Aura de migranya

 

Efecte de l'alteració visual de l'aura de migranya

Recordo la meva adolescència, quan encara feia estudis de secundària, un dia dels que excepcionalment els professors organitzaven una visita a Barcelona amb motiu de mostrar-nos les instal·lacions de formació professional dels seus col·legues de Sarrià; o, com en altres ocasions, per assistir-hi als pavellons dedicats a la Indústria Metal·lúrgica de la Fira de Mostres de Montjuïc. En una d'aquelles visites vaig gaudir per primer cop de l'extraordinària bellesa arquitectònica del reconstruït Pavelló de Mies van der Rohe per l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. De retorn a casa hi havia companys de curs que passaven pel carrer Robadors a donar-se una altra mena d'alegria visual miran-se les prostitutes del "Xino". Altres passaven pels grans magatzems de plaça Catalunya a firar-se un caríssim pullover de pura llana verge. Vaig decidir anar amb el grup dels consumistes de moda, Baixava des de les plantes superiors fent servir les escales mecàniques, en una de les plantes vaig aturar-me a mirar vitrines que protegien i mostraven objectes petits que ara no recordo qué eren; potser rellotges, perfums o bijutería. El cas és que la intensa llum que l'expositor emetia sobre els lluents objectes més la multitud de superfícies de vidre, generaven enlluernadors raigs que incidien en les meves retines. De sobte, en encarar la plataforma de l'escala mecànica per continuar baixant i sortir dels magatzems vaig percebre una distorsió visual: una mena d'arc polsant format d'animades línies clares i fosques que ocupava gran part del meu camp visual. Pensava que havia perdut, o estava perdent, gran part de la capacitat visual. Un esglai, un atac de pànic, va envair-me mentre l'escala m'apropava a la següent planta en direcció a la sortida. Poc a por l'arc cegador va incrementar el seu radi i finalment va desaparèixer del camp visual. Va ser poc més de mitja hora d'espant; per sort abans de pujar al tren de retorn a casa tot havia passat. 

Anys després va repetir-se el fenomen, el qual retorna molt de tard en tard. El metge, un oftalmòleg d'origen hindú, va diagnosticar que es tractava d'un aura de migranya, i que era molt afortunat de patir-lo sense els coneguts i insuportables dolors de cap dels qui pateixen migranyes. 

A finals d'aquesta passada primavera vaig observar en el centre del camp de visió un inici d'aura amb la típica forma de lletra "c" una mica girada mirant avall cap a la dreta. Han passat tres mesos i els efectes negatius distorsionants de la visió, tot i que molt lleus, no han marxat, cosa que em fa sospitar que no és l'ona elèctrica cerebral sinó que més probablement sigui problema de retina, clarament localitzat en l'ull esquerre. Tinc hora de visita concertada amb l'oftalmòleg. Des d'ara m'he fet més gran el format de lletra tant del mòbil com de l'ordinador.

...-

Atendre o ser atès?

Edició: Dijous 30 de maig, 2024

  Diumenge passat vam arribar a casa després de la festa d'aniversari de naixement de la cosina Francesca. La Mònica va anar directament al vestidor mentre jo deixava les sabates de carrer al safareig, on tenim un moble destinat a tal finalitat, construït casolà amb els components d'un escorreplats que mai es va fer servir per escórrer plats degut al seu pèssim disseny. Quan, calçat amb les sabatilles d'estar per casa, vaig arribar al vestidor em trobo la Mònica agenollada al terra de cara al armari, aleshores de portes obertes, tractant de ficar les travetes de la samarreta que havia dut durant el dia en el ganxos del penjador, un de plàstic transparent. La meva sorpresa va ser majúscula, atordiment  que ràpidament fou substituït per l'alarma de pensar que allà havia succeït un accident, una caiguda, la temuda eventualitat de resultats incerts i que podia requerir una immediata atenció mèdica. Mentre li prenia de les mans samarreta i penjador la Mònica va aixecar-se explicant que no s'havia fet gens de mal acompanyant el comentari amb una confusa descripció de la caiguda.

 Dimarts passat la Mònica va començar a sentir dolor al cantó esquerre de l'esquena, entre la 8a i 12a costella; molt aguditzats segons els moviments; raó per la qual, avui dijous, no havent observat millora malgrat aplicar fred o calor i prendre els analgèsics habituals hem decidit visitar el metge d'urgències el qual, després de fer-li una radiografia, ha diagnosticat una contusió costal a tractar tal com des del primer dia s'està fent. Tractament que haurà de fer remetre el dolor d'aquí a entre tres i sis setmanes.

 Aquesta situació m'ha fet reflexionar sobre la dicotomia entre atendre els altres o ser atès. Sens dubte sempre tindrem situacions en les que som els que atenem, donem suport, actuem pels altres; però, en altres ocasions som els que rebem l'atenció desinteressada, solidaria i generosa d'aquells que ens envolten. Penso que les persones, en funció de l'educació que hem rebut, el tarannà, el costum, etc., ens decantem per una de les dues parts: servir o ser servit. Per exemple, fa  poques setmanes ens va convidar a una barbacoa el pare del nostre amic Dídac Perarnau, érem una dotzena de convidats al jardí de la torreta que tenen a Talamanca, situada a pocs centenars de metres del castell. Aquell dia el pare d'en Dídac va fer-se càrrec de tot: atenia el foc, vigilava que a ningú faltés el beure, les torrades, la botifarra de Mura, les costelles de xai, els calçots... Ell sol treballava pels convidats que relaxats fèiem petar la xerrada. 

 Jo mateix, sovint, m'ofereixo a resoldre els problemes que surtin i siguin de la meva competència, que no significa de la meva responsabilitat: arranjar un portarotlles del lavabo a casa d'uns amics, o una bombeta del sostre, o preparar una paella pels deu convidats de la tieta Ernestina, i, per descomptat tallar sempre els postres sigui una síndria o un pastis d'aniversari.

 Concussió, aquí tenim un bon tema per a debatre. Si de petits haguéssim de decidir quina funció ens agradaria tenir a la vida: ser servidors o ser servits, què triaríem?  Jo, sens dubte, prefereixo ser servidor. Col·laborar en el confort i benestar dels altres, i més si ens els estimem, és una recompensa per se, una bona font de satisfaccions, com ho és el resultat de la feina ben feta. Però, som humans, també ens agrada percebre el reconeixement dels altres al nostre esforç. Donar, donar, donar..., sempre donar, i que al final no t'ho reconeguin cansa.

