dilluns, 30 de març del 2015

Assolellada tarda de primavera


Gerard Villamil i Camí, fill d'un drapaire que havia heretat el negoci fundat pel seu pare, l'avi d'en Gerard; indústria que en el seu màxim esplendor constava de quatre telers fent soroll eixoridor en un "cuarto" de reixa, maquinaria tèxtil que finalment el pare d'en Gerard va malvendre a un xatarrer a pes de ferro vell. A la vista del poc futur del negoci familiar el Gerard havia estudiat enginyeria química, més per pressions de la seva mare que per veritable interès del jove per la ciència. En realitat va dedicar la seva vida gandulejar la major part del temps, tret dels breus períodes en que donava classes de pintura artística a un petit grup d'alumnes adults, als quals amb el pretext de pintar paisatges de natura feréstega els duia per allunyats pobles de muntanya a lluitar contra les ventades que inesperadament arrossegaven serralada avall bastidors, llenços i pots de pinzells. Hi havia malpensats que sospitaven d'aquells accidents, que no eren tan casuals, que més aviat responien a un toc de l'esperit trapella del professor, vell coneixedor d'aquells paratges.

El 22 de març, primer diumenge de primavera, Gerard havia acomplert els seixanta cinc anys. Pocs d'entre el reduït nombre dels seus familiars i coneguts s'havien molestat a felicitar-lo; ni tan sols una trucada només un e-mail de la cosina Marina. Va dinar sol com solia fer tots els caps de setmana en els darrers deu anys des que va morir la seva mare amb qui compartia la llar familiar, el pare havia mort cinc anys abans que la mare i el seu únic germà residia a l'estranger dedicat als seus assumptes. No tenia amics, només alguns contactes de caire professional o relacionats amb la seva tirada per les arts plàstiques. També aquests els havia anat perdent poc a poc, els vells col·legues no els veia mai, només que en ocasions contades i cada cop més allunyades en el temps.

El dijous següent al seu aniversari després de dinar i recollir la taula va preparar-se un te, com cada dia, se'l va prendre a la saleta d'estar mentre mirava a la televisió la notícia d'un terrible accident aeri als Alps sense supervivents entre les 150 persones que viatjaven en l'aparell i que feia la ruta Barcelona Dusseldorf. Cansat per l'interminable excés informatiu carregat d'especulacions extrapolades des de les minses novetats obtingudes de les caixes negres de l'aparell, un veterà Airbus bimotor de la família A320, va deixar la tassa buida sobre la safata de fusta artísticament tallada i llustrosa, un regal recordatori d'un viatge a la mediterrània oriental d'una parella amiga de sa mare. Va tancar el receptor de TV i va endreçar els estris de preparar el te. Se sentia fatigat i va renunciar a continuar llegint, com tenia previst, la novel·la de Virginia Woolf  "La senyora Dalloway", així que va dirigir-se amb la intenció de fer un xic de migdiada, com sempre, a l'habitació petita on va estendre sobre l'estret llit una desgastada tovallola de bany originalment de color préssec, per protegir la vànova enguatada de colors ocres, verds i ataronjats que conferia a l'habitació una tonalitat de tardor. Va baixar una mica la persiana de la llarga finestra orientada al migdia on la llum solar només era filtrada per la cortina de teixit de dril cru ribetejada amb dues files d'aplicacions de quadrats en diverses tonalitats de blaus denim. La llum nítida i brillant d'aquella tarda traspassava el teixit omplint de llum l'habitació.

Gerard va estirar-se lentament sobre la tovallola, d'esquena a la paret on s'adossava el llit, de cara a la paret il·luminada per la llum d'aquella assolellada tarda de primavera. Tot i que va tancar els ulls la intensa claror traspassava les parpelles oferint-li la visió d'un cúmul d'irregularitats flotants en perpetu moviment sobre un fons de color entre l'ambre i el curry. El moviments oculars feien que els elements flotants descriguessin volutes i agitacions semblants a les de l'atmosfera de Júpiter, on un únic petit punt perfectament rodó d'un negre verdós contrastava amb els colors de l'entorn i semblava realment un eclipsi solar, o potser millor seria dir: el pas de l'ombra d'Io sobre la superfície joviana.


Foto: Nasa 
...-

dijous, 19 de març del 2015

Beneficència


El passat dimarts 17 de març, diada irlandesa de Sant Patrici, va morir la Irene, nostra veïna de tota la vida que des de molt anys patia una severa malaltia d'Alzheimer; el seus familiars no recorden quan va perdre la facultat de parlar, caminar i fins i tot deglutir. El seu vidu ens comentava que a la residència privada on tenien cura d'ella dediquen una infermera per a cada 14 pacients i que ell voluntàriament els hi donava un cop de mà ajudant amb la medicació o en el que calgués durant les dues o tres hores que diàriament sens falta, any rera any, acompanyava la seva dona de mirada perduda. Les noies de la residència intuïen l'inevitable traspàs de la Irene en aquest "març marçot" i clarament se'n planyien de la propera pèrdua d'un col·laborador voluntari com el marit de la Irene i així ho manifestaven obertament: "Ai las! Manel, què serà de nosaltres quan ja no vinguis a ajudar-nos?".

Amb la crisi financera iniciada a la passada dècada s'ha accentuat la tendència a fer col·laboracions ciutadanes per paliar els efectes desastrosos de l'extensió de la pobresa i la profundització de l'escletxa social; cada cop hi ha més població mancada de recursos bàsics i cada cop l'Estat deixa de donar el serveis amb la qualitat que li corresponen; per exemple en sanitat, ensenyament, ocupació i dependència; tot i que la despesa i l'endeutament de cabals públics no para de créixer fins a nivells alarmants. No cal recordar que amb l'actual equip de govern liberal-conservador hem assolit el bilió d'euros que és l'equivalent al 100% del PIB.

