dimarts, 24 de desembre del 2013

Vida

Una magnífica i emocionant versió d'una vella, i molt bella cançó: Vida.
Mireu l'enregistrament AQUÍ.



VIDA
Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d’alguna onada,
a mercè d’alguna onada.
Mentre tot això m’arriba,
que a la força ha d’arribar-me,
potser tingui temps encara
de robar-li a la vida
i així omplir el meu bagatge.
Mentre tot això m’arriba... vida, vida!

Encara veig a vegades,
de vegades veig encara
els meus ulls d’infant que busquen,
més enllà del glaç del vidre,
un color a la tramuntana.
M’han dit les veus assenyades
que era inútil cansar-me;
però a mi un somni mai no em cansa,
i malgrat la meva barba
sóc infant en la mirada.
A vegades veig encara... vida, vida!

Si em faig vell en les paraules,
si em faig vell en les paraules
per favor tanqueu la porta
i fugiu de l’enyorança
d’una veu que ja s’apaga.
Que a mi no m’ha de fer pena,
que a mi no em farà cap pena
i aniré de branca en branca
per sentir allò que canten
nous ocells del meu paisatge.
Que a mi no em farà cap pena... és vida, vida!

Si la mort ve a buscar-me,
si la mort ve a buscar-me
té permís per entrar a casa,
però que sàpiga des d’ara
que mai no podré estimar-la.
I si amb ella he d’anar-me’n,
i si amb ella he d’anar-me’n,
tot allò que de mi quedi,
siguin cucs o sigui cendra
o un acord del meu viatge,
vull que cantin aquest signe... vida, vida!

Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d’alguna onada,
a mercè d’alguna onada.
Mentre tot això m’arriba... vida, vida!
Mentre tot això m’arriba... vida, vida!







VIDA

Tal vez me abandonen las palabras
o tal vez me abandonéis vosotros,
o solo los años me dejen
a merced de alguna ola,
a merced de alguna ola.
Mientras llega todo esto,
que por fuerza ha de llegarme,
tal vez tenga tiempo aún
de robarle a la vida
y así llenar mi bagaje.
Mientras llega todo esto....vida, vida!

Todavía veo, a veces,
a veces veo, todavía,
mis ojos de niño que buscan
más allá del vidrio helado
un color en la tramontana.
Voces sensatas me dijeron
que era inútil cansarme,
pero un sueño nunca me cansa
y a pesar de mi barba
soy un  niño en la mirada.
A veces veo, todavía...vida, vida!

Si envejezco en las palabras,
si envejezco en las palabras,
por favor cerrad la puerta
y huid de la añoranza
de una voz que se apaga.
Que no me ha de dar pena,
que no me dará pena alguna
y andaré de rama en rama
para escuchar lo que canten
nuevos pájaros en mi paisaje.
Que no me dará pena alguna....es vida, vida!

Si la muerte viene a buscarme,
si la muerte viene a buscarme
tiene permiso para entrar en casa,
pero sepa, desde ahora,
que nunca podré amarla.
Y si he de partir con ella,
y si he de partir con ella
todo lo que quede de mí,
sean gusanos, ceniza
o un acorde de mi viaje
quiero que canten este signo...vida, vida!

Tal vez me abandonen las palabras
o tal vez me abandonéis vosotros
o solo los años me dejen
a merced de alguna ola,
a merced de alguna ola.
Mientras todo esto llega...vida, vida!
Mientras todo esto llega...vida, vida!


© Edicions l'Empordà


...-

dijous, 5 de desembre del 2013

La veritat alliberadora


 
Aquesta novel·la primerenca de Shimazaki Tôson, editada amb èxit extraordinari a Tokio l'any 1906, està considerada el pal de paller de la moderna literatura japonesa. Es una obra reivindicativa, trencadora dels prejudicis que són pedres a les rodes del progrés vers la llibertat i la veritable emancipació dels éssers humans.
 
La denúncia social en El precepto roto treu a la llum; de la forma més bella, emotiva, poètica i plena de sensibilitat; les nafres i el vicis de tots els estaments socials, polítics amorals, funcionaris corruptes, corporativisme egoista, enveges, falsedats, xafarderies interessades. Contra aquesta fosca realitat contrasta la llum del valors socials que omplen aquesta novel·la: la solidaritat, la tolerància, el respecte, l'afecte sincer i desinteressat, l'altruisme, l'esforç personal per superar-se.
 
El protagonista, Ushimatsu Segawa, un jove mestre de secundària haurà de lluitar contra el precepte imposat pel seu pare: "No ho diguis a ningú"; cedint finalment a l'impuls per alliberar-se d'aquest precepte autoafirmant-se en la seva veritable identitat.
 
El precepto roto és una lectura imprescindible per a comprendre l'adaptació de la societat japonesa al món occidental; i la lloable tasca realitzada pels autors com Tôson per superar els aspectes medievals que en nom de la tradició llastaven amb terribles injustícies al seus propis ciutadans. La novel·la deixa clar, un cop més, aquella dita en què tant confio: La veritat és alliberadora.
 
 
Autor: Shimazaki Tôson
Títol original: "Hakai"
Títol en castellà: El precepto roto
Traducció: Montse Watkins
Editorial: Satori, (Gijón, 2011)
Col·lecció: "Maestros de la Literatura Japonesa", nº 6
Pàgines: 358 

 
...-