Benvolguts lectors ...

 

Fotograma del film "Dancer in the dark", amb Björk i Catherine Deneuve fent de treballadores metal·lúrgiques en una indústria d'estampació als anys seixantes del segle passat.

Pel que sembla aquest serà el darrer, l'últim, post d'aquest blog. Al llarg de quasi 19 anys he estat mantenint-lo, penjant-hi al menys un post mensualment. Ara, la fatiga que em causa la lectura de la lletra petita juntament amb les dificultats d'entendre la meva pròpia escriptura recomanen una temporada de descans. 

Per aquest setembre que ja s'acaba tenia pensat escriure el post fent un elogiós homenatge a la pel·lícula de Lars Von Trier "Bailando en la oscuridad", de l'any 2000. No sé si s'ha fet versió en català ni quin títol l'han ficat. És una extraordinària obra d'art, que relata les dificultats amb que s'ha d'enfrontar una mare soltera per protegir el seu fill de 12 anys de la ceguesa que ella pateix i és hereditària. El film tracta molts altres temes fonamentals del món actual, és un musical, amb sorprenents coreografies; però també tracta de l'amistat, de la solidaritat, de xenofòbia, d'anticomunisme, de relacions laborals, del sistema sanitari als EEUU, de la pena de mort. En resum, és un film que no us podeu perdre. 

No tinc més a dir.

 

Adéu a tots.

......

 

Fitxa:

Títol: Dancer in the Dark

Guió i direcció: Lars Von Trier

Música: Björk

Fotografia: Robby Müller

Any 2000, Dinamarca.

Intèrprets: Björk, Catherine Deneuve, David Morse, Vincent Paterson ...

Durada: 140 minuts

 

 

 

 

...-

Passió per les nafres

 

Edició: Diumenge 30 de juny, 2024

 Aprofitant l'oportunitat de tornar a veure la controvertida pel·lícula Crash, dirigida pel canadenc David Cronenberg l'any 1996. Ahir vaig visualitzar, a la tele de casa, la remasterització que ofereix FILMIN. Han passat prop de trenta anys de la seva estrena i encara produeix una enigmàtica atracció. Molts comentaristes de cinema coincideixen a dir que és incòmoda, que no és el film que t'agradaria veure a la TV una tarda de diumenge de reunió familiar. Però, sens dubte, és un film que marca una fita en la història del cinema i crea un espai de referència en un gènere difícil de definir per que afecta a una molt ampla temàtica. Primer de tot s'hauria de dir que és un thriller psicològic amb una forta càrrega d'erotisme, però és molt més.

 De David Cronenberg podem dir que nascut al 1943 a Toronto va començar en el món del cinema presentant curts en BN al 1967; especialitzat en el gènere de terror fantàstic, tema nuclear que persisteix en l'ideari de Cronenberg en l'actualitat, tal com demostra el film The Shrouds (Les mortalles) presentat en el Festival de Canes d'enguany.

 La pel·lícula que aquí comentem, Crash, va ser presentada l'any 1996, que no s'ha  de confondre amb la del mateix títol dirigida per Paul Haggis de 2004. Crash ha estat classificat com un film fosc, eròtic, de fílies per les catàstrofes, amoral... El guió és del mateix Cronenberg a partir de la novel·la homònima de l'autor britànic James G. Ballard.  Fou premiada pel Jurat del Festival de Canes. La trama principal passa per la relació entre els dos personatges supervivents d'un xoc frontal entre dos cotxes. El primer protagonista és interpretat per James Spader, en el film un director de cine eròtic de nom James Ballard (com l'autor de la novel·la) i l'altre personatge és la doctora Helen Remington interpretat per Holly Hunter. Altres actors rellevants són Deborah Kara Unger, Rosanna Arquette i Elias Koteas. Entre tots creen una atmosfera nocturna, de pulsió eròtica, també per les nafres i cicatrius. Un rodatge ple de conducció temerària, risc extrem, i de xocs a la recerca de la satisfacció dels desitjos més estranys i incontrolables.

 

Fitxa:

Direcció: David Cronenberg

Producció: Jeremy Thomas

Guió: David Cronenberg, basat en "Crash" de James G. Ballard

Música: Howard Shore

Fotografia: Peter Suschitzky

Muntatge: Ronald Sanders

Actors: James Spader, Holly Hunter, Elias Koteas, Deborah Kara Unger, Rosanna Arquette...

Durada: 100 min.

País: Canadà

Lloc de rodatge: Toronto

Any: 1996

 

 

 

 

...- 

La rossa de gel ha fet 80 anys

Fotograma de "Belle de Jour" amb Francisco Rabal

 El passat 22 d'octubre va ser el vuitantè aniversari de naixement de l'actriu Catherine Deneuve, nascuda el 1943. En una mena d'homenatge no anunciat de les televisions en obert hem pogut visualitzar aquests dies dues de les seves interpretacions que van popularitzar-la en el seus inicis allà pels anys seixantes. La primera, Repulsion, dirigida per R. Polanski, vista al canal ARTE; i la segona, Belle de Jour, dirigida per Luís Buñuel a La2 de RTVE. 