 

 

 

...- 

Joc net contra falsaris

 Edició: Dilluns 29 d'abril 2024

 Cinc dies enrere el President del Govern Central va anunciar que deixava la seva agenda d'activitats en suspens fins avui dilluns per repensar-se si deixava el càrrec a ran de la insuportable campanya d'atacs contra ell i el seu entorn familiar basat en falsedats, mentides i mitges veritats; totes elles airejades pels mitjans reaccionaris (el quart poder) i judicialitzat per invulnerables jutges afins. Són 10 anys, afirma Pedro Sánchez, que pateix aquest assetjament des d'organismes d'extrema dreta i també des del principal partit de l'oposició. Avui a les onze del matí el President ha finalitzat el seu període de reflexió i ens ha dit que segueix plantant cara a la bèstia del joc brut, als qui amb armes desiguals continuarà enfrontant-se amb netedat i a cara descoberta, com un Quixot atacat per monstres de pedra sense principis ètics ni morals.

 No és estrany, doncs, que els mètodes dels amics del joc brut els duguin al triomf en els seus objectius. És un combat desigual en el qual una de les parts té mitjans per generar falsedats i té jutges que les acceptin a tràmit. Tenim nombrosos antecedents on aquesta tàctica "marrullera" de l'extremisme de dretes ha tingut èxit: Mònica Oltra, Ada Colau, Tries... Són nombrosos els polítics, també en l'àmbit internacional (Brasil, Portugal, Austràlia...), que han estat víctimes de denuncies sense proves, o directament inventades, que determinats jutges accepten i obren causes judicials amb les que destrueixen l'honorabilitat, futur i prestigi de polítics i per tant silencien la veu dels votants que ells representen. Després resulta que no existeixen proves de l'acusació, ni rastre del delicte que se'ls imputa, però el mal ja s'ha fet, no hi ha reparació possible. I de premi aquesta victòria repugnant del joc brut no té càstig.

 La Justícia en mans de persones sense escrúpols, pels qui tot si val, és una contundent arma contra innocents als qui poden destruir amb impunitat. Recordo haver llegit que en determinats sistemes judicials qui feia una falsa acusació se'l condemnava a la pena establerta pel delicte del que havia acusat un innocent. Potser no cal arribar a aquest extrem, però si és una feina pendent de la ciutadania regenerar el sistema judicial de manera que no siguem en un món com el descrit per Kafka en "El Procés"; amb la diferència que Josef K no sap per qui, ni de què, és acusat; ni arribarà mai a esbrinar qui és el jutge o el tribunal que tracta el seu cas. Però, les víctimes del la guerra bruta judicial i mediàtica sí saben qui són els que han tramat les mentides en que es fonamenten els seus encausaments, i quins són els membres de la judicatura que prenen part en la farsa. Se'ns ha girat feina, molta, als ciutadans.

 

 

 

...- 

Sequera després de Setmana Santa

 

Diuen els meteoròlegs que després d'aquest dies de tempestes i fred propis d'inicis de la primavera no s'esperen més pluges i tornarem a l'amenaça de sequera amb restriccions en el consum d'aigua tant en l'àmbit agrícola com industrial, urbà i domèstic. Per això, em sorprèn aquesta amarga tristor que mostren els devots i fidels seguidors de les parafernàlies religioses que envolten la setmana santa; sempre determinada pel primer pleniluni de primavera, estació caracteritzada en la nostra ubicació geogràfica per episodis d'abundor hídrica; tal com diu la dita: "A l'abril aigües mil". 

No puc imaginar quin sentiment commou les persones, fins les llàgrimes, davant una fútil contrarietat com és el fet de no poder treure a passejar una figura de cartró i escaiola. No pensen que aquesta mateixa pluja és un "bé de Déu" imprescindible per la perllongació de la vida pròpia i de tots els éssers vius de l'entorn natural. Què volen aquesta gent? La persistència de la sequera? Que baixi el nivell freàtic fins el punt de no retorn. Recordem que en altres ocasions s'han tret a passejar la mare de déu i d'altres sants per invocar la benefactora pluja. Sí, un munt de contradiccions en la setmana de la primera lluna plena de primavera que el món cristià ha lligat a la crucifixió i mort del seu líder ara fa més de dos mil anys. 

Hi ha qui, tot i no considerant-se fan de la tradició bíblica cristiana, també participa amb entusiasme de les seves tradicions i simbologies: processons, capirots, autoflagelació, penitències (com l'arrosegament de cadenes lligades als peus descalços) inclòs el transport de creus a les espatlles com si fossin camàlics. Es tracta d'una cerimònia col·lectiva de dos components; d'una banda un munt de fidels encaputxats amb capirots, dels inventats per la Inquisició, però, de l'altra també cal una quantitat enorme dels que hi participen des de les voreres. Són els espectadors que admiren les processons dels portadors de campanes, passos, ciris, fum d'encens amb banda sonora de silencis i laments, tals com els cants tristos de "saetas" ofertes per elles, i ells, sovint intermediant pagaments pecuniaris; com també reben alguns dels costalers. 

Altres observadors justifiquen la pervivència d'aquesta anomalia social anacrònica, digne d'un estudi antropològic a fons, com un fet cultural de caràcter lúdic i de gran impacte econòmic. Factor crucial que, sens dubte. és determinant per a diversos sectors implicats en aquesta tradició: restauració, hotels, bars, lloguer de balconades i cadires... confecció d'indumentàries per a ells i elles. Molts són els que gaudeixen de feina i encàrrecs aquest dies de pleniluni amb el subsegüent increment de facturació. No oblidem les confraries on els membres i socis han de pagar les seves quotes sovint de respectable quantitat d'euros pel dret de pertànyer a elles i de participar en les festes privades a les seves casernes que des del Carnestoltes van organitzant cada setmana mentre van treient cada una de les set cames a la "Cuaresma". Finalment, aquesta setmana de pleniluni és l'apoteosi. Desfilades fins més enllà de mitjanit recarregant la copa de Moriles-Montilla en les tavernes del trajecte, acompanyats dels retrucs de tambors, trompetes i cornetins; seguint estendards brodats de lletres daurades on podem llegir "INRI" o el romà "SPQR"; fins i tot s'han vist pendons i banderes de vellut grana brodats amb un estels de cinc puntes similars a la bandera de la RPC. Era, em van aclarir, una banda de músics llogats en un poble proper: "...y allí son todos comunistas".

