Braus i terraplanistes

Generalment a l'estiu escassegen notícies de pes per omplir els noticiaris de les cadenes de televisió i medis digitals. Per tant, per ocupar tems de programació a la dosi diària de gasòfia informativa entren a formar part indigestos blocs de fusta corcada, nusos de corda ressecs i també bales d'argila barrejades amb arrodonides pedres de riu. 

Així és com hem sentit a dir, aquest dies de xafogor canicular, notícies d'una convenció de terraplanistes; a tots els quals se'ls podria convidar una nit clara d'agost sense lluna a contemplar des del Collserola l'emocionant espectacle de l'aparició de la constel·lació d'Orió. Veurien els tres estels del cinturó sorgint verticalment de l'horitzó marí per l'Est; primer hauria sorgit el braç esquerre del caçador que aguanta l'escut. Tot el conjunt aparentment giraria al voltant de l'espectador seguint la trajectòria de l'el·líptica per la volta celeste, visible fins l'aurora. 

Però, si per art màgica, aquestos mateixos contempladors d'estels fossin traslladats la mateixa nit a la bonica ciutat de Wellington, a Nova Zelanda, i poc abans de l'aurora del nou dia contemplessin l'horitzó a l'Est trobarien tota la volta d'estels girada cap al Nord, quasi un quadrant de cercle, de manera que Les tres Maries del cinturó d'Orió sortirien paral·leles a l'horitzó; primer haurien vist sortir els peus del caçador i posteriorment el cinturó i l'escut. Cosa que només s'explica per l'esfericitat del planeta on estem situats els espectadors del cel estelat. Aquí no acaba la singularitat produïda per la curvatura terrestre: el trajecte d'Orió vist des de Nova Zelanda va seguint l'Elíptica i està contingut en una faixa que s'apropa al Nord a mesura que puja des de l'horitzó. Contrariament al que veiem des de l'hemisferi Nord que la trajectòria s'inclina en direcció Sud. No vull atabalar-vos amb més dades fefaents, que de res serveixen pels qui no volen desferrar-se de les seves idees per més falses que demostrin ser. 

Però, pitjor que el lamentable fet de persones obcecades en la incongruència és tenir mitjans de comunicació que arriben a milions d'espectadors i donen audiència de forma irresponsable al pensament retrògrad i supersticiós; arribant fins i tot a donar veu a perillosos negacionistes de tota mena. 

En canvi, no tenen escrúpols a l'hora de retransmetre curses de braus, con a la cadena autonòmica andalusa Canal Sur TV, on mostren el martiri durant hores en un ritual bàrbar i ancestral de mitja dotzena de bous. Paradoxalment a les cinc de la tarda no està autoritzat mostrar un mugró de dona a la pantalla d'una televisió pública, però sí poden els infants veure (en viu i en directe) con li traspassen amb una espasa el pulmó i el cor a un toro de llom ensangonat que va treien raigs de sang per la boca i els narius. 

Per acabar, m'agradaria que una notícia estiuenca més rellevant que la dels terraplanistes, tal com és la mort d'espectadors en festes populars (cada any són més els ciutadans que moren en festes de bous) fos tractada seriosament en els mitjans i es demanessin responsabilitats a qui pertoqui. No voldria ser al lloc del conseller municipal d'un poble on per mantenir una tradició, també ancestral i bàrbara, organitza les festes populars que acaben amb víctimes mortals. Penso que part d'aquests accidents són per a ficar clarament al calaix dels homicidis, tan involuntaris com volgueu, però perfectament evitables amb una gestió municipal diferent. Allà ells i les seves consciències; però, no vull ser còmplice amb el meu consentiment ni amb el meu silenci.

 

 

...

 

 

Gaudint de l'Anella Verda

Seguint la prescripció facultativa dirigida a reduir els perills de l'alt nivell de colesterol en sang, vaig fer a començament de primavera una caminada de poc més d'una hora per un dels circuits recomanats per l'Ajuntament de Terrassa. No va ser exactament la ruta descrita en els full municipal, la vaig estendre un xic més per l'entorn del tram Est de l'anomenada Anella Verda de Terrassa.

La ruta comença en el pont del carrer Extremadura sobre la Riera de Les Arenes ben passades les cinc de la tarda, amb un clima ideal per fer senderisme, temperatura agradable i brisa lleugerament forta de llevant. Seguint el carrer d'Extremadura s'arriba a una rotonda a partir de la qual el carrer canvia el nom pel de Ciutat Real comença amb una pujada que condueix al Centre d'Assistència Primària Est, aquí el carrer arriba a una plana. Seguint un centenar de metres més enllà s'arriba al carrer del País Basc just on s'acaba la trama urbana de la ciutat. Aquí comença un camí sense asfaltar que comunica amb l'Anella Verda de Terrassa que al llarg d'uns 35 km rodeja tota la ciutat. Vaig seguir per un camí menys remarcat que em permetia anar en direcció Sud per la carena d'una plana delimitada entre dos torrents que conflueixen a tocar, pel l'Est, amb els terrenys de l'Hospital de Terrassa, i per l'Oest amb el cementiri municipal. El camí cada cop es feia més difuminat, arribant a ser purament el marge d'un cap recentment llaurat sense traça d'haver estat trepitjar per humans, ni tant sols passejants de gossos. Així, després d'una lleugera baixada vaig topar amb el barranc que delimitava els dos torrents confluents. Obligat a retornar vers les meves passes ignorant de la normativa vigent vaig infringir-la trepitjant els terrenys de conreu, era fora de camí. Aquell indret costerut, ple de puntxosos cards (Silybum marianum) i del que suposava males herbes; era un camp en evident estat de guaret. Així vaig obtenir la foto de l'encapçalament. S'ha de dir que en aquell camp havia deixat de tenir gent a la vista. En tot aquell espai hi era jo sol i el vent que em brunzia a les oïdes. De sobte un gran estol de tudons va enlairar-se a uns quaranta metres davant meu, just on jo em dirigia oferint-me un espectacle meravellós, fent-me sentir una emoció gratificant. Una estona després retornant per Torresana vaig sentir novament una gran satisfacció al descobrir el parc de Gernika, que és una preciosa pineda delimitada entre els carrers de Guipúscoa, d'Àlaba i els blocs d'apartaments del carrer del País Basc.

