dimecres, 29 de desembre de 2010

Un relat dels nostres dies


He llegit Sunset Park (*) d’una tirada. Un relat que interessarà més als joves identificats amb el seu temps que als vells lectors de clàssics. Totes les histories, i els personatges, giren al voltant d’en Miles Heller un jove que lluita per fer-se un lloc en el món que l’envolta, des de Florida a Nova York, amb pocs diners, amb uns pares divorciats i dels que s’amaga. Un jove que durant uns mesos viu amb altres joves “actuals” compartint una casa abandonada en règim d’ocupes, amb “c”. Al llarg de les 250 pàgines l’autor ens fa múltiples referències a la vida i les preocupacions quotidianes del món post-adolescent actual, amb certes inquietud artístiques: fotografia, dibuix, literatura, teatre... En Miles coneix la noia de qui s’enamora perquè tots dos llegien “El gran Gatsby” separats per pocs metres en el mateix parc. L’obra està plena de noms d’autors literaris clàssics i moderns i de cinema. Auster cita un munt de vegades la pel·lícula “Els millors anys de la nostra vida” que William Wyller va dirigir al 1946 i que va guanyar 10 premis “Oscar”.

Aquesta és una novel·la recomanable sobre tot per als joves que amb seguretat es veuran identificats en algunes de les inquietuds de la mitja dotzena de personatges que envolten Miles Heller i que podem resumir en la necessitat de relació, comunicació i coherència en la vida.

Un últim detall: ens els agraïments de la pàgina 253 l'autor cita un treball de la seva filla sobre “Matar un rossinyol”. No sé si el dit treball tracta de la pel·licula, magnífica (imprescindible), dirigida el 1962 per Robert Mulligan o de la novel·la homònima de l’escriptora Harper Lee, premi Pulitzer de 1961, en que es basa la pel·lícula de Mulligan. Això reafirma la sospita de que Paul Auster fa de Sunset Park un índex de lectures recomanades.


(*) Dades de la novel·la
Títol original: Sunset Park
Autor: Paul Auster
Edicions 62
Col·lecció “el balancí”, número 645
Barcelona, 2010
Pàgines: 253

dijous, 16 de desembre de 2010

Fetitxismes


És ben curiosa aquesta tirada moderna, de molts joves, al fetitxisme de l'acer, parlo de les agulles, anelles i claus fets amb l’aliatge de ferro amb menys del 2,1% de carboni. Ja sabem que en el llenguatge corporal, i en la indumentària que ens posem, fem onejar una immensa bandera que proclama a tots els vents el nostre tarannà, sovint és la màscara darrera la qual pretenem amagar allò què no volem que els altres ens vegin. El problema és que aquesta bandera, quan mostra signes molt radicals, pot ser interpretada de moltes maneres. La lògica fa anar com segueix el concepte, potser erròniament i lluny de la veritat: Molt radical, per tant molt simplificat, per tant de personalitat estereotipada, talment un fanàtic; és a dir una persona allunyada del raonament i que duu clucales, també dits aclucalls o ulleres, con les mules.

Em direu, lectors, que tant se val el que pensin els altres del nostre aspecte; perquè ens vestirem lliurement i lluirem com ens “roti”, però, la vida de cada dia, l'activitat professional, la feina i totes les nostres relacions socials són determinades, en gran part, per aquesta màscara; i com què el que ens cal és viure social i materialment en el millor entorn possible s'ha de ser àgil, flexible, adaptatiu (que no vol dir oportunista) en el món que ens ha tocat viure. Per això, normalment, sempre fan nosa les banderes massa grans, pesants i ostentoses.

El meu consell, preuat lector, és: Crea't una bandera personal, molt personal, lluny dels ramats; fes-te'n una pròpia, no copiada, ben personalitzada, petita si més no, però ferma i segura, que reflecteixi maduresa i independència... Sobretot independència.

El més trist és arribar a ser un vulgar element de les grans banderes, carn de canó de les sectes. Com passa amb aquelles persones, sense personalitat pròpia, que necessiten ser un element del grup manat per un líder. N'hi han multitud de sectes: religioses, comercials, de seguidors de modes; algunes són innòcues, altres narcòtiques, altres són tòxiques i malignes. Tenim fanàtics de Lady Gaga, de Hello Kitty, dels tatoos; infinitat...

