dimarts, 24 d’agost de 2010

Benvinguts! Viatgers d'Àfrica


No fa ni deu hores que estàvem a la terminal T1 de l'Aeroport del Prat, amb altres familiars en missió de recepció i acollida dels nostres turistes per territoris africans. Entre les dotze de la nit de dilluns i la una de la matinada de dimarts van arribar els nostres viatges procedents de Cap Verd, via Lisboa. Quant els hem saludat el primer que ens ha explicat el nostre nebot Sergi és que els ha passat de tot: uns dies sense aigua i altres amb inundacions... Ja ens ho explicaran amb més detall. Resulta que les inundacions de Mindelo les va produir la naixent tempesta tropical Danielle, la mateixa que va fer anular el seu vol de retorn a casa i molts altres problemes. De Danielle sentirem més notícies quan passi pel Carib.

Anit ens temíem que s'ens compliqués la recollida dels nostres passatgers per l'arribada dels ostatges catalans alliberats, per l’Organització del Magrib Islàmic. El segrestats (hauríem de dir “els ex-segrestats” o “els alliberats”, o “els ex-ostatjats”...) van arribar passada la una de la matinada a la T2 on els esperaven diversos mitjans de comunicació, envoltats d'una cinquantena de persones moltes d’elles personal de seguretat, perquè hi eren presents l’Excel·lentíssim Alcalde de Barcelona i el Molt Honorable President de la Generalitat. Aquests altres il·lustres viatgers, vull dir: Albert Vilalta i Roque Pascual, han arribat al Prat després d’haver patit nou mesos de segrest al desert; i, sobretot, després cedir a la major part de les exigències dels segrestadors. Per una part s'ha fet que el Govern de Nouakchott (Mauritània) consentís, no sabem a canvi de què, a les exigències dels segrestadors, extradint a Mali (de fet transigint a l'alliberament) un dels seus dirigents, l'organitzador del segrest dels cooperants catalans, anomenat Malien Omar Sid'Ahmed Ould Hamma, dit "el Saharaui" i per altra part s'ha efectuat el pagament d'un generós rescat, segons fonts fidedignes de 7 milions d'euros i segons la televisió Al-Arabiya de entre 5 i 10 milions d'euros.

Aquí podeu escoltar el comunicat dels segrestadors agraint el bon saber fer del Govern espanyol i dels seus serveis secrets.

Per acabar, vull ser breu i no cal comentar res més. Tant sols desitjar-vos: Salut i seny!
---

---

dijous, 19 d’agost de 2010

Què vols ser quan siguis gran?

---

Aquesta és la gran pregunta que em preocupa; i que, aquí ho declaro, volia desenvolupar-la com a tema per aquest blog des de molts mesos enrere. Evidentment no me la faig a mi mateix, és clar! Si heu llegit el text que acompanya el títol del blog sabeu que la meva vida professional ha mort, soc un element d’allò que de forma eufemística diuen aturat, o prejubilat, però que en realitat podem classificar com el rebuig humà del teixit productiu que s'ha eliminat. Quan destrueixes una indústria els components dispersats per la dinamita del procés globalitzador tenen diverses destinacions: la runa de les parets de fàbrica omplen tàlvecs, les màquines (el hardware) se’n van als països emergents, o a les plantes siderúrgiques, els terrenys acaben a mans de l’especulació immobiliària i finalment les persones, els professionals amb experiència, els recursos humans, acabem convertits en una mena de subproductes sense aplicació abocats a l’atur o a la jubilació anticipada.

El què m’inquieta, molt més que el meu propi futur, és el destí de la nova generació que ha d’ocupar el llocs productius (i directius) en la societat futura. Un dels molts efectes negatius de la destrucció de llocs de treball és la pèrdua dels que saben i la destrucció dels seus coneixements. Els oficis s’aprenen veient com ho fan els mestres. Qualsevol activitat amb una mínima exigència de professionalitat s’ha d’haver après amb un munt d’hores d’experiència pràctica, impossible d’obtenir sense la guia del mestre, del operari qualificat, del treballador format amb milers d’hores d’activitat productiva. Es fàcil donar formació a un ajudant de jardiner que només ha de bufar fulles seques d’àlbers i plataners, però no l’hi maneu esporgar una bardissa de boix o un camp d’oliveres o ametllers sense la direcció d’un expert en aquestes matèries.

