Gaudint de l'Anella Verda

Seguint la prescripció facultativa dirigida a reduir els perills de l'alt nivell de colesterol en sang, vaig fer a començament de primavera una caminada de poc més d'una hora per un dels circuits recomanats per l'Ajuntament de Terrassa. No va ser exactament la ruta descrita en els full municipal, la vaig estendre un xic més per l'entorn del tram Est de l'anomenada Anella Verda de Terrassa.

La ruta comença en el pont del carrer Extremadura sobre la Riera de Les Arenes ben passades les cinc de la tarda, amb un clima ideal per fer senderisme, temperatura agradable i brisa lleugerament forta de llevant. Seguint el carrer d'Extremadura s'arriba a una rotonda a partir de la qual el carrer canvia el nom pel de Ciutat Real comença amb una pujada que condueix al Centre d'Assistència Primària Est, aquí el carrer arriba a una plana. Seguint un centenar de metres més enllà s'arriba al carrer del País Basc just on s'acaba la trama urbana de la ciutat. Aquí comença un camí sense asfaltar que comunica amb l'Anella Verda de Terrassa que al llarg d'uns 35 km rodeja tota la ciutat. Vaig seguir per un camí menys remarcat que em permetia anar en direcció Sud per la carena d'una plana delimitada entre dos torrents que conflueixen a tocar, pel l'Est, amb els terrenys de l'Hospital de Terrassa, i per l'Oest amb el cementiri municipal. El camí cada cop es feia més difuminat, arribant a ser purament el marge d'un cap recentment llaurat sense traça d'haver estat trepitjar per humans, ni tant sols passejants de gossos. Així, després d'una lleugera baixada vaig topar amb el barranc que delimitava els dos torrents confluents. Obligat a retornar vers les meves passes ignorant de la normativa vigent vaig infringir-la trepitjant els terrenys de conreu, era fora de camí. Aquell indret costerut, ple de puntxosos cards (Silybum marianum) i del que suposava males herbes; era un camp en evident estat de guaret. Així vaig obtenir la foto de l'encapçalament. S'ha de dir que en aquell camp havia deixat de tenir gent a la vista. En tot aquell espai hi era jo sol i el vent que em brunzia a les oïdes. De sobte un gran estol de tudons va enlairar-se a uns quaranta metres davant meu, just on jo em dirigia oferint-me un espectacle meravellós, fent-me sentir una emoció gratificant. Una estona després retornant per Torresana vaig sentir novament una gran satisfacció al descobrir el parc de Gernika, que és una preciosa pineda delimitada entre els carrers de Guipúscoa, d'Àlaba i els blocs d'apartaments del carrer del País Basc.

 

 

...

La pell i la llana

Malgrat la dèria del pare per alliberar-se de la dependència del treball aliè al llarg de la seva vida mai ho va aconseguir. De petit va tenir una formació agrícola i de pagès, tot i que el seu interès professional era el ser fuster dels que feien portes y finestres. De les seves mans havien sorgit estris de casa: un banquet on sempre sèiem per enllustrar sabates, la tanca en forma de finestra a l'ampit del pou, un escriptori de tapa inclinada abatible, la gran gàbia per a conills amb tres departaments un d'ells amb cau de cria; i, altres estris que no cal enumerar. Però, l'autèntica activitat remunerada que va realitzar al llarg de la seva vida va ser la relativa a l'obtenció de la llana a partir de les pells d'ovella crues i assecades. Ell classificava les pells "pickelades" a la Baumann.

A la foto que acompanya aquest post veieu la fàbrica de cal Baumann, un empresari suís que també tenia negocis de tarongers en terres valencianes. En aquesta planta industrial només començava el procés de transformació de la matèria prima que hauria d'acabar en forma de peces de teixit aptes per a confeccionat vestits. Primer s'estovaven les pells amb aigua, després s'impregnaven per la part de la carn amb una pasta de sulfur de sodi i calç. Aquest depilatori dissolia l'arrel de les fibres de llana de forma  que permetia la separació absoluta de la pell per una banda i de la llana per l'altre. La llana es rentava en batans, s'assecava i restava llesta per passar a les indústries llaneres pròpiament dites. El segon producte, podem dir-li subproducte, però molt important econòmicament eren les pells que havien de ser netejades del sulfur de sodi; descarnades, procés consistent en eliminar tot rastre de carn, greix o altres teixits orgànics de la part interior de la pell i ficades en una salmorra d'àcid sulfúric i sal, quedant llestes per vendre-les a les adobaries després de ser classificades en diversos graus de qualitat en funció de la perfecció, llisura i la manca, o presència, d'irregularitats que presentés la flor de la pell.

