dimecres, 26 de gener de 2011

Autoestima


Les recents estadístiques estatals sobre les intervencions quirúrgiques amb finalitats estètiques m’han suggerit el tema d’aquesta entrada. Malgrat la crisi econòmica el negoci de les clíniques d’estètica va de meravella. Les dones espanyoles entre 18 i 25 anys s’implanten entre les glàndules mamaries i les costelles silicona gelificada amb la mateixa alegria com la d'anar a la perruqueria a fer-se una tintada. Altres dones amb la mateixa temeritat i inconsciència es fan treure greix dels malucs, la panxa o d’allà on sigui.

Les dades informen que els homes han entrat amb força com a clients d’aquestes clíniques; dit apart: no totes són regides per personal qualificat, ja m’enteneu. Ells, els clients homes, cerquen l’autoestima implantant-se cabells allà on la testosterona i la genètica els han fet marxar, retallant-se les orelles, esborrant-se les parpelles ulleroses, escapçant-se el nas, i fins i tot implantant-se plaques plàstiques sota els pectorals o el músculs dels glutis.

En conclusió, les clíniques d’estètica són un bon negoci, típic de societats opulentes, o no tant, però això sí amb un elevat nivell de manca d’autoestima; on la gent cerca la satisfacció de si mateixa, no en el que és com a persona: honestedat, simpatia, solidaritat, habilitats, savieses... sinó en l’aparença física, sovint manada per models i modes espúries generades en despatxos de màrqueting i difoses pels mitjans de masses. De fet s’ignora aquella veritat que diu que la bellesa no està tan en l’objecte com en la mirada. Entre tant seguiran prohibint a les passarel·les les talles normals i oferiran models de mides anorèxiques, una llàstima de món.

Creieu-me, qui s’estima la seva parella l’estima tal com és, amb tots els ets i uts; tant si ella (dona) té els malucs amples com si té les mamelles petites o sensibles a llei de la gravetat universal, els ulls blaus, negres o castanys, o les dents imperfectament arrenglerades. Qui s’estima un xicot ho fa per com és en el pla afectiu i de relacions personals, no per la forma del nas, la textura dels pectorals o la quantitat de cabells que té al cap. Per relacionar-se amb models de “perfecció”, de paper cuixé i cirurgia existeixen les agències, les discoteques... i també altres llocs més amagats. Recomano mirar primer els valors de la persona, l’aspecte físic és purament una circumstància accidental. Si et cau bé una persona, tant si és una dona com si és un home, també t’agradarà la seva deliciosa piga, el seu nas punxegut i la textura magre o rubensniana de les formes i de la pell. Cal sentit comú contra la dictadura de les passarel·les que volen noies de talla 36 amb 1,80 metres d’alçada, imposició que va expulsar la dissenyadora Elena Mirò de Milà el setembre passat, en cas contrari continuarem creant persones que menyspreen i odien el seu propi cos, fins el punt de fer-se matar en un quiròfan com una noia de 23 anys, objecte d’un reality alemany, quan intentava aquesta passada setmana augmentar-se el volum del pit per enèsima vegada.

dimecres, 19 de gener de 2011

Senectut


L’admirable escriptor i assagista Juan Goytisolo amb motiu de l’arribada al dret d’ús del qualificatiu d’octogenari, el passat dia de Reis, ha concedit una entrevista a un diari sota el títol: “La vejez es una época envidiable”. En l’entrevista diu que l’ancianitat, la vellesa, ens porta una serenitat i un efecte distanciador perquè “...estás y no estás” de manera que reconforta i permet mirar-se el món des de l’experiència i el coneixement. Comparteixo aquesta opinió, modestament, des de la meva seixantena assolida recentment, que he sentit com l’arribada a una fita a partir de la qual tot el temps de vida és un regal, un extra com deia en un altre article.

A tota aquesta argumentació s’ha d’afegir el contrapunt d'un recent estudi científic, solvent, citat en el diari “Ara” què remarca el cost del perllongament de l’esperança de vida. L’estudi informa que vivim més anys però amb més deficiències i malalties que les patides per generacions anteriors. Podem concloure que l’estudi revela una evidencia de fàcil deducció: Actualment, amb la senectut, emmalaltim igual o més que en temps passats però arrosseguem més temps les malalties, es a dir, ara és més llarg el temps que els ancians passen en els centres hospitalaris, enllitats esperant la mort. A continuació cito l’estudi, que diu:

Per exemple, el 1998 un 16 per cent dels homes d’entre 70 i 79 anys tenien un problema de mobilitat –això és, fallaven un de quatre tests físics que s’utilitzen habitualment–. El 2006, gairebé un 25 per cent en fallava almenys un.
Els autors escrivien .../... que les persones no viuen més temps perquè tenen menys probabilitats de posar-se malalts, sinó perquè sobreviuen més temps amb les malalties.
Com a resultat, un home de 20 anys avui pot esperar viure aproximadament un any més que un home de 20 anys el 1998, però passarà 1.2 anys més amb una malaltia, i dos anys més essent incapaç de funcionar normalment.


