Solstici d'estiu i paella d'arròs

 Aquell vespre Gerard havia decidit retirar-se al dormitori més d'hora del que acostumava. No tenia son, però la feina del dia especial l'havia induït una fatiga superior a la de altres dies.

 Contemplava el cel lliure de núvols des del llit amb el cap sobre la coixinera, ara ubicada al lloc oposat a la capçalera, per aprofitar millor la brisa que entrava per la finestra oberta orientada a Llevant. L'hagués agradat estar fora, a l'ampla terrassa, gaudint plenament de la fresca i acaronadora carícia de l'aire amb la llum de lluna plena lliscant pel seu cos. A poques hores del moment astronòmic exacte del solstici d'estiu en Gerard rememorava els fets agradables i desagradables del dia.

  A la llista dels fets insatisfactoris ocupava el primer lloc l'actitud mal educada i quasi ofensiva dels seus veïns del replà quan al retornar a casa i sortir de l'ascensor eren xiuxiuejant, com si la conversa anés de qualsevol secret o fet delictiu; xerrameca que van mantenir sense fer cabal de la seva presència i sense respondre a la salutació de la dona que l'acompanyava. Mentre lamentava l'actitud dels seus veïns seguia amb la vista els llums intermitents d'un avió dirigint-se a l'Est per encarar l'aeroport del Prat després de girar 180º sobre el mar més enllà de Mataró.. Just en aquells instants va adonar-se'n d'un altre fet negatiu: en comptes de contemplar un cel d'un blau fosc intens matisat de violeta farcit d'estels un núvol de brutícia flotava de dreta a esquerra i de dalt a baix en el seu camp visual. Va consolar-se admeten internament que ens fem vells i els molts anys comporten xacres i dèficits, uns com la manca d'agudesa visual i altres de pitjors que no cal enumerar.

 A la relació de fets positius del dia tenia el plaent record d'haver gaudit de la companyia d'una desena de familiars que havien degustat la paella que els havia preparat per encàrrec de la Mariona. Aquell dia, ella havia celebrat el seu aniversari rodejada de tots els seus més pròxims. El treball de preparar la paella, per sí mateix, ja va ser un motiu de satisfacció. La tasca d'afegir progressivament els elements convenientment condicionats va anticipar-li la felicitat del resultat, tot i que no fos perfecte, ni que no seguís estrictament la recepta oficial. La va fer amb els següents ingredients: Oli d'oliva arbequina verge extra, un quilo d'arròs bomba, pebrot vermell i verd, una cabeça d'alls, llagostins, calamars, sèpia, musclos, cloïsses, fumet de peix de roca, carxofes trossejades congelades, safrà, julivert, colorant... Aquí no és el lloc per transcriure la recepta detallada; però, s'ha de dir que amb els estris, el foc i els temps òptims amb aquest elements s'obté fins una dotzena de plats d'una molt bona paella d'arròs. Sobre tot si es fa acompanyar amb un vi negre del Priorat temperat a 18ºC i per postres un bon tall de síndria en el seu millor punt de maduració.

 

 

...

La vinya d'en Lluís

 Avui comentaré un xic del tarannà d'en Leocadi Garcia Torras i Balsareny, personatge amb qui he conviscut molts anys per raons que no venen al cas. L'home ha assolit la setantena, però des de que va fer els seixanta-tres gaudeix de la tardor de la vida ocupant-se de les tasques quotidianes un cop abandonada prematura i definitivament l'activitat professional per causa de la desfeta de la indústria local. Una indústria que havia fet créixer la ciutat on viu com un model de progrés i benestar. Molts dels seus col·legues a copia d'hores extres, es clar, i amb l'aportació imprescindible al calaix comú de la nòmina de tots els convivents havien arribat a tenir una caseta o un apartament a la platja; uns a Palamós, altres a Roses; però la tria predilecta dels companys d'en Leo, com familiarment l'anomenaven tots, era Calafell, Creixell, Torredembarra; fins i tot hi havia qui s'havia comprat l'apartament o una petita parcel·la per ficar-hi la caravana vora la platja a l'Hospitalet de l'Infant, Alcanar, Vinaròs i més enllà.

