Ascens de la ineptitud

    Sembla que s'ha revifat l'antiga polèmica sobre els nivells de coneixements acadèmics i de matèries que han d'assolir els alumnes per estar preparats per desenvolupar-se en el món que els pertocarà viure en l'etapa adulta.

   La darrere notícia és que l'objectiu serà formar persones amb un suficient grau de "maduresa" i minvant l'exigència d'acumulació de dades i d'habilitats memorístiques. Això pot conduir a crear una societat d'incultes, gent que sap llegir i escriure, però que no entén un senzill article periodístic, ni un text de Pérez Galdós, ni molt menys que siguin capaços de redactar un text amb cap i peus que segueixi la normativa. Són els ignorants funcionals, que ja n'hi han.

   En determinats medis de gran audiència veiem convidats personatges opinadors i tertulians que no s'avergonyeixen de mostrar la seva ignorància, i fins i tot fan ostentació de ser-ho. He conegut estudiants, n'hi ha de molt coneguts entre la classe política, que passen cursos i obtenen títols no pels les seves aptituds en les matèries d'estudi sinó per les seves habilitats en fer trampes i ser amics de tramposos.

   La realitat és que en camps de l'alta tecnologia, en la ciència i en totes aquelles activitats en les que cal tenir el màxim nivell d'eficiència els professionals son triats pel seus mèrits legítims. Ningú triarà per dirigir la NASA un trampós que hagi copiat el seu projecte de final de carrera. Encara que per dirigir una Comunitat Autònoma... No sé, no sé!

   No tots els que guien cotxes han de saber quin és el parell de gir del motor del seu Tesla a 2988 RPM; ni què dimonis és un parell de gir. Però, tots els que tenim ventiladors hem de saber que l'efecte refrigerant de l'aire en moviment arran de la nostra pell és un fenomen físic, degut bàsicament a l'evaporació de l'aigua que transpirem, que al passar de líquid a vapor arrossega energia tèrmica i ens causa sensació de frescor. És el mateix fenomen del congeladors i aparells d'aire condicionat; també en aquests aparells un líquid s'evapora dins d'un serpentí i pren energia tèrmica de l'entorn. Per tant, si deixeu un aparell d'aire condicionat funcionant dins un espai tancat, i prou ben aïllat, refredarà tot l'espai inclosos mobiliari, parets, el sostre i els terra. Ara bé, si deixeu un ventilador funcionant en un espai tancat mentre no hi sou, a més de no refrigerar l'ambient per manca de líquid evaporable, en realitat elevareu la temperatura de a sala per la generació de la calor produïda pel motor de l'aparell i la, potser mínima però real, elevació de la temperatura del aire per l'agitació de les seves molècules juntament amb la calor produïda pel seu fregament contra les pales del ventilador.

  Per tant és absurd, contraproduent i costa diners deixar els ventiladors engegats quan no hi som al davant.

 

 

...

Maltractar els lectors

Flagrant falsedat publicada en un medi digital

En una recent consulta a Facebook va sobtar-me en una mena de visió perifèrica un senyal d'alerta, com un flaix en segon nivell, mentre cercava altra informació del meu interès en aquell moment. El pop-up publicitari era referent a la troballa d'un fòssil de dos bilions d'anys en el pou més profund del món (sic)... Acompanyava la fantàstica trola, vergonyosa ja us ho dic ara, una foto del que sembla el desguàs en forma d'embut enorme d'un embassament convencional per on baixa un operari agafant-se a una corda.

Per un moment vaig haver de frenar la meva tendència a enfadar-me per caure en aquell parany que m'aboca a la lectura de un disbarat semblant. Com era possible, pensava, que un diari digital de prestigi admetés escombraries d'aquest calibre? Difondre falsedats tan grans hauria de ser considerat delicte. Disponible a la Vikipèdia tenim una excel·lent entrada sobre el pou de més profunditat del món que està situat a la península de Kola, en territori rus al Cercle Polar Àrtic. És una perforació de 214 mm de diàmetre i 12.226 metres en el punt de més fondària. Queda, doncs, demostrada la falsedat de la foto. 

Respecte del fòssil de dos bilions d'anys qualsevol estudiant de secundària sap que el sistema solar on residim els humans acompanyats de tota traça de vida coneguda, i desconeguda, actual o passada des de l'inici dels temps té uns 4.500 milions d'anys, menys dels 13.000 milions d'anys estimats pel conjunt de l'Univers. Per assolir l'edat de tan extraordinari fòssil hauríem de repetir la història des del Big Bang unes 150 vegades. Els experts han demostrat que el nostre Sol és una estrella força madura i que en 5.000 milions d'anys serà una anciana gegant vermella, extingint-se tot el sistema 5.000 milions d'anys després. Què hi farem? 

Gaudim entretant del bo que té la vida i allunyem-nos dels pous sense brocal; però, sobretot dels pous d'ignorància i beneiteria.

El nostre estimat sistema solar, la nostra llar.

 

...

Actualitat de Txernòbil

El 3 de maig de 1986, una setmana després de l'accident ocorregut a Txernòbil el 26 d'abril d'aquell any, estava fent les compres dels queviures com cada dissabte. Era un dia gris, amb un cel cobert totalment de boires altes que al mig matí va provocar una minsa precipitació que ni tants sols va mullar el terra. No obstant vaig percebre a les mans algunes gotes de pluja mentre passava per davant el cinema Catalunya. Després vaig saber que les partícules radioactives procedents d'aquell l'accident havien arribat a Catalunya i amb tota seguretat haurien estat nuclis de condensació per formar les gotes que en agrupar-se i créixer cauen arribant a terra. No calia preocupar-se en excés per la perillositat d'aquella pluja del 3 de maig que segons els mapes de intensitat radiològica d'aquells dies a Europa a Terrassa corresponia com a màxim el doble dels nivells normals.