 

 

...

Primera lluna de primavera

Som al dia 34 de confinament, forma moderna de denominar la quarantena que es perllongarà al menys fins el maig. Una certitud és que el "desconfinament" serà progressiu, de fet dilluns passat va començar el retorn a la feina d'un ampli sector de la indústria, la construcció i altres activitats que restaven en "hivernació" des d'abans de Setmana Santa. Aquesta festa religiosa, coincident amb la primera lluna plena de primavera, i els ritus cristians tradicionalment vinculats amb ella també s'han suspès de manera que el Covid-19 ha estat el més gran factor de laicitat social mai vist.

Potser encara no som conscients del canvi, immens, que aquesta pandèmia ens portarà al conjunt de la població mundial. Ha quedat al descobert la vulnerabilitat dels humans davant uns microscòpics virus que s'han aprofitant de la mobilitat global, facilitada per les companyies d'aerolínies i la modificació degut a l'activitat humana de l'entorn on restaven confinats. La periodista Sonia Shah ha publicat un article (1) en el número de març de "Le Monde diplomatique" on destaca la relació entre pandèmies i activitats humanes que alteren la natura i la vida animal. Segons explica des de 1940 han aparegut o reaparegut centenars de patògens en regions on mai havien estat observats. La desforestació de milions de km2 ha fet l'efecte d'obrir la caixa de Pandora incrementant la pressió biològica que facilita el salt dels patògens entre espècies. Con veieu és una explicació llunyana de les teories conspiranoiques que atribueixen el Covid-19 a un producte de laboratori, tal com abans s'havia dit del VIH.

És previsible que aquesta epidèmia global que ens colpeja, aturant l'activitat de més de dos mil milions de persones, passi i pugui ser neutralitzada per la ciència; però, qui pot garantir que el comportament de la propera infecció planetària no sigui encara més agressiu.

Sens dubte el model productiu, comercial i turístic que hem dut fins ara no podrà tenir continuïtat. Som en un món nou, on aquell estil de vida s'ha acabat per sempre. Els economistes prediuen per d'aquí a pocs mesos la crisi més greu des de la Segona Guerra Mundial com efecte del confinament i l'aturada planetària. En les darreres setmanes als EEUU s'ha incrementat el nombre de persones a l'atur en desenes de milions. Entretant, en alguns països, s'aproven pressupostos per assegurar una renda mínima vital a les cada cop més nombroses famílies sense recursos. Per altra banda cal tenir pressent la tesi de Naomi Klein exposada al seu llibre "La doctrina del Shock" per deduir qui traurà benefici de la pandèmia i qui perdrà drets i benestar social. 

...

(1) Contra las pandemias, la ecología. Sonia Shah. "Le Monde diplomatique, nº 293 Març 2020. Sonia Shah és
periodista, autora de "Pandemic: Tracking Contagions, from Cholera to Evola and Beyond". Sarah Crichton Books, Nova York, 2016.


...

Aturada en el camí

Fa poques setmanes que hem començat l'any i potser toca fer un cop d'ull al camí que portem recorregut i al tram del que encara ens resta per fer.

Mirant enrere veiem com ens passa el temps i anem perdem elements del nostre entorn, tal com les plantes caducifòlies perden fulles i queden nues a l'hivern. A més les branques que perduren per rebrotar en la propera primavera també mostren mancances i els efectes del pas dels anys. Tenen ferides que han cicatritzat però van deixant la seva empremta. Un dia veiem que hem perdut agudesa visual de forma que no podem corregir amb la simple modificació de les diòptries de les ulleres; un altre dia en la revisió rutinària del centre de salut ens detecten hipertensió arterial que s'ha de tractar amb medicació de per vida; un altre ens truquen a casa després de fer-nos un analítica de sang per dir-nos que ens cal un tractament d'insulinització perque el pàncrees s'ha tornat gandul. Tot això sumat al tractament amb anticoagulants per causa d'una impròpia generació dels impulsos elèctrics que regulen les pulsacions del miocardi auricular.

Què us haig d'explicar, lectors; sabem que tot s'acaba. La innocència infantil finalitza el dia en que per primer cop som conscients de que els temps és un compte enrere que no podem aturar de cap manera. Per a què serveix lluitar i patir si a la fi tot son vanitats i fullaraca, tot ho hem de deixar, tot ho hem de perdre, tot s'ha de marcir. I arribat el moment de la epifania, més val actuar conseqüentment, amb honestedat. Un cop deslliurats de les benes que ens ceguen és el temps de viure amb plenitud el dia a dia, sabent que no som més que una partícula, gegantina sí; com una supermolècula d'un organisme que en intricada simbiosi cobreix la pell del planeta en una mena de matèria que anomenen vida.

Un cop arribat a aquest nivell de consciència amb l'evidència de la ineludible individualitat, hi ha qui diu "ineludible solitud", és quan ha arribat l'hora de filar prim tots els dies que ens resten de vida. Gaudir del que ens ofereix el món i mirar de fer agradable la vida dels qui ens envolten, defugir les tensions i resoldre els problemes amb serenitat.

Que hi ha millor que seure vora el mar escoltant les rítmiques onades batent contra les roques, tot i que el dia sigui gris i plujós, acompanyat de la persona que t'estimes mentre comenteu el què fareu per sopar: potser una truita de patates cuinada en el rústec foc a terra de la senzilla caseta que empararà els vostres somnis en una nit d'hivern.

