Entrevistes de Yolanda R

 Per pura casualitat, poc dies abans del Nadal, vaig topar-me amb uns videopodcasts de Yolanda Ramos produïts per Netflix, són una sèrie d'entrevistes fetes al maig i juny del 2022. Van ser pocs capítols, no més de sis he trobat. L'actriu, humorista i presentadora catalana (nascuda a Cerdanyola del Vallès, 1968) sorprèn en aquestes diàlegs d'uns quaranta minuts de durada plens de reflexions de gran serietat i transcendència, tot sense perdre el sentit de l'humor tan característic de l'actriu; tarannà que no podia ser esquivat provenint de vivers con "La Cubana" i El Terrat. 

Dies abans, després de llegir un comentari sobre l'obra de l'escriptor Pablo d'Ors, sacerdot defensor de l'agermanament entre cristianisme i budisme Zen, vaig voler saber més d'aquest autor i Google em va dirigir a un You-Tube on d'Ors era entrevistat de forma magistral per Yolanda Ramos. Després vaig veure que aquell videopodcast formava part d'una serie de sis tots ells de grandíssim interès, i que per tant recomano. Són agrupats sota un nom de múltiples significats i tant suggeridor com "Domingo de Ramos". 

Els sis entrevistats i els temes tractats són els següents:

1 - Antonio Resines. La mort.

2 . Silvia Congost. Dependència emocional.

3 - Dr. Campillo. Consciència.

4 - Itziar Ituño. Intimitat.

5 - Pablo d'Ors. Silenci.

6 - Rosa Montero. Cordura i normalitat. 

Res més a dir per aquest any. Esperant un molt bon 2024 per a tothom. Un Nou Any que ens dugui molts coneixements que siguin eines per gaudir dels dies que ens resten de la nostra vida; rodejats si pot ser tant física com afectivament de tots els que ens estimem.

 

...- 

Assetjaments

Dresde vist des de l'Ajuntament, 1945 (Foto de Richard Peter)

 

"Cuando Lot llegó a Soar, el sol ya había salido sobre la tierra. Entonces Yahvé hizo llover sobre Sodoma y Gomorra azufre y fuego. Arrasó aquellas ciudades, todo el valle, a todos los habitantes de las ciudades incluso las plantas que crecían en la tierra." 

El libro del Génesis liberado, pàg. 103 - Ed. Blackie Books.

 

No era el primer cop que el venjatiu Yahvé descarregava la seva ira destructora sobre el conjunt de la població sense distingir entre innocents i suposats culpables. Grans, petits, homes, dones i nens van ser exterminats de les, al menys, cinc ciutats de la vall de la mar Morta. Anteriorment, en època de Noè, tota la humanitat, excepte ell i els seus familiars, més totes les espècies animals, tret de les parelles elegides van morir ofegades víctimes d'un gran diluvi de quaranta dies de durada que cobrí tota la terra d'aigua cent cinquanta dies més. Aquest extermini total va ser per voluntat del Yahvé irritat per la maldat dels humans que ell mateix havia creat. Una mena de "resetejat", un fer "Borrón y cuenta nueva". 

Aquestes històries bíbliques em venen a la memòria a ran dels fets derivats del monstruós atac terrorista de Hamàs a Israel del passat 7 d'octubre perpetrat des de la franja de Gaza: 1400 morts israelians i centenars de segrestats. La revenja de les autoritats israelianes amb bombardejos diaris fins ara han arribat a comptabilitzar 15.000 morts palestins. 

Gaza, 2023 (Foto: Xarxes socials)

 El màxim responsable de la destrucció de Gaza és sens dubte el cap del govern ampliat "d'emergència" Benjamin Netanyahu el qual ha de respondre davant els ciutadans d'Israel, en estat de shock, desprès de l'imprevist atac simultani en la matinada del 7 d'octubre en més de 15 punts al llarg del 50 km de frontera entre Israel i Gaza, suposadament infranquejable. Molts ciutadans culpen a Netanyahu de relaxació i manca de rigor en l'organització de la seguretat, deficiència que va permetre a Hamàs i els seus grups aliats atacar des de Gaza de forma coordinada i complexa importants enclavaments d'Israel al voltant de la frontera.

 Restem a l'espera d'una urgent solució al sagnant conflicte, que potser passa per la creació i reconeixement internacional d'un estat Palestí amb fronteres definides i respectades. Entretant l'opinió pública mundial haurem d'avergonyir-nos d'assistir en silenci al sacrifici d'innocents sota les bombes, la pluja de sofre i foc, de l'enfurismat Netanyahu que per molt justificada que sigui la seva ira no li permet ficar en el mateix sac la població de Gaza i els terroristes de Hamàs. De la mateixa forma que no era el mateix ser basc que etarra.