Regganae (Algèria), a menys de 2000 km al Sud de Terrassa, va ser camp de proves atòmiques franceses a començaments dels anys seixantes; quatre d'aquestes proves va ser fetes a l'aire lliure o sobre torres. Sabem que quan l'aire rescalfat ple de pols sahariana passa sobre la Mediterrània acumula humitat i precipita sobre Catalunya; és el martiri dels qui tenen terrats o cotxes foscos, perque un important percentatge de la pluja caiguda és terra africana aixecada del desert, evidentment també de la regió de les proves nuclears franceses. No deixa de ser interessant el mapa que els autors de la web "esmateria.com" van elaborar al 2012, on sens dubte els efectes dels centenars de proves internacionals minimitzen el nivells de radioactivitat induïda per les proves algerianes. El cesi-137, altament radioactiu, és un subproducte de la fissió nuclear de l'urani i altres elements emprats en les armes atòmiques i centrals nuclears, té una semivida de més de 30 anys; per tant les mesures indicades en el mapa es reduiran a la meitat cada 30 anys, si és que no tenim noves aportacions de Cs-137.

El risc de l'energia atòmica és un fet real, una mena de ruleta russa en la que premen el gallet primer els productors d'energia elèctrica, després els legisladors... i molt al final els tècnics i els usuaris de l'energia. Hi ha qui argumenta que és el preu del desenvolupament i el progrés. El cert és que tret d'una extrema minoria la població en general no tenim veu en el debat sobre el futur i la idoneïtat de les centrals atòmiques. Per tant benvinguts siguin els programes de divulgació o les mini-sèries con la recent Chernobyl produïda per la cadena de televisió de pagament HBO els quals, encara que de forma parcial, mostren els efectes d'un accident nuclear al que estem exposats tots els dies i com s'esvaeixen les responsabilitats, i, el que es pitjor: com s'amaguen dades.

Referències:

web: esmateria.com/2012/08/13/...

D'aquest mateix bloc sobre Txernòbil

...-

La pell i la llana

Malgrat la dèria del pare per alliberar-se de la dependència del treball aliè al llarg de la seva vida mai ho va aconseguir. De petit va tenir una formació agrícola i de pagès, tot i que el seu interès professional era el ser fuster dels que feien portes y finestres. De les seves mans havien sorgit estris de casa: un banquet on sempre sèiem per enllustrar sabates, la tanca en forma de finestra a l'ampit del pou, un escriptori de tapa inclinada abatible, la gran gàbia per a conills amb tres departaments un d'ells amb cau de cria; i, altres estris que no cal enumerar. Però, l'autèntica activitat remunerada que va realitzar al llarg de la seva vida va ser la relativa a l'obtenció de la llana a partir de les pells d'ovella crues i assecades. Ell classificava les pells "pickelades" a la Baumann.

A la foto que acompanya aquest post veieu la fàbrica de cal Baumann, un empresari suís que també tenia negocis de tarongers en terres valencianes. En aquesta planta industrial només començava el procés de transformació de la matèria prima que hauria d'acabar en forma de peces de teixit aptes per a confeccionat vestits. Primer s'estovaven les pells amb aigua, després s'impregnaven per la part de la carn amb una pasta de sulfur de sodi i calç. Aquest depilatori dissolia l'arrel de les fibres de llana de forma  que permetia la separació absoluta de la pell per una banda i de la llana per l'altre. La llana es rentava en batans, s'assecava i restava llesta per passar a les indústries llaneres pròpiament dites. El segon producte, podem dir-li subproducte, però molt important econòmicament eren les pells que havien de ser netejades del sulfur de sodi; descarnades, procés consistent en eliminar tot rastre de carn, greix o altres teixits orgànics de la part interior de la pell i ficades en una salmorra d'àcid sulfúric i sal, quedant llestes per vendre-les a les adobaries després de ser classificades en diversos graus de qualitat en funció de la perfecció, llisura i la manca, o presència, d'irregularitats que presentés la flor de la pell.

La ubicació de la fàbrica "Ernesto Baumann S. A." era perfecta segons la millor logística de l'època: a tocar de l'estació de ferrocarrils, tot i que les oficines eren al número 1 de l'Avinguda Jacquard. Recordo perfectament que aquesta era l'adreça que constava a les nòmines del pare. Ara un bonic edifici modernista a càrrec de l'Ajuntament.

Als anys seixantes l'empresa va passar a mans de l'industrial català Colomer Munmany que va traslladar la planta a Vic fent un nou pas en la desindustrialització del textil de Terrassa. El grup Colomer Munmany havia estat lider mundial en la indústria de l'adob de pells. Els terrenys de la Baumann ara són cases unifamiliars.

Potser ja ho he explicat en altre lloc però a la vista de la foto recordo un accident lamentable que va ocórrer en els anys cinquantes del segle passat El pare va explicar-me que el transport de l'àcid sulfúric es feia en carro i que un dia, per col·lisió amb un tren, o pujant del pas a nivell que s'observa a la part inferior dreta de la foto per enfilar la porta d'accés a la planta del carrer Bartomeu Amat una de les grans garrafes de vidre, dites "damajuanas", va trencar-se vessant el líquid corrosiu sobre el cavall, el qual va ser sacrificar allà mateix per agents de la guàrdia civil d'un tret al cap.

...-

Elements en el cos humà

Enllaçant amb l'article anterior, que tractava del cadmi, m'he interessat en la presència en el cos humà d'altres elements de la taula periòdica. La qüestió va venir després d'escoltar en un programa de televisió la pregunta de quin era l'element, d'un grup de 6, que percentualment és més present en el cos. En la llista hi havia: ferro, sodi, sofre... Vaig triar el ferro, pensant en l'hemoglobina i en les cèl·lules musculars, el sodi era la segona opció per allò de que els nostres fluids tenen la salinitat del mar, vora del 3%. Sorprenentment va resultar ser el sofre, que el tenim formant part de les proteïnes. Veient la taula adjunta resulta que el sofre en un humà de 70 kg és un paquet de 140 grams; de sodi en tenim 100 grams; i, de ferro només 4,2 grams, és el volum d'un dau cúbic de 8 mm.

