dissabte, 21 de gener del 2017

El vertigen de la vida


Gregori Deulofeu s'havia despertat en el punt crític d'un somni, encara que millor seria dir d'un angoixant malson. Influenciat per les fantàstiques acrobàcies dels personatges de ficció filmada; com ara Temístocles, en la segona entrega de 300, tal com podem veure'l en el tràiler de la Warner Brothers, abordant des de gran altura un vaixell enemic; talment com si saltes des d'un penya-segat enlairant l'espasa que en arribar a la coberta de la galera descarrega en un fulgurant i mortífer atac sobre un guerrer persa, el cos del qual dividit en dos parts roda sobre la coberta seccionat de dalt a baix. Lluny de les ribes mediterrànies vermelles de sang Deulofeu s'havia somiat en una plana, un camp de matolls en lleugera pendent vessant a l'Est que abruptament presentava una aresta arrenglerada de Nord a Sud i cent metres més avall la zigzaguejant cursa d'un rierol de muntanya esmunyint-se entre las roques. Somiava estar en perill vora d'un penya-segat.

La incertesa i el neguit havien tret Deulodeu d'aquell somni anguniós, duent-lo a la realitat del seu dormitori ocupat per l'imperceptible tic-tac del rellotge disposat sobre la tauleta de nit i les lleus vermellors de l'aurora que il·luminaven l'habitació des de la finestra vetllada lleument per la persiana i la cortina brodada amb aplicacions de guipure. El desassossec que l'envaïa era com el d'aquell viatger en un vehicle accelerant-se en una baixada sense frens ni controls en la direcció. Vint minuts més tard encara se sentia estrany, insegur, tot després de llevar-se i haver preparat un desdejuni de dues torrades integrals amb melmelada de ceba i un bol de malta amb un raig de llet descremada. Menjava mecànicament, abstret, ocupant el seu pensament no tant en esbrinar la significació del somni sinó per la revelació d'una realitat omnipresent i quotidiana com és la fragilitat i la finitud de la vida. Havent interioritzat l'inexorable fi al que estem condemnats, pensava que cal prendre seriosament què és el que s'ha de fer amb la resta nostres dels dies.

Gregori va deixar lentament sobre el gruixut plat d'esteatita blanc i sense decoració el bol, ara ja buit, esmaltat amb figures de matrioixques, mentre reflexionava sobre el fet rellevant de que en néixer ens fem propietaris d'un únic i personal talonari de xecs, del qual n'arranquen un full cada dia per pagar una mena de peatge, un lloguer, un dret de fer servir els bens del món i de l'univers per un dia. Actualment aquests talonaris, en els millors dels casos, tenen poc més de trenta mil fulls. El vertigen i l'acceleració arriba quan el talonari comença a fer-se prim. És llavors quan s'assoleix l'edat de mirar que fer per treure'n el millor profit als dies i dedicar el xec a tot allò que millori la vàlua del dia: ja sigui gaudint més i millor de la natura, la bellesa, el coneixement, la cultura; i, sobre tot dels familiars i amics; en definitiva: de totes les fonts per gaudir del que ens envolta. Però, sempre hi ha un però, de vegades l'organisme es deteriora, com ho fa tot amb el pas del temps, i pot arribar a fer-se impossible, o molt difícil, fruir del dia i del que el món ens ofereix.

Després del desdejuni i d'endreçar la cuina i la resta del seu petit apartament, on vivia amb la companyia només de dos gats; com feia tots els dies des de la mort de la mare a començaments d'hivern dos anys enrera, va collir una bossa de ràfia i va revisar el moneder per assegurar-se que duia prou diners per comprar dues peces petites de pa integral i les dues albergínies que pensava escalivar per acompanyar el filet de bou que havia tret del congelador la nit anterior per cuinar-lo al mig dia; potser amb una salsa de formatge rocafort, o pebre verd, ja ho decidiria sobre la marxa. Camí de la botiga de queviures, a poc més d'uns dos-cents metres de casa seva, caminava aprofitant les voreres assolellades, quan va recordar-se a l'edat de set anys. La mare el menava a comprar el pa a la fleca del carrer Núria; duia el mocador de farcell i els cèntims justos per pagar el quilo de pa que sempre comprava: una barra sencera i la torna (la torna era el tros que faltava a la barra per fer el pes exacte). Un matí d'aquells dies, abans d'anar a comprar, Gregori havia estat toquejant unes branques de fruits de bitxo (Pebre de Caiena) que la mare tenia a dessecar penjades a la paret del pou; poc després, quan esperava el seu torn a la fleca va passar-se l'índex per l'ull a fi d'esvair una brossa que li molestava. De sobre va començar a llagrimejar de l'ull dret el qual cada cop li coïa amb més intensitat. Sense poder-se aguantar la plorera va marxar de la fleca corrent, sense comprar el pa. No va parar de còrrer fins arribar a casa on la mare va detectar immediatament que l'origen d'aquella coentor era haver tocat la caiena del pati y després els ulls amb els dits portadors de capsaïcina.


...-
Nota: Entrada pendent de correccions (Edició 2 de 22.01.2017).