...

Finals d'hivern

És dissabte, són ben passades les deu del matí i al carrer hi ha poca presència de gent. Ni caminants, ni motoritzats, només algun que altre passejador de gossos. Primer he saludat al Yan que arranjava el seu stand de plantes en la vorera al costat de la seva botiga on ven de tot, com correspon a un "bazar xinès". Tot i la lluminositat del dia la temperatura del aire és fresca i convida a caminar ràpid; cosa que he fet dirigint-me a ca l'apotecària (tenim dues farmàcies al barri i ambdues són gestionades i ateses per dones). He anat a la de tota la vida malgrat que està més lluny de casa que l'altra comerç dotat també del símbol de la creu vermella sobre fons verd. De fet en aquest darrer, especialitzat en ortopèdia i homeopatia, no he comprat mai res.

Després de recollir els medicaments que em calien, entre ells una crema a base de capsaïcina (molècula extreta del bitxo picant que actua com inhibidor de determinats neurotransmissors del dolor), he decidit retornar a casa fent una volta per la part assolellada del parc a tocar de l'Institut d 'Educació Secundària. Abans d'arribar al centre educatiu me topat amb l'escola bressol del barri, una de les onze de gestió municipal a la ciutat. En el gran pati de l'escola bressol un pi de dens fullatge m'ha cridat l'atenció per la cridòria de les cotorres que l'habiten, compartint l'espai arbori amb un estol de tudons. La foto que acompanya aquest post mostra l'arbre, al qual també m'ha fet parar atenció un petit núvol groc en moviment, com si un reflex il·luminés per un instant el ramatge des de sota. De seguida he copsat que es tractava del pol·len deixat anar degut a l'activitat frenètica dels esmolats becs de les cotorres. La responsable de la emisió de pol·len la veieu, malament s'ha de dir, encerclada de vermell.

El camí des de l'escola bressol fins l'IES fa una constant i lleugera pujada, suficient per sentir que m'he fet gran. Sense eufemismes: estic envellint. Com ho demostra la fatiga que sento caminant pujada amunt i la lleugeresa amb que uns adolescents la pugen a marxa ràpida. El pas dels anys afegeix quilos a la motxilla que duem lligada de naixement, de tant en tant rebem senyals de que cada cop està més plena alhora que les forces minven.

Una d'aquestes senyals vaig tenir-la fa poc dies al veure la pel·lícula Si fuera fàcil, dirigida l'any 2012 per Judd Apatow, on el protagonista de 40 anys saludava la sogra (o potser era la tieta), una rosa de rostre solcat com el d'una camperola que ha passat seixanta anys al sol conreant els seus sembrats. Després vaig saber que aquella dona estava interpretada per l'actriu Tatum O'Neal, filla de famós Ryan O'Neal, la imatge del qual va quedar-me gravada a la memòria amb el genial i preciós film Barry Lyndon de Kubrick. Si aquell jove Barry, vist a les pantalles l'any 1976, és el pare d'una sexagenària vol dir que m'he fet gran. Un altre signe d'envelliment és quan el teu cercle d'amistats, col·legues, camarades i, també evidentment el grup familiar extens es difumina i va perdent elements, com passa amb els focs d'artifici, de manera que aquelles persones cada cop tenen menys presència en les nostres vides, són centrifugats del nostre entorn, deixant només un rastre cada cop més feble en la memòria.

...-

La plaça del poeta

Aquesta tarda hem passat per ca l'Oyone, la cosina de la mare. La dona de noranta-tres anys viu sola i tots els matins i tardes passeja pels jardins dels voltants agafada al caminador de quatre rodes amb cistella i sempre amb el seu inseparable gos de raça chow-chow; ja sabeu: aquell que sembla un os de peluix, i que és una bola compacta de pel color de terra i llengua blava.

He deixat la mare prenent el te que ha preparat la Kiyu, la noia que dóna un cop de mà a l'Oyone per endreçar-li la casa tres dies per setmana, i he aprofitat per fer una caminada de poc menys d'una hora pels carrers del voltant de l'avinguda de les Nacions Unides. El barri és modern amb grans espais oberts, verds de inversemblants i extensos prats de gespa que deixen la vista oberta a les muntanyes i els boscos del nord de la ciutat.

Després de caminar poc més de tres quarts d'hora he hagut de retornar a casa de la cosina, caminant a bon ritme, davant l'amenaça del cel que cada cop s'enfosquia més amb núvols llampeguejants. Vaig arrivar a la plaça d'Iu Pons, el poeta terrassenc nascut al 1902 a Barcelona, però que va viure gran part de la seva vida a Terrassa fins la seva mort el 1958. La pluja no semblava decidir-se a caure així que vaig seure en un dels bancs de fusta envellida per refrigerar-me una mica abans de recollir la mare i dissipar-me la suor que m'havia generat la xafogor ambiental i el bon pas per tal d'evitar la pluja.

La plaça que l'ajuntament ha batejat amb el nom d'un poeta local, poc conegut i poc publicat, però que havia estat membre de la Junta de la prestigiosa entitat cultural "Els Amic de les Arts", és un triangle frondós, amb la hipotenusa mirant a ponent; justament aquella és la vorera de l'extrem nord de la Ronda de Ponent. La plaça encara conserva el regust antic de les places de sòl de terra amb dos o més nivells, lluny de les modernes i inhòspites places "dures". Les capçades de les diverses espècies d'arbrat de la plaça fan un continu atapeït de fosques fulles: pins, avets, alzines, un grup de cinc oliveres i altres espècies que no conec. Tots plegats acullen nombroses espècies d'aus. És fàcil distingir coloms comuns de les tórtores i dels tudons. També he vist grups de cotorres argentines i he sentit el melodiós piular de  caderneres i altres aus petites. La plaça té nombrosos bancs de fusta renegrida pel temps i l'ombra permanent, disposats en cercle per afavorir la conversa entre els veïns que gaudeixen de l'acollidora frescor dels matins d'estiu.