És ben sorprenent la presència en el nostre cos d'una seixantena d'elements. La major part hi són en molt petites quantitats i es desconeix la seva funció dins l'organisme. Entre ells hi tobem l'or (0.2 mg), tungstè (0.02 mg), urani (0,1 mg), fins i tot el temut cadmi (50 mg).


2) La taula que acompanya aquest post contenia un error que ha estat observat per Carles. Havia escrit Manganès en comptes de Magnesi, tot i que el símbol corresponia a aquest últim. Amb data 24 d'abril de 2020 l'errada ha estat rectificada.
...-

Cadmi

Les cadenes de casualitats en determinades circumstàncies ens poden portar a indrets sorprenents. A mena d'exemple us explicaré el que va succeir-me dies enrera a propòsit d'un pastís de formatge.

Una estimada neboda ens va fer arribar a casa, des d'un país llunyà, una peça de formatge fresc de cabra. Vam decidir fer un clàssic pastís amb les tres quartes parts del formatge seguint la recepta tradicional que aquí no explicaré, però ja sabeu que ha de dur sucre, ou, farina i llet batuda, tot barrejat amb el formatge ben esmicolat. A l'hora de ficar la mescla al forn vaig regirar els racons de la cuina a la recerca d'un motlle escaient. Finalment vaig decidir-me per un recipient de vidre (Pyrex) amb el qual vaig obtenir un pastís de formatge amb forma i dimensions d'una barra de torró nadalenc.

Engrescat per l'èxit vaig repetir la recepta amb formatge fresc d'una prestigiosa marca comercial; però, ara amb llet de vaca Va ser el segon pastís en tres dies després de més de 30 anys sense fer-ne. Però, persistia el problema de la manca de motlle. Havia trobat un rectangular, el que mostra la foto, fet de xapa de ferro galvanitzada amb cadmi, metall aquest que li fa tenir aquest aspecte argentat propi d'estris de cuina habituals del segle passat. Aquest que us mostro no l'havíem fet servir mai, encara duia enganxada la nota del fabricant amb les instruccions d'ús i el lloc de fabricació, en aquest cas La Carolina (Jaén).

Recordava que des d'abans del final del segle passat les petites peces dels motors elèctrics, sobre tot, volanderes, cargols i femelles havien deixat d'estar tractades amb cadmi per raó de l'elevada toxicitat d'aquest metall. Seguint les directrius de seguretat ambiental les peces que havien de tenir una protecció superficial anticorrosiva les demanavem als proveidors cromatitzades o pavonades.

He de dir que m'he comprat un motlle específic per fer pastissos de formatge amb tractament superficial "Lliure de cadmi". Ara hauré de dur a la deixalleria la peça recoberta de cadmi, l'element 48 de la taula periòdica dels elements, de símbol "Cd", agermanat en el grup 12 de la taula amb el zinc i el mercuri.

Per pura curiositat he volgut saber la quantitat de cadmi que té el motlle en qüestió, resultant que la superfície desenvolupada és de 30cm x 50cm =1500cm2, per cada cara; tenim, per tant, (2 x 1500cm2) = 3000cm2 recoberts de cadmi. Segons les normes ISO referents als tractaments galvanotècnics el gruix mínim de la capa de metall dipositat superficialment ha de ser de 25 micres. D'aquí, doncs, 3000cm2 x 0.0025cm = 7.5cm3. Com que la densitat del cadmi és 8,65 g/cm3 resulta que tinc prop de 65 grams d'aquest metall. Em sembla excesiu, però segurament aquest càlcul és correcte, el motlle pesa 210 grams.

EFECTES DEL CADMI SOBRE L'ORGANISME

Els humans vam alliberar el cadmi del seu empresonament natural (doncs formava part d'un molt petit percentatge dels minerals de zinc). Això va ser, sobre tot, i en grans quantitats a mitjans del segle XX. El cadmi lliurat a l'ambient després dels processos industrials va passar a la cadena tròfica i a l'aigua de consum d'on els humans, i tots els éssers vivents, el prenem incorporant-lo en el nostre l'organisme. En els mamífers el cadmi encaixa en els sistema enzimàtic i queda fixat en el fetge i els ronyons, acumulant-se per molt de temps causant problemes en els ossos (per desplaçament del calci), necrosant l'epitel·li pulmonar, alterant el sistemes cardiovascular, renal, hepàtic, immunològic, reproductor, intestinal, etc. Una mala peça d'aspecte bonic i innocent.

...-

El rigor i la veritat

Benvolguts lectors, com més temps passa més descuido la redacció d'entrades per aquest blog. Només una pujada el passat gener. Penso que és una activitat necessària per mantenir viu l'hàbit d'escriure; per comunicar algunes de les reflexions que em venen al cap i que m'agradaria comentar amb qualsevol amic o interlocutor de confiança. Amb aquest tarannà és que redacto aquesta entrada d'avui.

