Primera lluna de primavera

Som al dia 34 de confinament, forma moderna de denominar la quarantena que es perllongarà al menys fins el maig. Una certitud és que el "desconfinament" serà progressiu, de fet dilluns passat va començar el retorn a la feina d'un ampli sector de la indústria, la construcció i altres activitats que restaven en "hivernació" des d'abans de Setmana Santa. Aquesta festa religiosa, coincident amb la primera lluna plena de primavera, i els ritus cristians tradicionalment vinculats amb ella també s'han suspès de manera que el Covid-19 ha estat el més gran factor de laicitat social mai vist.

Potser encara no som conscients del canvi, immens, que aquesta pandèmia ens portarà al conjunt de la població mundial. Ha quedat al descobert la vulnerabilitat dels humans davant uns microscòpics virus que s'han aprofitant de la mobilitat global, facilitada per les companyies d'aerolínies i la modificació degut a l'activitat humana de l'entorn on restaven confinats. La periodista Sonia Shah ha publicat un article (1) en el número de març de "Le Monde diplomatique" on destaca la relació entre pandèmies i activitats humanes que alteren la natura i la vida animal. Segons explica des de 1940 han aparegut o reaparegut centenars de patògens en regions on mai havien estat observats. La desforestació de milions de km2 ha fet l'efecte d'obrir la caixa de Pandora incrementant la pressió biològica que facilita el salt dels patògens entre espècies. Con veieu és una explicació llunyana de les teories conspiranoiques que atribueixen el Covid-19 a un producte de laboratori, tal com abans s'havia dit del VIH.

És previsible que aquesta epidèmia global que ens colpeja, aturant l'activitat de més de dos mil milions de persones, passi i pugui ser neutralitzada per la ciència; però, qui pot garantir que el comportament de la propera infecció planetària no sigui encara més agressiu.

Sens dubte el model productiu, comercial i turístic que hem dut fins ara no podrà tenir continuïtat. Som en un món nou, on aquell estil de vida s'ha acabat per sempre. Els economistes prediuen per d'aquí a pocs mesos la crisi més greu des de la Segona Guerra Mundial com efecte del confinament i l'aturada planetària. En les darreres setmanes als EEUU s'ha incrementat el nombre de persones a l'atur en desenes de milions. Entretant, en alguns països, s'aproven pressupostos per assegurar una renda mínima vital a les cada cop més nombroses famílies sense recursos. Per altra banda cal tenir pressent la tesi de Naomi Klein exposada al seu llibre "La doctrina del Shock" per deduir qui traurà benefici de la pandèmia i qui perdrà drets i benestar social. 

...

(1) Contra las pandemias, la ecología. Sonia Shah. "Le Monde diplomatique, nº 293 Març 2020. Sonia Shah és
periodista, autora de "Pandemic: Tracking Contagions, from Cholera to Evola and Beyond". Sarah Crichton Books, Nova York, 2016.


...

La pell i la llana

Malgrat la dèria del pare per alliberar-se de la dependència del treball aliè al llarg de la seva vida mai ho va aconseguir. De petit va tenir una formació agrícola i de pagès, tot i que el seu interès professional era el ser fuster dels que feien portes y finestres. De les seves mans havien sorgit estris de casa: un banquet on sempre sèiem per enllustrar sabates, la tanca en forma de finestra a l'ampit del pou, un escriptori de tapa inclinada abatible, la gran gàbia per a conills amb tres departaments un d'ells amb cau de cria; i, altres estris que no cal enumerar. Però, l'autèntica activitat remunerada que va realitzar al llarg de la seva vida va ser la relativa a l'obtenció de la llana a partir de les pells d'ovella crues i assecades. Ell classificava les pells "pickelades" a la Baumann.

A la foto que acompanya aquest post veieu la fàbrica de cal Baumann, un empresari suís que també tenia negocis de tarongers en terres valencianes. En aquesta planta industrial només començava el procés de transformació de la matèria prima que hauria d'acabar en forma de peces de teixit aptes per a confeccionat vestits. Primer s'estovaven les pells amb aigua, després s'impregnaven per la part de la carn amb una pasta de sulfur de sodi i calç. Aquest depilatori dissolia l'arrel de les fibres de llana de forma  que permetia la separació absoluta de la pell per una banda i de la llana per l'altre. La llana es rentava en batans, s'assecava i restava llesta per passar a les indústries llaneres pròpiament dites. El segon producte, podem dir-li subproducte, però molt important econòmicament eren les pells que havien de ser netejades del sulfur de sodi; descarnades, procés consistent en eliminar tot rastre de carn, greix o altres teixits orgànics de la part interior de la pell i ficades en una salmorra d'àcid sulfúric i sal, quedant llestes per vendre-les a les adobaries després de ser classificades en diversos graus de qualitat en funció de la perfecció, llisura i la manca, o presència, d'irregularitats que presentés la flor de la pell.

La ubicació de la fàbrica "Ernesto Baumann S. A." era perfecta segons la millor logística de l'època: a tocar de l'estació de ferrocarrils, tot i que les oficines eren al número 1 de l'Avinguda Jacquard. Recordo perfectament que aquesta era l'adreça que constava a les nòmines del pare. Ara un bonic edifici modernista a càrrec de l'Ajuntament.

