser autoritzada per Rabat a retornar a casa seva de Al-Aaiun (en castellà: El Aaiún) en el carrer Bir Jedid (Pou nou).

Aquesta acció ha portat de cap el ministeri d’afers exteriors de l’Estat espanyol, implicant els governs de França i d’Estats Units d’Amèrica. Tot plegat ha tingut aspectes positius i negatius per a la causa sahariana. La nafra oberta des del 1975 per la barroera descolonització de l’antic territori sota sobirania espanyola torna a fer palesa la seva dolorosa presència. La ferida és prou recent com per a ser recordada a casa nostra; puc presentar-vos companys de feina que van fer el servei militar a l’aeroport de Al-Aaiun, encara que també vigilaven els transports de fosfats des de Bu Craa fins la costa atlàntica. Pocs anys després el govern del Marroc va organitzar la “Marxa Verda” que posava l’Estat espanyol davant la disjuntiva d’enfrontar-se militarment al Marroc i defensar la independència del Sàhara Occidental o deixar el poble saharià a la seva sort. El resultat ja es prou conegut. Els independentistes saharians viuen a l’exili a Tindouf, una regió del desert cedida per Algèria al costat de la frontera sud marroquina.

Després del retorn de Haidar a casa seva, on de fet viu reclosa i encerclada per la policia, la situació és com segueix:

1- Certament la causa independentista sahariana ha tingut molt ressò mediàtic.
2- Brussel·les (la UE), França (l’ex-metròpoli del Marroc) i EAU (el germà gran de la família, per veu de Hillary Clinton) han convençut a Rabat de la conveniència de facilitar el retorn a Al-Aaiun de l’activista.
3- Marroc ha ratificat el reconeixement de la seva sobirania sobre el Sàhara Occidental. Acceptant, per a un futur indeterminat, un cert grau d’autonomia a la regió.
4- Els independentistes, la RASD, els refugiats de Tindouf i el partit que els representa, el Front POLISARIO, tenen ara més lluny el seu objectiu.
5- El problema de la malaurada descolonització del Sàhara Occidental és un llast, una herència nefasta del franquisme, un conflicte sense resoldre que turmenta els governs espanyols del segle XXI atrapats entre la necessitat vital de mantenir bones relacions amb el veí del sud o, per contra, donar suport a la població sahariana oblidada per tothom al mig del no-res. Tret de l'ajut interessat d’Algèria, de les accions publicitàries de la gent del cinema espanyol i de quatre voluntaris és prou evident que la seva causa no té futur.

El resultat final és que el govern de Rabat ha vist ratificada la seva sobirania sobre el territori del Sàhara Occidental, al preu de haver publicitat sorollosament que una part de la població sahariana vol ser independent.

Tot això no té cap relació amb el tractat de comerç de la UE amb el Marroc llargament negociat durant molts mesos i signat també aquest dies. Des de sempre les exportacions marroquines de fruites i verdures a Europa perjudiquen el sectors en competència de les comunitats horto-frutícoles espanyoles..., i franceses; però, Europa s’assegura els productes a preus més econòmics. Aquí no té cap culpa el ministre d’afers exteriors del govern espanyol.

_____________________
Més informació sobre el Sàhara Occidental AQUÍ
_____________________

dimarts, 8 de desembre de 2009

Aprofitar-se'n del món


En la novel·la “La salamandra” Morris West defineix eficientment el concepte d’Estat. Contrastant l’opinió entre anglosaxons i llatins de tal entitat; diu:

Para el anglosajón, el Estado era el pueblo, y el Parlamento su voz. La burocracia era el ejecutivo. Para el latino, el Estado era la “res publica”, la cosa pública que tenía poco que ver con el pueblo, si es que tenía algo. Por consiguiente el latino siempre estaba a la defensiva contra el Estado, en oposición a sus directivas... El policía no era su servidor, sino el lacayo de su amo..."

Analitzant la conducta de molts polítics espanyols, i també catalans, és indignant la tendència a anar més enllà de l’actitud ”llatina”, descrita per Morris West, per passar directament a fer de l’Estat un servidor de seu interès personal. Afortunadament la llibertat d’expressió democràtica permet denunciar aquests afers bruts, però poc més. Masses d’aprofitats anti-Estat els tornen a votar, com han fet els italians darrerament. Alguns corruptes passen per la presó, no tots. Hi ha qui, des del poder, desmunta l’ensenyament o la sanitat pública (cosa de pobres) en benefici del seus amic privats, com ara fa la Comunitat de Madrid. Altres, en un altre nivell, abusen de la col·lectivitat, no respecten normes, destrueixen patrimoni públic, són incívics, cremen contenidors de rebuig, caixers, autobusos ...

Tant uns, des del comandament de les institucions, com els altres, des de la marginació, no se senten part de l’Estat, ben al contrari l’Estat és d’allò del que s’han d’aprofitar, amb l’única idea: tot per a mi. Així ens va.

divendres, 4 de desembre de 2009

Caratallada

Títol original: Scarface
Any: 1983
País: EUA
Duració: 170 min
Director: Brian de Palma
Intèrprets: Al Pacino, Michelle Pfeiffer, Steven Bauer, Mary Elizabeth Mastrantonio, Robert Loggia, F. Murray Abraham, Miriam Colon, Harris Yulin, Paul Shenar
Guió: Oliver Stone
Música: Giorgio Moroder
Productora: Universal Pictures
Génere: Drama


Aquesta setmana la TV8 ha emès la versió en castellà de la mítica pel·lícula del 1983 Scarface, dirigida per Brian de Parma, i interpretada magistralment per Al Pacino. El film és una reposició d’una altra pel·lícula del 1932 dirigida per Howard Howks on es narra l’ascenció i caiguda d’un gàngster i narcotraficant.

La versió de 1983 d’Scarface (Caratallada) va ser molt comentada en la seva estrena. S’hi descriu l’activitat d’un emigrat cubà als EUA originari de l’episodi del 1980 conegut com l’èxode de Mariel quan milers de cubans van ser autoritzats a marxar als EUA fet que els seguidors de Fidel Castro van aprofitar per alleugerar les seves saturades presons de delinqüents de tota mena.

Brian de Palma desenvolupà l’idea de la pel·lícula a França on restava en tractament per desintoxicació de la cocaïna i afegí episodis reals dels arxius policíacs de Miami.

Com totes les creacions de qualitat, Scarface, té múltiples lectures: la més elemental és la història del món dels narcos; una altra és la lluita per l’èxit personal fins a tenir el món a les teves mans, resumit en el lema de Tony Montana “The wordl is yours...”; per acabar en el reflexiu discurs de la dona eixorca de Tony, interpretada per una Michelle Pfeiffer de 25 anys, afirmant que un cop arribats al cim del luxe i del poder econòmic no són pas un guanyadors, són perdedors. És impactant la conclusió de Tony en el restaurant ple de gent de l’alta societat, preguntant-se: “Això és tot, menjar, beure, drogar-se, cardar...?”; instants després dirigint-se a la sortida del restaurant escridassa els clients espectadors dels seu escàndol dient-los: “Vosaltres sou com jo, però no teniu valor per fer el que faig jo...”

La luxosa casa on Tony Montana practica zàping des de la banyera (a l'any 1983), i on finalment morirà en una apoteosi de trets de fusell, va ser copiada íntegrament per un dels mafiosos napolitans, segons explica Roberto Saviano a “Gomorra”. Aquest film d’Al Pacino és una obra de culte dels nous membres de la Camorra, i Tony el seu model.

divendres, 27 de novembre de 2009

Qüestió d'hortalisses



Primer de tot haig d’explicar la foto: Aquesta darrera setmana de novembre una platja andalusa acull, al menys 10 milions de quilos de cogombres, de la varietat holandesa, els quals han estat abocats pels agricultors productors de la coneguda cucurbitàcia fins ara destinada a l’elaboració d’amanides. Els productors expliquen que han decidit aquesta dràstica mesura de pressió davant la forta caiguda dels preus. Els paguen entre tres i vuit cèntims d’euro el quilo quan a ells els costa produir-lo quaranta cèntims.

Semblant és el problema de les patates, les olives, el raïm; o dels productes originats per la ramaderia. Recordem, també, els recents aldarulls del pagesos a Reus. I és que quan el comerç al detall el controlen unes poques empreses el perill per aquest estratègic sector productiu, abans dèiem primari, és enorme. La pressió sobre el productors pot arribar a escanyar-los de tal manera que els elimini. Ara que la indústria tradicional està desapareixent i el turisme cau només ens falta acabar amb els pagesos i ramaders.

Ja ho veieu, encara que com a consumidors sembli afavorir-nos la competència entre grans detallistes, per abaixar els preus, el procés pot arribar a conseqüències desastroses i irreversibles pel conjunt de l’economia estatal.

dimecres, 18 de novembre de 2009

Les veus del Pamano a TV3


No soc gens partidari d’enganxar-me a les series de televisió, perquè acabarien creant-me una mena d’addicció d'aquelles que et lliguen, en aquest cas davant la pantalla. Però el que vam veure el passat dilluns i ahir dimarts a la nit, tot i que TV3 el qualifica de mini sèrie, va ser una pel·lícula de quasi tres hores dividida en dues parts: Les veus del Pamano, dirigida per Lluís Maria Güell, anuncien que sortirà aviat a la venda en DVD, seguint el text de l’obra homònima de Jaume Cabré de la qual trobareu un article en aquest blog, publicat el juny passat.

La pel·lícula: EXCEL·LENT, no caldria dir res més. Es clar, que encabir les sis-centes pàgines de filigrana en menys de 180 minuts és un repte que demostra la professionalitat dels adaptadors. De les dues branques de la narració que posseeix la novel·la aquí queda reduïda a la principal que és la de l’Oriol Fontelles. Qui vulgui esbrinar les múltiples vivències de la Tina, la mestra del temps present, haurà de llegir la novel·la.

Ambientació, vestuari, localitzacions, interpretació... tot molt ben aconseguit. Els telespectadors, que érem molts (uns 800.000), van gaudir d’un magnífic treball interpretatiu a càrrec de Roger Coma (Oriol Fontelles), Montse German (Elisenda), Francesc Orella (Targa) i fins a un centenar de participants en una de les millors pel·lícules històriques dels darrers temps.