El tema és la manca de rigor i precisió en el tractament dels assumptes en els telenotícies d'algunes cadenes de televisió d'àmbit estatal. Un exemple recent, de la setmana passada, aprofitant que en aquesta època són freqüents les aurores polars un conegut - i premiat !- presentador ens sorprenia a primera hora del vespre relatant-nos la proesa realitzada per un parapentista espanyol, que en una regió noruega del cercle polar àrtic s'exhibia "...volant entre les fosforescències d'una aurora boreal" (sic). La imatge que mostrava la pantalla era realment d'una cortina verdosa en un cel ple d'estels i un parapent amb motor fent giravolts a una vintena de metres sobre el terra. Resulta, com és prou conegut, que les aurores polars es formen en una altíssima capa de l'atmosfera anomenada termosfera (o ionosfera tal com se la denominava en els anys de la meva adolescència) situada entre els 80 km i els 600 km sobre la superfície terrestre. Molt difícil ho tindria el xicot del parapent impulsat per una hèlix, accionada per un motor d'explosió, l'arribada a aquella inhòspita regió mancada d'oxigen.

El mateix presentador dies abans ens havia sorprès amb una notícia relacionada amb l'energia elèctrica i les centrals generadores inventant-se la unitat mega-watts-per-hora; quan possiblement hauria d'haver dit megawatts, simbolitzats per (MW) que és la unitat en que es determinen les potències de les centrals generadores d'energia elèctrica tan siguin nuclears, hidroelèctriques, eòliques, gas, etc. Un altre assumpte són els megawatts-hora (MWh), però ara no vull fer-me pesat amb detalls tècnics... Potser l'home volia dir megawatts-hora per hora, la qual cosa quedaria així (MWh/h). Deixem'ho estar.

S'ha de concloure, doncs, que sovint la manca de rigor en alguns mitjans de comunicació pot abocar-nos a l'assimilació de conceptes erronis que milions de televidents donen per bons per la senzilla raó "d'haver-ho sentit dir a la tele per boca d'aquell presentador tan simpàtic i de tota la vida".

...-

Les restes del Melchuca

 

Un delericte ran la costa a mig camí entre Punta Falconera i Cap Norfeu (1)

El dissabte 27 de gener de 1968 el vaixell de càrrega Melchuca, carregat de sacs de ciment, bobines de fil, bidons d'olives i altres productes, havia sortit del port de Sète, a uns 30 km al Sud de Montpeller, amb destinació Casablanca. Una forta tramuntana acompanyada de maregassa va aconsellar canviar la ruta habitual i apropar-se a la costa per tal de tenir una singladura més segura. Lamentablement la nau va xocar amb l'illot de Maça d'Oros situat a poc més de sis-cents metres a l'Est de la punta de Cap Creus. Segons el relat del capità, "...Amb una gran via d'aigua a la proa va provar de dirigir la nau a Roses, però va embarrancar prop de cala Montjoi", (allà on Ferran Adrià té el seu conegut restaurant, El Bulli); diu, també, el capità: "...d'allà va ser alliberat per una gran onada que el deixà a la deriva i finalment va acabar encallant-se a la Punta del Bergantí".

Cinc anys després, exactament el 3 de gener de 1973, (en aquells anys encara era obligatori el servei militar) vaig arribar al meu destí a la bateria de costa de Punta Falconera on romandria més d'un any dedicant-me en les estones lliures de servei a gaudir d'aquell preciós entorn natural. Fora de dues temporades l'any, d'un parell de setmanes d'exercicis pràctics de tir amb els canons Wickers de 152,4 mm d'ànima, el meu tems lliure a la bateria de Punta Falconera m'ocupava quasi totes les tardes. Després de les activitats del matí allà cap a la una del migdia marxaven els oficials, sotsoficials i tots els artillers i caporals voluntaris (2) amb permís de pernoctar fora de la bateria, de manera que al menjador mai erem més de dotzena i mitja comptant amb el cuiner i el caporal de guàrdia que comandava la bateria. Amb tant de temps lliure les activitats eren de dos tipus: una, tancar-se a la cantina i jugar al pòquer fins l'albada o l'altra, explorar els voltants de la zona militar. Un artiller orfe, originari de Sant Andreu de la Barca; en Garangou, de Malgrat de Mar, i jo erem d'aquest segon grup. Més d'una tarda haviem fet una bona caminada arribant a la Torre de Norfeu, i més enllà fins el Mirador, a l'extrem occidental de la península que forma Norfeu, vora els penya-segats impressionants de Punta Prima. Una altra tarda, aprofitant el manlleu no autoritzat d'una moto que algú havia deixat a resguard de la bateria, l'artiller orfe va convidar-me a fer una passejada motoritzada pel camí de ronda fins prop de Cadaqués, abans d'entrar al poble vam deixar la moto i vam fer la resta del camí a peu. Després de saludar un vell pescador que arranjava la xarxa estesa al sol de mitja tarda ran la platja vam acabar berenant un excessivament salat entrepà de dues llesques de pa amb tomàquet i formatge en un solitari bar vora del port.

Però, la sortida que vull comentar-vos va ser la de la tarda que vam decidir anar a fer una ullada en profunditat, de primera mà i al detall, al delericte del Melchuca situat, com s'ha dit a la Punta del Bergantí, abans d'arribar a Cala Monjoi i a mig camí entre Punta Falconera i Cap Norfeu. Amb la força de l'onatge d'aquell dia era totalment desaconsellat accedir-hi per l'aigua, així que vam abordar la nau fent equilibri sobre els tres cables d'acer que podeu observar a les fotos i que la lligaven per estribor amb les roques. La maniobra va ser força arriscada i d'una temeritat que ara m'esgarrifa. Vist des de la saviesa que donen els anys, i l'experiència, és indiscutible que vam posar en altíssim nivell de risc la nostra integritat i vida. Un cop vam arribar a la coberta vaig observar una gran madeixa embullada i mig desfeta de fil cru al costat d'una hèlix de bronze fixada en una paret perpendicular a la segona coberta de proa, evident peça de recanvi com la roda en els cotxes, una magnífica joia de la mecànica naval en perfecte estat, lluent, de tres pales i de més o menys un metre i mig de diàmetre.