 

 

...-

La rossa de gel ha fet 80 anys

Fotograma de "Belle de Jour" amb Francisco Rabal

 El passat 22 d'octubre va ser el vuitantè aniversari de naixement de l'actriu Catherine Deneuve, nascuda el 1943. En una mena d'homenatge no anunciat de les televisions en obert hem pogut visualitzar aquests dies dues de les seves interpretacions que van popularitzar-la en el seus inicis allà pels anys seixantes. La primera, Repulsion, dirigida per R. Polanski, vista al canal ARTE; i la segona, Belle de Jour, dirigida per Luís Buñuel a La2 de RTVE. 

L'actriu, de nom real Catherine Fabienne Dorléac, va néixer a París filla d'una parella d'actors. El seu debut va ser en el film "Les collégiennes" de 1957. Pel seu nom artístic va prendre el cognom de la seva mare, l'actriu Renèe Deneuve. Al 1963 va tenir un fill amb el director Roger Vadim que l'havia dirigit l'any 1963 en el film "Le vice et la vertu", un drama de guerra inspirat en personatges del Marquès de Sade. A partir del 1964 la seva carrera empren un ascens meteòric amb el musical "Les parapluies de Cherbourg", Repulsion (1965) i Belle de jour (1967). Va ser l'actriu predilecta de l'etapa europea de Buñuel. La gelosia professional amb la seva germana Françoise, també actriu i preferida de la crítica i directors, va acabar amb la mort per accident de cotxe de Françoise el 1967. Després de la commoció per la pèrdua de la seva germana va prosseguir una vida d'intens treball cinematogràfic i de vida afectiva convulsa que l'ha fet mare de dos fills de diferents parelles: Christian amb Roger Vadim i Chiara amb M. Mastroianni. Veritable diva europea, Catherine Deneuve,  ha estat descrita com la rossa de gel per la seva actitud distant i freda en mostrar-se en públic; tot i que la seva apassionada vida afectiva, amb múltiples parelles, demostren el contrari, al menys de portes en dins. 

Seria un interessant exercici la comparació entre ambdós films: Repulsió (R. Polanski) i Belle de Jour (L. Buñuel). En les dues es mostra una dona turmentada per traumes dels passat, tot vist amb tintes fortament influenciades de la psicoanàlisi freudiana i també del surrealisme amb tanta presència en la cultura europea de mitjans del segle XX. Però, aquesta feina la deixo per a més endavant.

  

Fitxes 

Títol original: Repulsion

Director: Roman Polanski

País: Regne Unit

Any estrena: 1965

Durada: 105 min.

Actors: Catherine Deneuve, Yvonne Fumeaux, Ian Hendry...

 

Títol original: Belle de Jour

Director: Luís Buñuel

País: França, Italia

Any estrena: 1967

Durada: 100 min.

Actors: Catherine Deneuve, Jean Sorel, Michel Piccoli...

 

 

... -

La paella de Cristòfol

 

Dissabte passat vaig anar a comprar alguns queviures que mancaven pel cap de setmana. Encara no passava de l'hora que eren obertes les portes del supermercat del barri, situat a pocs minuts caminant des del portal de casa. 

—Hola col·lega! —Vaig dir en veure que s'apropava per meu camí un vell company d'estudis i després treballador de la mateixa multinacional on jo hi treballava. Érem a la plaça de les glicines.

—Hola Lluc! —Va respondre'm, oferint-me per encaixar la mà dreta alhora que deixava al terra les dues bosses amb la compra que duia: una penjada a la seva espatlla dreta i l'altra a la mà esquerra. 

—Tu tornes, jo hi vaig! —Vaig dir, mostrant-li la bossa de ràfia buida doblegada en quatre parts. 

