Gaudint de l'Anella Verda

Seguint la prescripció facultativa dirigida a reduir els perills de l'alt nivell de colesterol en sang, vaig fer a començament de primavera una caminada de poc més d'una hora per un dels circuits recomanats per l'Ajuntament de Terrassa. No va ser exactament la ruta descrita en els full municipal, la vaig estendre un xic més per l'entorn del tram Est de l'anomenada Anella Verda de Terrassa.

La ruta comença en el pont del carrer Extremadura sobre la Riera de Les Arenes ben passades les cinc de la tarda, amb un clima ideal per fer senderisme, temperatura agradable i brisa lleugerament forta de llevant. Seguint el carrer d'Extremadura s'arriba a una rotonda a partir de la qual el carrer canvia el nom pel de Ciutat Real comença amb una pujada que condueix al Centre d'Assistència Primària Est, aquí el carrer arriba a una plana. Seguint un centenar de metres més enllà s'arriba al carrer del País Basc just on s'acaba la trama urbana de la ciutat. Aquí comença un camí sense asfaltar que comunica amb l'Anella Verda de Terrassa que al llarg d'uns 35 km rodeja tota la ciutat. Vaig seguir per un camí menys remarcat que em permetia anar en direcció Sud per la carena d'una plana delimitada entre dos torrents que conflueixen a tocar, pel l'Est, amb els terrenys de l'Hospital de Terrassa, i per l'Oest amb el cementiri municipal. El camí cada cop es feia més difuminat, arribant a ser purament el marge d'un cap recentment llaurat sense traça d'haver estat trepitjar per humans, ni tant sols passejants de gossos. Així, després d'una lleugera baixada vaig topar amb el barranc que delimitava els dos torrents confluents. Obligat a retornar vers les meves passes ignorant de la normativa vigent vaig infringir-la trepitjant els terrenys de conreu, era fora de camí. Aquell indret costerut, ple de puntxosos cards (Silybum marianum) i del que suposava males herbes; era un camp en evident estat de guaret. Així vaig obtenir la foto de l'encapçalament. S'ha de dir que en aquell camp havia deixat de tenir gent a la vista. En tot aquell espai hi era jo sol i el vent que em brunzia a les oïdes. De sobte un gran estol de tudons va enlairar-se a uns quaranta metres davant meu, just on jo em dirigia oferint-me un espectacle meravellós, fent-me sentir una emoció gratificant. Una estona després retornant per Torresana vaig sentir novament una gran satisfacció al descobrir el parc de Gernika, que és una preciosa pineda delimitada entre els carrers de Guipúscoa, d'Àlaba i els blocs d'apartaments del carrer del País Basc.

 

 

...

Les roques planes

Cala de "Les roques planes" a Calonge (Costa Brava)

  A les primeries dels anys setantes del segle passat un grup de nois propers a la JC (les joventuts del PSUC) dels barris de can Boada i La Maurina van organitzar una mena de club per joves aprofitant el local destinat a garatge d'un edifici de nova construcció a tocar de la Ronda de Ponent. El local era un punt de trobada per passar les tardes dels caps de setmana amb activitats més o menys culturals, s'escoltava música, es feien xerrades i de tant en tant es projectava una pel·lícula, que algú havia llogat en el fèrtil mercat del cinema clandestí. Així vam poder visualitzar "Octubre", "El acorazado Potemkin" de Sergei Eisenstein; i el film, que ara comentaré, "Un verano con Mónica" dirigit per Ingmar Bergman en el 1952. Hi ha versió catalana: "L'estiu amb Monika".

  Els protagonistes, ell un noi de 19 anys insatisfet amb la seva feina de mosso en una botiga de gots i plats i ella una empleada de verduleria de 17 anys es coneixen en un cafè proper a la feina, s'enamoren i emprenen el seductor, fràgil i curt camí a l'aventura i la llibertat; fet que inevitablement els durà al desagradable mur de la realitat. "Donde no hay harina todo es mohina" que citava Larra.

  En determinades escenes del film la parella protagonista gaudeix del dolç idil·li de joventut en un indret coster d'una illa a Suècia que em va ser evocat, molt anys més tard, en arribar a la "Cala de les roques planes" de Calonge, a la Costa Brava. La vaig descobrir fent el camí de ronda des de Torre Valentina a Platja d'Aro. I és que el film, que va molt més enllà d'un drama romàntic, és dels que queden gravats a la memòria; potser per que connecta amb una part molt íntima de les nostres vides. Qui no s'ha trobat mai amb una Mònica com la descrita a la pel·lícula de Bergman.