Als anys seixantes l'empresa va passar a mans de l'industrial català Colomer Munmany que va traslladar la planta a Vic fent un nou pas en la desindustrialització del textil de Terrassa. El grup Colomer Munmany havia estat lider mundial en la indústria de l'adob de pells. Els terrenys de la Baumann ara són cases unifamiliars.

Potser ja ho he explicat en altre lloc però a la vista de la foto recordo un accident lamentable que va ocórrer en els anys cinquantes del segle passat El pare va explicar-me que el transport de l'àcid sulfúric es feia en carro i que un dia, per col·lisió amb un tren, o pujant del pas a nivell que s'observa a la part inferior dreta de la foto per enfilar la porta d'accés a la planta del carrer Bartomeu Amat una de les grans garrafes de vidre, dites "damajuanas", va trencar-se vessant el líquid corrosiu sobre el cavall, el qual va ser sacrificar allà mateix per agents de la guàrdia civil d'un tret al cap.

...-

El futur i les pensions minvants

Benvolgut lector. Ahir, dilluns 7 de març a 8TV (televisió del grup de La Vanguardia) el periodista Josep Cuní va entrevistar el doctor i catedràtic en Economía Santiago Niño-Becerra. El tema tractat era de gran interès i el podem resumir en la demostració per evidència matemàtica de que el sistema de protecció social actual a l'Estat espanyol és insostenible amb una conseqüència immediata: la impossibilitat de mantenir, en el termini de pocs anys, les pensions de jubilació al nivell previst en la legislació vigent. Abans del 2018 no hi hauran diners per pagar les extres d'estiu i desembre; cosa que no és nova, l'Estat fa anys que no paga les extres als seus funcionaris. Entretant sorgiran veus contra els "privilegiats" que després de molts anys de cotització gaudeixen d'una pensió digna com remarca la periodista Milagros Pérez en un article (1) de diumenge passat.

Fa uns deu anys que els legisladors van decidir crear un "Fondo de Reserva de la Seguridad Social" per quan arribés el temps de les vaques magres. Aquell negre supòsit s'ha fet realitat i any rera any la guardiola del les pensions de la Seguretat Social pateix les grans escurades corresponents als mesos on la paga doble requereix més diners per fer-hi front als compromisos amb els pensionistes.

Aquestes són les dades, aproximades, que vaig captar de la presentació de Niño-Becerra:

a) Cotitzants a la Seguretat Social (febrer 2016): 17,167.000

b) Pensionistes (segons dades aportades per Niño-Becerra): 9,300.000

c) Taxa Cotitzant/Pensionista a l'inici 2016: 1.8

d) Taxa recomanada per evitar desequilibris: 2.5

e) Pensió mitjana estatal: ca. 800 €

Vull també presentar-vos aquest significatiu gràfic (extraccions del fons de reserva des del 2012 fins 2014) que ens mostra com la guardiola de les pensions s'esgotarà d'aquí a dos anys; sobre tot per les pessigades de les extres. Observeu l'impacte de les "extres" al mesos de juliol i desembre. El punt on es va assolir la màxima quantitat de diners disponible en aquest fons va ser l'any 2011, amb 66.800 milions d'euros, dels quals al desembre de 2015 només hi restaven 34.221 milions.

Les pagues extres, sens dubte, seran retingudes, posposades, ajornades, (digueu-lo com vulgueu) a partir de 2018. En general les pensions de jubilació patiran congelació; i, posteriorment hauran de ser reduïdes de un 20% a un 40%, segons els tècnics. L'edat de jubilació serà (és per a molts treballadors) als 67 anys. També les pensions màximes seran escapsades per sota de l'actual topall de 2400€.

I serà així perque les cotitzacions no aporten, ni aportaran, prou diners al sistema de la Seguretat Social degut la les següents condicions:

1- Impossibilitat estructural per crear llocs de treball de qualitat.

2- Manca de cotitzants i reduïda massa salarial dels nous treballadors.

3- Increment del nombre de pensionistes per l'efecte de l'arribada a la jubilació de la generació del baby-boom.
4- L'envelliment demogràfic amb la perillosa piràmide invertida de població.

Consell final: Si teniu possibilitats cultiveu el vostre hortet i crieu les vostres gallines i conills, sigueu autosuficients. L'Estat Social està ferit de mort. Hem accedit als anys de les vaques magres.

***

1) La teoría del privilegio. Milagros Pérez Oliva (El País - Catalunya 6/3/2016, pàg.2)

***

Beneficència

El passat dimarts 17 de març, diada irlandesa de Sant Patrici, va morir la Irene, nostra veïna de tota la vida que des de molt anys patia una severa malaltia d'Alzheimer; el seus familiars no recorden quan va perdre la facultat de parlar, caminar i fins i tot deglutir. El seu vidu ens comentava que a la residència privada on tenien cura d'ella dediquen una infermera per a cada 14 pacients i que ell voluntàriament els hi donava un cop de mà ajudant amb la medicació o en el que calgués durant les dues o tres hores que diàriament sens falta, any rera any, acompanyava la seva dona de mirada perduda. Les noies de la residència intuïen l'inevitable traspàs de la Irene en aquest "març marçot" i clarament se'n planyien de la propera pèrdua d'un col·laborador voluntari com el marit de la Irene i així ho manifestaven obertament: "Ai las! Manel, què serà de nosaltres quan ja no vinguis a ajudar-nos?".

