Tot passejant el gos

Dissabte passat vaig entrar en una petita botiga de flors de l'avinguda Barcelona, on tres noies que encara no havien sortit ben bé de l'adolescència explicaven a la dependenta els detalls de la seva comanda: "Un pom de tres roses blanques guarnides al criteri de la venedora destinat a la cerimònia de comiat de les cendres de "Linda", una beagle de tres anys morta per problemes en les vàlvules cardíaques". L'escena, inesperada, va fer-me reflexionar sobre la relació entre els humans i les seves mascotes. Recentment els cens de gossos a tot l'estat mostra que superen en nombre al de nens menors de 15 anys. En un panorama de desequilibri en la piràmide demogràfica sembla que s'estan substituint els fills per mascotes que supleixen les necessitats de relació i d'objectes d'afecte dels adults, clar que amb moltísima menys responsabilitat i costos de tots tipus. No pretenc comparar, ni dir, que els fills i les mascotes ocupin una mateixa entitat entre les necessitats dels humans, però si és evident que davant la incertesa del futur, la precarietat laboral i tants d'altres problemes, la decisió de tenir fills s'ajorna fins els darrers anys de fertilitat de les dones; entretant mantenir i tenir cura d'una parella de gossets chihuahua molt ben educats i fidels és divertit i satisfactori.

A qualsevol hora, però especialment al capvespre, multitud de persones passegen els seus gossos per voreres, parcs i jardins. Generalment lligats a una corretja que l'amo gestiona com les regnes dels cavalls. Aquestes caminades afavoreixen la socialització entre humans que se senten agermanats en el gremi dels posseïdors de cans. Més d'una intensa amistat, i fins in tot algun flirteig, ha quallat d'aquesta activitat.

Altres humans, menys comunicatius, caminen lentament darrere els seu quisso, intercanviant un breu gest o una curta interjecció amb coneguts i habituals passejadors que s'hi troba. Aquests realitzen el saludable exercici de caminar rumiant els seus quotidians pensaments, conversant amb ells mateixos, elaborant estratègies per enfrontar-se a tal o qual petit problema domèstic; o, potser pensant en qüestions de molta més transcendència com és l'elecció d'especialitat acadèmica del fill que ara acaba quart de secundària.

L'altra cara d'aquesta proliferació de mascotes i manca de nens és la imatge que aquell mateix dissabte m'oferia l'avinguda Barcelona: un autèntic bulevard, de quatre carrils per a vehicles, amples voreres arbrades i una franja compartida d'uns nou metres d'amplada ple de bancs. Aquesta franja, per a vianants i que és autoritzada per a determinats vehicles està al costat de la vorera dels números parells. Doncs, quan baixava en direcció Sud cap a la plaça dels Països Catalans, allà a les set de la tarda, tots els bancs i seients al llarg de l'avinguda estaven ocupats per una munió de persones d'edat provecta, majoritàriament dones, sovint amb els seus caminadors o fins i tot cadires de rodes. M'expliquen que els ancians cerquen la brisa de la marinada que en aquelles hores refresca el magnífic bulevard que separa ca n'Anglada del Barri Universitari de Terrassa.

...-

Efectes secundaris d'envellir

En un article d'ahir de Jessica Mouzo en un diari d'abast estatal podíem llegir que els ancians en llista d'espera per entrar a residències a Catalunya supera els 24.400; xifra que creix a copia de passar els mesos. Un gerontòleg responsable de un grup d'aquestes residències diu:

“Els pacients ens arriben en un estat molt pitjor que fa quatre anys. Alguns moren, d’altres pateixen moltíssim perquè requereixen cures especialitzades que no tenen. Arriben en un estat preterminal”... "El gerontòleg (escriu la periodista) ha comprovat que la supervivència en alguns dels seus centres ha passat de ser de dos anys i quatre mesos el 2011 a ser d’un any i quatre mesos de mitjana el 2015"

Setze mesos, 16, és la mitjana de temps que els resta de vida als nostres avis un cop han ingressat en un centre del tipus "Prados Soleados". Per a més informació recordeu o reviseu la sèrie produïda per la NBC dels anys vuitantes The Golden Girls. "Las chicas de oro" era el títol de la sitcom a la TVE de l'època. Compte! No és la fracassada còpia que posteriorment va cuinar RTVE del mateix nom. A la sèrie nordamericana l'anciana Sophia Petrillo, personatge interpretat per Stelle Getty, fa nombroses referències amb solemne menyspreu de la vida a les residències d'avis, de les que no vol sentir ni parlar.

A la vista d'aquestes xifres, és evident que la població al final de les nostres vides vivim més anys, però de pitjor qualitat. Cal viure, doncs, conscients de que a la darrera etapa de vida cal valorar els dies que ens resten, amb el major seny i amb el màxim aprofitament i alegria, per ser feliços i així alegrar la vida dels qui ens envolten.

