Entrevistes de Yolanda R

 Per pura casualitat, poc dies abans del Nadal, vaig topar-me amb uns videopodcasts de Yolanda Ramos produïts per Netflix, són una sèrie d'entrevistes fetes al maig i juny del 2022. Van ser pocs capítols, no més de sis he trobat. L'actriu, humorista i presentadora catalana (nascuda a Cerdanyola del Vallès, 1968) sorprèn en aquestes diàlegs d'uns quaranta minuts de durada plens de reflexions de gran serietat i transcendència, tot sense perdre el sentit de l'humor tan característic de l'actriu; tarannà que no podia ser esquivat provenint de vivers con "La Cubana" i El Terrat. 

Dies abans, després de llegir un comentari sobre l'obra de l'escriptor Pablo d'Ors, sacerdot defensor de l'agermanament entre cristianisme i budisme Zen, vaig voler saber més d'aquest autor i Google em va dirigir a un You-Tube on d'Ors era entrevistat de forma magistral per Yolanda Ramos. Després vaig veure que aquell videopodcast formava part d'una serie de sis tots ells de grandíssim interès, i que per tant recomano. Són agrupats sota un nom de múltiples significats i tant suggeridor com "Domingo de Ramos". 

Els sis entrevistats i els temes tractats són els següents:

1 - Antonio Resines. La mort.

2 . Silvia Congost. Dependència emocional.

3 - Dr. Campillo. Consciència.

4 - Itziar Ituño. Intimitat.

5 - Pablo d'Ors. Silenci.

6 - Rosa Montero. Cordura i normalitat. 

Res més a dir per aquest any. Esperant un molt bon 2024 per a tothom. Un Nou Any que ens dugui molts coneixements que siguin eines per gaudir dels dies que ens resten de la nostra vida; rodejats si pot ser tant física com afectivament de tots els que ens estimem.

 

...- 

Tot cada dia és nou

 

D'aquí a poques setmanes l'escriptora i periodista Maruja Torres assolirà els vuitanta anys. Ahir a la nit "la Sexta" va emetre l'entrevista que Jordi Évole l'ha fet en un aparentment improvisat viatge a Roma. La que va ser tants anys referència d'opinió en el diari "El País" va expressar-se tal com esperàvem, contundent i sincera, amb la seguretat que dóna mirar des de un munt d'anys i d'experiències; sabent que el temps de vida s'acaba. Maruja Torres va dir que fer-se vell fa més por que anar a la guerra, la certesa de la mort propera és molt més gran en fer-se vell que el fet d'estar immers en un conflicte bèl·lic. 

Évole amb el virtuosisme de sempre ens va fer gaudir d'un passeig per la Roma entranyable, per la Piazza Navona i altres indrets històrics d'extraordinària bellesa, fins i tot en els dies grisos de boirina i pluja, amb poc ambient turístic, gaudint dels ristrettos i els capuccinos; tot conversant amb la Torres i més tard amb el barman que els atenia en una barra d'ambient íntim, vintage, de l'hotel on s'allotjaven. 

L'escriptora premi Planeta del 2000 i Nadal del 2009, entre molts d'altres premis i distincions, va exposar les seves històries més intimes: el seus avortaments, el seu "Me Too", el pare maltractador, el cruel assassinat del company fotògraf a Panamà...; la seva vivència de la sexualitat i les múltiples formes de gaudir-la. En definitiva va mostrar-se tal com és: una dona de vuitanta anys que no renuncia a viure el dia a dia: "per que cada moment, cada instant de vida, és nou". Cal concienciar-se que si pot ser dramàtic fer-se gran, pitjor és no arribar a envellir. 

En definitiva va ser un molt bon programa de l'Évole, i el seu extens equip, que demostra com és possible una programació de qualitat dirigida a un públic no infantilitzat ni narcotitzat per la basòfia tan abundant en les nostres pantalles.

 

...

Braus i terraplanistes

Generalment a l'estiu escassegen notícies de pes per omplir els noticiaris de les cadenes de televisió i medis digitals. Per tant, per ocupar tems de programació a la dosi diària de gasòfia informativa entren a formar part indigestos blocs de fusta corcada, nusos de corda ressecs i també bales d'argila barrejades amb arrodonides pedres de riu. 

Així és com hem sentit a dir, aquest dies de xafogor canicular, notícies d'una convenció de terraplanistes; a tots els quals se'ls podria convidar una nit clara d'agost sense lluna a contemplar des del Collserola l'emocionant espectacle de l'aparició de la constel·lació d'Orió. Veurien els tres estels del cinturó sorgint verticalment de l'horitzó marí per l'Est; primer hauria sorgit el braç esquerre del caçador que aguanta l'escut. Tot el conjunt aparentment giraria al voltant de l'espectador seguint la trajectòria de l'el·líptica per la volta celeste, visible fins l'aurora. 

Però, si per art màgica, aquestos mateixos contempladors d'estels fossin traslladats la mateixa nit a la bonica ciutat de Wellington, a Nova Zelanda, i poc abans de l'aurora del nou dia contemplessin l'horitzó a l'Est trobarien tota la volta d'estels girada cap al Nord, quasi un quadrant de cercle, de manera que Les tres Maries del cinturó d'Orió sortirien paral·leles a l'horitzó; primer haurien vist sortir els peus del caçador i posteriorment el cinturó i l'escut. Cosa que només s'explica per l'esfericitat del planeta on estem situats els espectadors del cel estelat. Aquí no acaba la singularitat produïda per la curvatura terrestre: el trajecte d'Orió vist des de Nova Zelanda va seguint l'Elíptica i està contingut en una faixa que s'apropa al Nord a mesura que puja des de l'horitzó. Contrariament al que veiem des de l'hemisferi Nord que la trajectòria s'inclina en direcció Sud. No vull atabalar-vos amb més dades fefaents, que de res serveixen pels qui no volen desferrar-se de les seves idees per més falses que demostrin ser. 