Era en Cristòfol Asens, un extraordinari mecànic de formació exquisida sortit de l'Escola de FP dels Salesians allà pels darrers anys seixantes. Un experiment pedagògic de becats, només trenta triats entre més de 200 candidats després de tres dies de proves i tests. Erem a l'ombra acollidora, en aquell indret de la plaça solitària en aquelles hores i gaudint de l'aire fresc i net d'un típic matí de tardor; vam petar la xerrada durant una curta estona. Va explicar-me que era avi de dos nets els quals l'havien demanat si podia fer una paella per a sis persones. Naturalment ell va accedir entusiasta i per aquesta raó tornava de comprar els ingredients per fer una paella clàssica de marisc: arròs bomba, sèpia, calamars, pollastre, pèsols, carxofes, musclos (o cupinyes) i llagostins. El procediment que recomana Ignasi Domènech a la seva popular obra, La teca, publicada per primer cop al 1924 és els següent:

Posi's una paella amb oli quelcom abundant, recremat abans amb all i sofregeixi's bé el pollastre, tallat en sis o vuit trossos; quan estigui ben rosset se li afegeix una regular quantitat de carn de porc trinxada o bé salsitxes, una mica d'all picat; quan el sofregit estigui llest se li afegeix uns tomàquets pelats i trinxats, i afegint-hi al moment les mongetes, els pèsols, carxofes a trossets, musclos, sal pebre, mitja fulla de llorer (que després es treu), després es sofregeix l'arròs, i passat un minut de sofregiment es mulla amb aigua i es safrana una mica pronunciadament. Es fa coure regularment de pressa, procurant que en acabar-se la cocció resulti sec i els grans separats. 

Cristòfol va recollir les bosses del terra, on les havia deixat i encaixant-nos altre cop les mans ens vam acomiadar reprenent cada un el nostre camí.

Per la pujada que em dirigia al supermercat pensava: "Quines casualitats! Fa tres dies va contactar-me un amic de l'adolescència, al que no veig des de fa molts anys, i també va comentar que li agradava preparar paelles alguns diumenges i diades de festa; jo mateix vaig fer ara fa tres setmanes una paella per a dotze comensals i el proper diumenge, 1 d'Octubre (data d'alt contingut simbòlic i emocional), tinc l'encàrrec de fer una per sis". 

 

Fitxa

Autor: Ignasi Domènech

Títol: La teca

Editorial: Manuel Company, editors

Quinzena edició (Barcelona 1990)

Pàgines: 288

 

 

 

 

... -

Ancoratges al passat

 

La meva lectura de capçalera d'aquest estiu ha estat la darrera novel·la que va escriure el premi Nobel de Literatura de 1968 Yasunari Kawabata (1899 - 1872) "Lo bello y lo triste" publicada per primer cop al Japó el 1965. Després, l'autor, només va publicar el recull de contes "Historias de la palma de la mano" en el 1972, el mateix any de la seva mort per suïcidi. 

La trama de la novel·la, dividida en nou capítols, descriu les vivències d'un reconegut novel·lista, Oki Toshio, que en la cinquantena decideix visitar, per cap d'any, la ciutat on s'hi troba la dona Ueno Otoko, que va ser la seva amant de setze anys tot i que ell era un home casat que passava dels trenta i pare d'un fill. La relació adúltera va tenir poca durada i Oki va abandonar la noia embarassada que va tenir el fill prematur, una nena, la qual va morir poc després de néixer sense que la mare arribés a veure-la fet que va provocar l'intent de suïcidi d'Otoko i el seu posterior ingrés en un centre psiquiàtric. Vint anys després la dona s'ha convertit en una prestigiosa pintora i professora d'art que conviu amb una deixeble que tindrà un molt rellevant paper en la vida d'Oki i en la del seu fill que ara és un jove universitari. 

Són també remarcables altres aspectes descrits en la novel·la derivats de la intensa passió amorosa de l'Otoko adolescent i del desenteniment del seu amant. La dona d'Oki s'assabenta en detall de la relació del seu marit amb la noia al transcriure a màquina el manuscrit de la novel·la on l'autor descriu sense amagar detalls d'aquells fets clarament autobiogràfics. També ho coneixeran, després, els lectors que hi donaran una bona acollida a la novel·la sobre la noia de setze anys. De la mateixa manera la història incidirà en l'alumna d'Otoko en la que farà germinar un potent desig de venjar la seva mestra. 

L'estil literari de Kawabata és d'un lirisme intens, manifest en aquesta obra plena  de descripcions preciosistes, on la recerca de la bellesa és tan evident que sovint el text sembla descriure pintures clàssiques japoneses, amb el seus paisatges emboirinats, les formes i textures dels cossos dels amants, les carícies, els temples budistes, les muntanyes i els boscos... Però, el que més intensament percep el lector és la profunditat de les emocions i els sentiments dels personatges. 

"Lo bello y lo triste" és l'obra més impactant que he llegit de Kawabata, autor que coneixia des de la meva joventut en ser premiat amb el Nobel de Literatura l'any 1968 i la immediata publicació en castellà de la novel·la "Una grulla en la taza de té" de 1952, per la popular editorial basada en subscripcions "Circulo de Lectores". Si sou dels que pensen que una de les poques i millors cosses que podem fer amb la nostra vida és gaudir de la bellesa, aquesta novel·la us complaurà. 

