Immersió dins la natura i la literatura

Emilia Pardo Bazán

 

Va ser un regal pels espectadors de La 2, una de les primeres nits de desembre: la biografia de l'escriptora gallega, tot i que va publicar la seva obra en castellà, Emilia Pardo Bazán. Dies més tard, a la mateixa cadena, van emetre els quatre capítols de l'acuradíssima minisèrie Los pazos de Ulloa dirigida per Gonzalo Suárez l'any 1985, coproduida per RTVE i la RAI. El guió va ser del mateix Gonzalo Suárez amb la col·laboració de Manuel Gutiérrez Aragón i Carmen Rico-Godoy a partir de la novel·la homònima del 1886 i de la segona part que l'autora va publicar per separat un any després Madre naturaleza.

Per celebrar el centenari de la publicació de la més important novel·la d'aquesta autora, destacada seguidora del Naturalisme, del que Emile Zola fou màxim representant, la televisió pública espanyola va cercar els 250 milions de pessetes que va ser el cost de realitzar aquesta obra magnífica; resultant la creació de 240 minuts de patrimoni audiovisual. Per interpretar els personatges van triar-se els actors més escaients i de prestigi de l'època: Fernando Rey, Charo López, Omero Antonutti, José Gómez, Victoria Abril, Pastora Vega... i unes perfectes localitzacions a fi de representar l'obra literària el més fidelment possible en la pantalla.

Cito aquesta emissió televisiva per una sorprenent casualitat. Des d'inicis de tardor que estic llegint l'Emilia Pardo Bazán en el e-reader. Sent com soc un gran admirador de Pérez Galdós m'ha interessat relacionar els estils, els temes i els enfocs que ambdós autors fan servir en els seus escrits; i més ara sabent la gran i especial relació personal que els unia.

 

 

...

Resposta a Gerard i la por a l'orfandat

Helen Mirren i Ian McKellen en el film de 2019 The Good Liar

 M'he descuidat i han passat quatre setmanes abans de posar-me a respondre el primer, i de moment únic, e-mail del Gerard. Penso que cal fer-li canviar el seu punt de vista sobre les coses introduint una nova perspectiva, obrint el ventall d'assumptes d'interès. Per exemple, induir-lo a reflexionar sobre la vida després de la setantena i la ineludible solitud en que ens veiem obligats a viure en major o menor mesura. Més enllà de la convivència i la compartició dels afers diaris en el més íntim de nosaltres sempre trobarem un racó on no ens acompanya ningú: un retall de vida impossible de compartir i que ens enfronta a la soledat de la consciència individual, un indret on el sentiment d'aïllament és similar tant en aquell que si troba en el més fosc lloc del cau soterrani com aquell últim supervivent que resta sobre la quatre fustes flotants del naufragi. Atenent aquest criteri serà la meva resposta a l'escrit del Gerard. 

 

Benvolgut col·lega, Gerard,

Primer de tot demano disculpes pel meu retard en contestar-te. Agraeixo la confiança que mostres en adreçar-me el teu correu del mes passat. En segon lloc aviso que no em sento capacitat per a donar consells en assumptes de la vida privada; no és el mateix aconsellar-te la lectura d'un llibre relacionat amb els teus interessos que animar-te a canviar, o no canviar, de parella. Però, sí m'atreveixo a fer-te reflexionar sobre qüestions que també m'han fet reflexionar. Per exemple: el fet de assolir una edat provecta; assumpte que és pressent en el thriller al que pertany el fotograma que il·lustra aquest post.

El deteriorament físic, i cognitiu, potser és el primer símptoma de que som a les portes de la darrera etapa en aquesta cursa que és la vida. Més evident si prenem medicació diàriament per frenar els efectes de les malalties cròniques. També hi han elements més difícils d'incloure entre els negatius derivats de l'envelliment; un per exemple, és el sentiment de solitud; a copia que acumulem anys anem perdent pel camí el nostre entorn afectiu, començant pels pares. També perdem altres familiars i amics que per diverses raons s'allunyen de la nostra òrbita. Perdem interlocutors amb qui compartir i comentar els fets de cada dia, els neguits i la recerca de solucions als problemes que ens envolten. Perdem còmplices, com deies, no en el sentit de aliats en el delicte sinó en el de les persones que manifesten solidaritat o camaraderia, aquest darrer mot ho expressa fidelment, camarada és el company en la lluita. És molt trist no tenir un còmplice que s'emocioni amb l'escena d'una pel·lícula com, per exemple, la  retrobada de Benjamin Batton i la seva mare adoptiva... O, amb qualsevol escena de Helen Mirren amb Ian McKellen; o amb una interpretació en viu de La Passió segons Sant Mateu ; o amb un text de Galdós, un paisatge de tardor camí de la Vall d'Aran, o a la Selva d'Irati en els primers dies de novembre. I no diguem de la contemplació d'un tors humà bronzejat de d'onejants corbes com les noves branques de salze acaronades per la brisa de ponent. Solitud és quan no podem compartir les emocions, els sentiments, els neguits, els plaers.

També tenim el cas d'aquells qui cerquen activament moments de solitud, de tranquil·litat, lliures de tensió i estrès, de estar sense haver de compartir res amb ningú; com quan ets rodejat de silenci en l'extrem oriental del cap Norfeu ran del penya-segat i envoltat del blau intens marí quan l'astre solar s'apropa a l'horitzó per Ponent. En ocasions com aquesta és quan es revifa la consciència de la singularitat del nostre jo, de la nimietat del nostre cos; tot això tan difícil, per no dir impossible, de compartir plenament amb els altres. Uns records de sensacions semblants em venen a la memòria, va ser justament després de plegar de la feina, la més intensa d'aquestes sensacions que he experimentat en els darrers anys; va ser una lluminosa tarda de novembre assegut a la sorra, en aquella solitària platja a tocar dels aiguamolls de Torredembarra, només una persona en tot el contorn que passejava el gos en la llunyania en direcció al Roc de Sant Gaietà. El batec de les onades, la remor de l'escuma i el brunzit de la marinada en les iodes em va aguditzar la sensació de singularitat que ara tinc present com un record de gran intensitat.