Però, pitjor que el lamentable fet de persones obcecades en la incongruència és tenir mitjans de comunicació que arriben a milions d'espectadors i donen audiència de forma irresponsable al pensament retrògrad i supersticiós; arribant fins i tot a donar veu a perillosos negacionistes de tota mena. 

En canvi, no tenen escrúpols a l'hora de retransmetre curses de braus, con a la cadena autonòmica andalusa Canal Sur TV, on mostren el martiri durant hores en un ritual bàrbar i ancestral de mitja dotzena de bous. Paradoxalment a les cinc de la tarda no està autoritzat mostrar un mugró de dona a la pantalla d'una televisió pública, però sí poden els infants veure (en viu i en directe) con li traspassen amb una espasa el pulmó i el cor a un toro de llom ensangonat que va treien raigs de sang per la boca i els narius. 

Per acabar, m'agradaria que una notícia estiuenca més rellevant que la dels terraplanistes, tal com és la mort d'espectadors en festes populars (cada any són més els ciutadans que moren en festes de bous) fos tractada seriosament en els mitjans i es demanessin responsabilitats a qui pertoqui. No voldria ser al lloc del conseller municipal d'un poble on per mantenir una tradició, també ancestral i bàrbara, organitza les festes populars que acaben amb víctimes mortals. Penso que part d'aquests accidents són per a ficar clarament al calaix dels homicidis, tan involuntaris com volgueu, però perfectament evitables amb una gestió municipal diferent. Allà ells i les seves consciències; però, no vull ser còmplice amb el meu consentiment ni amb el meu silenci.

 

 

...

 

 

Immersió dins la natura i la literatura

Emilia Pardo Bazán

 

Va ser un regal pels espectadors de La 2, una de les primeres nits de desembre: la biografia de l'escriptora gallega, tot i que va publicar la seva obra en castellà, Emilia Pardo Bazán. Dies més tard, a la mateixa cadena, van emetre els quatre capítols de l'acuradíssima minisèrie Los pazos de Ulloa dirigida per Gonzalo Suárez l'any 1985, coproduida per RTVE i la RAI. El guió va ser del mateix Gonzalo Suárez amb la col·laboració de Manuel Gutiérrez Aragón i Carmen Rico-Godoy a partir de la novel·la homònima del 1886 i de la segona part que l'autora va publicar per separat un any després Madre naturaleza.

Per celebrar el centenari de la publicació de la més important novel·la d'aquesta autora, destacada seguidora del Naturalisme, del que Emile Zola fou màxim representant, la televisió pública espanyola va cercar els 250 milions de pessetes que va ser el cost de realitzar aquesta obra magnífica; resultant la creació de 240 minuts de patrimoni audiovisual. Per interpretar els personatges van triar-se els actors més escaients i de prestigi de l'època: Fernando Rey, Charo López, Omero Antonutti, José Gómez, Victoria Abril, Pastora Vega... i unes perfectes localitzacions a fi de representar l'obra literària el més fidelment possible en la pantalla.

Cito aquesta emissió televisiva per una sorprenent casualitat. Des d'inicis de tardor que estic llegint l'Emilia Pardo Bazán en el e-reader. Sent com soc un gran admirador de Pérez Galdós m'ha interessat relacionar els estils, els temes i els enfocs que ambdós autors fan servir en els seus escrits; i més ara sabent la gran i especial relació personal que els unia.

 

 

...

El què i el com

També podia haver titulat aquest post con "El contingut i el continent" fent referència a les dues parts ben diferenciades constituents de les obres d'art com poden ser les pel·lícules. És evident que ambdues són entitats avaluables independentment una de l'altra. Per una banda tenim el suport visual, estètic, rítmic, acústic que per sí mateix ens transmet, o al menys ho intenta, un ambient, un clima i uns sentiments que polsen les cordes dels afectes i les emocions dels espectadors. És clar que cal una predisposició, una receptivitat, que sàpiga interpretar els senyals que el director i tots, dic tots, els creatius del film han abocat en la confecció de l'obra d'art. Per altra part, tenim els conceptes, valors ètics i morals que el director i guionistes pretenen transmetre als espectadors. Generalment aquest van imbricats en la trama, la història i els esdeveniments que viuen els personatges, aquí recau el treball primer en els guionistes i després en l'habilitat dels actors i actrius per ficar-se dins el personatge i mitjançant les paraules, la tonalitat de veu, els gestos i actituds comunicar-nos als espectadors el que senten; oferint-nos una connexió directa amb el seu "jo" més íntim.

Aquesta diferenciació és molt evident en el film dirigit per Lee Daniels en el 2005, "Shadowboxer", el mateix director i productor que l'any 2008 presentava l'oscaritzada "Precious". "Shadowboxer" fa al·lusió a l'activitat esportiva d'entrenament del protagonista masculí, interpretat per Cuba Gooding Jr. el qual en el film és fillastre de la dona interpretada per Helen Mirren. Tots dos personatges són sicaris, assassins a sou professionals, que acaben establint vincles afectius molt intensos alimentats, potser, per l'efecte devastador d'un càncer i d'una mort imminent. L'avaluació de les conductes morals i ètiques resta oberta a l'espectador filtrada, com no pot ser d'altra manera, per la personalitat i sentiments del propi espectador. El film reflecteix un món intensament real on moltes consideracions són factibles, subjectes a diverses valoracions per la percepció de l'espectador.

Essent un film considerat drama, thriller, no s'assembla a cap altre que hagi vist. Excel·lent la música, la llum, el tractament del color i les escenes de natura, inclosa la caiguda de pètals a l'estil japonès. La quietud de la càmera evitant sotracs i molestos tremolors de la imatge, dels quals els films actuals fan un extens i abusiu ús per donar efecte d'acció. Les llargues escenes en silenci i, fins i tot, la criticada per inexpressiva actitud (hi ha qui diu poquerface) de Cuba Gooding Jr. són recursos escènics molt eloqüents pels qui saben interpretar un gest o una mirada.