La foto mostra un exemple de gent molt creativa, amb bandera ben visible. No us ho sembla així?

dijous, 9 de desembre de 2010

Transparència informativa


Han passat més de setanta anys des dels temps en que Totski va presentar el seu Programa de Transició (poc abans de ser assassinat per l’estalinista català Ramon Mercader). En aquell text mític, redactat en el clima de l’imparable ascens del feixismes i de la previsible segona Guerra Mundial, apareixia una consigna tan actual i vigent com aquesta:

Cal arrencar d'una vegada la lliure disposició dels destins dels pobles de les mans de la trepa àvida i despietada dels imperialistes que actua a coll dels pobles. D'acord amb tot això reivindiquem:
Completa abolició de la diplomàcia secreta; cal que tots els tractats i acords siguin accessibles per a cada obrer i per a cada camperol
.”

No amago gens la meva total identificació amb aquestes consignes. No es tracta de desvetllar secrets d’Estat, com són les contrasenyes per activar els caps nuclears; però, les negociacions “diplomàtiques” que afecten els interessos dels ciutadans no poden ser secretes. Ho afirmo aquí com ho he fet en altres posts anteriors, per altres àmbits: la veritat ha de sortir sempre a la llum, la veritat és progrés; l’ocultació de la veritat és una actitud nefasta i impròpia de persones adultes i civilitzades. I això en tots els aspectes de la vida social, col·lectiva, familiar o individual.

En l'àmbit familiar estareu d’acord amb mi que el fet, infantil i miop, d’amagar una malaltia, o una mala situació econòmica als pares, o als fills, no fa res més que afegir problemes, recels o desconfiances i no serveix per res més que per a posar pedres a les rodes de les bones relacions familiars.

En l’àmbit global, de les relacions internacionals, ara tenim l’exemple viu de “WikiLeaks” el lloc web de les filtracions on un magnífic grup de voluntaris posen en perill la seva seguretat a fi de treure a la llum les vergonyes dels que juguen brut, dels mentiders, dels falsos representants de la llibertat i la democràcia. La “Wiki de les filtracions" defensa la lliure informació i els atacs ferotges rebuts tant en aquesta organització com en els seus dirigents demostra que estan en el bon camí. Des d’aquí envio un cordial suport a Julian Assange i als seus col·laboradors per la impreuable activitat a favor de la Veritat i de la Justícia.

dimecres, 1 de desembre de 2010

Educar ara


Torno a plantejar-me la preocupació per la mena d’educació i de valors que ara imbuïm als nostres fills. Ho faig esperonat per la conversa que vam tenir dies enrere amb unes mares de la família. Coincidia amb l’opinió d’elles que el paper de pares i mares en aquesta delicada funció ha de ser la de fer-los aptes per a gaudir d’una vida feliç... Ni més, ni menys!

Sabem que la felicitat no la proporciona l’evasió narcòtica de la realitat, ni la vida picaresca, ni l’acumulació de bens materials: cases, cotxes... És clar que s’ha de disposar d’un mínim de recursos econòmics i materials per poder viure amb un grau òptim de dignitat; a partir d’aquí la responsabilitat de ser feliços recau sobre la nostra conducta i depèn molt més de la nostra voluntat i dels nostres fets que de l’atzar o dels capricis de la deessa Fortuna. Per aquesta raó penso que cal educar els fills de manera que tinguin la millor capacitat per a gaudir d’experiències que els proporcionin aquells moments de ser feliços. Apunto una pinzellada general del que són fonts de felicitat:

1 - El resultat, amb èxit, de l’esforç per millorar la nostra capacitació cultural, tècnica, professional, personal. Perquè l’adquisició dels coneixements útils i necessaris per a les exigències de la vida actual no s’acaben mai. Cal estudiar, reciclar-se constantment, fins l’últim dia de la nostra vida (com Averrois).

2 – Aquesta ampliació del coneixement i de la cultura ens permetrà fruir més i millor de la bellesa del món, de la natura, de la vida creativa, de l'art i de la interacció amb les persones del nostre entorn.

3 – El respecte als altres i a nosaltres mateixos, cosa que en ha de dur a ser organitzats, desperts, responsables, servicials, atents, lleials, disciplinats... Tot el contrari de mandrosos, desendreçats, murris, deixats...

Aquestes són recomanacions, potser massa genèriques, que proposo per a desenvolupar individualment i de les quals s’han d’interioritzar les conclusions expressant-les en actes de la nostra conducta quotidiana. A tall d’exemple: Fora bo que els nostres fills tinguessin la seva habitació sempre endreçada, respectessin un horari concertat amb els pares i tutors per dedicar-se als estudis, a l’oci, a compartir les feines comunes de casa, i que tinguessin interessos més allà dels videojocs... I, sobretot, caldria que d’aquests comportaments en obtinguessin moments de satisfacció.

Per acabar, si volem que els nostres fills frueixin de més felicitat cal que tinguin al menys tres hàbits: el de l’esforç, el d’aprendre i el de ser ordenats i polits en tots els aspectes de la vida. Si és així, com a pares i mares, tindrem un motiu per a ser feliços.

...-