Amb la crisi financera iniciada a la passada dècada s'ha accentuat la tendència a fer col·laboracions ciutadanes per paliar els efectes desastrosos de l'extensió de la pobresa i la profundització de l'escletxa social; cada cop hi ha més població mancada de recursos bàsics i cada cop l'Estat deixa de donar el serveis amb la qualitat que li corresponen; per exemple en sanitat, ensenyament, ocupació i dependència; tot i que la despesa i l'endeutament de cabals públics no para de créixer fins a nivells alarmants. No cal recordar que amb l'actual equip de govern liberal-conservador hem assolit el bilió d'euros que és l'equivalent al 100% del PIB.

El deteriorament dels serveis socials s'argumenta per part dels governants responsables com un efecte no desitjat de la necessitat d'estalviar obligats per les directrius europees. Hi ha qui ha observat que aquesta subtil però constant inhibició de l'estat vers les responsabilitats tradicionals des dels final de la segona guerra mundial respon a una corrent iniciada als EUA en les últimes dècades on l'objectiu és el desballestament de l'estat social substituint-lo per un neoliberalisme on els ciutadans han d'espavilar-se pel seu compte per suplir els serveis que l'estat ja no dóna. Com explica Naomi Klein en "La doctrina del shock", l'estat neoliberal prefereix donar un xec a les famílies necessitades per enviar els nens al l'escola y deixar en mans privades les infrastructures educatives en tots els nivells. Tant als països avançats d'Europa com als EUA cada cop ni ha més voluntariat que supleix la retirada de l'estat, tan sigui emprenent activitats totalmente voluntàries no remunerades d'assistècia social, com també els anomenats minijobs, pseudocontractes d'aprenentatge, a prova, becariat, i tantes altres portes falses per les que es beneficien inmoralment tan entitats públiques com privades. Ja s'han vist publicats anuncis de treball a canvi només de menjar i dormir.

Punt a part és el tema de les recaptes i col·laboracions solidaries que en un estat com cal li faria treure els colors, avergonyit per aquestes campanyes  que demostrarien les seves mancances i evident ineficàcia en la gestió dels recursos provinents dels impostos de tots. El perill està en la trampa social de permetre aquesta fugida de l'estat de les seves responsabilitats. Són sobradament conegudes les prioritats marcades en la Carta dels Drets Humans; on drets a la salut i a l'educació estan per sobre de l'abonament dels deutes per la compra d'armament militat i per sospitoses inversions gegantines i megalòmanes en AVE, autopistes i altres infraestructures inútils ara per ara. Solidaritat, si; però amb comunicació al ministre Montoro perquè ho afegeixi al calaix de recaptació extra dels nostres impostos. Si no és així, si la societat s'ha d'autofinanzar des d'abaix per suplir les mancances estatals per a què paguem impostos?

NOTA: La foto recull una butlleta d'entrega de l'Ajuntament de Manresa, de carn i menuts d'ovella, a la beneficència durant el franquisme, recollida per la web "memoria.cat".

...-

Pa a la paperera

Avui comento una fotografia, trista i que m'avergonya, recollida dels diaris locals. Una paperera plena d'entrepans. No sé a vosaltres; però, a mi em sembla una imatge esfereïdora; i no únicament per aquella dita que sempre repetien a casa, sobre tot la iaia Maria, que deia: "El pa no es llença. És pecat fer-ho".

Realment en aquests temps de crisi i de desigualtats creixents, on el rics cada vegada són més rics i el pobres cada cop més pobres, sembla una obscenitat la visió d'una paperera plena de menjar. El fet de ser presents, com simples testimonis de pedra, ens fa còmplices i reclama una acció d'aquells que no estiguin adormits per la rutina i el pensament de que "Això no te res a veure amb la meva vida".

Una amiga m'ha dit que "tinc la pell com de paper de fumar", i que si m'afecta la visiò d'aquest tres o quatre entrepans què passarà si penso en els centenars de tones de menjar en bones condicions que es llencen cada dia a les escombraries directament des dels "palets". Passeu un bon dia... Si podeu!

Foto: Cristóbal Castro (La Torre del Palau)
...

Afers dels Rothschild

María Fernández Mellizo-Soto, redactora del suplement econòmic del diari "El País" comentava en un article publicat el passat 30 de novembre que la Sociedad Estatal de Loterías y Apuestas del Estado, entitat responsable entre d'altes jocs d'atzar de la popular "Lotería de Navidad" va fer una recaptació a l'any 2013 de més de 8.500 milions d'euros, dels quals un 60% van ser retornats en premis, què, cal recordar, cotitzen el 20% a Hisenda quan el premi supera els 2.500 €. De la quantitat restant, més de 3.300 milions, diu: "... fue a parar al Estado y a gastos de gestión."

Sota aquesta ambigua afirmació, no queda clar quants diners han restat en mans de la Banca Rothschild (1), propietària al menys del 30% del la SEALE des que els governs del PSOE amb la ministra Salgado i del PP amb Montoro van privatitzar part de les rifes públiques per uns 10.000 milions d'euros, a fi de destinar-los, segons deien, a la financiació del dèficit de les autonomies.