  Leo no havia fet guardiola, mentre els companys treballaven pluriempleats o feien hores des de les sis del matí fins les vuit del vespre; ell s'ocupava les hores lliures en estudiar, primer idiomes, anglès i alemany, després una llicenciatura en humanitats, ben diferent de la formació tècnica que havia rebut en la seva joventut. Creia que el mecanisme de l'aprenentatge, tal com tantes d'altres habilitats, s'espatlla i deixar de funcionar si no el fas servir. Deia: "No s'ha de parar d'estudiar mai". Aconsellava que s'havien d'actualitzar constantment els coneixements, revisar creences destriar les dades correctes i rebutjar les obsoletes o directament falses. Proposava imitar l'actitud d'aquell l'andalusí del segle XII, Averrois, el qual no va deixar d'estudiar mai. El filòsof cordovès només va incomplir la norma dos cops a la vida: el dia de la mort del seu pare i el del seu casament.

  Ara ocupa els dies amb les activitats pròpies de la jubilació, segueix una rutina diària que és força regular. Molts dels matins els dedica a cuinar àpats equilibrats, tradicionals i de mitjana complicació. Totes les tardes treu el cotxe de l'aparcament i durant unes tres hores fa visites familiars, a més de fer una passejada terapèutica, que mai pot faltar, de tres a cinc quilòmetres. També, si cal, compra queviures i altres elements que s'han esgotat al seu rebost.

  Una tarda camí de ca n'Anglada, aturat davant un semàfor esperant la matriu de leds verds, contemplava les suaus ondulacions de les branques primaverals d'un desmai plantat a la vessant nord de can Poal. Els ametllers havien perdut la flor i verdejaven. Una sensació de tranquil·litat el va envair, com si el salze l'acaronés recordant-li que ell també formava part de la Natura en la fraternitat universal dels éssers vius. Així, sorprenent-se va sentir-se agermanat amb aquells arbres que cada tarda el saludaven, particularment el salze amb sensuals moviments aparentant vida animada malgrat saber que aquella dolça mobilitat era causada per la brisa de Gregal que en aquell indret bufava.

  A Leo sempre li havia agradat el conreu de la terra. Tenir una vinya, un hortet; fer de pagès era el seu somni que ell mateix qualificava d'impossible. Recordava el primer dia que va copsar les meravelles del conreu i l'agricultura. Va ser una tarda, quan tenia sis anys, que la padrina va demanar als seus pares que el permetessin  acompanyar-la en una excursió en aquella clara tarda setembrina a la vinya que tenia en règim de llogater un company de la fàbrica tèxtil on treballava ella, en Lluís. L'home aleshores era un bon veí de Leo. La vinya era a menys de mitja hora de caminada tranquil·la riera de les Aimerigues amunt. S'ha de dir que el masover de la vinya i els pares de Leo eren veïns del mateix carrer a tocar de la riba dreta del torrent. La vinya situada en un terreny de forta pendent, argilós, farcit de llicorella i fragments de quars lletós ocupava poc menys de mil metres quadrats encarats a Ponent. En realitat tenia poc de vinya, uns quants ametllers i una dotzena d'oliveres en la vessant d'un barranc. El semàfor indicant-li que podia accedir a la carretera d'Olesa va treure'l d'aquests records. Circulava arran la bòbila de l'Almirall quan Leo novament recordava com la padrina li havia mostrat la forma d'obrir les ametlles picant-les entre dues pedres. També recordava com el Sol s'havia amagat darrere la Serra de Collcardús, i com en el cel sense núvols esplendia el que anys més tard va saber era Venus. Veient l'astre brillant amb gran intensitat Leo va preguntar a la padrina: "Què és allò?". I ella va contestar-li "Es un lucero".  Leo no va gosar preguntar més quedant-se tal com estava, perplex, sense saber que era aquell petit punt d'extraordinària brillantor sobre l'horitzó a l'skyline de Collcardús . Una de les moltes coses que va aprendre aquell dia va ser que si volia satisfer la seva curiositat calia cercar les fonts escaients i de prestigi demostrat.

 

... 

