dissabte, 19 de maig de 2012

Gibraltar i els micos


Darrerament el Govern de l'Estat ens sorprèn amb notes i fets inquietants. Aquesta setmana el ministre d'afers exteriors s'ha mostrat ridículament bel·ligerant amb el Regne Unit pel tema de Gibraltar. L'assumpte és una reivindicació anacrònica del dictador "Francisco Franco por la G. de Dios" com deia el text que va fer-se gravar en les monedes del règim.  

Aquí convé un xic d'història. En l'article X del tractat de pau, dit d'Utrecht, de 13 de juliol de 1713 on s'especifiquen les condicions de la cessió de Gibraltar a Anglaterra, diu així: 

"El Rey Católico (Felip V),  por sí y por sus herederos y sucesores, cede por este Tratado a la Corona de la Gran Bretaña la plena y entera propiedad de la ciudad y castillos de Gibraltar, juntamente con su puerto, defensas y fortalezas que le pertenecen, dando la dicha propiedad absolutamente para que la tenga y goce con entero derecho y para siempre, sin excepción ni impedimento alguno..." 

El Rey era Felip V, l'assetjador de Barcelona i liquidador a sang i foc de la Generalitat de Catalunya en el dia trist 11 de setembre de 1714. Posteriorment la monarquia espanyola va fer diversos intents de reconquerir El Penyal. Però finalment, en el 1783, pel tractat de Versalles, Espanya va acceptar novament la cessió de la sobirania de Gibraltar al Regne Unit a canvi de la recuperació de Menorca i part de la península americana de la Florida.

Sospito que l'actitud guerrejant del ministeri, que hauria de ser escola i model de diplomàcia, a més de recuperar obsoletes paranoies franquistes, el que està fent és treure'ns de la vista el veritables problemes que inquieten els ciutadans: la crisi econòmica, l'atur, la corrupció, la immunitat dels estafadors de coll blanc i l'estupidesa imperant. La pregunta és: Qui deu haver relacionat els simis amb Gibraltar... i amb el mal govern?


...-

dijous, 10 de maig de 2012

Supersticions



Un estudi recent del BBVA (1) conclou que el 46% dels espanyols no reconeixen cap científic rellevant: Einstein, Curie, Newton; de Santiago Ramón y Cajal només un 5% n'ha sentit parlar. L'estudi demostra que Espanya manté el liderat d'incultura científica entre els països desenvolupats, per sobre d'Itàlia (30%), Estats Units (27%), Regne Unit (26,8%) o Dinamarca (14%). A més d'avergonyir-nos aquesta peculiaritat ibèrica te conseqüències econòmiques nefastes pel conjunt de la població; malgrat que altres sectors de la economia marginal, com els tarotistes, mediums i similars, el guanyin molt be la vida explotant la tirada a la superstició dels conciutadans tan allunyats del coneixement científic. 

Pels qui pensen que és irrellevant el fet d'anar de tant en tant a que un estafador et tiri les cartes per endevinar esdeveniments del futur els explicaré les desventures del Brauli Llinàs, aquest és el nom del fill gran de Paquita, la Carbonera, i de Joan Llinàs i Anglada, home de pagès que cada tarda, o vespre, segons l'estació de l'any, tornava a casa amb la bota de vi buida i un carretó de mà ple de cols, naps, pomes corcades, figues, bledes, mongetes tendres, cigrons, tomàquets, patates... Una part de les fruites i hortalisses les venia entre el veïnat i la resta servia de farratge per un parells de garrins que cada any engreixava al cobert del fons del pati. Un dia vaig acompanyar en Brauli quan abocava un bon cabàs de pomes a la menjadora dels porcs i encara recordo vivament el soroll de les pomes rebotant sobre el dur ciment gris i humit de la menjadora i la fruició amb que les devoraven els animals. 

Paquita, la Carbonera, dona menuda i plena de nervi, era molt respectada entre els veïns en part per haver patit el drama d'haver perdut una filla de sis anys que va morir ofegada accidentalment en una bassa de vinya. La por a morir ofegat era  omnipresent en la vida del carrer; un carrer sense nom, identificat només amb la inscripció 22-C traçada a mà sobre la paret de la casa número1 d'aquell novell carrer aixecat en pocs anys sobre camps d'oliveres i ametllers. Tothom tenia coneguts a qui algun familiars se'ls havia ofegat. Particularment perillosa era la bassa de la bòvila de Can Carbonell, on l'extracció contínua d'argiles havia produït un gran sot que les pujes mantenien ple. 

Potser aquell contacte amb el totxo i els procediments per a produir-los va influenciar sobre en Brauli de manera que va fer estudis de paleta que li van permetre, primer formar una petita empresa de construcció i després aixecar un respectable imperi amb força treballadors de forma que, aprofitant els anys de bonança, comprant terrenys i aixecant pisos va acumular un munt de pessetes; semblava que la deessa fortuna guiava el seu destí. Però no era així; un seguit de desgràcies truncaren aquella alegria; i, com prou sabem les desgracies mai venen soles i sovint venen perquè les anem a buscar. El contractista d'obres Brauli Llinàs perdent el sentit de la mesura, de forma pausada però constant, es va hipotecar per molts milions amb un parell de bancs. Inicialment l'empresa rutllava a tota vela, produint molt, pagant poc (sobre tot a la Seguretat Social), no declarava tenir contractats tots els treballadors que realment treballaven en les seves obres. Un maleït dia un dels manobres que posava teules va caure des de la teulada sobre un palet de rajoles que descarregaven al carrer, va morir fulminat. Des d'aquí van succeir-se els judicis, les indemnitzacions, inflades minutes d'advocats, la pèrdua de comandes, les vendes forçades i ruïnoses de bens immobles i d'altres propietats; després la insolvència i les execucions hipotecàries. 