Trons llunyans i la contínua caiguda d'olives encara no madures tallades pels tudons sobre meu van fer decidir-me anar a recollir la mare.

...-

Canaris fora del niu

El meu amo és un artista de la fusta, vull dir un artesà. Des que va jubilar-se aprofita moltes hores del dia per a fer miniatures de faig i de pi en el seu garatge, on mai hi han cotxes, allà té un petit torn de fuster a més d'altres màquines pròpies dels professionals. En una de les parets, sobre prestatges, té llistons obtinguts de palets que ha recollit del carrer, convenientment lligats i apilats per tenir peces rectes i ben escairades. A l'altra paret, a mena d'exposició, veiem diverses obres sortides de les seves mans: casetes amb teulada àrab, però, les teules són de fusta fetes d'una a una; la torre Eiffel, molins de vent, brocalls de pou, capses de tota mena, algunes amb precisió de dècimes de mil·límetre per a contenir malls de cartes.

L'home de nom Rafel viu amb la seva dona en la casa de dues plantes on casi mai no ve ningú, tret dels seu fill hereu que els visita un cop al mes i els convida a dinar en restaurants amb encant del pobles del voltant. 

Un dia, des de la meva gàbia, vaig observar amb tristesa que l'amo havia perdut el sentit de l'oida i no percebia el cant melodiós dels meus parents més grans, fet confirmat per la llibreta que la seva dona duia sempre a sobre per comunicar-se amb ell mitjançant l'escriptura.

En el terrat on ens té engabiats a mi i una desena de parents entre ells el meus pares, germans i cosins, està ocupat també pel cultiu d'hortalisses. Als matins les rega quan els primers raigs del sol des de llevant il·luminen les cebes, tomaqueres, pebroteres i mongeteres que creixen en les grans jardineres de fusta que el meu amo va construir el primer any de la seva jubilació.

El pas del temps ha envellit molt l'amo Rafel, a més de fer-lo sord, també ha perdut molta força física i coordinació tonal. Aquest deteriorament va ser la causa que abans d'ahir, i ahir també, deixés oberta la porta de la gàbia de les meves germanes, canaris de cua blanca com jo; elles, sense dubtar-ho, van volar al terrat de ca la veïna del gessamí on van ser capturades amb totes les precaucions i van acabar, segons em consta, en gàbies d'altres veïns amb experiència demostrada en tenir cura de tota mena de pardals, canaris, lloros i periquitos.

...-

Tradescàntia

No podia haver imaginat Darwin la velocitat de propagació de les espècies en el món actual. Des d'un viatge de mesos en veler bergantí en el segle XIX s'ha passat a poques hores en la panxa d'un A380 en el nostres dies per arribar a qualsevol indret de l'esfera terrestre.

Mireu la popular planta lilosa de la foto, la tradescàntia pallida, originària del Golf de Mèxic. Sovint és considerada una mala herba per la seva resistència, ràpid creixement i fàcil reproducció malgrat la fragilitat de les tiges, encara que potser aquesta característica l'afavoreix, doncs un fort cop de vent pot trencar les branques que si tenen la sort de quedar cobertes de terra arrelaran perfectament i crearan una nova colònia.

A la meva terrassa ha arribat un exemplar descendent de la branca afortunada que una amiga va dur des de l'arxipèlag canari, trenta anys enrere, viatjant dins d'una maleta en la bodega d'equipatge d'un avió d'Ibèria.

...-

Dragonets

La nit passada quan vaig obrir la porta de la terrasseta, en arribar de ca la Neus on havíem sopat, vaig observar el planeta Mart sortint per Llevant a uns quinze graus sobre l'horitzó i molt abocat cap el Sud; brillant, ataronjat, com correspon a la màxima il·luminació i proximitat de la seva posició actual. De sobte vaig descobrir amb alegria una ombra grisenca que s'esmunyia per la paret darrere el test del rododendre que hi ha al costat de la columna de ferro de la cantonada esquerra de la galeria. Allà, des de fa molts anys, s'ha fet una esquerda vertical que separa els dos murs perpendiculars entre sí i que serveix de perfecte refugi per un dragonet, un rèptil insectívor, i, per tant, col·laborador en el manteniment del bon estat de la terrassa. L'any passat ja l'havíem vist algunes nits, espantat per la nostra presència, corrent a refugiar-se dins l'escletxa protectora. Des de llavors que el considero una mascota de casa.

I és que justament anit mentre gaudia de la fresca al carrer ocupant amb una cadira de platja el gual de ca la Neus vaig veure prop del fanal penjat a la seva façana un parell de dragonets (en castellà "salamanquesas") que aprofitaven per caçar insectes la llum finançada pel calaix municipal. També els dragonets de ca la Neus els considero mascotes familiars. Sabem que aquests rèptils emparentats amb les sargantanes són molt territorials, que poden arribar a viure entre tres i vuit anys. Sens dubte, doncs, els dos que ahir voltaven en la paret vertical a l'entorn del fanal són els mateixos de l'any passat i d'anys enrere.

Fins aquí el contingut d'aquest post; el número 401 des que vaig començar a escriure en aquest lloc web facilitat per Google allà pel setembre de 2007. No cal que repeteixi que s'ha d'agrair la paciència dels meus seguidors que malgrat les feixugues redaccions, tot i ser breus, que em caracteritzen han estat fidels lectors tots aquest anys.