Els plecs del palmell de la mà

No sé per què he retardat tant la redacció d'aquest l'obituari per la recent defunció del meu amic Thomas Büchenthal; potser és perquè cada defunció d'un dels nostres més pròxim evidencia vívidament la nostra pròpia mort. Qui esperi trobar-se aquí un panegíric ple de lloances edulcorades no cal que segueixi llegint. Als altres lectors tinc tantes coses a dir a propòsit de la seva vida, i de la seva mort, que em costa triar un esquema argumental escaient. Per començar, s'ha de dir que va néixer en un barri gris de la grisa i post-bèlica Terrassa del 1942, a tres anys del triomf del sagnant cop d'Estat contra la legítima segona República Espanyola anomenat "Movimiento Nacional", i a dos minuts caminant des de cal Matalonga, l'industrial terrassenc i amic del colpista general Franco. Encara avui podeu observar la, encara ara, sumptuosa residència familiar del fabricant tèxtil a la cantonada nord-oest de la cruïlla entre carrer Sant Quirze i Topete, disseny de l'arquitecte modernista Lluís Muncunill. Un dels Matalonga, aquell que convidava a opulentes festes al dictador gallec juntament amb alts càrrecs del "Movimiento", va ser alcalde de Terrassa entre 1952 i 1953, era per tant cap local del partit únic de franquisme, la FET-JONS (Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista). La seu de "La Falange" local era a la part alta del carrer de Sant Pere, baixant-lo a uns cinquante metres trobem a la dreta la confluença del carrer Gaudí; justament allà va morir atropellat per un camió el meu oncle quan anava a treballar en bicicleta. Era l'any 1949, i el seu pare (el meu avi patern) va venir del poble d'Andalucia, on tenia una casa i uns improductius terrenys d'emparrats, per cobrar la indemnització que la companyia d'assegurances va destinar a la mort del seu fill.

Era en aquells anys, poc abans de morir el meu oncle, que el pares d'en Thomas van escolaritzar-lo en el més prestigiós centre educatiu de Terrassa "Els escolapis", dirigit pels capellans seguidors de Calasanz. Sense fer el batxillerat va deixar els estudis i va treballar en diversos oficis, alguns relacionats amb les arts gràfiques. Com tants terrassencs es va casar-se amb una noia d'origen andalús, emigrant interior tal com havia estat la seva mare. Després d'uns deu anys de casat, per diverses raons que no cal esbrinar; però, sobre tot per l'esperança infundada d'anar a una terra d'oportunitats va decidir traslladar-se a la pirinenca Andorra amb la seva família, que aleshores era constituïda per la parella i els tres infants fruits del matrimoni. Al petit principat dels Pirineus va fer diverses feines: pintor de rètols, empleat d'un comerciant finès. Finalment, just abans de jubilar-se prematurament a causa de greus problemes vertebrals amb intervenció quirúrgica a la columna per afegir una placa de metall i quatre cargols, va treballar de funcionari municipal amb uniforme, gorra i xiulet.

Va ser a ran del càncer de l'os del turmell que li van haver de tallar la cama esquerra per sota del genoll. Des d'aquell moment va canviar el tarannà d'en Thomas, va esdevenir més hipocondríac, més irritable; actitud comprensible que tolerem en tots els malalts de càncer que viuen permanentment sota l'espasa de Dàmocles, des de dia que reben el primer diagnòstic positiu fins l'últim dia de la seva vida. En el cas del Thomas els rebrots de la metàstasi van arribar-li al pulmó on va patir les subseqüents doloroses intervencions per extraure-li els tumors, al menys tres cops si no recordo malament. Finalment, un xafogòs día d'agost, a dos quarts de sis de la tarda, el seu organisme amb el sistema immunològic desgavellat per la quimioteràpia va dir prou; després de tres o quatre dies de proves i analítiques va morí, quan no ho esperavem, en el mateix centre hospitalari on havia vist la llum per primera vegada setanta dos anys enrere.

I és que vivim tractant d'ignorar l'evidència de que per una causa o per altre tots estem obligats irremediablement a patir un final de les nostres vides, sigui per malaltia, per accident o per l'envelliment irreversible d'un o més òrgans vitals; tant se val que sigui per causes pròpies, internes o externes. Pocs dies enrera vaig llegir un article de diari que qüestionava el per a què els humans voldríem viure fins els 120 anys; arribaríem amb la major part dels sentits reduïts com també la mobilitat, seriem, en el millor dels casos, un munt d'experiència dins d'una bossa foradada amb les costures esbotzades. Mireu-vos les mans, en el palmell trobareu uns plecs que insinuen una lletra ema. Ma mare em va dir, quan justament havia fet els sis anys, que aquest signe indicava als portadors que havíen de morir amb tota seguretat, ho recordo nítidament.