Sorprèn que sota l'aclaparador nom de "Sociedad Estatal..." les il·lusions del jugadors, a més de servir per pagar impostos de bona gana (com deia Thomas Jefferson), s'amagui que són també per l'enriquiment d'una família tan poderosa com els Rothschild. L'Estat s'hauria d'avergonyir d'aquesta trampeta, com també de que en els temps de crisi siguin els ciutadans els que organitzin recaptes i campanyes de beneficència per suplir les mancances de l'escanyolit estat social.

...-
(1) Font, setembre 2012: Expansión.com

El futur de les pensions públiques

 

Ahir, organitzat pels "Iaioflautes de Terrassa", al Centre Cívic Montserrat Roig va tenir lloc un "meeting", o taula rodona com deien a la convocatòria, sota el suggerent títol: El futur de les pensions. L'acte va començar puntualment, després de la presentació feta pel representant de l'organisme organitzador agraint la presencia del nombrós públic assistent i la participació de les diverses entitats col·laboradores.

El primer orador va ser el conegut expert en qüestions laborals i pensions Plácido Lordán que va explicar-nos els diversos tipus de pensió vigents a Europa i el de "repartiment", que tenim a l'Estat espanyol, i com quedaran malmeses amb la nova llei que serà aprovada sens dubte, i sense discussió amb les parts afectades, avui en el parlament de majoria absoluta del partit de les gavines. Plácido, va dir que la nova legislació incompleix l'article 50 de la Constitució, que la desvinculació de l'IPC afegeix un  factor de incertesa, destinat tot plegat a afavorir els sistemes de pensions privats con desitgen les entitats financeres i les grans asseguradores.

La segona intervenció va ser la del representant del sindicat CCOO, Enrique Rodríguez, que va defensar la no necessitat de canviar el sistema actual sorgit del gran acord social conegut pel nom de "Pacto de Toledo". Va explicar que la reducció de les pensions que pretén el govern de Rajoy és un atac directe al consum i per tant impedirà la creació de llocs de treball. També va demanar la gestió pública de les pensions i que, per exemple, els diners obtinguts de la persecució del frau fiscal es destinin a les pensions.

La tercera intervenció va estar a càrrec del representant del sindicat UGT, Martí Vives. Va dir que el "Pacto de Toledo" garanteix la sostenibilitat de les pensions d'acord amb la Constitució i que la nova llei redactada per un grup d'experts (a sou de la banca i les asseguradores) és un atac al sistema públic de pensions amb dos element destructors: Incertitud, perquè les pensions inicials a partir del 2019 es calcularan amb un desconegut "factor de sostenibilitat"; i arbitrarietat, perquè les revaloritzacions deixaran de estar lligades a l'IPC a partir de l'any 2014.

Finalment, Roc Fuentes, advocat històric del PSUC, ex-conseller municipal, ex-parlamentari i ex-senador va tractar el tema de les polítiques actuals i previsió de futur. Va dir que la nova llei també va contra la Constitució en l'article 41. Va dir que Europa esmerça molt més en pensions que l'Estat espanyol i que en definitiva la nova llei és una més en l'ofensiva contra tot el que ara és públic: sanitat, ensenyament, pensions, comunicacions...

Conclusió, estem en un període d'atac frontal als drets i als bens públics fruits de la lluites socials de desenes d'anys; si no hi oposem resistència arribaran temps de grans dificultats, similars als que tan magistralment va descriure John Steinbeck en "Las uvas de la ira".

 

...-
 


 

Negocis al detall

 

Han obert una nova botiga als baixos de ca la iaia, un "Forn", denominació inescaient i equívoca perquè no fan al forn el pa que venen, tot i que el local disposa d'un forn elèctric per coure les barretes que reben precuinades i congelades des d'una gran panificadora industrial.

Sorprèn que una agosarada parella trentanyera s'hagi aventurat a obrir el local que romania tancat des de l'inici de la crisi allà pel 2006. l'espai comercial consta d'un llarg mostrador de vidre corbat que els clients troben a la dreta quan entren, al llarg de la paret esquerra cinc o sis taules petites amb dues cadires enfrontades conviden a prendre el cafetó amb croissants, si l'hora i els temps disponible ho permeten. Els llogaters anteriors s'havien atrevit a servir entrepans freds de mortadel·la, xoriço, formatge, llonganissa, pernil... Llàstima que mentre la dependenta preparava els entrepans, obrint, oliant i tomacant les barretes obertes en horitzontal, i passant per la talladora l'embotit, i servint les taules els clients que només volien un rodó de pagès de mig desesperessin.

Ara la situació és de màxima competència, el "Forn dels Tudons" té just al davant un "badulaque" paquistaní com el del personatge dels Simpson Apu Nahasapeemapetilon, obert 18 hores al dia de dilluns a diumenge i en el radi de cent metres trobem tres botigues més de pa i quatre bars on serveixen entrepans freds i calents a qualsevol hora.

Certament són temps dolents per aventures i empreneduries de gent jove, i no tan jove, que intenta fer-se un racó en el món de la venda al detall. No sé on he llegit que han tancat més de 70.000 bars a tot l'Estat en els darrers anys. En altres comerços al detall les xifres seran semblants. Em vénen calfreds de pensar en Grècia, la de les botigues i comerços de portes tancades... o Detroit: la ciutat morta.


