dimecres, 21 de gener de 2009

Era d'Obama, dia 1


L’endemà de l’adveniment de Barack Hussein Obama com a nou líder mundial, totes les esperances apunten expectants a la nova administració dels EE.UU. Tot plegat un motiu per a estar contents. Les tenebres que veiem en el proper futur només poden dissipar-se des d’un gran cop de timó que redreci el rumb de la nau. Nova moral, compromís per la pau, desenvolupament de noves tecnologies que ens desenganxin del petroli, fi de les crisis immobiliàries, financeres, industrials. Això és el que s’espera d’Obama i del seu equip. Potser esperem massa des de la nostra ingenuïtat.

Contrariament, la realitat dels esdeveniments a Catalunya no deixen marge per a estar contents. Les lamentables i censurables accions militars, amb el resultat de més de mil morts civils, de les darreres setmanes de l’exercit israelià sobre Gaza, indret palestí governat per Hamas, grup islàmic militar radical, han tingut sorprenents efectes sobre Catalunya. Aquesta enèsima manifestació d’un conflicte de més de 60 anys ha resultat revelador del que tenim a casa nostra. Han quedat en evidència les greus mancances del govern català. Hem vist algun conseller de la Generalitat en manifestacions capitalitzades per radicals extremistes islàmics. Cal recordar al conseller d’interior quins van ser els efectes del terrorisme islàmic a Madrid l’11M. Per acabar-ho d’adobar 340 professors, entre ells el fins ahir admirable Josep Fontana, signen un pobre pamflet demanant el boicot comercial català a Israel. Per descomptat els professors pro-boicot saben que molts israelians s’han oposat a les accions militars del seu govern, per això no comprenc les raons que els han dut a demanar que la societat catalana prengui partit bel·ligerant contra tots els israelians. Potser fa de progre donar suport indiscriminat als palestins apropiant-se de la seva causa i dels seus mocadors, però altre cosa diferent és manifestar-se a favor de Hamas que juntament amb Teheran proclamen la lluita fins la aniquilació d’Israel.

M’ho deia el meu pare: Els fanàtics de tota mena són perjudicials per a la salut de la societat. També deia: Tots els extremismes són dolents, i sovint els dos extrems són idènticament immorals.

Qui ho havia de dir, senyora Rahola i senyor Vicens Villatoro, que els hereus del PSUC donarien suport al radicalisme des del govern de Catalunya, subvencionant l’edició d’un pamflet anti-israelià i contra eminents catalans de la cultura i de la informació. Si volem que la societat catalana sigui vista com realment és: pacifista, com deia ahir (dia zero de l’era Obama) una diputada de IC-V, hem de deixar de manifestar-nos juntament amb grups que no estan per la pau, i no hem d'emprendre accions bel·ligerants contra estats sobirans i democràtics.

diumenge, 11 de gener de 2009

Vigència de L. Anneo Sèneca


Ahir vaig llegir un dels tractats morals de Sèneca: Sobre la providencia. Tret d’alguns aspectes anacrònics irrellevants, derivats dels seus vint segles de vida y del coneixement limitat del món al segle I d.C. la seva vigència és indubtable. Molts pares, i mares, que volen el millor per als seus fills haurien de tenir present aquest text. Aquí teniu una petita mostra:

Pues la naturaleza no tolera nunca que lo bueno perjudique a los buenos; entre los hombres buenos y los dioses existe amistad, es la virtud quien la procura. ¿Digo amistad? Aún más, intimidad y semejanza, ya que, en definitiva, el hombre bueno sólo difiere de dios por la duración. Es discípulo suyo, emulador y verdadera progenie; el padre, magnífico, exige la virtud sin contemplaciones; tal como los padres severos, lo educa con extrema dureza. De modo que, cuando veas que hombres buenos, gracias a los dioses, se esfuerzan, sudan, ascienden por lo escarpado, y que los malos disfrutan y se dejan arrastrar por los placeres, piensa que nosotros nos complacemos con la moderación de nuestros hijos, con los excesos y licencias de los esclavos nacidos en casa; que a los primeros enfrontamos a una dura disciplina, y en los otros alentamos la desenvoltura. Quede claro para ti eso sobre la divinidad: no mima al hombre virtuoso, lo pone a prueba, lo endurece, lo prepara para ella...