Resto a l'espera dels teus comentaris.

Salutacions cordials.

El teu col·lega L

 

 A propòsit del film que il·lustra aquest post he de dir que va agradar-me contemplar una actuació tan impecable d'actors que s'apropen o assoleixen plenament el qualificatiu d'octogenaris en un film que no deixar de picar l'ull a qui està en aquesta etapa de la seva vida.

 

Fitxa del film

Títol original: The Goog Liar

Títol castellà: La gran mentira

Any: 2019

Gènere: Comèdia dramàtica

País: EEUU

Diretor: Bill Condon

Guió: Jeffrey Hatcher (Novel·la: Nicholas Searle)

Duració: 109 min.

Actors: Hellen Mirren, Ian McKellen, Russell Tovey...

 

...

Complicitat i sincericidi

   M'ha arribat un e-mail del Gerard. És un company de feina amb el que no ens veiem des del tancament de la fàbrica ara fa quinze anys. Diu que l'han recomanat que escrigui els seus pensaments més neguitosos i que ha pensat en enviar-me el producte d'aquesta teràpia epistolar a fi de que l'hi comenti des de la meva pròpia experiència. El primer correo va entrar en la meva bústia dimecres passat. Seguidament el reprodueixo íntegrament:

 

Benvolgut col·lega,

Les noies del podcast "Estirando el chicle" m'han fet reflexionar amb els seus comentaris a propòsit dels drets personals, tot dintre de l'estil que impregna l'exitós podcast que impulsen. Tracten temes de rabiosa quotidianitat de manera que acaben analitzant el que és la vida pròpia, de forma individual o en parella i amb el canviant entorn vigent. El format en que presenten les xerrades i entrevistes és informal, juvenil i dinàmic; que no contradiu el fet de seguir un guió ben traçat que acaba per omplir el seixanta minuts farcits, uns cops més i altres menys, d'interessants entrevistes i reflexions de contingut molt divers en clau d'humor.

Deien en un dels podcast, ara no recordo de quina data, que entre les parelles sovint manca el parlar, el dir-se el que senten. Son aquells casos en que els membres de la parella viuen separats cada un en la pròpia rutina i no pensen mai en analitzar si és aquesta la relació óptima entre ells. Dir-se el que voldrien canviar en la seva vida, i què allò que no els agrada a un de l'altre. Senzillament deixen passar els dies, els mesos i els anys on només comparteixen un espai, un temps i uns bens materials; però no tenen la complicitat més enllà de la rutina. Per tant, apreciat company, ara és el moment de començar a escriure sobre les meves demandes en la relació amb les persones properes.

1- Sempre m'ha resultat una molèstia angoixant conduir en situacions d'estrès tals com: hores punta, climatologia adversa, conductors vandàlics i temeraris; més ara, quan les xacres de l'edat ens fan minvar el rendiment i la seguretat en el control del cotxe. Cal afegir la desconfiança en el vehicle de més de quinze anys que comença a mostrar també signes d'envelliment. M'havia plantejat canviar el vell Toyota per un nou vehicle equipat amb les actuals tecnologies (millores a la conducció); però, per raons diverses el projecte ha estat oblidat.

2- Altre opció per minorar el nivell d'estrès és, evidentment, conduir només en cas de que sigui estrictament necessari. No cal, doncs, fer un mínim de deu quilòmetres tots els dies de tots el mesos de tots els anys, plogui o nevi.

3- Atenent els dos punts anteriors he pres la resolució unilateral de que a partir d'ara només faré us del vehicle en cas de necessitat i miraré de fer al menys un dia de descans setmanal.

Així ho he comunicat a la meva parella, en una mena de Cahiers de doléances afegint-hi que em sentia excessivament pressionat de manera que estava fent el que no volia fer. L'ambient s'ha enrarit, com era de preveure, i m'ha fet recordar un capítol del podcast de Cristina Iglesias i Victoria Martín on parlaven del sincericidi. Hi ha qui creu que és perillós el camí de la sinceritat plena i aconsellen no ficar-s'hi en aquest esbarzer, pots acabar caminant sol pel món. Altres opinen que si algú vol caminar al teu costat ha de ser amb la seguretat que deriva de la més completa comunicació, sinceritat, camaraderia i complicitat. Essent aquest darrer un factor d'altíssima vàlua i del que no s'hi parla prou.

Tal com vaig avançar-te telefònicament agrairé que dediquis part del teu temps a llegir i comentar-me aquest e-mail, i els propers que penso adreçar-te, que tenen una finalitat terapèutica segons em recomana la meva doctora.

Salutacions cordials.

Gerard

L'escrit va fer-me reflexionar una estona, de manera que m'he proposat contestar el més aviat possible. Sens dubte entre les queixes del Gerard s'endevina una consciència del Carpe diem. En aquest sentit enllestiré una resposta en els propers dies. 

 

...