...-

La vàlua del vestit

 

El passat cap de setmana, amb motiu de Dia Internacional dels Museus (18.05.2013), vam visitar el Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa. En poc més de 30 minuts una empleada del museu ens va presentar de forma clara i pedagògica una part del fons de roba masculina del s. XVIII: mitges, casaques, jupes... Primer ens va mostrar, al reduït grup que hi érem presents en una saleta climatitzada i amb humitat constant, unes mitges d'home blaves amb ornamentació de fil metàl·lic daurat, són les mateixes que porten actualment els toreros; tot sigui dit: polèmic i vergonyós anacronisme del segle XVIII present en el món hispànic del s. XXI; després va mostrar-nos els precursors dels pantalons, armilles i jaquetes actuals. En obrir els calaixos van aparèixer calçons, jupes i casaques d'uns 300 anys d'antiguitat; fets amb seda, llana i les parts més amagades, folres i esquenes d'armilles, amb lli o cotó.

 

Mareja pensar en les hores i hores de puntades que les brodadores van dedicar a fer aquestes peces de vestir, dels dies, i potser nits, de feina de les cosidores manuals, dels teixidors, dels elaboradors i assaonadors de les fibres... Amb raó els vestits d'aquesta mena eren un valuós patrimoni familiar que s'inventariava passant de pares a fills; fet que ens va recordar la situació dels actuals treballadors tèxtils i de confecció en el món globalitzat que permet una indústria fregant l'immoralitat, com la de Bangladesh.

 

Va ser una visita molt ben aprofitada, un contacte amb la Història viva, una plaer pels sentits, una immersió en el coneixement del passat que explica i ens fa entendre millor el present.

 

Foto: Detall de la butxaca d'una de les casaques que ens va mostrar la guia del museu.

 

 

...-

 

Prioritats

 

L'Anna ens comentava, la setmana passada, que el cost del tractament hospitalari i farmacèutic del seu petit fill que pateix una de les anomenades malalties rares és superior als 30.000€/any. També, fa pocs dies, ha estat motiu de comentaris en els diaris el cost creixent dels tractaments per alguns tipus de càncer que en determinats casos pot arribar a més de 90.000€/any per cada pacient. Direu que són molts diners, tot i deixant de banda la possibilitat de negociar preus més "socials" amb les multinacionals farmacèutiques, la meva opinió és que els diners que s'han d'invertir en salut són absolutament prioritaris, per davant per exemple de les despeses en faraòniques infraestructures de dubtosa utilitat o els destinats a "Defensa", sense oblidar la sucosa partida de diners destinats a subvencionar entitats polítiques o religioses.

 

Per fer un xic de llum sobre les despeses en l'apartat militar fitxats sota l'epígrafe de "Defensa" tenim el recent cas dels 4 submarins del tipus S80 encarregats a l'empresa estatal Navantia i que s'estan construint a Cartagena. Inicialment va aprovar-se la construcció de les 4 naus, ampliable a 6, amb un pressupost d'uns 2.400 milions d'euros per cada unitat. La realitat ha superat ampliament aquesta quantitat per dues bandes: primer va ser un nyap el desenvolupament del sistema de propulsió independent de l'aire (AIP) basat en un generador hidrogen, el prototipus dissenyat per una filial d'Abengoa es va cremar en l'assaig, ara s'ha encarregat la fabricació de la unitat AIP a una empresa dels EUA. El segon nyap ha resultat un error de càlcul en el pes de la nau, un 5% superior al que cal, són entre 75 i 100 tones que a efectes de flotabilitat farien que el submarí S81 Isaac Peral s'enfonsés sense remei amb els 40 mariners militars que du dins seu. Cal redissenyar-lo, potser afegint-hi una anella de 7 metres de diàmetre i 3 metres de llargada; llàstima que hores d'ara tots el trams estan soldats. Sigui com sigui el retard en l'entrega de la comanda serà de 2 anys i el sobrecost, a càrrec dels contribuents, desconegut; però prepareu un mínim d'un milió d'euros per tona de sobrepès. És el cicle del principi científic: assaig, error, rectificació, assaig... segons el qual "Ens farem savis, però no rics" com deia un cap del departament tècnic de l'AEG.

A la vista d'on, els governants, es gasten els diners que ingressa l'Estat caldria fer com en les petites comunitats o en qualsevol empresa on tots els interessats opinen i voten els pressupostos; potser una bona opció seria que en votar el membres del Parlament votéssim també els percentatges dedicats a cada partida pressupostada; i si volem, o no, la persistència de determinats ministeris... Però, això és somiar truites, quin partit voldria governar lligat de mans i peus per la voluntat popular convertint-se en simples administradors i executors dels dictàmens del poble. Quin partit voldria un règim de veritable democràcia?


...-

 

Fracking

Som al 2013 i la dependència planetària del petroli segueix sent un problema vital sense resoldre; fonts optimistes preveuen que l'explotació dels jaciments convencionals arribarà enguany al temut "pic del petroli", el nivell on les dificultats geològiques i els costos fan inviable l'extracció.