Un dels passats vespres a la TV2 David Trueba, l'escriptor, director de cine i periodista, deia comentant la seva novel·la "Blitz", publicada al febrer dels 2015 (Blitz és llampec en alemany) que els humans tenim un comportament estúpid davant del devenir del temps. Dediquem recursos i esforços a lluitar inútilment contra el pas dels dies, no volem que el temps corri amb el seu efecte devastador apropant-nos a l'envelliment, la malaltia i la mort segura. Per tant, seguint el sentit comú, cal viure la vida cercant la felicitat que trobarem en la bellesa, en la natura, el coneixement, el benestar del dia a dia; per a nosaltres i per els nostres, oblidant greuges reals o imaginaris.

Finalment, un consell per aquells qui encara siguin víctimes de les vanitats mundanes, de tant en tant convé llegir de Jorge Manrique la seva commovedora "Coplas a la muerte de su padre", que comença així:

"Recuerde el alma dormida

avive el seso e despierte

contemplando

cómo se pasa la vida,

cómo se viene la muerte

tan callando;...

Foto superior: Casa Ramon Matalonga, de Lluís Muncunill (1914)
...-

Consells que no fan amics

La primera accepció de "consell" en el diccionari de l'IEC és aquesta:

consell 

1 1 m. [LC] Advertiment donat a una persona sobre el que ha de fer. Donar un consell a algú. Escoltar, seguir, els consells del seu pare. Demanar consell a algú. Fer algú alguna cosa per consell d’altri, a consell d’altri.

Avui escriuré sobre aquest tema, potser prou conegut; però, motivat a ran d'una inesperada mostra de sorpresa de la meva cosina Norberta quan ahir vaig aconsellar-la que apaivagués un xic la seva accelerada forma de vida, ara farcida d'estrès i agitació. Sí amic lector, a l'hora del comiat vaig dir-li de forma quasi automàtica: "Mira de no responsabilitzar-te de més tasques de les que puguis abastar; els dies només tenen 24 hores. Prioritza racionalment i el que no puguis fer no ho facis". S'ha de dir que ella treballa en una diversitat d'organismes que l'ocupen moltes hores: l'AMPA de l'escola dels seus dos fills, és membre de la Junta del Casal del barri de Ca n'Aurell, és voluntària de la Creu Roja, forma part del Rotary Club. Tots els dies ha de fer dur els nens a activitats extraescolars: el petit va a música i ja ha triat instrument (violí), el gran és jugador de badminton; tots dos fan reforç escolar. Naturalment, ella, te una llar que ha d'organitzar, un marit que treballa lluny de la ciutat en horaris irregulars i llargs; a més, ella treballa a jornada il·limitada en una editorial més de vuit hores al dia. Els caps de setmana, no tots afortunadament, ha d'anar a uns deu quilometres al sud de la Central Nuclear de Vandellòs on te un bonic apartament amb jardí i porxo mirant al mar; és una caseta que consta de cuina, saló menjador moblat provençal amb taula rodona, sis cadires, bufet i un gran sofà convertible, un bany complet i dues petites habitacions decorades estil pop-art; tot plegat un espai més que suficient per a ells quatre i alguna parella de convidats quan cal.

Doncs, quan vaig acabar d'aconsellar-la, com he dit, la Norberta em va mirar amb sobtat gest d'incomprensió per reforçar el llarg "Queeeè?" amb que va reaccionar al meu innocent consell guarnit de bons desitjos per a ella i tots el seus.

Ara penso que potser ma cosina no suporta que la manin, o fiquin cullerada en el seu estil de vida els tafaners com jo als qui no ha convidat a opinar sobre el que està bé o malament en el seu comportament i forma d'organitzar-se les prioritats i obligacions familiars.

***

NOTA: Aquest relat és una ficció, producte purament de la imaginació i qualsevol semblança amb fets i personatges reals és pura coincidència.

...-

Sense rancúnia

Pocs dies enrere, un feiner de la segona setmana d'abril, en Gerard caminava com cada tarda, per prescripció facultativa, pels carrers del Campus universitari de la seva ciutat. El sol ponent el molestava picant directament els seus ulls sexagenaris però una lleu brisa de llevant va fer-li oblidar les molèsties solars en saludar-lo amb una intensa pluja de pètals de pruner. Bona part del carrer, al costat de les voreres, estava atapeït d'una preciosa capa contínua de pètals rosats.

