M'he descuidat i han passat quatre setmanes abans de posar-me a respondre el primer, i de moment únic, e-mail del Gerard. Penso que cal fer-li canviar el seu punt de vista sobre les coses introduint una nova perspectiva, obrint el ventall d'assumptes d'interès. Per exemple, induir-lo a reflexionar sobre la vida després de la setantena i la ineludible solitud en que ens veiem obligats a viure en major o menor mesura. Més enllà de la convivència i la compartició dels afers diaris en el més íntim de nosaltres sempre trobarem un racó on no ens acompanya ningú: un retall de vida impossible de compartir i que ens enfronta a la soledat de la consciència individual, un indret on el sentiment d'aïllament és similar tant en aquell que si troba en el més fosc lloc del cau soterrani com aquell últim supervivent que resta sobre la quatre fustes flotants del naufragi. Atenent aquest criteri serà la meva resposta a l'escrit del Gerard.
Benvolgut col·lega, Gerard,
Primer de tot demano disculpes pel meu retard en contestar-te. Agraeixo la confiança que mostres en adreçar-me el teu correu del mes passat. En segon lloc aviso que no em sento capacitat per a donar consells en assumptes de la vida privada; no és el mateix aconsellar-te la lectura d'un llibre relacionat amb els teus interessos que animar-te a canviar, o no canviar, de parella. Però, sí m'atreveixo a fer-te reflexionar sobre qüestions que també m'han fet reflexionar. Per exemple: el fet de assolir una edat provecta; assumpte que és pressent en el thriller al que pertany el fotograma que il·lustra aquest post.
El
deteriorament físic, i cognitiu, potser és el primer símptoma de que som a les
portes de la darrera etapa en aquesta cursa que és la vida. Més evident
si prenem medicació diàriament per frenar els efectes de les malalties cròniques. També hi
han elements més difícils d'incloure entre els negatius derivats de
l'envelliment; un per exemple, és el sentiment de solitud; a copia que
acumulem anys anem perdent pel camí el nostre entorn afectiu, començant pels
pares. També perdem altres familiars i amics que per diverses raons s'allunyen
de la nostra òrbita. Perdem interlocutors amb qui compartir i comentar els fets
de cada dia, els neguits i la recerca de solucions als problemes que ens
envolten. Perdem còmplices, com deies, no en el sentit de aliats en el
delicte sinó en el de les persones que manifesten solidaritat o camaraderia,
aquest darrer mot ho expressa fidelment, camarada és el company en la lluita.
És molt trist no tenir un còmplice que s'emocioni amb l'escena d'una pel·lícula
com, per exemple, la retrobada de
Benjamin Batton i la seva mare adoptiva... O, amb qualsevol escena de Helen
Mirren amb Ian McKellen; o amb una interpretació en viu de La Passió segons
Sant Mateu ; o amb un text de Galdós, un paisatge de tardor camí de la Vall
d'Aran, o a la Selva d'Irati en els primers dies de novembre. I no diguem de la
contemplació d'un tors humà bronzejat de d'onejants corbes com les noves
branques de salze acaronades per la brisa de ponent. Solitud és quan no podem
compartir les emocions, els sentiments, els neguits, els plaers.
També tenim el cas d'aquells qui cerquen activament moments de solitud, de tranquil·litat, lliures de tensió i estrès, de estar sense haver de compartir res amb ningú; com quan ets rodejat de silenci en l'extrem oriental del cap Norfeu ran del penya-segat i envoltat del blau intens marí quan l'astre solar s'apropa a l'horitzó per Ponent. En ocasions com aquesta és quan es revifa la consciència de la singularitat del nostre jo, de la nimietat del nostre cos; tot això tan difícil, per no dir impossible, de compartir plenament amb els altres. Uns records de sensacions semblants em venen a la memòria, va ser justament després de plegar de la feina, la més intensa d'aquestes sensacions que he experimentat en els darrers anys; va ser una lluminosa tarda de novembre assegut a la sorra, en aquella solitària platja a tocar dels aiguamolls de Torredembarra, només una persona en tot el contorn que passejava el gos en la llunyania en direcció al Roc de Sant Gaietà. El batec de les onades, la remor de l'escuma i el brunzit de la marinada en les iodes em va aguditzar la sensació de singularitat que ara tinc present com un record de gran intensitat.
Resto a l'espera dels teus comentaris.
Salutacions cordials.
El teu col·lega L
A propòsit del film que il·lustra aquest post he de dir
que va agradar-me contemplar una actuació tan impecable d'actors que s'apropen
o assoleixen plenament el qualificatiu d'octogenaris en un film que no deixar
de picar l'ull a qui està en aquesta etapa de la seva vida.
Fitxa del film
Títol original: The Goog Liar
Títol castellà: La gran mentira
Any: 2019
Gènere: Comèdia dramàtica
País: EEUU
Diretor: Bill Condon
Guió: Jeffrey Hatcher (Novel·la: Nicholas Searle)
Duració: 109 min.
Actors: Hellen Mirren, Ian McKellen, Russell Tovey...
...