 

Potser per amagar aquesta realitat alarmant ha sorgit una paraula màgica: el fracking, la fracturació hidràulica de capes geològiques a més de 2000 metres de profunditat. Aquesta polèmica i contestada tècnica, mostrada al gràfic, se'ns descriu com la solució miraculosa per obtenir abundant gas i petroli del subsòl a baix cost. Nafeed Mossadeq director de l'Institute for Policy Research and Development de Brighton (UK) en un article publicat al diari "LE MONDE Diplomatique", en el número en castellà de març 2013, titulat "La gran estafa del gas de esquisto" afirma que tenim prou arguments que fan dubtar d'aquesta sobtada revifada del combustibles fòssils. Contradient l'Agencia Internacional de l'Energia (AIE) i les falses aparences de la nova revolució energètica (entorn al fracking s'han creat centenars de milers de llocs de treball als EUA) l'autor citat demostra que la realitat no és tan brillant:

 

1- L'AIE confirma que la producció d'hidrocarburs convencionals al 2011 va ser de 84 milions de barrils/dia; les previsions per 2035 són de 97 milions de barrils/dia, obtinguts en la major part de fonts no convencionals (fracking).

 

2- La pràctica del fracking ha demostrat que els costos i les dificultats són més grans dels inicialment previstos.

 

3- La producció i les reserves són més petites del que s'esperava. Un pou de gas perd ràpidament productivitat, entre un 60% i un 90% en el primer any.  S'ha d'acceptar, doncs, el rendiment efímer dels pous de gas de pissarres.

 

4- L'economia del fracking és triplement destructiva, de les capes geològiques, de l'entorn ecològic i de capital. Fins ara, la realitat és que ha generat muntanyes de deutes a les petroleres que s'hi han embolicat, a l'hora que la producció cau en picat. Tot i ser en camps d'alt rendiment cal fer 1.000 nous pous a l'any amb un cost entre10.000 i 12.000 milions de $ USA.

Fonts:

-http://aturemfracking.wordpress.com/que-es-el-fracking/

-"LE MONDE Diplomatique en español", n.º 209 Marzo 2013, pg. 24, ¿Tranformación energética o eventual episodio financiero? La gran estafa del gas de esquisto.  Por Nafeez Mossadeq Ahmed.

 ...-

Noranta mil per barba

 

Tinc a la carpeta Pictures del Windows aquesta imatge publicada recentment per la prestigiosa web dedicada a la sublim tasca de lluitar per la justícia econòmica i social, anomenada "ATTAC-España". El gràfic és una representació inqüestionable, i de claredat meridiana, de la situació econòmica del deute en l'àmbit estatal. Són, tot plegat, més de 4,3 bilions d'euros; els quals, malgrat l'estalvi social no paren d'incrementar-se any rera any.

Ja ho veieu, la xifra a finals del 2012 era quatre vegades superior al PIB, dit d'una altra forma: si s'hagués de retornar a escot cada espanyolet (i català) hauria d'afluixar més de 90.000 euros. Però, aquest no és el cas; només s'han d'abonar puntualment els interessos, que calculats a la minsa xifra de l'u per cent són... Tachaaan! 43.000.000.000 euros/any. Sense ànims de cansar-vos he de dir que són uns mil euros per persona a l'any.

Ara podem dormir amb tranquil·litat sabent-hi com tenim el calaix comunitari dels duros... Vull dir: dels euros.

 

...-

Legisladors contra electors

Fent zapping, ahir mentre esperava l'hora d'anar a dormir, vaig topar-me amb un vell capítol de la sèrie d'animació Els Simpsons. Era aquell on la professora de Bart, Edna Krabappel, acaba essent acomiadada de l'escola on imparteix classes de primària per culpa de les trapelleries de Bart, i els seus col·legues, que fiquen alcohol en el "termo" de la professora; ella assoleix una conducta impròpia resultat de la ingestió etílica. Conscient de l'imprevist i lamentable resultat de la seva acció Bart visita penedit la professora a casa seva, allà la veu sota els efectes depriments de l'atur: abandonament físic, desordre, brutícia, plats bruts apilats, gots a l'aigüera, burilles; tot el dia, i tots els dies, amb el mateix batí tacat, seguda al sofà fumant cigarretes i veient una sobredosi d'estúpides sèries a la TV... Potser han passat més de quinze anys des de que van dibuixar aquest capítol, però és molt actual.

 

Segur que moltes persones de tot l'Estat comprenen i pateixen la situació viscuda per l'Edna Krabappel; i encara amb més dramatisme si tenim en compte que sovint la pèrdua del lloc de treball condueix a la pèrdua d'ingressos familiars i de retruc a la impossibilitat de pagar les quotes de la hipoteca que carrega la casa on viuen. Ahir el Congrés dels Diputats de Madrid va admetre a tràmit, a contra cor (s'ha de dir) del partit majoritari, la ILP presentada per la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, recolzada per més de 1,4 milions de signatures on contempla la "dació en pagament" per alleugerar l'angoixa de moltes famílies que en casos extrems ara són induïdes clarament al suïcidi abans de ser desnonats. Vivim temps de canvi, sens dubte.

 

 

 

...-

La bola de neu

Aquest dies tot em fa recordar aquella definició del segle XX magistral, cínica i pessimista reflectida en aquell tango de l'any 1934, "Cambalache", que en una de les estrofes diu:

"Siglo veinte cambalache

problemático y febril

el que no llora no mama

y el que no afana es un gil" 

La realitat econòmica i moral no sembla haver canviat gens després de 75 anys. Ara, en un sistema d'economia planetària on impera la cobdícia i els guanys com a primer objectiu, ens porten sense remei a les trampes i el maquillatge. Ignacio Ramonet en l'article de portada de l'edició espanyola de "Le Monde diplomatique", no. 205 de novembre de 2012, deia: 

"El banco Goldman Sachs en 2001, ayudó a Grecia a maquillar sus cuentas para así ingresar en el euro. Siete años después se descubrió la fullería. Consecuencia, casi un contienete sumido en la crisis de deuda.../... qué pasó con los responsables del fraude inicial, por el que GS cobró 600 millones de euros, pues Mario Draghi (ex-vicepresidente de GS para Europa) fue premiado con la presidencia del Banco Central Europeo (BCE)". 