 

...-
Foto: Obtinguda de la xarxa.
Nom científic: Tarentola mauritànica
Nom en castellà: Salamanquesa común

Camí del Llac Petit

Aprofitant les darreres hores de la tarda d'ahir vaig decidir fer un passeig fotogràfic pel camí que va des de Sant Eloi, al Nord-Oest de Terrassa, fins el Llac Petit. Es tracta d'un embassament artificial a deu minuts de caminata més enllà del Parc Audiovisual de Catalunya, que és l'ocupació actual de l'antic "Sanatori" on oferien tractament pels tuberculosos des dels primers anys cinquantes. Tot plegat una bonica excursió d'uns tres quilòmetres, sis comptant amb la tornada, utilitzada per molts veïns dels barris de can Roca i del Pla del Bonaire; caminaires de totes les edats que omplen el ben conservat camí envoltat de sembrats, passejants vestits els més joves amb indumentària esportiva o d'altres menys dinàmics acompanyant els quissos que mai no falten.

Ens expliquen, els que saben, que el "Sanatori" (oficialment Hospital del Tórax) va ser inaugurat pel general Franco el 8 de juny de 1952 i que el comentari del dictador més recordat d'aquella data va ser: "El día que haya huevos fritos para comer los de arriba se los comerán frios". No sabem si aquest va ser un problema pels pacients derivat de l'arquitectura de l'edifici, però si consta que els 40 metres d'alçada van propiciar l'alta taxa de suïcidis que enterbolia el prestigi del "Sanatori".

La ubicació del Hospital del Tòrax, a uns trenta quilómetres al Nord de Barcelona en un paratge d'aires purs sense boires era ideal pels tractaments als que estava destinat. Inevitablement ens porta a la memòria la coneguda novel·la de Thomas Mann: La muntanya màgica, on també trobem un hospital de muntanya per tractaments pulmonars.

Retornant del Llac Petit vaig fer la foto de més amunt i justament allà, sense adonar-me'n, em va caure el mòbil a terra. Mitja hora després, quan el vaig trobar a faltar, vaig retornar i allà estava, entre les mates de colza (Brassica napus) que engrogeixen el paisatge.

...

Vigília de Sant Pere

Efectes de la turbonada de la vigília de Sant Pere al Roc Blanc

Ahir a la tarda un front fred va escombrar el territori de ponent a llevant amb una força poc habitual. Ventades de fins a 106 km/h van trencar nombrosos arbres de la nostra ciutat. Eren vents huracanats acompanyats de forta pluja i pedregada, afortunadament de breu duració, però que van netejar carrers, voreres i clavegueres; que bona falta feia. De passada va baixar molt sensiblement la temperatura de l'aire, cosa que ens ha permès dormir amb molt més de confort que les nits de les tres darreres setmanes.

Un altre efecte d'aquesta davallada tèrmica ha estat la curiosa sensació que aquest matí he percebut en l'operació de preparar l'esmorzar. Quan he obert l'armari per agafar els gots pel cafè amb llet i els sucs m'he trobat que eren sensiblement més calents que l'ambient. M'ha recordat allò que deien del plutoni (Pu) o d'alguns dels seus isòtops, que sempre està 4º K per sobre de l'ambient; de forma que si prenguéssim entre les mans una bola de 5 cm de diàmetre (ca. 1,5 kg), amb les degudes proteccions contra la radioactivitat, en pocs temps arribaríem a sentir entre els nostres dits la temperatura de prop de 40ºC.

No us vull entretenir més, així que feliciteu als vostres Peres, si els teniu, i passeu un bon dia en aquesta mena de bis agualit, en tots els sentits del mot, de la festa de solstici d'estiu.

...-

Juny de xafogor

Plaça Agustí Bartra

Miscel·lània local

1- Darrerament he observat una propensió a envermellir-me el rostre i coll de forma que em fa recordar l'aspecte d'alguns cardiòpates del meu entorn. S'ha de dir que miro de defugir el sol directe, i sempre porto gorra amb visera. Fa vora un any vaig deixar de prendre Trangorex (Amiodarona), un medicament cardioregulador de conegut efecte fotosensibilitzant, per tant sospito que té quelcom a veure l'Enalapril (ácid (2S)-1-[(2S)-2-{[(2S)-1-etoxi-1-oxo-4-fenilbutà-2-il]amino}propanoil] pirrolidina-2-carboxílic) l, del que actualment prenc la dosi màxima diària admissible de 40 mg. Vist que la pressió arterial està dintre dels marges de seguretat recomanats he decidit a partir d'avui retornar a la dosi inicial de 20 mg/dia, amb dues preses de 10mg cada 12 hores. Resulta que l'Enalapril també incrementa la freqüència dels vertígens. Aquests m'han afectat alguns cops durant les tres o quatre setmanes anteriors, de manera que vaig anar a urgències. També s'han incrementat els acúfens de l'oïda dret, el que tinc malmès per una antiga i molt probable síndrome de Ménière.

2- Estava aquest matí segut en un dels ben cuidats bancs de plaça Agustí Bartra a l'ombra d'uns arbres de fulla densa no sé de quina espècie, semblant a la morera però de fulla més petita, quan un colom s'ha apropat volant des de llevant amb uns deu centímetres de branca arbòria al bec i s'ha estat traginant en una part de l'arbre just a sobre meu, ignorant-me, a menys d'un parell de metres de distància. He recordat que també al meu carrer, en el plàtan d'ombra que tenim prop de la finestra de la sala d'estar la tarda de dissabte va estar-se un tudó tota la estona que vaig contemplar-lo, que va ser de més de dos quarts, portant branquetes des del parc proper i construint-se  un lloc per niar. I és que ara, en les setmanes finals de primavera, quan els plàtans desprenen l'escorça de l'any passat, deu ser que les aus mediterrànies preparen els seus nius a fi de perpetuar l'espècie amb la deguda seguretat domèstica. Així, doncs, la famosa imatge del colom bíblic de Noè (personatge també reconegut com un profeta en l'Alcorà) amb la branqueta d'olivera al bec te una explicació biològica, ben raonable i entenedora, més enllà dels missatges críptics de qualsevol divinitat.