Per acabar s'ha de dir que va arribar a fer-se una versió cinematogràfica dirigida per Masahiro Shinoda l'any 1965, per tant tres anys abans de ser-li atorgat el Nobel de Literatura a Kawabata.

 

Fitxa

Autor: Yasunari Kawabata

Títol castellà: Lo bello y lo triste

Traducció: Nélida M. de Machain

Editorial: EMECE (Barcelona 2011)

Pàgines: 224

 

 

 

 

 

... -

La tècnica de l'aquarel·la

Les temperatures extremes de les primeres setmanes de juliol han passat deixant-nos unes xafogors pròpies de l'estiu, però, més moderades que les altíssimes temperatures de record històric que vam patir dies enrere. Coincidint amb aquest fenomen climàtic els plàtans d'ombra, que enguany mostren una frondositat exuberant, han decidit desprendre's de l'escorça caduca de forma simultània. Molts exemplars tenen ara un tronc llis, uniformement acolorit d'un verd blanquinós amb tonalitat que recorda el caqui, cobrint els escocells de pedaços de crosta. És un avançament del que passarà a la tardor quan el terra del carrer quedi cobert d'una capa de fullaraca ocre. Ara els arbres ofereixen l'aspecte dels adolescents de pell terça, nova, sense taques ni defectes. 

Són dos quarts de sis de la matinada. Han passat moltes hores des que vaig redactar el paràgraf anterior. He sortit a la galeria i m'ha emocionat contemplar Júpiter brillant intensament a 45º sobre l'horitzó a Llevant acompanyat per les velles conegudes constel·lacions i estrelles on he reconegut Taurus amb Aldebaran. Feia molt de temps que no contemplava un cel estelat com el d'avui, i m'ha alegrat i entristit alhora. He constatat una reducció d'agudesa visual, la que sempre acompanya el fet de fer-se gran. Tots els sentits es deterioren. Això m'ha fet pensar que potser aquesta serà una de les darreres vistes ben nítides que tindré del cel amb les estrelles que vaig conèixer en la adolescència estudiant un atles que mostrava el cel dels dos hemisferis. Sortint al pati a casa dels pares en les nits d'hivern comparava el que veia en el paper i m'omplia d'il·lusió localitzar Sírius, Artur, Vega o Aldebaran. La Polar i les Oses m'eren conegudes des-de l'infantesa. Com he dit més amunt encara no són les sis de la matinada i la brillantor de l'aurora no em permetrà visualitzar Orió, i decideixo tornar-me al llit. 

Des del llit estant veig per la finestra, orientada a llevant, com poc a poc va aclarint-se el cel on només resta Júpiter abandonat per la resta d'astres que l'envoltaven. M'entristeix aquesta sensació de desconnexió; de perdre (també jo) la companyia de l'entorn. Em pregunto - "Què puc fer?". No trobo resposta fàcil. Penso: "M'agradaria tenir, al menys, un interlocutor en qui confiar les meves angoixes, a qui demanar consell". Fugint del neguit em concentro en repassar els records de la lectura dels darrers dies. Es tracta de la molt coneguda i multipremiada autora japonesa Hiromi Kawakami de la qual he llegit, i rellegit, en castellà obres com: El mar es azul la tierra blanca, El señor Nakano y las mujeres, Amores imperfectos. Vidas frágiles noches oscuras, Abandonarse a la pasión... 

Recomano fermament llegir Kawakami, però penso que tot i ser rècord en vendes al Japó no és d'una lectura que pugui agradar a tothom. En tots els seus relats, on aparentment descriu fets irrellevants con el sopar fideus en una taverna o collir bolets de muntanya un dia festiu de tardor, traspua el drama existencial, l'evidència de solitud de la qual irremediablement no podem fugir. Aquesta solitud no està descrita, els esdeveniments de la quotidianitat la fiquen en evidència con un personatge més. Com el color blanc de les aquarel·les, on no hi ha cap pigment i l'element dibuixat està definit només per l'entorn.

