En els primers anys de la televisió al nostre país vivíem una única cadena d'emissores que transmetien programes en blanc i negre. Era quan les emissions finalitzaven a les dotze de la nit amb imatges de la bandera franquista onejant al vent acompanyada per l'himne oficial: la "Marcha Real". La totalitat de la programació s'oferia des d'un xalet de Madrid o des de l'edifici barceloní que havia estat l'Hotel Miramar a Montjuïc. D'aquells anys recordo, de la programació feta des de Barcelona, un grup de còmics conegut com "El clan dels vienesos"; ens oferien un programa setmanal en el qual Herta Frankel, amb un fort accent alemany, delectava a grans i petits amb una gosseta contestaire de peluix amb la que conversava fent aplicació de gran aptitud per la ventrilòquia. Marilin, tal era el nom del peluix que representava un "Púdel" femella de color blanc i que malgrat els ulls de vidre inexpressius va fer-se molt popular entre els televidents, que és com dir entre tota la població on arribaven les ones dels repetidors del senyal de TVE, emissora estatal de televisió.
Així va ser com vaig conèixer l'existència d'aquella raça de quissos, rars en el nostre entorn d'aquells anys, de luxe i caprici de l'aristocràcia des de temps de Lluís XVI de França. Dürer i Goya els van retratar en les seves pintures. Ara m'ha tornat a la memòria perquè una dona amb qui comparteixo aparcament comunitari té una caniche nana, o potser és de les anomenades en anglès Poodle Toy, per la seva alçada inferior a 28 cm. La dona és grassona, de cabell curt de color que ara no recordo, potser negre atzabeja, vestits sempre curts que mostren els genolls i les cames més amples de la norma, ben lluny de les musculades vigorèxiques, de peus petits sempre amb sabata plana que remarca els cilíndrics panxells de pell blanca, plana de pit de forma que la figura s'adapta a la perfecció a l'esquema de cilindricitat Ahir a la tarda la dona caminava carregada de paquets en direcció al seu cotxe, un Porche Cayenne blanc, la seguia a cinc metres de distància el seu inseparable Poodle Toy, el qual estranyat per la meva presència en el seu camí va aturar-se darrere meu.
- Fanny, vine- va cridar la dona quan era a tocar
del cotxe. La gosseta va dubtar, però atenent a les ordres de la mestressa va
animar-se a passar per la meva esquerre a ran la paret. La dona no va dignarse
a fer-me cap comentari ni salutació i va ficar la Fanny en el cabàs que
ocupava el seient de l'acompanyant del conductor. S'ha de dir que els seients
del darrere eren impracticables degut
al munt d'andròmines que els ocupaven.
Aquell desordre,
tan poc adient amb el cotxe de tant alta gamma i aquell estret vincle amb la
caniche Fanny em va fer sospitar que la dona d'alt poder adquisitiu no té parella; és més, podem estar segurs que viu sola.
No, sola no: viu amb la Fanny.