L'actriu, de nom real Catherine Fabienne Dorléac, va néixer a París filla d'una parella d'actors. El seu debut va ser en el film "Les collégiennes" de 1957. Pel seu nom artístic va prendre el cognom de la seva mare, l'actriu Renèe Deneuve. Al 1963 va tenir un fill amb el director Roger Vadim que l'havia dirigit l'any 1963 en el film "Le vice et la vertu", un drama de guerra inspirat en personatges del Marquès de Sade. A partir del 1964 la seva carrera empren un ascens meteòric amb el musical "Les parapluies de Cherbourg", Repulsion (1965) i Belle de jour (1967). Va ser l'actriu predilecta de l'etapa europea de Buñuel. La gelosia professional amb la seva germana Françoise, també actriu i preferida de la crítica i directors, va acabar amb la mort per accident de cotxe de Françoise el 1967. Després de la commoció per la pèrdua de la seva germana va prosseguir una vida d'intens treball cinematogràfic i de vida afectiva convulsa que l'ha fet mare de dos fills de diferents parelles: Christian amb Roger Vadim i Chiara amb M. Mastroianni. Veritable diva europea, Catherine Deneuve,  ha estat descrita com la rossa de gel per la seva actitud distant i freda en mostrar-se en públic; tot i que la seva apassionada vida afectiva, amb múltiples parelles, demostren el contrari, al menys de portes en dins. 

Seria un interessant exercici la comparació entre ambdós films: Repulsió (R. Polanski) i Belle de Jour (L. Buñuel). En les dues es mostra una dona turmentada per traumes dels passat, tot vist amb tintes fortament influenciades de la psicoanàlisi freudiana i també del surrealisme amb tanta presència en la cultura europea de mitjans del segle XX. Però, aquesta feina la deixo per a més endavant.

  

Fitxes 

Títol original: Repulsion

Director: Roman Polanski

País: Regne Unit

Any estrena: 1965

Durada: 105 min.

Actors: Catherine Deneuve, Yvonne Fumeaux, Ian Hendry...

 

Títol original: Belle de Jour

Director: Luís Buñuel

País: França, Italia

Any estrena: 1967

Durada: 100 min.

Actors: Catherine Deneuve, Jean Sorel, Michel Piccoli...

 

 

... -

Aprofitar la vida

Dies enrere vaig anar a cine, al de veritat, al de la gran pantalla i les diverses files de butaques renglerades en pendent. Feia anys que no visitava una autèntica sala de projecció com cal. Els darrers cops van ser amb motiu de la pel·lícula "Tchindas" de temàtica LGTB a la qual vaig dedicar un post al novembre de 2015, i tres mesos després "La juventut", que va ser al febrer de 2016. Ambdues van ser comentades en aquest bloc. 

El tema principal del film "Living" de l'any 2022, dirigit per Oliver Hermanus és prou conegut i bastament tractat per diversos autors. Per exemple em ve a la memòria "Mi vida sin mí" d'Isabel Coixet. El protagonista de la història descrita per Akira Kurosawa a "Ikiru" del 1952, de la qual "Living" és un fidel remake, és diagnosticat d'una malaltia en estat que no pot tractar-se. El pacient afronta la realitat de que li queda poc temps de vida i actua en conseqüència. Els lectors de més edat segur que han viscut situacions similars en l'entorn familiar o social. Personalment ho he viscut diversos cops. He sentir la greu comunicació: "... vinc a dir-te que em queda poc temps de vida". En aquells moments m'he quedat sense paraules. Com en aquell vers de Rafael Alberti, tot i que va ser escrit en un altre context: "Las palabras entonces no sirven, son palabras". 

El film d'Oliver Hermanus situa l'acció en el Londres després de la II GM  mentre que Kurosawa descriu el mateix fet en Tòquio. La composició de les imatges, el format de la pantalla, les taules dels funcionaris plenes de piles de documents, el ritme pausat... són alguns dels elements que agermanen i homenatgen la versió de Kurosawa, alhora inspirada en la novel·la de L. Tolstoi "La mort d'Ivan Ilich. 

La versió d'Oliver Hermanus, com la de Kurosawa, ens ofereix l'oportunitat de fer una intensa reflexió sobre el sentit de la vida i la consciència de la pròpia mort. Seria interessant preguntar-nos què faríem de la resta de la nostra vida si tinguéssim, com els alls, data de caducitat de menys de sis mesos. El film tracta molts altres temes derivats del fet de viure i de conviure. També fa reflexionar sobre la tasca dels funcionaris i tota mena de servidors públics, con ara els polítics. Sens dubte són questions actuals que no podem deslligar de la condició humana.

 

 

Fitxa: 

Títol: "Living" (Viure)

Director: Oliver Hermanus

Guió: Kanzuo Ishiguro.

Durada: 102 minuts

Actors: Bill Nighy, Aimee Lou Wood, Tom Burke, Alex Sharp, Adrian Rawlins

Any: 2022

Països: UK, Japó, Suècia

Gènere: Drama

Música: Emilie Levienaise-Farrouch

 

...

Immersió dins la natura i la literatura

Emilia Pardo Bazán

 

Va ser un regal pels espectadors de La 2, una de les primeres nits de desembre: la biografia de l'escriptora gallega, tot i que va publicar la seva obra en castellà, Emilia Pardo Bazán. Dies més tard, a la mateixa cadena, van emetre els quatre capítols de l'acuradíssima minisèrie Los pazos de Ulloa dirigida per Gonzalo Suárez l'any 1985, coproduida per RTVE i la RAI. El guió va ser del mateix Gonzalo Suárez amb la col·laboració de Manuel Gutiérrez Aragón i Carmen Rico-Godoy a partir de la novel·la homònima del 1886 i de la segona part que l'autora va publicar per separat un any després Madre naturaleza.