 

 

 

... - 

Solitud aclaparadora

 

Ha passat el primer cap de setmana d'estiu, i també la festa de benvinguda que li fem a moltes regions de la mediterrània; això és la Revetlla de Sant Joan. Ara encarem el proper cap de setmana que serà el de la Festa Major de Terrassa. Són diades de vida als carrers, petards, cava, coques, música; i ocasió per aprofitar les hores de les curtes nits, quan les temperatures es moderen comparades amb les de les hores centrals del dia. Així doncs, per gaudir del clima estiuenc vaig aprofitar les darreres hores de la tarda de la vigília de Sant Joan per fer un passeig a la recerca de l'agradable brisa de la marinada canalitzada pels carrers d'orientació Sud-Nord del barri de ca n'Anglada. Des del carrer Sant Tomàs vaig accedir a l'Avda. de Barcelona passant per la porta del "Bazar Dahbi Decor", establiment que ocupa la cantonada que havia estat una popular i concorreguda botiga de roba per infants: la "Mari", com encara llueix en el rètol del primer pis. Actualment l'establiment està especialitzat en taules, cadires, miralls, làmpades, gerros, canelobres, caixetes, etc. tot fet de lluents metalls, vidre i marbre. 

Just a tocar del basar, compartint-hi part del xamfrà i amb la resta de façana en plena Avda. de Barcelona tenim la botiga de cotxes de segona mà i gestoria d'assegurances AR. Allà una ampla vorera permet disposar l'espai compartint-lo amb la parada de diverses línies de bus, una filera d'arbres amb bancs i un dels accessos a l'aparcament soterrat sota l'Avda Barcelona. El fresc derivat de la marinada era molt agradable en aquell indret així que vaig decidir-me a seure en un dels bancs que no ocupava ningú, a mig camí entre la marquesina de la parada del bus i l'accés a l'ascensor que condueix a l'aparcament soterrani.

En aquell observatori va envair-me la sensació de ser un espectador en una obra de teatre. Observava els usuaris del transport col·lectiu urbà. D'un llarg vehicle articulat que acabava d'aturar-se van baixar tres o quatre nens, seguits de dues mares, cada una duent un cotxet de nadons. Una magrebina, grassoneta, de més prop dels cinquanta que dels quaranta; la va seguir l'altra mare, potser de Guinea o Senegal, alta, prima i molt més jove que la primera que ja havia enfilat camí del carrer de Sant Tomàs; entretant la mare subsahariana va passar davant meu Avda. Barcelona amunt. Una parella de policies municipals motoritzats va arribar discretament, passant lentament per la franja semipeatonal, avinguda amunt, entre la marquesina de la parada del bus i la filera de bancs. Un dels policies parlava per l'aparell que duia penjat a l'espatlla dreta preguntant sobre la indumentària d'un presumpte delinqüent.

La majoria dels que hi passaven eren passejants, aprofitaven aquella hora de la fresca; encara, però, massa d'hora per sopar. Parelles de la tercera edat complint amb la prescripció facultativa de caminar, al menys mitja hora cada dia. Una d'aquelles parelles va mostrar intenció d'asseure's en el banc que jo ocupava. Tot i que hi havia lloc pels tres, vaig contestar a la seva salutació i excusant la meva fugida vaig dir: "Bé, doncs. Ja he descansat prou jo. Ara, segueixo avall el passeig"

Sense pla previst vaig dirigir-me avinguda avall amb prioritat a la recerca dels punts més airejats. Vaig dirigir-me a la façana del Centre Cívic Montserrat Roig baixant per entre la vorera i l'entrada pels cotxes a l'aparcament soterrani; passant després pel davant del solar destinat provisionalment a horts urbans, caminant-hi fins la propera cantonada ocupada des de fa més de mig segle per un temple Evangèlic. Potser allà va ser quan vaig prendre consciència dels anys que tinc. És, sens dubte, una edat provecta, tot i sense ser decrèpita, un munt d'anys que fa pensar en el temps que ens resta de vida d'una manera diferent. Més que mai cal plantejar-se com assolir i què fer amb els dies que ens resten a la guardiola, cada cop més exhaurida i amb dies, mesos o anys de menys qualitat. La maquinària envelleix, s'espatlla i no sempre hi ha possible guariment ni recanvis... Ara em fa mandra, però cal que hi pensi en com assolir i què fer amb el que em resta de vida. Entretant contemplaré la bellesa i gaudiré dels bons moments tal com m'ho permetin l'entorn i l'estat dels meus sentits.

 

 

...-

El maig florit de l'Ariel

 Pel post del corrent mes de maig podria comentar la recent lectura de l'excel·lent versió catalana editada per Proa de l'Ulisses de James Joyce; o el llibre, la lectura del qual actualment m'ocupa moltes tardes, aquest d'investigació històrica escrit per Carmen Llorca sobre la monarca espanyola del segle XIX Isabel II, Isabel II y su tiempo, en edició del 1973 de Círculo de Lectores, tot i que va ser publicat inicialment a Alcoy per l'editorial Marfil el 1956. 