  El cinema del director suec era considerat objecte de culte en aquells anys i posteriors. Les seves pel·lícules les seguíem fidelment en les sessions d'Art i Assaig del Catalunya en la projecció única de les nits de divendres. En general la temàtica és de gran profunditat filosòfica: el sentit de la vida, la mort, la relacions humanes... Si disposeu de temps a la xarxa podeu visualitzar la immensitat de la bellesa i sentir la profunditat del drama que és la vida pel gènere "Homo sàpiens" segons la particular visió de Bergman. Per la qual cosa us recomano començar un passeig pel món d'aquest director amb aquesta pel·lícula imprescindible en la història del cine. 

  

Fotograma del film: L'estiu amb Monika

Fitxa tècnica:

Títol original: Sommaren met Monika

Any: 1952 (estrena al febrer de 1953)

País: Suècia

Durada: 95 min.

Direcció: Ingmar Bergman

Guió: Per Anders Fogelström, Ingmar Bergman

Música: Erik Nordgren i Eskil Eckert-Lundin

Fotografia: Gunnar Fisher

Actors: Harriet Andersson, Lars Ekborg...

Productora: Svensk Filmindustri.

 

...

Tot passejant el gos

Dissabte passat vaig entrar en una petita botiga de flors de l'avinguda Barcelona, on tres noies que encara no havien sortit ben bé de l'adolescència explicaven a la dependenta els detalls de la seva comanda: "Un pom de tres roses blanques guarnides al criteri de la venedora destinat a la cerimònia de comiat de les cendres de "Linda", una beagle de tres anys morta per problemes en les vàlvules cardíaques". L'escena, inesperada, va fer-me reflexionar sobre la relació entre els humans i les seves mascotes. Recentment els cens de gossos a tot l'estat mostra que superen en nombre al de nens menors de 15 anys. En un panorama de desequilibri en la piràmide demogràfica sembla que s'estan substituint els fills per mascotes que supleixen les necessitats de relació i d'objectes d'afecte dels adults, clar que amb moltísima menys responsabilitat i costos de tots tipus. No pretenc comparar, ni dir, que els fills i les mascotes ocupin una mateixa entitat entre les necessitats dels humans, però si és evident que davant la incertesa del futur, la precarietat laboral i tants d'altres problemes, la decisió de tenir fills s'ajorna fins els darrers anys de fertilitat de les dones; entretant mantenir i tenir cura d'una parella de gossets chihuahua molt ben educats i fidels és divertit i satisfactori.

A qualsevol hora, però especialment al capvespre, multitud de persones passegen els seus gossos per voreres, parcs i jardins. Generalment lligats a una corretja que l'amo gestiona com les regnes dels cavalls. Aquestes caminades afavoreixen la socialització entre humans que se senten agermanats en el gremi dels posseïdors de cans. Més d'una intensa amistat, i fins in tot algun flirteig, ha quallat d'aquesta activitat.

Altres humans, menys comunicatius, caminen lentament darrere els seu quisso, intercanviant un breu gest o una curta interjecció amb coneguts i habituals passejadors que s'hi troba. Aquests realitzen el saludable exercici de caminar rumiant els seus quotidians pensaments, conversant amb ells mateixos, elaborant estratègies per enfrontar-se a tal o qual petit problema domèstic; o, potser pensant en qüestions de molta més transcendència com és l'elecció d'especialitat acadèmica del fill que ara acaba quart de secundària.

L'altra cara d'aquesta proliferació de mascotes i manca de nens és la imatge que aquell mateix dissabte m'oferia l'avinguda Barcelona: un autèntic bulevard, de quatre carrils per a vehicles, amples voreres arbrades i una franja compartida d'uns nou metres d'amplada ple de bancs. Aquesta franja, per a vianants i que és autoritzada per a determinats vehicles està al costat de la vorera dels números parells. Doncs, quan baixava en direcció Sud cap a la plaça dels Països Catalans, allà a les set de la tarda, tots els bancs i seients al llarg de l'avinguda estaven ocupats per una munió de persones d'edat provecta, majoritàriament dones, sovint amb els seus caminadors o fins i tot cadires de rodes. M'expliquen que els ancians cerquen la brisa de la marinada que en aquelles hores refresca el magnífic bulevard que separa ca n'Anglada del Barri Universitari de Terrassa.