A començaments dels anys vuitantes una empresa barcelonina va iniciar el desballestament del Melchuca (amb dinamita) tasca que va deixar de banda des de primera hora per que els treballs resultaren de cost molt superior al preu de la ferralla obtinguda, tot degut a una sobtada baixada del preu del ferro. A la web "rosespedia.cat" ens expliquen: "És per això que, enmig d'un escampall de ferralla, que no va arribar a ser recollida, es conserva la quasi totalitat de l'obra viva. Un forat a la coberta, voltat de planxes rebregades, permet als submarinistes l'accés al taller del vaixell i es pot contemplar el carregament de ciment petrificat conservant la forma dels sacs que el contenien, perfectament estibats, quallats en entrar en contacte amb l'aigua" 

 
Notes:
(1) - Les fotos en BN són de 1973, fetes per "Lukas4". Altres fonts: "rosespedia.cat"
(2) - Els "voluntaris" fèien un servei militar de 18 mesos, en comptes dels 14 dels soldats regulars. A canvi podíen triar destí, normalment a prop de casa i gaudir d'autorització per a dormir fora de la caserna.

Descripció tècnica

• Nom: Melchuca
• Activitat: Mercant
• Data d'avarament: 1953
• Drassana: Sociedad Metalúrgica Duro Felguera (Gijón)
• Eslora: 68,11 metres
• Mànega: 9,99 metres
• Calat: 5,67 metres
• Tonatge: 696 tones
• Propulsió: Motor Diesel de fabricació alemanya
• Armador o propietari: Angel Riva Suardiaz
• Lloc del naufragi: Punta del Bergantí
• Data del naufragi: Dissabte, 27.01.1968
• Estat actual: Dinamitat. Restes disperses
• Profunditat: Entre 5 i 17 metres

...-

Ritmes i nòduls

Una nit de novembre Tatsuo, marit de Tsuruko, romania desvetllat al llit envoltat per la foscor de l'habitació. Una part de la seva vigília era pel seguiment de la rítmica respiració de Tsuruko, que dormia plàcidament, i en altra part per l'arribada propera de la penúltima fita important en la seva vida, la jubilació. En un moment determinat va parar atenció al seu batec cardíac que sentia nítidament en el silenci de la nit. Va cercar-se el pols presionant amb tres dits de la mà esquerra l'artèria sobre l'os radi del canell dret i el que va percebre no li va agradar, tot i que no el sorprenia; era un batec massa ràpid per l'estat de repòs en que estava des de les dues hores anteriors, i no rutllava al ritme regular i continu que sempre havia tingut. No podia ser bo, en realitat era alarmant tenir en aquelles hores de la nit el pols per sobre de les cent pulsacions per minut i a un ritme tan irregular que semblava un missatge en codi Morse.

L'endemà, tan bon punt van obrir la farmàcia de la cantonada va demanar que li mesuressin la pressió arterial i el pols. Després de cinc minuts d'espera, en repòs, la noia que s'ocupava del tensiómetre va confirmar les sospites: 112 pulsacions per minut. Això va iniciar el procés de consultes al metge de família que va derivar Tatsuo al cardiòleg que després de fer-li els corresponents electrocardiogrames, radiografies i ecocardiogrames va diagnosticar-li una FV (Fibril·lació Auricular).

Sis mesos després havent seguit les pautes amb anticoagulants i la medicació pertinent per regular la freqüència dels batecs el cardiòleg va proposar fer-li una cardioversió elèctrica programada, tal com aconsellaven els protocols d'actuació en casos en que no hi ha lesió estructural del cor. La cardioversió és una recuperació de la feina del nòduls auriculars mitjançant una descàrrega de corrent contínua de entre 100 J i 200 J. Un joule, símbol "J", és una unitat d'energia equivalent a un Watt per segon. Ara Tatsuo segueix prenent anticoagulants, però el seu ritme cardíac és net, regular, uniforme i de freqüència al voltant dels 60 batecs per minuts; tal com els cops dels remers en les curses Cambrigh-Oxford; lluny de les anteriors puntades de l'antiga telegrafia.

...-

Agraïments:

Gràcies a Junichiro Tanizaki per la seva novel·la "Les germanes Makioka", d'on han sortit els noms del matrimoni Tatsuo-Tsuruko, i a Vikipèdia per les imatges que han permès il·lustrar aquesta entrada.


...-

El sons del silenci absolut

El d'avui us semblarà un títol contradictori, un oxímoron, però el tema m'ha semblat de prou interès com presentar-vos-ho, més enllà de les connexions musicals amb "The sound of silence" de Simon & Grarfunkel i també la cançó de Lluís Llach "Com un arbre nu"; unes peces dignes de reescoltar si teniu "Spotify".

Resulta que per causa del natural deteriorament dels sentits i dels components de l'organisme inherent al fet de acumular anys de vida m'he vist obligat a deixar de prendre estimulants quotidians com ara la cafeïna i els seus germans presents en el te i la xocolata. Pensant en allò de que "un dia és un dia" el passat cap de setmana vaig dir "sí" quan van convidar-me a un cafè després del dinar de celebració del comiat de l'hivern. Deu hores després l'alcaloide actuava en el meu cervell. En ficar-me al llit i tancar el llum vaig trobar-me totalment desvetllat, malgrat la fatiga d'un dia d'activitat superior a la mitjana. Ni la lectura ni la infusió de melissa van fer cap efecte en el meu estat d'hipervigília. Acústicament percebia a la perfecció els acúfens que m'acompanyen des dels trenta anys, el batec cardíac, les lleus gotes de la pluja de llevant picant contra les persianes de la finestra, el cric-crac de les vèrtebres cervicals en girar el coll, els segons degotats per la mecànica del depertador; i, per descomptat, les rítmiques inspiracions de la persona que dormia plàcidament al meu costat. També sentia l'arribada d'alguns veïns per la lleu ressonància dels rodaments del motor de l'ascensor, l'obrir i tancar portes dels replans, el cruixir del radiador en contreure's després d'haver tancat la calefacció, la conversa d'algun veí, o potser era un aparell de televisió...