Foto: Montse German (Elisenda)

A més d’altres temes; com són l’amor, l’honestedat, el vincle amb els fills, l’ambició, les relacions de poder i la revenja; tant la pel·lícula com la novel·la tracten de les arrels dels franquisme i de la pervivència d’aquelles en la Catalunya actual demostrant que no podem oblidar les lliçons de la Història si volem evitar la repetició dels desastres del passat.

dimecres, 11 de novembre de 2009

Les indústries del futur


Ahir vaig llegir, amb sorpresa, que la coneguda empresa danesa especialista en energia eòlica VESTAS ha sofert un robatori per part del seus directius de la filial espanyola. Exactament el frau reconegut ultrapassa els 12 milions d’euros. Llegir més AQUÍ.

No és gens novetat que els directius locals se n'aprofitin del la llunyania i confiança dels directius de les multinacionals: sigui cobrant comissions als proveïdors, inventant-se subcontractes i infinitat de tripijocs que fan avergonyir les persones decents. Tots els esforços tècnics, humans, econòmics queden tacats per la brutícia d’aquests personatges, que com llagastes fastigoses acaben per matar la gallina dels ous d’or que parasiten. De manera que ningú s’estranyi que marxin amb les seves inversions a altres llocs amb enginyers, comercials i directius més honestos. Qui surt perdent?: Els empleats que resten amb el seus coneixements tècnics a casa per a passejar els nets o a portar les filles i fills a l’institut o a classes de ball.

dimarts, 3 de novembre de 2009

L'envelliment de la població


Un informe de la “Comissió Europea”, datat el passat setembre, aportava una mala notícia per a l’Estat espanyol derivada de l’envelliment de la seva població: en les properes quatre dècades el col·lectiu de persones majors de 65 anys passarà dels 7,5 milions actuals als 17 milions (és la panxa de la piràmide que il·lustra l’article del 31 d’octubre). La població que haurà de suportar el pagament de les seves pensions, en el supòsit més favorable, la població de entre 16 i 64 anys, es reduirà dels 31 milions actuals als 29 milions, o encara seran menys en cas de tirar endavant la proposta de prolongar l’escolarització obligatòria fins els 18 anys.

Un altre problema és el de les pensions contributives, que són les finançades per les cotitzacions de treballadors i empreses. Aquestes entraran en dèficit, segons el Govern, en el 2023; però de mantenir la guardiola actual, que és de 58.000 milions d’euros, aquesta permetria pagar les pensions sis anys més; el calaix es buidaria, doncs, el 2029. Tot això, en el cas de sortir de la crisi de seguida i reduir la taxa d’atur actual que oficialment és del 18%.

A aquestes previsions la realitat aporta negres perspectives:
- L’atur no para de créixer, 98.000 aturats més a l’octubre
- La destrucció de llocs de treball productius al sectors primari i secundari és imparable.
- El revifament de l’economia submergida, on el frau estimat enguany és de 70.000 milions d’euros.

Tots tres problemes incideixen directament sobre la línia de flotació de les fonts de finançament de l’Estat. Un alt càrrec dels inspectors d’Hisenda, deia dies enrera en ser entrevistat en CNN+, que els ingressos per activitats econòmiques (IVA, etc.) s’han reduït dramàticament en el darrer any, un 60%, molt més del que caldria esperar per la xifra d’increment de l’atur i la caiguda del comerç o del turisme.

Conclusió, les xifres són diàfanes, en canvi, les conseqüències previsibles, pinten un futur molt més que negre. Tal és el resultat de deixar la economia en mans ultraliberals i a la recerca del guany ràpid i fàcil. Tan sols resta, agonitzant, una indústria automobilística, subvencionada, que és una despesa més per a les institucions ciutadanes que corren directes a la “suspensió de pagaments”. Tant l’Estat com els municipis i les administracions autonòmiques comencen a ajornar el pagament dels seus proveïdors, ja s’han vist manifestacions de creditors de les entitats municipals; o el que és més dramàtic l’ajornament del pagament de nòmines per part de determinats ajuntaments; així com l’anunci de la tramitació d’Expedients de Regulació d’Ocupació per part d'alguns municipis.

dissabte, 31 d’octubre de 2009

Tenir entre 30 i 40 anys


En les campanyes publicitàries, en els despatxos de les entitats bancàries i en els departaments comercials de tota mena d’empreses tenen en compte la dada que més s’evidencia a la vista de la piràmide de població a l’Estat espanyol. La figura que il·lustra aquest article correspon a gener de 2007, però la de gener de 2009 és semblant: ratifica que el grup de població més nombrós és el dels qui tenen entre 30 i 40 anys.

Són els joves con espolones, tal com els qualifica una amiga meva. Altres els anomenen la generació peter pan, els demògrafs anglosaxons els denominen: kidults, mot que podem traduir per adultescents. A l’Estat espanyol són uns 8 milions d’homes i dones consumistes, que estan desencantats, desorientats i altament hipotecats segons l’article de Josep Garriga, que publicava “El País” del passat 25 d’octubre.

Però, el pitjor que veiem en les piràmides del 2007 i de 2009 és l’alarmant manca de població de recanvi. L’aprimament de la figura en la base permet predir que exactament d’aquí a trenta anys, quan aquests que ara tenen entre 30 i 40 anys arribin a la fi de la vida laboral, s’aguditzaran els problemes demogràfics. La població espanyola, i catalana, s’envelleix de forma molt ràpida; fet de conseqüències imprevisibles. La quantitat de no nascuts és molt evident en la base de la piràmide. I sort que vam patir, com diuen alguns xenòfobs, una onada d’immigració que, afortunadament, ha compensat una mica la manca de naixements, els quals demogràfica i matemàticament són tan necessaris per mantenir una distribució equilibrada de la població.

dimarts, 20 d’octubre de 2009

El què cerquem en les fotos


En la seva obra cabdal, concretament en el segon volum de A la recerca del temps perdut, Marcel Proust presenta al personatge “senyor de Charlus”, el qual referint-se a una casa que havia estat propietat de la seva família i que ara havia passat a la d’uns banquers, diu: “Conservo fotografies de quan la casa restava intacta... La fotografia guanya una mica de la dignitat que li falta quan deixa de ser reproducció d’una realitat y ens mostra coses que ja no existeixen”.

Deixant de banda l’interès literari de la cita anterior vull considerar la idea que Proust, a través del senyor de Charlus, insinua en el text del que ha de ser la fotografia. En el cas de la funció que esperem i atribuïm a les fotografies familiars, no parlem pas dels reportatges de vacances plens de paisatges, ciutats y monuments; parlo d’aquelles fotografies que han estat fetes per capturar un instant del temps de la nostra vida, on l’objecte fotografiat és part de la pròpia història. Una part que des d’aquell “clic” quedarà congelat, fixat, immòbil en el passat; per a mostrar-nos en el present, amb dignitat com escriu Marcel Proust, el que ja no existeix.

Aquest és el sentit que l’Eulàlia, una bona amiga, no prenia en consideració quan ella intentava convèncer el seu avi de que canviés la vella foto d’un seu nebot que l’home té en un marquet platejat sobre la tauleta del racó. La dinàmica noia frisava per treure la foto del marquet; va arribar a fer còpies excel·lents de fotografies actuals del nebot. Tot i així, l’avi de l’Eulàlia no va canviar la vella foto, perquè la imatge que ens mostra del nen de la flor de dent de lleó entre els dits representa un instant en la vida històrica, una realitat que va esvair-se com el fum en l’aire nítid i fresc d’un dia de festa, a la platja, un començament de primavera, en un entorn natural, entranyable y feliç.

diumenge, 18 d’octubre de 2009

Fileres de dents


Aquests dies surt als diaris la notícia que els papions de ciutat del Cap suporten una creuada que amenaça la seva subsistència. Expulsats del seus territoris per l’urbanisme irracional són perseguits, abatuts a trets, enverinats... tot amb la finalitat d’exterminar-los de les àrees on han viscut tradicionalment, ara ocupades pels humans. El contacte amb els humans també els ha fet canviar la dieta tradicional per una de molt més rica en sucres que malmeten les seves dents, sense les quals deixen d’alimentar-se adequadament i moren.

Tanta importància tenen les dents per a moltes espècies que, per exemple, els elefants asiàtics treuen amb molta cura la terra de les arrels de l’herba que mengen, espolsant contra les ungles cada grapat d’herba que arrenquen amb la trompa. La natura els ha dotat de cinc jocs de dents molars per triturar els vegetals de la seva dieta. Si perden el cinquè joc per causa del desgast, deixen d’alimentar-se adequadament i moren. Sembla que els taurons tenen diverses fileres dentals en continua reproducció: tenen dents noves per tota la vida.

En èpoques anteriors els humans també morien quan perdien el seu segon joc de dents i queixals. Tenim referències en el cinema, Nicholas Ray en el film “Les dents del diable” mostra un pare neòfit (interpretat per Anthony Quinn) que està disposat a sacrificar el fill que acaba de parir la seva dona “perquè ha nascut sense dents”. La mare convenç al pare que deixi viure el nen, “perquè ella mastegarà els aliments per al seu fill”. També recordo una pel·lícula japonesa, potser del director Akira Kurosawa, on una dona molt anciana s’avergonyeix de conservar totes les dents, quan el poble està passant per uns moments de pobresa i de manca d’aliments. En una escena impressionant, plena d’humanitat, l’anciana es colpeja les dents contra una vorera de pedra a fi de perdre-les i deixar de ser una boca, una despesa d’aliments, i poder així demanar al seu fill que se l’endugui a la muntanya sagrada on els moribunds jeuen sobre una flassada esperant la mort.

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Entusiasmes


Hi ha qui s’entusiasma fàcilment, amb qualsevol cosa. És un fenomen lligat al de les emocions. És la química d’uns indrets del còrtex cerebral que ens fa embogir de satisfacció, ràbia, pena, alegria o altres emocions en funció de la tecla que, amb més o menys facilitat, prem l’entorn i dispara en els llocs adients del nostre cervell els neurotransmissors.