Vistes des del balcó

   M'acabo de despertar després d'una curta però intensa migdiada. De sobte no sabia on era ni a quin moment del dia corresponia la claredat que filtrava la cortina de la sala d'estar on dormia. Espai que també és cuina, menjador i lloc de treball; en realitat és l'única habitació de l'estudi de trenta-dos metres quadrats on visc. El rellotge de paret, negre de grans dígits blanc, enganxat a la columna estructural indicava un quart de quatre. Per acabar-me d'espavilar m'he calçat les plantofes i he sortit a la galeria. El cel es mostra uniformement gris de forma que no és possible esbrinar on es el sol. Deixo de mirar el cel lletós i observo les plantes de les jardineres i torretes estratègicament repartides per deixar el màxim d'espai lliure en la petita galeria. Són vuit tipus de plantes que al meu parer fan un agradable ambient de natura vegetal. M'he arrepenjat en la barana mentre un plugim invisible humiteja les voreres i produeix una remor d'intensitat uniforme al xocar amb les fulles dels plàtans d'ombra. El "petrichor", l'olor de la terra mullada, impregna l'aire amb inesperats matisos de carn a la brasa provenents de la no molt llunyana xemeneia d'un petit bar-restaurant ponferratí situat a peu de la carretera d'Olesa. El termòmetre que tenim en un racó de la galeria sobre la reixa de fusta per a les plantes enfiladisses marca 23ºC, frescot, malgrat que som a dues setmanes de final de l'estiu. Una remor de trons des de Ponent confirma l'allunyament de la tempesta. Entretant aprofito per repassar les plantes, treure'ls-hi les fulles seques al gerani que encara conserva alguna flor de pètals rosats amb una pinzellada de morat intens al centre. Penjada en la part alta de l'enreixat de fusta, al costat del termòmetre, tenim la planta del diner (Plectranthus verticillatus); sobre la barana, a l'esquerra i ha una petita jardinera amb cabellera de la reina (Aptenia cordifolia), que mostra quatre petites flors, Segueix el citat gerani, i, a la seva dreta tenim altra jardinera amb la tradescàntia de ràpid creixement. Sota d'ella al terra en un test clàssic creix exuberant una cràssula ovalata; també al terra sota el gerani han germinat unes llavors de caputxina; al seu costat un ciclamen i finalment a tocar de la columna de ferro creixen les cintes (chlorofitum) de dues tonalitats de verd.

 Una trucada telefònica m'ha fet deixar la quietud relaxant de la terrassa i  entrar en el saló on repiquetejava un vell telèfon negre d'auricular amb cable helicoidal. Era l'Àgata Garrigou que demanava parlar amb el seu germà Hèctor. Vaig fer-li saber que per raons de feina ell havia viatjat a no sé quin país del Golf Pèrsic i no tenia cap notícia d'ell en les darreres tres setmanes.

 A l'Àgata li calia parlar urgentment amb els seu germà amb el qual havia deixat de contactar-se des de la defunció, molts anys enrere, de la seva mare. Vaig passar-li l'adreça de l'e-mail del seu germà i vam acomiadar-nos formalment. La germana de l'Hèctor és la pubilla dels dos únics fills del doctor Garrigou, un metge de família com diríem ara, i de la Mariona Guitart mestressa de casa i professora de piano en hores convingudes per a infants de primària. L'Àgata resta soltera, assoleix els seus més de cinquanta anys amb optimisme i vitalitat, viatjant sovint pel món amb un grup fix d'amigues conques com ella. En la seva joventut havia tingut experiències de parella, poques; la més destacada una convivència de tres mesos amb un jove ajudant de taxidermista, molt simpàtic i rialler però que el fet de tenir una altra "amiga" embarassada al poble dels seus pares a la comarca de la Matarranya no va agradar gens a l'Àgata que va optar per desfer el compromís i tallar l'amistat amb el simpàtic aspirant a polígam. Potser per aquesta experiència d'infidelitat va ser que s'autoapliqués unes exigències molt altes pels seus possibles més que amics.

 Dies després vaig saber que l'Àgata volia vendre una oblidada petita finca d'oliveres arbequines situada als afores de Falset, en el Priorat, i li calia la conformitat signada davant notari de l'altre hereu. En un pròxim post comentaré alguns detalls de la vida de l'Hèctor. 

 

 

 

...

Les roques planes

Cala de "Les roques planes" a Calonge (Costa Brava)

  A les primeries dels anys setantes del segle passat un grup de nois propers a la JC (les joventuts del PSUC) dels barris de can Boada i La Maurina van organitzar una mena de club per joves aprofitant el local destinat a garatge d'un edifici de nova construcció a tocar de la Ronda de Ponent. El local era un punt de trobada per passar les tardes dels caps de setmana amb activitats més o menys culturals, s'escoltava música, es feien xerrades i de tant en tant es projectava una pel·lícula, que algú havia llogat en el fèrtil mercat del cinema clandestí. Així vam poder visualitzar "Octubre", "El acorazado Potemkin" de Sergei Eisenstein; i el film, que ara comentaré, "Un verano con Mónica" dirigit per Ingmar Bergman en el 1952. Hi ha versió catalana: "L'estiu amb Monika".

  Els protagonistes, ell un noi de 19 anys insatisfet amb la seva feina de mosso en una botiga de gots i plats i ella una empleada de verduleria de 17 anys es coneixen en un cafè proper a la feina, s'enamoren i emprenen el seductor, fràgil i curt camí a l'aventura i la llibertat; fet que inevitablement els durà al desagradable mur de la realitat. "Donde no hay harina todo es mohina" que citava Larra.