La ubicació de la fàbrica "Ernesto Baumann S. A." era perfecta segons la millor logística de l'època: a tocar de l'estació de ferrocarrils, tot i que les oficines eren al número 1 de l'Avinguda Jacquard. Recordo perfectament que aquesta era l'adreça que constava a les nòmines del pare. Ara un bonic edifici modernista a càrrec de l'Ajuntament.

Als anys seixantes l'empresa va passar a mans de l'industrial català Colomer Munmany que va traslladar la planta a Vic fent un nou pas en la desindustrialització del textil de Terrassa. El grup Colomer Munmany havia estat lider mundial en la indústria de l'adob de pells. Els terrenys de la Baumann ara són cases unifamiliars.

Potser ja ho he explicat en altre lloc però a la vista de la foto recordo un accident lamentable que va ocórrer en els anys cinquantes del segle passat El pare va explicar-me que el transport de l'àcid sulfúric es feia en carro i que un dia, per col·lisió amb un tren, o pujant del pas a nivell que s'observa a la part inferior dreta de la foto per enfilar la porta d'accés a la planta del carrer Bartomeu Amat una de les grans garrafes de vidre, dites "damajuanas", va trencar-se vessant el líquid corrosiu sobre el cavall, el qual va ser sacrificar allà mateix per agents de la guàrdia civil d'un tret al cap.

...-

La plaça del poeta

Aquesta tarda hem passat per ca l'Oyone, la cosina de la mare. La dona de noranta-tres anys viu sola i tots els matins i tardes passeja pels jardins dels voltants agafada al caminador de quatre rodes amb cistella i sempre amb el seu inseparable gos de raça chow-chow; ja sabeu: aquell que sembla un os de peluix, i que és una bola compacta de pel color de terra i llengua blava.

He deixat la mare prenent el te que ha preparat la Kiyu, la noia que dóna un cop de mà a l'Oyone per endreçar-li la casa tres dies per setmana, i he aprofitat per fer una caminada de poc menys d'una hora pels carrers del voltant de l'avinguda de les Nacions Unides. El barri és modern amb grans espais oberts, verds de inversemblants i extensos prats de gespa que deixen la vista oberta a les muntanyes i els boscos del nord de la ciutat.

Després de caminar poc més de tres quarts d'hora he hagut de retornar a casa de la cosina, caminant a bon ritme, davant l'amenaça del cel que cada cop s'enfosquia més amb núvols llampeguejants. Vaig arrivar a la plaça d'Iu Pons, el poeta terrassenc nascut al 1902 a Barcelona, però que va viure gran part de la seva vida a Terrassa fins la seva mort el 1958. La pluja no semblava decidir-se a caure així que vaig seure en un dels bancs de fusta envellida per refrigerar-me una mica abans de recollir la mare i dissipar-me la suor que m'havia generat la xafogor ambiental i el bon pas per tal d'evitar la pluja.

La plaça que l'ajuntament ha batejat amb el nom d'un poeta local, poc conegut i poc publicat, però que havia estat membre de la Junta de la prestigiosa entitat cultural "Els Amic de les Arts", és un triangle frondós, amb la hipotenusa mirant a ponent; justament aquella és la vorera de l'extrem nord de la Ronda de Ponent. La plaça encara conserva el regust antic de les places de sòl de terra amb dos o més nivells, lluny de les modernes i inhòspites places "dures". Les capçades de les diverses espècies d'arbrat de la plaça fan un continu atapeït de fosques fulles: pins, avets, alzines, un grup de cinc oliveres i altres espècies que no conec. Tots plegats acullen nombroses espècies d'aus. És fàcil distingir coloms comuns de les tórtores i dels tudons. També he vist grups de cotorres argentines i he sentit el melodiós piular de  caderneres i altres aus petites. La plaça té nombrosos bancs de fusta renegrida pel temps i l'ombra permanent, disposats en cercle per afavorir la conversa entre els veïns que gaudeixen de l'acollidora frescor dels matins d'estiu.

Trons llunyans i la contínua caiguda d'olives encara no madures tallades pels tudons sobre meu van fer decidir-me anar a recollir la mare.

