dimarts, 29 de juny de 2010

Bufetada del TC


El més grans, recordareu el final de la pel·lícula “Novecento” que B. Bertolucci va dirigir al 1976. En una de les últimes escenes del film veiem un adolescent italià antifeixista que corria entusiasmat, amb un fusell a la mà, darrere la enorme bandera vermella teixida amb retalls del poble i per al poble; l’atura un delegat del novísim govern republicà, l’hi pren el fusell d’una sotragada mentre li propina una sonora bufetada al jove; el qual veu estabornit la realitat de qui mana en la Itàlia alliberada.

El controvertit Tribunal Constitucional de l’Estat espanyol, ahir: dilluns 28 de juny del 2010 (altre dia negre com l’11 de setembre de 1714) va repetir-nos una ofensa similar als milions de catalans que vam creure en el nostre Estatut. Caldrà veure qui, i com, reaccionarem davant aquesta intolerable ingerència en la llibertat ciutadana del catalans.

diumenge, 27 de juny de 2010

Alzheimer. Carta a Sergi


Bon dia, Sergi, i altres lectors.

Vull agrair-te el tema que accidentalment m’has suggerit per al meu blog: la incidència de la malaltia d’Alzheimer en la nostra societat. Recordo la teva observació de sobretaula la passada tarda de Sant Joan a casa de la iaia Rosario; el teu comentari sobre l’alta incidència de demències en el tram de carrer on viu la teva àvia de 86 anys. M’he informat, un xic, sobre el tema i podem dir que la causa d’aquesta elevada incidència té dues explicacions: una demogràfica i l’altra urbanística.

La causa demogràfica està relacionada amb l’envelliment de la població i amb l’augment de l’esperança de vida. Els estudis recents sobre el tema demostren que, a Espanya, una de cada dues persones més grans de 85 anys tenen el cervell afectat per l’Alzheimer. Per la mateixa raó, de caire demogràfic, els països pobres de l’Àfrica oriental no tenen població amb demències senils, perquè no tenen població senil. Allà l’esperança de vida no arriba als 50 anys.

L’explicació urbanística és clara a poc que observis la història i els orígens del barri de t’àvia. Tant ella, com els seus veïns, foren aquells immigrants que des dels anys cinquantes del segle XX van construir, amb mil dificultats i sacrificis (impensables en la major part de la blana joventut actual) el barri. Aquelles persones tenen, ara, més de 70 anys; per tant tenen molts números per a que els hi toqui la sinistra rifa de l’Alzheimer.

Afortunadament està previst que tu i jo arribarem a l’edat d’aquestes persones. La vida de les quals va ser molt més heroica que les de la meva generació i la teva. Ells van aixecar el barri, la ciutat, i la societat del benestar que ara gaudim. Per això, merèixen la meva més gran, i sincera, admiració i respecte. A nosaltres ens tocarà (a cara o creu) patir, i fer patir a aquells qui ens envoltin, aquesta terrible malaltia producte, potser, de la nostra llarga vida. És, tal com diu la meva Angi, allò de que: En el pecat duem la penitència. No t’ho sembla així?

Ah! Recorda! Per a ser ferits per l’Alzheimer als 65 anys cal només un cartutx en el tambor de 10 forats. Als 85 anys, tenim un cartutx en un tambor de 2 forats.

Salut! Que falta ens farà

dissabte, 26 de juny de 2010

Ignorància o desídia?


Foto: Mercadal a les vies de tren (Indonesia)

Després del mortífer accident de la nit de Sant Joan a l’estació de tren Castelldefels-Platja vaig enviar un correo-e als meus amics on explicava els fets que demostren les conseqüències tràgiques de la ignorància.

Ara, han passat dos dies, disposem de molta més informació i el que resulta més remarcable de les causes d’aquella tragèdia és la desídia dels usuaris. Potser també desídia del tarannà social actual, desídia en l’acompliment de les més elementals normes de civisme. Desídia és no respectar les bones formes de convivència ni les d’ús dels elements públics; desídia és “colar-se” sense pagar bitllet en el tren, metro o bus; desídia és passar per on està prohibit. Però, compte! Desídia és, també, no fer respectar les normes als altres; desídia és permetre que els infractors se’n surtin sistemàticament amb impunitat.

