diumenge, 20 de desembre del 2009

Sàhara Occidental

Foto: La cantant Aziza Brahim és una destacada sahariana que aprofita els seus concerts per a donar publicitat a la causa independentista del Sàhara Occidental.



Les darreres setmanes hem vist en totes les portades i telenotícies el nom de l’activista sahariana Aminatu Haidar. Expulsada del Marroc al seu retorn d’una conferència als EUA i reclosa en l’aeroport de Lanzarote on ha mantingut 32 dies de vaga de fam fins que va ser autoritzada per Rabat a retornar a casa seva de Al-Aaiun (en castellà: El Aaiún) en el carrer Bir Jedid (Pou nou).

Aquesta acció ha portat de cap el ministeri d’afers exteriors de l’Estat espanyol, implicant els governs de França i d’Estats Units d’Amèrica. Tot plegat ha tingut aspectes positius i negatius per a la causa sahariana. La nafra oberta des del 1975 per la barroera descolonització de l’antic territori sota sobirania espanyola torna a fer palesa la seva dolorosa presència. La ferida és prou recent com per a ser recordada a casa nostra; puc presentar-vos companys de feina que van fer el servei militar a l’aeroport de Al-Aaiun, encara que també vigilaven els transports de fosfats des de Bu Craa fins la costa atlàntica. Pocs anys després el govern del Marroc va organitzar la “Marxa Verda” que posava l’Estat espanyol davant la disjuntiva d’enfrontar-se militarment al Marroc i defensar la independència del Sàhara Occidental o deixar el poble saharià a la seva sort. El resultat ja es prou conegut. Els independentistes saharians viuen a l’exili a Tindouf, una regió del desert cedida per Algèria al costat de la frontera sud marroquina.

Després del retorn de Haidar a casa seva, on de fet viu reclosa i encerclada per la policia, la situació és com segueix:

1- Certament la causa independentista sahariana ha tingut molt ressò mediàtic.
2- Brussel·les (la UE), França (l’ex-metròpoli del Marroc) i EAU (el germà gran de la família, per veu de Hillary Clinton) han convençut a Rabat de la conveniència de facilitar el retorn a Al-Aaiun de l’activista.
3- Marroc ha ratificat el reconeixement de la seva sobirania sobre el Sàhara Occidental. Acceptant, per a un futur indeterminat, un cert grau d’autonomia a la regió.
4- Els independentistes, la RASD, els refugiats de Tindouf i el partit que els representa, el Front POLISARIO, tenen ara més lluny el seu objectiu.
5- El problema de la malaurada descolonització del Sàhara Occidental és un llast, una herència nefasta del franquisme, un conflicte sense resoldre que turmenta els governs espanyols del segle XXI atrapats entre la necessitat vital de mantenir bones relacions amb el veí del sud o, per contra, donar suport a la població sahariana oblidada per tothom al mig del no-res. Tret de l'ajut interessat d’Algèria, de les accions publicitàries de la gent del cinema espanyol i de quatre voluntaris és prou evident que la seva causa no té futur.

El resultat final és que el govern de Rabat ha vist ratificada la seva sobirania sobre el territori del Sàhara Occidental, al preu de haver publicitat sorollosament que una part de la població sahariana vol ser independent.

Tot això no té cap relació amb el tractat de comerç de la UE amb el Marroc llargament negociat durant molts mesos i signat també aquest dies. Des de sempre les exportacions marroquines de fruites i verdures a Europa perjudiquen el sectors en competència de les comunitats horto-frutícoles espanyoles..., i franceses; però, Europa s’assegura els productes a preus més econòmics. Aquí no té cap culpa el ministre d’afers exteriors del govern espanyol.

_____________________
Més informació sobre el Sàhara Occidental AQUÍ
_____________________

dimarts, 8 de desembre del 2009

Aprofitar-se'n del món


En la novel·la “La salamandra” Morris West defineix eficientment el concepte d’Estat. Contrastant l’opinió entre anglosaxons i llatins de tal entitat; diu:

Para el anglosajón, el Estado era el pueblo, y el Parlamento su voz. La burocracia era el ejecutivo. Para el latino, el Estado era la “res publica”, la cosa pública que tenía poco que ver con el pueblo, si es que tenía algo. Por consiguiente el latino siempre estaba a la defensiva contra el Estado, en oposición a sus directivas... El policía no era su servidor, sino el lacayo de su amo..."