Nota: La foto mostra les actrius de la sitcom The Golden Girls amb els seus premis Emmy
...-

Envellir, que són tres dies

Aquest dies ens ha deixat la coneguda periodista terrassenca Concha García Campoy. Això ve de primera per tractar novament el tema del pas del temps. En el post anterior explicava com la mort sorprenia el veïns d'un entranyable barri terrassenc. Un barri aixecat per gent humil, treballadors immigrants originaris sobre tot d'Andalusia. Nouvinguts a la crida de la necessitat de mà d'obra industrial per la reconstrucció de l'esvoranc econòmic i social obert pel cop d'estat franquista del 1936 i les seves conseqüències. D'aquelles feines i suors va néixer el barri, amb molta intensitat a les dècades del cinquantes i seixantes del segle passat. Aquells treballadors s'instal·laren, fent barri, aixecant les seves famílies amb fills nascuts a l'empara de les noves llars.

Ara els pioners fundadors del barri han arribar a les edats on pertoca deixar els estris, la família, les amistats, les experiències; i també les enveges, el llast i els fruïts bons o amargants amb que la vida i els treballs els ha guarnit. Els barris envelleixen al mateix ritme que les seus habitants. Per tant trobem malalts i xacrosos a dojo, qui no té un parent amb demència, el té amb malalties hepàtiques, o amb qualsevol variant de càncer i no falten els problemes cordials tractats amb Sintrom (Acenocumarol).

Tots aquest veïns són conscients, íntimament i amb merescuda alegria, que la seva vida ha arribat a la darrera etapa, que potser serà llarga encara, acceptant de forma lúcida la convivència amb limitacions i molèsties de tota mena. Els queda la satisfacció del bagatge que han creat, han aixecat uns descendents, fills, néts; s'han enriquit personalment, no dineràriament però sí en valors, coneixements, afectes bidireccionals... En conclusió, podem dir que assistim a la desaparició lenta i segura d'una lloable generació d'emprenedors i infatigables treballadors molt responsables a qui tant deu la societat. Ara toca als seus descendents tibar del carro en aquests temps feixucs i costeruts que s'apropen.


...-

Focs d'artifici

La foto mostra la dona de més edat del món. És la japonesa Misao Okawa que el passat 5 de març va celebrar els 115 anys.

 

A còpia que els anys passen veiem com les persones que ens envolten semblen patir un efecte semblant als focs d'artifici. Tots els coets arribaran a extingir-se en pocs segons. Fent el símil de que cada any humà sigui equivalent a un metre d'alçada la senyora Okawa és la que més alt llueix, a 115 metres.

Tots aquells que hem ultrapassat la meitat del trajecte hem vist extingir-se moltes persones que ens acompanyaven en la nostra infantesa. Cada any hem d'afegir un bon grapat de coneguts a la llista dels que han deixat de viure. Cada any som menys els que pugem amunt, és l'efecte de l'ascens per la piràmide demogràfica.

Avui, 6 de març, hem acompanyat a familiars i amics de l'entranyable Floreal, el qual va morir el passat 4 de març als 77 anys; andalús de nom republicà, nascut a Nueva Carteya en plena Segona República, emigrant vers aquesta acollidora terra catalana que amb els seu esforç, com els de tants altres, ha contribuït a aixecar.

Potser cal aprofitar moments com els dels silencis en els darrers bancs del temple multiconfessional del complex funerari de Terrassa, o els minuts de passeig des de l'aparcament fins els temple pel carrer preciós vorejat de panteons, xiprers, pins i avets per reflexionar de com dirigir nostra trajectòria vital en sentit positiu. Els humans a diferència dels coets podem planificar i decidir sobre el nostre futur: sabent on volem arribar, a què dedicarem la resta de la nostra vida... fins l'esclat final. Una bona opció és vetllar pel benestar i la felicitat dels nostres, i del proïsme.


Foto: FAZ/AP/DPA

...-

Alzheimer. Carta a Sergi

Bon dia, Sergi, i altres lectors.

Vull agrair-te el tema que accidentalment m’has suggerit per al meu blog: la incidència de la malaltia d’Alzheimer en la nostra societat. Recordo la teva observació de sobretaula la passada tarda de Sant Joan a casa de la iaia Rosario; el teu comentari sobre l’alta incidència de demències en el tram de carrer on viu la teva àvia de 86 anys. M’he informat, un xic, sobre el tema i podem dir que la causa d’aquesta elevada incidència té dues explicacions: una demogràfica i l’altra urbanística.

La causa demogràfica està relacionada amb l’envelliment de la població i amb l’augment de l’esperança de vida. Els estudis recents sobre el tema demostren que, a Espanya, una de cada dues persones més grans de 85 anys tenen el cervell afectat per l’Alzheimer. Per la mateixa raó, de caire demogràfic, els països pobres de l’Àfrica oriental no tenen població amb demències senils, perquè no tenen població senil. Allà l’esperança de vida no arriba als 50 anys.

L’explicació urbanística és clara a poc que observis la història i els orígens del barri de t’àvia. Tant ella, com els seus veïns, foren aquells immigrants que des dels anys cinquantes del segle XX van construir, amb mil dificultats i sacrificis (impensables en la major part de la blana joventut actual) el barri. Aquelles persones tenen, ara, més de 70 anys; per tant tenen molts números per a que els hi toqui la sinistra rifa de l’Alzheimer.