Per celebrar el centenari de la publicació de la més important novel·la d'aquesta autora, destacada seguidora del Naturalisme, del que Emile Zola fou màxim representant, la televisió pública espanyola va cercar els 250 milions de pessetes que va ser el cost de realitzar aquesta obra magnífica; resultant la creació de 240 minuts de patrimoni audiovisual. Per interpretar els personatges van triar-se els actors més escaients i de prestigi de l'època: Fernando Rey, Charo López, Omero Antonutti, José Gómez, Victoria Abril, Pastora Vega... i unes perfectes localitzacions a fi de representar l'obra literària el més fidelment possible en la pantalla.

Cito aquesta emissió televisiva per una sorprenent casualitat. Des d'inicis de tardor que estic llegint l'Emilia Pardo Bazán en el e-reader. Sent com soc un gran admirador de Pérez Galdós m'ha interessat relacionar els estils, els temes i els enfocs que ambdós autors fan servir en els seus escrits; i més ara sabent la gran i especial relació personal que els unia.

 

 

...

Resposta a Gerard i la por a l'orfandat

Helen Mirren i Ian McKellen en el film de 2019 The Good Liar

 M'he descuidat i han passat quatre setmanes abans de posar-me a respondre el primer, i de moment únic, e-mail del Gerard. Penso que cal fer-li canviar el seu punt de vista sobre les coses introduint una nova perspectiva, obrint el ventall d'assumptes d'interès. Per exemple, induir-lo a reflexionar sobre la vida després de la setantena i la ineludible solitud en que ens veiem obligats a viure en major o menor mesura. Més enllà de la convivència i la compartició dels afers diaris en el més íntim de nosaltres sempre trobarem un racó on no ens acompanya ningú: un retall de vida impossible de compartir i que ens enfronta a la soledat de la consciència individual, un indret on el sentiment d'aïllament és similar tant en aquell que si troba en el més fosc lloc del cau soterrani com aquell últim supervivent que resta sobre la quatre fustes flotants del naufragi. Atenent aquest criteri serà la meva resposta a l'escrit del Gerard. 

 

Benvolgut col·lega, Gerard,

Primer de tot demano disculpes pel meu retard en contestar-te. Agraeixo la confiança que mostres en adreçar-me el teu correu del mes passat. En segon lloc aviso que no em sento capacitat per a donar consells en assumptes de la vida privada; no és el mateix aconsellar-te la lectura d'un llibre relacionat amb els teus interessos que animar-te a canviar, o no canviar, de parella. Però, sí m'atreveixo a fer-te reflexionar sobre qüestions que també m'han fet reflexionar. Per exemple: el fet de assolir una edat provecta; assumpte que és pressent en el thriller al que pertany el fotograma que il·lustra aquest post.

El deteriorament físic, i cognitiu, potser és el primer símptoma de que som a les portes de la darrera etapa en aquesta cursa que és la vida. Més evident si prenem medicació diàriament per frenar els efectes de les malalties cròniques. També hi han elements més difícils d'incloure entre els negatius derivats de l'envelliment; un per exemple, és el sentiment de solitud; a copia que acumulem anys anem perdent pel camí el nostre entorn afectiu, començant pels pares. També perdem altres familiars i amics que per diverses raons s'allunyen de la nostra òrbita. Perdem interlocutors amb qui compartir i comentar els fets de cada dia, els neguits i la recerca de solucions als problemes que ens envolten. Perdem còmplices, com deies, no en el sentit de aliats en el delicte sinó en el de les persones que manifesten solidaritat o camaraderia, aquest darrer mot ho expressa fidelment, camarada és el company en la lluita. És molt trist no tenir un còmplice que s'emocioni amb l'escena d'una pel·lícula com, per exemple, la  retrobada de Benjamin Batton i la seva mare adoptiva... O, amb qualsevol escena de Helen Mirren amb Ian McKellen; o amb una interpretació en viu de La Passió segons Sant Mateu ; o amb un text de Galdós, un paisatge de tardor camí de la Vall d'Aran, o a la Selva d'Irati en els primers dies de novembre. I no diguem de la contemplació d'un tors humà bronzejat de d'onejants corbes com les noves branques de salze acaronades per la brisa de ponent. Solitud és quan no podem compartir les emocions, els sentiments, els neguits, els plaers.

També tenim el cas d'aquells qui cerquen activament moments de solitud, de tranquil·litat, lliures de tensió i estrès, de estar sense haver de compartir res amb ningú; com quan ets rodejat de silenci en l'extrem oriental del cap Norfeu ran del penya-segat i envoltat del blau intens marí quan l'astre solar s'apropa a l'horitzó per Ponent. En ocasions com aquesta és quan es revifa la consciència de la singularitat del nostre jo, de la nimietat del nostre cos; tot això tan difícil, per no dir impossible, de compartir plenament amb els altres. Uns records de sensacions semblants em venen a la memòria, va ser justament després de plegar de la feina, la més intensa d'aquestes sensacions que he experimentat en els darrers anys; va ser una lluminosa tarda de novembre assegut a la sorra, en aquella solitària platja a tocar dels aiguamolls de Torredembarra, només una persona en tot el contorn que passejava el gos en la llunyania en direcció al Roc de Sant Gaietà. El batec de les onades, la remor de l'escuma i el brunzit de la marinada en les iodes em va aguditzar la sensació de singularitat que ara tinc present com un record de gran intensitat.