Analitzant la conducta de molts polítics espanyols, i també catalans, és indignant la tendència a anar més enllà de l’actitud ”llatina”, descrita per Morris West, per passar directament a fer de l’Estat un servidor de seu interès personal. Afortunadament la llibertat d’expressió democràtica permet denunciar aquests afers bruts, però poc més. Masses d’aprofitats anti-Estat els tornen a votar, com han fet els italians darrerament. Alguns corruptes passen per la presó, no tots. Hi ha qui, des del poder, desmunta l’ensenyament o la sanitat pública (cosa de pobres) en benefici del seus amic privats, com ara fa la Comunitat de Madrid. Altres, en un altre nivell, abusen de la col·lectivitat, no respecten normes, destrueixen patrimoni públic, són incívics, cremen contenidors de rebuig, caixers, autobusos ...

Tant uns, des del comandament de les institucions, com els altres, des de la marginació, no se senten part de l’Estat, ben al contrari l’Estat és d’allò del que s’han d’aprofitar, amb l’única idea: tot per a mi. Així ens va.

divendres, 4 de desembre del 2009

Caratallada

Títol original: Scarface
Any: 1983
País: EUA
Duració: 170 min
Director: Brian de Palma
Intèrprets: Al Pacino, Michelle Pfeiffer, Steven Bauer, Mary Elizabeth Mastrantonio, Robert Loggia, F. Murray Abraham, Miriam Colon, Harris Yulin, Paul Shenar
Guió: Oliver Stone
Música: Giorgio Moroder
Productora: Universal Pictures
Génere: Drama


Aquesta setmana la TV8 ha emès la versió en castellà de la mítica pel·lícula del 1983 Scarface, dirigida per Brian de Parma, i interpretada magistralment per Al Pacino. El film és una reposició d’una altra pel·lícula del 1932 dirigida per Howard Howks on es narra l’ascenció i caiguda d’un gàngster i narcotraficant.

La versió de 1983 d’Scarface (Caratallada) va ser molt comentada en la seva estrena. S’hi descriu l’activitat d’un emigrat cubà als EUA originari de l’episodi del 1980 conegut com l’èxode de Mariel quan milers de cubans van ser autoritzats a marxar als EUA fet que els seguidors de Fidel Castro van aprofitar per alleugerar les seves saturades presons de delinqüents de tota mena.

Brian de Palma desenvolupà l’idea de la pel·lícula a França on restava en tractament per desintoxicació de la cocaïna i afegí episodis reals dels arxius policíacs de Miami.

Com totes les creacions de qualitat, Scarface, té múltiples lectures: la més elemental és la història del món dels narcos; una altra és la lluita per l’èxit personal fins a tenir el món a les teves mans, resumit en el lema de Tony Montana “The wordl is yours...”; per acabar en el reflexiu discurs de la dona eixorca de Tony, interpretada per una Michelle Pfeiffer de 25 anys, afirmant que un cop arribats al cim del luxe i del poder econòmic no són pas un guanyadors, són perdedors. És impactant la conclusió de Tony en el restaurant ple de gent de l’alta societat, preguntant-se: “Això és tot, menjar, beure, drogar-se, cardar...?”; instants després dirigint-se a la sortida del restaurant escridassa els clients espectadors dels seu escàndol dient-los: “Vosaltres sou com jo, però no teniu valor per fer el que faig jo...”

La luxosa casa on Tony Montana practica zàping des de la banyera (a l'any 1983), i on finalment morirà en una apoteosi de trets de fusell, va ser copiada íntegrament per un dels mafiosos napolitans, segons explica Roberto Saviano a “Gomorra”. Aquest film d’Al Pacino és una obra de culte dels nous membres de la Camorra, i Tony el seu model.