dimarts, 26 d’octubre de 2010

El quadern gris


Amb motiu del centenari de naixement de Josep Pla (Palafrugell, 1897-Llofriu, 1981) el grup editorial Cercle de Lectors va publicar, en el 1997, el conegut recull de comentaris i observacions en forma de dietari i denominat per Pla com “El quadern gris”, escrit entre el 8 de març de 1918 i el 15 de novembre de 1919, publicat per primer cop el 1966, amb reelaboracions confirmades. El període comprès en el dietari coincideix amb els darrers cursos de llicenciatura de Pla en la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona.

El dietari de Pla està farcit de descripcions de les gents i del paisatge tan familiar: Pals, Palafrugell, Calella, Llafranc, Begur, Calonge, Torre Valentina, Palamós... el far de Sant Sebastià, Aigua-Xelida...

Es remarcable el contrast entre la vida rural, dura però atemperada de l’Empordà i el món barceloní post-bèl·lic, estudiantil, dels cercles literaris i les tertúlies. Magnífica l’avaluació de determinats professors, dels seus tics i dels estudiants "calaveres" que diria Larra.

Després d’iniciar-se en “ciències” i sortir malparat del xoc amb el professorat (i amb els estudiants) va passar a ”lletres” i acabà essent advocat; però, a la vista de l'opinió que Pla té dels professionals de les lleis, citada més avall, no és gens estrany que mai excercís del seu “Dret”.

Mireu el que deia Josep Pla el 12 de març de 1919 en el dietari:

... A la Universitat, saber compta ben poc: el principal és aprovar. He passat cinc anys de la vida en una facultat de Dret: no he sentit mai parlar, ni per medecina, de Justícia. La paraula mateixa no l'he sentida mai pronunciar. Hauria estat probablement desplaçada en un ambient que pretén crear murris, més que persones d'un cert equilibri humà. Així, l'establiment docent dóna armes fortes als febles i esguerrats morals, als petits ambiciosos, als nyeus-nyeus desenfrenats, als fanàtics, als pedants. S'hi aprenen totes les arts de la simulació i de la traveta, de l'adulació, de l'habilitat. No s'hi lluita mai amb noblesa i claredat. Els temperaments forts, la Universitat els ofega, els corromp.

L’irlandès Jonathan Swift (1667-1745) ja s’havia expressat, referint-se als lletrats, en termes de similar pessimisme en l’obra satírica i plena de crítica a la societat del seu temps: “Els viatges de Gulliver”, publicada el 1726, i ara considerada erròniament un conte d’aventures fantàstiques dirigida als infants.

Retornant al dietari de Pla: És del tot recomanable llegir-lo, fins i tot pels estudiants de les Facultats de Dret.

dilluns, 18 d’octubre de 2010

La TV Celestina



Tarda de dilluns, cel blau intens sense núvols, típica de tardor catalana refrescada amb un ventet de garbí. Miro de llegir un bon gruix del dietari “El quadern gris” de Josep Pla. Una edició del Cercle de Lectors feta el 1997, en commemoració del centenari del naixement de l’autor. Deixo el punt del llibre a la pàgina 428 (el llibre consta de 711 pàgines); l’haig de retornar a la biblioteca la propera setmana. Tot hi haver tancat la porta de l’habitació, que em serveix d’estudi, m’arriba una mena de rebombori, un garbuix de sons esmorteïts plans i greus; provenen d’un programa que en aquest moments emet la televisió d’Andalusia. A casa ens arriba el seu senyal analògic perquè el distribueix la mancomunitat de veïns després de capturar-lo via satèl·lit. Algunes tardes la senyora Consol, mentre fa la feina, mira aquest programa. És un format de celestinatge conduït pel popular productor i presentador Juan José Bautista (Juan y Medio) on es posa en contacte persones “d’edat avançada” amb finalitats de cercar companyia i afecte. Els diàlegs solen ser com el següent:

-Presentador. – Cecilia, ¿Cómo quiere que sea el hombre que la llame?
-Cecilia. –Pues, que sea serio, formal; que le guste salir; que no fume ni beba; que no sea separado ni divorciado... Que le guste el campo...
-Presentador. –Cecilia, tenemos al teléfono a Manuel, viudo de 70 años y a Francisco, viudo de 72 años...


