Vull disculpar-me, primer de tot, per cansar-vos amb el següent relat; el qual no és més que un senzill exercici d'escriptura fent servir el recurs del diàleg entre el narrador i una altra persona. En aquest cas entre un oncle i la seva neboda, en el que suposem un matí de febrer. Tant els diàlegs com els personatges i les situacions esmentades són totalment fictícies i no tenen cap relació amb persones ni fets reals. També he de dir que el tema m'ha estat inspirat pel film de Yasujiro Ozu "Banshun" de 1949, primer de la no oficial trilogia de Noriko.
***
Un diumenge d'hivern tardà, fent hora per l'aperitiu, passejàvem pel parc de Sant Jordi davant la Masia Freixa. Vaig fixar la mirada en el polit marbre sense venes ni clapes que convidava a seure-hi sota la glorieta de filigrana de ferro forjat tot pintat de blanc òxid de titani; vaig a fer-ho, després de verificar l'absència de pol·len de les coníferes que ens envoltaven. Acomodant-me contra la columna dissenyada per a que pugessin els gessamins i altres enfiladisses vaig fer un gest, amb el palmell de la mà amunt, assenyalant l'espai a l'altre banda de la columna a la neboda Diana que duia el cotxet del seu nadó de tres mesos que aleshores dormia plàcidament.
- Què penses de la separació del la teva cosina Palmira? - Vaig preguntar-li.
- Semblava una parella ferma i ben consolidada. -Va dir-me. -Però, en realitat des de fa anys que havíem observat un refredament de la relació. Contínuament discutien per qüestions domèstiques irrellevants: la neteja del jardí, les visites dels amics i companys de feina, l'ús del garatge com a magatzem dels cunyats... Aquesta separació la veiem venir.
- Si, també nosaltres ho havíem observat- Vaig dir-. Ara que ella ha retornat a casa del pare podrà fer-li companyia i atendre'l com cal.
- Sempre ha estat la filla que més bé s'avenia amb l'oncle Gerard, -va dir la Diana- potser per ser la més petita; i per haver-se quedat orfe de mare als catorze anys.
- Cal tenir en compte - Li dic jo - que les seves tres germanes han considerat sempre que del futur i de la cura del pare se n'encarregaria la Palmira. Elles tenen compromisos, la pròpia família, la feina... i, a més, viuen lluny: la Joana a Sabadell i la Glòria a Boltanya, allà, mig perduda entre muntanyes; i apa que la Maria Dolors... a Bielefeld, al Nord d'Alemanya; més de deu anys fa que no la veiem!
- La cosina -Va dir la Diana - no para d'explicar a tothom que la gota que va fer vessar el got, va ser l'aventura, el flirt, o com vulguis dir-li al tonteig del Paül amb una mare de l'AMPA; un foc d'encenalls que s'ha extingit per ambdues parts. Però, sospito que a la Palmira l'ha vingut de perles per assolir l'impuls biològic gens amagat de tenir cura del pare. Més ara, que ha vist el moment òptim, quan els seus fills volen sols, i en Gerard cada cop està menys capacitat per viure sol.
Va fer-se un llarg silenci mentre la Diana s'apartava un rínxol atzabeja del front amb la mà esquerre atenent alhora el petit Marc que en aquell moment obria els ulls rondinejant dins el cotxet; despertant-se potser pel run-run de la nostra conversa i també pel sol viu que emergia darrere la cúpula de la torre de la Masia arribant-li al rostre.
- La tesi de que l'estat del pare ha estat determinant en la separació - Va dir la meva neboda.- es confirma per la gran preocupació que la Palmira va assolir arran l'oncle Gerard quan ell va patir aquella petita embòlia al maig de l'any passat. Els cosins vèiem que dedicava molta més atenció al seu pare que a la pròpia família. Actitud molt natural. Després va venir el descobriment de la infidelitat del Paül; el qual malgrat les seves súpliques i llàgrimes mai no ha obtingut el perdó pel seu pecat.
Vaig fer un imperceptible gest d'assentiment mentre m'ajustava la gorra Fernández y Roche i ens aixecàvem per iniciar el retorn a casa dirigint-nos a la sortida del parc per la plaça Freixa de camí al carrer Volta.