 

 

 

...- 

Tenebres a l'horitzó

 

La imatge és una representació artística d'una detonació atòmica. Recentment Rússia ha sortit del pacte internacional que vedava les proves d'armament nuclear.   

El passat cap de setmana va fer dos anys de la invasió d'Ucraïna per tropes russes. El divendres 24 de febrer de 2022 milers de carros de combat de l'exèrcit rus traspassaven les línies frontereres d'Ucraïna iniciant el que esperaven seria un passeig fins Kiev on en pocs dies s'establiria un nou règim addicte al Kremlin. La inesperada i forta resistència ucraïnesa va frustrar els plans militars russos derivant la situació al actual estat de guerra de llarga durada; que ha estat possible només per la constant aportació de recursos econòmics i d'armament per part dels aliats d'Ucraïna; sobre tot dels EEUU i Europa. És cert que amb l'armament d'última tecnologia s'havien enviat instructors, però mai s'havia parlat de donar suport amb la presència directa de tropes, com per exemple de la OTAN. El Kremlin havia advertit que tal fet implicaria una escalada i un canvi d'àmbit en el conflicte de conseqüències imprevisibles. 

El balanç a dos anys des de l'inici del conflicte bèl·lic és, en un país de 43 milions d'habitants, de 10.000 civils morts i 19.000 ferits segons informa una agencia de l'ONU. Però, s'ha de comptar amb la dificultat per conèixer les xifres en les zones fins ara ocupades per Rússia, provablement són desenes de milers segons imatges de fosses comunes captades per satèl·lits. El nombre de soldats russos morts o ferits, segons fonts militars del RU, és d'uns 350.000. Mentre el New York Times publicava a l'agost de 2023 que els soldats ucraïnesos ferits eren 100.000 i els morts 70.000 (Zelenski ha dit aquesta setmana que els seus soldats morts són 31.000). A aquesta barbàrie s'ha d'afegir la destrucció selectiva d'infraestructures, habitatges (250.000), hospitals (més de 400); a més dels 6 milions de refugiats (prop de 200.000 a Espanya) i 8 milions de desplaçats dintre d'Ucraïna.

A tot això cal afegir l'evident fatiga dels aliats davant la perspectiva de l'allargament indefinit del conflicte, la qual cosa fa dir imprudències, potser interessades, com la recent declaració del president francès Emmanuel Macron dient que "no descarta l'enviament de tropes a Ucraïna", a la que el Kremlin ha tornat a recordar: "Que està preparat per respondre a qualsevol agressió de tercers, i que poden fer servir armament nuclear". S'ha de dir, que en qüestió d'armament atòmic són primera potencia mundial.

 

...-

Expectatives marrades

 

Las hilanderas (ca. 1657) - Diego Velázquez

Recentment he renovat el permís de conduir, situació en el qual tots els conductors hem de passar per una revisió mèdica certificant que gaudim de les facultats físiques i sensorial dins del nivells de seguretat requerits per la dita activitat, segons els criteris de la DGT. Quan el metge va acabar de fer-me totes les proves i es dirigia al seu seient darrere la taula em preguntà: - T`han operat de cataractes? - Vaig dir-li que no, tot i que tinc un petit percentatge d'enterboliment en el cristal·lí dret. Aquesta pèrdua d'agudesa visual sembla ser irrellevant a efectes de conducció dels vehicles compresos en el permís classe B. 

Aquesta anècdota ve al cas per una cosina que s'ha fet corregir l'astigmatisme i la presbícia empitjorats per l'edat amb tractament làser de la còrnia. Altres dues dones, amigues del club de lectura, s'han operat de cataractes. Totes tres en les darreres tres setmanes. Tot i les evidents millores després de les intervencions oftàlmiques cap de les tres mostra una plena satisfacció pel resultat final de la decisió d'operar-se. La que veia bé de lluny ara enfoca correctament de prop però de lluny pateix una forta miopia; les altres han hagut de canviar la mida de lletra en el mòbil per tal de poder llegir el WhatsApp. 

Efectes semblants d'insatisfacció amb els resultats esdevenen quan canviem de cotxe, de vivenda, de feina... És evident que ho fem per millorar, però l'experiència demostra que no tot son flors i violes. Les noves situacions comporten, sovint, nous inconvenients i problemes dels quals cal ser conscient per no patir frustracions que poden fer penedir-nos de les decisions preses quan ja no hi ha marxa enrere.

En un altre àmbit, més enllà del personal o familiar, tenim també exemples dels aspectes negatius de les millores, que en realitat són inevitables. Va passar amb la revolució industrial, un exemple puntual el tenim amb la implantació dels telers mecànics i l'obsolescència de la filosa. També en l'ordre social, jurídic i institucional; sistemes com la democràcia, amb la participació i voluntat de la majoria de la població (al menys en la teoria) i amb la divisió de poders. Tot i així, les democràcies existents mostren escletxes per on la malevolència, la cobdícia, el fanatisme i l'oportunisme poden infiltrar-se. Un exemple actual el tenim als EEUU amb l'ex-president, i ara presidenciable D. Trump. I no diguem del Javier Milei a l'Argentina.

El que m'ensenya aquesta reflexió és que les millores mai són definitives. Sempre comporten nous problemes, que obliguen a treballar i afinar l'enginy per continuar millorant sense que ens aboquem a situacions fallides. Penso, per exemple, en el canvi climàtic, en la destrucció i esgotament dels recursos planetaris, les guerres permanents, en els desequilibris comercials i econòmics... Encarem doncs, malgrat tot, la vida i el dia a dia amb optimisme i ganes de treballar. 

 

...-

Assetjaments

Dresde vist des de l'Ajuntament, 1945 (Foto de Richard Peter)

 

"Cuando Lot llegó a Soar, el sol ya había salido sobre la tierra. Entonces Yahvé hizo llover sobre Sodoma y Gomorra azufre y fuego. Arrasó aquellas ciudades, todo el valle, a todos los habitantes de las ciudades incluso las plantas que crecían en la tierra." 

El libro del Génesis liberado, pàg. 103 - Ed. Blackie Books.