Ell en aquell moment creuava en direcció a ponent la carena entre la riera de les Arenes i el torrent de Vallparadís, una lloma meridana coronada pel carrer de Ramón y Cajal, en el punt que aquest és travessat perpendicularment pel carrer de Richard Wagner. De sobte, a contrallum, una desagradable silueta i una veu de canya esquerdada va ferir com un flaix la consciència automàtica d'en Gerard.

  - Hola Gerard. Com va tot? -Va dir-li un llargerut d'ulls petits i cabells de color indefinit.

Una vella ferida, un malestar latent de més de quaranta anys, va revifar en el calaix de les rancúnies d'en Gerard. Aquell individu l'havia fet mal quaranta anys enrera; havia ferit a un jove Gerard a qui repugnava la fila immoral i el mal alè d'aquell estúpid bastard.

  - Tinc molta presa. Adèu - Va dir en Gerard, sense parar de caminar. Va ser un alliberament. Sentia que aquella vella rancúnia ja no la patia. S'havia alliberat. Era feliç.

Creieu-me, la rancúnia és un tòxic que martiritza a qui la pateix. Si algú us ha ofès, o us ha fet mal, a vosaltres o als vostres més estimats el consell és: No oblidar, aprendre de les males experiències; però, no amargueu les vostres vides ni les de qui us envolten amb inútils patiments, odis i rancúnies.

...-

Senegal i Sam-Sam

Uns amics entranyables pensen viatjar l'agost proper a la República del Senegal, el país més oriental del continent africà; mar endins encara trobarem l'arxipèlag de Cap Verd, del qual vaig escriure un extens post en aquest mateix bloc.

El primer cop que vaig interioritzar afectivament aquest país, permeteu-me dir-ho així, va ser amb motiu d'un concert de Paco Ibáñez al Cinema Rambla de Terrassa, ara seu d'un Zara. L'acte era per recaptar fons pel projecte educatiu de Ferran Sans a Sam-Sam, un barri pobre als afores de Dakar. Ferran Sans, escolapi i pedagog. Va ser mestre de l'escola Juan XXIII, al barri de les Arenes de Terrassa. Fa uns gairebé 25 anys treballa al Senegal. Va fundar l’ Escola Kalassans al barri de Sam-Sam. Participa en altres projectes amb entitats comunitàries d’aquella zona i ha rebut diversos premis pel seu treball solidari. Recordo quan ell vivia al carrer del Puigmal prop del que ara és el carrer de l'Aneto; ens deixava el seu auster i petit dormitori per a fer reunions per planificar activitats socials en les darreries de franquisme.

Ens diuen, els que hi han estat, que la regió del riu Casamance al sud del país i fronterera amb Guinea Bissau és molt espectacular. En les platges de Ziguinchor algunes turistes europees cercaven afectes mercenaris que confonien amb "true love"; tal com aquella dona francesa que allà va adoptar el seu amant fins dur-lo a París on va comprar-li un taxi, la cosa va acabar malament, clar.

Ja sabeu, viatgers, cal tenir molta precaució: amb les malalties tropicals i parasitàries, amb no ofendre costums i creences de la població (que és majoritàriament musulmana); i molta cura amb les fronteres, amb els bandits de carreteres, amb les espectaculars tempestes tropicals normals des del juny a l'octubre, amb les regions despoblades de l'interior, amb els mosquits i tota mena d'insectes... Però, com aconsello a tot els joves del primer món, és convenient i recomanable visitar l'Àfrica autèntica per saber de primera mà en quin planeta ens ha tocat viure.

Bon viatge, doncs, amics!

Foto turística: Una platja de la regió de Casamance.
...-

Què fer amb el nostre temps

 

He llegit alguns comentaris de menyspreu, injustos al meu parer, en una entrada d'un bloc de "yahoo" on s'ofereixen consells dirigits a aquelles persones que es pregunten "Qué hacer cuando estás en el paro". El bloc alerta dels perills de quedar-se tancat a casa més enllà de una poques setmanes d'homenatge i vacances ben merescudes: eviteu, diu, estar tot el dia en pijama i sabatilles, estirats al llit o al sofà davant les pantalles planes. Finalment fa, i explica per què, les set recomanacions següents:

 

1 - Accepta treballs temporals no remunerats. Et faràs conèixer, tindràs formació i ocuparàs el dia fent-te sortir de casa.

2 - Apunta't a classes i cursets.
3 - Ofereix-te com a voluntari.
4 - Munta-t'ho pel teu compte.
5 - Crea un bloc professional.
6 - Fes "networking".
7 - Busca feina. De forma organitzada, fes-te horaris i acompleix diariament el programa d'activitats com si treballessis i els diners de l'atur fossin un sou.

