diumenge, 20 de maig de 2018

Castigar i educar



Els anys de la meva infantesa, els de l'etapa entre els cinc i els dotze, van transcórrer a l'entorn del torrent de les Aimerigues, una de les nombroses rieres que drenen el ventall al·luvial sobre el que s'assenta Terrassa. En aquells anys aquell paratge formava part del perifèric barri de la Maurina. Majoritàriament era format de cases d'autoconstrucció que llindaven amb camps d'oliveres, ametllers i vinyes. Just davant la casa dels meus pares, a l'altre banda del solc del torrent per on sempre baixava aigua, hi havien diverses terrasses extenses, separades per canyisars, on el pagès i amo d'aquelles terres plantava blat, blat de moro i altres farratges per les vaques de la seva explotació ramadera.

L'escola del que ara anomenem "primària", era just davant la botiga on el pagès havia establert una lleteria per tal de rentabilitzar el producte de tot plegat. El propi edifici de l'escola era un antic laboratori de perfumeria que el pagès tenia arrendat a un clan familiar de mestres d'origen almeriense que gestionaven el "Colegio Academia Palenzuela" on els alumnes més afortunats sortien amb el diploma de "Comercio" apte per fer de meritori en llocs con ara el "Banco Hispano Americano", s'ha de dir que prèvia signatura de tres avalistes reconeguts.

Als mesos de primavera de camí a l'escola, poc més de mig quilòmetre, havíem de travessar una passarel·la de ciment sobre el cabal de la riera, o saltàvem de pedra en pedra, per tal d'evitar mullar-nos les sabates en les aigües cristal·lines; o, embrutar-nos-les de les fastigoses aigües negres de l'estiu vibratns de cap-grossos bellugant-se en aquella mena de sopa de quitrà pudent.

No oblidaré mai l'agradable sensació pels meus sentits dels matins a tres quarts de nou en el camí de l'escola: camps gebrats a l'hivern, onejants mars de verdor pentinada per la brisa al maig, daurades espigues al juny i blanques extensions de neu al desembre.

Un dia, hauria de ser al maig, amb els nens veïns vam jugar a córrer entre els sembrat de blat espigat, però encara verd. No podeu imaginar com ens ho vam passar d'allò més bé. Pel que sembla a l'amo no va fer-li molta gràcia i va fer arribar la seva queixa personalment als nostres pares. El meu em va renyar molt seriosament, escridassant-me però sense arribar a la violència física, ignorant la meva defensa de que jo no havia estat en aquella trepitjada del blat verd. Pel que vaig deduir el meu pare va preguntar, posteriorment, els nens del carrer els quals van dir-li que en aquell dia de malifetes jo no hi era. No ho sé, potser va ser sol·lidaritat entre camarades. Això, va despertar l'empenediment del pare que molts anys després va confessar-me que estava dolgut per haver-me escridassat injustament per aquell fet.

Potser el dia exacte dels fets que va denunciar el pagès jo no hi vaig ser, però en altres ocasions sí vaig trepitjar el blat. ¿Era mereixedor de l'esbroncada paterna? Segur que si, i va ser efectiva, per que des d'aquell dia vaig analitzar amb més profunditat les conseqüències de les meves accions.


...