dimecres, 27 de febrer de 2008

Quatre preguntes a un emprenedor


César Gomes da Silva, nascut a Mindelo el 1973 (illa de Sao Vicente, arxipèlag de Cap Verd), gestiona un negoci de decoració a la seva ciutat natal, on va traslladar-se l’any 2005 després de viure molts anys al Principat d’Andorra. En el país dels Pirineus havia adquirit els coneixements per aixecar una petita empresa. Desprès, demostrant que era un bon emprenedor, va atendre la crida dels seus compatriotes per al retorn de la diàspora capverdiana; i allà hi és, amb la seva família catalana.

- Com és que vas decidir marxar des d’Andorra a Cap Verd?
- En els darrers quinze anys, Andorra em va permetre créixer econòmicament. Vaig formar, alhora que la meva família d’arrel catalana, la meva petita empresa de decoració, que em donava feina a mi i a quatre treballadors més. Ens dedicàvem a pintar, posar parquet i a la decoració en general de noves construccions: tant de luxosos xalets de muntanya com d’habitatges plurifamiliars i hotels. Però, des del 2004, es veia venir que el negoci immobiliari acabaria petant. Llavors vaig posar a la venda tot el meus actius andorrans: cotxe, habitatge, negoci... i vaig traslladar-me a Mindelo, amb la meva dona i les meves dues filles, per començar de nou amb una empresa similar a la que havia deixat d’Andorra.

- S’ha adaptat la teva família al nou entorn?
- Al començament va ser difícil. Mentre acabaven el nostre habitatge vam haver de conviure a casa del meu pare amb altres familiars. Tot i això, les meves filles s’han adaptat ràpidament, malgrat la diversitat de llengües quotidianes: l’escola és en portuguès, al carrer es parla crioulo i a casa parlem en català. Un altre problema ha estat la manca dels aliments a què estaven acostumades les nenes. Aquí tota la carn és d’importació, congelada, i les fruites i verdures fresques són prioritàriament per als hotels.

- Has tingut problemes per a la creació de la teva empresa?
- Tot i que gaudia de la recomanació del meu pare ha estat difícil trobar bons clients. Ara, després de dos anys puc dir que l’empresa funciona bé. L'altra dificultat ha estat consolidar la xarxa de proveïdors de materials i productes. Aquesta activitat m’ha fet viatjar molt per Catalunya i per Espanya a la recerca de les millors oportunitats i ofertes.

- Cap Verd, té perspectives de progrés econòmic i social?
- Vull ser optimista. Dintre dels grans canvis en l’economia mundial que es produiran, sens dubte, en els propers anys m’agradaria que Cap Verd formés part del bloc del països emergents. Malgrat la manca de recursos naturals, sobretot d’aigua i d’energia, tenim el més gran potencial econòmic en què confio: la iniciativa dels meus paisans.

divendres, 15 de febrer de 2008

L’associacionisme ens farà lliures


El passat 14 de febrer va estar amb nosaltres l’advocada, ex diputada i senadora Cristina Almeida, amb motiu de la celebració del quinzè aniversari de l’Associació de Dones de Ca n’Anglada. Ens va delectar amb el seu llenguatge d’accent andalús, culte però planer, que arriba i cala tothom. Tot per elogiar l’associacionisme en general i especialment l’associació de les dones, fet que les va permetre, entre moltes altres coses, sortir de l'estret reducte de la llar domèstica.

Amb números i dades va mostrar-nos com a l’Estat espanyol des de l’any 1975 la dona ha conquerit espais en la societat, en la política i en el món professional, lluitant constantment contra l'exclusió i el proteccionisme masclista. Citant Alexandra Kollontai, Virgínia Woolf i també les xifres de l’Instituto Nacional de Estadística, ens va demostrar que s’ha avançat en molts aspectes per a la consecució de l’igualitarisme. Malgrat tot, ella assegura que encara hi ha molta feina per fer, que el camí correcte és el de potenciar l’associació de les dones, juntament amb la lluita individual per ser una persona completa (no pas media naranja), sense oblidar-nos de la formació ni de l’afany per aprendre. Diu Cristina Almeida que la causa de l’actual fracàs escolar està en la manca d’aquest entusiasme per aprendre i per saber.

