diumenge, 21 de juliol del 2013

Negocis al detall

 
Han obert una nova botiga als baixos de ca la iaia, un "Forn", denominació inescaient i equívoca perquè no fan al forn el pa que venen, tot i que el local disposa d'un forn elèctric per coure les barretes que reben precuinades i congelades des d'una gran panificadora industrial.

Sorprèn que una agosarada parella trentanyera s'hagi aventurat a obrir el local que romania tancat des de l'inici de la crisi allà pel 2006. l'espai comercial consta d'un llarg mostrador de vidre corbat que els clients troben a la dreta quan entren, al llarg de la paret esquerra cinc o sis taules petites amb dues cadires enfrontades conviden a prendre el cafetó amb croissants, si l'hora i els temps disponible ho permeten. Els llogaters anteriors s'havien atrevit a servir entrepans freds de mortadel·la, xoriço, formatge, llonganissa, pernil... Llàstima que mentre la dependenta preparava els entrepans, obrint, oliant i tomacant les barretes obertes en horitzontal, i passant per la talladora l'embotit, i servint les taules els clients que només volien un rodó de pagès de mig desesperessin.

Ara la situació és de màxima competència, el "Forn dels Tudons" té just al davant un "badulaque" paquistaní com el del personatge dels Simpson Apu Nahasapeemapetilon, obert 18 hores al dia de dilluns a diumenge i en el radi de cent metres trobem tres botigues més de pa i quatre bars on serveixen entrepans freds i calents a qualsevol hora.

Certament són temps dolents per aventures i empreneduries de gent jove, i no tan jove, que intenta fer-se un racó en el món de la venda al detall. No sé on he llegit que han tancat més de 70.000 bars a tot l'Estat en els darrers anys. En altres comerços al detall les xifres seran semblants. Em vénen calfreds de pensar en Grècia, la de les botigues i comerços de portes tancades... o Detroit: la ciutat morta.


...-

dissabte, 13 de juliol del 2013

Envellir, que són tres dies


Aquest dies ens ha deixat la coneguda periodista terrassenca Concha García Campoy. Això ve de primera per tractar novament el tema del pas del temps. En el post anterior explicava com la mort sorprenia el veïns d'un entranyable barri terrassenc. Un barri aixecat per gent humil, treballadors immigrants originaris sobre tot d'Andalusia. Nouvinguts a la crida de la necessitat de mà d'obra industrial per la reconstrucció de l'esvoranc econòmic i social obert pel cop d'estat franquista del 1936 i les seves conseqüències. D'aquelles feines i suors va néixer el barri, amb molta intensitat a les dècades del cinquantes i seixantes del segle passat. Aquells treballadors s'instal·laren, fent barri, aixecant les seves famílies amb fills nascuts a l'empara de les noves llars.

Ara els pioners fundadors del barri han arribar a les edats on pertoca deixar els estris, la família, les amistats, les experiències; i també les enveges, el llast i els fruïts bons o amargants amb que la vida i els treballs els ha guarnit. Els barris envelleixen al mateix ritme que les seus habitants. Per tant trobem malalts i xacrosos a dojo, qui no té un parent amb demència, el té amb malalties hepàtiques, o amb qualsevol variant de càncer i no falten els problemes cordials tractats amb Sintrom (Acenocumarol).

Tots aquest veïns són conscients, íntimament i amb merescuda alegria, que la seva vida ha arribat a la darrera etapa, que potser serà llarga encara, acceptant de forma lúcida la convivència amb limitacions i molèsties de tota mena. Els queda la satisfacció del bagatge que han creat, han aixecat uns descendents, fills, néts; s'han enriquit personalment, no dineràriament però sí en valors, coneixements, afectes bidireccionals... En conclusió, podem dir que assistim a la desaparició lenta i segura d'una lloable generació d'emprenedors i infatigables treballadors molt responsables a qui tant deu la societat. Ara toca als seus descendents tibar del carro en aquests temps feixucs i costeruts que s'apropen.


...-

Veïnatge


 

Passat el migdia d'un calorós dimecres de juliol retornaven els tres de fer un infructuós passeig de dues hores per les dues laberíntiques plantes d'un conegut magatzem de mobles i andròmines per a la llar d'origen suec. Gerard conduïa el sedan convertible riba esquerra amunt de l'Avinguda del Vallès comentant que les indicacions, rètols i cartells de carretera al voltant del magatzem eren d'un disseny nefast, i, a més, posats en punts que evidenciaven mala fe o ignorància; o potser amb clara intenció de confondre els potencials clients i minvar criminalment l'afany comprador en aquest temps de crisi. La irritació del conductor, que havia anat acompanyat de les germanes Natàlia i Núria Sedov, s'agreujava pel fet de no haver trobar la cadira de treball que anunciaven els catàlegs publicitaris del centre comercial; sí, la tenien però en inadmissible color vermell i sense els necessaris braços. Arribant al pont de l'Amistat els va sorprendre un desplegament de vehicles dels Mossos, policia municipal, bombers, furgó funerari, homes uniformats de tota mena, dos d'ells vestits amb equips blancs de protecció i seguretat. Gerard va fer girar el vehicle a l'esquerra pel carrer de Sant Honorat i el va aparcar en l'únic lloc lliure més pròxim a casa, a ple sol, davant la Taverna-bar Casa Pau i Celestí que lluïa enganxat a la porta metàl·lica i polsosa el rètol manuscrit "Tancat per no poder atendre" i al faldó del tendal un altre text en lletres negres anunciava la falsedat: "Obert des de 1967".
 
En Pere, l'amo del taller mecànic de la cantonada, va preguntar a un dels policies. - Què ha passat, mestre?
- Un vostre veí... L'hem trobat mort al llit, panxa amunt, inflat com un Gregori Samsa inanimat; cosa que fa pensar que han passat cent hores, o més, des que l'home ha deixat aquest món.
- Qui era?
- Un separat solitari. Treballava de segurata als polígons de Rubí i vivia en aquest baix rellogat des de fa un parell d'anys quan la dona eixorca i prosèlita fidel de la deessa Fortuna el va fer fora de casa per raons que no vénen al cas.
 
El fet era desconcertant, perquè justament quan el divorciat sense fills i guarda de polígons potser exhalava l'últim alè, a un centenar de metres carrer amunt, al costat d'on viu Dora l'ocellaire, havien trobat també ben mort i pudent, en plena liqüefacció enzimàtica, un ancià solitari, sense família ni amics; tot i que una germana (amb la que no s'hi parlava) viu des de sempre just a la casa del davant.
 

Nota (a): Acabo de llegir "Tres tristes tigres" de G. Cabrera Infante, es nota?
Nota (b): El relat correspon a fets reals, s'han emmascarat alguns noms, llocs, situacions... i prou.


...-