 

No era el primer cop que el venjatiu Yahvé descarregava la seva ira destructora sobre el conjunt de la població sense distingir entre innocents i suposats culpables. Grans, petits, homes, dones i nens van ser exterminats de les, al menys, cinc ciutats de la vall de la mar Morta. Anteriorment, en època de Noè, tota la humanitat, excepte ell i els seus familiars, més totes les espècies animals, tret de les parelles elegides van morir ofegades víctimes d'un gran diluvi de quaranta dies de durada que cobrí tota la terra d'aigua cent cinquanta dies més. Aquest extermini total va ser per voluntat del Yahvé irritat per la maldat dels humans que ell mateix havia creat. Una mena de "resetejat", un fer "Borrón y cuenta nueva". 

Aquestes històries bíbliques em venen a la memòria a ran dels fets derivats del monstruós atac terrorista de Hamàs a Israel del passat 7 d'octubre perpetrat des de la franja de Gaza: 1400 morts israelians i centenars de segrestats. La revenja de les autoritats israelianes amb bombardejos diaris fins ara han arribat a comptabilitzar 15.000 morts palestins. 

Gaza, 2023 (Foto: Xarxes socials)

 El màxim responsable de la destrucció de Gaza és sens dubte el cap del govern ampliat "d'emergència" Benjamin Netanyahu el qual ha de respondre davant els ciutadans d'Israel, en estat de shock, desprès de l'imprevist atac simultani en la matinada del 7 d'octubre en més de 15 punts al llarg del 50 km de frontera entre Israel i Gaza, suposadament infranquejable. Molts ciutadans culpen a Netanyahu de relaxació i manca de rigor en l'organització de la seguretat, deficiència que va permetre a Hamàs i els seus grups aliats atacar des de Gaza de forma coordinada i complexa importants enclavaments d'Israel al voltant de la frontera.

 Restem a l'espera d'una urgent solució al sagnant conflicte, que potser passa per la creació i reconeixement internacional d'un estat Palestí amb fronteres definides i respectades. Entretant l'opinió pública mundial haurem d'avergonyir-nos d'assistir en silenci al sacrifici d'innocents sota les bombes, la pluja de sofre i foc, de l'enfurismat Netanyahu que per molt justificada que sigui la seva ira no li permet ficar en el mateix sac la població de Gaza i els terroristes de Hamàs. De la mateixa forma que no era el mateix ser basc que etarra.

 

 

...-

Solitud aclaparadora

 

Ha passat el primer cap de setmana d'estiu, i també la festa de benvinguda que li fem a moltes regions de la mediterrània; això és la Revetlla de Sant Joan. Ara encarem el proper cap de setmana que serà el de la Festa Major de Terrassa. Són diades de vida als carrers, petards, cava, coques, música; i ocasió per aprofitar les hores de les curtes nits, quan les temperatures es moderen comparades amb les de les hores centrals del dia. Així doncs, per gaudir del clima estiuenc vaig aprofitar les darreres hores de la tarda de la vigília de Sant Joan per fer un passeig a la recerca de l'agradable brisa de la marinada canalitzada pels carrers d'orientació Sud-Nord del barri de ca n'Anglada. Des del carrer Sant Tomàs vaig accedir a l'Avda. de Barcelona passant per la porta del "Bazar Dahbi Decor", establiment que ocupa la cantonada que havia estat una popular i concorreguda botiga de roba per infants: la "Mari", com encara llueix en el rètol del primer pis. Actualment l'establiment està especialitzat en taules, cadires, miralls, làmpades, gerros, canelobres, caixetes, etc. tot fet de lluents metalls, vidre i marbre. 

Just a tocar del basar, compartint-hi part del xamfrà i amb la resta de façana en plena Avda. de Barcelona tenim la botiga de cotxes de segona mà i gestoria d'assegurances AR. Allà una ampla vorera permet disposar l'espai compartint-lo amb la parada de diverses línies de bus, una filera d'arbres amb bancs i un dels accessos a l'aparcament soterrat sota l'Avda Barcelona. El fresc derivat de la marinada era molt agradable en aquell indret així que vaig decidir-me a seure en un dels bancs que no ocupava ningú, a mig camí entre la marquesina de la parada del bus i l'accés a l'ascensor que condueix a l'aparcament soterrani.

En aquell observatori va envair-me la sensació de ser un espectador en una obra de teatre. Observava els usuaris del transport col·lectiu urbà. D'un llarg vehicle articulat que acabava d'aturar-se van baixar tres o quatre nens, seguits de dues mares, cada una duent un cotxet de nadons. Una magrebina, grassoneta, de més prop dels cinquanta que dels quaranta; la va seguir l'altra mare, potser de Guinea o Senegal, alta, prima i molt més jove que la primera que ja havia enfilat camí del carrer de Sant Tomàs; entretant la mare subsahariana va passar davant meu Avda. Barcelona amunt. Una parella de policies municipals motoritzats va arribar discretament, passant lentament per la franja semipeatonal, avinguda amunt, entre la marquesina de la parada del bus i la filera de bancs. Un dels policies parlava per l'aparell que duia penjat a l'espatlla dreta preguntant sobre la indumentària d'un presumpte delinqüent.

La majoria dels que hi passaven eren passejants, aprofitaven aquella hora de la fresca; encara, però, massa d'hora per sopar. Parelles de la tercera edat complint amb la prescripció facultativa de caminar, al menys mitja hora cada dia. Una d'aquelles parelles va mostrar intenció d'asseure's en el banc que jo ocupava. Tot i que hi havia lloc pels tres, vaig contestar a la seva salutació i excusant la meva fugida vaig dir: "Bé, doncs. Ja he descansat prou jo. Ara, segueixo avall el passeig"

Sense pla previst vaig dirigir-me avinguda avall amb prioritat a la recerca dels punts més airejats. Vaig dirigir-me a la façana del Centre Cívic Montserrat Roig baixant per entre la vorera i l'entrada pels cotxes a l'aparcament soterrani; passant després pel davant del solar destinat provisionalment a horts urbans, caminant-hi fins la propera cantonada ocupada des de fa més de mig segle per un temple Evangèlic. Potser allà va ser quan vaig prendre consciència dels anys que tinc. És, sens dubte, una edat provecta, tot i sense ser decrèpita, un munt d'anys que fa pensar en el temps que ens resta de vida d'una manera diferent. Més que mai cal plantejar-se com assolir i què fer amb els dies que ens resten a la guardiola, cada cop més exhaurida i amb dies, mesos o anys de menys qualitat. La maquinària envelleix, s'espatlla i no sempre hi ha possible guariment ni recanvis... Ara em fa mandra, però cal que hi pensi en com assolir i què fer amb el que em resta de vida. Entretant contemplaré la bellesa i gaudiré dels bons moments tal com m'ho permetin l'entorn i l'estat dels meus sentits.