En definitiva, per part meva, ha estat el brillant descobriment d'un director excel·lent, que al 2008 va dirigir Precious, un altre film imprescindible per entendre el racisme i la discriminació als EEUU, tant de l'any 1987, època on s'ubica Precious, com en la més rabiosa actualitat com il·lustra el moviment BLM (Black Lives Matter).

Per acabar vull agrair a la televisió d'àmbit català del grup Godó, (8TV), l'excel·lent programació de cine en la franja horària de 22 a 24 hores. Ahir vespre, per exemple, van emetre "Mi mapa del mundo" del 1999 amb Sigourney Weaver, Julianne Moore i David Strathaim. No comentaré aquí aquest film, però cal saber que va estar seleccionat per il·lustrar la cloenda d'un curs d'infermeria a Cantàbria; i, la qual Carlos Boyero va qualificar d'insuperable l'actuació de Sigourney Weaver.

Fitxa tècnica:

Títol original: Shadowboxer

Any: 2005

Actors: Helen Mirren, Cuba Gooding Jr., Stephen Dorff, Vanessa Ferlito,

Mo'Nique, Macy Gray, Joseph Gordon Levitt, Julia Yorks

Durada: 92 min

Direcció i producció: Lee Daniels

Guió: Will Rokos

Música: Mario Grigorov

Fotografia: M. David Mullen

País: EEUU

...

Carmina

En els darrers anys seixantes del segle passat feien sessions de cine-club les nits dels divendres al Catalunya; cinema d'Art i Assaig en deien. Allà, lluitant contra la fatiga d'haver matinat tota la setmana vaig veure en V.O. "Le Samouraï" del mític director Jean Pierre Melville amb Alain Delon de protagonista. Recordo nítidament l'escena del samurai, un lluitador solitari en versió francesa y moderna on l'actor era en una ampla, austera i diàfana habitació fumant mentre jèia en un senzill llit, entretant la càmera ens mostra les volutes de fum que es dispersen sobre un fons poc il·luminat de tonalitat verd boscós; sorprem també l'ambient sonor: un notable silenci només trencat per les piulades d'un ocell engabiat que semblen pregar per la llibertat saltant d'un barrot a l'altre dins la presó de filferro.

Aquesta immersió en els records em va venir ahir evocada per la segona pel·lícula escrita, produïda i dirigida pel popular actor Paco León: "Carmina y amén", estrenada l'abril del 2014, premiada en el Festival de Màlaga i nomenada als Goya. La foto de promoció que acompanya aquest post la vaig trobar posteriorment, com veieu és prou eloqüent, el fum de cigarreta, l'ocell, tot i que en aquest cas és un lloro.

Paco León aconsegueix, dirigint cinematogràficament  la pròpia família, tocar temes clau de la quotidiànitat aparentment de forma frívola; però, només en aparença perquè en el fons del que tracta el film són els temes que tenen una forta càrrega emocional, per exemple com encarar la malaltia, la mort i la lluita per la vida.

Seguint aquell antic consell pedagògic d'instruir delectant, Paco León i família aconsegueixen fer-nos pensar mentre somriem.

Títol: Carmina y amén

Producció, direcció i guió: Paco León

Actors: Carmina Barrios, María León, Paco Casaus, Yolanda Ramos...

Duració: 100 min.

Any: 2014

Premis: Dos al Festival de Màlaga i una nominació als Goya

...-

L'abundància i l'excés

Una amiga, dissenyadora de moda i complements, m'explicava que tant en el disseny artístic com en altres aspectes de la vida l'excés de detalls preciosos espatlla i enterboleix l'efecte final de la composició, tan se val que sigui l'estampat d'una samarreta, un vestit de núvia o la decoració d'una cuina familiar.

El mateix passa amb la pel·lícula que van emetre a la tele el passat diumenge, "El Jutge"; del 2014 amb actors de renom com Robert Duvall i sempre en segon terme contràriament a la fitxa oficial que dur en primer lloc l'home de còmic Robert Downey Jr. aquí interpretant un punyent advocat defensor de son pare. Tot i ser nominada a l'Òscar del 2015 per l'actuació de Robert Duvall interpretant un jutge de poble en els darrers moments de sa vida no s'escapa a l'espectador la munió excessiva de temes que pretenen incloure's en el guió: conflicte entre pare estricte i fill rebel; entre germans, un d'ells autista; i l'apoteosi de tema judicial, amb la impossibilitat de fer contents a totes les parts i d'encertar sempre en les decisions per part dels jutges; amb cita molt oportuna a "Matar un rossinyol" on va debutar el jove Robert Duvall. També està l'assumpte de prendre la justícia personalment i castigar els delinqüents al marge de les lleis i del codi penal. Tot això barrejat amb conflictes de parella amb filla d'uns deu anys encantadora que pateix de forma comprensiva la separació dels pares. El retrobament amb l'antic amor de sa vida, ara mare soltera d'una filla vint anys que (aixó es spoiler) o és filla de l'advocat o del seu germà gran i amb qui ell, sense saber-ho, va mantenir una relació incestuosa a la seva arribada al poble. També es present el tema de la mort, la finitud de la vida i el càncer...

Així, doncs, sense esperar-ho, l'altre nit vam gaudir d'una llarga sessió del que en una vella dita catalana es coneix per: "Qui molt abraça poc estreny". A la fi vam tancar la TV prop de l'una de la matinada amb la sensació de que no havíem perdut del tot un temps preciós de descans.

----------------------

NOTA: No vull deixar de remarcar el paper del fiscal excelentment interpretat per Billy Bob Thornton, el metge enamorat de la Penny en un capítol de la sitcom The Big Bang Theory.  

Fitxa tècnica

Títol: El Jutge

Direcció: David Dobkin

Producció: Susan Downey, David Gambino, David Dobkin

Guió: Nick Schenk, Bill Dubuque

Música: Thomas Newman

Fotografia: Janusz Kaminski

Montatge: Mark Livolsi

Actors: Robert Downey Jr., Robert Duvall, Vera Farmiga, Vincent D'Onofrio,

Jeremy Strong, Dax Shepard, Billy Bob Thornton

País: EEUU

Any: 2014

Durada: 142 min.