...-

Parc de Sant Jordi

"Repòs", escultura del terrassenc Ferran Bach-Esteve

Al juny de 1959, coincidint amb la Festa Major, va obrir-se al públic el parc de Sant Jordi i els seus jardins, que havien estat adquirits per l'Ajuntament de Terrassa al 1958 incloent'hi l'emblemàtica masia Freixa d'estil gaudinià encarregada per la família Freixa i Argemí a l'arquitecte modernista Lluís Muncunill.

Abans de tenir accés al parc els nens del meu veïnatge sovint fèiem incursions a la plaça del Progrés, a uns quinze minuts caminant des del nostre carrer. Era el lloc més proper on hi havia un parc infantil amb un parell de gronxadors que publicitaven les xocolates Torras i un tobogan de llistons de fusta polida. Els pares, i també els mestres a l'escola, ens havien advertit del perill d'aquells enginys, doncs per aquelles dates havia mort un nen en caure del gronxador i rebre un cop fatal. El parc de Sant Jordi, tan oportunament obert al públic en aquells anys, ens permetia una nova opció d'esbarjo: passejar per carrers de pedretes que cruixien amb cada petjada vorejats d'alts xiprers; fonts, basses amb carpes de colors; pesants i rústecs bancs fets amb mig tronc d'arbre; boniques i baixes tanques de boix acuradament retallades per experts jardiners conformant geomètrics espais destinats a una ample gamma de rosers; i, sobre tot ens despertava molta admiració una gruta de rocalla artificial que pretenia ser la cova d'on sorgia una petita font natural. Al Nord de l'edifici principal tenim la glorieta de sis columnes amb cúpula de ferro forjat pintat de blanc. A Ponent encara s'ubica l'emblemàtic Sant Jordi renaixentista, copia de l'original que es mostra a Florència realitzat per Donatello al segle XV. Al Sud-Est, a tocar del carrer Nicolau Talló, dues escultures de Frederic Marès "La filadora" i "La lectora" marcaven l'accés a la zona de jocs infantils, actualment no hi són. Però, també a Ponent, més enllà de l'estàtua de Sant Jordi, en el camí principal que travessava el parc de Llevant a Ponent una discreta figura femenina obra de Ferran Bach-Esteve coronava la font d'aigua situada entre els dos accessos a la bassa circular d'uns dotze metres de diàmetre amb una illa descentrada que conté una petrificada foca. L'escultura de Bach-Esteve, la noia nua que il·lustra aquest post, va ser retirada després de patir diversos actes de vandalisme; ara, restaurada, es conserva en el cementiri municipal.

Una tarda nítida i lluminosa d'aquells primers anys vam passar amb altres nens de la colla pel parc; allà una noia de llargs cabells amb tirabuixons pintava a l'ombra dels plataners sobre un llenç potser un contrallum dels xiprers que envoltaven la rèplica del Sant Jordi renaixentista. Amb una mica de por per l'agosarat de la nostra intrusió tafanera vam apropar-nos a mirar el que havia plasmat la pintora en la tela del cavallet. No recordo gens l'estat de progrés de l'obra pictòrica per que en aquell moment un home jove d'aspecte engominat i fanfarró vestit de clar que s'havia apropat des del darrere a la noia dirigint-se al grup de nens va preguntar-nos: "¿Qué es más bonita la pintura o la pintora?".  La noia va envermellir mirant-nos amb ulls d'implorar quelcom incomprensible, semblava que demanava auxili. Nosaltres vam marxar sense respondre. Jo un xic desconcertat, com qui descobreix un nou aspecte desagradable d'un món ple d'incerteses, molt diferent de l'Arcàdia esperada. 

  

...

Magnòlies

Ahir al migdia vam acompanyar l'anciana iaia de Norberta Rius (la cosina "Berta" de qui en un altre post us feré cinc cèntim) a la rutinària visita  trimestral amb el reumatòleg de "Consultes Externes".

Per ser el primer dia d'estiu la calor i la radiació solar era excessiva, tot i que una brisa de Mestral feia agradable l'estada en un dels bancs a la vorera de Llevant, sota l'ombra dels frondosos plataners, del carrer anomenat "Rambla de Sant Nebridi". Sent dilluns no ens estranyava que sovint passessin per davant nostre, carregats amb la compra on sovintejaven les barres de pa, els clients d'un conegut i proper supermercat que te sortida a dos carrers un d'ells el de Miquel Vives, el qual creua perpendicularment la Rambla de Sant Nebridi al Nord nostre, just a la dreta.