Aquest fenomen fisiològic té efectes econòmics de primer ordre en les nostres societats. Permeten, per exemple, que uns personatges de dubtosa moralitat siguin amos de les competicions esportives d’autos de carreres. Aquelles curses que entusiasmen les masses televisives, fent guanyar quantitats immenses de diners als organitzadors. Altres esports, com ara el tenis o el futbol, també generen enormes fluxos de diners que corren paral·lels a les emocions populars: penseu el recent fitxatge d’en Florentino. Del ciclisme, sense ser esport d’aigua, tothom sap que neda en rius de substàncies dopants; però, els seguidors i patrocinadors any rere any aboquen els diners que calguin per satisfer l’entusiasme popular en aquest i altres esports.

No són gaire diferents els estímuls del camp emocional derivats dels jocs d’atzar: loteries, bingos, primitives i rifes de tota mena. Molta gent gaudeix pensant, en la forma en que destinaran els hipotètics diners guanyats en una rifa estatal o privada. De fet, el veritable producte que els jugadors compren amb el preu del bitllet, és una mica d’emoció que els fa més agradable la vida; o dit d’una altra forma: compren una dosi de neurotransmissors.

No m’han interessat mai les competicions esportives, sovint el guanyador no juga net; però, l’origen del meu escepticisme davant d’aquells ludopàtics entusiasmes de nyigui-nyogui potser l’hauríem de cercar en les rifes que organitzava el capellà que els dijous a la tarda visitava la meva classe de primària. L’home ens feia aportar unes pessetes (més que la paga de tota la setmana) per comprar entre tots els nois de la classe un lot de còmics i revistes que ell aportava. Tot plegat el cost d’aquelles enganyifes no era ni la desena part del que recaptava el llest sacerdot. Aquell premi el rebia per sorteig un únic company de classe. Quan l’agraciat va resultar ser el mateix alumne dues setmanes seguides van canviar les normes: els afortunats serien els que facin anys aquella setmana, així els qui tenien data de naixement durant les vacances mai tindrien premi. Com veieu, veritables misèries del segle passat.

Un aclariment final. Practicar esports és molt sa i recomanable, però premiar el que competeix i ha arribat primer, quant l'esforç del altres pot haver estat superior perquè la seva natura muscular és diferent, és una injustícia irracional.

diumenge, 27 de setembre de 2009

Foulards i xals


Ha començat la tardor i no és gens estrany veure pels carrers les noves indumentàries imposades, direu, pel canvi de clima, doncs no: per la moda. Coincidirem amb l’opinió contrastada que les modes neixen per trencar la rutina. Aquesta no és altra cosa que repetició i manca d’originalitat en que ha esdevingut la moda de la temporada anterior, tot seguint les lleis de la dialèctica.

Sorprèn, però, com en l’afany de ser els més originals i trencadors de tendències poden arribar-se a fer les bogeries més estrambòtiques, plenes d’incomoditats i fins i tot perilloses. L’exagerada elevació de les plataformes en les sabates de les noies japoneses, deu anys enrere, van ocasionar multitud de greus accidents i problemes en els turmells.

Aquest dies proliferen en les nostres ciutats noies lluint samarretes sense mànigues, però, amb el coll ben embolcallat per enormes foulards o grans mocadors de llargs serrells que s’arrosseguen per terra, per exemple, quan la propietària s’ajup per feines obligades pel gos que passeja. Per descomptat, aquesta actitud no és exclusiva de les noies, també els nois llueixen pantalons amb la cintura molt per sota dels malucs o van plens de ferralla foradant’els-hi les celles, els llavis i tot allò que es pugui imaginar.

Sembla, doncs, que cal un sentit de rebel·lia especial per combatre la pressió de les modes que persegueixen la uniformitat i que cap ovella surti del ramat. Per distingir-se del corrent imperant caldrà fer com aquell actor que cita Marcel Proust en l’obra “À l'ombre des jeunes filles en fleurs” que essent preguntat per on anava a comprar aquells barrets tan sorprenents que lluïa, va respondre: “Jo no vaig a buscar els meus barrets enlloc. El que faig és no llençar cap, ni un”.

dissabte, 19 de setembre de 2009

Joventut i casament de la mare


Havia arribat a Catalunya en els anys durs de las postguerra. Era la petita de cinc germanes. Totes progressivament van deixar el poble natal, un lloc àrid a pocs quilòmetres del delta del riu Andarax, però on en època romana el riu encara era navegable, per instal·lar-se a Terrassa, aleshores ciutat acollidora i necessitada de la mà d’obra per a les fàbriques tèxtils. Finalment les germanes van fer venir l’àvia, viuda des de molts anys enrere, tallant així, d’arrel, tot vestigi de vincle amb la terra natal.

Recordo amb exactitud el primer contacte amb l’avia materna; la meva edat era entre quatre i cinc anys i la mare m’havia portat a ca la tieta Àngels que vivia en una petita casa prop de la carretera de Rellinars, més enllà de la central elèctrica. El minso espai de la casa el compartia la tieta amb el marit, el fill Octavi. la iaia i dos gats, un d’ells amb un ull d’iris blau cel i l’altre daurat con les fulles de tardor. La mare pretenia deixar-me, amb qui per a mi, era una estranya senyora vestida de negre, amb faldilles llargues fins els peus i un mocador negre al cap que cobria per complet els seus cabells. Vaig quedar terroritzat davant la perspectiva de restar sol amb aquella senyora desconeguda. La mare, la tieta i el cosí, que llavors era un adolescent de dotze o catorze anys marxaven a la recerca de bolets pel bosc proper; veient-me desprotegit vaig començar a cridar. Tots ells van arraconar-me, entre un llit de matrimoni, la paret i la senyora vestida de negre barrant-me el pas, de manera que, entre plors vaig percebre amargament, per primera vegada, que perdia la mare. Per compensar la meva frustració el cosí va agafar àgilment de sota el llit uns dels gats, el de pel gris i blanc amb un ull de cada color i me’l va donar, no físicament perquè va fugir de seguida, sinó en el sentit de dipositari de la propietat. Aquell felí, Missu, el vam tenir a casa fins deu anys més tard quan va aparèixer mort sota la gàbia dels conills que el pare havia bastit al pati, al costat del pou.

De soltera la mare treballava a casa d'una família de Matadepera, com a dona del servei. Suposo que feia el dinar, rentava, planxava i totes les altres activitats domèstiques per als amos: una professora de música y el seu germà arquitecte de l’ajuntament d’una ciutat propera.

Al novembre de 1949, exactament el dia 20, festa molt significativa del franquisme, celebraren el casament el meus pares. Marcat pel dol de la mort recent d’un germà del pare, el benjamí, atropellat per un camió, quan anava en bicicleta, en la confluència del carrer Gaudí amb carrer de sant Pere de Terrassa. Una germana del pare diu que la seva mare no va recuperar-se mai d’aquella tragèdia.

En els primers anys el matrimoni vivia a casa de la mare del nuvi, com s’estilava en aquella època. Tenien una habitació per a ells i per a la criatura que naixeria un any, un mes i sis dies després del 20N del 49. D’aquella casa recordo el braser al mig del menjador, on vaig caure de mans, fet del que encara conservo unes lleus cicatrius; la llum de carbur, la quadra a la dreta del pati, amb el pessebre pel cavall del tiet Manel; també recordo un estri agrícola com una mena de fals, amb dents de serra que el tiet travava a la frontissa de la porta del pati amb les dents i la punxa mirant amunt, allà tallava l’herba, o la palla, per omplir el sac d’alimentar el cavall. Sovint havia vist el carro a la porta, amb un fanalet que a les nits fosques produïa una llum esquifida i el dau de les rodes ple d’un greix negre grisós amb consistència de mantega. Quan vaig fer tres anys els pares van traslladar-se a un nou domicili, en el centre, a l’històric carrer del Joc de la Rutlla.

dissabte, 12 de setembre de 2009

On és la crisi?


Diuen que vivim uns temps de crisi: 20 per cent de la població activa a l’atur, caiguda dels preus per baixada de la demanda (deu ser dels productes dels pagesos en el marcat majorista), la reducció de la producció industrial a Catalunya és d’un 18% en el darrer any. Ara al govern de Zapatero li cal obtenir urgentment 15.000 milions d’euros, per tant, la pujada impositiva, per a tothom, serà un fet d’aquí a pocs dies...

Però, permeteu-me que us digui que tot això no m’ho puc creure. Aquesta alarma social, d’on ve? Ahir de bon matí, quan sortia de casa per llençar les escombraries, amb bosses separades i reciclades pels envasos, paper i matèria orgànica vaig trobar-me, camí dels contenidors, a l’escocell (forat al peu dels arbres) d’un dels plàtans del carrer: un gran entrepà, sencer, fet de pa amb tomàquet i llonganissa, embolicat amb paper d’alumini. També, dies enrere, al contenidor del rebuig havien llençat tres barres de pa, sense treure-les la funda protectora de paper.

Potser algun problema hi ha, perquè dissabte passat un vagabund, esquifit, jove, brut i amb un llençol plegat sota el braç, va estar-se tot el dia vaguejant, vorera amunt i vorera avall, al voltant de l’oficina de una caixa d’estalvis catalana. Quan la llum del sol va minvar fins que no va ser possible distingir un fil negre d’un fil blanc el noi va entrar a l’habitacle de caixer automàtic amb un cartró per fer de matalàs, la bossa dels queviures, el llençol i allà s’hi va tancar amb baldó. Deu minuts més tard, la il·lusa pretensió de dormir vigilat per les cameres de seguretat va ser frustrada per la denúncia d’uns malhumorats clients de l’entitat bancària.

Una darrera observació, no sempre trobem pa i menjar en bon estat llençat al carrer; sovint , però molt més sovint, trobem excrements de gossos, de races econòmicament molt valuoses, amb gran cost de manteniment, menjar, veterinaris, etc. Ja ho veieu, la nostra societat té diners per llençar a les escombraries i pels capricis més inversemblants. Qui parla de crisi?

dimecres, 9 de setembre de 2009

Degradació i misèria


Foto: Mostra de l'incivisme que envaeix la ciutat de Barcelona.