Gènere: Drama, Cinema judicial

...-

On va el Procés

L'Estat espanyol, en resposta als esdeveniments derivats de l'1 d'octobre a Catalunya, el passat cap de setmana va iniciar l'aplicació de les sancions previstes en la Constitució de 1978 contra la Generalitat i el Govern legítim de Catalunya: dissolució del Parlament, cessament dels membres del Govern, gestió de diverses conselleries des de Madrid, cessament d'alts càrrecs de l'administració catalana i convocatòria d'eleccions pel proper 21 de desembre. Ja veurem com es materialitzen aquestes mesures, tot i que sembla evident que no trobaran cap resistència vista la capitulació instantània dels Mossos, el braç armat de la Generalitat; i rubricada l'advocació republicana (si podem nomenar-la així) a no exercir cap mena de violència en aquesta fase del procés.

Casualment aquest dies he vist els 8 capítols de "Shôgun", la minisèrie feta per a la la TV dels anys 80, amb Richard Chamberlain fent de John Blackthorne, un pilot anglès a les ordres de la marina holandesa en lluita contra els espanyols que en aquells anys dominaven Flandes, (l'acció se situa al Japó de l'any 1600) on ha arribat travessant el Pacífic. Aprofito per recomanar-vos la minisèrie, són 9 hores de film molt educatiu en quant a la història de l'expansió europea en el món en el segle XVI i XVII, basat en la novel·la homònima de James Clavell. En un dels episodis el pilot Blackthorne explica a Toranaga, el seu protector i alt comandament militar del Japó feudal, que ell participava en la lluita d'Holanda per l'alliberament del domini espanyol. En aquells moment Isabel Clara Eugènia, filla de rei castellà Felip II, era la Governadora dels Països Baixos. Toranaga va dir que això significava, doncs, que l'autoritat legítima a Holanda la detentava Espanya i que la sedició mai té legitimitat... excepte en un únic cas: Quan triomfa.

Sense ànims de fer paral·lelismes no puc deixar de comparar aquell llarg període de guerres amb la voluntat de l'independentisme català. Holanda va alliberar-se totalment del jou de Castella l'any 1713 amb el tractat d'Utrecht. Pocs mesos després, al 1714, Catalunya va perdre la sobirania amb la caiguda de Barcelona un 11 de setembre, data àmpliament recordada i enyorada pels independentistes del segle XXI.

En una de les classes magistrals impartides pel degà de la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona, als anys vuitantes,  comentava que tot conflicte social té una explicació econòmica, però que el veritable motor dels moviments socials és la conquesta del poder. L'economia pot ser l'instrument, però, l'objectiu és l'adquisició de poder. Em pregunto si realment té Catalunya, ara, les condicions necessàries per imposar la seva sobirania. Penso que no, per la evident raó de que manquen estructures bàsiques com són les fonts de financiació, la seguretat i la força militar (1), l'aparell administratiu independent de l'Estat espanyol; i, el més important, manca una massa crítica de població disposada a lluitar sacrificant el que calgui per assolir la llibertat que els independentistes diuen haurà de ser republicana i democràtica. Mai s'han imposat fronteres sense el recurs de la força. 

Lamentablement pels impulsors i seguidors del procés independentista, la realitat s'ha fet pressent de sobte, ha esclatat la gran bombolla a partir del l'esclat inicial de divendres 27 d'octubre dintre el nucli de la coalició de "Junts pel Sí". L'independentisme ha admès que ha fracassat. És impensable resistir-se a l'aplicació tèbia del 155 i no concórrer a les eleccions exprés convocades per l'executiu de Madrid. Tant ara com el passat divendres era fora de lloc demanar a la població oposar-se a les directrius del govern central de forma activa i potser violenta o passiva a l'estil Gandi, ficant-se en fila per rebre bastonades i ser tancats a la presó. El temps mostrarà les conseqüències dels fets d'aquests darrers dies per a tots nosaltres en el pròxim futur.

----

(1) S'ha d'entendre que els Mossos d'Esquadra, com l'Estatut de Catalunya i altres institucions estrictament "catalanes" són elements específics per a Catalunya de l'Estat espanyol. Dit d'altre manera: L'Estatut de Catalunya està totalment dintre de la vigent "Constitución Española" del 1978.

Bibliografia:

James Clavell, "Shôgun". Plaza & Janes Ed. Barcelona 1981

...-

Rehabilitació de presoners

Fitxa tècnica:

Títol: Cadena perpètua

Títol original: The Shawshank Redemption

Direcció:  Frank Darabont

Protagonistes: Tim Robbins, Morgan Freeman, Bob Gunton, James Whitmore.

Guió: Frank Darabont. (A partir del conte de Stephen King: Rita Hayworth and the Shawshank Redemption)

Música: Thomas Newman

Fotografia: Roger Deakins

Any: 1994

Duració: 142 minuts

País: USA

Ahir, vigília de Sant Miquel, van emetre a la SEXTA aquesta excel·lent peça del cine nord-americà del 1994. Inicialment no va assolir l'èxit que li corresponia, segons explica l'actor Morgan Freeman, en part a causa del poc suggerent títol (en la versió anglesa) derivat de la reducció del títol de la novel·la de Stephen King; Shawshank és el nom d'una presó fictícia situada per l'escriptor a l'estat de Maine al Nord-Est dels EEUU.

Des de tots els punt de vista a considerar cinematogràficament és un film digne d'encapçalar les llistes dels millors del segle XX. Nomenada a 7 Oscars, però, no va obtenir-ne cap; potser per la competència aclaparadora en aquell any de Forrest Gump. Perfecta fotografia, ambientació, música i vestuari. Interpretació immillorable de Morgan Freeman (Red) i de Tim Robbins (Andy) que ens fan passar en un instant les dues hores llargues de durada  atenent la ben bastida trama dissenyada per Frank Darabont i Stephen King.