Des d'on seiem, esperant que la iaia surti de la consulta mèdica, gaudim d'un subtil i agradable perfum que de seguida descobrim provenint de les magnòlies que decoren la vorera de Ponent. Des del nostre banc contemplem gran part de l'Auditori Municipal; més aprop nostre, fent cantonada entre Miquel Vives i Rambla de Sant Nebridi hi ha un edifici dedicat a residència d'estudiants i més al Sud, separat per una ampla zona d'aparcament de la UPC, tenim el modern edifici del Grup de Biotecnologia Molecular i Industrial, tal com mostra la foto. Qui havia d'imaginar-se que les noucentistes instal·lacions tèxtils de "Pepito Sala" esdevindrien un espai destinat a la Cultura, la Ciència i la Tecnologia més capdavanteres.

...-

Escocells i altres reparacions

Sembla que és temps de reparacions: Dilluns van canviar el vidre de la porta del carrer del meu edifici, una gran peça de 2 metres per 95 centímetres; el vidre vell s'havia (o l'havien) esquerdat en una perfecta línia a 45º des de la maneta a fins el terra. Avui la brigada d'obres municipal està reparant, tal com ja ho havia anunciat l'Ajuntament, els escocells dels plataners d'ombra en el meu barri, ara patim just a la porta de casa el xivarri del martell pneumàtic i l'avalotador compressor; però, a la fi tindrem els "alcorques" (com s'anomenen en castellà) com cal, sense els panots circumdants aixecats des de anys enrere.

En l'àmbit familiar també és hora de reparacions, a casa de la nostra estimada Rosario avui tenen els paletes que li estan arranjant el baixant d'aigües de pluja que des del terrat passa per la façana. Una feina de precisió que necessita de moderna tecnologia amb càmeres per enregistrar fitxers de vídeo amb el que sabran que cal reconstruir dintre del tub conductor d'aigües pluvials.

És la Natura en evolució. Tot el que està ordenat, i correcte, acabarà espatllant-se i caldrà afegir energia per reordenar-lo; és el Segon Principi de la Termodinàmica. Per a saber més llegiu sobre l'entropia.

...-

Qüestió de decibels

Som en un dels darrers dies de maig, allà a un quart de nou del matí; quan he arribat a la cuina per preparar el desdejuni m'han saludat simultàniament els crits de les orenetes que anaven en grup carrer amunt i carrer avall sobre les capçades dels plataners d'ombra, les piulades dels pardals i, més a més, un dels més bell sons de la natura: el cant d'una cadernera que com cada any pels matins i capvespres de primavera tardana i d'estiu omple de lluminositat acústica l'ambient amb el seu refilet des de la barra horitzontal més alta d'una petita antena de televisió situada just a uns deu metres davant la meva finestra; tot això emmarcat en un fons verdejant dels prats de Can Poal.

Contràriament a aquesta meravella sonora quan arriba la calor estiuenca i la recerca de la comoditat tèrmica ens obliga a tenir les finestres obertes també ens acompanya una insalubre contaminació acústica. Sí, estimats lectors, és la derivada dels vehicles automòbils, sobre tot dels petits artefactes de dues rodes; no parlo únicament el petardeix de les "Custom" o similars, que també són insuportables; són els mosquits de menys de 50 cc que pugen pel carrer d'Ora amb lentitud de tortuga a les tres de la matinada ultrapassant els 47 dB(A) que prescriu la legislació com a màxim nivell de soroll permès entre les 23 i les 7 hores, per a un entorn urbà residencial. Ho diu la catalana "Llei de protecció contra la contaminació acústica" de 10 de novembre de 2009. Entre les 7 del matí fins les 23 hores són admissibles 57 dB(A).

...-

Font foto: Un artista de la natura que ens la deixa a la xarxa.

Coloms urbans

Aquest matí, quan anava a comprar el pa, he vist un petit estol de coloms, just quan el nítid sol de tardor escalfava des de l'orient el bassal d'aigua neta que restava de la pluja d'ahir i que sempre es forma davant la porta del Mercadona. Un parell d'aus esbandien les plomes en l'aigua i vuit o deu restaven allà prop, aclofades sobre les llambordes eixutes, gaudint de la tèbia radiació solar de la primera hora del matí.