  En determinades escenes del film la parella protagonista gaudeix del dolç idil·li de joventut en un indret coster d'una illa a Suècia que em va ser evocat, molt anys més tard, en arribar a la "Cala de les roques planes" de Calonge, a la Costa Brava. La vaig descobrir fent el camí de ronda des de Torre Valentina a Platja d'Aro. I és que el film, que va molt més enllà d'un drama romàntic, és dels que queden gravats a la memòria; potser per que connecta amb una part molt íntima de les nostres vides. Qui no s'ha trobat mai amb una Mònica com la descrita a la pel·lícula de Bergman.

  El cinema del director suec era considerat objecte de culte en aquells anys i posteriors. Les seves pel·lícules les seguíem fidelment en les sessions d'Art i Assaig del Catalunya en la projecció única de les nits de divendres. En general la temàtica és de gran profunditat filosòfica: el sentit de la vida, la mort, la relacions humanes... Si disposeu de temps a la xarxa podeu visualitzar la immensitat de la bellesa i sentir la profunditat del drama que és la vida pel gènere "Homo sàpiens" segons la particular visió de Bergman. Per la qual cosa us recomano començar un passeig pel món d'aquest director amb aquesta pel·lícula imprescindible en la història del cine. 

  

Fotograma del film: L'estiu amb Monika

Fitxa tècnica:

Títol original: Sommaren met Monika

Any: 1952 (estrena al febrer de 1953)

País: Suècia

Durada: 95 min.

Direcció: Ingmar Bergman

Guió: Per Anders Fogelström, Ingmar Bergman

Música: Erik Nordgren i Eskil Eckert-Lundin

Fotografia: Gunnar Fisher

Actors: Harriet Andersson, Lars Ekborg...

Productora: Svensk Filmindustri.

 

...

"Las largas vacaciones del 36"

 

Avui és un dia especialment apte per recordar un xic de la nostra història. Per conèixer d'on venim, i per comprendre el que som i el que ens envolta. Tal dia com avui, d'ara fa 85 anys, una part de l'exèrcit, comandat per Franco, Mola i altres militars que havien estat allunyats en casernes africanes va alçar-se contra la legitimitat de la Segona República iniciant la Guerra Civil que acabaria tres anys després amb el triomf del feixisme, deixant centenars de milers de morts, exiliats i represaliats. L'objectiu dels franquistes era l'extermini total i literal del que consideraven l'enemic, en altres paraules tothom afecte a la República. El règim va quedar aïllat, com una anomalia en un món sense feixismes després de la victòria dels aliats en la Segona Guerra Mundial; però, va perdurar per més de 40 anys fins la mort natural del dictador.

 Sobre l'inici del aixecament feixista i les seves conseqüències el director de cine Jaime Camino va fer al 1975 l'excel·lent i molt correctísima pel·lícula "Las largas vacaciones del 36", emesa a la TV2 el passat divendres, on relata les situacions que han d'enfrontar i patir unes famílies a la rereguarda de Barcelona des de l'estiu del 1936 fins l'ocupació de Catalunya al gener del 1939 per l'exèrcit franquista un cop vençuda la resistència dels republicans en el front de l'Ebre. El repartiment és tot un luxe de brillants actors del moment. El film va ser estrenat el 1976, està perfectament ambientat, de tal manera que no ha envellit gens i sembla (és) un veritable i fidel document històric.

 Queda, doncs, constància de la meva més entusiasta recomanació per a que la veieu, sobre tot per saber d'on ve allò de Machado: "... Una de las dos Españas ha de helarte el corazón".

 Una observació final. Tal com els historiadors saben la descripció dels esdeveniments del 1936 al 1939 feta en 1975 està mediatitzada pel món de 1975. Així, l'ull expert detectarà anacronismes i altres errors en el film de J. Camino, per exemple la foto imposible en aquella casa i en aquells mesos de Pau Casals a Londres. És natural, l'obra cinematogràfica, o literària, descriu més la realitat del moment en el que s'han fet que la dels temps en que se situa l'acció.

 

Fitxa tècnica:

 

Títol original: Las largas vacaciones del 36

Any: 1976

Durada: 102 min.

Direcció: Jaime Camino

Guió: Jaime Camino, Manuel Gutiérrez Aragón

Música: Xavier Montsalvatge

Fotografia: Fernando Arribas

Actors: José Sacristán, Concha Velasco, Francisco Rabal, Analía Gadé, Ismael Merlo, Vicente Parra, Charo Soriano, José Vivó, Ángela Molina, ...

Productora: José Frade P.C.

 

...

Poodle nan

  En els primers anys de la televisió al nostre país vivíem una única cadena d'emissores que transmetien programes en blanc i negre. Era quan les emissions finalitzaven a les dotze de la nit amb imatges de la bandera franquista onejant al vent acompanyada per l'himne oficial: la "Marcha Real". La totalitat de la programació s'oferia des d'un xalet de Madrid o des de l'edifici barceloní que havia estat l'Hotel Miramar a Montjuïc. D'aquells anys recordo, de la programació feta des de Barcelona, un grup de còmics conegut com "El clan dels vienesos"; ens oferien un programa setmanal en el qual Herta Frankel, amb un fort accent alemany, delectava a grans i petits amb una gosseta contestaire de peluix amb la que conversava fent aplicació de gran aptitud per la ventrilòquia. Marilin, tal era el nom del peluix que representava un "Púdel" femella de color blanc i que malgrat els ulls de vidre inexpressius va fer-se molt popular entre els televidents, que és com dir entre tota la població on arribaven les ones dels repetidors del senyal de TVE, emissora estatal de televisió.

