dilluns, 30 d’abril de 2012

Petroli cru i pissarres


Recordo aquella dita de l'Espanya metropolitana, d'abans de perdre Cuba: "Els catalans de les pedres en fan pans", sovint feta en castellà i referida a la virtut, derivada de la necessitat, d'obtenir profits d'allà on ningú altre es ficaria per l'extrema dificultat del treball i el petits rendiments obtinguts. La frase ara té una nova versió: "Les multinacionals petroleres de les pedres en fan dòlars".

La necessitat d'energia en la història de la humanitat no ha deixat de créixer, des de la llenya i el carbó de pedra (turbes, hulla, lignit i antracita) hem passat a consumir diàriament una immensa quantitat de tones del combustible fòssil per excel·lència: el petroli. Aquesta desmesurada i accelerada combustió atmosfèrica d'hidrocarburs fòssils té diversos efectes que comentaré un altre dia, però començarem per fer cinc cèntims del que és aquest producte tan preuat.

El sediment marins rics en matèria orgànica, restes de plancton i altres organismes que habitaren els mars del Cretàcic, fa més de 90 milions d'anys, després de ser coberts per capes d'argiles impermeables i de ser sotmesos a enormes pressions i a temperatures entre 50 i 70º C van transformar-se en els hidrocarburs líquids, o en forma de gas, que donen lloc als jaciments petrolífers. Normalment els jaciments els formen una capa superior de materials de contenció (argiles o roca) que cobreixen hidrocarburs lleugers, a dalt de tot podem trobar gas natural sobre capes d'hidrocarburs líquids (petroli cru) surant sobre una capa d'aigua salada o roca impermeable. La fases gasoses i líquides en general es troben impregnant sorres i graves. Quan la pressió que ha estat sotmesa la massa de petroli és molt gran poden formar-se les pissarres bituminoses, que són roques compactes on el petroli, o el gas, s'ha encabit dins els porus de la roca. Naturalment extreure'l de dins la roca és molt costós, tècnicament molt complicat (amb procediments patentats: de pagament) i ecològicament molt contaminant. La tecnologia del segle passat proposava provocar petites detonacions atòmiques per esmicolar la roca petrolífera. Avui dia no son tan bàrbars, les detonacions són fetes amb explosius convencionals i amb la posterior injecció d'aigua calenta amb additius químics que empenyin un petit percentatge del petroli, o gas, a la superfície del pou; algunes canonades els fan pujar 3000 metres des del fons del jaciment.

Des de setmanes enrera han estat molt comentades les maniobres del govern de l'Argentina amb YPF (Yacimientos Petrolíferos Fiscales) amb motiu de l'expropiació d'aquesta empresa petrolera que fins la setmana passada era filial de la multinacional, amb seu espanyola, Repsol. Serà força interessant seguir els esdeveniments de la nova YPF. La senyora Cristina Fernández (viuda de Kirchner) ha nacionalitzat la major part de les accions de Repsol a YPF i ara haurà de fer grans inversions per obtenir el gas i el petroli dels recents descoberts jaciments de sorres i pissarres bituminoses de "Vaca Muerta"; potser els diners per explotar aquells jaciments els posarà un nou candidat a ser expropiat. S'arriscarà algú? Penso en Xina o en empreses dels americans del Nord. El cas és que si una dona deixa el marit, i se'n va indefinidament a casa de la seva anciana mare, els candidats a ser noves parelles ho han de tenir clar, però que molt clar; sobre tot si el primer que la dona demana al nou company sentimental és que hi fiqui diners al compte corrent comú.

No cal amoïnar-se... Són coses de parelles que es fan i es desfan. Gaudim entretant de l'ultim dia d'abril, del cel ennuvolat i de l'aire net de primavera, dels escocells plens d'aigua clara que la persistent pluja nocturna de llevant ha omplert; com els sots de sota els gronxadors de la plaça on cinc o sis coloms aprofiten per fer-se l'higiènic bany del matí, això no gaire lluny de la pèrgola de les glicines que ja han perdut les flors i cobreixen d'un dens verd clar els bancs esbandits pel la pluja.

