dissabte, 28 d’abril del 2018

L'Estat i el Leviatan



El passat dijous, 26 d'abril, va fer-se pública una molt esperada sentència sobre un cas de violació múltiple d'una noia de 18 anys comesa per un grup de cinc individus autodenominat "la manada", que aprofitant la disbauxa d'una nit santferminera de 2016, en Pamplona, van penetrar repetidament per totes les abertures possibles la "teenager" en un portal. El mascles protagonistes de la peli van enregistrar l'heroica aventura en vídeo, per fardar davant dels amics, potser. Un cop satisfeta la pulsió sexual i en la lassitud post-coitum, com lleons de panxaplena després de matar i atiparse dels budells i les vísceres d'una zebra, van decidir prendre-li el mòbil a la noia: "per seguretat", i aquí tot pau i glòria.

Pel que sembla la zebra no va quedar prou agraïda de la seva participació forçada en aquell festival porno i la història, con tots sabeu, va acabar en els tribunals de Pamplona. I aquí, estimats lectors, comença l'apoteosi!

Resulta que el nois, presumptament, havien viatjat a les festes pamploniques amb intenció de caçar, con correspon a uns mascles en plenes facultats de desig sexual i alts nivells de testosterona en sang; però, sobretot amb la mentalitat de les prehistòriques societats caçadores recol·lectores. També resulta que alguns d'ells tenen antecedents per altres delictes, i aquí toca la grossa: dos d'ells pertanyen als cossos armats de l'Estat; un és guardia-civil i l'altre és un membre de l'exèrcit espanyol. Qui ho havia de dir: els vigilants de la platja ofegant banyistes... O, les guineus guardant el corral.

Fins aquí una vergonyosa mostra de "cutrez" typical spanish, però dijous passat va esclatar el furóncol, escampant una nauseabunda ona de porqueria. El tribunal encarregat del cas va dir la seva interpretant el Codi Penal de forma partidista, de part dels delinqüents, vull dir; resumint, diuen: no va haver-hi violació. Fins i tot un dels jutges va dir que no havia vist cap mena de delicte un cop analitzades les proves. Com era d'esperar la reacció popular va ser immediata, indignació al límit, un milió de firmes recollides en 24 hores contra el tribunal masclista (tot hi haver-hi una dona en la tríada), manifestacions multitudinàries als carrers en desenes de ciutats, reaccions internacionals en contra de la sentència del tribunal que a ulls de tothom protegeix el botxins en contra de la víctima... Com a conseqüència inevitable: descrèdit sense precedents del sistema judicial espanyol. Entretant dos dels violadors, els que havien estat reclutats anteriorment per les forces armades d'Espanya són a la presó, però segueixen cobrant el 75% del seu sou com a funcionaris dels aparells de seguretat i forces armades de l'Estat.

O l'Estat s'actualitza o molta gent, a més dels indepes de l'estelada, voldran marxar d'aquesta Espanya.


...

dimecres, 18 d’abril del 2018

Camí del Llac Petit



Aprofitant les darreres hores de la tarda d'ahir vaig decidir fer un passeig fotogràfic pel camí que va des de Sant Eloi, al Nord-Oest de Terrassa, fins el Llac Petit. Es tracta d'un embassament artificial a deu minuts de caminata més enllà del Parc Audiovisual de Catalunya, que és l'ocupació actual de l'antic "Sanatori" on oferien tractament pels tuberculosos des dels primers anys cinquantes. Tot plegat una bonica excursió d'uns tres quilòmetres, sis comptant amb la tornada, utilitzada per molts veïns dels barris de can Roca i del Pla del Bonaire; caminaires de totes les edats que omplen el ben conservat camí envoltat de sembrats, passejants vestits els més joves amb indumentària esportiva o d'altres menys dinàmics acompanyant els quissos que mai no falten.

Ens expliquen, els que saben, que el "Sanatori" (oficialment Hospital del Tórax) va ser inaugurat pel general Franco el 8 de juny de 1952 i que el comentari del dictador més recordat d'aquella data va ser: "El día que haya huevos fritos para comer los de arriba se los comerán frios". No sabem si aquest va ser un problema pels pacients derivat de l'arquitectura de l'edifici, però si consta que els 40 metres d'alçada van propiciar l'alta taxa de suïcidis que enterbolia el prestigi del "Sanatori".

La ubicació del Hospital del Tòrax, a uns trenta quilómetres al Nord de Barcelona en un paratge d'aires purs sense boires era ideal pels tractaments als que estava destinat. Inevitablement ens porta a la memòria la coneguda novel·la de Thomas Mann: La muntanya màgica, on també trobem un hospital de muntanya per tractaments pulmonars.

Retornant del Llac Petit vaig fer la foto de més amunt i justament allà, sense adonar-me'n, em va caure el mòbil a terra. Mitja hora després, quan el vaig trobar a faltar, vaig retornar i allà estava, entre les mates de colza (Brassica napus) que engrogeixen el paisatge.







...

divendres, 6 d’abril del 2018

El sentit de la vida



Sofia Coppola, filla del multiguardonat Francis Ford Coppola, va fer honor a la genètica heretada del pare guanyant un Oscar l'any 2004 pel guió original de "Lost in translation", impressionant film dirigit per ella mateixa. En països de Sud-Amèrica el film va ser titulat "Perdidos en Tokio"

Una passada nit d'aquesta setmana "8tv" la televisió privada del Grup Godó, propietari de "La Vanguardia" (el diari de més difusió i prestigi d'Espanya), va emetre per a la meva gran satisfacció aquesta joia de culte cinematogràfic, permetent-me gaudir per segona vegada d'una intel·ligent obra d'art: genial Bill Murray, genial Scarlett Johansson, preciosa fotografia, perfecta ambientació musical (a punt de les llàgrimes vaig estar amb l'Scarborough Fair interpretat per la pel-roja del saló de l'hotel.

El film que alguns crítics qualifiquen contradictòriament sense arribar al consens de drama o comèdia és, al meu parer, una veritable mostra d'altíssima qualitat del gènere romàntic, lluny del pastissos embafadors i roses que tots tenim a la memòria. Ple de dobles sentits, va del sentit de la vida. Connecta amb l'espectador en moltes escenes; com aquells que han acabat la formació acadèmica i es pregunten, com la noia protagonista recent llicenciada en Filosofia, ¿i ara què faig a la vida?: casar-me, tenir fills... La casualitat la fa contactar amb un home d'una generació superior a la seva, en la pel·lícula un actor casat i pare de família, en declivi de la seva carrera cenematogràfica, que accepta fer anuncis publicitaris guanyant dos milions de dòlars per una setmana de treball.

Innominat i no evidenciat l'amor real sorgeix en la parella socialment anòmala, especial i diferent; ella justament ha arribar als vint (en el rodatge la Johansson de la foto tenia 18 anys) ell ultrapassa els cinquantes. Cap paral·lelisme amb Lolita, però; entretant dediquen el temps a turistejar pel Tokio nocturn fins l'esplèndid final: el comiat per sempre d'algú de qui estan profundament enamorats. 


Fitxa tècnica:

Títol original: Lost in translation
Any: 2003
Duració: 105 min.
País : USA, Japó
Direcció i guió: Sofia Coppola
Música: Brian Reitzell, Kevin Shiels
Actors: Bill Murray, Scarlett Johansson, Giovanni Rivisi, Ana Faris...
Gènere: Drama romàntic


R

 Foto: Imatge composta a partir dels primers fotogrames del film
...