 Així va ser com vaig conèixer l'existència d'aquella raça de quissos, rars en el nostre entorn d'aquells anys, de luxe i caprici de l'aristocràcia des de temps de Lluís XVI de França. Dürer i Goya els van retratar en les seves pintures. Ara m'ha tornat a la memòria perquè una dona amb qui comparteixo aparcament comunitari té una caniche nana, o potser és de les anomenades en anglès Poodle Toy, per la seva alçada inferior a 28 cm. La dona és grassona, de cabell curt de color que ara no recordo, potser negre atzabeja, vestits sempre curts que mostren els genolls i les cames més amples de la norma, ben lluny de les musculades vigorèxiques, de peus petits sempre amb sabata plana que remarca els cilíndrics panxells de pell blanca, plana de pit de forma que la figura s'adapta a la perfecció a l'esquema de cilindricitat Ahir a la tarda la dona caminava carregada de paquets en direcció al seu cotxe, un Porche Cayenne blanc, la seguia a cinc metres de distància el seu inseparable Poodle Toy, el qual estranyat per la meva presència en el seu camí va aturar-se darrere meu.

- Fanny, vine- va cridar la dona quan era a tocar del cotxe. La gosseta va dubtar, però atenent a les ordres de la mestressa va animar-se a passar per la meva esquerre a ran la paret. La dona no va dignarse a fer-me cap comentari ni salutació i va ficar la Fanny en el cabàs que ocupava el seient de l'acompanyant del conductor. S'ha de dir que els seients del darrere eren impracticables degut al munt d'andròmines que els ocupaven.

 Aquell desordre, tan poc adient amb el cotxe de tant alta gamma i aquell estret vincle amb la caniche Fanny em va fer sospitar que la dona d'alt poder adquisitiu no té parella; és més, podem estar segurs que viu sola. No, sola no: viu amb la Fanny.

 

 

...

Records de nen

 Llegia l'altre dia que el fet de passejar, caminar sol, afavoreix el pensament creatiu. Posava l'articulista com exemple diversos escriptors i filòsofs que sempre caminaven mentre filaven les seves creacions. Certament, cal suposar que tothom en circumstàncies semblants tenim el pensament ocupat en reflexions diverses quan caminem. Ens parlem a nosaltres mateixos mentre gaudim d'un paisatge, contemplem un aparador o la gent que camina al nostre entorn. Sovint em sorprenc "dialogant" mentalment amb mi; un exemple: quan baixava, ahir a la tarda, vorera avall per la riba dreta de la Riera de les Arenes vaig fixar-me en una part on els terrenys del Miocè afloren nets, sense les graves ni sorres que habitualment cobreixen la llera de la riera; són unes argiles molt pigmentades de color uniforme a mig camí entre el safrà i curri clàssic. Aleshores un jo interior, una mena de tutor, em deia -"Fixat! Veus la perfecta diferència entre el color de l'argila més hidratada i la més eixuta. Aquesta característica hidròfila és la que fa canviar de volum del terreny i pot arribar a provocar esquerdes en els edificis que es construeixin al damunt".

 Vaig adonar-me que aquest pensament (que s'havia formulat en llenguatge estàndard) va fer una digressió, o per explicar-me millor, va canviar l'objecte del seu interès que anteriorment era el paisatge i l'entorn físic per concentrar-se sobre el mitjà d'autocomunicació; d'on surt la qüestió: sempre el pensament, els raonaments fan servir el llenguatge? A les sensacions i emocions les fem passar pel cribatge del mecanisme lèxic? Aquesta duplicitat del "jo" parlant amb si mateix és la que es mostra en el film de revenja excel·lentment interpretat per Jodie Foster i dirigit per Neil Jordan en el 2007: "The Brave One", en castellà La extraña que hay en ti; on la protagonista, entre altres consideracions ètiques i morals, se sorprèn de l'altra persona que és ella mateixa, una desconeguda que ha aparegut per tràgiques circumstàncies ambientals.

 Caminant riera avall vaig pensar d'ocupar-me més a fons d'aquests assumptes en el futur i ara retornar als records de la infantesa com aquell de la primera nit de Sant Joan que conservo a la memòria. Assegut al portal d'una casa veïna dels meus pares; encara no havia nascut la meva germana i els pares confiaven en la cura que de mi tindrien el familiars de l'home del gel. Seia amb altres dos nens al portal d'aquella casa, on l'avi de la Pilar ens explicava històries que absorbien totalment l'atenció de les nostres infantívoles ments. Antres nois jugaven al voltant de la foguera que ja minvava barrejant-se els seus crits amb la música llunyana de la casa de pagès que encara restava dins del nucli urbà de la ciutat, al Llevant de la Riera de Les Aimerigues, just a tocar de l'actual cantonada entre el carrer d'Isaac Peral i el de Marconi. En el portal, una llosa de marbre blanc, érem asseguts com he dit tres nens, la del centre era la Pilar, neta del iaio que ens explicava les histories més fascinants en aquella celebrada nit d'estiu. Ella era grassoneta de pell molt blanca, cabell ros descolorit i llis, pocs mesos més gran que jo. Va ser un gran sotrac quan la meva mare va dir-me que havia mort de forma sobtada en plena joventut, just acabada l'adolescència, per causa d'una malaltia cardíaca.

 

 ...

Coses de cada dia

  Som a la darrera setmana d'abril i encara no he redactat el post que com una mena de repte o compromís en sento obligat a penjar al menys un cop al mes en aquest quadern de bitàcola. He pensat escriure sobre les meves inquietuds del moment, els pensaments i les sensacions d'ara mateix; però, també tinc pendent redactar els records més rellevants del meu passat. Fer una mena de memòries, les d'un jubilat que passa dels setanta algun interès tindran, ni que sigui pels seus descendents més directes.

