La tràgica ventada del passat 9 de desembre al Vallès
Occidental va malmetre molts arbres del Cementiri de Terrassa; instal·lació
funerària inaugurada al 1932 a fi de desmantellar el Cementiri Vell que havia quedat obsolet i absorbit pel creixement del nucli urbà.
Avui, diumenge 28 de desembre, acompanyant els familiars d'un veí
de tota la vida, he pogut fer aquestes fotos. Poden fer-se moltes
lectures, però la més important és que tot té el seu final; malgrat que el
major patiment, d'aquells que han perdut un familiar, un amic, un bon col·lega o un
camarada, és quant una vida queda truncada abans del que pertoca.
Aprenem d'aquestes imatges, i encarem els anys que ens resten de vida amb
l'entusiasme i generositat del militant obrer, José Martínez, mort atropellat
als 23 anys. Si no recordo malament era membre d'una minoritària escissió
maoista del PCE, o del PSUC; tot i que la seva característica humana era la
lluita desinteressada per l'adveniment de la democràcia i les llibertats en
l'Espanya dels primers setantes del segle passat. El seu funeral va ser una
demostració de lluita antifranquista, centenars i centenars de treballadors, de
tots els partits, sindicats, grups i grupúscles (s'ha de pensar que en aquell
any encara restaven en la clandestinitat) van acompanyar caminant el fèretre
dut a les espatlles dels seus camarades des del seu domicili, en els pisos alts
de la carretera de Rubí, fins el cementiri on va ser directament ficat al
nínxol de la foto; potser amb la bandera vermella i l'estrella de cinc punxes,
símbols de l'internacionalisme proletari i amb una carta (llegida al públic en
l'acte del seu comiat) dirigida a la seva filla de pocs mesos per a que 25 anys
després li fou lliurada, amb consells per no afluixar mai en la lluita per la
llibertat i el socialisme.