...-

Tchindas

Quan començava a bastir a quest bloc, allà pel 2007, i motivat pels vincles personals amb capverdians de l'illa de Sao Vicente vaig descriure cinc cèntims de l'arxipèlag de Cap Verd, ex-colònia de Portugal. En Sao Vicente, una de les illes més allunyades de la costa del Senegal, trobem Mindelo que és la capital cultural i bohèmia de Cap Verd, mentre que Praia, en l'illa més gran, és la capital oficial i administrativa. Mindelo s'ubica en una esplèndida badia mirant a ponent i veient cada dia com en sol s'amaga darrera l'skyline del Monte Cara. Aquesta ciutat que fou popularitzada arreu musicalment, per ser el lloc de naixement de Cesária Évora, ara torna a ser d'actualitat a ran del film documental Tchindas codirigit pel periodista Marc Serena (Manresa 1983) i el director Pablo García Pérez de Lara (Barcelona 1970).

Ahir, dilluns 23 de novembre, vam assistir poc més de quaranta espectadors a la projecció al cinema Catalunya de Terrassa d'aquest film en sessió organitzada pel col·lectiu LGTB de Terrassa amb el suport de la regiduria municipal de Ciutadania i Qualitat Democràtica. Lluïsa Melgares titular d'aquesta regiduria va moderar el col·loqui posterior a la projecció del film, amb la participació del codirector Marc Serena.

Els materials del documental van ser filmats al llarg d'un mes i mig, sense actors. Tots els que hi apareixen els veiem en escenes de la seva vida quotidiana real, sense fer interpretació. Per descomptat hi ha un fil argumental, que és la preparació del Carnestoltes, amb la direcció activa d'un grup de trans encapçalats per Tchinda Andrade, transsexual de 35 anys que viu de la venda del petits bunyols (coxinhas) que ella mateixa prepara. La pel·lícula ens submergeix en la quotidianitat de la vida a Mindelo, en la realitat d'una vida dura i austera; però, feliç amb llibertat, amb solidaritat, col·laborativa; amb respecte per l'orientació sexual del proïsme, fet que és una valuosa conquesta social absent d'altres llocs, tant a l'Àfrica com altres parts del món, on l'homofòbia i la persecució de la diversitat en l'orientació sexual arriba al manteniment de lleis que castiguen amb la mort als "diferents".

Felicitem el col·lectiu LGTB de Terrassa per haver organitzat aquesta projecció i coloqui amb motiu del Dia Internacional de la Memòria Transsexual (20 de novembre) en record de les persones que han mort o han patit agressions de tota mena a causa de la transfòbia.


...-

Foto: Tchinda Andrade en un fotograma del film "Tchindas", cedit per: www.Tchindas.com

Caminant per la ciutat una tarda de primavera

Una de les primeres tardes de primavera el mecànic Gerard amb molta experiència en el muntatge de grues pont i elevadors, actualment a l'atur, caminava pel centre històric de la ciutat; exactament baixava el carrer de la Font Vella a bon pas, sense esforçar-se; de fet avançava la major part dels vianants que com ell anaven carrer avall vers la Plaça Vella. Davant d'ell, caminant quasi al seu ritme un grup de tres nois adolescents, de segon o tercer curs de secundària, empaitaven tres noies que per les motxilles i per la vestimenta era evident havien plegat de l'Institut per aquell dia. Dos dels nois duien semblants dilatacions lobulars d'aquelles que, com diu la Jasmina, quan siguin aquest estiu a la platja el saltaran els dofins per les anelles. Las tres noies no semblaven molestes per la persecució ni per les amenaces expressades en veu alta per un dels nois que deia: "Vamos a robarles lo que llevan el las mochilas".

A pocs metres de la Plaça Vella el sol ponent que feria els ulls va il·luminar sobtadament una cabellera vermellenca, de textura i tonalitat tal com el fil de coure esmaltat de les bobines dels motors elèctrics. La propietària, una noia que pujava Font Vella, duia els cabells abundants i llargs cobrint-li les espatlles. En Gerard va pensar que hauria de ser una nova moda, perquè havia vist uns cabells semblants poc abans quan enfilava el Pont de la Mútua des de l'Avinguda Jacquard. Mentre rumiava aquest fet havia creuat la plaça per la vorera del Grinzing i girava a la dreta prenent el carrer Cremat; a mig carrer va fixar-se en la llibreria anomenada "El cau Ple de lletres", des de fa anys en mans del grup Planeta formant part de la xarxa "La casa del libro". Cap client ocupava la singular botiga de llibres en altres temps sempre plena de lectors i estudiants que feien duradores cues per adquirir, o encarregar, els seus llistats de lectura i manuals de totes les branques de la ciència i de les lletres.