Afortunadament està previst que tu i jo arribarem a l’edat d’aquestes persones. La vida de les quals va ser molt més heroica que les de la meva generació i la teva. Ells van aixecar el barri, la ciutat, i la societat del benestar que ara gaudim. Per això, merèixen la meva més gran, i sincera, admiració i respecte. A nosaltres ens tocarà (a cara o creu) patir, i fer patir a aquells qui ens envoltin, aquesta terrible malaltia producte, potser, de la nostra llarga vida. És, tal com diu la meva Angi, allò de que: En el pecat duem la penitència. No t’ho sembla així?

Ah! Recorda! Per a ser ferits per l’Alzheimer als 65 anys cal només un cartutx en el tambor de 10 forats. Als 85 anys, tenim un cartutx en un tambor de 2 forats.

Salut! Que falta ens farà

L'envelliment de la població

Un informe de la “Comissió Europea”, datat el passat setembre, aportava una mala notícia per a l’Estat espanyol derivada de l’envelliment de la seva població: en les properes quatre dècades el col·lectiu de persones majors de 65 anys passarà dels 7,5 milions actuals als 17 milions (és la panxa de la piràmide que il·lustra l’article del 31 d’octubre). La població que haurà de suportar el pagament de les seves pensions, en el supòsit més favorable, la població de entre 16 i 64 anys, es reduirà dels 31 milions actuals als 29 milions, o encara seran menys en cas de tirar endavant la proposta de prolongar l’escolarització obligatòria fins els 18 anys.

Un altre problema és el de les pensions contributives, que són les finançades per les cotitzacions de treballadors i empreses. Aquestes entraran en dèficit, segons el Govern, en el 2023; però de mantenir la guardiola actual, que és de 58.000 milions d’euros, aquesta permetria pagar les pensions sis anys més; el calaix es buidaria, doncs, el 2029. Tot això, en el cas de sortir de la crisi de seguida i reduir la taxa d’atur actual que oficialment és del 18%.

A aquestes previsions la realitat aporta negres perspectives:
- L’atur no para de créixer, 98.000 aturats més a l’octubre
- La destrucció de llocs de treball productius al sectors primari i secundari és imparable.
- El revifament de l’economia submergida, on el frau estimat enguany és de 70.000 milions d’euros.

Tots tres problemes incideixen directament sobre la línia de flotació de les fonts de finançament de l’Estat. Un alt càrrec dels inspectors d’Hisenda, deia dies enrera en ser entrevistat en CNN+, que els ingressos per activitats econòmiques (IVA, etc.) s’han reduït dramàticament en el darrer any, un 60%, molt més del que caldria esperar per la xifra d’increment de l’atur i la caiguda del comerç o del turisme.

Conclusió, les xifres són diàfanes, en canvi, les conseqüències previsibles, pinten un futur molt més que negre. Tal és el resultat de deixar la economia en mans ultraliberals i a la recerca del guany ràpid i fàcil. Tan sols resta, agonitzant, una indústria automobilística, subvencionada, que és una despesa més per a les institucions ciutadanes que corren directes a la “suspensió de pagaments”. Tant l’Estat com els municipis i les administracions autonòmiques comencen a ajornar el pagament dels seus proveïdors, ja s’han vist manifestacions de creditors de les entitats municipals; o el que és més dramàtic l’ajornament del pagament de nòmines per part de determinats ajuntaments; així com l’anunci de la tramitació d’Expedients de Regulació d’Ocupació per part d'alguns municipis.

Tenir entre 30 i 40 anys

En les campanyes publicitàries, en els despatxos de les entitats bancàries i en els departaments comercials de tota mena d’empreses tenen en compte la dada que més s’evidencia a la vista de la piràmide de població a l’Estat espanyol. La figura que il·lustra aquest article correspon a gener de 2007, però la de gener de 2009 és semblant: ratifica que el grup de població més nombrós és el dels qui tenen entre 30 i 40 anys.

Són els joves con espolones, tal com els qualifica una amiga meva. Altres els anomenen la generació peter pan, els demògrafs anglosaxons els denominen: kidults, mot que podem traduir per adultescents. A l’Estat espanyol són uns 8 milions d’homes i dones consumistes, que estan desencantats, desorientats i altament hipotecats segons l’article de Josep Garriga, que publicava “El País” del passat 25 d’octubre.

Però, el pitjor que veiem en les piràmides del 2007 i de 2009 és l’alarmant manca de població de recanvi. L’aprimament de la figura en la base permet predir que exactament d’aquí a trenta anys, quan aquests que ara tenen entre 30 i 40 anys arribin a la fi de la vida laboral, s’aguditzaran els problemes demogràfics. La població espanyola, i catalana, s’envelleix de forma molt ràpida; fet de conseqüències imprevisibles. La quantitat de no nascuts és molt evident en la base de la piràmide. I sort que vam patir, com diuen alguns xenòfobs, una onada d’immigració que, afortunadament, ha compensat una mica la manca de naixements, els quals demogràfica i matemàticament són tan necessaris per mantenir una distribució equilibrada de la població.