Així vaig comprovar que l'antiga pretensió de la meva infantesa de percebre el silenci màxim humanament audible cada cop està més lluny de les meves possibilitats. Segurament el cervell pot ignorar el sons que l'arriben de l'exterior com també els generats pel propi organisme, inclosos els desplaçaments de fluids pel tracte intestinal, però això no vol dir que no ens arribin estímuls acústics. De la mateixa manera no podem percebre la foscor total, ni és tècnicament possible encapsular-nos dins d'una closca que ens aïlli de l'univers. Ja sabeu que existeixen partícules que traspassen sense problemes els 13.000 km del planeta, diametralment des de les antípodes, i segueixen pel nostre cos de peus a cap sense immutar-se.

Deixem'ho aquí, doncs, abans de ficar-nos en terrenys propis de la filosofia i de la mecànica quàntica.

Nota: Foto d'una cambra anecoica 
Font: Google imatges.


...-

Nostre amic el Nitrogen

En el llibre de ciències de la meva infància van presentar-me el nitrogen com un gas "inerte", present en més de tres quartes parts de l'aire que respirem. Quan el nitrogen atmosfèric combina amb l'oxigen per forces químiques o per efecte de l'alta pressió i temperatura, com és el cas dintre dels cilindres d'un motor Diésel, s'obtenen alguns dels òxids de nitrogen que mostra la taula següent segons diu la Viquipèdia:

Fórmula	Nomenclatura sistemàtica	Nomenclatura de Stock	Nomenclatura tradicional
N2O	Monòxid de dinitrogen	Òxid de nitrogen (I)	Òxid nitrós (Anhídrid hiponitrós) Gas del riure,
NO	Monòxid de nitrogen	Òxid de nitrogen (II)	Òxid nítric
N2O3	Triòxid de dinitrogen	Òxid de nitrogen (III)	Anhídrid nitrós
N2O4	Tetraòxid de dinitrogen	Òxid de nitrogen (IV)	Tetròxid de nitrogen
NO2	Diòxid de nitrogen	Òxid de nitrogen (IV)	Diòxid de nitrogen
N2O5	Pentòxid de dinitrogen	Òxid de nitrogen (V)	Anhídrid nítric

Aquests compostos ara estan de moda per la desgràcia del primer fabricant mundial de cotxes, el popular "Konzern" VW, que ha estat descobert en flagrant mentida de les quantitats que els seus motors TDI generen d'aquestes boniques molècules. Dic desgràcia perquè el gegant automobilístic alemany haurà de pagar multes milmilionaries i modificar centenars de milers de motors arreu del món per causa d'aquest petit "fake" en els catàlegs de característiques dels seus motors que cremen gas-oil.

El cas em recorda la doble moral d'aquells que fan "trampa", com són el que incompleixen les normes sistemàticament, però hi dediquen grans esforços i enginy fent filigranes per a que no ho sembli. Els primers que fan frau són les institucions que permeten la continua extracció i utilització de combustibles fòssils, la combustió dels quals altera irreversiblement l'equilibri tèrmic del planeta. S'escandalitzen les institucions per les emissions d'òxids de nitrogen dels cotxes, però no multen ningú per les immenses quantitats d'altres contaminats d'origen fòssil abocats diariament a l'atmosfera: sutges, CO2, òxids de sofre... Sospito que el cas del fabricant de cotxes VW respon a la política de trobar un cap de turc i fer l'efecte de que algú vigila per la salut del planeta. De moment a l'estat espanyol les lleis peperes van contracorrent i castiguen amb impostos extres als productors i consumidors d'energies netes. Si fóssim creients hauriem de dir: "La Mare de Déu ens ampari!".

...-

Magnòlies

Ahir al migdia vam acompanyar l'anciana iaia de Norberta Rius (la cosina "Berta" de qui en un altre post us feré cinc cèntim) a la rutinària visita  trimestral amb el reumatòleg de "Consultes Externes".

Per ser el primer dia d'estiu la calor i la radiació solar era excessiva, tot i que una brisa de Mestral feia agradable l'estada en un dels bancs a la vorera de Llevant, sota l'ombra dels frondosos plataners, del carrer anomenat "Rambla de Sant Nebridi". Sent dilluns no ens estranyava que sovint passessin per davant nostre, carregats amb la compra on sovintejaven les barres de pa, els clients d'un conegut i proper supermercat que te sortida a dos carrers un d'ells el de Miquel Vives, el qual creua perpendicularment la Rambla de Sant Nebridi al Nord nostre, just a la dreta.

Des d'on seiem, esperant que la iaia surti de la consulta mèdica, gaudim d'un subtil i agradable perfum que de seguida descobrim provenint de les magnòlies que decoren la vorera de Ponent. Des del nostre banc contemplem gran part de l'Auditori Municipal; més aprop nostre, fent cantonada entre Miquel Vives i Rambla de Sant Nebridi hi ha un edifici dedicat a residència d'estudiants i més al Sud, separat per una ampla zona d'aparcament de la UPC, tenim el modern edifici del Grup de Biotecnologia Molecular i Industrial, tal com mostra la foto. Qui havia d'imaginar-se que les noucentistes instal·lacions tèxtils de "Pepito Sala" esdevindrien un espai destinat a la Cultura, la Ciència i la Tecnologia més capdavanteres.