Però, deixaré les ressenyes bibliogràfiques per una altra ocasió i m'ocuparé del pas accelerat del temps. Han passat quatre anys i el proper diumenge toca eleccions per renovar els càrrecs municipals. Certament la sensació és de constant acceleració dels esdeveniments; potser l'efecte determinat en part per l'edat que hem assolit: veiem el creixement dels infants, com passen a ser adults; l'arribada al climateri de les nebodes que al nostre parer fa quatre dies eren fadrines sortides de l'institut i ara els seus fills fa temps que festegen o s'han independitzat. El fet és que la vida se'ns escola con la sorra entre els dits i cal aprofitar els dies, les hores, ocupant-nos en activitats, d'oci, relaxants, culturals, o productives en qualsevol àmbit que ens permetin apuntar un saldo positiu en el llibre diari de les coses bones del dia. Una excel·lent amiga meva va teixí la sireneta de la imatge que il·lustra aquest post per complaure la seva infantil neboda entusiasta de Disney. Estic segur que el resultat de la feina acabada, més la satisfacció de pensar en l'alegria de la destinatària de la nina de ganxet en rebre per sorpresa la princesa Ariel, tot juntament amb la sensació d'haver aprofitat gaudint les hores ocupades en aquesta activitat serveix, a ben segur, per allunyar l'estrès i els malestars del dia.

Esperem entretant uns bons, o millor dit: justos i merescuts, resultats electorals, progressistes; destinats a la més ampla base de la ciutadania, sense exclusions ni odis al diferent. i que deixi en pura anècdota les brases mal apagades del racisme, la xenofòbia i el feixisme.

 

 

 

...

Converses sota la glicina

 Per aprofitar l'esplèndid matí d'abril després d'endreçar la cuina, el dormitori i la saleta d'estar vaig arreplegar el mòbil, el portamonedes, la bossa de la compra i la gorra de visera color caqui. Pensava estar-me una estona en el racó enjardinat de la plaça Bartomeu Casaus camí del centre comercial on havia de comprar provisions pel dinar del migdia. Cinc minut després seia al meu banc favorit a tocar de la columna cantonera de la pèrgola on lluïa una extraordinària floració de glicina vessant a sotavent la dolça i lleugera fragància de les enraimades flors de color lila. Entretant va aparèixer el meu veí Plàcid amb la seva cadira de rodes motoritzada que li permetia molta més autonomia i mobilitat de la que el seus més de noranta anys imposaven pel pas del temps.

- Bon dia, veí !

- Bon dia ! Em va respondre alhora que apropava el vehicle vora el banc de llistons de fusta situat a la meva esquerra. Va desconnectar l'aparell i lentament va aixecar-se i segué al banc.

- Com va tot? - Digué  mentre s'acomodava el camal del pantaló.

- Vaig fent. - Vaig dir-li - Ahir em va caure un bon tros de premolar quan menjava les llenties. No sé com va ser. El queixal no estava pas corcat, ni anteriorment havia sentit cap símptoma de problemes dentals. Haurà estat la fatiga de materials després de rossegar la rajola de torró d'Alacant del passat cap d'any.

Aixecant la vista en direcció a Ponent vaig dir indicant-li amb la mà esquerra.- Saps que allà, sobre el turó on comença el termini municipal de Viladecavalls, a menys de dos centenars de metres d'aquí va bombardejar l'aviació italiana al gener de 1938. Potser les tropes republicanes haurien instal·lat punts de defensa i observació. Investigadors sobre la Guerra Civil han descobert fotos en arxius italians que ho certifiquen.

- Sí. - Va contestar-me - El lloc és el punt més alt de la carena que delimita l'antiga parròquia de Santa Maria de Toudell, d'origen medieval, de la parròquia de Sant Pere. També és el lloc on van penjar al segle XVI unes dones acusades de bruixeria. Fet que juntament amb el bombardeig que refereixes demostra la inherent maldat i la toxicitat del gènere humà. La qual cosa explica que a Europa actualment tinguem una ferotge campanya bèl·lica activa des de més d'un any a Ucraïna que implica a Rússia contra el bloc d'occident vinculat a l'OTAN... Bloc del qual som part!

- Això em fa recordar aquells estols de micos que s'enfronten entre ells per un bocí de fruita- vaig dir.