3- De camí a la biblioteca municipal m'he trobar aquesta tarda amb un cas curiós que us vaig a relatar. A la parada del bus, ha arribat un xicot d'uns trenta anys. No sé on viu però sempre l'he vist voltant pel barri. Més que corpulent el seu aspecte és directament obès, de cabell rapat d'estil militar, vestit amb samarreta i pantaló negre curt fins els genolls; duia ulleres de pasta negra que no dissimulaven prou el seu estrabisme. S'ha dirigit a saludar una parella amb un nadó de pocs mesos que també esperava l'autobús. A efectes de complir amb les normes de conducta socialment considerada estàndard l'home emparellat l'ha donat la mà al nouvingut alhora que li preguntava per seu programa de vacances d'enguany. L'home obès, simulant patir dèficit auditiu, o potser dèficit d'atenció, l'ha respost amb un : "¿Qué?...". L'home de la criatura ha deixat passar un bon grapat de segons, més dels que caldria en una conversa normal, posant cara de pensar i repensar el que ha de dir; finalment ha replicat: "No pateixis, t'he fet una pregunta formal la resposta de la qual no te cap interès per a mi. Així que deixem-m'ho estar". Donant per acabada la conversa amb un sec:  "Bona tarda tinguis".

4- L'opinió generalitzada de l'occident cristià és que l'islam, tot i el seu contingut profundament humanista tal com afirmen els que saben, no deixa de ser un vestigi de l'antiguitat; en realitat no menys que els altres grans corrents hereus del relat bíblic: el judaisme i el propi cristianisme. Però s'ha de reconèixer que en alguns aspectes relatius a la moral i bona conducta l'islam és més civilitzat, modern i racional que el demostrat per mols seguidors dels preceptes cristians. Exemple flagrant: el maltracte animal. Mentre que els musulmans sacrifiquen els animals destinats a l'alimentació amb el màxim de respecte i mínim patiment, resulta que entre els cristians de missa i comunió dominical trobarem no pocs que passen la tarda gaudint de l'espectacle de turment sagnant i martiri de sis braus (6 toros 6). Tal com afortunadament havia de ser, aquest espectacle grotesc i cruel va a menys, no cala entre la joventut ibèrica; però, alguns poders de mantellina i comunió miren de promocionar-lo, amb diners públics i espais televisius en mitjans també públics. País de pena!

5- M'ha comentat un ex-col·lega que ha observat una nova corrent especulativa entorn a als preus dels pisos. Concretament en el barri de can Roca, ara tan ben comunicat i racionalment dissenyat. Tot i haver sobreoferta de pisos nous i de segona mà en venda per tots els barris de la ciutat en el dit barri, ubicat al nord de Terrassa, s'ha engegat una nova onada constructora de nous blocs d'habitatges que havien quedat congelats per l'explosió de la bombolla d'anys enrere. Un dels fills del meu company està interessat en comprar un pis en aquell indret i ha vist personalment com els preus sobre plànol s'han incrementat un 100% en quatre o cinc anys.

...-

La fugida des pinsans

La visió del reflex solar a primera hora del matí d'un Airbus A320 volant a llevant mentre perd alçada i vira a la dreta per girar uns 130º per enfilar l'aeroport del Prat, apropant-se al mar davant la ciutat de Barcelona, m'ha portat a la memòria el vol de les orenetes, dels pinsans, les caderneres i en general de les aus del nostres camps i de les nostres gàbies. Divagant d'un pensament a un altre he recordat en Mateu, un conegut afeccionat ornitòleg, metal·lúrgic de professió, que a les golfes de casa seva havia construït un autèntic aviari on les moltes parelles que posseïa havien arribat a fer una colònia de més de 600 ocells.

El dia que ens va mostrar la instal·lació, d'uns 25 metres quadrats, només hi tenia una cinquantena d'aus entre canaris, pinsans i altres varietats d'aus que no sé reconèixer. Ens va explicar que gran quantitat dels ocells que posseïa van fugir el dia que el seu fill es va descuidar la porta oberta després de deixar-los els dos quilos de llavors d'escaiola que diàriament alimentaven l'estol d'aus. El destí dels fugitius sens dubte va ser tràgic, la major part haurien mort d'inanició mancats dels ensinistraments i hàbits del seus congèneres nascuts en llibertat; o devorats per depredadors.

La frustració del pare va ser molt gran. Ell com tot home assenyat va empassar-se l'ira i va disculpar el descuit del seu fill que aleshores era un nen de 10 anys. Més que la pèrdua del ocells patia pel tràgic destí que aquells animals havien triat en la recerca de la llibertat. Sovint, també entre els humans, la recerca de la llibertat té un destí tràgic; recordeu l'afusellament l'any 1831 de Torrijos i el seus 48 companys a la platja de San Andrés de Màlaga a mans de les tropes borbòniques. Però, no cal escorcollar fets històrics del passat, mireu els diaris d'ara i em donareu la raó només llegint les xifres dels immigrants morts en aigües mediterrànies.

...-

Impressions d'abril

Una de les darreres lluminoses tardes d'abril circulàvem en direcció a llevant pel carrer de Wagner, quan vam aturar-nos per cedir el pas en el punt més alt del seu trajecte, el lloc exacte on creua la carena que ressegueix en aquell tram el carrer Ramón y Cajal, la natura ens va delectar amb un fascinant espectacle de pètals caient dels arbres bressolats per la lleu brisa de la marinada que des del Sud bufa moltes tardes.

