Fa poques setmanes que hem començat l'any i potser toca
fer un cop d'ull al camí que portem recorregut i al tram del que encara ens
resta per fer.
Mirant enrere veiem com ens passa el temps i anem perdem
elements del nostre entorn, tal com les plantes caducifòlies perden fulles i
queden nues a l'hivern. A més les branques que perduren per rebrotar en la
propera primavera també mostren mancances i els efectes del pas dels anys.
Tenen ferides que han cicatritzat però van deixant la seva empremta. Un dia veiem
que hem perdut agudesa visual de forma que no podem corregir amb la simple
modificació de les diòptries de les ulleres; un altre dia en la revisió
rutinària del centre de salut ens detecten hipertensió arterial que s'ha de
tractar amb medicació de per vida; un altre ens truquen a casa després de
fer-nos un analítica de sang per dir-nos que ens cal un tractament
d'insulinització perque el pàncrees s'ha tornat gandul. Tot això sumat al
tractament amb anticoagulants per causa d'una impròpia generació dels impulsos
elèctrics que regulen les pulsacions del miocardi auricular.
Què us haig d'explicar, lectors; sabem que tot s'acaba.
La innocència infantil finalitza el dia en que per primer cop som conscients de
que els temps és un compte enrere que no podem aturar de cap manera. Per a què
serveix lluitar i patir si a la fi tot son vanitats i fullaraca, tot ho hem de
deixar, tot ho hem de perdre, tot s'ha de marcir. I arribat el moment de la epifania, més val actuar
conseqüentment, amb honestedat. Un cop deslliurats de les benes que ens ceguen
és el temps de viure amb plenitud el dia a dia, sabent que no som més que una
partícula, gegantina sí; com una supermolècula d'un organisme que en intricada
simbiosi cobreix la pell del planeta en una mena de matèria que anomenen vida.
Un cop arribat a aquest nivell de consciència amb
l'evidència de la ineludible individualitat, hi ha qui diu "ineludible solitud", és quan ha arribat l'hora de filar prim tots els dies que
ens resten de vida. Gaudir del que ens ofereix el món i mirar de fer agradable
la vida dels qui ens envolten, defugir les tensions i resoldre els problemes
amb serenitat.
Que hi ha millor que seure vora el mar escoltant les
rítmiques onades batent contra les roques, tot i que el dia sigui gris i
plujós, acompanyat de la persona que t'estimes mentre comenteu el què fareu per
sopar: potser una truita de patates cuinada en el rústec foc a terra de la
senzilla caseta que empararà els vostres somnis en una nit d'hivern.