A rel de la creixent ocupació per part de prostitutes de determinats llocs del centre de Barcelona, oferint el seus serveis a plena llum i sense cap mena de recança, s’ha reobert una polèmica entre els mitjans, els veïns i el responsables polítics entorn del problema mai solucionat de la regulació i el control d’aquesta activitat. Penso que cal definir amb claredat el problema per trobar la solució, per tant caldria establir les següents premisses de partida:

1 - L’evidència: La prostitució creix i ocupa espais públics cada cop amb més força, fins i tot amb agressivitat: les Rambles de Barcelona, a l’entorn del Mercat de la Boqueria, però també els polígons industrials i les carreteres d’accés a determinades ciutats.

2 – Degradació: Aquesta activitat degrada l’entorn. Pregunteu com els afecta als comerciants i veïns de les zones amb prostitutes. A qui de nosaltres no preocuparia tenir el portal de casa ocupat, de nit o de dia, per una meuca i el seu client.

3 – Estadística: Més del seixanta per cent d’aquestes dones de la vida són pobres immigrants i gairebé la totalitat estan controlades per proxenetes que formen autèntiques màfies dedicades a l’extorsió, l’explotació i el tràfic de persones. En definitiva, la imatge de la prostituta, potser ben alimentada i que es mostra en calcetes, amaga una persona esclavitzada, carn en venda per l’ús mercenari d’uns clients amb pocs escrúpols i menys moral.

4 – Els clients són la base d’aquest comerç. La demanda crea el mercat. La solució definitiva passaria per una desaparició de la necessitat de comprar serveis sexuals, qüestió que va més enllà de les consideracions morals, ètiques i d’educació a llarg termini; cosa que ens portaria a un debat sobre la utopia o el Paradís, ara per ara fora de lloc.

5 – La societat espanyola i per tant la catalana, i les seves lleis, ignoren el problema, però la prostitució existeix, mou molts milions d’euros (clar que en economia submergida). Amagar el cap sota l’ala, o com deia ahir, Matilde Fernández, la que fou ministre d’Asuntos Sociales entre 1988-1993, me niego a degradar a una mujer poniendo en su DNI, "profesión: prostituta”, és deixar les coses tal com estan: A mans de les màfies!

6 – Cal, doncs, una regulació urgent, establint zones de tolerància com a Amsterdam. No és el mateix regular una activitat sexual, de pagament entre adults, que permetre el tràfic d’armes o d’esclaus... Les lleis haurien de tendir a la persecució de l’activitat fora d’aquelles àrees, per acabar amb el proxenetisme i la prostitució il·legal, també amb la penalització contundent dels clients de la marginalitat i la misèria.

dimarts, 1 de setembre de 2009

Isabel Coixet a Tòquio


Hem vist la nova pel·lícula d’Isabel Coixet “Mapa de los sonidos de Tokio”. Des que vaig comprar per casualitat el DVD de “Mi vida sin mi” miro de no perdre’m els treballs de la directora catalana. Ja vaig comentar en un vell article aquell film sobre una dona afectada d’un càncer que dedica la curta resta de vida a preparar la vida, quan ella hagi mort, del seus fill i del seu marit.

Aquí no vull abocar un gerro d’aigua freda sobre la pel·lícula japonesa de la Coixet, però, al meu parer no és del nivell que calia esperar de seva la trajectòria cinematogràfica. Tot i així val la pena veure-la, però, espereu que la passin per TVE o TV3, ambdues entitats hi han posat diners per fer-la, us estalviareu una sessió en una pantalla de cinema mal enfocada i amb la butaca plena de crispetes deixades pels espectadors que han passat abans per aquell galliner, sembrant-lo de restes de panís, també dit blat de moro.

No desvetllaré la trama del film on surt un català venedor de vins a Tòquio (Sergi López), una peixatera a l’engrós amb doble vida, (Rinko Kikuchi), un caçador de sons i un empresari encegat per la mort d’una filla. La directora aprofita aquest ordit per bastir una història complexa que tracta multitud de temes cabals dels nostres dies: el sexe, l’amor, la fidelitat, l’odi, la revenja, la família, les relacions interpersonals, la dominació i els seus instruments; tot això amanit amb gastronomia, enologia, postals de Tòquio nocturn, música (va obtenir la Palma d’Or al millor so en el Festival de Cannes d’enguany). Tot plegat fa un plat innovador, fresc, que pot agradar més o menys, però que té veritables virtuts con la del risc de l’emprenedor que explora nous camins cinematogràfics. Molt bé Isabel, gràcies pel teu treball.

dimecres, 26 d’agost de 2009

Teler del segle XVIII


La foto mostra un petit teler de fusta que ens ha regalat un veí de tota la vida. L’home ja fa anys que està jubilat i dedica els matins a fer manualitats en el petit taller del seu garatge.

Sabent la seva afecció als treballs amb la fusta vam comentar-li que una noia coneguda tenia a casa seva una reproducció d’un teler de fusta del segle XVIII. Com que el veí va manifestar el seu interès per fer-se una còpia tres setmanes enrera vam deixar-li la maqueta original. Una setmana després ens la retornà mostrant-nos la còpia que s’havia fet. Dimecres passat ens veure’ns pel carrer ens va fer entrar al seu taller i va donar-nos la segona còpia, una veritable joia, la que mostra la foto, que havia fet per a nosaltres.

Com veieu, un home de setanta-cinc anys pot conservar plenament les seves capacitats i habilitats per a fer feines complexes. Malauradament l’estil de vida actual, en general, porta al rebuig de la gent gran; menyspreant les seves potencialitats i experiències. Una pena, una lamentable mostra característica de la societat en que vivim malbaratadora de tota mena de recursos.

diumenge, 16 d’agost de 2009

Desgràcia


Amb un mes de diferència he gaudit primer de la lectura de la novel·la de J. M. Coetzee, Desgràcia, i després, ahir a la tarda, de la visualització de la pel·lícula de Steve Jacobs, Desgracia, basada en la mateixa novel·la amb guíó d’Anna Maria Monticelli (esposa del director) amb el vist i plau del mateix Coetzee.

Com que la pel·lícula reflexa amb extraordinària fidelitat els continguts de la guardonada obra literària (Booker Prize al 1999 i el premi Nobel de literatura al 2003) m’atreveixo a comentar-la com una única creació artística expressada a través de dos mitjans tan diferents però complementaris com són la literatura i el cinema.

La clarividència de Coetzee, de forma magistral, recull amb les mínimes paraules la complexitat de la conducta humana, registrant amb l’allunyament propi d’un aparell electrònic les vicissituds de l’individu humà enfrontat vers els altres. En tot moment, tant a la novel·la com a la pel·lícula, és evident la dimensió de la solitud existencial, pròpia de la consciència humana més evolucionada, que ens fa trontollar davant l’abisme de la nostra individualitat sense fugida possible. Com diu la Lucy, filla del personatge principal David Lurie: Tot és canviant i cal negociar per sobreviure.

Coetzee llença un atac a les convencions socials del nostre món occidental, cristià o laic, satisfet i repantigat en les conquestes socials derivades de la democràcia tricolor. Admetre les diferencies entre el que és just, i el que és bo, provoca esquerdes en el sistema establert, intranquil·litza i demostra que els principis en que fonamentem el nostre estil de vida són sempre qüestionables. Tant el llibre com el film, impacten sobre l’espectador, o lector, fent que s’adoni del munt de tòpics sobre els que bastim les nostres vides, i fins i tot les nostres societats. Tant la pel·lícula com la novel·la, no tan sols són recomanables: són imprescindibles. Malkovich, en el paper del professor David Lurie, com Jessica Haines interpretant la seva filla, fan un treball excel·lent, creïble i humà.

Fitxa de la novel·la:
Autor: John M. Coetzee
Títol original: Disgrace (1999)
Editorial: Columna, Barcelona (2003- segona edició)
Col·lecció: Clàssica, no. 406
Traducció al català: Dolors Udina
233 pàgines

Fitxa tècnica de la pel·lícula
Títol: Desgracia
Títol original: Disgrace
Direcció: Steve Jacobs
País: Austràlia, Sud-àfrica
Any: 2008
Duració: 120 min.
Génere: Drama
Actors: Paula Arundell, Scott Cooper, Eriq Ebouaney, Jessica Haines, John Malkovich, Fiona Press, Monroe Reimers, Charles Tertiens
Guió: Anna Maria Monticelli
Productora: Fortissimo Films, Sherman Films, Whitest Pouring Films, Wild Strawberries

___ ___ ___ ___

dimecres, 12 d’agost de 2009

Amunt!


Hem vist “Up” la darrera pel·lícula de Disney-Pixar. Per començar, el títol original en anglès pot traduir-se genuïnament per l’exclamació catalana: Amunt!; i per “!Arriba!” en la versió castellana, que és la que projecten en la majoria dels cinemes catalans, com també només és en castellà que podem visualitzar la versió en 3D. El nom de la pel·lícula, però, no s’ha traduït; és evident que hi ha una llengua principal, tot i que alguns diuen que és la llengua franca actual, i d’altres llengües de menys categoria, i després altres, com ara el català, però... Prou de lingüística, aquest article era, i és, de cinema. Disculpeu-me aquesta digressió.

Tornant a la pel·lícula, malgrat que alguns pensin que tot producte Disney està dirigit al públic infantil, s’ha de dir que aquest no és el cas. La història narra amb una tècnica d’animació excel·lent, les vivències d’una persona que per edat ha arribat a la fi de la seva vida útil. Un futur que a tots ens espera: jubilació, potser solitud, i la sensació de ser un destorb a la nova societat que empeny arrossegant fora els impediments com ara un ancià de 78 anys, vidu, sense fills, esquerp, que viu en una petita casa que va construir-se amb esforç conjuntament amb la seva dona.

Difícilment un espectador infantil, comprendrà en tota la seva profunditat els missatges de la poètica seqüència muda dels primers deu minuts del film. Els autors de “Up” tracten el temes fonamentals de la conducta humana: el projecte vital, la limitació del temps, la necessitat de tenir il·lusions (utopies diuen alguns), els valors socials, la solidaritat, la caiguda dels mites. Una pel·lícula molt recomanable. Tremendament humanista. Una joia de l’animació realitzada al llarg de cinc anys. Hi ha qui la compara amb El Quixot. Potser tenen raó, “Up” també té concessions als lectors, aquí ara hem de dir espectadors, que volen acció trepidant, persecucions inversemblants i aventures. Els detalls de l’interior de la casa voladora també són molt remarcables.