Resto a l'espera dels teus comentaris.

Salutacions cordials.

El teu col·lega L

 

 A propòsit del film que il·lustra aquest post he de dir que va agradar-me contemplar una actuació tan impecable d'actors que s'apropen o assoleixen plenament el qualificatiu d'octogenaris en un film que no deixar de picar l'ull a qui està en aquesta etapa de la seva vida.

 

Fitxa del film

Títol original: The Goog Liar

Títol castellà: La gran mentira

Any: 2019

Gènere: Comèdia dramàtica

País: EEUU

Diretor: Bill Condon

Guió: Jeffrey Hatcher (Novel·la: Nicholas Searle)

Duració: 109 min.

Actors: Hellen Mirren, Ian McKellen, Russell Tovey...

 

...

Les roques planes

Cala de "Les roques planes" a Calonge (Costa Brava)

  A les primeries dels anys setantes del segle passat un grup de nois propers a la JC (les joventuts del PSUC) dels barris de can Boada i La Maurina van organitzar una mena de club per joves aprofitant el local destinat a garatge d'un edifici de nova construcció a tocar de la Ronda de Ponent. El local era un punt de trobada per passar les tardes dels caps de setmana amb activitats més o menys culturals, s'escoltava música, es feien xerrades i de tant en tant es projectava una pel·lícula, que algú havia llogat en el fèrtil mercat del cinema clandestí. Així vam poder visualitzar "Octubre", "El acorazado Potemkin" de Sergei Eisenstein; i el film, que ara comentaré, "Un verano con Mónica" dirigit per Ingmar Bergman en el 1952. Hi ha versió catalana: "L'estiu amb Monika".

  Els protagonistes, ell un noi de 19 anys insatisfet amb la seva feina de mosso en una botiga de gots i plats i ella una empleada de verduleria de 17 anys es coneixen en un cafè proper a la feina, s'enamoren i emprenen el seductor, fràgil i curt camí a l'aventura i la llibertat; fet que inevitablement els durà al desagradable mur de la realitat. "Donde no hay harina todo es mohina" que citava Larra.

  En determinades escenes del film la parella protagonista gaudeix del dolç idil·li de joventut en un indret coster d'una illa a Suècia que em va ser evocat, molt anys més tard, en arribar a la "Cala de les roques planes" de Calonge, a la Costa Brava. La vaig descobrir fent el camí de ronda des de Torre Valentina a Platja d'Aro. I és que el film, que va molt més enllà d'un drama romàntic, és dels que queden gravats a la memòria; potser per que connecta amb una part molt íntima de les nostres vides. Qui no s'ha trobat mai amb una Mònica com la descrita a la pel·lícula de Bergman.

  El cinema del director suec era considerat objecte de culte en aquells anys i posteriors. Les seves pel·lícules les seguíem fidelment en les sessions d'Art i Assaig del Catalunya en la projecció única de les nits de divendres. En general la temàtica és de gran profunditat filosòfica: el sentit de la vida, la mort, la relacions humanes... Si disposeu de temps a la xarxa podeu visualitzar la immensitat de la bellesa i sentir la profunditat del drama que és la vida pel gènere "Homo sàpiens" segons la particular visió de Bergman. Per la qual cosa us recomano començar un passeig pel món d'aquest director amb aquesta pel·lícula imprescindible en la història del cine. 

  

Fotograma del film: L'estiu amb Monika

Fitxa tècnica:

Títol original: Sommaren met Monika

Any: 1952 (estrena al febrer de 1953)

País: Suècia

Durada: 95 min.

Direcció: Ingmar Bergman

Guió: Per Anders Fogelström, Ingmar Bergman

Música: Erik Nordgren i Eskil Eckert-Lundin

Fotografia: Gunnar Fisher

Actors: Harriet Andersson, Lars Ekborg...

Productora: Svensk Filmindustri.

 

...

"Las largas vacaciones del 36"

 

Avui és un dia especialment apte per recordar un xic de la nostra història. Per conèixer d'on venim, i per comprendre el que som i el que ens envolta. Tal dia com avui, d'ara fa 85 anys, una part de l'exèrcit, comandat per Franco, Mola i altres militars que havien estat allunyats en casernes africanes va alçar-se contra la legitimitat de la Segona República iniciant la Guerra Civil que acabaria tres anys després amb el triomf del feixisme, deixant centenars de milers de morts, exiliats i represaliats. L'objectiu dels franquistes era l'extermini total i literal del que consideraven l'enemic, en altres paraules tothom afecte a la República. El règim va quedar aïllat, com una anomalia en un món sense feixismes després de la victòria dels aliats en la Segona Guerra Mundial; però, va perdurar per més de 40 anys fins la mort natural del dictador.

