dilluns, 29 de març de 2010

Tórtores



Avui, dia de soleiat matí, he parat el cotxe i he sortit, uns minuts, a fi de passar la camussa humida pels vidres de l’automòbil. Dies enrere va plovisquejar una mena de fang llefiscós originat per la topada de l’aire càlid carregat d’aigua mediterrània i de pólvores saharianes amb l’aire fred septentrional. El resultat d’aquell fenomen meteorològic va convertir una carrosseria decentment presentable en una superfície de perfecte camuflatge bèl·lic.

Entretingut en aquella prosaica feina de neteja he estat sorprès pel cant d’una tórtora que m’ha saludat amb el seu crit característic d’afirmació territorial, no confondre amb el parrupeig nupcial. M’ha meravellat, sobretot, quan s’ha aturat sobre un fanal a pocs metres d’on jo hi era. Allà s’ha estat, mirant-me, mentre amb el bec s’endreçava les plomes de sota l’ala.

A més de la solitària tórtora m’han acompanyat els ininterromputs cants variats i melodiosos de les caderneres. Finalment he deixat per acabada la feina envoltat de l’aire que les brigades de jardineria municipal aromatitzaven amb l’herba que en aquells moments retallaven de l’extens prat que voreja tot el llarg del passeig d’Icaria. Excel·lent dilluns de primavera! No us ho sembla?

dimecres, 24 de març de 2010

Vistes de Terrassa

Aquest és un article de fotos actuals de vella ciutat d’Ègara (avui Terrassa) amb empremtes modernistes.

Foto 1:
Cantonada del Carrer Prat de la Riba amb l’Avinguda de Jacquard












Foto 2 i 3:
Casa Baumann: un dels edificis modernistes de la ciutat, reconvertit des d’antiga oficina de la fàbrica Ernesto Baumann a seu de serveis municipals.


























Foto 4:
Masia Freixa, actualment també d'ús municipal.












Foto 5:
Edifici, al carrer del Doctor Pearson, de la desapareguda empresa Llenceria Mitjans, avui nau industrial en lloguer. Al fons de la imatge veiem l’edifici, de la també extingida Laniseda, esquarterat des de fa molts anys en naus dedicades a escoles, un restaurant, la seu dels bombers de Terrassa, una mesquita...

dimarts, 16 de març de 2010

Neu


És un fenomen meteorològic perfectament conegut. Quan neva intensament, i amb un determinat grau d’humitat ambiental, la neu s’acumula en els cables elèctrics i en els cordills d’estendre roba com mostra la foto, facilitada per un bon amic meu, del dia 8 de març d’enguany. Sí a més, el vent bufa amb una velocitat determinada, resulta que la força sobre els cables i la càrrega lateral sobre les torres que suporten les línies d’alta tensió pot arribar a ser considerable. Aquesta realitat l’han de tenir sempre en compte els enginyers que dissenyen aquestes torres, i encara més els que les donen el vist i plau. Aquesta força lateral s’ha de tenir en compte; dono fe que els manuals més elementals, i antics, sobre disseny de línies per conducció elèctrica d’alta tensió ho especifiquen prou clarament i insistentment. De la mateixa forma que els manuals d’arquitectura obliguen a calcular els edificis per aguantar els esforços laterals derivats de ventades superiors als 200 km/h.

Fa molt de temps que se sent parlar de la insuficiència i fragilitat de les xarxes elèctriques que arriben a la Costa Brava. Per diversos motius, com en el conte de les llebres que fugien dels gossos i s’aturaven a discutir de quina raça eren, la realitat ha imposat els seu criteri amb contundència; però aquí, a Girona, les víctimes han estat els ciutadans aliens a les picabaralles entre els qui s’autodenominen ecologistes, les empreses elèctriques, i les institucions amb responsabilitat sobre el tema.

I em pregunto: Qui va dissenyar les torres elèctriques que han caigut per la neu? Aquells enginyers, i delineants, van tenir en compte els manuals, o al contrari, van prioritzar les condicions per a estalviar ferro imposades pel departament de comptabilitat? Potser no sabien que a Girona de tant en tant bufa la tramuntana... I si a més neva...

dilluns, 1 de març de 2010

Fuenteovejuna


El 28 de febrer de 2010, en el Centre Cultural Caixaterrassa, la Compañia Antonio Gades va representar Fuenteovejuna, el gran muntatge de ballet del finat ballarí que dóna nom a la companyia, mort el 20 de juliol de 2004. L'obra està inspirada en l’homònima de Lope de Vega amb l’adaptació de José Manuel Caballero Bonald. La coreografia és, naturalment, d’Antonio Gades, director dels primers muntatges i coautor de l’adaptació. Inclou peçes musicals d'Antón García Abril, Modest Mussorgsky, música barroca, Antonio Gades, Antonio Solera y Faustino Núñez.

La representació va superar les expectatives en excel·lència. Vam gaudir d’una interpretació on el nombrós grup de ballarins va demostrar mestria després d’haver-la representat al llarg dels darrers anys en els més prestigiosos escenaris d’arreu del món. El resultat no podia ser altre que una mostra d’art en estat pur, emocionant en grau superlatiu, insuperable. En veu d’un director d’esbart d’una ciutat veïna, i conegut nostre, va ser: "Un espectacle per delectar-se com un boig, la perfecció... Millor que això no es pot fer".

El contingut és prou conegut, els habitants d’un poble de Còrdova rebel·lats contra l’abús d’autoritat i contra la injustícia treuen a flor de pell, també dels espectadors, el sagrat sentiment de la solidaritat entre els éssers humans.

Les escenes, les parts segons l’edició en CD, són les següents:
1. La trilla
2. Los labradores
3. La molinera
4. El pregonero
5. El olivito
6. La botella
7. La serrana del caldero
8. La vaquilla
9. La jota de tres
10. Bolero de Algodre
11. Acoso
12. La vara
13. El lavadero
14. La sábana
15. Petición de ayuda
16. La manta
17. Vestimenta Comendador (de "Cuadros de una exposición")
18. Prueba a frondoso
19. Tangos
20. El velo
21. Jota de la flor
22. Bolero Orellana
23. El galán de esta villa
24. Conclave
25. El dolor de las mujeres
26. La revuelta
27. Final