Necessàriament s’han de respectar les normes cíviques, de convivència, de respecte al proïsme. En cas contrari ens caldrà molta policia, vigilants, guardes de seguretat i, com nó, controladors de la policia, vigilants del vigilants, asseguradors de la seguretat... Més valdrà, doncs, plegar-ho tot i marxar a Suècia o qualsevol altre país civilitzat.

diumenge, 20 de juny de 2010

Mútua de Terrassa


L’Administració no té diners i l’austeritat arriba a tots els àmbits de la seva gestió. I, com no? també a la sanitat. La modèlica institució concertada Mútua de Terrassa s'haurà d'estrènyer el cinturó salarial (també hauran de reduir-se altres despeses) com a conseqüència de la retallada del 3,21% de l’aportació de la Generalitat.

Segons els diaris, el conglomerat de Mútua té una massa salarial de 117 milions d’euros. La reducció passarà per tres opcions, prou conegudes per molts assalariats industrials de Terrassa: a) Reducció del sou; b) Reducció de plantilla i c) Les dues anteriors alhora.

El sindicats tindran feina a convèncer a uns i altres de la desagradable opció de guanyar menys sou per fer el mateix treball; o més treball, en el cas de la molt probable reducció de personal. El fets són tossuts i cal témer que de la previsible picabaralla entre l’empresa i els representants sindicals els més esquitxats serem els usuaris. Què hi farem, som en temps de crisi.

dijous, 10 de juny de 2010

Arquitectura i delit


Aquests dies (9, 10 i 11 de juny) s’està celebrant a Pamplona (Iruñea) un Congrés Mundial d’Arquitectura, sota el títol: Arquitectura: més per menys. L’objectiu és establir uns principis per una arquitectura més humana, eficient i més respectuosa amb l’entorn.

En definitiva per a parlar d’una arquitectura en les antípodes de la casa que aquesta tarda en una cadena de televisió mostraven com exemple de modernitat i disseny. El nyap mostrat, de tres nivells, pot comprar-se a Galícia per 300.000 € amb les escales flotants, com la de la foto, extraordinàriament apropiades per a trencar-se l’espinada i el cap.

Pensava, en la meva ingenuïtat, que parar trampes per fer mal a les persones era delicte penat per la llei. O, potser, no és delictiu fer escales sense passamà ni barana?

dimecres, 9 de juny de 2010

Europa, on vas?


Imatge: La balsa del "Medusa" - Th. Géricault, ca. 1817-1818 - Museu del Louvre.

Després de la política d’incentivació adoptada per les administracions europees ara ha arribat l’hora de tancar l’aixeta del manà sorgit dels fons públics. Aquella política recomanada pel G20+2 ha estat substituïda aquesta setmana per la política d’estrènyer el cinturó. Alemanya ha anunciat un retall de 80.000 milions d’euros. Tota Europa va pel mateix camí.

Obviament, aquesta dràstica reducció de les inversions públiques significarà menys activitat econòmica, menys treball, menys ingressos fiscals; a canvi de més atur; a més d’una propera irreversible i certa reducció de les cobertures socials: no hi hauran més diners per a la sanitat, ni per a l’ensenyament, ni per a sous de funcionaris...

Això no impedeix que el 50% del meus veïns s’hagin instal·lat aparells d’aire condicionat. Total, l’energia està subvencionada per l’Estat i el consum energètic desorbitat no sembla tenir aturador. Un dia, proper sens dubte, ens arribarà la veritable factura en forma d’estirada d’orelles dels amos dels diners que financen el nostre insostenible ritme de vida. O, hauríem de dir: ritme de despeses? Ho diu el Banc Mundial. Llegiu més AQUÍ.