 Sobre l'inici del aixecament feixista i les seves conseqüències el director de cine Jaime Camino va fer al 1975 l'excel·lent i molt correctísima pel·lícula "Las largas vacaciones del 36", emesa a la TV2 el passat divendres, on relata les situacions que han d'enfrontar i patir unes famílies a la rereguarda de Barcelona des de l'estiu del 1936 fins l'ocupació de Catalunya al gener del 1939 per l'exèrcit franquista un cop vençuda la resistència dels republicans en el front de l'Ebre. El repartiment és tot un luxe de brillants actors del moment. El film va ser estrenat el 1976, està perfectament ambientat, de tal manera que no ha envellit gens i sembla (és) un veritable i fidel document històric.

 Queda, doncs, constància de la meva més entusiasta recomanació per a que la veieu, sobre tot per saber d'on ve allò de Machado: "... Una de las dos Españas ha de helarte el corazón".

 Una observació final. Tal com els historiadors saben la descripció dels esdeveniments del 1936 al 1939 feta en 1975 està mediatitzada pel món de 1975. Així, l'ull expert detectarà anacronismes i altres errors en el film de J. Camino, per exemple la foto imposible en aquella casa i en aquells mesos de Pau Casals a Londres. És natural, l'obra cinematogràfica, o literària, descriu més la realitat del moment en el que s'han fet que la dels temps en que se situa l'acció.

 

Fitxa tècnica:

 

Títol original: Las largas vacaciones del 36

Any: 1976

Durada: 102 min.

Direcció: Jaime Camino

Guió: Jaime Camino, Manuel Gutiérrez Aragón

Música: Xavier Montsalvatge

Fotografia: Fernando Arribas

Actors: José Sacristán, Concha Velasco, Francisco Rabal, Analía Gadé, Ismael Merlo, Vicente Parra, Charo Soriano, José Vivó, Ángela Molina, ...

Productora: José Frade P.C.

 

...

La bellesa i la tardor de la vida

Ahir vaig posar-me a la tele una nova versió de la novel·la curta de Yasunari Kawabata "La casa de las bellas durmientes", en aquest cas en forma de film amb el so original en llengua anglesa, dirigida per Julia Leigh l'any 2011 amb el títol: "Sleeping Beauty". Kawabata va obtenir el Premi Nobel de Literatura l'any 1968 i la novel·la que ens ocupa l'havia publicat al Japó set anys abans. Són les reflexions d'un home solitari d'edat avançada que per recomanació d'un amic passa les nits en una casa on dorm amb belles noies narcotitzades les quals té prohibit tocar.

Julia Leigh, per contra, en el seu film de debut tracta el tema des del punt de vista de la noia, Lucy, interpretat per Emily Browning, actriu de 21 anys durant el rodatge del film però d'aparença més jove. És una estudiant que per les tenses relacions amb la seva mare i el company d'aquesta mira de guanyar-se la vida amb diverses activitats precàries; finalment troba una estranya feina en una luxosa casa on només ha de fer de sommelier en els sopars d'uns elegants i educats homes que han arribat a la setantena i després dormir narcotitzada Quan desperta li paguen generosament i marxa de la casa sense saber que ha succeït durant el seu estat d'inconsciència narcòtica. L'estètica del film és excel·lent: càmera estàtica, il·luminació preciosista, simetries, decorats japonesos tals com els bonsais o els instruments de preparació del te.

Les adaptacions d'aquesta novel·la de Kawabata han estat nombroses: un cop al teatre, i al menys sis vegades al cinema per diversos directors. Fins i tot tenim una versió literària de G. García Márquez, "Memoria de mis putas tristes".

La pel·lícula de Julia Leigh va ser presentada als Festivals de Cannes i Sitges de 2011 on no va ser gaire ben tractada per la crítica, potser per insensibilitat a la subtilesa de la directora en presentar un afer tan humà, i tant dramàtic, con la constatació de que en arribant a certa edat se'ns acaba la vida i el que cal és gaudir de la bellesa mentre no arriba la parca. El film és una molt afinada reflexió sobre el "memento mori" llatí, presentat de forma excel·lent i descarnada al llarg de poc més de cent minuts.

...

Títol original: Sleeping Beauty

Direcció: Julia Leigh

Any: 2011

País: Austràlia

Gènere: Drama

Guió: Julia Leigh, basat en un text de Yasunari Kawabata

Fotografia: Goeffrey Simpson

Actors: Emily Browning, Rachael Blake, Ewen Leslie, Peter Carrol...

Duració: 101 minuts

...

De pares i fills

Fotograma de "Tokyo monogatari", 1953

La Casualitat ha guiat una estimada neboda a fer-me un inesperat regal aquestes passades festes de Nadal i Reis, i, la Fortuna ha fet que aquest hagi estat la voluminosa història del cine de Philip Kemp, originalment publicada a Londres l'any 2011 amb el títol: "Cinema. The Whole Story". Un magnífic llibre, el qual tal com era d'esperar presenta una successió dels directors més rellevants, i els seus films, des de començament del segle XX fins la primera dècada del XXI. Una nit, després de sopar, vaig començar a fullejar-lo amb intenció de fer-li una breu ullada i al final va enganxar-me l'atenció prop de dues hores. En l'apartat del cinema japonès figura el títol de Yasujiro Ozu "Cuentos de Tokio" de 1953, present en la meva llista d'imprescindibles des de que vaig comentar en aquest mateix bloc el remake que vam gaudir al Catalonia sota el títol "Una familia de Tokio" de 2013, excel·lentment dirigit pel que havia estat assistent de direcció d'Ozu, Yoji Yamada.