Jo mateix, en el mesos que estava a l'atur, sense que ningú m'ho recomanés vaig obtenir el CAP per la UAB, el Nivell C de català i també vaig col·laborar sense remuneració amb enginyeries i "pymes". El rellevant és tenir activitats que justifiquin la nostra vida, fer alguna cosa constructiva, instructiva, útil... De fet la tasca de cercar treball remunerat ha d'ésser una mínima part de la veritable qüestió realment important: Què volem fer de la nostra vida? Hi ha qui vol vegetar com una atzavara en un talús que als 35 anys floreix i mor; altres, per contra, volen deixar una empremta de solidaritat productiva ni que sigui vetllant pel bé dels seus (com algunes mares coratge que tots coneixem) o conreant la pròpia cultura, llegint, estudiant, aprenent i seguint els consells dels que saben; en resum: fent coses útils.

Creieu-me, el món que ens envolta ens necessita actius i positius.


...-

Manualitats

Tinc una companya de feina, ja jubilada, que dedica gran part del seu temps lliure a fer activitats manuals, punt de creu, crochet, nines de roba, mitjons de llana amb cinc agulles, cobretaules de calat; també llegeix força, darrerament ha llegit Coetzee, Charlotte Bronte, Emili Teixidor... Ara riu amb Galdós, llegint la trilogia de Torquemada.

Contràriament a algunes opinions he de dir que els jubilats, al menys els que vetllen per la pròpia salut física i mental, no són persones inactives amb un munt de temps lliure que malbaraten, ells mirant obres (ara això és molt difícil) i elles mirant la tele hores i hores. Exemple de dona activa és l’amiga de la qual parlo, a més d’encarregar-se de fer personalment totes les tasques de la llar, també fa jocs de tovalles de dotze serveis, generalment cosint a punt de creu diversos motius florals i geomètrics sobre teixit de panamà blanc, evitant així l’ús de canemàs. Després de moltes bobines de fils de colors i de milers de vegades d’enfilar l’agulla el resultat és el que mostra la foto.

La satisfacció per l’objectiu complert, per la feina ben feta, només és una part de la recompensa a l’esforç esmerçat; l’altra part és el reconeixement d’aquells a qui va destinada la feina, sigui una nina, un tapetet de blonda o un joc de tovalles per a taula de dotze tovallons; i sobre tot, és una satisfacció saber de la cura i atenció que es afortunats propietaris dediquin per la conservació de la manualitat. Si no fos així, quina pena. Imagineu-vos aquella mare abnegada que prepara un dinar esplèndid, fet amb els productes més selectes del mercat i l’afegit impagable d’un immens afecte pels convidats i que al desparar la taula rep l’ofensa de retornar un dels plats a la cuina amb la més delicada i millor peça de filet esquinçada però sense menjar. Veritablement veure tanta feina destinada finalment a les escombraries és dolorós.

Transpiració i refrigeració

En el berenar que uns meus nebots van organitzar ahir amb motiu de l’arribada als tres i nou anys, respectivament, dels seus fills en l’agradable patí de les palmes de la comunitat de Sant Honorat, vaig tenir ocasió de pensar en un tema de física (la refrigeració) lligat a un altre de fisiologia (la transpiració), fenòmens prou coneguts pels estudiants d'ESO, deixant de banda els conceptes d’humitat relativa i saturació, però que alguns lectors potser encara no tenen prou clar.