 Començo. Ara tenim el racó del menjador. el de sortida a la galeria, impregnat de la característica olor de l'adhesiu per a tubs de PVC. El baixant comunitari estava esquerdat en el pis de sobre el nostre i l'assegurança de la comunitat s'ha fet càrrec del seu arranjament. Tot a quedat corregit sense malmetre'ns el sostre. La qual cosa és un motiu de satisfacció.

 Passant a la part dels records començaré per un de dues setmanes enrere. Sortíem d'una de les oficines de l'única entitat bancària que resta oberta en el barri i en el moment d'empenyer la posta vam coincidir amb un veí del pisos de l'altra vorera, un home esvelt, sempre amb capell, de parla amb marcat accent andalús, i que des de fa molts anys vèiem acompanyant la seva dona per la plaça de les glicines, la qual en cadira de rodes era, a més, víctima de l'Alzheimer.

- Com està la seva dona? - Va preguntat la Lluïsa que m'acompanyava.

- !Huy! Ella murió hace cuatro años - Va respondre el veí. -Y a mí ya me queda poco. Tengo noventa y tres.

 Mitja hora després ja érem a casa, un migdia primaveral excel·lent, òptim per avaluar el pas dels dies i dels anys i comprovar com se'ns esmicola la vida. Mentre apropava la copa de cervesa als llavis vaig percebre l'aroma intens del gerani que havia acabat d'endreçar, traient-li les fulles seques i un parell de flors pansides. Un reflex daurat des de dins la copa va fer-me conscient de que em sentia feliç. Fins l'hora de dinar vaig estar-me rellegint un dels "episodios" de Benito Pérez Galdós que tanta llum aboquen sobre l'Espanya del s. XIX i expliquen tant els successos del s. XX com les tensions de l'actualitat, incloent-hi el carlisme, la tradició borbònica, el republicanisme o el paper de les dretes a l'Estat en els darrers dos segles.

 

 

 

...

La vinya d'en Lluís

 Avui comentaré un xic del tarannà d'en Leocadi Garcia Torras i Balsareny, personatge amb qui he conviscut molts anys per raons que no venen al cas. L'home ha assolit la setantena, però des de que va fer els seixanta-tres gaudeix de la tardor de la vida ocupant-se de les tasques quotidianes un cop abandonada prematura i definitivament l'activitat professional per causa de la desfeta de la indústria local. Una indústria que havia fet créixer la ciutat on viu com un model de progrés i benestar. Molts dels seus col·legues a copia d'hores extres, es clar, i amb l'aportació imprescindible al calaix comú de la nòmina de tots els convivents havien arribat a tenir una caseta o un apartament a la platja; uns a Palamós, altres a Roses; però la tria predilecta dels companys d'en Leo, com familiarment l'anomenaven tots, era Calafell, Creixell, Torredembarra; fins i tot hi havia qui s'havia comprat l'apartament o una petita parcel·la per ficar-hi la caravana vora la platja a l'Hospitalet de l'Infant, Alcanar, Vinaròs i més enllà.

  Leo no havia fet guardiola, mentre els companys treballaven pluriempleats o feien hores des de les sis del matí fins les vuit del vespre; ell s'ocupava les hores lliures en estudiar, primer idiomes, anglès i alemany, després una llicenciatura en humanitats, ben diferent de la formació tècnica que havia rebut en la seva joventut. Creia que el mecanisme de l'aprenentatge, tal com tantes d'altres habilitats, s'espatlla i deixar de funcionar si no el fas servir. Deia: "No s'ha de parar d'estudiar mai". Aconsellava que s'havien d'actualitzar constantment els coneixements, revisar creences destriar les dades correctes i rebutjar les obsoletes o directament falses. Proposava imitar l'actitud d'aquell l'andalusí del segle XII, Averrois, el qual no va deixar d'estudiar mai. El filòsof cordovès només va incomplir la norma dos cops a la vida: el dia de la mort del seu pare i el del seu casament.

  Ara ocupa els dies amb les activitats pròpies de la jubilació, segueix una rutina diària que és força regular. Molts dels matins els dedica a cuinar àpats equilibrats, tradicionals i de mitjana complicació. Totes les tardes treu el cotxe de l'aparcament i durant unes tres hores fa visites familiars, a més de fer una passejada terapèutica, que mai pot faltar, de tres a cinc quilòmetres. També, si cal, compra queviures i altres elements que s'han esgotat al seu rebost.

  Una tarda camí de ca n'Anglada, aturat davant un semàfor esperant la matriu de leds verds, contemplava les suaus ondulacions de les branques primaverals d'un desmai plantat a la vessant nord de can Poal. Els ametllers havien perdut la flor i verdejaven. Una sensació de tranquil·litat el va envair, com si el salze l'acaronés recordant-li que ell també formava part de la Natura en la fraternitat universal dels éssers vius. Així, sorprenent-se va sentir-se agermanat amb aquells arbres que cada tarda el saludaven, particularment el salze amb sensuals moviments aparentant vida animada malgrat saber que aquella dolça mobilitat era causada per la brisa de Gregal que en aquell indret bufava.