Fitxa tècnica

Direcció: Pete Docter.
Codirecció: Bob Peterson.
País: EUA.
Any: 2009.
Duració: 95 min.
Gènere: Animació, comedia, aventura.
Doblatge original: Ed Asner (Carl Fredricksen), Christopher Plummer (Charles F. Muntz), John Ratzenberger (Tom), Delroy Lindo (Beta), Jordan Nagai (Russell), Bob Peterson (Dug/Alpha), Elie Docter (Ellie).
Guió: Bob Peterson i Pete Docter; bassat en un argument de Bob Peterson, Pete Docter i Tom McCarthy.
Producció: Jonas Rivera, John Lasseter i Andrew Stanton.
Música: Michael Giacchino.
Muntatge: Kevin Nolting.

diumenge, 9 d’agost de 2009

Agost


Migdia d’un diumenge d’agost. Afortunadament, avui, el clima ha canviat, no sentim la xafogor de la setmana passada, el cel s’ha ennuvolat i la temperatura de l’aire ha baixat fins els 20º centígrads. Plou sense gaires ganes, de ponent, però amb intensitat suficient per arrossegar les brutícies de voreres i carrers. Els jardins i terrats també ho agrairan.

Fa una bona estona que trona, cosa que no és impediment per a que les cotorres argentines (cotorretes de pit gris) del passeig no parin de xisclar en les misterioses comunicacions pròpies d’aquestes aus. Quan afluixen els retrucs llunyans de la tempesta se senten els crits, potser afamats però de veritable i intensa vida social, de les cotorres en les capçades dels àlbers i dels plataners. Una meravella, semblant a la cridòria dels nens que juguen els el pati del bloc d’apartaments proper, gaudint d’unes vacances d’estiu com han fet els nens, si no sempre, si en els temps anteriors a les vacances viatgeres de pares de poder adquisitiu mitjà.

Tot això, passa desprès d’haver menjat un fabulós arròs a la paella que ha preparat l’Àngela amb una amanida d’enciam, tomàquet, ceba tendra, api, pastanaga... i per postres un tall de meló, el més dolç d’enguany. Les patates fregides de la foto són pels amants dels tatoos, potser en xinès mandarí vol dir: Amor etern, o m’agrada la sal. Qui ho pot saber?

dijous, 6 d’agost de 2009

L’origen català de Cristòfor Colom


Tot sembla confirmar que aquesta propera tardor tindrem polèmica històrica. Una editorial publicarà l’edició catalana del treball de Charles J. Merrill, fruït de 18 anys d’investigacions, on l’autor defensa la teoria, no gens nova, de l’origen català del marí i descobridor Cristòfor Colom. Merrill va presentar l’any passat a Barcelona la versió en anglès del seu llibre: Colom of Catalonia.

De fet són nombroses les investigacions i les proves que des d’anys enrere demostren la catalanitat de Colom, però sembla que alguna força superior imposa el silenci en aquest tema. Fins i tot, de la que havia de ser la contundent i definitiva prova de l’ADN, hores d’ara, s’ignoren les dades resultants.

Aquest empeny en l’ocultació fa pensar que els catalans tenim motius de preocupació, ara quan alguns intenten despertar el monstre de la catalanofòbia. Personalment penso que els mèrits, reals o ficticis, d’algú no s’apliquen per simple coincidència de veïnatge, nacionalitat, sexe, etc. De la mateixa manera que un esportista finès, medalla d’or, no fa que tots els nascuts a Finlàndia s’enorgulleixin de victòries olímpiques; ni, tampoc, el fet de ser jueu permet atribuir-se la capacitat de raciocini d’Einstein. Així, que el fet que Colom fos fill de les terres catalanes, no m’omple especialment d’orgull patriòtic. Les demostracions de Merrill tan sols confirmen fets sabuts: Catalunya al segle XV era una terra amb grans marins amb capacitats i coneixements tècnics per resoldre, per la via occidental, el problema de les comunicacions comercials amb l'orient llunyà, malmeses per la dominació turca de la Mediterrània Oriental.

Sembla, però, que hi ha qui els empipa un Cristòfor Colom català, tant com el cas d’un altre català: Bartomeu Casaus (castellanitzat amb el nom de Bartolomé de las Casas) fill d’un dels directes col·laboradors de l’almirall. De las Casas, o Casaus, té un monument davant la seu de les ONU a Nova York. Potser no són només els editors de llibres de text que ignoren allò de que és de savis rectificar. Ni tan sols a casa nostra he trobat un carrer dedicar a l'insigne humanista Bartomeu Casaus.

Aquí teniu una part de l’article aparegut en un diari de Barcelona a propòsit del llibre de Merrill:
(...) El autor hace referencia a unos recibos a nombre de Cristóbal de Colomo y Cristóbal Colomo, de 1487, y a las capitulaciones de Santa Fe, del 17 de abril de 1492, en las que ya aparece como Cristóbal Colón. Y más. Merrill cuenta que tras el descubrimiento el navegante escribió tres cartas (una de ellas a Luis de Santángel, escribano de ración), de las que actualmente se conservan copias en castellano y en latín, "pero tenemos argumentos para pensar que la versión original era en catalán. El hijo de Colón, Hernando, un gran bibliófilo, tenía un índice de libros con anotaciones, entre ellos tenía la carta que su padre envió a Santángel y decía que era en catalán".
Merrill, que la pasada semana presentó su libro en Òmnium Cultural de Barcelona, cuenta que hay muchísimas más pruebas que avalan la teoría catalana: "Sus catalanades, puso Montserrat a una isla...". Pero la prueba definitiva está en manos de las muestras de ADN que desde hace años está analizando el genetista José Antonio Lorente.(...)
(Veieu aquí tot l’article).

dilluns, 27 de juliol de 2009

La força del grup


Fotos: Cartell i fotograma de “Ran” la mítica pel·lícula d’Akira Kurosawa on el rei fa trencar una fletxa a uns dels seus fills per demostrar-li la feblesa de l’individu i la força del grup.
----------------------------

La unió fa la força. Una fletxa és fàcil de trencar, un feix de fletxes ningú no pot trencar-les. Un dels símbols de l’Imperi Romà era el feix, (del llatí fascis) i, entre moltes altres institucions, de la Guàrdia Civil, força armada de l’Estat espanyol per exercir l’autoritat amb força legítima quan cal.


Aquest és el principi en que es fonamenta la sensació de poder, i sovint d’impunitat, de què gaudeixen els grups humans de tota mena. Un cas especialment desafortunat i pervers d’aquesta força es veu en els casos en que grups de joves avorrits, i amb falta de maduresa, fan bretolades amb gran ostentació d’incivisme, manca de criteri propi i d’educació. Des de la “kale borroca” fins la tan actual moda de violació de nenes per grups d’adolescents malcriats i educats en “això vull, això prenc”.

Els diaris publicaven, recentment, que un de cada quatre sud-africans reconeixia haver violat dones alguna vegada, en general aquestes actuacions les feien amb la força del grup. Ara la llei comença a donar la raó a alguna dona de manera excepcional; però, la norma era, i és, la impunitat del delicte i dels delinqüents, amb l’agreujant de que si el violador sud-africà té més de vint-i-cinc anys la possibilitat de que la víctima adquireixi el virus de la sida (VIH) és del 80%.

En les nits avorrides (o no tant) de retorn al seu cau un individu sol, per molt drogat que vagi, per molt esmorteïts que tingui (de sèrie) els sentits de la responsabilitat, del respecte pel proïsme i pels bens públics, difícilment cremarà contenidors d’escombraries, o pobres dones indigents que dormin als caixers. Aquestes brutalitats les farà recolzat pel grup que actuant com una autèntica substància anestèsica inhibeix del seu cervell la responsabilitat, el sentit comú, la reflexió: en resum l’esborra la civilització per deixar lliure la immensa estupidesa de la bèstia amb capacitat de cometre les més indignes atrocitats.

Això, no vol dir que faci apologia contra els grups, ben al contrari, quan el que regeix és el sentit comú i l’afany constructiu la força de grup multiplica les possibilitats d’èxit, de manera que l’esforç de cada individu és molt més eficient que no pas si treballés en solitari. I és que la unió fa la força, tant pel bé com per fer mal.

Un altre tema és el de les múltiples formes de tirania del grup vers els individus que el componen i de com se n’aprofiten els líders, assumpte que tractaré en un altre article.

dimecres, 15 de juliol de 2009

Obligacions de mare


Foto capturada per la cunyada d'un membre de Webshots al nord de Califòrnia l'any 2008, en el propi jardí de la dona.
____________________________________________

Per a una dona de la seva edat, cinquanta-quatre anys, la Gilberta, vídua amb dos fills, un de trenta-dos anys i l’altre de trenta, ambdós amb parella i fills, troba que ha resolt prou bé el problema del sexe. La Mariona, clienta de la fruiteria on ella treballava, li va parlar del seu germà, Narcís, que feia quasi un any que vivia sol, des que la seva muller el va deixar, un cop els fills van ser grans i independents, dient-li “que estava farta d’aquella vida, de ser tiranitzada pel patriarca i cansada dels amigots que els rodejaven

Gilberta va començar a sortir amb el Narcís, i de seguida va traslladar el necesser i el calaix de roba interior a l’apartament d'ell, el qual l’havia quedat en propietat després del repartiment dels bens matrimonials.

Des de bon començament de la nova relació el Narcís no semblava content; quan trobava coneguts a la taverna d’en Maiol, no deixava de lamentar-se de la (mala) sort amb que la fortuna l’havia tocat. Criticava la seva “ex”, acusant-la de tenir amics, cosa que no podia demostrar perquè era falsa, i d’haver-ho abandonat sense motiu, tot i que sabien que la maltractava.

Ara, han passat set anys, el Narcís està angoixat i mostra un aspecte d'allò més desendresat; els seus fills van optar per la versió de la mare i han deixat de tenir contacte amb ell. La Gilberta treballa dotze hores al dia fent neteges, més les hores que facin falta per a fer amanides i fregir patates en el restaurant del seu fill petit. El pis on vivia de casada i de vídua la Gilberta el va cedí al fill petit, que immediatament el va hipotecar per finançar el negoci del restaurant.