Però Plàcid no va poder escoltar les darreres paraules de la meva observació, donat que un adolescent a lloms d'una moto de trial va empestar l'ambient amb la bafarada d'oli cremat i benzina a mig cremar generant un infernal seguit d'espetecs que superaven en molt el nivell de decibels tolerables.

Quan la molesta estridència va minorar vaig seguir dient. - Sí, Plàcid, sí. Les futures generacions tindran molta feina per arranjar els mals heretats i encarar el veritable progrés.

- També jo ho crec així. - Em contestà. Mentre amb la barbeta m'indicava el camí por on s'apropava un home no gaire alt, més aviat grassonet amb gorra i ulleres fosques que acompanyava, o millor dit, era acompanyat d'un preciós i educat setter irlandès de dos anys.

- Mira - prosseguí dient-me - en Joaquim de La Cogullada. Des de fa molts anys està ficat i té mà en l'Associació de Veïns. Podem preguntar-li què es pot fer contra aquesta agressió química-acústica que acabem de rebre.

- Molt bé ! Disculpeu-me, però, jo tiro via. Em quedaré sense els llonguets que m'agraden si no m'afanyo al super. Adéu, doncs!- Vaig dir, mentre m'aixecava i saludava amb un braç el Quim que s'apropava a l'acollidora ombra de les glicines.

 

 

 

...

Afecció als objectes

 

Avui escriuré d'aquell vincle afectiu que ens uneix a determinats objectes, experiències i records; i que, per descomptat, també pot estar dirigit a persones, ambients o situacions, és l'afecció. A còpia que avancem en la vida anem acumulant vivències, aprenentatges, vincles amb les persones del nostre entorn. El record del primer contacte amb algú, o amb determinat paisatge, o amb aquell objecte que ens acompanyarà al llarg de molts anys crea un efecte d'ancoratge. Més exactament és un efecte similar a l'arrelament dels vegetals. Com exemple em ve a la memòria una tarda d'agost, la catedral de Basilea amb les dues torres de més de 60 metres per una de les qual vam pujar, amb altres companys viatgers, fins la immensa campana de bronze. Recordo el seu tacte i la facilitat amb que podíem fer-la oscil·lar, amb evident risc de provocar un toc a deshora. A la sortida un dels viatgers circumstancials que m'acompanyaven va recollir un llibre amb signes d'haver estat utilitzat molt de temps. Era un llibre de cants de l'Església Evangèlica Reformada suïssa de llengua alemanya. El pispa era un noi que havia estudiat violí molts anys, a més formava part d'una coral de manera que les nombroses pàgines amb pentagrames van generar-li un atractiu irresistible. Aquell llibre va acabar parant a la meva biblioteca personal amb l'excusa de servir per aprendre alemany. Han passat bastants més de 40 anys d'aquell viatge però el llibre de cants evangèlics resta a la vista, entre altres, a casa meva. Aquest i molts dels meus llibres són lligams ferms amb la meva història personal, alguns provenen de la petita biblioteca del meu pare; manuals de tecnologia de la pell i el seu adobat, de la prestigiosa editorial catalana Gustavo Gili. 

El fet de l'arrelament, o de l'ancoratge, es dona amb tota mena d'objectes: mobles, indumentària, imatges. Un cas notable va ser el d'un col·lega de feina que per pressió dels seus fills va accedir finalment a canviar-se el vell cotxe per un de nou. L'home plorava quan va acomiadar-se d'aquella vella andròmina en cal concessionari. 

Som construïts de records, som persones amb consciència històrica. El nostre jo actual, el del moment present, és un edifici bastit de tot allò que hem estat acumulant al llarg de la nostra existència passada; de tal forma que quan s'arriba a una edat provecta podem contemplar l'edifici que ens defineix, sabent que no variarà gaire en els anys que en restin de vida. 

Cal, doncs, ser conscient que res és etern, tot s'acabarà algun dia. Serà el moment en que la bastida s'enderroqui. Potser no cal obsessionar-se per mantenir la construcció polida i lluent, tal com seria l'intent de conservar vius tots el records, els souvenirs, el objectes i moments de la nostra història. Dit d'una altra forma: cal renovar el fons d'armari i deslliurar-nos d'allò que en encadena al passat i no ens deixa viure lliurement gaudint el present, lleugers d'equipatge.

...