Fa més de vint anys les voreres del carrer Ramón y Cajal van ser guarnides amb arbrat de la varietat Prunus Serrulata. L'arbre, popularment conegut com a Cirerer Kanzan o Cirerer japonès, en la segona meitat del mes d'abril fa una espectacular floració esplendent que alegra la vista, i la vida, dels que hi passegen prop d'ells. Però, la meravella d'aquesta floració persisteix i es multiplica amb la caiguda de pètals que per desenes componen cada flor. Al llarg d'hores i dies la pluja de pètals omplint l'aire, tal com flocs de neu rosada, catifa el terra; delectant-nos amb la bellesa senzilla i perfecta, malgrat que efímera, com tantes coses en les nostres vides.

...-

Wisteria floribunda

Que la primavera s'imposa m'ho ha confirmat avui la fragància de les glicines de la varietat Wisteria japonesa que floreixen a la pèrgola de la plaça del Progrés. Eren, potser tocats, tres quarts de deu del matí quan caminava travessant en diagonal la plaça en direcció a l'escola CEIP del Ponent. A la vista de la creixent proliferació de raïmades flors de color violeta m'esperava, mentre m'apropava, una imminent onada del subtil perfum que empès pel vent de garbí m'envoltaria en breus instants. L'espectativa ha estat superada per la realitat, tal com les potents ones d'una llevantada a la platja una flaire etèria m'ha impactat frontalment, fent-me fruir de la natura en aquest lluminós dia de primavera. Després, pujant per la vorera de l'escola en direcció al mercat només la musicalitat de la pedagògica veu d'una mestra traspassava les finestres d'una classe de primària trencant el silenci de l'assossegat matí.

...-

Fotos: Google

-

Cotorra de pit gris

Eren dos quarts de vuit i em preparava per parar la taula del desdejuni a la cuina de casa quan un xivarri eixordador m'ha fet mirar per la finestra de la petita galeria, que conté el safareig i la sala de màquines (la caldera d'aigua sanitària i calefacció i la rentadors). Allà he vist a poc més d'un metre de distància una cotorreta de pit gris (cotorra argentina), que s'havia separat del seu estol i em dirigia un ull negre amb interès, però sense por a la meva presència. S'ha estat més de dues hores empolainant-se o mirant de cruspir-se una pedreta de l'ampit de la galeria a tocar de la bugambilla. Un bon inici del mes d'agost que ha entrat amb un fort gir acabant amb la insuportable calorada  que patim des del juny. Ha plogut força, fins i tot ha fet mal a les terres de ponent, ens ha netejat carrers i voreres i ha omplert els escocells d'aigua atlàntica, neta, pura i cristal·lina.

Aquest inici d'agost ha estat especialment rellevant; l'esperava amb impaciència. Ha estat com una fita més vers la crítica edat de la jubilació simbòlica, els 65 anys. És aquesta edat en que la societat sembla arraconar els seus membres "ancians" en una mena de llimbs fins l'arribada de la mort certa. Sobre aquest tema ahir al vespre uns familiars van fer uns comentaris còmics associant la pèrdua de massa capil·lar i l'argentor de les temples amb la meva persona... Sí -vaig dir- vaig de baixada. En realitat com tots els presents que inexorablement ens apropem al mateix ritme a l'encontre amb la nostre pròpia mort.

Cal, per tant, gaudir del dia a dia, aprofitant tots els minuts per fruir del que la vida ens atorga i defugir les amargors innecessàries. Si les xacres de l'edat i el cap pelat vol dir que tens la mort més aprop, penseu en la dita castellana: "De aquí a cien años todos calvos"... Com la calavera del cinquè acte de Hamlet que llença un "Clown" mentre obre una fossa i Hamlet diu:

"Ahí va otra: ¿por qué no podría ser la calavera de un abogado? ¿Dónde están ahora sus sutilezas, sus argucias, sus casuísmos, sus títulos y sus trucos? ¿Por qué consiente que ese rudo villano le pegue en la coronilla con una pala sucia, sin armarle pleito por agresión? ¡Hum! Ese tipo pudo ser en sus tiempos un gran comprador de tierras, con sus estatutos, sus resguardos, sus términos, sus garantías dobles y sus cobranzas: ¿el término de sus términos y la cobranza de sus cobranzas es tener su terminada mollera llena de interminable barro?..."

...-

El pom de gessamí

Enguany els termòmetres marquen màximes fora de norma. Les temperatures s'enfilen a punts de rècord des dels primers dies d'estiu. Fa una calor excepcional, tal com ho va fer a la primavera. Els experts recomanen paciència, tranquil·litat, mesures de protecció i adaptar-nos a la climatologia estiuenca extrema per a les activitats quotidianes.

Un d'aquests consells és gaudir del que tenen de positiu la calor i els llargs dies de sol canicular: entre moltes altres accions està la de fruir de la fragància que els crepuscles d'estiu ens ofereixen plantes com el gessamí i la flor de nit ("Dondiego", o "Dama de noche" en castellà). Els records queden més profundament marcats a la memòria si s'acompanyen dels l'aromes fascinants; com en aquells jardins de Torre Valentina quan després de sopar fèiem una passejada pels voltants de l'Hotel on passàvem uns dies cada any mentre els fills eren menors. Sempre coincidíem amb la celebració de la patrona dels pescadors, la Mare de Deu del Carme (16 de juliol). Aquell dia desenes de barques desfilaven des del port de Palamós fins a Platja d'Haro fent anar les sirenes i les mànegues d'agua.

Retornant al tema que ens ocupa, ahir l'anciana mare de l'Antonia va preparar un parell de ramells de gessamí, per a dues de les seves filles, enfilant en una agulla de cap de boleta de perla una dotzena de gessamins a punt d'obrir-se collits a última hora de la tarda, el grapat sobrant el va deixar a la petita safata de vidre de Murano al peu de la foto del seu difunt espòs, a l'estil dels "Takonoma" japonesos. Un dels poms va arribar a la meva tauleta de nit, just a ran del peu quadrat de la làmpada. A l'anar-me a dormir l'habitació era prou il·luminada per la lluna que des de llevant reflexava la llum solar sobre el blancs llençols de cotó brodats. Vaig deixar les ulleres a la tauleta sense saber que les deixava just sobre el pom de gessamins. Hores més tard la calor no em deixava dormir vaig posar-me les ulleres per anar a la cuina a prendre un got d'aigua i allà em va sobtar l'aroma dels gessamís: s'havia impregnat el pont de les ulleres i, creieu-me, ara mateix, dotze hores després encara oloren les meves ulleres a la fragància del gessamí.