A gos flac tot són puces, i les desgràcies no van parar aquí. El ritme de vida al que Brauli Llinàs i la seva muller s'havien acostumat en els bons temps era de luxe i malbaratament a dojo: Iot a l'amarrador de Blanes, compres a Harrows, sopars a París per via aèria... Quan van començar les dificultats econòmiques l'esposa de B. Llinàs, Núria, disposava d'un compte personal on restaven els últims diners del matrimoni. Però Núria de Llinàs crèia en tota mena de xarlatans, tarotistes, bruixes de bola de vidre i mèdiums. En comunitat de pensament amb les seves mistificadores conselleres la dona afirmava que el fracàs empresarial de la firma "B. Llinàs Construccions" era fruit d'un malefici que l'havia fet una concunyada rancuniosa i antipàtica que l'odiava des de sempre. Les visites per netejar-se dels maleficis i per a demanar consells als avantpassats difunts van acabar de buidar el calaix familiar dels Llinàs. Ara viuen de la caritat d'altres familiars que tocant de peus a terra no són víctimes de la superstició (2).

(1) Comentat a "elperiódico.cat" del 9 de maig 2012
(2) Relacionat amb la superstició podeu llegir també aquest altre article. del 18 de maig de 2008..


...-

dijous, 3 de maig de 2012

Envellir d'historieta dibuixada

Ha arribat a les meves mans el còmic de Paco Roca Arrugas. L'autor, nascut a València el 1969, el va publicar en el 2007 en l'editorial basca Astiberri, però la popularitat d'aquesta novel·la gràfica ha crescut amb l'adaptació a film d'animació feta l'any 2011 i que va arribar a ser candidata a presentar-se als premis Òscar de 2012. 

Tal com explica Paco Roca, a la contraportada interior del volum, les historietes que ens mostra dibuixades en 100 pàgines són fruit de les experiències reals de les seves visites a residències d'ancianitat, també del casos reals de pares i avis dels seus amics, veïns... El dibuix sobre paper setinat està fet amb gran precisió i netedat; no tant elaborats com els paisatges i els ambients dibuixats per Jiro Taniguchi, però són vinyetes molt acurades, on el color és disposat amb extrema elegància i equilibri visual. El missatge de text en cada vinyeta està reforçat i ple de sentit al magnificar-se amb la imatge que ens presenta l'autor que tant pot correspondre al món real o a l'imaginari, fruit de la senilitat, dels records i del deteriorament mental dels ancians. 

L'obra és una magnífica crònica dels nostres dies, de com arribem a la senectut, que malgrat alguns pensin que és cosa prou coneguda i de mal gust parlar-ne se n'ha de parlar. Penso com molts del crítics d'Arrugas, què l'han tractat tant elogiosament, i de forma merescuda com demostren la diversitat de premis que ha rebut, que el tema de l'envelliment, de les malalties senils o simplement el fet de fer-se gran no ha de passar d'amagat a la societat. La generació que actualment viu empresonada a les residències catalanes (un de cada cinc interns viu lligat tot el dia) són milers d'homes i dones que han treballat totes les hores del dia, sovint sense remuneració econòmica, per construir partint de zero el món de "benestar social" que ara comença a desballestar-se sobre els seus propis néts: joves, i no tan joves, que foren nodrits entre cotons i ara són adults desorientats, aturats o amb treball precari destinats, si no hi posen remei aviat, a ser només consumidors de pantalles diverses.


Títol: Arrugas
Autor: Paco Roca
Editat per: Astiberri Ediciones
Bilbao, 2007
Col·lecció: Sillón Orejero
Color, 104 pàgines.
ISBN: 978-84-96815-39-1


-Premio Nacional del Cómic 2008
-Premi al millor guió d'autor espanyol del 2007 en el XXVI Saló Internacional de Còmic de Barcelona
-Premio a la millor obra de autor espanyol del 2007 en el XXVI Saló Internacional de Còmic de Barcelona
-XXXI premi Diario de Avisos 2008 al millor guió d'historieta realista
-Premi Gran Guinigi a la millor historia llarga del Festival de Lucca 2008 (Itàlia)
-Premis Dolmen de la crítica 2008 al millor guió
-Premis Dolmen de la crítica 2008 a la millor obra
-Premi Expocómic 2008 a la Millor Obra Espanyola
-Premi del Ministeri de Cultura de Japó 

-L'adaptació cinematogràfica ha estat dirigida per Ignacio Ferreras i produïda per Perro Verde Films, s'ha alçat amb els Goyas a la millor pel·lícula d'animació i al millor guió adaptat.


...-