A l'Estat espanyol tenim nombrosos exemples d'aquesta artesania maquilladora: Bankia, va mentir en els seus comptes, ara s'ha de sanejar l'entitat amb 23.500 milions d'euros públics. Tenim l'escàndol de les participacions preferents que ha llençat per l'aigüera la major part dels estalvis de tota la vida de 700.000 afectats. Els espanyols, i sobretot les seves grans empreses, tenen 170.000 milions d'euros en paradisos fiscals i el 80% d'aquest diners pertany a empreses de l'IBEX.
 

La mentida, o el maquillatge, en els comptes també arriba a l'actuació de l'Estat en quant que gestor de la crisi. Luis Garicano desescrivia en un article publicat en el diari "El País", de data 25.11.2012, com s'ha maquillat la realitat en contra de la lògica econòmica classificant-la així:

1- No s'ha explicat que el rescat del sistema financer espanyol, com són entre altres els més 40.000 milions que arribaran a mitjans desembre, seran a càrrec del contribuent.

2- El dèficit tarifari, que és la diferencia entre el que paguem i el que ens cobren les empreses d'energia elèctrica, cada any creix i va pels 30.000 milions d'euros. Molts dels quals s'han abonat a les elèctriques via deute estatal.

3- El Banc Dolent. La SAREB, Societat de Gestió d'Actius Procedents de la Reestructuració Bancària, que absorbirà els actius depreciats de bancs i caixes està avalat per l'Estat, es a dir: els contribuents.

4- Els comptes de la Seguretat Social. El dèficit és insostenible, en 2012 serà de 10.000 milions d'euros, ja hem arribat al nivell de dos contribuents per un pensionista.

5- El deute de Grècia. Com que l'Estat hel·lè no pot pagar els seus compromisos amb els bancs, la "troika" ha decidit injectar més diners dels socis europeus, que són diners a fons perdut, també aportats per l'Estat espanyol, i que vista la situació Grècia mai podrà retornar.

 

Conclusió: Europa, i Espanya més, estan immerses en una bola de neu que roda acceleradament vers els fons del barranc, sense que ningú amb seny l'aturi.


...-

Brots verds?

Avui a Catalunya és el dia de la Castanyada; l'atàvica festa de la tardor que tantes variants té arreu del món.

 

Però l'article d'avui el dedicaré a l'actualitat vista en els mitjans que relaten l'activitat governamental del país. Allà diu una ministra beata, aquella que parla amb accent canari, que en la situació econòmica veu "brotes verdes". Seran els bitllets de 100 € que surten en algunes fotos. Sí, realment surten; però del país. Diríem sense equivocar-nos que broten amb força, des de gener fins l'agost han estat uns 250.000.000.000 €.

 

O! Potser, els brots verds són aquests altres:

a) 25% de treballadors en l'atur.

b) 12% de caiguda en les vendes del comerç detallista, des del setembre.

c) Els 48.000 milions d'euros que haurà de pagar l'Estat als prestamistes estrangers l'any vinent 2013.

d) Els missatges de la Virgen del Rocío. (Verge andalusa invocada per la senyora ministra de Treball i... no sé que més).

e) Les sucoses confessions d'un senyor difunt, mort fa sis anys, que ara vol entrevistar María Patiño a la tele d'ampla audiència on treballa.

.../...

z) Afegiu aquí vosaltres mateixos més brots verds de la Báñez. Lamentablement n'hi han a gavadals.

 

Salutacions i bona castanyada a tothom.



...-

Indecents

Economistes de prestigi ens han explicat fins l'extenuació que si no canviem el paradigma imperant a Europa, o millor dit, en els governs de la UE, obsessionats amb l'objectiu de reducció del dèficit dels estats per damunt de qualsevol altre consideració: com per exemple la creació de llocs de treball, el suport als creadors de treball productiu i l'accés del crèdit a empreses, el futur d'Espanya, d'Europa i del món serà molt negre, tal com informava ahir el propi FMI. 

Tots els indicadors econòmics mostren que marxem acceleradament a l'estimbador. Europa està greument malalta, anèmica, i el bruixot de torn s'entesta en receptar-li bafs de farigola, sangoneres i cataplasmes. Això són: més mesures de reducció de dèficit que en altres paraules significa més impostos, menys sous, menys despesa social, menys consum, menys activitat econòmica menys ingressos fiscals, en conclusió: més atur. 

Un factor primordial, de la marca Espanya, que ens ha dut a aquesta situació va ser la "bombolla immobiliària". Diu Clara Blanchar (El País Semanal, nº 1880, de 7.10.2012) que al 2010 havien 670.000 vivendes sense vendre, encara que la data no oficial diu que superaven els 2.000.000. També diu: "Otro dato significativo es que los activos tóxicos de constructores y promotores de los cuatro bancos nacionalizados suman 75.000 millones de euros". 