La transpiració, és un mecanisme dels ésser vius (les plantes també transpiren) fonamentalment dirigit a regular la temperatura del cos, que com demostra la física el fet de convertir un líquid en vapor requereix energia que en ser absorbida del cos que transpira fa baixar la seva temperatura. Centrant-nos el cas del humans, quan la temperatura de l’organisme tendeix a passar del 36,5º C el sistema nerviós activa les cèl·lules sudoríferes que prenen aigua (H2O) de l’entorn, de sota la pell, tot i que al final l’aportació principal la fa el sistema sanguini, i l’extreu a la superfície de la pell amb la finalitat de que s’evapori amb el desitjat efecte refrigerador. Arribat aquest moment poden donar-se dues situacions: Si ens trobem en mig d’un intens corrent d’aire amb baix índex d'humitat relativa, l’evaporació serà intensa, ràpida i amb efectes instantanis; potser no arribarem a apreciar gotes de suor sobre la pell, les microgotes s’evaporaran abans de ser detectades pel tacte o per la vista sobre la nostra pell. Si, en el cas contrari, ens trobem en un ambient saturat d’humitat l’evaporació no es produirà i les gotes de suor esdevindran cada cop més grosses regalimant per la pell amarada d’aigua robada a la sang, amb un petit percentatge (diuen que el 2%) de sals, urea, i altres productes recollits per les glàndules sudoríferes; per descomptat el greix corporal no intervé en aquest procés: tots sabem que la cansalada "el tocino” es fon quan la planxa passa dels 80º C. Creieu-me a la suor no hi trobareu gens del greix que alguns conservem en l'entranyable “tortell de reis” que tenim al voltant del melic. Una observació important: Hi ha qui posa dificultats a la transpiració refrigeradora embolicant-se el cos amb plàstic: Compte! Això té el risc d’espatllar per sempre el sistema renal i fer-nos patir malalties nefrítiques de difícil guariment.

La refrigeració, és el fet que fer baixar la temperatura del cossos vius o no. Si ens posem davant d’un intens corrent d’aire (com la generada per les pales d’un ventilador, o pel preciós ventall xinès de seda natural de l’Alberta) l’evaporació de la humitat superficial de la nostra pell ens farà baixar la temperatura amb una agradable, o desagradable, sensació de frescor. La temperatura de la sala on el ventilador bufa serà la mateixa tant si està engegat com si està desconnectar. Fins i tot amb el ventilador engegat la temperatura pujarà per l’efecte del corrent elèctric circulant per les bobines estatòriques del motor de l’aparell.

Conclusions:
1 - Fer exercici físic en condicions de saturació hídrica ambiental pot fer-nos perdre molta aigua, quilos d’aigua corporal, fins la deshidratació i la mort, però el greix consumit serà mesurable només en mil·ligrams.
2 – Deixar un ventilador bufant sol dins d’una sala només produirà que la temperatura ambiental s'incrementi paral·lela a la factura de l’electricitat.

Fum

Un germà de la meva mare va patir, fa uns trenta anys, una demència que ara qualificaríem sens dubte de la devastadora síndrome d’Alzheimer. L’oncle Eduard era el germà gran dels cinc fills de l’avia Lola, casat amb la Maria una treballadora de la indústria tèxtil ram de la llana i pare d’un fill empleat de comerç, el cosí Lluís. L’oncle va patir el deteriorament cerebral poc a poc, quasi sense símptomes, de forma imperceptible per a la família; fins que un dia la seva muller va quedar horroritzada quan el meu oncle va anar a la cuina, on ella preparava el dinar, i li va deixar sobre el marbre l’interruptor del llum del passadís, amb el tornavís a l’altre mà, dient-li, amb gest seriós: S’ha espatllat! A partir d’aquí vam comprendre perquè quan un 15 d’Agost vaig trucar a casa seva per a felicitat la tia, la veu de l’oncle Eduard emb va dir: No. No. S’ha equivocat. Aquí no hi viu cap Maria. Vaig quedar-me paralitzat, la veu era, sens dubte, com la del meu oncle; però, potser realment m’havia equivocat marcant el número; o potser, estaven enfadats i no desitjaven felicitacions. Sorprès, vaig penjar l’aparell.

Aquella conducta, resultat d’una malaltia no coneguda per l’entorn familiar, va ocasionar grans malentesos i molt dolentes relacions amb altres familiars i amics de la família. Ruptures i retrets reals que encara avui persisteixen, tot i que l’oncle Eduard va morir poc després.

La conclusió on vull arribar és: No jutgeu la conducta i el comportament dels altres per l’aparença; sovint és fum que amaga la veritat. Cal més empatia, més comprensió, més coneixement, més mà esquerra... Compte en donar una bufetada perquè el fum que veiem no ens agradi, la nostre reacció ofensiva serà real i la pobre víctima ho patirà doblement: un cop per la seva malaltia i un altre cop per la nostra ofensa. Sobre tot cal deixar-se aconsellar pels que saben i seguir estrictament les seves indicacions, clar!


...-

Salvem la pell, i molt més

Referència del llibre:
Títol: Salvem la pell
Autors: Drs. Francesc Grimalt i Ramon Grimalt.
Edicions la Campana
2a edició, Barcelona, març de 2007

R. Grimalt i F. Grimalt


He llegit la segona edició del llibre, la primera va publicar-se al setembre del 2006. Està prologat pel sociòleg Salvador Cardús, conciutadà de Terrassa com els doctors Grimalt.

