divendres, 25 de juliol del 2008

Les ciutats per als vianants II


Potser hem direu pesat, per aquesta insistència en el tema de l’urbanisme racionalitzat. Assumeixo aquest risc, resulta que acabo de comprovar, per via de la tortura dels meus timpans, la necessitat de legislar l’urbanisme en funció de les persones.

Inicialment els carrers de carril únic, com aquells de tipus compartit amb els vianants, em semblaven angoixants, fins i tot claustrofòbics. Es clar que pensava des del punt de vista del conductor de cotxe. Ara, una nit d’estiu amb finestres obertes no hi ha qui dormi: amb motos de potència bestial (1) passant a alta velocitat, accelerant les pistonades i amb el nivell de decibels ultrapassant el límit legal pels descosits. Em direu: també els cotxes fan soroll! Bé, estic d’acord amb vosaltres, però es que la silenciosa circulació d’un sedan de 50.000 € queda compensada pel molt sorollós i estrident petardeix dels ciclomotors amb el tub d’escapament perforat, que en les nits de lluna plena escampa les seves ones acústiques inacabables quilòmetres enllà, com l’udol d’un llop afamat.

Per tant, la propera normativa de les persones contra les màquines (això s’assembla a Blade Runner) haurà de contemplar al menys els següents punts:

– Establir una clara diferència entre zones residencials, d’habitatges on la gent viu i dorm (també hospitals, escoles...), i les que no ho són, com les àrees industrials, comercials, oci, etc., a fi de especificar les velocitats, tipus de vehicles que hi poden circular, condicions acústiques i de contaminació de la zona.

– Fer públics els nivells de contaminació de l’aire per partícules, de la mateixa manera que actualment fan els plafons dels carrers que ens indiquen l’hora i la temperatura. Naturalment això no té cap efecte si no va acompanyat de mesures d’aplicació immediata quan són superats el límits de seguretat, els quals ja tenim especificats en normatives europees.

– Els vehicles segurs, no contaminats, respectuosos amb les persones i d’estalvi energètic ho han de ser de fàbrica. Es necessari educar a les persones en els principis i valors ecològics i de seguretat en la conducció. Però, hi haurà molta feina feta si, per exemple, els ciclomotors tinguessin dispositius que no siguin susceptibles de ser trucats, o que el cotxes en funció del tipus de carrer tinguin automàticament limitada la velocitat.

Podem continuar afegint punts a aquesta llista, però ja veieu que, com diu el meu lema del bloc: hi ha molta feina per fer.

(1) El tema de les motos de gran potència ha generat una preocupant polèmica, per l’alt índex de motoristes morts, qüestió que tractaré en un pròxim article.

dimecres, 23 de juliol del 2008

Accidents infantils d'estiu


Durant els anys cinquantes i seixantes del segle passat, eren habituals els accidents infantils amb resultat de mort. Actualment quan un nen s’ofega al canal de la dreta de l’Ebre, entre Tortosa i Amposta, la noticia surt als telediaris (emissió de TVE el 21.07.2008). D’aquells antics accidents només s’assabentaven els familiars i els veïns de les víctimes, no obstant això podem afirmar que eren més letals i nombrosos que ara.

L’àmbit de la notícia actualment és de milions de telespectadors a tot el territori de l’Estat. Fa mig segle l’ofegament en una basa de la filla de sis anys de la Paquita (la carbonera que vivia tres portes més avall) era notícia només per als veïns de les dues dotzenes de cases que sumaven les del meu carrer juntament amb les del passatge que comunicava el centre amb el barri de la Maurina mitjançant la passarel·la de ciment sobre la riera . Pocs anys després també va morir ofegat, en el riu del seu poble, el nebot de dotze anys de la veïna que vivia a la casa de la cantonada amb el passatge.