No és la típica pel·lícula de presons, on els personatges passen l'estona planejant fugides i reflectint amb més o menys encert l'ambient penitenciari. És la història relatada per Red del presoner d'Andy, condemnat a presó perpètua per l'assassinat de la seva esposa i que ell no ha comès. Aquí els elements del film són els valors humans, l'amistat, el sentit de la vida, la feblesa dels instruments judicials pel triomf de la justícia, la lluita contra la corrupció i com aquesta xacra impregna els estaments de poder i les institucions, malgrat l'aparença d'estricte rectitud i religiositat. Podem afirmar que els espectadors quedem reconfortats per la resolució i el bonic final de la història dels dos personatges principals de l'obra. Però, en el fons ens queda un polsim d'amargor veient com la lluita per la vida, pel Carpe Diem, és una carrera de curta durada, una estela en el mar. No vull descuidar-me de citar un personatge secundari, el bibliotecari, Brooks, que cria ocells, el qual finalment no pot suportar la llibertat.

No oblideu de parar atenció al discurs final de Red davant el tribunal que l'ha d'atorgar la llibertat condicional; és un brillant al·legat contra el sistema penitenciari i a favor de l'educació dels individus de forma que no s'hagi de parlar de "rehabilitació", un mot mancat de sentit segons el personatge interpretat per Morgan Freeman.

...-

El rigor i la veritat

Benvolguts lectors, com més temps passa més descuido la redacció d'entrades per aquest blog. Només una pujada el passat gener. Penso que és una activitat necessària per mantenir viu l'hàbit d'escriure; per comunicar algunes de les reflexions que em venen al cap i que m'agradaria comentar amb qualsevol amic o interlocutor de confiança. Amb aquest tarannà és que redacto aquesta entrada d'avui.

El tema és la manca de rigor i precisió en el tractament dels assumptes en els telenotícies d'algunes cadenes de televisió d'àmbit estatal. Un exemple recent, de la setmana passada, aprofitant que en aquesta època són freqüents les aurores polars un conegut - i premiat !- presentador ens sorprenia a primera hora del vespre relatant-nos la proesa realitzada per un parapentista espanyol, que en una regió noruega del cercle polar àrtic s'exhibia "...volant entre les fosforescències d'una aurora boreal" (sic). La imatge que mostrava la pantalla era realment d'una cortina verdosa en un cel ple d'estels i un parapent amb motor fent giravolts a una vintena de metres sobre el terra. Resulta, com és prou conegut, que les aurores polars es formen en una altíssima capa de l'atmosfera anomenada termosfera (o ionosfera tal com se la denominava en els anys de la meva adolescència) situada entre els 80 km i els 600 km sobre la superfície terrestre. Molt difícil ho tindria el xicot del parapent impulsat per una hèlix, accionada per un motor d'explosió, l'arribada a aquella inhòspita regió mancada d'oxigen.

El mateix presentador dies abans ens havia sorprès amb una notícia relacionada amb l'energia elèctrica i les centrals generadores inventant-se la unitat mega-watts-per-hora; quan possiblement hauria d'haver dit megawatts, simbolitzats per (MW) que és la unitat en que es determinen les potències de les centrals generadores d'energia elèctrica tan siguin nuclears, hidroelèctriques, eòliques, gas, etc. Un altre assumpte són els megawatts-hora (MWh), però ara no vull fer-me pesat amb detalls tècnics... Potser l'home volia dir megawatts-hora per hora, la qual cosa quedaria així (MWh/h). Deixem'ho estar.

S'ha de concloure, doncs, que sovint la manca de rigor en alguns mitjans de comunicació pot abocar-nos a l'assimilació de conceptes erronis que milions de televidents donen per bons per la senzilla raó "d'haver-ho sentit dir a la tele per boca d'aquell presentador tan simpàtic i de tota la vida".

...-

El futur i les pensions minvants

Benvolgut lector. Ahir, dilluns 7 de març a 8TV (televisió del grup de La Vanguardia) el periodista Josep Cuní va entrevistar el doctor i catedràtic en Economía Santiago Niño-Becerra. El tema tractat era de gran interès i el podem resumir en la demostració per evidència matemàtica de que el sistema de protecció social actual a l'Estat espanyol és insostenible amb una conseqüència immediata: la impossibilitat de mantenir, en el termini de pocs anys, les pensions de jubilació al nivell previst en la legislació vigent. Abans del 2018 no hi hauran diners per pagar les extres d'estiu i desembre; cosa que no és nova, l'Estat fa anys que no paga les extres als seus funcionaris. Entretant sorgiran veus contra els "privilegiats" que després de molts anys de cotització gaudeixen d'una pensió digna com remarca la periodista Milagros Pérez en un article (1) de diumenge passat.

Fa uns deu anys que els legisladors van decidir crear un "Fondo de Reserva de la Seguridad Social" per quan arribés el temps de les vaques magres. Aquell negre supòsit s'ha fet realitat i any rera any la guardiola del les pensions de la Seguretat Social pateix les grans escurades corresponents als mesos on la paga doble requereix més diners per fer-hi front als compromisos amb els pensionistes.

Aquestes són les dades, aproximades, que vaig captar de la presentació de Niño-Becerra:

a) Cotitzants a la Seguretat Social (febrer 2016): 17,167.000

b) Pensionistes (segons dades aportades per Niño-Becerra): 9,300.000

c) Taxa Cotitzant/Pensionista a l'inici 2016: 1.8

d) Taxa recomanada per evitar desequilibris: 2.5

e) Pensió mitjana estatal: ca. 800 €

Vull també presentar-vos aquest significatiu gràfic (extraccions del fons de reserva des del 2012 fins 2014) que ens mostra com la guardiola de les pensions s'esgotarà d'aquí a dos anys; sobre tot per les pessigades de les extres. Observeu l'impacte de les "extres" al mesos de juliol i desembre. El punt on es va assolir la màxima quantitat de diners disponible en aquest fons va ser l'any 2011, amb 66.800 milions d'euros, dels quals al desembre de 2015 només hi restaven 34.221 milions.