  A Leo sempre li havia agradat el conreu de la terra. Tenir una vinya, un hortet; fer de pagès era el seu somni que ell mateix qualificava d'impossible. Recordava el primer dia que va copsar les meravelles del conreu i l'agricultura. Va ser una tarda, quan tenia sis anys, que la padrina va demanar als seus pares que el permetessin  acompanyar-la en una excursió en aquella clara tarda setembrina a la vinya que tenia en règim de llogater un company de la fàbrica tèxtil on treballava ella, en Lluís. L'home aleshores era un bon veí de Leo. La vinya era a menys de mitja hora de caminada tranquil·la riera de les Aimerigues amunt. S'ha de dir que el masover de la vinya i els pares de Leo eren veïns del mateix carrer a tocar de la riba dreta del torrent. La vinya situada en un terreny de forta pendent, argilós, farcit de llicorella i fragments de quars lletós ocupava poc menys de mil metres quadrats encarats a Ponent. En realitat tenia poc de vinya, uns quants ametllers i una dotzena d'oliveres en la vessant d'un barranc. El semàfor indicant-li que podia accedir a la carretera d'Olesa va treure'l d'aquests records. Circulava arran la bòbila de l'Almirall quan Leo novament recordava com la padrina li havia mostrat la forma d'obrir les ametlles picant-les entre dues pedres. També recordava com el Sol s'havia amagat darrere la Serra de Collcardús, i com en el cel sense núvols esplendia el que anys més tard va saber era Venus. Veient l'astre brillant amb gran intensitat Leo va preguntar a la padrina: "Què és allò?". I ella va contestar-li "Es un lucero".  Leo no va gosar preguntar més quedant-se tal com estava, perplex, sense saber que era aquell petit punt d'extraordinària brillantor sobre l'horitzó a l'skyline de Collcardús . Una de les moltes coses que va aprendre aquell dia va ser que si volia satisfer la seva curiositat calia cercar les fonts escaients i de prestigi demostrat.

 

... 

La bellesa i la tardor de la vida

Ahir vaig posar-me a la tele una nova versió de la novel·la curta de Yasunari Kawabata "La casa de las bellas durmientes", en aquest cas en forma de film amb el so original en llengua anglesa, dirigida per Julia Leigh l'any 2011 amb el títol: "Sleeping Beauty". Kawabata va obtenir el Premi Nobel de Literatura l'any 1968 i la novel·la que ens ocupa l'havia publicat al Japó set anys abans. Són les reflexions d'un home solitari d'edat avançada que per recomanació d'un amic passa les nits en una casa on dorm amb belles noies narcotitzades les quals té prohibit tocar.

Julia Leigh, per contra, en el seu film de debut tracta el tema des del punt de vista de la noia, Lucy, interpretat per Emily Browning, actriu de 21 anys durant el rodatge del film però d'aparença més jove. És una estudiant que per les tenses relacions amb la seva mare i el company d'aquesta mira de guanyar-se la vida amb diverses activitats precàries; finalment troba una estranya feina en una luxosa casa on només ha de fer de sommelier en els sopars d'uns elegants i educats homes que han arribat a la setantena i després dormir narcotitzada Quan desperta li paguen generosament i marxa de la casa sense saber que ha succeït durant el seu estat d'inconsciència narcòtica. L'estètica del film és excel·lent: càmera estàtica, il·luminació preciosista, simetries, decorats japonesos tals com els bonsais o els instruments de preparació del te.

Les adaptacions d'aquesta novel·la de Kawabata han estat nombroses: un cop al teatre, i al menys sis vegades al cinema per diversos directors. Fins i tot tenim una versió literària de G. García Márquez, "Memoria de mis putas tristes".

La pel·lícula de Julia Leigh va ser presentada als Festivals de Cannes i Sitges de 2011 on no va ser gaire ben tractada per la crítica, potser per insensibilitat a la subtilesa de la directora en presentar un afer tan humà, i tant dramàtic, con la constatació de que en arribant a certa edat se'ns acaba la vida i el que cal és gaudir de la bellesa mentre no arriba la parca. El film és una molt afinada reflexió sobre el "memento mori" llatí, presentat de forma excel·lent i descarnada al llarg de poc més de cent minuts.

...

Títol original: Sleeping Beauty

Direcció: Julia Leigh

Any: 2011

País: Austràlia

Gènere: Drama

Guió: Julia Leigh, basat en un text de Yasunari Kawabata

Fotografia: Goeffrey Simpson

Actors: Emily Browning, Rachael Blake, Ewen Leslie, Peter Carrol...

Duració: 101 minuts

...

Assolejat matí de febrer

 Vull disculpar-me, primer de tot, per cansar-vos amb el següent relat; el qual no és més que un senzill exercici d'escriptura fent servir el recurs del diàleg entre el narrador i una altra persona. En aquest cas entre un oncle i la seva neboda, en el que suposem un matí de febrer. Tant els diàlegs com els personatges i les situacions esmentades són totalment fictícies i no tenen cap relació amb persones ni fets reals. També he de dir que el tema m'ha estat inspirat pel film de Yasujiro Ozu "Banshun" de 1949, primer de la no oficial trilogia de Noriko.

***

Un diumenge d'hivern tardà, fent hora per l'aperitiu, passejàvem pel parc de Sant Jordi davant la Masia Freixa. Vaig fixar la mirada en el polit marbre sense venes ni clapes que convidava a seure-hi sota la glorieta de filigrana de ferro forjat tot pintat de blanc òxid de titani; vaig a fer-ho, després de verificar l'absència de pol·len de les coníferes que ens envoltaven. Acomodant-me contra la columna dissenyada per a que pugessin els gessamins i altres enfiladisses vaig fer un gest, amb el palmell de la mà amunt, assenyalant l'espai a l'altre banda de la columna a la neboda Diana que duia el cotxet del seu nadó de tres mesos que aleshores dormia plàcidament.

 - Què penses de la separació del la teva cosina Palmira? - Vaig preguntar-li.

 - Semblava una parella ferma i ben consolidada. -Va dir-me. -Però, en realitat des de fa anys que havíem observat un refredament de la relació. Contínuament discutien per qüestions domèstiques irrellevants: la neteja del jardí, les visites dels amics i companys de feina, l'ús del garatge com a magatzem dels cunyats... Aquesta separació la veiem venir.