Però, la càndida innocència no resulta gratis. L’enorme quantitat de temps i de recursos tècnics esmerçats en aquesta mena de teràpies propies de llars de l’ancianitat a algú pot semblar discutible; sobre tot quan ho fa una entitat pública, com és una televisió autonòmica (Canal Sur), que ens costa molts milions d’euros als contribuents.

dijous, 14 d’octubre de 2010

Melmelada de figues


Sovint els amics i familiars que tenen una figuera a l’hort o al jardí tenen una sobreproducció puntual de figues al començament de la tardor. Tot i que ells ens conviden a fruir d’aquesta deliciosa fruita mediterrània, i bíblica, en el millor del seu punt la gran quantitat de figues, per exemple de la varietat coll de dama com les de la foto, aconsella elaborar-les de manera que durin fins la propera temporada. Un procediment que aplica i ens explica la nostra amiga Antònia és el següent:

Preparem: Pots de vidre ben nets que tanquin hermètics, figues i sucre. La quantitat de sucre serà un quart del pes que fan les figues un cop netes i sense pell. Així, per quatre quilos de massa de figues sense pell caldrà un quilo de sucre.

Procediment: Tenint les figues a l’abast tindrem dos recipients ben a mà; un per posar al foc, una olla farà la feina de forma excel·lent, on dipositarem les figues netes i pelades i un altre ple d’aigua clara per netejar-nos quan calgui els dits i el ganivet. Amb molta cura anirem pelant les figues que deixarem en el recipient que anirà al foc. Un cop pelades totes les figues es trituren i es posa l’olla al foc, remenant de tant en tant, fins que faci flop flop. Llavors afegirem el sucre, sense deixar de remenar, i ho mantindrem al foc uns 15 minuts més. Retirem l’olla del foc i comencem a omplir els pots que de seguida tancarem hermèticament. Un cop plens els pots els ficarem en un altre recipient amb aigua freda i ho portarem al bull. Quan comenci a bullir tancarem el foc i ho deixarem refredar sense treure el pots de l'aigua. I ja està... La melmelada preparada per a un any.

Bon profit!

NOTA: Hi ha qui posa aigua, suc de llimona, canyella, més sucre... Però, el procediment de la nostra amiga Antònia és el que hem transcrit aquí.

dilluns, 11 d’octubre de 2010

Tri-ident


L’Arsenio Escolar, un periodista dels diaris digitals, o numèrics dit amb terminologia més afinada com solen fer els francesos, ha escrit recentment sobre els noms castellans: Mafalda, Mencía, Urraca... I això m’ha fet venir a la memòria el nom de la taverna que des de molts anys enrere consola els assedegats clients del carrer de la patrona de la música del meu barri; i de més lluny també.

L’antiga carboneria dels anys cinquantes, víctima del progrés energètic, va esdevenir botiga d’embotits, pernils i vins de Moriles o Montilla assolint el nom de designació popular “La bodeguilla el Luque”. Més tard va ser un bar, de patrocini lluminós, retolat “Doña Mencía” en memòria del poble cordovès d’on eren originaris els propietaris; per descomptat que ningú feia servir el nom oficial. Després va començar a ser anomenat “El bar de Pepe”, fet coincident amb canvi de gestor, administrador i cambrer amb motiu de la senectut del propietari que cedí les claus de la porta i de la caixa al fill gran, Pepe. A finals del segle XX els canvis econòmics, de clients i de costums van fer trontollar el negoci de manera que el bar va ser traspassat a uns nous propietaris els quals el van transformar en bar restaurant només de dies feiners amb menú del dia de 10 euros; va ser quan van canviar el rètol de la porta per “Bar el Trident”; nom que avui conserva tot i que ha anat canviant de propietaris múltiples vegades.