Cada cop més les condicions de vida urbana i la manca de depredadors afavoreix la proliferació d'aquestes aus, fins el punt de ser, en moltes ocasions, un problema de salubritat d'àmbit municipal. A moltes ciutats tenen equips especialitzats en reduir el nombre de coloms que ocupen els seus carrers i places i les controlen d'acord amb les protectores d'animals.

Tots els éssers vius tenen dret a la vida; però, cal cercar l'equilibri difícil on la supervivència d'una espècie no malmeti la vida de les altres. (Sé que aquesta és una afirmació obvia; malgrat que sovint no li fan cas, per exemple: els martiritzadors de braus... )

...-
Foto: Google

Botigues

Aprofitant que acompanyava la neboda Luci a una farmàcia, d'aquelles que obren tots els dies de l'any, vaig demanar una crema hidratant d'ús habitual a casa. La sorpresa va ser quan la dependenta em va demanar un 25% més del preu que ens fan a la farmàcia del meu barri. Potser aquest comerç té més despeses en sous i així justifica el sobrepreu; però, no em va agradar pagar més amb l'agreujant d'haver comès una infidelitat al nostre proveïdor habitual.


Aquesta anècdota em porta al cas de la botiga d'herbolari, parafarmàcia i ortopèdia que han obert recentment a la cantonada. Mirant preus d'un caminador per a la iaia ens han sobtat amb un gran local sense clients, amb l'amo i tres noies per a despatxar, badant sense feina clar; gaudint d'un agradable aire condicionat i d'una llista de preus que quasi doblen (tots dos) els de la competència. Aquesta nova farmàcia, ho dic ara, no té futur. Tal com no el va tenir la botiga de congelats que allà va romandre oberta però congelada tot un any sense que ningú goses entrar-hi. I es que el local està maleït, repudiat per Hermes, deu del comerç, des de que la cooperativa d'habitatges "Tessaloniqui SCHC" la va vendre a contracor a l'entitat financera Caixa Sant Pancràs CSP. De bon començament va instal·lar-se una oficina de la CSP, que va tancar als pocs anys després d'un tèrbol assumpte d'un dels empleats. En realitat el local quasi sempre està en desús, amb aspecte d'abandonament i amb el terra ple de correspondència que ningú recull.


Si hagués de creure en poders sobrenaturals diria que la maledicció va néixer el dia de l'operació de compra-venda. Reunides les parts amb la participació i davant dels secretaris, delegats, interventors, notari i testimonis diversos el representant executiu de l'entitat compradora va revelar que només estava autoritzar a pagar pel dit local cantoner la meitat del preu convingut i que aquesta era condició innegociable. Els delegats cooperativistes mancats d'experiència, i de diners, van signar aquells papers mentre en silenci invocaven la maledicció que ara mostra els seus efectes.



...-

Indecents

Economistes de prestigi ens han explicat fins l'extenuació que si no canviem el paradigma imperant a Europa, o millor dit, en els governs de la UE, obsessionats amb l'objectiu de reducció del dèficit dels estats per damunt de qualsevol altre consideració: com per exemple la creació de llocs de treball, el suport als creadors de treball productiu i l'accés del crèdit a empreses, el futur d'Espanya, d'Europa i del món serà molt negre, tal com informava ahir el propi FMI. 

Tots els indicadors econòmics mostren que marxem acceleradament a l'estimbador. Europa està greument malalta, anèmica, i el bruixot de torn s'entesta en receptar-li bafs de farigola, sangoneres i cataplasmes. Això són: més mesures de reducció de dèficit que en altres paraules significa més impostos, menys sous, menys despesa social, menys consum, menys activitat econòmica menys ingressos fiscals, en conclusió: més atur. 

Un factor primordial, de la marca Espanya, que ens ha dut a aquesta situació va ser la "bombolla immobiliària". Diu Clara Blanchar (El País Semanal, nº 1880, de 7.10.2012) que al 2010 havien 670.000 vivendes sense vendre, encara que la data no oficial diu que superaven els 2.000.000. També diu: "Otro dato significativo es que los activos tóxicos de constructores y promotores de los cuatro bancos nacionalizados suman 75.000 millones de euros". 