... que los varones buenos han de hacer lo mismo, sin temer lo áspero y difícil y sin dar quejas de la fortuna. Atribuyan a bien todo lo que les sucediere, conviértanlo en bien, pues no está la monta en lo que se sufre, sino en el denuedo con que se sufre. ¿No consideras cuán diferentemente perdonan los padres que las madres? Ellos quieren que sus hijos se ejerciten en los estudios sin consentirles ociosidad, ni aun en los días feriados, sacándoles tal vez el sudor y tal vez las lágrimas. en cambio las madres procuran resguardarlos en su seno, mantenerlos a la sombra, sin que jamás lloren, sin que se entristezcan y sin que trabajen. Dios tiene para con los buenos ánimo paternal, y cuando más apretadamente los ama, los fatiga, ya con obras, ya con dolores y ya con pérdidas, para que con esto cobren verdadero esfuerzo. Los que están cebados en la pereza desmayan, no sólo con el esfuerzo, sino con el movimiento y con el peso de su cuerpo, desfalleciendo con su misma carga. La felicidad que nunca fue ofendida no sabe sufrir golpes algunos; pero donde se ha tenido continua pelea con las descomodidades, se encallece con las injurias sin rendirse a los infortunios; pues aunque el fuerte caiga, pelea de rodillas.

dilluns, 5 de gener de 2009

Vents de Jamaica



Tothom diu que ja sóc prou gran i que no cal que em diguin res sobre el meu aspecte, en relació al lamentable gust per les modes del nostre temps: importacions ideològiques panafricanistes i penjolls propis dels pobles més primitius. En definitiva signes culturals aliens amb tints de crítica social. Potser no me n’adono prou, però segur que els meus familiars més pròxims, tots aquells que se senten obligats a considerar-me un dels seus, que mai deixarien de donar-me suport, la sang, l’aliment i l’últim aire de la terra si calgués no deixaran de patir angoixats per mi, i pel meu futur. Amb la meva actitud, amb els meus cabells i penjolls auriculars els estic mostrant el meu tarannà. Són els signes identificadors, juntament amb els tatuatges de rebel·lia de “baratillo”, del radicalisme i de la marginalitat.
La meva indumentària, com la llum d’un far, va projectant els missatges: Així soc jo! Diferent! No soc dels vostres! Potser pensaran que els tinc poca consideració, a ells i a la seva opinió. Creuran que no em preocupa el seu patiment per la impròpia imatge que ofereixo. Pensaran que darrera l’estrambòtica pilositat hi ha una actitud errònia que la genera, fruit de la immaduresa i de la manca de compromís. Diran que soc incapaç de generar una mínima empatia vers aquelles persones que més disposats estan a sacrificar-se per mi.
El fet és que el meu caprici està davant el patiment que sofreixen ells. El meu benestar passa per sobre del que ells puguin dir-me. No vull cap compromís amb qui pensa que em poso pals a les rodes del meu futur. No sento cap obligació vers ells i per tant no cal negociar ni consensuar res. No hi ha comunitat. No tic obligacions. ¿Quan s’ha vist que els vassalls pactin, i arribin a acords, amb el senyor?
Ells voldrien veure’m amb un aspecte (i una actitud) pulcre, de persona madura, responsable, lluny de vel·leïtats infantívoles, amb els peus a terra i no com un provocador antisístema, cosa que tots saben prou que no ho soc.
Es clar, que ja tinc edat per gaudir del seny i del respecte per a mi mateix i també per a aquells que tant esperen de mi. Aquells que tant m’estimen i que volen que sigui dels seus. Són els que em demanen coratge per saber corregir el meu error i per a admetre que m’he equivocat deixant-me influenciar per modes alienes, que tan de mal fan a la meva vida i a la dels meus pròxims.

divendres, 2 de gener de 2009

Amb els peus a terra


Cal començar l’any amb els peus ben assentats al terra, i per això no hi ha res millor que llegir els clàssics, els que saben. Per exemple, Sèneca, el qual ara fa uns vint segles va deixar escrit el que segueix:

La mayor parte de los hombres, oh Paulino, se queja de la naturaleza, culpándola de que nos haya criado para edad tan corta, y que el espacio que nos dio de vida corra tan veloz, que vienen a ser muy pocos aquellos a quien no se les acaba en medio de las prevenciones para pasarla. Y no es sola la turba del imprudente vulgo la que se lamenta de este opinado mal; que también su afecto ha despertado quejas en los excelentes varones, habiendo dado motivo a la ordinaria exclamación de los médicos, “que siendo corta la vida, es largo y difuso el arte”. De esto también se originó la querella (indigna de varón sabio) que Aristóteles dio, que siendo la edad de algunos animales brutos tan larga, que en unos llega a cinco siglos y en otros a diez, sea tan corta y limitada la del hombre, criado para cosas tan superiores. El tiempo que tenemos no es corto; pero perdiendo mucho de él, hacemos que lo sea, y la vida es suficientemente larga para ejecutar en ella cosas grandes, si la empleáremos bien. Pero al que se le pasa en ocio y en deleites, y no la ocupa en loables ejercicios, cuando le llega el último trance, conocemos que se le fue, sin que él haya entendido que caminaba. Lo cierto es que la vida que se nos dio no es breve, nosotros hacemos que lo sea; y que no somos pobres, sino pródigos del tiempo; sucediendo lo que a las grandes y reales riquezas, que si llegan a manos de dueños poco cuerdos, se disipan en un instante; y al contrario, las cortas y limitadas, entrando en poder de próvidos administradores, crecen con el uso. Así nuestra edad tiene mucha latitud para los que usaren bien de ella.
Sèneca: Capítol I, del llibre “De la brevedad de la vida