dimarts, 29 de desembre de 2015

Pangea i l'esquirol


Som en plenes vacances escolars per festes de Nadal i Any Nou, fet que té com a conseqüència l'emissió per les cadenes de televisió de pel·lícules dirigides a la captura de l'atenció del públic infantil, i no tan infantil. Ahir vespre en hora de màxima audiència una d'aquestes empreses que pretenen ocupar les nostres llars i el nostre temps, sovint amb notable èxit, va emetre el quart lliurament de la saga "Ice Age", titulada en català: Ice Age 4: La formació dels continents, estrenada als cinemes el 2012.

L'acció se situa 208 milions d'anys en el passat quan Pangea, el supercontinent, comença a esquerdar-se separant-se en grans blocs continentals, suposadament a partir de l'esquerda iniciada per l'intent de l'esquirol Scrat d'amagar un aglà. Els personatges coneguts dels films anteriors patiran les conseqüències de la deriva continental fruit de la tectònica de plaques i no pas del pobre Scrat i la seva esmunyedissa fruita de l'alzina. En la fugida del trasbals catastròfic que afecta la superficie del planeta els personatges: Manny, Diego y Sid trobaran uns pirates, motiu més que sobrat per omplir d'acció molt ben dibuixada els 94 minuts que dura el film.

Hi ha qui minusvalora aquesta entrega qualificant-la de repetitiva i dirigida a un públic derivat de Barri Sèsam. No em sembla malament que aprofitant boniques imatges s'insisteixi en inculcar als infants espectadors principis morals i ètics, com el respecte i l'amor entre els diferents, la protecció de l'ancianitat, la solidaritat, el perdó d'aquells que reconeixen els seus errors, fins i tot la lluita contra la pirateria en totes les seves accepcions; sense oblidar el brillant toc final sobre els perills del canvi climàtic per un acte irresponsable del catastròfic Scrat. Tot això sucat amb la Novena de Bethoven i un pessic de L'Odissea d'Homer.


Títol original: Ice Age: Continental Drift (Ice Age 4)
Any: 2012
Duració: 94 min.
Direcció: Steve Martino, Mike Thurmeier
Producció: Blue Sky Studios

...-

dijous, 17 de desembre de 2015

Les tres edats


No és el primer cop que prenc una imatge de Gustav Klimt per il·lustrar una entrada d'aquest bloc. Com veieu es tracta d'un retall de l'obra sobre llenç de 180 x 180 cm "Die drei Lebensalter der Frau" (Les tres edats de la dona) de l'any 1905. És sorprenent la gran popularitat d'aquesta pintura de l'artista vienès, reproduïda en tota mena de retalls i objectes; potser degut a la seva impressionant força decorativa. El que m'apassiona d'aquesta obra és la notòria metàfora de la vida genialment representada per l'element femení de l'espècie humana. El centre d'atenció l'ocupa una maternitat a l'estil de les "Madonnes" de renaixentistes com les de Raffaello Sanzio; però, aquí la jove mare se'ns mostra en plenitud vital amb flors a la cabellera en al·lusió a l'esclat de la primavera i l'inici de la vida. Al seu costat amb el rostre ocult, potser plorant, es representa la vellesa, amb una dona de perfil que mostra l'efecte dels pas del temps, la cabellera grisa i la degradació física del cos al final de la vida. Qui contempli aquesta pintura amb ànim interpretador arribarà a sentir la dinàmica universal que en impregna a tots, en un cicle ineludible d'etapes ben diferenciades les quals, tot plegat, no passaran de un grapat de desenes d'anys.

La primera obra de Klimt que em va sorprendre quedant-se fixada per sempre a la meva memòria va ser "Der Kuss" (El petó) de 1908-1909; era la imatge que lluïa la portada del llibre de Herbert Marcuse "Eros and Civilisation" de 1955 (la versió catalana és de Jordi Solé Tura), un tractat de filosofia i sociologia popularitzat en els agitats anys del 68. Després vaig saber que Klimt era un pilar fonamental del corrent modernista de començaments del segle XX. Sembla, però, que la veneració de Klimt pel Renaixement és evident, només cal comparar la versió de la "Danae" de Tiziano amb la de Klimt, interessant exercici que us deixo al vostre lliure criteri, només cal observar les dues versions de Zeus convertit en fertilitzadores monedes d'or.

Per acabar, Klimt en la pintura com molts d'altres artistes d'altres àmbits, per exemple Jorge Manrique en la poesia, ha mostrat genialment en la seva obra la essència de la vida humana i la seva tràgica autenticitat. Quan naixem, fet de singularitat meravellosa, venim amb el lot complet, inclòs el final ineludible.



...-