 

 

...-

El maig florit de l'Ariel

 Pel post del corrent mes de maig podria comentar la recent lectura de l'excel·lent versió catalana editada per Proa de l'Ulisses de James Joyce; o el llibre, la lectura del qual actualment m'ocupa moltes tardes, aquest d'investigació històrica escrit per Carmen Llorca sobre la monarca espanyola del segle XIX Isabel II, Isabel II y su tiempo, en edició del 1973 de Círculo de Lectores, tot i que va ser publicat inicialment a Alcoy per l'editorial Marfil el 1956. 

Però, deixaré les ressenyes bibliogràfiques per una altra ocasió i m'ocuparé del pas accelerat del temps. Han passat quatre anys i el proper diumenge toca eleccions per renovar els càrrecs municipals. Certament la sensació és de constant acceleració dels esdeveniments; potser l'efecte determinat en part per l'edat que hem assolit: veiem el creixement dels infants, com passen a ser adults; l'arribada al climateri de les nebodes que al nostre parer fa quatre dies eren fadrines sortides de l'institut i ara els seus fills fa temps que festegen o s'han independitzat. El fet és que la vida se'ns escola con la sorra entre els dits i cal aprofitar els dies, les hores, ocupant-nos en activitats, d'oci, relaxants, culturals, o productives en qualsevol àmbit que ens permetin apuntar un saldo positiu en el llibre diari de les coses bones del dia. Una excel·lent amiga meva va teixí la sireneta de la imatge que il·lustra aquest post per complaure la seva infantil neboda entusiasta de Disney. Estic segur que el resultat de la feina acabada, més la satisfacció de pensar en l'alegria de la destinatària de la nina de ganxet en rebre per sorpresa la princesa Ariel, tot juntament amb la sensació d'haver aprofitat gaudint les hores ocupades en aquesta activitat serveix, a ben segur, per allunyar l'estrès i els malestars del dia.

Esperem entretant uns bons, o millor dit: justos i merescuts, resultats electorals, progressistes; destinats a la més ampla base de la ciutadania, sense exclusions ni odis al diferent. i que deixi en pura anècdota les brases mal apagades del racisme, la xenofòbia i el feixisme.

 

 

 

...

Afecció als objectes

 

Avui escriuré d'aquell vincle afectiu que ens uneix a determinats objectes, experiències i records; i que, per descomptat, també pot estar dirigit a persones, ambients o situacions, és l'afecció. A còpia que avancem en la vida anem acumulant vivències, aprenentatges, vincles amb les persones del nostre entorn. El record del primer contacte amb algú, o amb determinat paisatge, o amb aquell objecte que ens acompanyarà al llarg de molts anys crea un efecte d'ancoratge. Més exactament és un efecte similar a l'arrelament dels vegetals. Com exemple em ve a la memòria una tarda d'agost, la catedral de Basilea amb les dues torres de més de 60 metres per una de les qual vam pujar, amb altres companys viatgers, fins la immensa campana de bronze. Recordo el seu tacte i la facilitat amb que podíem fer-la oscil·lar, amb evident risc de provocar un toc a deshora. A la sortida un dels viatgers circumstancials que m'acompanyaven va recollir un llibre amb signes d'haver estat utilitzat molt de temps. Era un llibre de cants de l'Església Evangèlica Reformada suïssa de llengua alemanya. El pispa era un noi que havia estudiat violí molts anys, a més formava part d'una coral de manera que les nombroses pàgines amb pentagrames van generar-li un atractiu irresistible. Aquell llibre va acabar parant a la meva biblioteca personal amb l'excusa de servir per aprendre alemany. Han passat bastants més de 40 anys d'aquell viatge però el llibre de cants evangèlics resta a la vista, entre altres, a casa meva. Aquest i molts dels meus llibres són lligams ferms amb la meva història personal, alguns provenen de la petita biblioteca del meu pare; manuals de tecnologia de la pell i el seu adobat, de la prestigiosa editorial catalana Gustavo Gili. 

El fet de l'arrelament, o de l'ancoratge, es dona amb tota mena d'objectes: mobles, indumentària, imatges. Un cas notable va ser el d'un col·lega de feina que per pressió dels seus fills va accedir finalment a canviar-se el vell cotxe per un de nou. L'home plorava quan va acomiadar-se d'aquella vella andròmina en cal concessionari. 

Som construïts de records, som persones amb consciència històrica. El nostre jo actual, el del moment present, és un edifici bastit de tot allò que hem estat acumulant al llarg de la nostra existència passada; de tal forma que quan s'arriba a una edat provecta podem contemplar l'edifici que ens defineix, sabent que no variarà gaire en els anys que en restin de vida. 

Cal, doncs, ser conscient que res és etern, tot s'acabarà algun dia. Serà el moment en que la bastida s'enderroqui. Potser no cal obsessionar-se per mantenir la construcció polida i lluent, tal com seria l'intent de conservar vius tots el records, els souvenirs, el objectes i moments de la nostra història. Dit d'una altra forma: cal renovar el fons d'armari i deslliurar-nos d'allò que en encadena al passat i no ens deixa viure lliurement gaudint el present, lleugers d'equipatge.

...

Tot cada dia és nou

 

D'aquí a poques setmanes l'escriptora i periodista Maruja Torres assolirà els vuitanta anys. Ahir a la nit "la Sexta" va emetre l'entrevista que Jordi Évole l'ha fet en un aparentment improvisat viatge a Roma. La que va ser tants anys referència d'opinió en el diari "El País" va expressar-se tal com esperàvem, contundent i sincera, amb la seguretat que dóna mirar des de un munt d'anys i d'experiències; sabent que el temps de vida s'acaba. Maruja Torres va dir que fer-se vell fa més por que anar a la guerra, la certesa de la mort propera és molt més gran en fer-se vell que el fet d'estar immers en un conflicte bèl·lic. 