Preocupat per aquesta pèrdua comercial i cultural dels carrers del centre històric Gerard va tombar pel carrer Joan Coromines fent calculades passes sobre la reixa de ferro colat que al llarg de tot el carrer en l'eix central cobria una rasa de dos pams d'amplada feta per recollir i canalitzar aigües pluvials, o de neteja, a cel obert. Així va arribar a la Plaça Salvador Espriu; girà a l'esquerra recorrent el carrer de la Unió sota l'arbrat en aquella tarda plenament farcit de floretes blanques. Arribant al carrer de les Parres novament el van sorprendre dues cabelleres vermelles que esperaven torn per comprar en una nova i moderna botiga de pa i brioixeria de molt èxit. Gerard va arribar al carrer Major on el despentinà un ventot fred i desagradable, va girar a l'esquerra pensant en accelerar el pas i arribar el més aviat possible a Centre Cívic Montserrat Roig on havia de trobar-se amb una amiga jubilada que havia acaronat molts anys els daurats i vermells fils de coure.

Bobines estatòriques de Cu esmaltat

...-

Cervesa i pa

Una tarda de juliol, quan estiuejàvem prop de Palamós, potser era el dia del gremi del mariners i pescadors: 16 de juliol, diada de la Mare de Deu del Carme, el meu fill que era un nen de menys de deu anys va voler convidar-nos amb el seus estalvis a prendre alguna cosa en el passeig marítim de Sant Antoni de Calonge; vam seure al voltant d'una taula verda en la terrassa d'un bar irlandès protegida del sol i refrescada per la marinada de la tarda. Vaig demanar una "Guinness", el cambrer i propietari del negoci, mentre la cervesa assolia el seu punt òptim dels 19 mm d'escuma, ens explicava que la cervesa era un aliment de primer ordre, font de minerals, carbohidrats, vitamines... L'home tenia força raó, el pa que està considerat un aliment bàsic en la nostra dieta occidental té la mateixa fórmula de la cervesa: cereals, aigua i llevat; amb la petita variació de la quantitat d'aigua que és molt més petita en el cas del pa, per tant un cop cuit l'etanol s'evapora i el dioxid de carboni es perd en l'ambient, cosa que no passa amb la cervesa.

 

El meu fill va quedar sorprès a l'hora de pagar el compte, per que va trobar extraordinàriament cara la pinta de "Guinness", fet incomprensible per un nen de la seva edat.

;-))

 

...-

Vistes de tardor

La tardor al Vallès és així. Cels nítids, aire pur, i de tant en tant boirines; però, sense arribar a les boirasses vacarissanes.

Tarda del 26 d'octubre, aniversari A & M

 

Boirina i geranis

 

La bugambilla resisteix, malgrat tot. 

 

Matí de dissabte 

 El parc d'arbres caducifolis

 

 

 Una filera de bancs orientats a llevant

 

 



Matí de diumenge

 

...-

 

 

Un restaurant encisador

El Molí de les Pipes és un restaurant ubicat en un antic molí on encara es conserva el rec que des d’una resclosa canalitza l’aigua de la riera d’Arbúcies per fornir d’energia una centenària indústria de fusteria, ara en desús. En el seu origen havia estat un molí de cereals. El restaurant és a la sortida d’Arbúcies. Per arribar-hi cal sortir del poble per la carretera de Viladrau; a uns dos quilòmetres trobarem, molt ben indicat, un desviament a l’esquerra que ens portarà per un curt camí de terra a l’ampla zona d’aparcament exclusiva del vell molí.

Tenen una bona varietat de plats casolans. Destaquen els preparats a la brasa i els bolets de temporada. Però, el veritable encant del restaurant està en el lloc. Les diverses i no gaire grans dependències de l’antic molí ara són els menjadors d’ambient molt antic i rural. Per apreciar la seva gastronomia, tant hem de baixar per unes estretes escales fins a una sala plena d’estris agrícoles i de fusteria, com podem estar-nos a l’antiga quadra, al costat d’una immensa llar de foc (potser era el lloc del fornal) i vorejats de menjadores, en altres temps plenes d’alfals. Les taules i els bancs per asseure’s són de fusta rústega; una petita incomoditat que oblidarem a les sales que disposen de vista a l’exterior. Allà gaudirem de la frescor d’un bell boscatge, amb la remor de l’aigua de la riera. Fins i tot a l’estiu, l’ambient és fresc i agradable sense necessitat d’aparells d’aire condicionat.

Tot plegat, juntament amb uns preus raonables i l’excel·lent servei, fa que aquest restaurant sigui molt recomanable; com ho demostra el fet de que no hi trobareu lloc, els dies festius, si no l’heu reservat amb antelació.