dissabte, 29 de març del 2008

La violència en els anuncis de TV


Actualment en alguns canals de televisió podem veure un anunci que és un cas flagrant d’exaltació de la violència.

És una campanya d'un del més importants fabricants de telèfons mòbils. La pel·lícula comença amb un xicot que surt del metro. Mentre obre el mòbil passa molt a prop d’una noia, que espera el seu tren, de manera que li talla accidentalment el vestit amb l’extrem afilat del telèfon. El noi s’atura i es queda d’esquena a la noia. Ella s’adona del tall en el seu vestit, descobreix el culpable i en un acte de venjança reflex obre el seu mòbil, també un aparell extraplà, i talla, d’un cop, la jaqueta i la camisa del noi, per l’esquena de dalt a baix. Aquí comença una baralla de coreografia frenètica amb salts, contorsions i resplendors de navalles. Finalment arriba el tren que esperava la noia. Ella entra en el comboi, en una ambigua fugida, mentre contempla com van tancant-se les portes del tren; moment en que el xicot, des de fora, li llença el mòbil que entra, en l’últim instant, just abans del tancarment de portes, i es clava a la paret a pocs centímetres de la cara de la noia.

Estarem d’acord que l'objectiu principal de l’anunciant és ressaltar les dimensions excepcionals d’un aparell mòbil, extraplà, abatible i afilat com una navalla. Però el que també queda reflectit en l’anunci, de forma inquietant, és la quotidianitat de la violència. Arran d’un accident o d’una agressió fortuïta la reacció fulminant de la noia és l’atac armat, seguit de la lluita amb la intenció de l’extermini del contrari. El paral·lelisme entre l’aparell mòbil i la navalla com arma d’agressió és constant en tot el temps que dura l’anunci.

Els espectadors quedem seduïts davant la perfecció plàstica de l’escena. Veiem, fascinats, una parella de dansa en un espectacle del millor ballet, amb música, ambientació de colors sobris, vestits negres, sense paraules... Però, un cop vist l’anunci ens queda un regust desagradable, hem assistit a la representació d’un injustificable acte de violència, que acceptem impassibles, o potser pitjor: amb complicitat.

La violència com a espectacle, lamentablement, és un fet normal en moltes cadenes de televisió. Des dels telenotícies de guerres i atemptats passant per les curses de braus fins a les més populars sèries (plenes d’armes i d'assassinats), totes fan de la violència un espectacle tan omnipresent que acabarà fent-nos insensibles a la barbàrie més irracional.