divendres, 23 de març de 2018

Parc de Sant Jordi

"Repòs", escultura del terrassenc Ferran Bach-Esteve

Al juny de 1959, coincidint amb la Festa Major, va obrir-se al públic el parc de Sant Jordi i els seus jardins, que havien estat adquirits per l'Ajuntament de Terrassa al 1958 incloent'hi l'emblemàtica masia Freixa d'estil gaudinià encarregada per la família Freixa i Argemí a l'arquitecte modernista Lluís Muncunill.

Abans de tenir accés al parc els nens del meu veïnatge sovint fèiem incursions a la plaça del Progrés, a uns quinze minuts caminant des del nostre carrer. Era el lloc més proper on hi havia un parc infantil amb un parell de gronxadors que publicitaven les xocolates Torras i un tobogan de llistons de fusta polida. Els pares, i també els mestres a l'escola, ens havien advertit del perill d'aquells enginys, doncs per aquelles dates havia mort un nen en caure del gronxador i rebre un cop fatal. El parc de Sant Jordi, tan oportunament obert al públic en aquells anys, ens permetia una nova opció d'esbarjo: passejar per carrers de pedretes que cruixien amb cada petjada vorejats d'alts xiprers; fonts, basses amb carpes de colors; pesants i rústecs bancs fets amb mig tronc d'arbre; boniques i baixes tanques de boix acuradament retallades per experts jardiners conformant geomètrics espais destinats a una ample gamma de rosers; i, sobre tot ens despertava molta admiració una gruta de rocalla artificial que pretenia ser la cova d'on sorgia una petita font natural. Al Nord de l'edifici principal tenim la glorieta de sis columnes amb cúpula de ferro forjat pintat de blanc. A Ponent encara s'ubica l'emblemàtic Sant Jordi renaixentista, copia de l'original que es mostra a Florència realitzat per Donatello al segle XV. Al Sud-Est, a tocar del carrer Nicolau Talló, dues escultures de Frederic Marès "La filadora" i "La lectora" marcaven l'accés a la zona de jocs infantils, actualment no hi són. Però, també a Ponent, més enllà de l'estàtua de Sant Jordi, en el camí principal que travessava el parc de Llevant a Ponent una discreta figura femenina obra de Ferran Bach-Esteve coronava la font d'aigua situada entre els dos accessos a la bassa circular d'uns dotze metres de diàmetre amb una illa descentrada que conté una petrificada foca. L'escultura de Bach-Esteve, la noia nua que il·lustra aquest post, va ser retirada després de patir diversos actes de vandalisme; ara, restaurada, es conserva en el cementiri municipal.

Una tarda nítida i lluminosa d'aquells primers anys vam passar amb altres nens de la colla pel parc; allà una noia de llargs cabells amb tirabuixons pintava a l'ombra dels plataners sobre un llenç potser un contrallum dels xiprers que envoltaven la rèplica del Sant Jordi renaixentista. Amb una mica de por per l'agosarat de la nostra intrusió tafanera vam apropar-nos a mirar el que havia plasmat la pintora en la tela del cavallet. No recordo gens l'estat de progrés de l'obra pictòrica per que en aquell moment un home jove d'aspecte engominat i fanfarró vestit de clar que s'havia apropat des del darrere a la noia dirigint-se al grup de nens va preguntar-nos: "¿Qué es más bonita la pintura o la pintora?".  La noia va envermellir mirant-nos amb ulls d'implorar quelcom incomprensible, semblava que demanava auxili. Nosaltres vam marxar sense respondre. Jo un xic desconcertat, com qui descobreix un nou aspecte desagradable d'un món ple d'incerteses, molt diferent de l'Arcàdia esperada. 

  

...