Les pagues extres, sens dubte, seran retingudes, posposades, ajornades, (digueu-lo com vulgueu) a partir de 2018. En general les pensions de jubilació patiran congelació; i, posteriorment hauran de ser reduïdes de un 20% a un 40%, segons els tècnics. L'edat de jubilació serà (és per a molts treballadors) als 67 anys. També les pensions màximes seran escapsades per sota de l'actual topall de 2400€.

I serà així perque les cotitzacions no aporten, ni aportaran, prou diners al sistema de la Seguretat Social degut la les següents condicions:

1- Impossibilitat estructural per crear llocs de treball de qualitat.

2- Manca de cotitzants i reduïda massa salarial dels nous treballadors.

3- Increment del nombre de pensionistes per l'efecte de l'arribada a la jubilació de la generació del baby-boom.
4- L'envelliment demogràfic amb la perillosa piràmide invertida de població.

Consell final: Si teniu possibilitats cultiveu el vostre hortet i crieu les vostres gallines i conills, sigueu autosuficients. L'Estat Social està ferit de mort. Hem accedit als anys de les vaques magres.

***

1) La teoría del privilegio. Milagros Pérez Oliva (El País - Catalunya 6/3/2016, pàg.2)

***

La senectut i la mort

En l'interval de cinc dies he vist dues pel·lícules impactants i molt connectades entre elles. Primer va ser "El artista y la modelo" del director Fernando Trueba, un dissabte a la 2 de TVE i l'altra, el dijous següent a la sala 1 del Catalunya, "La juventud" de Paolo Sorrentino.

En ambdos films la preocupació dels directors és remarcar els sentiments de les persones en la darrera etapa de la seva vida, en la senectut, quan s'ultrapassen les quatre vintenes d'anys. No pretenc fer cap "spoiler" d'aquestes pel·lícules; però, sí he de dir que hi ha escenes de sorprenent coincidència: la divinitat de la dona, la inevitabilitat de la vellesa i la mort i com encarar-les, el bany i la bellesa del nu femení, la vida creativa fins l'últim dia dels ancians artistes, (un escultor, un director de cinema i un compositor)... I tantes altres coincidències que permeten assegurar que Sorrentino havia vist la pel·lícula de Trueba abans de fer "La Giovinezza". Una altra curiosa coincidència és la relació dels artistes ficticis de les pel·lícules amb artistes reals: Modigliani era amic personal del personatge de Trueba i el compositor interpretat per Michael Caine en el film de Sorrentino havia estat una setmana amb Stravinsky

Per acabar deixeu-me fer-vos dues recomanacions en cas de que podeu gaudir d'aquestes pel·lícules: atenció als finals colpejants, i brillants com el flaix d'un llampec, de les dues; i, delecteu-vos amb las vistes precioses pròpies d'espot publicitari del balneari suïs on Thomas Mann va situar la genial "Der Zauberberg" escrita al 1924 i aquí traduïda com "La muntanya màgica".

***

Títol:  El artista y la modelo

Direcció: Fernando Trueba

Actors: Jean Rochefort, Aina Folch, Claudia Cardinale...

País: Espanya, França

Any: 2012

Durada: 105 min.

Títol original:  La Giovinezza (Youth) (La juventud)

Direcció: Paolo Sorrentino

Actors: Michael Caine, Harvey Keitel, Rachel Weisz, Paul Dano, Jane Fonda...

País: Itàlia, França, Suïssa, Regne Unit

Any: 2015

Durada: 118 min. (Segons altres fonts: 124 min.)

...-

No és el meu Sherlock

Ahir, després de "El Intermedio", la Sexta va emetre la pel·lícula del 2011 "Sherlock Holmes: Juego de sombras". La meva intenció era llegir una divertida i àcida novel·la de Tom Sharp, que haig de retornar a la BD2 d'aquí a tres setmanes, però un cop d'ull a la llista d'actors em va fet canviar d'opinió i vaig quedar-me davant la pantalla fins tres quarts d'una de la matinada.

L'actor que interpreta a Sherlock (Robert Downey Jr.) és el que menys he seguit i per tant el que menys interès m'ocupava; en canvi m'entusiasmava la idea de tornar a gaudir de l'actuació de Stephen Fry fent aquí de germà de Sherlock, sens dubte un mític actor després de la commovedora "Els amics de Peter" o la reivindicativa "V de Vendetta". Què puc dir del Dr. Watson (Jude Law) actor que rau a la llista personal dels brillants actors britànics a partir del dia que vaig fascinar-me amb "Closer", veient-lo fent de contrapunt a Natalie Portman. Però, l'interès principal estava en la gitana Simza, interpretada per l'actriu sueca de pare extremeny Noomi Rapace, molt popular arran de la trilogia cinematogràfica "Millennium" (versió sueca) on interpretava la protagonista principal: Lisbeth Salander.

Les meves expectatives van ser frustrades, m'esperava una filigrana de guió on la recerca i la lògica matemàtica de qui percep la realitat molt més enllà de les aparences segueix i desfà els paranys del crim i on finalment triomfa el bé sobre el mal, la justícia sobre la injusta i crua realitat. No va ser així, vaig topar-me amb un film per espectadors poc exigents, d'acció trepidant, amb fugides a dojo, saltirons inversemblants, corredisses, cops de puny, verins, pistoles, fusells i canons. Tot bastit sobre la molt tènue mussolina, això sí de seda, que és la correcta recreació del Londres del segle XIX, amb el mercat inicial i la gran quantitat de figurants vestits d'època.

Es clar que els productors, en aquest cas Warner Bros., pensen en primer lloc en l'aspecte comercial del film que aboquen a les pantalles deixant per altres creadors les consideracions artístiques, literàries, de caire més humanista, filosòfic, de pensament crític; o per aquells creadors honestos que pensen vendre un producte on els actors despleguin el seu potencial interpretatiu més enllà de les emocions adrenalíniques dels primers caçadors recol·lectors.