Els nois grans aconsellaven als més petits:
-No us fiqueu a la basa gran de la bòbila, perquè un nen que s’hi va capbussar va quedar-se clavat al fons argilós i va morir ofegat. Un altre, quan volia sortir es va quedar enganxat al fons enfangat i també va morir.
Aquestes històries d’accidents infantils esdevenien en un món quasi rural; de vida de carrer, sense empedrat, ni voreres, ni molt menys asfaltat, amb gossos sense amo plens de llagastes; torrenteres d’aigües cristal·lines després de les pluges que amb la sequera es transformaven en pudents rierols d’aigües negres on s’agitaven els capgrossos que mai arribarien a ser granotes.

Aquella era la vida al carrer, amb moltes pors inculcades al infants com a mitjà eficaç per ampliar la seguretat. D’aquest tipus eren els consells i recomanacions dels grans quan deien:
-Desconfieu dels estranys, poder ser “tísics” que segresten nens per treurels-hi la sang i beure-se-la. Vigileu de no entrar a la vinya del Ros, perquè té una cisterna i allà s’ofeguen els que hi entren, cauen i no poden sortir. Allunyeu-vos dels gossos, perquè poden encomanar-vos la ràbia. No heu de menjar fruites silvestres desconegudes, us enverinaríeu. No toqueu les ortiges, ni les figueres de moro, ni els gripaus. No hi aneu al Bosquet, perquè hi han homes amagats. No pugeu a les figueres, l’arbre de Judes el traïdor, perquè les branques que semblen més fermes es trenquen de sobte.

El món ha canviat i els perills de l’estiu també, la vida al carrer ara és més segura, però sempre caldrà que algú aconselli als més petits dels nous perills. Ara el risc de mort està en travessar els carrers i avingudes sense mirar. Encara avui dia, de tant en tant, moren atropellats nens. Entre ells predominen estadísticament els d’origen immigrant que provenen de zones rurals, poc avesats en els perills del carrers a les ciutats per als automòbils.

dimecres, 16 de juliol del 2008

Les ciutats per als vianants


Ja he deixat escrit, en altre article, que l’estil de vida actual ens porta a una activitat i mobilitat cada cop més intenses. La solució adoptada des de mitjans del passat segle ha estat la utilització massiva de l’automòbil de motor d’explosió. En el primer món això ha esdevingut en una dependència absoluta del cotxe privat (normalment un per cada membre de la família en edat de conduir), que a més de generar la nefasta dependència dels combustibles fòssils té un altre efecte negatiu poc comentat: la transformació de l’espai urbà en funció dels vehicles i en contra de les persones.

El barris històrics, creats en una època sense automòbils, ara són inaccessibles: Fins i tot en ciutats com Londres ara s’ha de pagar un peatge per accedir al centre històric amb el cotxe. Altres ciutats, com Buenos Aires, han establert des de fa temps la prohibició en dies alterns de circulació segons sigui parell o senar la matrícula del vehicle.

Contràriament, moltes ciutats “modernes” s’han urbanitzat pensant en els vehicles particulars, amples avingudes de molts carrils, autovies, cinturons de circumval·lació... que sovint són veritables barreres per als vianants.

Per això, em semblen molt correctes les recents actuacions urbanístiques que es fan en el meu municipi. S’està potenciant l’ús de l’espai urbà, pensant en els caminants en contra dels antics privilegis dels cotxes: voreres amples, passos “zebra” a nivell de les voreres, un carril únic per als cotxes, amb trams elevats per forçar la reducció de velocitat. En definitiva, endavant amb tot el que faciliti la renúncia a l’ús del vehicle particular i potenciï la qualitat de vida a l’espai urbà del ciutadà no motoritzat. Naturalment tot això comporta el desenvolupament d’una bona xarxa de transport públic, cosa que el meu municipi les evidències mostren que s’està fent.

dimarts, 8 de juliol del 2008

Elogi a les escoles de ball llatí


Comentari de cinema. Shall we dance?

El passat diumenge, 6 de juliol, vaig veure a la TV1 una inesperada pel·lícula titulada en castellà ¿Bailamos? la qual comentaré seguidament. La composició fotogràfica, la il·luminació, el só, la coreografia... excel·lents.

