Les temperatures extremes de les primeres setmanes de juliol han passat deixant-nos unes xafogors pròpies de l'estiu, però, més moderades que les altíssimes temperatures de record històric que vam patir dies enrere. Coincidint amb aquest fenomen climàtic els plàtans d'ombra, que enguany mostren una frondositat exuberant, han decidit desprendre's de l'escorça caduca de forma simultània. Molts exemplars tenen ara un tronc llis, uniformement acolorit d'un verd blanquinós amb tonalitat que recorda el caqui, cobrint els escocells de pedaços de crosta. És un avançament del que passarà a la tardor quan el terra del carrer quedi cobert d'una capa de fullaraca ocre. Ara els arbres ofereixen l'aspecte dels adolescents de pell terça, nova, sense taques ni defectes.
Són dos quarts de sis de la matinada. Han passat moltes hores des que vaig redactar el paràgraf anterior. He sortit a la galeria i m'ha emocionat contemplar Júpiter brillant intensament a 45º sobre l'horitzó a Llevant acompanyat per les velles conegudes constel·lacions i estrelles on he reconegut Taurus amb Aldebaran. Feia molt de temps que no contemplava un cel estelat com el d'avui, i m'ha alegrat i entristit alhora. He constatat una reducció d'agudesa visual, la que sempre acompanya el fet de fer-se gran. Tots els sentits es deterioren. Això m'ha fet pensar que potser aquesta serà una de les darreres vistes ben nítides que tindré del cel amb les estrelles que vaig conèixer en la adolescència estudiant un atles que mostrava el cel dels dos hemisferis. Sortint al pati a casa dels pares en les nits d'hivern comparava el que veia en el paper i m'omplia d'il·lusió localitzar Sírius, Artur, Vega o Aldebaran. La Polar i les Oses m'eren conegudes des-de l'infantesa. Com he dit més amunt encara no són les sis de la matinada i la brillantor de l'aurora no em permetrà visualitzar Orió, i decideixo tornar-me al llit.
Des del llit estant veig per la finestra, orientada a llevant, com poc a poc va aclarint-se el cel on només resta Júpiter abandonat per la resta d'astres que l'envoltaven. M'entristeix aquesta sensació de desconnexió; de perdre (també jo) la companyia de l'entorn. Em pregunto - "Què puc fer?". No trobo resposta fàcil. Penso: "M'agradaria tenir, al menys, un interlocutor en qui confiar les meves angoixes, a qui demanar consell". Fugint del neguit em concentro en repassar els records de la lectura dels darrers dies. Es tracta de la molt coneguda i multipremiada autora japonesa Hiromi Kawakami de la qual he llegit, i rellegit, en castellà obres com: El mar es azul la tierra blanca, El señor Nakano y las mujeres, Amores imperfectos. Vidas frágiles noches oscuras, Abandonarse a la pasión...
Recomano fermament llegir
Kawakami, però penso que tot i ser rècord en vendes al Japó no és d'una lectura que pugui
agradar a tothom. En tots els seus relats, on aparentment descriu fets
irrellevants con el sopar fideus en una taverna o collir bolets de muntanya un
dia festiu de tardor, traspua el drama existencial, l'evidència de solitud de
la qual irremediablement no podem fugir. Aquesta solitud no està descrita, els
esdeveniments de la quotidianitat la fiquen en evidència con un personatge més.
Com el color blanc de les aquarel·les, on no hi ha cap pigment i l'element
dibuixat està definit només per l'entorn.
... -