Cal tenir present que gran part d'aquest milions d'euros estan irremediablement perduts, destinats a podrir-se en forma de terrenys depreciats, ciment, totxo i asfalt abocats al mig del no res; i cal recordar que el seu origen són els estalvis dels alemanys dipositats a les seves entitats financeres i que després van arribar en forma de préstecs a, entre altres, els quatre bancs espanyols nacionalitzats. És lògic que els prestamistes reclamin el retorn puntual del capital i l'abonament dels interessos, per damunt de tot, de forma preferent i amb la garantia avalada pel govern espanyol de torn. Hi ha qui s'indigna, com jo mateix, veient que al final el conjunt dels cotitzants de l'Estat acabem pagant els mals negocis d'inversors privats. 

Relacionat amb aquesta descripció i pel seu extraordinari interès copio a continuació el text de la contraportada del llibre "Indecentes" publicat al maig de 2012 per Ernesto Ekaizer: 

Por qué le llaman crisis cuando es una estafa

INDECENTES

Crónica de un  atraco perfecto

Una crónica de la disolución ética y de la desfachatez moral que ha llevado a España y a Europa a una crisis sin precedentes y que señala a sus autores intelectuales, económicos y políticos. 

La burbuja del dinero fácil facilitó el frenesí especulativo de una España onírica. Todo parecía estar atado y bien atado para siempre... hasta que el sistema capitalista protagoniza el bandazo histórico actual. En esta curva violenta, tan peligrosa como prolongada, se ha caido toda una realidad. Ya nada volverá a ser no tanto lo que era sino lo que parecía ser. 

Hay muchas indecencias. La más obvia: la de la corrupción y el pillaje. Pero, la más seria, la más profunda, con su secuela económica y social, es la otra, la crisis del sistema. Una crisis en la que aquellos que han sembrado las condiciones para el estallido de la misma (banqueros, políticos, empresarios, especuladores, bancos centrales), son los que actualmente, en una espectacular jugarreta del destino, dictan la hoja de ruta para salir de ella, una hoja en la que "no hay alternativa" si no es pasar factura a los de siempre. Una estafa sobre la estafa. la estafa de la salida de la crisis sobre la estafa de la crisis misma. 

Ernesto Ekaizer va hilando esta crónica con información de primera mano, en gran parte inédita, a la que ha tenido acceso a través de entrevistas y debates en varios países a lo largo de los últimos años. El cuadro que se expone ante el lector apunta a quienes pudiendo haber tomado medidas a tiempo, se zambulleron en la euforia: unos por intereses, otros por servilismo y los demás por ignorancia.

Títol: INDECENTES (Crónica de un atraco perfecto)

Autor: Ernesto Ekaizer

Editat per: Espasa

7a. edició.
Barcelona, juliol 2012

Pàgines: 189





...- 

Arquitectura i delit

Aquests dies (9, 10 i 11 de juny) s’està celebrant a Pamplona (Iruñea) un Congrés Mundial d’Arquitectura, sota el títol: Arquitectura: més per menys. L’objectiu és establir uns principis per una arquitectura més humana, eficient i més respectuosa amb l’entorn.

En definitiva per a parlar d’una arquitectura en les antípodes de la casa que aquesta tarda en una cadena de televisió mostraven com exemple de modernitat i disseny. El nyap mostrat, de tres nivells, pot comprar-se a Galícia per 300.000 € amb les escales flotants, com la de la foto, extraordinàriament apropiades per a trencar-se l’espinada i el cap.

Pensava, en la meva ingenuïtat, que parar trampes per fer mal a les persones era delicte penat per la llei. O, potser, no és delictiu fer escales sense passamà ni barana?

Soroll i vacuïtat a l’entorn d’un vianant

Abans d’ahir anava amb pas ferm, dirigint-se directament al centre del pas de vianants per traspassar el carrer Colom des de Can Flotats fins la cantonada de l’edifici centenari de l’Escola Industrial quan un terrabastall amb ritme de xumpa-bumpa el sobta i quasi el paralitza. Davant seu, un cotxe vermell de vidres foscos al darrere, per amagar no sé què, i les finestres obertes al davant, malgrat que la temperatura és de 9º C, emet aquella pseudo-música infernal, brunzidora, eixordant, martellejant, agressiva i insuportable fins i tot per les oïdes més granítiques.