Vam gaudir d’una estona molt alliçonadora, amb molta assistència de públic, sobretot dones. Una reunió de les que se surt amb la satisfacció de sentir-se recolzat en els principis i en els objectius comuns per una societat més justa i més digna, per a tothom.

diumenge, 10 de febrer de 2008

La importància de la pròpia imatge


Una professora, amb molta experiència, va explicar-nos que respecte de la pròpia imatge hi ha tres elements a considerar:
1 - El que nosaltres pensem que som realment. Per exemple: hedonista que controla la seva vida, un lleó.
2 - La imatge que volem mostrar als altres. Per exemple: rebel que passa de tot i de tots, una serp.
3 - Com pensem que ens veuen els altres. Per exemple: distant i autosuficient, un gat.
Voldria afegir que possiblement la realitat sigui diferent d’aquestes tres imatges. Mireu sinò , el que passa en el següent relat de ficció, on qualsevol semblança amb la realitat és casual coincidència.
Gràcies a Quim Monzó pel seu model de diàleg extret de: El perquè de tot plegat
L’ametller florit és pur condiment per equilibrar aquest àpat amargant.
******
L’home, amb cara de sepeli, seu a l’extrem de la cadira chippendale, amb les mans sobre els genolls i un metre lluny del gran escriptori amb seient giratori ocupat per un metge de bata blanca.
-Doctor, tinc un amic que té un fill que... que té un problema... i la raó de la meva visita és per demanar-li consell.
-Digui’m quin és el problema del seu fill.
L’home triga quatre segons a contestar.
-No se pas per on començar.
-Pel començament.
-El meu fill té doble personalitat.
-Com Jekyll i Hyde?
-No exactament. Ell, tant de dia com de nit, és un noi educat, estudiós, aplicat, estalviador, respectuós amb el proïsme, no fa servir paraulotes...
-I?
-He perdut la tranquil·litat. Fa una setmana que no dormo. Des que va fer-se tatuar al clatell amb lletra gòtica la paraula... No me la faci dir.
-Un jove modern, amb ganes d’escandalitzar els esperits timorats. Ja canviarà amb la maduresa.
-Però, és que m’he adonat de que li agrada vestir-se esparracat, amb sabates foradades, samarretes desfilades, jaquetes tacades de restes de menjar, empestades de burilles ràncies i amb les mànigues enquitranades d’escombrar taules per les tavernes.
-Què vol, doncs? –diu el metge.
-Que m’ajudi a desentendre’m. Recepti’m quelcom que m’alleugeri aquest neguit. Em cal un medicament que em faci oblidar la lamentable imatge de les portes que voluntàriament s’està tancant el meu fill amb la seva actitud d’anar disfressat d’ocupa radical i antisistema.
-Miri, el que ha de fer és esbrinar si realment el seu fill es un xicot polit i ordenat disfressat de desordenat. No ha pensat que la realitat potser a l’inrevés?

L’home es va acomiadar del doctor, i baixà lentament les escales de l’edifici on passava consulta aquell prestigiós psiquiatra. Per esvair-se de l’obsessió que no el deixava dormir, ni viure, va provar de distreure’s triant una ruta alternativa per retornar a casa. Pensava que estaria bé fer un passeig que el deslliurés de preocupacions excessives. Va decidir-se per travessar el parc de Sant Jordi i contemplar la preciosa Masia Freixa, una joia del modernisme força ben conservada. Pocs minuts més tard, quan caminava pel camí vorejat d’alts xiprers, va decidir que escriuria una carta al seu fill argumentant-li les queixes contra aquella situació que el colpia com una crisi neuròtica. L’actitud rebel del seu fill l’obsessionava, el deprimia, l’invalidava, l’havia fet perdre la capacitat d’atenció a cap altre cosa que no fos l’actitud irresponsable del jove. Fins i tot havia deixat de conduir el cotxe per l’enorme perill de provocar un accident per anar permanentment distret amb les seves cabòries. Ho tenia clar, la carta seria així:

Benvolgut fill,
Des que vas néixer, el primer objectiu que m’he fixat ha estat procurar-te una educació, una formació, uns aprenentatges i experiències que en conjunt constituïssin la més valuosa herència que podia deixar-te. He intentat inculcar-te els valors que cal per ser una persona digne. Ara ja tens vint anys i t’haig de dir que en un esbós de felicitació, de la què no recordo si vaig enviar-te-la per correo-e, redactat amb motiu del teu vintè aniversari, et recordava que ara ja voles sol, que cal que facis ús de la intel·ligència per aprofitar les meravelles que la vida t’ofereix i que vagis amb compte amb la immensitat de paranys i perills que ens envolten.

Que més puc aconsellar-te. El raonament madur i el simple sentit comú permetran que tu mateix puguis discernir el que cal fer davant de les situacions més diverses. Si, malauradament, no tens qui t’aconselli –sempre cal rodejar-se dels que saben- has de recórrer a les normes elementals de convivència, del benestar comú, del respecte pel proïsme. La vida és lluita permanent per la millora pròpia, contra els vicis i febleses. Ja saps que la teva llibertat acaba allà on malmetria els drets dels altres.

No vius sol, ets membre d’una societat i d’un nucli familiar. Fes que les teves accions siguin positives, integradores, tant a nivell social, com a nivell de la teva comunitat familiar. Saps que no soc creient, però estic segur que és molt encertat respectar el vell manament que diu: “Honra el pare i la mare. Així tindràs llarga vida en el país que et dóna el Senyor, el teu Déu” Jo reconec que potser vaig donat alguns mals de cap al meus pares, sobretot durant el franquisme tardà, però el seu benestar va ser un punt prioritari de la meva agenda, fins l’últim dia de les seves vides.

Ara tu, fill meu, t’has equivocat. T’has deixat aconsellar per gent de valors i interessos molt diferents dels del teu nucli familiar. La teva familia més pròxima, que som moltes persones, disposades a sacrificar-nos pel teu benestar i pel teu futur, hem rebut com un cruel exabrupte, la teva recent estrenada imatge. Des de temps enrere, ens inquietava una mica el model d’indumentària i pentinat que havies triat. Recordo l’ensurt d’alguns assistents al veure’t en la cerimònia de primera comunió d’Amina, en l’edifici del consolat suís a Malta. Però, el tatuatge que t’han gravat al clatell ha estat la gota que ha fet vessar el got. Jo estic commocionat, i també els altres membres del teu entorn familiar. Què pot haver malmès tants esforços, meus i dels altres que tant t’estimen, per què ara ens espantis amb aquesta fila. El laboriós bagatge que hem estat inculcant-te al llarg de vint anys, ha resultat inútil. Quan havies de donar mostres de responsabilitat i maduresa, que prevèiem tantes persones (recorda la professora que et va proposar per fer el curset de mediador), et presentes, un divendres negre, amb el cap rapat i una obscenitat tatuada al clatell. Va ser com si una terrible bufetada em trenqués la cara. Un shock demolidor. El castell de cartes per terra. La desfeta de l’esperança en el teu futur, meva i de tants que t’acollim de bon cor.

Mira de fer que aquesta història sigui només un malson. Enncara pots donar un cop de timó i corregeix el teu rumb. Fes un petit esforç d’empatia i davant de cada acció nova, i amb efectes sobre la teva vida, pensa: “Això que estic fent, tindria l’aprovació dels meus pares? I dels qui m’estimen? Els alegraria o en els entristiria? Per acabar, avalua les teves accions posant-te en el lloc de les persones més assenyades que coneguis i actua com ells ho farien. No tindràs garantit l’èxit, però és la manera de triar el millor camí.

Signat: Un pare decebut.