Immediatament després de tancar el llibre, vaig connectar l'smart-TV i vaig cercar el desitjat film d'Ozu. Allà hi era, una excel·lent versió original de gran qualitat i sotstitolada en castellà. El tema troncal del film, de més de dues hores, és la relació pares fills. Ozu planteja la diferència, i la subtil tensió, entre el que és mirar pel benestar i la seguretat dels fills i la voluntat d'independència i necessitat de viure la pròpia vida prenent les lliures decisions dels fills pel seu futur. També ocupa un paper important el rol de la nora vídua; s'ha de recordar que Japó havia sofert pocs anys enrera els estralls d'una sagnant derrota bèl·lica; la nora manté el dol pel difunt espòs set anys després i és la que se'n ocupa dels ancians sogres més que els fills biològics. M'agradaria donar-vos més detalls però no vull desentrellar més dades del film.

Molt agradable l'ús de la càmera, en llargs plans estàtics, a l'alçada dels ulls com quan seiem sobre un coixí en el tatami; sense amoïnar-nos pel pas del temps, sobre tot en les escenes on l'avi protagonista, conversa, fuma les seves cigarretes o beu sake amb els vells amics fins emborratxar-se.

En definitiva, un film imprescindible que heu de mirar amb calma, amb desconnexió del temps. Que toca la sensibilitat i les fibres més intimes dels que sou pares, i també dels que sou o heu (hem) sigut fills.

 

 

Fitxa tècnica:
Títol original: Tokyo monogatari
Títol castellà: Cuentos de Tokio
Direcció: Yasujiro Ozu
Any: 1953
Guió: Yasujiro Ozu, Kogo Noda
Música: Takinori Saito
Fotografia BN: Yuuharu Atsula
Actors: Chishu Ryu, Chieko Higashiyama, Setsuko Hara...
Gènere: Familia, ancianitat

Durada: 139 min.
 

 ...

Un film biogràfic

  He descobert, tardanament s'ha de dir, l'actriu californiana Jessica Chastain gràcies a una recent sessió de cinema de la "Sexta". Van passar el film de 2016 El caso Sloane on ella és la protagonista principal. Vaig quedar enganxat pel dinamisme d'aquest film de tema judicial de brillants diàlegs i trama de filigrana. Així que l'endemà vaig mirar a la xarxa altres films de la Jessica i allà, inesperadament, a la pantalla veig el títol Molly's Game de dues hores de durada i vint-i-un minuts.

 Cent quaranta-un minuts d'excel·lent cinema magníficament interpretat, dirigit i guionitzat, va estar nominada a l'Oscar en 2018 pel millor guió adaptat; el qual de forma trepidant relata la vida de Molly Bloom, dona d'intel·ligència singular que d'esportista d'èlit passa a ser una organitzadora de timbes de pòquer on es mouen enormes fortunes amb famosos de diversos àmbits i supermilionaris que no els importa perdre munts de diners a canvi de poder dir que han estat en una taula de pòquer amb tal o qual actor de Hollywood o amb estrelles de la NBA.

 A l'hora de definir el gènere he trobat que els temes tractats en el film són molts amb un tret especial: està basat en fets reals. La pel·lícula deixa al descobert els procediments dels diferents  organismes de l'Estat: tribunals, jutges, forces de seguretat... en confrontació constant contra els poders econòmics que actuen en els límits de la legalitat.

 Un del temes que planteja el film és el de la presència social de les dones. On és important la rellevància del rol triat per elles i les limitacions de gènere en l'assoliment d'objectius ambiciosos. Per descomptat que la filosofia d'aquest primer film dirigit per Aaron Sorkin pugna per la llibertat absoluta de les dones en la realització de les seves vides.

 Finalment s'ha de citar un problema lligat al pòquer, les apostes i els jocs d'atzar en general: la ludopatia. Sens dubte estan prou estudiats i els experts coneixen els mecanismes d'addició que intervenen en el cap del ludòpata. Segurament hi ha una dependència patològica a la dopamina, i altres hormones cerebrals, que indueixen al jugador a romandre, si cal, tres dies seguits apostant sense interrompre la partida.

 

 

Fitxa tècnica:

Títol: Molly's Game

Direcció: Aaron Sorkin

Nacionalitat: EEUU

Guió: Aaron Sorkin a partir de les memòries de Molly Bloom.

Repartiment: Jessica Chastain, Idris Elba, Kevin Costner, Michael Cera...

Fotografia: Charlotte Bruus Christensen

Música: Daniel Pembreton

Gènere: Thriller, tribunals, pòquer, màfia, FBI, fets reals

Durada: 141 min.

Any: 2018

 

 

La foto correspon a un fotograma de Molly's Game

...

Caritat i filantropia

Fotograma del final de Viridiana

Un recent programa de la tele ens ha fet recordar l'actor, originari d'Àguilas (Múrcia), Francisco Rabal. Un actor de carrera singular, per casualitat va passar de ser un senzill electricista d'uns estudis cinematogràfics de Madrid a ser un dels més rellevants actors del cinema espanyol. Fruit d'aquest record ha estat el desig de retornar a visualitzar la genial obra de Luís Buñuel "Viridiana", únic film espanyol guanyador de la Palma d'Or a Cannes. La sort, i el bon criteri d'algun entusiasta del cinema, ha fet que una còpia de gran qualitat d'àudio i vídeo sigui disponible en internet.