Títol original: Sherlock Holmes: A Game of Shadows

Direcció: Guy Ritchie

Actors: Robert Downey Jr, Jude Law, Jared Harris, Stephen Fry, Noomi Rapace...

País: EUA

Durada: 129 min.

...-

Pangea i l'esquirol

Som en plenes vacances escolars per festes de Nadal i Any Nou, fet que té com a conseqüència l'emissió per les cadenes de televisió de pel·lícules dirigides a la captura de l'atenció del públic infantil, i no tan infantil. Ahir vespre en hora de màxima audiència una d'aquestes empreses que pretenen ocupar les nostres llars i el nostre temps, sovint amb notable èxit, va emetre el quart lliurament de la saga "Ice Age", titulada en català: Ice Age 4: La formació dels continents, estrenada als cinemes el 2012.

L'acció se situa 208 milions d'anys en el passat quan Pangea, el supercontinent, comença a esquerdar-se separant-se en grans blocs continentals, suposadament a partir de l'esquerda iniciada per l'intent de l'esquirol Scrat d'amagar un aglà. Els personatges coneguts dels films anteriors patiran les conseqüències de la deriva continental fruit de la tectònica de plaques i no pas del pobre Scrat i la seva esmunyedissa fruita de l'alzina. En la fugida del trasbals catastròfic que afecta la superficie del planeta els personatges: Manny, Diego y Sid trobaran uns pirates, motiu més que sobrat per omplir d'acció molt ben dibuixada els 94 minuts que dura el film.

Hi ha qui minusvalora aquesta entrega qualificant-la de repetitiva i dirigida a un públic derivat de Barri Sèsam. No em sembla malament que aprofitant boniques imatges s'insisteixi en inculcar als infants espectadors principis morals i ètics, com el respecte i l'amor entre els diferents, la protecció de l'ancianitat, la solidaritat, el perdó d'aquells que reconeixen els seus errors, fins i tot la lluita contra la pirateria en totes les seves accepcions; sense oblidar el brillant toc final sobre els perills del canvi climàtic per un acte irresponsable del catastròfic Scrat. Tot això sucat amb la Novena de Bethoven i un pessic de L'Odissea d'Homer.

Títol original: Ice Age: Continental Drift (Ice Age 4)

Any: 2012

Duració: 94 min.

Direcció: Steve Martino, Mike Thurmeier

Producció: Blue Sky Studios

...-

Herois del nostre temps

Una tarda, de les últimes d'agost passat, fent temps, sense parar gaire atenció vaig mirar-me un telefilm que emetien per un canal del grup Atresmedia; era un film d'aquells de fa trenta anys, protagonitzat pel difunt Charles Bronson, que em sorprenia amb la violència extrema d'una seqüència on mostraven un barri marginal, pobre, brut, i multiracial d'una ciutat dels EUA on un grup de joves imposaven el seu imperi robant els domicilis amb total impunitat, matant gent i estirant les bosses de les velletes que van a la compra. Per possar ordre arriba Charles Bronson el qual amb l'ajut d'armament de foc escaient comença per matar un "tironejador" encertant-l'hi amb una bala en el bell mig de l'esquena quan fugia amb els quatre duros d'una desvalguda pensionista.

Aquell mateix dia, al vespre, van passar també per la tele, el film del 1996 "Eraser" protagonitzada per l'actor Arnold Schwarzenegger, el que va ser Governador de Califòrnia pel partit republicà fins l'any 2011. En aquesta altre peli se solucionen els delictes de tràfic d'armes i corrupció amb una eloqüent escena final: Resultant que els corruptes (directius de l'empresa fabricant d'armes i un alt membre de l'administració) poden evitar ser jutjats fent servir tota mena de procediments legals i criminals l'heroi, protagonitzat per l'"Arnold", ho soluciona tancant-los en un cotxe limusina negre que deixa aturat al mig d'un pas a nivell uns segons abans de passar el tren que acabarà esborrant-los del mapa i estalviant així tanta feina al tribunal.

En menys de sis hores, aquell dia, vaig contemplar una sobredosi d'apologia de la llei de la selva; perquè, era clar segons la trama dels films que allà on l'Estat i la justícia no hi arriben cal fer servir superherois; d'aquells que eliminen i esborren els dolents mitjançant el foc i la violència armada, més enllà del bé i del mal. Un altre dia escriuré sobre les pelis de "cates" com deia el meu oncle Manel: les de Bruce Lee, Jean-Claude Van Damme, Chuck Norris... Tot un exemple del que no ha de ser la societat civilitzada; tot un exemple de barbàrie.

...-

Vida

Una magnífica i emocionant versió d'una vella, i molt bella cançó: Vida.
Mireu l'enregistrament AQUÍ.

VIDA

Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d’alguna onada,
a mercè d’alguna onada.
Mentre tot això m’arriba,
que a la força ha d’arribar-me,
potser tingui temps encara
de robar-li a la vida
i així omplir el meu bagatge.
Mentre tot això m’arriba... vida, vida!

Encara veig a vegades,
de vegades veig encara
els meus ulls d’infant que busquen,
més enllà del glaç del vidre,
un color a la tramuntana.
M’han dit les veus assenyades
que era inútil cansar-me;
però a mi un somni mai no em cansa,
i malgrat la meva barba
sóc infant en la mirada.
A vegades veig encara... vida, vida!

Si em faig vell en les paraules,
si em faig vell en les paraules
per favor tanqueu la porta
i fugiu de l’enyorança
d’una veu que ja s’apaga.
Que a mi no m’ha de fer pena,
que a mi no em farà cap pena
i aniré de branca en branca
per sentir allò que canten
nous ocells del meu paisatge.
Que a mi no em farà cap pena... és vida, vida!