...-

dilluns, 16 d’abril de 2012

"Enjauladas" o la potència de la voluntat



Ahir a la tarda ens van convidar a gaudir d'una obra de teatre realitzada per actors no professionals al Teatre Alegria de Terrassa. El grup Egar Show (ONCE de Terrassa) va mostrar el seu emotiu saber fer representant l'obra "Enjauladas" escrita i dirigida per Marta Frauca, cega o amb greus dificultats de visió com tots els actors del grup d'actors vocacionals terrassencs de l'ONCE.

L'obra enganxa l'atenció del públic al llarg de més de cent minuts. Els tres personatges: Cristina, Felipe i Elena, un trio molt real, representen amb senzillesa, humor i força ironia qüestions humanes de primer ordre: sentit de la vida, de com fer per no malbaratar el dies de la resta de la nostra vida i sobre tot en aconsellen a valorar el que tenim a casa.

Els actors cecs d'Egar Show demostren que les minusvàlues físiques no són obstacles quan la força de voluntat hi és present. L'entusiasme per la superació personal, per assolir fites, és el primer motor que ens farà feliços i persones integrades en un món de maduresa i progrés. Certament, l'adversitat ens presenta oportunitats per superar-la i així fer que al final la nostra vida hagi estat digna de ser viscuda. La satisfacció d'arribar al cim, compensa l'esforç per superar dificultats; contràriament l'abúlia, l'entrega vergonyosa a la peresa i a la passivitat narcòtica en arrossega a la frustrant sensació de sentir-se inútil, veient com tots els dies de l'any són anodins i grisos.

Un cop finalitzada l'obra teatral, pujant pel carrer del Pantà, ens va passar al davant un cec guiat per una persona amb visió, potser un familiar o un amic, el cec es mostrava content parlant amb el guia i també nosaltres ens sentíem envaïts per una forta sensació d'optimisme; alegrant-nos de valorar el que tenim a casa: tots aquells que realment ens aprecien, familiars o no, que ens encomanen l'entusiasme per viure, plens de voluntat i actitud positiva.



Sinopsi de "Enjauladas"
Dues dones que viuen soles en una casa aïllada, lluny de la ciutat, decideixen “contractar” els serveis d’un home, però la tria que fan no es correspon amb les seves expectatives; al cap i a la fi, potser, sempre és millor el que tens a casa.

Fitxa artística
·        Cristina, Carmen García Batuecas
·        Elena, Pilar Alcoba
·        Felipe, Elías Barco

Fitxa tècnica
·        Il·luminació i so, Aina Asín Pueyo
·        Escenografia i direcció, Marta Frauca
·        Vestuari, Montse Gràcia
·        Perruqueria i maquillatge, Perruqueria Miralls
·        Regidoria, Mita Mollet i Jordi Bofarull
·        Disseny gràfic, C.F. Arquitecte
·        Ajudant de direcció, Mireia Guilella


...-

dissabte, 14 d’abril de 2012

81è aniversari de la República





Ha arribat el dia de l'emotiva efemèride, 14 d'abril de 1931; fa molts anys d'aquella data que va omplir d'esperança una multitud de cors a Catalunya i Espanya; amb la fi de la monarquia borbònica també s'esperaven l'arribada d'uns temps nous, de progrés, de llum i llibertat: l'inici de la construcció del paradís i de la seu de la fraternitat universal. Un general gallec al servei de la negror, de la beateria i de quatre capitalistes va restaurar la realitat de forma sagnant en tres anys, i la torna, des del 1936 al 39... y 40 anys més.

Ara, pocs mitjans parlen de l'assassinada República Espanyola, la crisi econòmica de dimensions mai vistes i les bufonades diàriament actualitzades de la monarquia restaurada per general Franco ens distreuen. I per si no hi ha prou el govern des de Madrid ens sorprèn amb incendiaries declaracions, quasi bèl·liques contra el legítim govern de l'Argentina, perquè allà han anunciat mesures per protegir el seu patrimoni de recursos energètics actualment gestionats per la multinacional Repsol-YPF. El ministre espanyol del ram, amb cara de pomes agres, va dir-nos per la TV que defensaran els interessos d'aquesta empresa privada com si fossin espanyols i europeus.