Tot cada dia és nou

 

D'aquí a poques setmanes l'escriptora i periodista Maruja Torres assolirà els vuitanta anys. Ahir a la nit "la Sexta" va emetre l'entrevista que Jordi Évole l'ha fet en un aparentment improvisat viatge a Roma. La que va ser tants anys referència d'opinió en el diari "El País" va expressar-se tal com esperàvem, contundent i sincera, amb la seguretat que dóna mirar des de un munt d'anys i d'experiències; sabent que el temps de vida s'acaba. Maruja Torres va dir que fer-se vell fa més por que anar a la guerra, la certesa de la mort propera és molt més gran en fer-se vell que el fet d'estar immers en un conflicte bèl·lic. 

Évole amb el virtuosisme de sempre ens va fer gaudir d'un passeig per la Roma entranyable, per la Piazza Navona i altres indrets històrics d'extraordinària bellesa, fins i tot en els dies grisos de boirina i pluja, amb poc ambient turístic, gaudint dels ristrettos i els capuccinos; tot conversant amb la Torres i més tard amb el barman que els atenia en una barra d'ambient íntim, vintage, de l'hotel on s'allotjaven. 

L'escriptora premi Planeta del 2000 i Nadal del 2009, entre molts d'altres premis i distincions, va exposar les seves històries més intimes: el seus avortaments, el seu "Me Too", el pare maltractador, el cruel assassinat del company fotògraf a Panamà...; la seva vivència de la sexualitat i les múltiples formes de gaudir-la. En definitiva va mostrar-se tal com és: una dona de vuitanta anys que no renuncia a viure el dia a dia: "per que cada moment, cada instant de vida, és nou". Cal concienciar-se que si pot ser dramàtic fer-se gran, pitjor és no arribar a envellir. 

En definitiva va ser un molt bon programa de l'Évole, i el seu extens equip, que demostra com és possible una programació de qualitat dirigida a un públic no infantilitzat ni narcotitzat per la basòfia tan abundant en les nostres pantalles.

 

...

Aprofitar la vida

Dies enrere vaig anar a cine, al de veritat, al de la gran pantalla i les diverses files de butaques renglerades en pendent. Feia anys que no visitava una autèntica sala de projecció com cal. Els darrers cops van ser amb motiu de la pel·lícula "Tchindas" de temàtica LGTB a la qual vaig dedicar un post al novembre de 2015, i tres mesos després "La juventut", que va ser al febrer de 2016. Ambdues van ser comentades en aquest bloc. 

El tema principal del film "Living" de l'any 2022, dirigit per Oliver Hermanus és prou conegut i bastament tractat per diversos autors. Per exemple em ve a la memòria "Mi vida sin mí" d'Isabel Coixet. El protagonista de la història descrita per Akira Kurosawa a "Ikiru" del 1952, de la qual "Living" és un fidel remake, és diagnosticat d'una malaltia en estat que no pot tractar-se. El pacient afronta la realitat de que li queda poc temps de vida i actua en conseqüència. Els lectors de més edat segur que han viscut situacions similars en l'entorn familiar o social. Personalment ho he viscut diversos cops. He sentir la greu comunicació: "... vinc a dir-te que em queda poc temps de vida". En aquells moments m'he quedat sense paraules. Com en aquell vers de Rafael Alberti, tot i que va ser escrit en un altre context: "Las palabras entonces no sirven, son palabras". 

El film d'Oliver Hermanus situa l'acció en el Londres després de la II GM  mentre que Kurosawa descriu el mateix fet en Tòquio. La composició de les imatges, el format de la pantalla, les taules dels funcionaris plenes de piles de documents, el ritme pausat... són alguns dels elements que agermanen i homenatgen la versió de Kurosawa, alhora inspirada en la novel·la de L. Tolstoi "La mort d'Ivan Ilich. 

La versió d'Oliver Hermanus, com la de Kurosawa, ens ofereix l'oportunitat de fer una intensa reflexió sobre el sentit de la vida i la consciència de la pròpia mort. Seria interessant preguntar-nos què faríem de la resta de la nostra vida si tinguéssim, com els alls, data de caducitat de menys de sis mesos. El film tracta molts altres temes derivats del fet de viure i de conviure. També fa reflexionar sobre la tasca dels funcionaris i tota mena de servidors públics, con ara els polítics. Sens dubte són questions actuals que no podem deslligar de la condició humana.

 

 

Fitxa: 

Títol: "Living" (Viure)

Director: Oliver Hermanus

Guió: Kanzuo Ishiguro.

Durada: 102 minuts

Actors: Bill Nighy, Aimee Lou Wood, Tom Burke, Alex Sharp, Adrian Rawlins

Any: 2022

Països: UK, Japó, Suècia

Gènere: Drama

Música: Emilie Levienaise-Farrouch

 

...