Cal, doncs, arribar a un equilibri entre la productivitat i el consum. Només s'ha de seguir el vell consell de no estirar més el braç que la màniga.


**** ****

dimecres, 2 de juny de 2010

Mitges veritats i ocultacions plenes


Dues casualitats m’han fet pensar en el tema d’aquest article. Una va ser la visió dels primers minuts de la pel·lícula del gran Yasujiro Ozu, de l’any 1950, Les germanes Munakata. Un conflicte entre el passat i el present a partir de les vivències de les germanes: Setsuko i Mariko Munakata. Va ser l’escena on el metge, amic i company d’estudis del pare, diu a la germana gran, Setsuko, que el seu pare malalt de càncer no viurà més de sis mesos. La filla pregunta si el pare ho sap. El metge respon: Probablement sí, però no ho diguis a la teva germana... L’altre fet va passar poques hores abans de visualitzar la pel·lícula de l’Ozu. Patrícia, una gran amiga resident en un país de l'Atlàntic tropical, em va telefonar per comunicar-nos que l’ancià pare del seu marit ha estat traslladat a la ex-metròpoli per tractar una afectació greu de la seva salut. Feia pocs dies que una germana de la Patrícia m’havia fet cinc cèntims de la precària salut del sogre de sa germana, exigint-me, a més, que no o comuniqués a ningú.

Potser també vosaltres, lectors, heu rebut sol·licituds de confidencialitat similars alguna vegada. Penso que sovint aquestes exigències no tenen justificació i ens fiquen en el compromís de ser còmplices d’un engany.

Recordo la petició del meu pare en el seu llit de l’hospital on moriria setmanes més tard: No vull que digueu res a les meves germanes. El pare no volia mostrar-se en aquell estat agònic davant les seves germanes. El seu era un sentiment de púdic respecte vers les germanes que pretenia allunyar-les de la visió de la brutalitat de la mort imminent amb les seves nafres. El pare pretenia reduir el patiment de les ties, en el convenciment que era menys dolorós per a elles anunciar-les la mort de l’ancià germà, un fet consumat; que, al contrari, fer-les viure i empatitzar el dolor físic, l’agonia, el deteriorament del cos i de la ment de la persona que tants anys les ha acompanyat compartint la vida. D’acord amb la mare vam accedir parcialment a aquesta petició; vaig dir a les ties: El vostre germà ha estat ingressat a l’hospital, molt greu, però no vol visites, disculpeu-lo, és la seva darrera i última voluntat.

Altres casos no són tan justificables. Com aquella setmana de finals d’any quan l’oncle Albert va ingressar d’urgència en un centre hospitalari per una insuficiència respiratòria, de la qual ara està força recuperat. No recordo qui va trucar-nos informant del fet i demanant que no ho diguéssim a la iaia Maria, a fi d’estalviar a la dona preocupacions; i més aquells dies quan ella havia programat una celebració familiar amb la presència de tots, inclòs l’oncle Albert. Pocs dies després la iaia Maria va patir una gastroenteritis que la va dur directament a l’hospital on la van ingressar en un “box” de la planta d’urgències, just al costat del seu gendre Albert. Ella va passar un parell de dies només separada per un llençol del malalt de qui no havia de saber res. Sabem del cert que el caliu familiar del lloc va fer més ràpida la millora de tots dos.

Lamentablement, sovint el generadors d’aquestes prohibicions són autèntics censors que limiten la llibertat d’informació de la família. Recolzant-se en un fals concepte de protecció impedeixen que uns familiars sàpiguen l’estat de salut d’un altre amb qui, potser, estan fortament vinculats. Sense saber-ho els censors actuen contra els interessos i la maduresa del familiar desinformat. També volen fer-nos còmplices de la seva ocultació. Amagant la veritat menteixen i a més volen fer-nos mentiders.

Potser caldria aquí recordar el que deia un vell poeta castellà, cantat per Paco Ibáñez:

Pues amarga la verdad,
quiero echarla de la boca;
y si al alma su hiel toca,
esconderla es necedad.


-- --