Cal tenir present que gran part d'aquest milions d'euros estan irremediablement perduts, destinats a podrir-se en forma de terrenys depreciats, ciment, totxo i asfalt abocats al mig del no res; i cal recordar que el seu origen són els estalvis dels alemanys dipositats a les seves entitats financeres i que després van arribar en forma de préstecs a, entre altres, els quatre bancs espanyols nacionalitzats. És lògic que els prestamistes reclamin el retorn puntual del capital i l'abonament dels interessos, per damunt de tot, de forma preferent i amb la garantia avalada pel govern espanyol de torn. Hi ha qui s'indigna, com jo mateix, veient que al final el conjunt dels cotitzants de l'Estat acabem pagant els mals negocis d'inversors privats. 

Relacionat amb aquesta descripció i pel seu extraordinari interès copio a continuació el text de la contraportada del llibre "Indecentes" publicat al maig de 2012 per Ernesto Ekaizer: 

Por qué le llaman crisis cuando es una estafa

INDECENTES

Crónica de un  atraco perfecto

Una crónica de la disolución ética y de la desfachatez moral que ha llevado a España y a Europa a una crisis sin precedentes y que señala a sus autores intelectuales, económicos y políticos. 

La burbuja del dinero fácil facilitó el frenesí especulativo de una España onírica. Todo parecía estar atado y bien atado para siempre... hasta que el sistema capitalista protagoniza el bandazo histórico actual. En esta curva violenta, tan peligrosa como prolongada, se ha caido toda una realidad. Ya nada volverá a ser no tanto lo que era sino lo que parecía ser. 

Hay muchas indecencias. La más obvia: la de la corrupción y el pillaje. Pero, la más seria, la más profunda, con su secuela económica y social, es la otra, la crisis del sistema. Una crisis en la que aquellos que han sembrado las condiciones para el estallido de la misma (banqueros, políticos, empresarios, especuladores, bancos centrales), son los que actualmente, en una espectacular jugarreta del destino, dictan la hoja de ruta para salir de ella, una hoja en la que "no hay alternativa" si no es pasar factura a los de siempre. Una estafa sobre la estafa. la estafa de la salida de la crisis sobre la estafa de la crisis misma. 

Ernesto Ekaizer va hilando esta crónica con información de primera mano, en gran parte inédita, a la que ha tenido acceso a través de entrevistas y debates en varios países a lo largo de los últimos años. El cuadro que se expone ante el lector apunta a quienes pudiendo haber tomado medidas a tiempo, se zambulleron en la euforia: unos por intereses, otros por servilismo y los demás por ignorancia.

Títol: INDECENTES (Crónica de un atraco perfecto)

Autor: Ernesto Ekaizer

Editat per: Espasa

7a. edició.
Barcelona, juliol 2012

Pàgines: 189





...- 

Efectes de mossegar la mà

Sempre s'ha dit que no s'ha de mossegar la mà de qui et dóna el menjar. Amb la gran marxa (1), prevista per avui amb motiu de l'Onze de setembre d'enguany, se'ns mostra un exemple ben clar de les conseqüències d'aquesta poc assenyada acció realitzada en aquest cas pels poders que governen l'Estat espanyol.
 

 

Dèficit fiscal (2)

Diverses veus de la dreta acusen, sense demostrar-ho, la Generalitat de malbaratar diners "de tots els espanyols" en vel·leïtats independentistes, en la llengua catalana, en la TV3, en ambaixades... Però quan analitzem les xifres amb un minin de serietat els números reals canten; segons dades de la Generalitat, citades en el bloc d'economia "elblogsalmon.com", els comptes són aquest: 

Según las cifras que maneja la Generalitat, en 2009 por ejemplo, el déficit fiscal de Cataluña fue del 8,4%, el equivalente a 16.409 millones de euros. Es decir que el Estado recaudó 61.812 millones de euros a través de los impuestos de los catalanes y revirtió 45.403 millones. La Generalitat es taxativa en este punto: el modelo de financiación es insostenible en estos términos y Catalunya no tendría déficit fiscal si se revertieran todos los recursos que aporta al resto de España...

15 de marzo de 2012 

 

Resumint, l'any 2009, dels 61.812 M€ que van aportar els ciutadans de Catalunya a l'Estat espanyol, només van retornar 45.403 M€. Per tant el dèficit individual va ser superior els 2.000 €, quan al 2005 havia estat de poc més de 1500 €.

 

Des de sempre, any rera any s'incrementa aquest dèficit. Com a contrapartida quan el 90% del Parlament de Catalunya signa un nou Estatut, el de l'any 2006, el Tribunal Constitucional a instàncies del PP el rebutja en amb una irritant i contestada sentencia de 2010. No es estrany, doncs, que cada cop més catalans diguin, prou. Quan et tanquen la porta a la cara, tot i que siguis dels que més calerons ha aportat a la festa, el camí és clar, mirar de cercar altres socis, trucar a altres portes on no siguis menyspreat. I si qui ha tancat la porta és la teva parella, el que cal urgentment és demanar el divorci.

 

(1) Nota del 12.09.2012. La participació, sense precedents, a la marxa sobiranista fou d'un milió i mig de persones. 
(2) S'enten per Dèficit fiscal els diners que una Comunitat Autònoma aporta a l'Estat i que no tornen.

 

...-