Malgrat tot, encara no seria prou dolent que hagués treball per a molta mà d’obra poc qualificada. El joves que surten dels Instituts d’Educació Secundària als setze anys tindrien l'opció d'obtenir un sou a canvi d’un treball regularitzat. Tindrien un suport econòmic sobre el qual bastir la seva vida d’adults. Però la realitat demostra que aquesta no és la forma en que els joves, en sortint de l’institut, orienten la seva presència d’adults en un món d'adults. A una edat d’insuficient maduresa, als catorze, o als setze si han de triar fer batxillerat, i sobre tot als divuit quant acabat el batxillerat s’ha de triar l'opció de fer estudis universitaris, els nostres joves han d'optar per una professió, han de triar el que volen ser quan siguin grans. Sovint aquesta decisió es pren irracionalment, seguint consells dels amics de la colla, o per la moda del moment, i no per un impuls vocacional clar. La major part dels universitaris (segons enquestes recents) han arribar a la seva facultat per aquesta mena d'inèrcia. A les Facultats de Dret madrilenyes tenen més estudiants que a tot el Regne Unit. Aquest estudiats mai s'han respost la pregunta: Què vull ser en la meva vida d’adult?; per tant, mai s’han vist en la disjuntiva de triar un camí ferm, clar i precís que els hi dugui a un futur satisfactori. Entre el vint-i-cinc i el seixanta-cinc anys s'extén un enorme període de vida adulta que en bona part estarà determinada per l’elecció professional dels anys del batxillerat. Lamentablement molts joves no saben triar el seu futur. Es deixen arrossegar per la cadència dels anys, indolentment, quan acaben una llicenciatura fan un, dos, tres masters, no per acomplir el seu objectiu vital, ho fan perquè no volen deixar la confortabilitat protectora del seu rol d’estudiant sense responsabilitat professional; potser és per les condicions de vida actuals que tendeixen a retardar l’arribada de l’edat adulta, en part culpa dels pares que sobreprotegint-los no els hem deixat madurar.

També s’ha de donar la raó a aquells que afirmen que els nostres joves són víctimes de la indústria de l’oci.
-Quants joves dediquen una desproporcionada quantitat de temps a les activitats d’oci. Són clients d’unes indústries que els exploten econòmicament alhora que els manté narcotitzats en un estat d’adolescència perpètua.
-Quantes hores de videojocs dediquen els nostres joves estudiants robant-les-hi al descans, a l’estudi, o a una activitat més sana per l’organisme.
-Quants joves viuen el cap de setmana a tope a base d’estimulants de tota mena i els dilluns arrosseguen un cos trinxat incapacitat per aprendre ni per rendir eficientment en qualsevol activitat.
-Quantes hores dediquen els nostres joves a injectar-se en vena hores i hores de televisió. Un darrer càsting per un conegut programa de telerealitat d’una cadena privada d’àmbit estatal ha mobilitzat 60.000 persones (sobretot joves) que per assolir l’èxit personal volen tancar-se en una casa envoltada de càmeres que enregistraran 24 hores al dia les seves insubstancials i deplorables vides.

Definitivament cal un gir en les estratègies educatives, en tots els àmbits de responsabilitat: el pares, els mestres, els autors dels plans d’estudi... Perquè, si volem una societat formada per homes y dones, i no per criatures incapacitades per decidir, s’ha d’educar de manera que formem persones amb responsabilitats, dit d’altra forma: amb capacitat per prendre decisions; i entre elles a una de les decisions més importats de la vida, responent assenyadament a la pregunta: Què vull ser quan sigui gran? El mateix fet de respondre-la ja és un pas dintre de la maduresa. Per això, els joves de 16 anys, lògicament immadurs, en general no saben respondre-la i trien professió sense saber per què.

Fa pena veure perdre’s l’enorme potencial de la joventut el qual ben orientat tindria l’èxit assegurat. En un món de mediocritats narcotitzades aquell que sap el que vol, amb voluntat ferma i habituat a l’autodisciplina, establint-se un clar criteri de prioritats, arribarà allà on s’ho proposi, sense trampes, amb honestedat; però, indubtablement amb l'esforç (no arribo a dir sacrifici) propi de la gent madura que sap el que vol i està convençuda de que l’obtindrà.