El Narcís no té vida pròpia, tot i rondinant treballa cada dia al restaurant del fillastre sense cobrar cap sou, clar. Així és què quan arriba el cap de setmana fuig esverat a la caseta que té llogada a la muntanya duent-se la Gilberta. Allà ella s’estira feixuga, abocant sobre l’hamaca l’abundant humanitat que posseeix, i ell fa vida social amb els veïns del càmping, oferint-los pebrots fregits i truita de patates, de les recollides a l'hort que cultiva amb suor i adoba amb diners.

Narcís se sent com el peix solitari en una peixera esfèrica, tancat, presoner; resignadament assumeix el caprici de la deessa Fortuna , diu, i quan troba algú que se l’escolti es queixa, lloant el seu hortet: única font de satisfacció a la seva trista vida. Diu que tots els diners i la feina de la Gilberta són per apaivagar la fam dels fills d’ella; què demanen i demanen, com els caganius, la ració de la mare, i en aquest cas també del company de la mare. És l’imperi de la natura; cap mare pot resistir-se i deixar d’abocar el contingut del pap en el bec obert de bat a bat i cridaner del seus pollets. El Narcís també ho fa, ell sense convenciment, amb recança, però es que no sap dir: Prou!

dimarts, 7 de juliol de 2009

Sara Flores i el seu grup


Enguany, la Festa Major de Terrassa va acollir al capvespre del dilluns 6 de juliol un excel·lent concert de flamenc a càrrec de Sara Flores, en l’espai de l’ampla plaça Nova. Vam arribar amb antelació de manera que des de la tercera fila gaudírem de la interioritat de l’assaig tant de l’equip acústic, com de la guitarra i la veu potent, clara i plena de la cantant.

A l’hora prevista va començar el concert, inicialment només amb la veu de barcelonina Sara Flores, de la mítica saga dels Amaya, i la guitarra de Juan Cortés que oferiren un flamenc de melismes i arpegis, clàssic, per guarnir sentiments d’amor i desamor, enriquit per l’afirmació de la cultura gitana, la maldat dels diners i la presència de F. García Lorca. Després del lluïment de la parella van afegir-se a l’escenari els altres cinc components del grup que, com a primera peça, van interpretar amb contundència el conegut tema de Camarón “La leyenda del tiempo” extret de l’obra de teatre de F. García Lorca “Así que pasen cinco años”. Degut a alguns problemes tècnics aquesta peça va ser repetida en el bis final, aquest darrer cop, amb gran qualitat.

Martín Melendez


En alguns passatges de l’actuació aquest grup va recordar-nos les innovacions de Triana amb fusions del jazz i d’altres músiques. Així ha estat el resultat d’afegir a la guitarra flamenca, més les veus d’home i dona, el picar de mans i a les caixes flamenques els nous instruments en altres temps aliens al flamenc: la bateria a càrrec de Manolo, el violoncel i la guitarra elèctrica (baix) a mans del cubà Martín Melendez (a qui la meva acompanyant va descobrir els seus antecedents asiàtics, tan comuns a l’illa caribenya), la flauta travessera de Pepe... Tots plegats van oferir-nos una actuació molt agradable del flamenc més viu i actual.

L’espai de seients previst per la comissió de festes va omplir-se d’un públic divers en una actuació a l’aire lliure i gratuïta: Entre ells uns (pocs) despistats que esperaven una actuació de lolailos, però en general els públic va mostrar-se respectuós i admirat de bon fer de grup de Sara Flores, altre ells molts joves que apreciant la qualitat del concert va iniciar la sol·licitud del bis.

dimarts, 30 de juny de 2009

Guinea-Bissau


Amb la desfeta de l’imperi colonial portuguès al 1974, l’arxipèlag de Cap Verd i la continental Guinea-Bissau van provar d’unir els seus destins en un únic nou estat lliure. L’any 1975 les illes aconseguiren la independència, en part gràcies a la tasca feta pel Partit Africà per la Independència de Guinea Bissau i Cap Verd (PAIGC), que controlava els dos governs. Aquest partit havia estat fundat per Amílcar Cabral al 1956. En 1980 João Bernardo Vieira, comandant de la lluita guerrillera, va encapçalar un cop d'Estat i va interrompre la fusió amb Cap Verd. No obstant això, João Bernardo Vieira va ser assassinat en la matinada del 2 de març de 2009 per militars després d'un atemptat amb bomba que hores abans va costar la vida al cap de l'Estat major Tagmé Na Waié. João Bernardo Vieira va morir als seus 69 anys, després de passar pràcticament més de 23 anys al capdavant de Guinea Bissau. Va ser reelegit a la Presidència d'aquest país en 2005, nou anys després de la fi d'una guerra civil d'11 mesos que ho havia expulsat del poder.

Guinea-Bissau té un territori de 36.000 km2 (Catalunya té 31.630 km2) amb 1,7 milions d’habitants; d’ells, avui, 1,2 milions viuen per sota del llindar de la pobresa, el PIB per càpita és dels més baixos del món (oficialment 220 dòlars EUA), la xarxa elèctrica destruïda a la guerra del 1998-99 no s’ha recuperat, la telefonia fixa pràcticament no existeix, sense aigua corrent... Un autèntic estat fallit.

Ara els narcotraficants l’han ocupat, comprant els caps d’un exèrcit atrofiat, per convertir el país en una base per a les seves operacions d'introducció de la cocaïna a Europa. Aprofiten les pistes d’aterratge incontrolades de l’època colonial i la immensa quantitat d’illes deshabitades que componen la seva geografia costanera.

Podem concloure què Guinea-Bissau és un territori, no pas un estat, en mans dels narcos i dels mosquits, on la població autòctona mor (un de cada quatre infants nascuts no arribarà als cinc anys) entre les opulències del empleats de la droga boliviana, peruana i colombiana. Per contra, els empleats públics no cobren els seus sous des de gener, i els dirigents polítics tenen moltes possibilitats de morir a trets per accions de militars. Un caos.
PD. Amb posterioritat a la redacció inicial d'aquest article he trobat un blog de "El Periódico" amb un interessant article. L'he llegit en el blog de Sandra Valent, anomenat "Luces de Senegal", tot ell és molt aconsellable. Una visió online, nítida i real de l'Àfrica occidental.

Foto: Mindelo, anterior capital de Cap Verd. Treballant per un futur de país de primer ordre.


Imatge: Segell de la desapareguda DDR amb l'efígie de l'enginyer agrònom i fundador del PAIGC, Amílcar Cabral. Com a fons la bandera de Guinea-Bissau.
Amílcar Cabral dóna nom a l'aeroport internacional de Cap Verd, a l'illa de Sal.

dimarts, 23 de juny de 2009

Elogi de la imperfecció


Imatge: Moisés, Escultura (acabada al 1515) de Miquel Àngel per al panteó de Juli II.

Recordareu la llegenda del cop de martell que Miquel Àngel va donar al genoll dret la figura, en acabar-la, dient-li: Parla!

Em serveixo d’aquesta història per il·lustrar la perversa passió que actualment mou moltes persones, i el seus diners, en la recerca de la perfecció. Per descomptat, quedi clar, que estic parlant del que pomposament diem: primer món. En altres regions la primera preocupació de les persones és la supervivència, allà han d’ocupar la totalitat del seu temps diari en l’adquisició dels recursos bàsics: aigua i aliments.

La força del contrast posa en evidència la pobresa moral de la nostra societat, al costat de la riquesa malbaratada; fins i tot ara, en temps de crisi les clíniques de estètica segueixen implantat components protèsics innecessaris mentre que els responsables de l’educació pública demanen que els mestres facin hores extres, perquè l’administració no té prou diners per contractar-ne els que calen.

Potser el problema està en una tergiversació dels valors. Quan les primeres necessitats estan cobertes el que valorem són banalitats, com ara la pretesa perfecció estètica, a la recerca de la qual hi ha qui embogeix fins l’anorèxia, arribant-hi a una adoració malaltissa de la pròpia imatge, decorant-la amb tatuatges, penjolls al melic, brillants incrustats a les dents i tantes altres ornamentacions pròpies dels més exòtics pobles primitius. Sobrevalorem l’aparença de joventut i per contra rebutgem els signes d’envelliment inseparables de la naturalesa. Els avis han deixat de ser els éssers respectats, font de coneixement i d’experiència, per passar a fer de mainaderes, això quan les xacres pròpies de l’edat els ho permeten. Recordo les mans de la meva àvia materna amb la pell extremadament prima, transparent, amb grans taques d’apoptosi després de vuitanta-cinc anys exposades al sol en feines agrícoles; la blancor dels seus cabells s’associava al respecte, era un objecte d’admiració. Ara, qui té cabells blancs els oculta, els tenyeix, o els amaga com si fossin un motiu de vergonya. La llàstima és que l’adoració de les banalitats passarà factura. Us ho puc assegurar!

dissabte, 20 de juny de 2009

Els ulls de la memòria històrica



Títol: Les veus del Pamano
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Barcelona: 2005
Premi de la Crítica Catalana 2005
Premi El setè Cel de Salt 2007


Jaume Cabré va donar per acabat el llibre de 600 pàgines a Matadepera el 2003, l’havia iniciat l’any 1996. Una llarga i acurada elaboració, per a oferir-nos un producte literari de criança compost de set capítols, un per cada anys dedicat a la redacció de “Les veus del Pamano”.

Des de l’inici la narració va semblar-me sorprenent, d’estil innovador, amb molts personatges i nombrosos salts en els temps dintre del període on transcorre l’acció: des de la insurrecció militar contra la República al 1936 fins l’any 2002.

Tot succeeix, als ulls del lector, com en una pel·lícula, amb canvis de seqüència constants, els quals poden portar-nos com un llamp, però sense estridència, des del pensament més íntim de la mestra Tina Bros, amoïnada per la inesperada opció vital del seu fill, a les accions militars dels maquis en les valls pirinenques del 1944.

Sens dubte les branques principals de la narració són el mestre falangista Oriol Fontelles i la Tina, però com en tot arbre ben desenvolupat altres personatges tenen protagonisme de semblant importància: l’Elisenda Vilabrú, els Ventura, Jaume Serrallac, Valentí Targa... Fins i tot el paisatge té una poderosa presència, les muntanyes i els rius del Pallars, la Vall d’Àssua, la neu i també la foscor, la revenja, l’ambició, l’odi, la crueltat extrema en convivència amb l’abnegació i el sacrifici. Vicis i virtuts que basteixen l’entrellat necessari per a descriure amb precisió mil·limètrica les relacions de poder en un món més proper i real del que sembla.