Al volant un noi amb gorra de visera blanca i jupa negra i vermella amb logo de luxe, fals, a joc amb la tapisseria de l'auto. Tot un estil definitori d’una conducta immadura, com la d’aquelles fruites tardanes, o malaltisses, que primer cauran podrides abans de madurar.

El caminant es pregunta: Què pot induir a un jove adoptar una conducta tan poc original com estrambòtica; i tan perillosa pel seu propi sistema auditiu, que a més incrementa el risc en la conducció. No hi troba cap altre explicació que el desig, tan humà, de ser el centre de l’atenció dels altres. Sens dubte hi ha un instint de sobresortir, de ser especial, de ser superior als altres. És una necessitat psíquica que treballa per satisfer l’autoestima, una forma de manifestar-se, de dir: "Mireu-me. Jo soc aquí. Soc el centre. Soc el que més..." Aquí els més aptes, les persones més preparades i capacitades, però també els ciutadans amb un elemental grau de civisme s’esforcen en el treball, l’estudi, les arts, les relacions socials, l’esport, etc. En canvi, els negats, o simplement ganduls, es conformen en destacar-se mostrant el seu nivell d’estupidesa. Aquesta és la veritable raó que porta a determinats ximplets tunejar l’acústica del seu cotxe, sovint a compte dels diners del pares. De manera què quan van pels carrers fent tremolar els vidres de totes les finestres del edificis al seu pas el seu ego se sent satisfet davant l’evidència que centenars, o milers, de persones tindran present la seva presència a la ciutat. Seran els pacients ciutadans que hauran d’interrompre converses en directe, o telefòniques, i deixaran de percebre informació de la ràdio o TV per la invasió de l’estridència irracional. Així, els limitats estrafolaris són el centre d’atenció entre les persones de l’entorn. Què hi farem? Si no en sabem d’educar, haurem d’empassar-nos les pomes agres.

Les ciutats per als vianants II

Potser hem direu pesat, per aquesta insistència en el tema de l’urbanisme racionalitzat. Assumeixo aquest risc, resulta que acabo de comprovar, per via de la tortura dels meus timpans, la necessitat de legislar l’urbanisme en funció de les persones.

Inicialment els carrers de carril únic, com aquells de tipus compartit amb els vianants, em semblaven angoixants, fins i tot claustrofòbics. Es clar que pensava des del punt de vista del conductor de cotxe. Ara, una nit d’estiu amb finestres obertes no hi ha qui dormi: amb motos de potència bestial (1) passant a alta velocitat, accelerant les pistonades i amb el nivell de decibels ultrapassant el límit legal pels descosits. Em direu: també els cotxes fan soroll! Bé, estic d’acord amb vosaltres, però es que la silenciosa circulació d’un sedan de 50.000 € queda compensada pel molt sorollós i estrident petardeix dels ciclomotors amb el tub d’escapament perforat, que en les nits de lluna plena escampa les seves ones acústiques inacabables quilòmetres enllà, com l’udol d’un llop afamat.

Per tant, la propera normativa de les persones contra les màquines (això s’assembla a Blade Runner) haurà de contemplar al menys els següents punts:

– Establir una clara diferència entre zones residencials, d’habitatges on la gent viu i dorm (també hospitals, escoles...), i les que no ho són, com les àrees industrials, comercials, oci, etc., a fi de especificar les velocitats, tipus de vehicles que hi poden circular, condicions acústiques i de contaminació de la zona.

– Fer públics els nivells de contaminació de l’aire per partícules, de la mateixa manera que actualment fan els plafons dels carrers que ens indiquen l’hora i la temperatura. Naturalment això no té cap efecte si no va acompanyat de mesures d’aplicació immediata quan són superats el límits de seguretat, els quals ja tenim especificats en normatives europees.

– Els vehicles segurs, no contaminats, respectuosos amb les persones i d’estalvi energètic ho han de ser de fàbrica. Es necessari educar a les persones en els principis i valors ecològics i de seguretat en la conducció. Però, hi haurà molta feina feta si, per exemple, els ciclomotors tinguessin dispositius que no siguin susceptibles de ser trucats, o que el cotxes en funció del tipus de carrer tinguin automàticament limitada la velocitat.

Podem continuar afegint punts a aquesta llista, però ja veieu que, com diu el meu lema del bloc: hi ha molta feina per fer.

(1) El tema de les motos de gran potència ha generat una preocupant polèmica, per l’alt índex de motoristes morts, qüestió que tractaré en un pròxim article.