Évole amb el virtuosisme de sempre ens va fer gaudir d'un passeig per la Roma entranyable, per la Piazza Navona i altres indrets històrics d'extraordinària bellesa, fins i tot en els dies grisos de boirina i pluja, amb poc ambient turístic, gaudint dels ristrettos i els capuccinos; tot conversant amb la Torres i més tard amb el barman que els atenia en una barra d'ambient íntim, vintage, de l'hotel on s'allotjaven. 

L'escriptora premi Planeta del 2000 i Nadal del 2009, entre molts d'altres premis i distincions, va exposar les seves històries més intimes: el seus avortaments, el seu "Me Too", el pare maltractador, el cruel assassinat del company fotògraf a Panamà...; la seva vivència de la sexualitat i les múltiples formes de gaudir-la. En definitiva va mostrar-se tal com és: una dona de vuitanta anys que no renuncia a viure el dia a dia: "per que cada moment, cada instant de vida, és nou". Cal concienciar-se que si pot ser dramàtic fer-se gran, pitjor és no arribar a envellir. 

En definitiva va ser un molt bon programa de l'Évole, i el seu extens equip, que demostra com és possible una programació de qualitat dirigida a un públic no infantilitzat ni narcotitzat per la basòfia tan abundant en les nostres pantalles.

 

...

Una tardor anòmala

Ja som al novembre i he fet una petita trampa de manera que aquesta entrada consti com del mes d'octubre tot i que ara passen de dos quarts d'una del segon dia de novembre. Hauria estat el primer mes en molts anys que no escric cap post al bloc; fet inicialment amb la finalitat de mantenir viu l'hàbit de l'escriptura i també (com no?) per fer un exercici de reflexió i manteniment mental. Un dels primers problemes que trobo, sense voler justificar el retard, és el de triar el tema entre la diversitat de centres d'interès: arts, cinema, lectures, records i específicament records d'infantesa; talment com els suggerits per l'escriptor colombià Santiago Gamboa en la seva obra "Vida feliz de un joven llamado Esteban". També m'he sentit empès a escriure sobre el meu estat d'ànim i la relació amb la gent del meu entorn, les meves preocupacions de tota mena, la vida un cop s'assoleix la jubilació, la immersió en la senectut... 

He arribat a un estat on comença a ser evident cert grau de fatiga davant fets i notícies que comenten els mitjans. Veig que moltes polèmiques televisives són artificials, només destinades a crear expectació i discussions banals: soroll. Enyoro els temps de quietud i tranquil·litat. Quin benestar el d'ahir al mati, dia festiu, plens de silenci els carrers tot i ser ben passades les deu. Mentre feia el llit després d'una bona estona amb els llençols acaronats pel sol que entrava sense obstacles per la finestra oberta de bat a bat. Ni els plàtans d'ombra bressolats per la tèbia brisa provenint del Sud alteraven la sensació de benestar i silenci. Potser la rutina acústica urbana ens fa pensar erròniament que és la norma, que és natural; però són els sorolls d'origen humà els que contaminen l'ambient: motors de cotxes i motos, fregament de pneumàtics, botzines, càrrega i descàrrega de productes des de vehicles comercials, xerrameca a les terrasses de cafeteries i bars, arrossegament de cadires i taules metàl·liques. La recerca d'un ambient de relaxació, d'un estat de benestar, és relativament fàcil; per exemple, quan una tarda de la setmana passada  em vaig permetre fer un passeig pel Parc d'en Soler Serrano, lloc on vaig fer la foto de la capçalera. Allà, el silenci ocupava una gran explanada de gespa amb la presencia llunyana només d'un grupet, en forma de renglera, de una dotzena de dones magrebines amb alguna criatura de poca edat; totes seien sobre l'herba, a tocar del parc infantil de la Corneta, il·luminades pel Sol que des de Ponent ens acariciava a tots. 

Un comentari final. La fulla seca de sota la flor groga m'ha fet l'efecte d'un rostre felí. Deu ser cosa dels anys que em distorsionen la capacitat d'observació.

...

Objectes i memòria

 En un altre post vaig escriure sobre el vincle afectiu amb un parell de tasses i una gerra de porcellana que la meva mare va demanar en una promoció de cupons d'un cadena de botigues, SPAR podia ser, allà pels anys seixantes. Les tres peces, van romandre al llarg de dècades a la vitrina del saló menjador de casa dels meus pares, i els vam perdre de vista amb la venda del pis de la mare després de la seva mort. Així van passar a mans dels nous propietaris de la que havia estat casa dels pares a tocar del torrent de les Aimerigues.

Aquest vincle afectiu, potser és un fenomen relacionat amb la nostàlgia, amb l'evidència del pas del temps amb les seves conseqüències. Són com ancoratges contra l'evidència de l'efímera que resulta l'existència humana: com a individus no passem del centenar d'anys i com espècie dominant sobre el planeta ningú pot assegurar que sobrevisquem el proper mil·leni. A què ve doncs aquest afany per atresorar una pedra volcànica recollida d'un viatge al Vesuvi?

Tota aquesta disquisició m'ha vingut motivada per la intenció de la nostra amiga Gerarda de fer reformes a casa seva. La necessitar d'alliberar espai l'ha empès a donar a qui vulgui quedar-se'ls un munt d'objectes que des d'anys han estat omplint calaixos, prestatges i cobrint parets. Són objectes que tenen la seva història; com , per exemple, les tres màscares de pedra comprades en un petit poble del Marroc. Les tres figures de rostres d'estil ètnic africà, a més d'artístics objectes de pedra calcària són el record d'aquell viatge motivat per la necessitat de visitar un amics que aleshores residien a Casablanca per raons de feina.

Sovint quan som lluny de la senectut pensem que els objectes que ens acompanyen són, i seran, part de la nostra vida. Aquella foto emmarcada d'acer inoxidable que havia fet colorejar la iaia en els anys cinquantes, la gerra de vidre del aixovar de la mare, el bagul de la rebesàvia que consta a la família des del anys de la primera república... i sobre tot, la màquina de cosir marca Grimme Natalis del 1895 exposada a la saleta d'estar.

Però arriba un dia en que se'ns fa evident la pròpia finitut, i ens adonem que amb nosaltres desapareixerà aquella càrrega afectiva i històrica dels objectes del nostre entorn. Desapareixent nosaltres s'esfuma el record que d'ells tenim; sense l'ancoratge que fixa i dóna vàlua als objectes aquest passen a ser trastos, andròmines, molèsties per mantenir i espais ocupats.