 - Si, també nosaltres ho havíem observat- Vaig dir-. Ara que ella ha retornat a casa del pare podrà fer-li companyia i atendre'l com cal.

 - Sempre ha estat la filla que més bé s'avenia amb l'oncle Gerard, -va dir la Diana- potser per ser la més petita; i per haver-se quedat orfe de mare als catorze anys.

 - Cal tenir en compte - Li dic jo - que les seves tres germanes han considerat sempre que del futur i de la cura del pare se n'encarregaria la Palmira. Elles tenen compromisos, la pròpia família, la feina... i, a més, viuen lluny: la Joana a Sabadell i la Glòria a Boltanya, allà, mig perduda entre muntanyes; i apa que la Maria Dolors... a Bielefeld, al Nord d'Alemanya; més de deu anys fa que no la veiem!

- La cosina -Va dir la Diana - no para d'explicar a tothom que la gota que va fer vessar el got, va ser l'aventura, el flirt, o com vulguis dir-li al tonteig del Paül amb una mare de l'AMPA; un foc d'encenalls que s'ha extingit per ambdues parts. Però, sospito que a la Palmira l'ha vingut de perles per assolir l'impuls biològic gens amagat de tenir cura del pare. Més ara, que ha vist el moment òptim, quan els seus fills volen sols, i en Gerard cada cop està menys capacitat per viure sol.

 Va fer-se un llarg silenci mentre la Diana s'apartava un rínxol atzabeja del front amb la mà esquerre atenent alhora el petit Marc que en aquell moment obria els ulls rondinejant dins el cotxet; despertant-se potser pel run-run de la nostra conversa i també pel sol viu que emergia darrere la cúpula de la torre de la Masia arribant-li al rostre.

 - La tesi de que l'estat del pare ha estat determinant en la separació - Va dir la meva neboda.- es confirma per la gran preocupació que la Palmira va assolir arran l'oncle Gerard quan ell va patir aquella petita embòlia al maig de l'any passat. Els cosins vèiem que dedicava molta més atenció al seu pare que a la pròpia família. Actitud molt natural. Després va venir el descobriment de la infidelitat del Paül; el qual malgrat les seves súpliques i llàgrimes mai no ha obtingut el perdó pel seu pecat.

Vaig fer un imperceptible gest d'assentiment mentre m'ajustava la gorra Fernández y Roche i ens aixecàvem per iniciar el retorn a casa dirigint-nos a la sortida del parc per la plaça Freixa de camí al carrer Volta.

 

 

 

...

De pares i fills

Fotograma de "Tokyo monogatari", 1953

La Casualitat ha guiat una estimada neboda a fer-me un inesperat regal aquestes passades festes de Nadal i Reis, i, la Fortuna ha fet que aquest hagi estat la voluminosa història del cine de Philip Kemp, originalment publicada a Londres l'any 2011 amb el títol: "Cinema. The Whole Story". Un magnífic llibre, el qual tal com era d'esperar presenta una successió dels directors més rellevants, i els seus films, des de començament del segle XX fins la primera dècada del XXI. Una nit, després de sopar, vaig començar a fullejar-lo amb intenció de fer-li una breu ullada i al final va enganxar-me l'atenció prop de dues hores. En l'apartat del cinema japonès figura el títol de Yasujiro Ozu "Cuentos de Tokio" de 1953, present en la meva llista d'imprescindibles des de que vaig comentar en aquest mateix bloc el remake que vam gaudir al Catalonia sota el títol "Una familia de Tokio" de 2013, excel·lentment dirigit pel que havia estat assistent de direcció d'Ozu, Yoji Yamada.

Immediatament després de tancar el llibre, vaig connectar l'smart-TV i vaig cercar el desitjat film d'Ozu. Allà hi era, una excel·lent versió original de gran qualitat i sotstitolada en castellà. El tema troncal del film, de més de dues hores, és la relació pares fills. Ozu planteja la diferència, i la subtil tensió, entre el que és mirar pel benestar i la seguretat dels fills i la voluntat d'independència i necessitat de viure la pròpia vida prenent les lliures decisions dels fills pel seu futur. També ocupa un paper important el rol de la nora vídua; s'ha de recordar que Japó havia sofert pocs anys enrera els estralls d'una sagnant derrota bèl·lica; la nora manté el dol pel difunt espòs set anys després i és la que se'n ocupa dels ancians sogres més que els fills biològics. M'agradaria donar-vos més detalls però no vull desentrellar més dades del film.

Molt agradable l'ús de la càmera, en llargs plans estàtics, a l'alçada dels ulls com quan seiem sobre un coixí en el tatami; sense amoïnar-nos pel pas del temps, sobre tot en les escenes on l'avi protagonista, conversa, fuma les seves cigarretes o beu sake amb els vells amics fins emborratxar-se.

En definitiva, un film imprescindible que heu de mirar amb calma, amb desconnexió del temps. Que toca la sensibilitat i les fibres més intimes dels que sou pares, i també dels que sou o heu (hem) sigut fills.

 

 

Fitxa tècnica:
Títol original: Tokyo monogatari
Títol castellà: Cuentos de Tokio
Direcció: Yasujiro Ozu
Any: 1953
Guió: Yasujiro Ozu, Kogo Noda
Música: Takinori Saito
Fotografia BN: Yuuharu Atsula
Actors: Chishu Ryu, Chieko Higashiyama, Setsuko Hara...
Gènere: Familia, ancianitat

Durada: 139 min.
 

 ...