Com molts dels meus coetanis amb inquietuds culturals haviem vist en el seu moment les vanguardistes pel·lícules de Buñuel, sovint en sessions de cinema d'Art i Assaig, amb comentaris i debats del públic a la sala després de la projecció. Així va ser amb Nazarin, Viridiana, El Ángel Exterminador; no tant amb les posteriors produccions: Tristana, Belle de Jour, El discreto encanto de la burguesía.

En quant a Viridiana, sabem que està inspirada en la novel·la de Galdós Halma i que va ser un encàrrec del productor mexicà Gustavo Alatriste per a lluïment de la seva esposa Silvia Pinal i com continuació en el tema de la moral cristiana i les seves contradiccions iniciada en format de trilogia l'any 1958 amb Nazarin, també protagonitzada per Paco Rabal, i acabant per la inacabada "Simón del desierto". Centrant-nos en Viridiana, s'ha de dir que tots els actors interpreten el seu personatge de forma magistral, tant els principals com Fernando Rey, Silvia Pinal, Paco Rabal, com els secundaris: la minyona, el caporal, la filla de la minyona, fins i tot els captaires, que segons explica Teresa Rabal, que interpretava la filla de la minyona però que era la filla real de l'actor Paco Rabal i que llavors tenia 9 anys, alguns d'ells eren autèntics mendicants, recollits del carrer amb les seves indumentàries polloses. Ella explica que va cobrar 5000 pessetes pel seu treball en el film i que van haver-la de rapar per haver-se contagiat de polls des de la manta que utilitzava i que havien dut els captaires.

Viridiana va ser aclamada per unanimitat del jurat i públic en el Festival de Cannes del 1961, essent l'única pel·lícula espanyola que ha obtingut el primer premi en Cannes. Malgrat aquest èxit entre el públic i la gent del cinema, la crítica ferotge desfavorable del periòdic del Vaticà L'Osservatore Romano, que la qualificava d'impia i blasfema, va donar peu a la seva prohibició a Espanya i Italia; i la destitució del funcionari espanyol que havia recollit el premi. En realitat Buñuel no critica la caritat, però si que demostra que la caritat mal entesa fa més mal que bé. Deixem de banda la polèmica entre caritat-llimosna i estat social entès com aquell on cada un rep el que li cal i tothom aporta el que està facultat de fer. Una societat on hi han captaires es injusta, inhumana i insolidària. Alguns crítics ha volgut apreciar una visió contrària la utopia marxista de la redempció de la humanitat a partir de la gestió de la societat per les forces proletàries. El fracàs, en Viridiana, de la pressa del poder per les classes baixes no és la derrota del proletariat organitzar que,en aquesta metàfora, serien el caporal i la minyona. Els captaires que recreen el sopar de Leonardo da Vinci són elements més propers al lumpen que aquella classe obrera la qual el socialisme científic del segle XIX atribuïa la tasca d'emancipar la humanitat.

Con les autèntiques obres d'Art, Viridiana, és una peça oberta a moltes lectures, farcida de missatges, amb tocs de comèdia. Tot i que l'eix troncal és la interpretació de la caritat cristiana també es mostra una actitud positiva vers el progrés tècnic com la millora dels cultius o l'aplicació de l'electricitat a la finca; i en defensa de les noves formes de relacions socials com les de parella sense haver passat per l'altar, cosa que avui ens fa riure però que per l'Espanya de 1961 era una abominable heretgia.

Fitxa tècnica:

Títol original: Viridiana

Any: 1961

Durada: 90 min

Direcció: Luís Buñuel

Guió: Luís Buñuel, Julio Alejandro. a partir de la novel·la "Halma" de Benito Pérez Galdós

Música: Gustavo Pitaluga

Fotografia: José Fernández Aguayo

Actors: Silvia Pinal, Fernando Rey, Francisco Rabal, Margarita Lozano, José Calvo, Teresa Rabal, Luís Heredia, Victoria Zinny, Joaquin Roa, José Manuel Martín, Lola Gaos, Juan García Tienda, Sergio Mendizábal, María Isbert.

Format 35mm BN

País: Espanya, Mèxic

Premi: Palma d'Or a Cannes 1961

Comparació del mural de Leonardo da Vinci i la "foto fixa" de  Buñuel en Viridiana

...

El què i el com

També podia haver titulat aquest post con "El contingut i el continent" fent referència a les dues parts ben diferenciades constituents de les obres d'art com poden ser les pel·lícules. És evident que ambdues són entitats avaluables independentment una de l'altra. Per una banda tenim el suport visual, estètic, rítmic, acústic que per sí mateix ens transmet, o al menys ho intenta, un ambient, un clima i uns sentiments que polsen les cordes dels afectes i les emocions dels espectadors. És clar que cal una predisposició, una receptivitat, que sàpiga interpretar els senyals que el director i tots, dic tots, els creatius del film han abocat en la confecció de l'obra d'art. Per altra part, tenim els conceptes, valors ètics i morals que el director i guionistes pretenen transmetre als espectadors. Generalment aquest van imbricats en la trama, la història i els esdeveniments que viuen els personatges, aquí recau el treball primer en els guionistes i després en l'habilitat dels actors i actrius per ficar-se dins el personatge i mitjançant les paraules, la tonalitat de veu, els gestos i actituds comunicar-nos als espectadors el que senten; oferint-nos una connexió directa amb el seu "jo" més íntim.

