dilluns, 25 de gener del 2021

Assolejat matí de febrer



 Vull disculpar-me, primer de tot, per cansar-vos amb el següent relat; el qual no és més que un senzill exercici d'escriptura fent servir el recurs del diàleg entre el narrador i una altra persona. En aquest cas entre un oncle i la seva neboda, en el que suposem un matí de febrer. Tant els diàlegs com els personatges i les situacions esmentades són totalment fictícies i no tenen cap relació amb persones ni fets reals. També he de dir que el tema m'ha estat inspirat pel film de Yasujiro Ozu "Banshun" de 1949, primer de la no oficial trilogia de Noriko.

***

Un diumenge d'hivern tardà, fent hora per l'aperitiu, passejàvem pel parc de Sant Jordi davant la Masia Freixa. Vaig fixar la mirada en el polit marbre sense venes ni clapes que convidava a seure-hi sota la glorieta de filigrana de ferro forjat tot pintat de blanc òxid de titani; vaig a fer-ho, després de verificar l'absència de pol·len de les coníferes que ens envoltaven. Acomodant-me contra la columna dissenyada per a que pugessin els gessamins i altres enfiladisses vaig fer un gest, amb el palmell de la mà amunt, assenyalant l'espai a l'altre banda de la columna a la neboda Diana que duia el cotxet del seu nadó de tres mesos que aleshores dormia plàcidament.

 - Què penses de la separació del la teva cosina Palmira? - Vaig preguntar-li.

 - Semblava una parella ferma i ben consolidada. -Va dir-me. -Però, en realitat des de fa anys que havíem observat un refredament de la relació. Contínuament discutien per qüestions domèstiques irrellevants: la neteja del jardí, les visites dels amics i companys de feina, l'ús del garatge com a magatzem dels cunyats... Aquesta separació la veiem venir.

 - Si, també nosaltres ho havíem observat- Vaig dir-. Ara que ella ha retornat a casa del pare podrà fer-li companyia i atendre'l com cal.

 - Sempre ha estat la filla que més bé s'avenia amb l'oncle Gerard, -va dir la Diana- potser per ser la més petita; i per haver-se quedat orfe de mare als catorze anys.

 - Cal tenir en compte - Li dic jo - que les seves tres germanes han considerat sempre que del futur i de la cura del pare se n'encarregaria la Palmira. Elles tenen compromisos, la pròpia família, la feina... i, a més, viuen lluny: la Joana a Sabadell i la Glòria a Boltanya, allà, mig perduda entre muntanyes; i apa que la Maria Dolors... a Bielefeld, al Nord d'Alemanya; més de deu anys fa que no la veiem!

- La cosina -Va dir la Diana - no para d'explicar a tothom que la gota que va fer vessar el got, va ser l'aventura, el flirt, o com vulguis dir-li al tonteig del Paül amb una mare de l'AMPA; un foc d'encenalls que s'ha extingit per ambdues parts. Però, sospito que a la Palmira l'ha vingut de perles per assolir l'impuls biològic gens amagat de tenir cura del pare. Més ara, que ha vist el moment òptim, quan els seus fills volen sols, i en Gerard cada cop està menys capacitat per viure sol.

 Va fer-se un llarg silenci mentre la Diana s'apartava un rínxol atzabeja del front amb la mà esquerre atenent alhora el petit Marc que en aquell moment obria els ulls rondinejant dins el cotxet; despertant-se potser pel run-run de la nostra conversa i també pel sol viu que emergia darrere la cúpula de la torre de la Masia arribant-li al rostre.

 - La tesi de que l'estat del pare ha estat determinant en la separació - Va dir la meva neboda.- es confirma per la gran preocupació que la Palmira va assolir arran l'oncle Gerard quan ell va patir aquella petita embòlia al maig de l'any passat. Els cosins vèiem que dedicava molta més atenció al seu pare que a la pròpia família. Actitud molt natural. Després va venir el descobriment de la infidelitat del Paül; el qual malgrat les seves súpliques i llàgrimes mai no ha obtingut el perdó pel seu pecat.

Vaig fer un imperceptible gest d'assentiment mentre m'ajustava la gorra Fernández y Roche i ens aixecàvem per iniciar el retorn a casa dirigint-nos a la sortida del parc per la plaça Freixa de camí al carrer Volta.

 

 

 

...

dissabte, 16 de gener del 2021

De pares i fills

Fotograma de "Tokyo monogatari", 1953

La Casualitat ha guiat una estimada neboda a fer-me un inesperat regal aquestes passades festes de Nadal i Reis, i, la Fortuna ha fet que aquest hagi estat la voluminosa història del cine de Philip Kemp, originalment publicada a Londres l'any 2011 amb el títol: "Cinema. The Whole Story". Un magnífic llibre, el qual tal com era d'esperar presenta una successió dels directors més rellevants, i els seus films, des de començament del segle XX fins la primera dècada del XXI. Una nit, després de sopar, vaig començar a fullejar-lo amb intenció de fer-li una breu ullada i al final va enganxar-me l'atenció prop de dues hores. En l'apartat del cinema japonès figura el títol de Yasujiro Ozu "Cuentos de Tokio" de 1953, present en la meva llista d'imprescindibles des de que vaig comentar en aquest mateix bloc el remake que vam gaudir al Catalonia sota el títol "Una familia de Tokio" de 2013, excel·lentment dirigit pel que havia estat assistent de direcció d'Ozu, Yoji Yamada.

Immediatament després de tancar el llibre, vaig connectar l'smart-TV i vaig cercar el desitjat film d'Ozu. Allà hi era, una excel·lent versió original de gran qualitat i sotstitolada en castellà. El tema troncal del film, de més de dues hores, és la relació pares fills. Ozu planteja la diferència, i la subtil tensió, entre el que és mirar pel benestar i la seguretat dels fills i la voluntat d'independència i necessitat de viure la pròpia vida prenent les lliures decisions dels fills pel seu futur. També ocupa un paper important el rol de la nora vídua; s'ha de recordar que Japó havia sofert pocs anys enrera els estralls d'una sagnant derrota bèl·lica; la nora manté el dol pel difunt espòs set anys després i és la que se'n ocupa dels ancians sogres més que els fills biològics. M'agradaria donar-vos més detalls però no vull desentrellar més dades del film.

Molt agradable l'ús de la càmera, en llargs plans estàtics, a l'alçada dels ulls com quan seiem sobre un coixí en el tatami; sense amoïnar-nos pel pas del temps, sobre tot en les escenes on l'avi protagonista, conversa, fuma les seves cigarretes o beu sake amb els vells amics fins emborratxar-se.

En definitiva, un film imprescindible que heu de mirar amb calma, amb desconnexió del temps. Que toca la sensibilitat i les fibres més intimes dels que sou pares, i també dels que sou o heu (hem) sigut fills.

 

 

Fitxa tècnica:
Títol original: Tokyo monogatari
Títol castellà: Cuentos de Tokio
Direcció: Yasujiro Ozu
Any: 1953
Guió: Yasujiro Ozu, Kogo Noda
Música: Takinori Saito
Fotografia BN: Yuuharu Atsula
Actors: Chishu Ryu, Chieko Higashiyama, Setsuko Hara...
Gènere: Familia, ancianitat
Durada: 139 min.
 

 ...