El llibre és un text de filigrana, molt recomanable, ple de recursos literaris nous i suggeridors, què ens mostra realitats vigents, ferides mai tancades. Descripcions obertes a la polèmica i que posen el dit a la nafra d’una societat imperfecta, hauríem de dir injusta, amb dificultats per a desenvolupar una convivència pacífica i solidària.

divendres, 19 de juny de 2009

Els móns de Coraline


Ahir vam veure la pel·lícula feta amb la tècnica de stop-motion (foto a foto sobre ninots inanimats) pels estudis Laika (1). Dirigida per Henry Selick, antic col·laborador de Tim Burton, especialment en el film “Malson abans de Nadal” on el guió i la producció era de Burton i la direcció era de Selick.

L’argument està tret del conte de l’autor de còmics Neil Gaiman. Una nena d’onze anys espavilada i plena de curiositat acaba de traslladar-se amb els seus pares, escriptors sense diners i afeccionats a la jardineria, des de Detroit (Michigan), paradigma de ciutat industrial, a un indret rural d’Oregon. Troba a faltar els seus amics i decideix explorat l’entorn del lloc on resideix: el “Pink Palace”, de seguida descobreix un misteriós pou amagat i un nen de la seva edat que serà una mena de guia: Wybie Lovat. També descobrirà una petita porta secreta en una de les habitacions de casa seva.

Coraline viu en un vell edifici amb altres veïns: a dalt un acròbata rus retirat, el senyor Bobinsky; i en la vivenda de sota: les dues velles artistes retirades: les senyoretes Spink i Forcible amigues dels gossos i de les llaminadures ràncies. També hi ha un gat que, de vegades parla com el de Cheshire.

Com succeeix en l’Alícia de Lewis Carrol, la intrèpida Coraline traspassarà la porta que la conduirà des del món real a un altre món, on les coses lletges del món real són meravelloses, boniques, dolces... però, només aparentment. Coraline, com en els somnis, despés de ficar-se en el llit del món real, va i ve diverses nits al món de l’altre costat de la porta secreta. En el món de l’altre costat, les forces de la meravella volen captar-la per sempre, oferint-li tot allò que li agrada per a que s’hi quedi per sempre al món de bonic. Tot a canvi de bescanviar els seus ulls reals per uns altres fets de simples botons cosits.

Coraline compren l’engany i lluitarà per fugir d’aquell món d’enganyifa. En la fugida haurà d’alliberar els seus pares i altres nens què abans d’ella havien caigut en el parany de les falses meravelles, com les dels móns induïts per les drogues.

El film, realitzat amb ninos animats, foto a foto durant tres anys, és una obra rodona, d’una extraordinària bellesa, molt recomanable per a grans i petits.

(1) Laika, es un estudi d’animació amb seu a Portland. L’estudi, que realitza tant animació CG com stop-motion, fou creat quan Phil Knight va comprà Will Vinton Studios. Knight és milionari gràcies al seu imperi Nike.



FITXA TÈCNICA:
Direcció: Henry Selick.
País: EUA
Any: 2009.
Duració: 100 min.
Gènere: Animació, fantasia.
Doblatge original: Dakota Fanning (Coraline Jones), Teri Hatcher (mare), Jennifer Saunders (senyoreta Spink), Dawn French (senyoreta Forcible), Ian McShane (Sr. Bobinsky), Keith David (gat), John Hodgman (pare), Robert Bailey Jr. (Wybie Lovat).
Guió: Henry Selick; basat en el llibre de Neil Gaiman.
Producció: Bill Mechanic, Claire Jennings, Henry Selick y Mary Sandell.
Estudi d’animació: LAIKA (1)
Música: Bruno Coulais.
Fotografia: Pete Kozachik.
Muntatge: Christopher Murrie y Ronald Sanders.
Disseny de producció: Henry Selick.
Estrena als EUA: 6 Febrer 2009.
Estrena a Espanya: 5 Juny 2009.

dimecres, 17 de juny de 2009

Madurar


Una bona amiga, la Landa, m’explicava com la major part del seu temps el dedica diàriament a vetllar pel futur dels seus fills: els porta a l'escola, els alimenta, els instrueix, els vesteix, vigila que tinguin un entorn adequat i saludable per créixer tant físicament com a nivell afectiu... Tot i així, lamenta no tenir garanties de que un cop siguin adults, o bé quan reclamin la independència sobre el propi destí, la immensa dedicació que al llarg dels anys ha abocat als fills sigui suficient per a que ells sàpiguen orientar-se en la vida.

Això deu passar amb tots els pares i mares, amb un minin grau de responsabilitat, volem que es nostres fills triïn les millors opcions per a les seves vides i considerem que la nostra experiència ens dóna una millor perspectiva per destriar entre la troca enredada del món.

Dissortadament, la natura fa que fills pensin que les opinions dels seus pares són obsoletes, del segle passat, i que tallen les ales dels seus impulsos creatius. Diuen: Cultura de l’esforç? Bé, però sense atabalar-me gens. Tenir un pla vital, i seguir-ho amb dedicació i ordre? Bé, però sense atabalar-me gaire. Dosificació de l’oci i l’entreteniment? Bé, però sense sacrificar-me massa...

I és què quan els fills volen sols, els consells dels pares són com els crits de les orenetes a les tardes de juny: només omplen l’aire.

dijous, 11 de juny de 2009

Frankensteins i mistificacions


Imatge: Vista esquemàtica, en secció, dels òrgans interns d'una dona pocs dies abans del part.

Aquest dies podem llegir als diaris que un home dels EUA ha parit un segon fill. També, amb data d’avui, un diari català publica la notícia d’un transsexual que ha avortat l’embaràs de bessons que pretenia dur a terme.

Davant de tan gran mistificació caldria retornar a aquella ètica del periodisme, que aconsellava el rigor científic. Potser cal que els periodistes deixin de banda el sensacionalisme i tinguin en compte les següents premisses.
Premissa principal: la tasca de gestar un humà i donar-lo a llum és (el que en ginecologia i obstetrícia diuen embaràs i part) atribut exclusiu dels membres femenins de la nostra espècie, anomenats dones.
Segona premissa: les dones es caracteritzen per tenir uns trets sexuals diferenciats del homes precisament perquè la natura les necessita així per dur a terme l’embaràs i el part.
Conclusió: Mai cap home, tindrà òrgans reproductors sexuals femenins interns de manera que mai podrà desenvolupar un embaràs, i per tant tampoc podrà parir.

Les de dones que s’extirpen les mames, prenen hormones per tenir barba i fan el que calgui per assolir aparença d’home segueixen, malgrat tot, tenint a les seves cèl·lules la parella de cromosomes 23 femenina XX i no la parella masculina XY.

Si el que volen el medis és enredar el llenguatge, per vendre més, poden publicar el que vulguin, com allò de que els ases volen, però com diu la dita castellana: la mona és mona malgrat que es vesteixi de seda.

Ah! Queda clar que els homes no poden parir ni les dones formar espermatozoos? Tret del malguanyat cas que la ciència pugui arribar a malparir un Dr. Frankenstein especialista en obstetrícia i ginecologia.

- - - - - - - - - - - -
Copio a continuació un paràgraf del blog Històries de la ciència, on queda clar el paper dels cromosomes en la diferenciació i determinació sexual dels humans.
Extret de: HOME O DONA? Publicat per omalaled – 1 desembre 2005
...
El cromosoma del qual us vull parlar és de la parella 23. Un mascle té "XY" i les dones "XX". Sembla que aquesta diferència posa al cos en diferents camins que el porten a ser mascle o femella. Quan una femella forma òvuls el parell "XX” es desdobla i es generen els dos nous òvuls semblants. Quan un mascle forma espermatozoos la meitat reben el "X" i l'altra meitat el "Y". Depenent de l'espermatozoide que fertilitzi l'òvul, tindrem un mascle o una femella. El cromosoma "Y" del mascle gairebé no és funcional, de manera que el "X" del mateix mascle no té company de reserva. Per això els mascles són més vulnerables a anomalies genètiques, com és el cas de l'hemofília que apareixen en mascles i rares vegades en femelles. En les femelles, un error en un dels seus cromosomes "X" pot ser compensat per l'un altre "X
...

dissabte, 6 de juny de 2009

Salvem el medi ambient


Foto: Mina de coure a Utha (EUA)

Ahir, divendres 5 de juny, en el 33 el canal cultural de TVC van emetre l’excel·lent documental “Home” de Yann Arthus-Bernard. La pel·lícula, plena de bellíssimes imatges, mostra fidelment la situació del nostre planeta. Al llarg de 90 minuts veiem des de l’aire el que els humans hem trobat al planeta contrastant-ho amb imatges de com l’estem deixant.

El treball de Yann ofereix la realitat sense embuts, deixant sense arguments als negacionistes que no volen reconèixer aquesta petjada ni tampoc que l’acció de l’home i l’actual concepte, tant discutible, de progrés està portant-nos a la ràpida destrucció de la Terra, tal com la coneixem. Una mena d'organisme únic amb una fina i esfèrica pell de vida en extraordinari i fràgil equilibri, on s’interrelacionen totes les manifestacions d'èsser vivents en estreta depenendència les unes de les altres.

La conclusió de la pel·lícula vol ser esperançadora (massa optimista, penso jo) dient-nos que encara som a temps de corregir el desastre, d’evitar l’esgotament dels recursos i la destrucció de la viodiversitat, cosa que succeirà a molt curt termini si no hi posem remei urgentment.

dilluns, 1 de juny de 2009

Banda ampla



Des d’avui la crisi econòmica té una víctima més. S’ha declarat en bancarrota el gegant automobilístic de Detroit General Motors. Ara és propietat de l’Estat dels EUA, en un 60%. Hi ha qui diu que les lletres GM volen dir Government Motors. Sembla que els nous directius volen sanejar l’empresa reduint les plantes productives, el nombre de treballadors i reordenar el tipus de vehicle que produiran en el futur: més eficient.