Si la mort ve a buscar-me,
si la mort ve a buscar-me
té permís per entrar a casa,
però que sàpiga des d’ara
que mai no podré estimar-la.
I si amb ella he d’anar-me’n,
i si amb ella he d’anar-me’n,
tot allò que de mi quedi,
siguin cucs o sigui cendra
o un acord del meu viatge,
vull que cantin aquest signe... vida, vida!

Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d’alguna onada,
a mercè d’alguna onada.
Mentre tot això m’arriba... vida, vida!
Mentre tot això m’arriba... vida, vida!

---

VIDA

Tal vez me abandonen las palabras
o tal vez me abandonéis vosotros,
o solo los años me dejen
a merced de alguna ola,
a merced de alguna ola.
Mientras llega todo esto,
que por fuerza ha de llegarme,
tal vez tenga tiempo aún
de robarle a la vida
y así llenar mi bagaje.
Mientras llega todo esto....vida, vida!

Todavía veo, a veces,
a veces veo, todavía,
mis ojos de niño que buscan
más allá del vidrio helado
un color en la tramontana.
Voces sensatas me dijeron
que era inútil cansarme,
pero un sueño nunca me cansa
y a pesar de mi barba
soy un  niño en la mirada.
A veces veo, todavía...vida, vida!

Si envejezco en las palabras,
si envejezco en las palabras,
por favor cerrad la puerta
y huid de la añoranza
de una voz que se apaga.
Que no me ha de dar pena,
que no me dará pena alguna
y andaré de rama en rama
para escuchar lo que canten
nuevos pájaros en mi paisaje.
Que no me dará pena alguna....es vida, vida!

Si la muerte viene a buscarme,
si la muerte viene a buscarme
tiene permiso para entrar en casa,
pero sepa, desde ahora,
que nunca podré amarla.
Y si he de partir con ella,
y si he de partir con ella
todo lo que quede de mí,
sean gusanos, ceniza
o un acorde de mi viaje
quiero que canten este signo...vida, vida!

Tal vez me abandonen las palabras
o tal vez me abandonéis vosotros
o solo los años me dejen
a merced de alguna ola,
a merced de alguna ola.
Mientras todo esto llega...vida, vida!
Mientras todo esto llega...vida, vida!

© Edicions l'Empordà

...-

Pèplum

 

A les nits dels dimarts d'aquest setembre el canal de televisió Cuatro, del grup Mediaset, emet dues hores de la popular sèrie "Spartacus", rodada a Nova Zelanda, de la que s'han fet quatre temporades. La sèrie, basada en el conegut personatge popularitzar per Stanley Kubrick en el film del mateix nom de 1960 i protagonitzada per Kirk Douglas, cedeix el paper protagonista, només en la primera temporada, a l'actor Andy Whitfield. La sèrie té molt bones crítiques malgrat no estar lliure de polèmica pel seus continguts de violència, sang (que esquitxa la pantalla), mutilacions i sexe explícit.

La sèrie ocupa un primeríssim lloc dintre de la categoria del Pèplum, que és la denominació del gènere cinematogràfic que abans dèiem "pel·lícules de romans". En un dels capítols d'ahir no va sortir el personatge d'Espàrtac a causa del linfoma no-Hodgkin que patia l'actor i del qual va morir l'11 de setembre de 2011 a l'edat de 39 anys. En altre dels capítols, sens dubte un final de temporada, moren els principals enemics dels esclaus rebels vençuts per la ferma fraternitat dels diferents grups seguidors d'Espàrtac. Poques coses hi han que creïn més forts vincles entre els diferents interessos que el combat contra un enemic comú, oi que sí! És la camaraderia.

En resum una sèrie interessant, potser amb moltes llicències històriques, però s'agraeix l'esforç en vestuari i ambientació, les escenes del Vesubi i els interiors dels "domus" són sorprenents; com també ho són les coreografies en les lluites dels gladiadors. Un detall negatiu, irrellevant, són els impossibles gallardets permanentment en tensió horitzontal en una vesprada de circ gens ventosa.



...-

Envellir, que són tres dies

Aquest dies ens ha deixat la coneguda periodista terrassenca Concha García Campoy. Això ve de primera per tractar novament el tema del pas del temps. En el post anterior explicava com la mort sorprenia el veïns d'un entranyable barri terrassenc. Un barri aixecat per gent humil, treballadors immigrants originaris sobre tot d'Andalusia. Nouvinguts a la crida de la necessitat de mà d'obra industrial per la reconstrucció de l'esvoranc econòmic i social obert pel cop d'estat franquista del 1936 i les seves conseqüències. D'aquelles feines i suors va néixer el barri, amb molta intensitat a les dècades del cinquantes i seixantes del segle passat. Aquells treballadors s'instal·laren, fent barri, aixecant les seves famílies amb fills nascuts a l'empara de les noves llars.

Ara els pioners fundadors del barri han arribar a les edats on pertoca deixar els estris, la família, les amistats, les experiències; i també les enveges, el llast i els fruïts bons o amargants amb que la vida i els treballs els ha guarnit. Els barris envelleixen al mateix ritme que les seus habitants. Per tant trobem malalts i xacrosos a dojo, qui no té un parent amb demència, el té amb malalties hepàtiques, o amb qualsevol variant de càncer i no falten els problemes cordials tractats amb Sintrom (Acenocumarol).

Tots aquest veïns són conscients, íntimament i amb merescuda alegria, que la seva vida ha arribat a la darrera etapa, que potser serà llarga encara, acceptant de forma lúcida la convivència amb limitacions i molèsties de tota mena. Els queda la satisfacció del bagatge que han creat, han aixecat uns descendents, fills, néts; s'han enriquit personalment, no dineràriament però sí en valors, coneixements, afectes bidireccionals... En conclusió, podem dir que assistim a la desaparició lenta i segura d'una lloable generació d'emprenedors i infatigables treballadors molt responsables a qui tant deu la societat. Ara toca als seus descendents tibar del carro en aquests temps feixucs i costeruts que s'apropen.


...-