Més amunt he apuntat un problema que caldrà desenvolupar en un altre article: La responsabilitat de les indústries de l’oci en el deteriorament social; potser és un efecte més de la pressió dels mercats en un món econòmicament ultra-liberal. I consegüentment seria interesant saber quins efectes tindrà per al futur la laxa formació tècnica, professional i social del joves de segle XXI.
---

diumenge, 15 d’agost de 2010

Tabac d'embullar



L’Administració, millor dit: el seu departament fiscal, i les tabacaleres contemplen amb cobdícia la creixent tendència dels nostres joves, i no tant joves, a fumar tabac d’embullar (de liar com diuen en castellà). Tot i la pujada de més del 45% a que va ser sotmesa aquesta presentació de tabac l’any passat resulta que el cost per gram és equivalent a una tercera part del que s’ha de pagar per les cigarretes empaquetades en 20 unitats. Mentre que per una cigarreta “Marlboro” o “Ducados” el fumador paga fins uns 20 cèntims d’euro, un embullat de “Pueblo” surt per 7 cèntims d’euro (1).

La nova moda, per raons diverses, està creixent arreu d’Europa. Els alemanys fumen el 25% del seu tabac embullat. La mala imatge (els que embullen tabac semblen porretes) està cedint pas a la imatge ecològica: el tabac “Pueblo”, per exemple, s’anuncia lliure d’additius, contra les més de 200 substàncies potenciadores de l’addició que contenen les cigarretes clàssiques.

Una nova indústria, doncs, tindrà perspectives de creixement: la fabricació de petaques per a tabac. I per acabar, un consell als fumadors, millor no fumar, però si heu de fumar fumeu tabac lliure d’additius.

---
(1) Font: "El País", 15.08.2010, suplement: Negocios, pàgina 6.

dissabte, 14 d’agost de 2010

Medicaments de sang


Fitxa tècnica
Títol en castellà: El jardinero fiel
Títol anglés: Constant gardener
Direcció: Fernando Meirelles
Països: Regne Unit i Alemanya
Any: 2005
Duració: 129 min
Gènere: Drama, thriller, denúncia política.
Guió: Jeffrey Caine; basat en la novel·la de John Le Carré
Interprets
Ralph Fiennes (Justin Quayle)
Rachel Weisz (Tessa Quayle)

El continent africà tradicionalment ha estat font de recursos per a les empreses del primer món, des dels fosfats i el cacau per a les indústries catalanes de la primera meitat del s. XX, passant per la immensa aportació de mà d’obra esclava en segles anteriors per l’explotació de les Amèriques, fins l’actual obtenció de recursos d’alta tecnologia com el “coltan”; a més de fusta, petroli, diamants; peixos de les ribes de l'Atlàntic i de l'Índic. A tot això cal afegir la utilització de la població, amb la col·laboració del dirigents locals, en l'experimentació de nous fàrmacs que d'aquesta forma immoral estalvien grans quantitats de diners a diverses empreses multinacionals farmacèutiques.

Aquest darrer aspecte és el que denuncia la pel·lícula que la TV1 va emetre ahir vespre: El jardinero fiel. No vull, aquí, aprofundir en l’avaluació artística del film. La senyora Weisz va ser guardonada amb un premi Òscar (2005) per la seva actuació en aquesta obra. La fotografia i les localitzacions són excel·lents quasi de documental. La temporalització amb masses flashbacks és una mica dispersant, tot i que la narració és fàcilment comprensible. Oficialment l’actor principal, el fil conductor de l’acció, és Ralph Fiennes; però, la protagonista de pes, encara que l’Òscar va ser-li atorgat per a la millor actriu secundària, és Rachel Weisz, la Hipatia del film Àgora, d'Amenábar. Veient-la en la pel·lícula d’ahir confonia Rachel Weisz amb Kiera Knightley de Orgullo y prejuicio dirigida al 2005 per Joe Wright. Compareu les fotos adjuntes.

En conclusió, puc dir-vos que ahir vam veure a la televisió pública estatal una excel·lent i artística denúncia de les males arts de determinades i poderoses empreses que cotitzen en borsa. La novel·la en que es basa la pel·lícula està inspirada en fets reals succeïts al 1996. No fa pas gaire que un article de Le Monde diplomatique denunciava la persistència de fets similars.
---