...-

Escocells i altres reparacions

Sembla que és temps de reparacions: Dilluns van canviar el vidre de la porta del carrer del meu edifici, una gran peça de 2 metres per 95 centímetres; el vidre vell s'havia (o l'havien) esquerdat en una perfecta línia a 45º des de la maneta a fins el terra. Avui la brigada d'obres municipal està reparant, tal com ja ho havia anunciat l'Ajuntament, els escocells dels plataners d'ombra en el meu barri, ara patim just a la porta de casa el xivarri del martell pneumàtic i l'avalotador compressor; però, a la fi tindrem els "alcorques" (com s'anomenen en castellà) com cal, sense els panots circumdants aixecats des de anys enrere.

En l'àmbit familiar també és hora de reparacions, a casa de la nostra estimada Rosario avui tenen els paletes que li estan arranjant el baixant d'aigües de pluja que des del terrat passa per la façana. Una feina de precisió que necessita de moderna tecnologia amb càmeres per enregistrar fitxers de vídeo amb el que sabran que cal reconstruir dintre del tub conductor d'aigües pluvials.

És la Natura en evolució. Tot el que està ordenat, i correcte, acabarà espatllant-se i caldrà afegir energia per reordenar-lo; és el Segon Principi de la Termodinàmica. Per a saber més llegiu sobre l'entropia.

...-

Protocols telefònics

No tractaré aquí de termes informàtics tals com IP o FTP. L'assumpte va de converses verbals entre humans que fan servir telèfons. A casa meva quan telefonem un familiar, o una antiga companya de treball, d'aquells que encara tenen línies telefòniques de fil de coure metàl·lic (telefonia fixa, com ara diuen) sovint solen contestar-nos amb un seriós i formal "¿Dígame?"; immediatament, quan ens identifiquem, canvien el registre de veu pel corresponent, tal com la situació mana, molt més càlid i familiar.

Altres responen a la timbrada telefònica amb un "Mani'm!", genuïna expressió catalana que a un vell conegut (nouvingut d'Astúries) en el transcurs de la seva feina, en un concessionari local de cotxes, va fer que contestés: "Perdóneme; pero, quiero hablar con Samuel Gracia Sabater, no con el señor Mánim". Això va passar perquè l'asturià seguia la norma que regeix en moltes empreses; consistent en que al despenjar el telèfon el primer que s'ha de dir és el nostre nom, en el cas anterior: "Samuel Garcia. Díguim?". Això és molt eficaç, creieu-me. Similarment, em díuen en el món anglosaxó fan servir com a primera expressió en despenjar el telèfon: "Samuel speaking!"

També passa sovint que en sentir una veu desconeguda, o de la qual no tenim registre memoritzat, pensem que ens està trucant una teleoperadora, o una màquina, i automàticament responem amb to fastiguejat davant la previsible agressió publicitària. Després resultarà que haurem de disculpar-nos a la funcionaria de Centre de Salut que ens avisava d'una cita en el Servei de Radiologia Diagnòstica.

Inconvenients que, cada cop més, estan destinats a desaparèixer. Ara, tothom (o quasi) disposa d'un terminal telefònic amb reconeixement de trucada, que permet abans de despenjat saber qui ens està trucant. Informació determinant per a la nostra acció subsegüent.

...-

Feina ben feta

 

Estem a finals de juny, data d'avaluacions, selectivitats, presentacions i exposicions dels treballs on esforçats estudiants i aplicats aprenents en tota mena de ciències, arts i oficis demostren el que al llarg del curs han après incorporant-lo al patrimoni d'habilitats i aptituds personals.

Ens alegra molt contemplar aquesta demostració d'esforç, culminació d'una allau d'hores de feina que no només enriqueix aquells esforçats estudiants sinó al conjunt de la societat que és la beneficiària final del capital humà de cada un dels seus membres.

La imatge triada per acompanyar aquesta entrada correspon a un laboriós disseny (aparentment simple) presentat al saló de la moda de París d'enguany per la firma Dior. Des del primer croquis sobre paper fins la desfilada oficial el vestit d'alta costura ha esmerçat més de 200 hores dels treballadors més qualificats en cada una de les seves especialitats, sense comptar el treball de realitzar els teixits, els brodats a mà i tantes puntades realitzades amb la precisió i el bon gust del millor joier.


...-

La vàlua del vestit

 

El passat cap de setmana, amb motiu de Dia Internacional dels Museus (18.05.2013), vam visitar el Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa. En poc més de 30 minuts una empleada del museu ens va presentar de forma clara i pedagògica una part del fons de roba masculina del s. XVIII: mitges, casaques, jupes... Primer ens va mostrar, al reduït grup que hi érem presents en una saleta climatitzada i amb humitat constant, unes mitges d'home blaves amb ornamentació de fil metàl·lic daurat, són les mateixes que porten actualment els toreros; tot sigui dit: polèmic i vergonyós anacronisme del segle XVIII present en el món hispànic del s. XXI; després va mostrar-nos els precursors dels pantalons, armilles i jaquetes actuals. En obrir els calaixos van aparèixer calçons, jupes i casaques d'uns 300 anys d'antiguitat; fets amb seda, llana i les parts més amagades, folres i esquenes d'armilles, amb lli o cotó.

 

Mareja pensar en les hores i hores de puntades que les brodadores van dedicar a fer aquestes peces de vestir, dels dies, i potser nits, de feina de les cosidores manuals, dels teixidors, dels elaboradors i assaonadors de les fibres... Amb raó els vestits d'aquesta mena eren un valuós patrimoni familiar que s'inventariava passant de pares a fills; fet que ens va recordar la situació dels actuals treballadors tèxtils i de confecció en el món globalitzat que permet una indústria fregant l'immoralitat, com la de Bangladesh.

 

Va ser una visita molt ben aprofitada, un contacte amb la Història viva, una plaer pels sentits, una immersió en el coneixement del passat que explica i ens fa entendre millor el present.

 

Foto: Detall de la butxaca d'una de les casaques que ens va mostrar la guia del museu.