· · · · · · · ·

Una altra notícia és que aquest darrers dies he descuidat una mica el blog per causa d’innovacions tecnològiques. Finalment tinc línia de banda ampla.

dissabte, 23 de maig de 2009

Els kiwis verds em tenen fregit


Segueix a continuació el text adaptat de la reclamació que he passat avui al departament d’atenció al client d’una coneguda xarxa de centres comercials al detall que opera a la meva ciutat. I és que estic fart de rebre maltractes per part d’algunes dependentes. No hi cap intencionalitat de discriminació per caràcter sexual: les persones que atenen les línies de caixes són sempre dones.

A l’atenció de:
Departament d’Atenció al client d'una coneguda xarxa de distribució al detall.

Assumpte: Reclamació per tracte ofensiu al passar la compra per caixa d’un dels vostres centres comercials.

FETS
1- Avui, dissabte 23 de maig de 2009, he fet la compra segons consta en el tiquet adjunt.
2- Teniu la fruita a granel, amb dos tipus de KIWI: verd (2,40 euros quilo) i groc (més car). He comprat 0,725 quilos del verd, pesant-los jo mateix a la bàscula d’etiquetatge.
3- Quan he passat la compra per caixa la dependenta m’ha dit que el preu estava malament. Immediatament ha preguntat a la caixera del costat, que l’ha contradit dient-li que el tiquet que jo havia enganxat a la bossa estava bé. Tot i així ha fet venir a la noia responsable de la fruita, la qual també ha confirmat que la meva acció a l’enganxar el tiquet no ha estat un error (ni un delicte, penso jo i els que al meu voltant assisteixen a l’improvisat acte de disquisició judicial).

CONCLUSIONS
1- No he deixat de sentir-me qüestionat desagradablement en la meva honorabilitat. He estat tractat com a presumpte lladregot de misèries, capaç d’haver estafat a la vostra empresa.
2- Per disculpar la vostre caixera, se m’acut la comprensible ignorància de les diferencies entre els KIWIS verds i grocs conjuntament amb un excés de zel en el controls de la economia empresarial. Llàstima que aquesta sobre-eficiència pugui fer perdre clients al vostre centre comercial.
3- A mi ja m’estava bé la fruita envasada. A més, si tantes desconfiances comporta el pesatge par part dels mateixos clients, més val que torneu al més modern model antic, valgui aquí la paradoxa. Com també és contradictori que una millora, aparentment per bé del client, serveixi a la fi per complicar, enredar i quedar malament amb un deficient servei, tal com m'ha passat avui a mi mateix.

ADJUNTS
Tres originals (3): el tiquet de caixa, l’etiqueta del pesatge i l’etiqueta del KIWI (green)

Salutacions cordials.

dilluns, 18 de maig de 2009

La senyora Meritxell


Qualsevol semblança del següent relat amb persones i fets reals és pura coincidència.

La senyora Meritxell, veïna pre-jubilada d’Agramunt, va optar pocs anys enrere per fer-se una intervenció quirúrgica de gran risc a fi de combatre l’obesitat que no la deixava dormir. Gràcies a la seva insistència i, tot s’ha de dir, a l’ànsia dinerària d’un metge estranger amb pocs escrúpols va aconseguir que l’ingressessin en una clínica de la Bonanova on després d’un parell de mesos i algun que altre episodi al fil de la mort va sortir amb cinquanta quilos menys. Això sí, a canvi d’un novíssim i innovador sistema digestiu, amb baypassos, reducció del sac gàstric i altres meravelles tècniques que, entre altres inconvenients, l’han deixat sense melic, amb la pell abdominal travessada de cicatrius que talment sembla un mapa fronterer del Sàhara central, adobat amb plegaments inadequats del tracte intestinal, hèrnies, i vet a saber quins altres problemes col·laterals de difícil solució.

El fet és que la dona ara té un aspecte jovenívol, tothom la veu plena de vitalitat, alegre, dinàmica, entusiasmada amb el seu nou cos rejovenit. Hi ha qui no la reconeix, la confonen amb una germana dels seus propis fills. Les velles amigues l’envegen, fins hi tot la defugen, perquè la seva companyia les irrita, veuen en elles accentuada la decrepitud pròpia dels anys.

Meritxell s’ho pren amb tranquil·litat. Encara que internament, en la intimitat, quan gira la mirada vers el seu interior, no acaba de estar satisfeta d’aquest pacte mefistofèlic. La pell de les cuixes i dels braços és la mateixa de quan havien de cobrir seixanta quilos més de massa muscular i greix. Ella voldria recuperar la llisor de la tendresa virginal dels quinze anys, però, què s’hi pot fer; no és possible tenir-ho tot. Ja ho van dir altres: Nobody is perfect!

dijous, 14 de maig de 2009

Crisi


Foto: Farinera borda (Amanita Phalloides)

El pitjor encara no ens ha arribat. Aquest és el lema dels nostres dies. De la mateixa manera que les toxines de la farinera borda destrueixen les cèl·lules hepàtiques de l’organisme que les ha ingerit, a poc a poc, sense símptomes inicials; el nostre sistema globalitzat està tocat del bolet, ignorant que si no imposa mesures dràstiques, immediates, està condemnat a mort a curt termini. Tal és la situació.

Entretant les mesures paliatives dels governs i dels organismes internacionals : EUA, UE, G8, G20, BM, FMI..., no serveixen per aturar l’efecte destructiu de les toxines de l’economia ultra-liberal. Són com les bosses de glaçons al cap, i les aspirines, per a un malalt de la pesta bubònica.

Cal un cop ferm a la roda del timó per desviar la nau dels penya-segats als quals ens dirigim. Deia Trotsky que la crisi de la humanitat és la crisi de la direcció del proletariat. Adaptant a l’actualitat aquesta asseveració, caldria dir: que la crisi de la humanitat és la crisi dels seus dirigents. Malauradament el món no està en mans dels qui saben, sinó dels predadors disposats a matar la gallina dels ous d’or. Els mateixos que no saben que fer, ara, quan la gallina està amb febre i ha deixat de pondre ous.

Potser en un proper futur qui no tingui un hort i formació agropecuària haurà de dir allò de: Si us plau! Atureu el món que baixo! O bé, cal dir-ho ara?

dilluns, 11 de maig de 2009

Un fals Ménière


Primers dies de setembre, vigília de la Festa Major d’un poble proper, són quarts de set de la tarda. En Quim s’està preparant per marxar a la concentració gegantera prevista a la plaça de l’Ajuntament amb motiu de les festes. Poc abans havia estat desagradablement contrariat amb l’anunci de que era l’hora de marxar, just en el moment que s’escoltava Rosamunda, Princesa de Xipre, de Franz Schubert, justament quan havia decidit gaudir al màxim de l’audició amb els auriculars. Per això, la irritant ordre que l’obligava a tancar el potent equip Hi-Fi li va produir un autèntic esclat de fúria. En un impuls d’ira incontrolada va girar bruscament el botó del volum fins al màxim, de manera que un sobtat tren d’ones sòniques sortí del dispositiu, casualment amb major intensitat per la part marcada Right. La minúscula articulació postimpànica executà a la perfecció el seu treball transmetent una enorme pressió al líquid del sistema laberíntic i de la còclea. En Quim era inconscient que la sobrepressió del líquid coclear havia excedit la resistència mecànica d’alguna membrana produint-li una esquerda i la subsegüent fuga de líquid, i caiguda de pressió, amb el resultat de la inutilització parcial dels sistemes auditiu i de l’equilibri.

Poc després la sensació de mareig creixent no el deixà participar de la festa; a més, un brunzit persistent havia coincidit amb un intens mal de cap que s’afegia a les contrarietats de la tarda. De seguida va tornar a casa amb els seus acompanyants.

L’endemà Quim va intentar anar a la feina, però l’envaïa un intens mareig què només podia suportar quan caminava. El servei mèdic d’empresa va aconsellar-li que tornés a casa i es fes visitar pel metge del CAP.

Amb molta dificultat va arribar a casa, aclaparat per una forta sensació de vertigen. Pel camí va haver de fer front a la irresistible molèstia de vomitar el desdejuni en l’escocell d’una prunera bord. Per sort, no passava ningú, que pugés alarmar-se, per aquell carrer a un quart de vuit del matí.

Passada una setmana el vertigen havia minvat, però no els sorolls i brunzits generats pel mal funcionament de l’oïda. En mesos posteriors otorrinolaringòlegs i neuròlegs van estudiar amb detall el cas, quedant com a diagnòstic guanyador el de que hi patia la síndrome de Ménière, una mena de hipertensió del líquid del sistema laberíntic de l’orella interna. Per tant, Quim, va prendre la medicació prescrita en aquells anys pels meniers: Serc.

Han passat molts anys i l’absència de més vertígens confirma la teoria del trencament mecànic per ones acústiques del delicat sistema del sentit de l’equilibri i de l’oïda incrustat en l’os temporal dret d’en Quim.

dijous, 30 d’abril de 2009

Senectut i misèries


He llegit “Mil cretins” de Quim Monzó, el llibre que pretenia regalar al meu fill aquest Sant Jordi, però resulta que ja l’ha llegit. En substitució l’he ofert “Los vagabundos del Dharma” de Kerouac. Comento aquí, doncs, el recull de relats de Quim Monzó.

Vint dies després de la mort, trista, de la cosina Carmen, els "Mil cretins" de Monzó posen el dit a la nafra. Però, és una realitat ineludible, un pam més enllà de la boira de banalitat que ens envolta, està ferma i titànica la muralla de la finitut de la vida i la misèria que sovint l’acompanya. Els relats de Monzó escampen aquesta boira i mostren amb la màxima cruesa les afliccions de les residències on els avis rebutjats per la societat malviuen, potser sense memòria o potser pregant per la ràpida presència de la mort. Altres relats mostren la fragilitat de les relacions humanes i la solitud existencial que en aclapara.

Monzò en aquestes curtes històries defineix amb ironia, fins i tot amb humor, la tragèdia i la fotesa que caracteritza els humans. En definitiva és un recomanable llibret de 174 pàgines i 19 relats, als quals ben bé s’ho val dedicar-hi una tarda per riure’ns de nosaltres mateixos.

Títol: Mil cretins
Autor: Quim Monzó
Edició: Quaderns Crema
Col·lecció: Mínima Minor, número 98
Barcelona, 2007