Desenganyeu-vos, la natura mana sempre sobre les tècniques mèdiques i farmacològiques. Entretant mirarem d’aprofitar aquests anys extres ajudant els nostres descendents en el que calgui.
...-

dimecres, 12 de gener de 2011

Artístic tractament de residus


Les activitats festives del solstici d’hivern m’han distret d’omplir aquest blog amb entrades que tinguin un xic interès, cosa que vull fer si més no per conservar el costum d’escriure i de passada aprendre. Haig de dir que entre festes i compromisos socials vaig trobar temps per mirar la televisió.

Una d’aquestes passades nits van emetre per un dels canals de TDT la pel·lícula d’animació Wall-E. No l’havia vist en el moment de ser projectada comercialment en els cinemes; ara penso que en una bona sala de projecció l’espectacle ofert per Pixar-Disney amb aquesta producció hauria de ser magnífic i del tot recomanable. Desafortunadament me’l vaig perdre. Una molt notable animació, no tant sols és excel·lent la part gràfica, els elements tridimensional, els enquadraments, els fons, els ambients; també la música, els diàlegs no verbals, els gestos significatius... Una veritable obra d’art.

Però, com deia aquell poeta enginyer referint-se a la poesia:”(la poesía) no puede ser sin pecado un adorno”. Els autors de Wall-E han fet de la seva obra, una obra mestra, un crit de denúncia contra el maltracte que els humans estem infligint al planeta i a la mare Natura. Wall-E és un robot alimentat per energia solar programat per recollir i apilar residus, que treballa de sol a sol aixecant enormes torres de deixalles en un món inhabitable per a qualsevol forma de vida tret d'escarabats i paneroles. La història i les imatges sovint són de un gran realisme: des de la textura rovellada del protagonista, la posició del sol i les ombres segon l’hora del dia, la pols ambiental, fins i tot la capa de satèl·lits i deixalla espaial en òrbita al voltant de la terra i molts més detalls que us cal descobrir per vosaltres mateixos, és clar: en cas de que no hàgiu tingut la sort d’haver-la vist. També és digne d’anàlisi la relació afectiva de Wall-E amb EVE.

El missatge principal de Wall-E, embolcallat de belles imatges, és: Vigileu el que feu amb el planeta perquè fàcilment esdevindrà inhabitable... Doncs, això.

Fitxa:
Títol: Wall·E (Batalló de neteja)
Direcció i guió: Andrew Stanton
País: EUA, 2008
Producció: Pixar
Distribució: Disney
Duració: 98 min.
Guanyadora d’un premi “Oscar”

dijous, 6 de gener de 2011

Regals de Reis


Quan escric aquest post pot dir-se que ha passat un altre dia festiu relacionat amb les festes paganes del solstici d’hivern. Des de fà molts segles el 6 de gener ha estat cristianitzat com la festivitat de la presentació (això és el que vol dir Epifania) del nen Jesús al món conegut del seu temps: Àsia, Àfrica i Europa. Món representat per tres “savis” que arribaren a la presència del dit infant que era, ni més ni menys, el fill bíblic de Deu i de Maria. El Reis viatjaven a lloms d’un cavall, d’un camell i d’un elefant a fi d’obsequiar el futur fundador del cristianisme amb encens, or i mirra. Aquesta és la història tradicional que fins ara ens ha arribat i que fà dels nens el centre de la festivitat; de retruc fà també que molts nens, i també grans, hagin viscut aquest 6 de gener amb ànsia i expectació.

Tal com deia un actor còmic català, de qui no recordo el nom, desvetllaré el secret més ben guardat: Sabeu quina és la veritable identitat dels Reis... Els Reis són els fills. A efectes del tracte que reben, i que tant exigeixen, aquesta afirmació és del tot correcta. Els matins del 6 de gener molts nens fan el periple pels domicilis dels avis materns, paterns, les tietes fadrines i l’oncle concu per recollir els presents que amb més o menys encert, però amb voluntat certa, i escurant-se les butxaques els fan als reis de la casa. Per descomptat que aquest regals s’afegeixen als que han rebut amb anterioritat a casa seva dels Reis d’Orient, del Tió, Santa Claus, el Pare Noel i l’amic invisible...

Aquesta allau d’atencions té l’efecte de provocar comparacions i llistats de preferències; per una banda tenim l'alegria i desig satisfet per l’altra frustració i desencís. Segur que molts nens, avui, han après la lliçó al desembolicar un paquet i trobar un objecte d’escàs interès. No totes les expectatives de satisfacció s’acompleixen a la vida. Els diners que ha costat el regal indesitjat i antipàtic no han estat llençats en va a les escombraries: ha subministrat una petita dosi de realisme a l’infant. En el futur, quan madurin aquest nens ara frustrats, sabran la vàlua d’aquesta acció de la iaia; que amb la seva petita pensió mira de tenir regals per a tots els besnéts en la festa de l’Epifania.