El deteriorament dels serveis socials s'argumenta per part dels governants responsables com un efecte no desitjat de la necessitat d'estalviar obligats per les directrius europees. Hi ha qui ha observat que aquesta subtil però constant inhibició de l'estat vers les responsabilitats tradicionals des dels final de la segona guerra mundial respon a una corrent iniciada als EUA en les últimes dècades on l'objectiu és el desballestament de l'estat social substituint-lo per un neoliberalisme on els ciutadans han d'espavilar-se pel seu compte per suplir els serveis que l'estat ja no dóna. Com explica Naomi Klein en "La doctrina del shock", l'estat neoliberal prefereix donar un xec a les famílies necessitades per enviar els nens al l'escola y deixar en mans privades les infrastructures educatives en tots els nivells. Tant als països avançats d'Europa com als EUA cada cop ni ha més voluntariat que supleix la retirada de l'estat, tan sigui emprenent activitats totalmente voluntàries no remunerades d'assistècia social, com també els anomenats minijobs, pseudocontractes d'aprenentatge, a prova, becariat, i tantes altres portes falses per les que es beneficien inmoralment tan entitats públiques com privades. Ja s'han vist publicats anuncis de treball a canvi només de menjar i dormir.

Punt a part és el tema de les recaptes i col·laboracions solidaries que en un estat com cal li faria treure els colors, avergonyit per aquestes campanyes  que demostrarien les seves mancances i evident ineficàcia en la gestió dels recursos provinents dels impostos de tots. El perill està en la trampa social de permetre aquesta fugida de l'estat de les seves responsabilitats. Són sobradament conegudes les prioritats marcades en la Carta dels Drets Humans; on drets a la salut i a l'educació estan per sobre de l'abonament dels deutes per la compra d'armament militat i per sospitoses inversions gegantines i megalòmanes en AVE, autopistes i altres infraestructures inútils ara per ara. Solidaritat, si; però amb comunicació al ministre Montoro perquè ho afegeixi al calaix de recaptació extra dels nostres impostos. Si no és així, si la societat s'ha d'autofinanzar des d'abaix per suplir les mancances estatals per a què paguem impostos?


NOTA: La foto recull una butlleta d'entrega de l'Ajuntament de Manresa, de carn i menuts d'ovella, a la beneficència durant el franquisme, recollida per la web "memoria.cat".
...-

dimecres, 4 de març del 2015

Esquirol de març


Ahir vam tornar, altre cop, al cementiri de Terrassa. És la quarta vegada en el que portem d'any; fet natural quan molts dels amics i familiars han arribat o ultrapassat els vuitanta anys. El sepeli d'ahir va ser en honor d'un cosí amb molts vincles afectius d'un meu amic, que ho era des de la formació professional als anys seixantes del segle passat. També, el difunt, era el germà gran d'una entranyable col·lega de la fàbrica, l'Hermínia, excel·lent persona en tots els aspectes i vídua des de fa poc més de mig any.

L'acte de comiat en el temple multiconfessional era previst pel migdia, nosaltres ens vam dirigir a menys vint des del tanatori a la porta del temple per rebre la comitiva discretament des dels bancs de jardí allà situats. La porta sud del cementiri connecta sobre la línia meridiana amb la porta del temple tot seguint un carrer asfaltat de lleu pujada, en sentit nord, amb voreres enrajolades de metro i mig d'amplada separades per avantjardins plantats de xiprers i lavanda. Quan vam arribar al temple vam seure en un dels bancs de la dreta, el silenci i la sensació de pau només els trencaven els parrupeigs d'unes tórtores i els mínims crits de les garses. Feia un nítid, extemporani, i impròpiament càlid dia de primavera, de paisatge tranquil ple de bonics monuments funeraris d'inspiració cristiana: pietats i descendiments. Sobtadament una petita ombra va baixar d'un pi negre fins el terra cobert de grava justament a l'altra banda del carrer, a uns dotze metres davant nostre. Era un esquirol de llarga cua que saltironava tranquil·lament aquí i allà fins enfilar-se finalment en un dels grans xiprers que han sobreviscut la ventada del passat desembre.

Poc després van arribar dues senyores d'extraordinària obesitat; mare i filla com vam saber després, la més jove s'auxiliava d'una crossa per caminar, cosa que feia amb gran lentitud. Intentaren seure's en el banc de la nostra esquerra; però, la més jove va renunciar dient que era massa baix per a ella, així que van decidir entrar en el temple aleshores només ocupat pel sacerdot i els tres músics: un organista i dos violinistes, un noi i una noia que al passar davant nostre havien mostrat una jovialitat i alegria encomanadissa i gratificant.

Amb breus minuts de retard va arribar la comitiva fúnebre, passant-nos el taüt just davant nostre i embolcallant-nos amb la fragància de les corones de flors; entre elles la composta només de clavells blancs que els bombers havien dedicat al difunt de 78 anys que tants anys havia arriscat la vida amb ells.

A l'interior del temple el capellà va fer el discurs de sempre, inaudible, amb la lectura d'un fragment de l'evangeli segons Sant Joan i una filla del difunt va fer-nos un petit i assenyat discurs de comiat. Afortunadament l'inici de les paraules del capellà va ser precedit pel conegut i meravellosament ben interpretat adagi d'Albinoni. Tot plegat, juntament amb el retrobament dels vells amics de la fàbrica, l'aroma dels clavells i la visió de l'esquirol van afegir un generós toc de bellesa al día.

...-