...-

Esquirol de març

Ahir vam tornar, altre cop, al cementiri de Terrassa. És la quarta vegada en el que portem d'any; fet natural quan molts dels amics i familiars han arribat o ultrapassat els vuitanta anys. El sepeli d'ahir va ser en honor d'un cosí amb molts vincles afectius d'un meu amic, que ho era des de la formació professional als anys seixantes del segle passat. També, el difunt, era el germà gran d'una entranyable col·lega de la fàbrica, l'Hermínia, excel·lent persona en tots els aspectes i vídua des de fa poc més de mig any.

L'acte de comiat en el temple multiconfessional era previst pel migdia, nosaltres ens vam dirigir a menys vint des del tanatori a la porta del temple per rebre la comitiva discretament des dels bancs de jardí allà situats. La porta sud del cementiri connecta sobre la línia meridiana amb la porta del temple tot seguint un carrer asfaltat de lleu pujada, en sentit nord, amb voreres enrajolades de metro i mig d'amplada separades per avantjardins plantats de xiprers i lavanda. Quan vam arribar al temple vam seure en un dels bancs de la dreta, el silenci i la sensació de pau només els trencaven els parrupeigs d'unes tórtores i els mínims crits de les garses. Feia un nítid, extemporani, i impròpiament càlid dia de primavera, de paisatge tranquil ple de bonics monuments funeraris d'inspiració cristiana: pietats i descendiments. Sobtadament una petita ombra va baixar d'un pi negre fins el terra cobert de grava justament a l'altra banda del carrer, a uns dotze metres davant nostre. Era un esquirol de llarga cua que saltironava tranquil·lament aquí i allà fins enfilar-se finalment en un dels grans xiprers que han sobreviscut la ventada del passat desembre.

Poc després van arribar dues senyores d'extraordinària obesitat; mare i filla com vam saber després, la més jove s'auxiliava d'una crossa per caminar, cosa que feia amb gran lentitud. Intentaren seure's en el banc de la nostra esquerra; però, la més jove va renunciar dient que era massa baix per a ella, així que van decidir entrar en el temple aleshores només ocupat pel sacerdot i els tres músics: un organista i dos violinistes, un noi i una noia que al passar davant nostre havien mostrat una jovialitat i alegria encomanadissa i gratificant.

Amb breus minuts de retard va arribar la comitiva fúnebre, passant-nos el taüt just davant nostre i embolcallant-nos amb la fragància de les corones de flors; entre elles la composta només de clavells blancs que els bombers havien dedicat al difunt de 78 anys que tants anys havia arriscat la vida amb ells.

A l'interior del temple el capellà va fer el discurs de sempre, inaudible, amb la lectura d'un fragment de l'evangeli segons Sant Joan i una filla del difunt va fer-nos un petit i assenyat discurs de comiat. Afortunadament l'inici de les paraules del capellà va ser precedit pel conegut i meravellosament ben interpretat adagi d'Albinoni. Tot plegat, juntament amb el retrobament dels vells amics de la fàbrica, l'aroma dels clavells i la visió de l'esquirol van afegir un generós toc de bellesa al día.

...-

Coloms urbans

Aquest matí, quan anava a comprar el pa, he vist un petit estol de coloms, just quan el nítid sol de tardor escalfava des de l'orient el bassal d'aigua neta que restava de la pluja d'ahir i que sempre es forma davant la porta del Mercadona. Un parell d'aus esbandien les plomes en l'aigua i vuit o deu restaven allà prop, aclofades sobre les llambordes eixutes, gaudint de la tèbia radiació solar de la primera hora del matí.

Cada cop més les condicions de vida urbana i la manca de depredadors afavoreix la proliferació d'aquestes aus, fins el punt de ser, en moltes ocasions, un problema de salubritat d'àmbit municipal. A moltes ciutats tenen equips especialitzats en reduir el nombre de coloms que ocupen els seus carrers i places i les controlen d'acord amb les protectores d'animals.

Tots els éssers vius tenen dret a la vida; però, cal cercar l'equilibri difícil on la supervivència d'una espècie no malmeti la vida de les altres. (Sé que aquesta és una afirmació obvia; malgrat que sovint no li fan cas, per exemple: els martiritzadors de braus... )

...-
Foto: Google

Falciots cridaners

Foto: Cap Norfeu des de Punta Falconera (Els falciots són afegits).

Dels falciots negres, els més comuns a Catalunya, diu la Viquipèdia: És tot d'un color marró molt fosc, amb una taca clara a la gola, però observat contra el cel (que és on se'l sol observar sempre) sembla totalment negre. Sovint vola en grups caçant i deixant anar aguts i sorollosos crits.

D'aquest crits és del que vull parlar-vos; cada matí, a l'hora del desdejuni, quan obro les làmines de la finestra del safareig, em saluden els forts crits "xriiic" del falciots que volen en un grup de cinc o sis aus per damunt els cimalls de les capçades dels plàtans d'ombra del meu carrer. Volen de sud a nord i de nord a sud, giren entre la façana de la "Fleca Mercè" i la del sabater "Ràpid Rafael"; passen a gran velocitat davant la meva finestra de manera que s'aprecia a la perfecció l'efecte doppler en els seus crits; els quals inexplicablement m'alegren el dia. Crits que potser fan la funció de desconcertar els insectes que baden sobre les copes dels arbres per acabar dins el pap dels falciots negres.




...-