diumenge, 18 de desembre del 2016

Les restes del Melchuca

 

Un delericte ran la costa a mig camí entre Punta Falconera i Cap Norfeu (1)

El dissabte 27 de gener de 1968 el vaixell de càrrega Melchuca, carregat de sacs de ciment, bobines de fil, bidons d'olives i altres productes, havia sortit del port de Sète, a uns 30 km al Sud de Montpeller, amb destinació Casablanca. Una forta tramuntana acompanyada de maregassa va aconsellar canviar la ruta habitual i apropar-se a la costa per tal de tenir una singladura més segura. Lamentablement la nau va xocar amb l'illot de Maça d'Oros situat a poc més de sis-cents metres a l'Est de la punta de Cap Creus. Segons el relat del capità, "...Amb una gran via d'aigua a la proa va provar de dirigir la nau a Roses, però va embarrancar prop de cala Montjoi", (allà on Ferran Adrià té el seu conegut restaurant, El Bulli); diu, també, el capità: "...d'allà va ser alliberat per una gran onada que el deixà a la deriva i finalment va acabar encallant-se a la Punta del Bergantí".

Cinc anys després, exactament el 3 de gener de 1973, (en aquells anys encara era obligatori el servei militar) vaig arribar al meu destí a la bateria de costa de Punta Falconera on romandria més d'un any dedicant-me en les estones lliures de servei a gaudir d'aquell preciós entorn natural. Fora de dues temporades l'any, d'un parell de setmanes d'exercicis pràctics de tir amb els canons Wickers de 152,4 mm d'ànima, el meu tems lliure a la bateria de Punta Falconera m'ocupava quasi totes les tardes. Després de les activitats del matí allà cap a la una del migdia marxaven els oficials, sotsoficials i tots els artillers i caporals voluntaris (2) amb permís de pernoctar fora de la bateria, de manera que al menjador mai erem més de dotzena i mitja comptant amb el cuiner i el caporal de guàrdia que comandava la bateria. Amb tant de temps lliure les activitats eren de dos tipus: una, tancar-se a la cantina i jugar al pòquer fins l'albada o l'altra, explorar els voltants de la zona militar. Un artiller orfe, originari de Sant Andreu de la Barca; en Garangou, de Malgrat de Mar, i jo erem d'aquest segon grup. Més d'una tarda haviem fet una bona caminada arribant a la Torre de Norfeu, i més enllà fins el Mirador, a l'extrem occidental de la península que forma Norfeu, vora els penya-segats impressionants de Punta Prima. Una altra tarda, aprofitant el manlleu no autoritzat d'una moto que algú havia deixat a resguard de la bateria, l'artiller orfe va convidar-me a fer una passejada motoritzada pel camí de ronda fins prop de Cadaqués, abans d'entrar al poble vam deixar la moto i vam fer la resta del camí a peu. Després de saludar un vell pescador que arranjava la xarxa estesa al sol de mitja tarda ran la platja vam acabar berenant un excessivament salat entrepà de dues llesques de pa amb tomàquet i formatge en un solitari bar vora del port.

Però, la sortida que vull comentar-vos va ser la de la tarda que vam decidir anar a fer una ullada en profunditat, de primera mà i al detall, al delericte del Melchuca situat, com s'ha dit a la Punta del Bergantí, abans d'arribar a Cala Monjoi i a mig camí entre Punta Falconera i Cap Norfeu. Amb la força de l'onatge d'aquell dia era totalment desaconsellat accedir-hi per l'aigua, així que vam abordar la nau fent equilibri sobre els tres cables d'acer que podeu observar a les fotos i que la lligaven per estribor amb les roques. La maniobra va ser força arriscada i d'una temeritat que ara m'esgarrifa. Vist des de la saviesa que donen els anys, i l'experiència, és indiscutible que vam posar en altíssim nivell de risc la nostra integritat i vida. Un cop vam arribar a la coberta vaig observar una gran madeixa embullada i mig desfeta de fil cru al costat d'una hèlix de bronze fixada en una paret perpendicular a la segona coberta de proa, evident peça de recanvi com la roda en els cotxes, una magnífica joia de la mecànica naval en perfecte estat, lluent, de tres pales i de més o menys un metre i mig de diàmetre.

A començaments dels anys vuitantes una empresa barcelonina va iniciar el desballestament del Melchuca (amb dinamita) tasca que va deixar de banda des de primera hora per que els treballs resultaren de cost molt superior al preu de la ferralla obtinguda, tot degut a una sobtada baixada del preu del ferro. A la web "rosespedia.cat" ens expliquen: "És per això que, enmig d'un escampall de ferralla, que no va arribar a ser recollida, es conserva la quasi totalitat de l'obra viva. Un forat a la coberta, voltat de planxes rebregades, permet als submarinistes l'accés al taller del vaixell i es pot contemplar el carregament de ciment petrificat conservant la forma dels sacs que el contenien, perfectament estibats, quallats en entrar en contacte amb l'aigua" 

 
Notes:
(1) - Les fotos en BN són de 1973, fetes per "Lukas4". Altres fonts: "rosespedia.cat"
(2) - Els "voluntaris" fèien un servei militar de 18 mesos, en comptes dels 14 dels soldats regulars. A canvi podíen triar destí, normalment a prop de casa i gaudir d'autorització per a dormir fora de la caserna.

Descripció tècnica

  • Nom: Melchuca
  • Activitat: Mercant
  • Data d'avarament: 1953
  • Drassana: Sociedad Metalúrgica Duro Felguera (Gijón)
  • Eslora: 68,11 metres
  • Mànega: 9,99 metres
  • Calat: 5,67 metres
  • Tonatge: 696 tones
  • Propulsió: Motor Diesel de fabricació alemanya
  • Armador o propietari: Angel Riva Suardiaz
  • Lloc del naufragi: Punta del Bergantí
  • Data del naufragi: Dissabte, 27.01.1968
  • Estat actual: Dinamitat. Restes disperses
  • Profunditat: Entre 5 i 17 metres
...-