La foto és un cinturó, un de la mitja dotzena que tinc, heretat d'un bon amic; és d'insignificant valor material, però cada cop que me'l poso no puc deixar de pensar en ell, en la seva personalitat amable, servicial, sensible i sempre de bon humor.

 

...

Braus i terraplanistes

Generalment a l'estiu escassegen notícies de pes per omplir els noticiaris de les cadenes de televisió i medis digitals. Per tant, per ocupar tems de programació a la dosi diària de gasòfia informativa entren a formar part indigestos blocs de fusta corcada, nusos de corda ressecs i també bales d'argila barrejades amb arrodonides pedres de riu. 

Així és com hem sentit a dir, aquest dies de xafogor canicular, notícies d'una convenció de terraplanistes; a tots els quals se'ls podria convidar una nit clara d'agost sense lluna a contemplar des del Collserola l'emocionant espectacle de l'aparició de la constel·lació d'Orió. Veurien els tres estels del cinturó sorgint verticalment de l'horitzó marí per l'Est; primer hauria sorgit el braç esquerre del caçador que aguanta l'escut. Tot el conjunt aparentment giraria al voltant de l'espectador seguint la trajectòria de l'el·líptica per la volta celeste, visible fins l'aurora. 

Però, si per art màgica, aquestos mateixos contempladors d'estels fossin traslladats la mateixa nit a la bonica ciutat de Wellington, a Nova Zelanda, i poc abans de l'aurora del nou dia contemplessin l'horitzó a l'Est trobarien tota la volta d'estels girada cap al Nord, quasi un quadrant de cercle, de manera que Les tres Maries del cinturó d'Orió sortirien paral·leles a l'horitzó; primer haurien vist sortir els peus del caçador i posteriorment el cinturó i l'escut. Cosa que només s'explica per l'esfericitat del planeta on estem situats els espectadors del cel estelat. Aquí no acaba la singularitat produïda per la curvatura terrestre: el trajecte d'Orió vist des de Nova Zelanda va seguint l'Elíptica i està contingut en una faixa que s'apropa al Nord a mesura que puja des de l'horitzó. Contrariament al que veiem des de l'hemisferi Nord que la trajectòria s'inclina en direcció Sud. No vull atabalar-vos amb més dades fefaents, que de res serveixen pels qui no volen desferrar-se de les seves idees per més falses que demostrin ser. 

Però, pitjor que el lamentable fet de persones obcecades en la incongruència és tenir mitjans de comunicació que arriben a milions d'espectadors i donen audiència de forma irresponsable al pensament retrògrad i supersticiós; arribant fins i tot a donar veu a perillosos negacionistes de tota mena. 

En canvi, no tenen escrúpols a l'hora de retransmetre curses de braus, con a la cadena autonòmica andalusa Canal Sur TV, on mostren el martiri durant hores en un ritual bàrbar i ancestral de mitja dotzena de bous. Paradoxalment a les cinc de la tarda no està autoritzat mostrar un mugró de dona a la pantalla d'una televisió pública, però sí poden els infants veure (en viu i en directe) con li traspassen amb una espasa el pulmó i el cor a un toro de llom ensangonat que va treien raigs de sang per la boca i els narius. 

Per acabar, m'agradaria que una notícia estiuenca més rellevant que la dels terraplanistes, tal com és la mort d'espectadors en festes populars (cada any són més els ciutadans que moren en festes de bous) fos tractada seriosament en els mitjans i es demanessin responsabilitats a qui pertoqui. No voldria ser al lloc del conseller municipal d'un poble on per mantenir una tradició, també ancestral i bàrbara, organitza les festes populars que acaben amb víctimes mortals. Penso que part d'aquests accidents són per a ficar clarament al calaix dels homicidis, tan involuntaris com volgueu, però perfectament evitables amb una gestió municipal diferent. Allà ells i les seves consciències; però, no vull ser còmplice amb el meu consentiment ni amb el meu silenci.

 

 

...

 

 

Ascens de la ineptitud

    Sembla que s'ha revifat l'antiga polèmica sobre els nivells de coneixements acadèmics i de matèries que han d'assolir els alumnes per estar preparats per desenvolupar-se en el món que els pertocarà viure en l'etapa adulta.

   La darrere notícia és que l'objectiu serà formar persones amb un suficient grau de "maduresa" i minvant l'exigència d'acumulació de dades i d'habilitats memorístiques. Això pot conduir a crear una societat d'incultes, gent que sap llegir i escriure, però que no entén un senzill article periodístic, ni un text de Pérez Galdós, ni molt menys que siguin capaços de redactar un text amb cap i peus que segueixi la normativa. Són els ignorants funcionals, que ja n'hi han.

   En determinats medis de gran audiència veiem convidats personatges opinadors i tertulians que no s'avergonyeixen de mostrar la seva ignorància, i fins i tot fan ostentació de ser-ho. He conegut estudiants, n'hi ha de molt coneguts entre la classe política, que passen cursos i obtenen títols no pels les seves aptituds en les matèries d'estudi sinó per les seves habilitats en fer trampes i ser amics de tramposos.

   La realitat és que en camps de l'alta tecnologia, en la ciència i en totes aquelles activitats en les que cal tenir el màxim nivell d'eficiència els professionals son triats pel seus mèrits legítims. Ningú triarà per dirigir la NASA un trampós que hagi copiat el seu projecte de final de carrera. Encara que per dirigir una Comunitat Autònoma... No sé, no sé!

   No tots els que guien cotxes han de saber quin és el parell de gir del motor del seu Tesla a 2988 RPM; ni què dimonis és un parell de gir. Però, tots els que tenim ventiladors hem de saber que l'efecte refrigerant de l'aire en moviment arran de la nostra pell és un fenomen físic, degut bàsicament a l'evaporació de l'aigua que transpirem, que al passar de líquid a vapor arrossega energia tèrmica i ens causa sensació de frescor. És el mateix fenomen del congeladors i aparells d'aire condicionat; també en aquests aparells un líquid s'evapora dins d'un serpentí i pren energia tèrmica de l'entorn. Per tant, si deixeu un aparell d'aire condicionat funcionant dins un espai tancat, i prou ben aïllat, refredarà tot l'espai inclosos mobiliari, parets, el sostre i els terra. Ara bé, si deixeu un ventilador funcionant en un espai tancat mentre no hi sou, a més de no refrigerar l'ambient per manca de líquid evaporable, en realitat elevareu la temperatura de a sala per la generació de la calor produïda pel motor de l'aparell i la, potser mínima però real, elevació de la temperatura del aire per l'agitació de les seves molècules juntament amb la calor produïda pel seu fregament contra les pales del ventilador.