Tal com deia en un correu electrònic que vaig dirigir als autors (per demanar-los un aclariment relatiu a unes xifres de la pàgina 63) aquest llibre és de molt fàcil i amena lectura. Està dirigit a tota mena de lectors que, sens dubte, el trobaran de gran interès. Sobretot perquè tracta d’un tema que afecta a tothom: l’atenció per la nostra pròpia pell. Els doctors F. Grimalt i R. Grimalt (respectivament fill i pare) són dermatòlegs. Entre tots dos sumen un considerable fons d’experiència clínica, de tracte amb pacients i de docència universitària.

Per tant, és d’agrair que s’ocupin de divulgar d’una forma planera i assequible el que cal saber de la nostra pell: un òrgan molt sovint maltractat per culpa de modes i mites irracionals. Els autors ens expliquen com podem protegir-la d’agressions de l’entorn tals com les al·lèrgies, els àcars, la suor, les radiacions UVA, els grans, els fongs... tot això descrit amb una bona dosi d’humor i sense rebaixar el rigor científic. Consta de nou capítols, dividits en petits articles amb títols tan suggerents com: Les discussions per les herències. La pell molla, No toqueu el gos que dorm. La falsa llibertat del comprador. –I tu, de quin color sues? Tots orientats a fer-nos conèixer i entendre com és la nostra pell, la qual per a un 30% de nosaltres pot ser una “pell atòpica”.

Comparteixo, de forma entusiasta, la crítica que els doctors Grimalt fan a les campanyes publicitàries resultants de sofisticades tècniques comercials que ens indueixen a comprar tota mena de potingues, locions per fer créixer el cabell i altres serveis miraculosos que no serveixen per la nostra pell, però que tenen molt d’èxit en fer-nos gastar diners en productes innecessaris o fins i tot contraproduents.

En conclusió, Salvem la pell és un llibre del tot recomanable, del qual podem aprofitar valuosos i savis consells pel bé de la nostra pell. Un últim comentari, l’acurada elecció del cos i tipus de lletra farà que les seves 198 pàgines les llegiu agradablement en un parell de tardes.

Consells i recomanacions per estudiar

En el món actual el fet d’estudiar s’està convertint en una activitat plena d’obstacles, cada cop hi troben més dificultats els qui han d’estudiar. És així, en part, perquè cada vegada són més complexes les matèries d’estudi i perquè cada cop ha d’ésser més gran el bagatge de coneixements necessaris per tenir un lloc en aquesta societat competitiva. Tot això, alhora que s’incrementen les ofertes de distraccions i d’oci, que resten temps per l’estudi; temps limitat, moltes vegades, per les obligacions domèstiques i laborals. Per tant, a efectes d’optimitzar els vostres procediments d’estudi, us proposo les següents normes:


· Feu servir l’agenda. Programeu el temps i les matèries que hagueu d’estudiar.
· Reserveu cada dia, com a mínim, una o dues hores per a l’estudi. Cal que estudiar sigui un hàbit quotidià.
· Heu de tenir un lloc adequat per estudiar, amb l’espai, la il·luminació i el silenci que permetin fer-ho amb comoditat i sense distraccions.
· Tingueu presents les normes d’ergonomia. Són bàsiques per facilitar l’estudi: l’alçada correcta de taula, la disposició de la cadira, i, en cas de fer servir l’ordinador, la posició del teclat i la pantalla.
· Preneu apunts de la matèria a estudiar, feu esquemes, ressalteu els aspectes importants.
· Sigueu ordenats, no passeu a fase següent si ho heu comprès l’anterior.
· Consulteu qualsevol dubte als professors i companys; compartiu els nous aprenentatges amb els col·legues. L’intercanvi dels nous coneixements amb altres estudiants amplia, millora i depura els aprenentatges de tots.
· Organitzeu col·loquis sobre els temes d’estudi.
· També heu d’aprofitar els recursos que ofereix la xarxa d’Internet.
· Sobretot, no deixeu mai de fer els exercicis proposats.
· Per acabar, apliqueu els coneixements nous a la vostra vida de cada dia, tant com sigui possible. Cal que integreu els nous aprenentatges al vostre repertori d’eines d’ús diari.