La realitat és que aquesta empresa és totalment privada, i molt poc espanyola. Els informadors solvents diuen això:

Sobre la propiedad de la empresa Repsol (YPF es la filial argentina, participada en un 85% desde 2007), según se puede leer en su web, más de la mitad es propiedad de capital extranjero. La composición fundamental es la siguiente:

9’49% de PEMEX, empresa mexicana.
12’83% de CaixaBank
10’01% de Sacyr
42’00% de fondos de inversión extranjeros
9’90% de fondos de inversión españoles
10’80% de inversores minoritarios españoles



...-

dilluns, 9 d’abril de 2012

Matrimoni i celibat


Llegint Misericordia de Benito Pérez Galdós m'ha sobtat la descripció que allà trobem d'un personatge singular, D. Frasquito Ponte, funcionari cessant, sense recursos ni patrimoni que viu de la caritat encoberta de Nina (Benina), una minyona sexagenària i captaire d'església. De les més remarcables peculiaritats del tal Ponte tenim la seva solteria, així ho descriu Pérez Galdós:

   Persona más inofensiva no creo haya existido nunca; más inútil, tampoco. Que Ponte no había servido nunca para nada, lo atestiguaba su miseria, imposible de disimular en aquel triste occidente de su vida. Había heredado una regular fortunilla, desempeñó algunos destinos buenos, y no tuvo atenciones ni cargas de familia, pues se petrificó en el celibato, primero por adoración de sí mismo, después por haber perdido el tiempo buscando con demasiado escrúpulo y criterio muy rígido un matrimonio de conveniencia, que no encontró, ni encontrar podía, con las gollerías y perendengues que deseaba.
(Misericordia, Edició de CÁTEDRA, Letras Hispánicas nº 170, pàgina 156)

Recents tensions en matrimonis propers m'han fet escriure sobre aquest interessant i controvertit tema, concentrant-me en la determinació personal de triar entre la vida matrimonial i el celibat. Des del meu punt de vista de persona casada soc partidari evidentment del matrimoni (m'he casat dos cops). Tot i així respecto aquells que han triat ser lliures de dirigir la seva vida, sense haver de pactar contínuament amb la parella els fets de cada dia, i sobre tot, el sentit i direcció del nostre futur lligats sota el mateix jou, social i de compromís personal, que és la vida de parella. Em direu que molts solters, que coneixem, també han de fer convenis de convivència amb els seus companys de vida, perquè molts d'ells no es floreixen en la solitud des l'eremites, al menys en el sentit físic, conviuen amb pares, mares, germans, fills (fruits d'extintes convivències en parella)... companys de pis.

Considero una gran concessió de la fortuna haver trobar una persona que agraeixi ser, en el meu cas, la meva companya de viatge en aquesta vida; que vulgui compartir l'existència de forma comuna, sentir i gaudir de les mateixes experiències, dels mateixos paisatges i sentiments; d'aquesta manera potenciem les situacions davant la bellesa i ens donem suport mutu en els moments d'inquietud, malestar o angoixa. La complicitat i la camaraderia extrema són font inesgotable de benestar dintre del matrimoni.

Creieu-me, malgrat haver de negociar sovint i de perdre la individualitat sobirana, la realitat és que la vida de parella, sabent-la conduir amb l'adequada dosi de serenor i maduresa, ens proporciona moltes més satisfaccions que no pas la solteria; i no parlo de la vida sexual, que indiscutiblement sempre és millor en parella; o no?

Per últim, cal aclarir que no són matrimonis, ni parelles en sentit estricte, aquella mena d'amics de cap de setmana que tenint una intensa vida carnal, venèria, durant mesos i anys, el que comparteixen en realitat és el got dels raspalls de dents i potser alguns fluids corporals.


...-
NOTA: La imatge és un retall de l'Irina, anomenat "Orange Wedding" mostrat a "Vuelo.deviantart.com"