Aquesta comèdia musical dirigida per Peter Chelsom mostra la història increïble d’un advocat, Richard Gere, feliçment casat i amb un fill i una filla adolescents. Un dia quan surt del despatx de sobte s'inscriu secretament en una escola de ball, per a ampliar la felicitat de la seva vida, cosa de la què s’avergonyeix servint-li així de justificació per a mantenir aquesta activitat oculta als seus familiars. La seva gelosa esposa, Susan Sharandon, sospita que el seu marit s’emporta quelcom amagat i contracta un detectiu, el qual li demostra que no ha de témer cap infidelitat, perquè el seu marit només balla. La polifacètica Jennifer López és la professora ballarina perfecta, trista, distant, aclaparada per un passat ocult que al final descobrim: el fracàs en un concurs de ball a Europa.

La meva opinió és que estem davant d’una comèdia, com deien d'algunes pel·lícules del nostre Buñuel: alimentícia. Publicitat encoberta potser, perquè més aviat sembla destinada a reclutar alumnes per a les escoles de ball, llocs que són mostrats en el film com l’esglaó necessari per a assolir la felicitat plena. Allà els alumnes, àngels rodejats d’un companyerisme ideal quasi paradisíac, aprenen els diferents estils de ball llatí vestits amb corbata i la mateixa indumentària que duien a la feina, tret de l’advocat de serial televisiu Stanley Tucci que balla amagat sota una perruca postissa.

Fitxa tècnica:
Gènere: Comèdia musical romàntica.
Nacionalitat: EE.UU, 2004
Durada: 106 min.
Direcció: Peter Chelsom
Intèrprets: Richard Gere, Jennifer López, Susan Sharandon, Stanley Tucci.

dijous, 3 de juliol del 2008

Només una dona



Un cas de violència masclista i sense gènere

Marit i muller estan sopant. Ell, molt tranquil, contempla el reflex de la lluna en les argentades aigües de la badia i menja, però ella només fa veure que menja remenant amb la forquilla els bocins de salmó i d’escarola.
-Quan m’imploraves que deixés la feina vas prometre’m que tindria la meva pròpia llibreta de la Caixa Rural i també deies que mai no em faltarien els diners per les meves compres.
-No ho recordo –va dir ell sense mirar-la.
-I sortir?. Què no puc sortir a fer un tomb amb les meves amigues? I la meva germana, per què no ha de poder visitar-me?
-La teva germana no trepitjarà aquest apartament mai. Ja ho saps! A més, l’assumpte dels diners, prou saps perquè no tens ni un duro. Per comprar aquest apartament vaig malvendre’m el meu pis de Sant Cugat. N’he posat tres vegades més diners que tu. De fet, ja n’estic fart de les teves despeses. Et passes el dia enganxada al telèfon parlant amb la teva estimada germaneta o amb el teu nebot de l’Uruguai. Ah! Des d’ara tens prohibit fet trucades a l’estranger.
-T’odio! Com hi ha cel, et juro que quan pugui fugiré d’aquí i de la teva fastigosa presència.
-Ara mateix! –el marit va aprofitar que la dona s’havia aixecat apropant-se a la barana per impulsar vers els carrer aquells inestables cinquanta-cinc quilos d’ésser humà, del gènere humà, però de sexe femení.
Els últims segons de la vida de la desafortunada van succeir-se en una eternitat, des d’aquell cinquè pis fins la vorera amb jardineres de geranis. Un allau de records va creuar la seva ment: les crisis d’angoixa, els llavis llefiscosos del repugnant tirà amb qui s’havia casat, els maltractes de tota mena que rebia d’ell, la situació de veritable esclavitud a que havia estat sotmesa... Va caure sense que se n’adones ningú, tret d’aquell home miserable de sexe masculí, es clar. Tot aquell patiment va acabar simultàniament a l’esberlament, com si fos una magrana, d’un crani de cinquanta-cinc anys contra una vorera guarnida de jardineres (de gènere femení) amb geranis (plantes del gènere Geranium) del passeig marítim.