 

 

...-

 

Prioritats

 

L'Anna ens comentava, la setmana passada, que el cost del tractament hospitalari i farmacèutic del seu petit fill que pateix una de les anomenades malalties rares és superior als 30.000€/any. També, fa pocs dies, ha estat motiu de comentaris en els diaris el cost creixent dels tractaments per alguns tipus de càncer que en determinats casos pot arribar a més de 90.000€/any per cada pacient. Direu que són molts diners, tot i deixant de banda la possibilitat de negociar preus més "socials" amb les multinacionals farmacèutiques, la meva opinió és que els diners que s'han d'invertir en salut són absolutament prioritaris, per davant per exemple de les despeses en faraòniques infraestructures de dubtosa utilitat o els destinats a "Defensa", sense oblidar la sucosa partida de diners destinats a subvencionar entitats polítiques o religioses.

 

Per fer un xic de llum sobre les despeses en l'apartat militar fitxats sota l'epígrafe de "Defensa" tenim el recent cas dels 4 submarins del tipus S80 encarregats a l'empresa estatal Navantia i que s'estan construint a Cartagena. Inicialment va aprovar-se la construcció de les 4 naus, ampliable a 6, amb un pressupost d'uns 2.400 milions d'euros per cada unitat. La realitat ha superat ampliament aquesta quantitat per dues bandes: primer va ser un nyap el desenvolupament del sistema de propulsió independent de l'aire (AIP) basat en un generador hidrogen, el prototipus dissenyat per una filial d'Abengoa es va cremar en l'assaig, ara s'ha encarregat la fabricació de la unitat AIP a una empresa dels EUA. El segon nyap ha resultat un error de càlcul en el pes de la nau, un 5% superior al que cal, són entre 75 i 100 tones que a efectes de flotabilitat farien que el submarí S81 Isaac Peral s'enfonsés sense remei amb els 40 mariners militars que du dins seu. Cal redissenyar-lo, potser afegint-hi una anella de 7 metres de diàmetre i 3 metres de llargada; llàstima que hores d'ara tots el trams estan soldats. Sigui com sigui el retard en l'entrega de la comanda serà de 2 anys i el sobrecost, a càrrec dels contribuents, desconegut; però prepareu un mínim d'un milió d'euros per tona de sobrepès. És el cicle del principi científic: assaig, error, rectificació, assaig... segons el qual "Ens farem savis, però no rics" com deia un cap del departament tècnic de l'AEG.

A la vista d'on, els governants, es gasten els diners que ingressa l'Estat caldria fer com en les petites comunitats o en qualsevol empresa on tots els interessats opinen i voten els pressupostos; potser una bona opció seria que en votar el membres del Parlament votéssim també els percentatges dedicats a cada partida pressupostada; i si volem, o no, la persistència de determinats ministeris... Però, això és somiar truites, quin partit voldria governar lligat de mans i peus per la voluntat popular convertint-se en simples administradors i executors dels dictàmens del poble. Quin partit voldria un règim de veritable democràcia?


...-

 

La importància dels materials

 

El passat dimecres 21 de novembre vam gaudir d'una interessant presentació a la Sala de Conferències de l'Escola d'Enginyeria de Terrassa a càrrec de la Dra. M Lluïsa Maspoch Rulduà, catedràtica del Departament de Ciència dels Materials i Enginyeria Metal·lúrgica de la UPC; també és directora, des del 1996, del Centre Català del Plàstic, consorci depenent de sector industrial i d'institucions com l'Ajuntament de Terrassa i la Generalitat de Catalunya.

 

Maspoch ens va oferir una història general dels materials en la vida dels humans des de la pedra, a la prehistòria, passant pels metalls, els moderns plàstics, les ceràmiques, semiconductors i multitud de materials imprescindibles en el món altament informatitzat i comunicat del segle XXI.

 

Primer va aclarir-nos què entenem per materials, són aquells elements que destinem a una utilitat; així, la pedra és un material en quant que serveix per a fer estris o edificis; talment com el ferro. Els plàstics, són materials de l'època del petroli, dels seus polímers obtenim des de fibres tèxtils a components per a tota mena d'indústries i aplicacions: biomèdiques, envasat, automòbil...

 

La vida quotidiana actual seria impensable sense plàstics com, per exemple, el tereftalat de polietilè (PET, per les sigles en anglès) present en multitud d'envasos. Aquest polímer és fàcilment reciclable i de fet amb el plàstic de vuit ampolles s'obté fibra per a fer una samarreta esportiva.

 

Una dada curiosa  va ser que el consum del plàstic específic per a fabricar CD va tenir un pic anys enrere on la producció mundial no donava l'abast per la demanda; ara, amb les noves tecnologies, la música no requereix suport plàstic i aquell policarbonat de fer CD no té quasi consum.

 

En el col·loqui final un del assistents va preguntar: què passarà quan el petroli s'esgoti? La Dra. Maspoch va explicar que tots els departaments d'investigació de les grans petroquímiques estan treballant intensament en el desenvolupament de tècniques per obtenir plàstics, amb midons i sucres, a partir de fonts biològiques vegetals, com els biocombustibles. Personalment no em sembla clar que el conreu intensiu de grans superfícies agrícoles permeti abastir la demanda creixent d'una indústria que només l'any 2011 va generar 300 milions de tones de plàstic, una cinquena part de les quals van ser consumides a Europa.

 

Una solució a aquest futur de previsibles dificultats per la mancança de recursos passa per la imprescindible concienciació en el reciclatge. Caldrà un consum eficient i reciclar al màxim. 

* * *

Títol de la conferència: La importància dels materials en les nostres vides.

A càrrec de: Dra. M. Lluïsa Maspoch

Data: 21.11.2012  - 18:00 h.

Lloc: Sala de Conferències de l'Escola d'Enginyers de Terrassa
Organitzat per: Servei de Universitat i Societat del Coneixement (Ajuntament de Terrassa)


...-