Aquesta diferenciació és molt evident en el film dirigit per Lee Daniels en el 2005, "Shadowboxer", el mateix director i productor que l'any 2008 presentava l'oscaritzada "Precious". "Shadowboxer" fa al·lusió a l'activitat esportiva d'entrenament del protagonista masculí, interpretat per Cuba Gooding Jr. el qual en el film és fillastre de la dona interpretada per Helen Mirren. Tots dos personatges són sicaris, assassins a sou professionals, que acaben establint vincles afectius molt intensos alimentats, potser, per l'efecte devastador d'un càncer i d'una mort imminent. L'avaluació de les conductes morals i ètiques resta oberta a l'espectador filtrada, com no pot ser d'altra manera, per la personalitat i sentiments del propi espectador. El film reflecteix un món intensament real on moltes consideracions són factibles, subjectes a diverses valoracions per la percepció de l'espectador.

Essent un film considerat drama, thriller, no s'assembla a cap altre que hagi vist. Excel·lent la música, la llum, el tractament del color i les escenes de natura, inclosa la caiguda de pètals a l'estil japonès. La quietud de la càmera evitant sotracs i molestos tremolors de la imatge, dels quals els films actuals fan un extens i abusiu ús per donar efecte d'acció. Les llargues escenes en silenci i, fins i tot, la criticada per inexpressiva actitud (hi ha qui diu poquerface) de Cuba Gooding Jr. són recursos escènics molt eloqüents pels qui saben interpretar un gest o una mirada.

En definitiva, per part meva, ha estat el brillant descobriment d'un director excel·lent, que al 2008 va dirigir Precious, un altre film imprescindible per entendre el racisme i la discriminació als EEUU, tant de l'any 1987, època on s'ubica Precious, com en la més rabiosa actualitat com il·lustra el moviment BLM (Black Lives Matter).

Per acabar vull agrair a la televisió d'àmbit català del grup Godó, (8TV), l'excel·lent programació de cine en la franja horària de 22 a 24 hores. Ahir vespre, per exemple, van emetre "Mi mapa del mundo" del 1999 amb Sigourney Weaver, Julianne Moore i David Strathaim. No comentaré aquí aquest film, però cal saber que va estar seleccionat per il·lustrar la cloenda d'un curs d'infermeria a Cantàbria; i, la qual Carlos Boyero va qualificar d'insuperable l'actuació de Sigourney Weaver.

Fitxa tècnica:

Títol original: Shadowboxer

Any: 2005

Actors: Helen Mirren, Cuba Gooding Jr., Stephen Dorff, Vanessa Ferlito,

Mo'Nique, Macy Gray, Joseph Gordon Levitt, Julia Yorks

Durada: 92 min

Direcció i producció: Lee Daniels

Guió: Will Rokos

Música: Mario Grigorov

Fotografia: M. David Mullen

País: EEUU

...

Animació per encarar la mort

Aprofitant les ofertes del meu proveïdor d'internet vaig activar a la tele una pel·lícula d'animació de l'any 2012 la qual havia estat nomenada a l'Oscar en el seu gènere. Parlo de "ParaNorman", títol que va ser traduït al castellà per "El alucinante mundo de Norman". L'Oscar va ser per "Rango", ignoro els sorprenents criteris del jurat que va decidir el perquè la del camaleó del desert de Mojave era millor.

És extraordinària la bellesa gràfica del film fet amb la tècnica de Stop-Motion amb personatges sòlids d'uns vint centímetres d'alçada, articulats mitjançant una estructura interna metàl·lica envoltada de material plàstic de color fet amb impressora 3D. Admirable treball dels estudis LAIKA d'Oregon, responsables de "Coraline", de l'any 2008, també comentada en aquest bloc. No podem oblidar l'acabat digital que donen al film un toc de meravella pels sentits.

Però, si les imatges són excel·lents el tema, la història i els valors que transmet són de treure's el barret. Tot i que els distribuïdors el presenten com un film dirigit a tots els públics, els nens del primer cicle de primària no captaran la transcendència dels missatges que postula el film. Els guionistes aprofiten la moda dels morts vivents i d'altres éssers a la recerca de venjança, però l'ànima que basteix el film és la injusta execució d'una nena que 300 anys enrere fou acusada i condemnada a la foguera per uns fals delicte de bruixeria. Tot plegat permet fer una denúncia dels pecats socials, pressents lamentablement a la societat actual, com són la por i el rebuig del diferent, la irracionalitat de les masses manipulables pels qui escampen la por i la conveniència de reconèixer els errors i saber demanar perdó.

Per concloure, una obra mestra en defensa dels principis del respecte al diferent, la necessitat de comprendre el proïsme, i d'empatitzar. Però, sobre tot per interioritzar la finitud de la vida.

Títol original: ParaNorman

Títol castellà: El alucinante mundo de Norman

Directors: Chris Butler, Sam Fell

Guió: Chris Butler

Durada: 92 min.

Gènere: Animació, Comèdia de terror.

Música: Jon Brion

Any: 2012

Producció: LAIKA

...