Creieu-me, un únic lloc amb tres o quatre noms; molt entranyable i amb molta història.

diumenge, 10 d’octubre de 2010

Fangs


Més de cinquanta anys abocant els residus de la purificació de la bauxita (procediment que requereix grans quantitats de sosa càustica i aigua) han fet vessar el vas, tal com havia de ser tard o d’hora. En el cas de l’empresa MAL Hungarian Aluminium el que ha sobreeixit, amb efectes catastròfics el passat dia 4 d’octubre, ha estat la sopa alcalina corrosiva que resulta de la separació de les impureses fèrriques de la bauxita.

Alguns reporters, parlaven erròniament de l’acidesa del vessament que ha causat morts i desenes de ferits. Cal recordar que el fang corrosiu (pH13) ho ha estat per la seva alcalinitat, el contrari del que fan els àcids.





Com moltes altres catàstrofes industrials aquesta ha estat 100% per causes humanes. No ha estat pas un accident. Quan, de petits, jugavem a fer dics en les aigües de la riera vèiem com finalment sempre (ho repeteixo: sempre) els dics acabaven col·lapsant: apareixia un petit fil d’aigua que arrossegava part del dic, primer a poc a poc; però, en pocs segons el cabal de la fuga s’incrementava exponencialment esdevenint impossible d’aturar, i au! Tornem-hi a començar... La propera bassa hauria de construir-se amb els “corners” més arrodonits i amb una clara indicació de nivell màxim admissible.

En el poble de Kolontar les analítiques del dia després, encarregades per Greenpeace, mostraven que els rierols portaven (a més de gran quantitat d’hidròxid sòdic i sals fèrriques) 110mg/kg d’arsènic, 1.3 mg/kg de mercuri i 660 mg/kg de crom; una sopa molt poc recomanable.

dissabte, 2 d’octubre de 2010

Crisi i realitat


-¿Cal retornar al proteccionisme?

No sempre coincideixen en el temps confirmacions tan nítides d’una mateixa realitat des de diferents perspectives; parlo de la crisi. Casualment, o no per casualitat, en les darreres 24 hores m’ha arribat un allau de mostres del desastre econòmic que ens envolta. Situació inquietant, sobretot el dia després de la “Vaga General” del passat 29 de setembre, quan a la CNN un parlamentari catalanista deia que el seu programa inclou com un punt fonamental la protecció al sector primari. Certament els pagesos i ramaders són, cada cop més, escanyats pels clients, pels distribuïdors, pels subministradors de matèries primeres i pel sistema fiscal. Aquest maltractament si no l’aturem tindrà conseqüències nefastes directament pel conjunt de la població i del país.

Un altre sector maltractat és el del petit i mitjà empresari. Un ciutadà que posa a disposició de la societat el seu patrimoni, enlaira una empresa, dóna treball a un grup de persones, i quan ha de menester suport financer, fiscal o institucional (no parlem de suport sindical) troba que està més sol que l’Adam abans que li traguessin una costella.

En l'àmbit personal aquests altres efectes de la crisi m’han aclaparat a l’inici d’octubre: Un meu amic, l'Àngel Hervàs, ha esgotat el contracte amb un petit empresari del sector elèctric, l'Empar Sollana fa molts mesos que cerca feina vanament en el sector serveis; una altra dona de la família que treballa en la indústria tèxtil, vestigi del que era nucli productiu de la comarca, ha estat convocada a una reunió el proper dilluns perquè l’empresa s’ha quedat sense diners per pagar sous. No cal recordar que jo mateix sóc a l’atur des de desembre de 2005. Quan he baixat a comprar, el pa de cada dia, un veí m’ha comentat que a l’empresa on treballa la seva dona (serveis municipals a escoles) han de retallar 30 llocs de treball i que el criteri serà fer fora els treballadors amb més antiguitat. L’home creu segur que la seva dona serà acomiadada.

Finalment, ¿qui no té coneguts que avui dissabte estan treballant per recuperar les pèrdues de la festa “proletària” del 29S?