  Per tant és absurd, contraproduent i costa diners deixar els ventiladors engegats quan no hi som al davant.

 

 

...

Maltractar els lectors

Flagrant falsedat publicada en un medi digital

En una recent consulta a Facebook va sobtar-me en una mena de visió perifèrica un senyal d'alerta, com un flaix en segon nivell, mentre cercava altra informació del meu interès en aquell moment. El pop-up publicitari era referent a la troballa d'un fòssil de dos bilions d'anys en el pou més profund del món (sic)... Acompanyava la fantàstica trola, vergonyosa ja us ho dic ara, una foto del que sembla el desguàs en forma d'embut enorme d'un embassament convencional per on baixa un operari agafant-se a una corda.

Per un moment vaig haver de frenar la meva tendència a enfadar-me per caure en aquell parany que m'aboca a la lectura de un disbarat semblant. Com era possible, pensava, que un diari digital de prestigi admetés escombraries d'aquest calibre? Difondre falsedats tan grans hauria de ser considerat delicte. Disponible a la Vikipèdia tenim una excel·lent entrada sobre el pou de més profunditat del món que està situat a la península de Kola, en territori rus al Cercle Polar Àrtic. És una perforació de 214 mm de diàmetre i 12.226 metres en el punt de més fondària. Queda, doncs, demostrada la falsedat de la foto. 

Respecte del fòssil de dos bilions d'anys qualsevol estudiant de secundària sap que el sistema solar on residim els humans acompanyats de tota traça de vida coneguda, i desconeguda, actual o passada des de l'inici dels temps té uns 4.500 milions d'anys, menys dels 13.000 milions d'anys estimats pel conjunt de l'Univers. Per assolir l'edat de tan extraordinari fòssil hauríem de repetir la història des del Big Bang unes 150 vegades. Els experts han demostrat que el nostre Sol és una estrella força madura i que en 5.000 milions d'anys serà una anciana gegant vermella, extingint-se tot el sistema 5.000 milions d'anys després. Què hi farem? 

Gaudim entretant del bo que té la vida i allunyem-nos dels pous sense brocal; però, sobretot dels pous d'ignorància i beneiteria.

El nostre estimat sistema solar, la nostra llar.

 

...

Guerra a l'Est d'Europa

Soldats russos a Ucraïna en la darrera setmana de febrer 2022

Altre cop tenim un gran conflicte bèl·lic a Europa. Des de la dècada final del segle XX, amb la guerra resultant de la desintegració de l'antiga Iugoslàvia, que al vell continent no teníem exèrcits ocupant territoris aliens amb us de bombarders i enorme desplegament d'armament i foc real. És molt interessant repassar el desenvolupament dels països i regions després de l'esclat i enfonsament de la Unió Soviètica (URSS) a partir del 1991. Va ser la liquidació de l'Estat més gran del món, que havia ocupat una setena part de la superfície emergida del planeta. Davant d'aquest gegant reforçat pel resultat de la II Guerra Mundial les potències occidentals encapçalades, millor dit dirigides, per EEUU van crear un organisme militar, una fera d'esmolats ullals que guardés la tanca oriental del pati europeu, obviant que el límit oriental d'Europa són els Urals. Així al 1949 van fundar l'OTAN (Organització del Tractar de l'Atlàntic Nord). No sempre el gos està lligat i fent funcions de defensa, diversos analistes han observat actituds i comportaments ofensius. Com explicar, si no, la seva pervivència després de la desaparició de la URRS i del Pacte de Varsòvia, l'antagonista a la OTAN liderat per Moscou. L'OTAN no ha tingut escrúpols per amagar el seu afany de pervivència i d'expansionisme quan des de fa trenta anys que no té justificació per continuar existint i que, a més, tant ens rasca la butxaca dels contribuents.

Un dels objectius de l'OTAN en els darrers anys ha estat burxar en les tenses relacions entre Rússia i Ucraïna (1). S'ha deixat en mans dels EEUU la gestió de l'organisme i de les negociaciacions amb Rússia, signant acords sense la participació de l'UE i que, per exemple, permeten el mantenen d'armament nuclear en territori europeu.

Així doncs, avui tots els europeus ens veiem afectats per un estat de guerra de conseqüències imprevisibles. De moment el preu de l'energia s'encareix fortament, les sancions econòmiques previstes contra Rússia repercutiran sens dubte en detriment del conjunt dels europeus. Per ara, no està fixada data per enviar-hi tropes tot i que hi ha ordre de tenir-les preparades, cosa que estan fent un milers de soldats de la Brigada Acorazada Guadarrama XII, situada prop del municipi de Tres Cantos a Madrid. Sí que s'estan enviant armes als ucraïnesos. Com era previst diverses organitzacions recullen material per pal·liar la crisi social i humanitària on s'esperen centenars de milers de refugiats

Som al quart dia de conflicte armat que va començar el 24 de febrer del 2022 a las 03:00 el qual respon també a molts interessos interns, tant de Putin con de Joe Biden (2) . Estem clarament implicats en una guerra que ha esclatat a casa nostra, i com en altres ocasions ens toca fer de peons en el taulell d'escacs en que han transformat la Vella Europa.

...

(1) Ucraïna té un territori de 603.000 km2, similar a l'extensió d'Espanya i Portugal junts i poc més de 41 milions d'habitants. És un important productor i exportador de cereals.

(2) "Le Monde diplomatique", pàgines.8 i 9. Número 316, Febrer 2022. "El porqué de la crisis en Ucrania" per David Teurtrie 

...

Els ancoratges del passat

Els Muntanyans de Torredembarra

 

 És un fet demostrat que els pensaments que ens ocupen quotidianament  són, sovint, evocacions de les experiències del passat. Podem dir que al llarg de la nostra vida anem deixant uns punts d'ancoratge on retornen constantment per donar estructura lògica i continuïtat en el nostre desenvolupament vital. Això és el que succeeix a la meva amiga Aurora, cada cop que menja mongetes verdes bullides amb patates ella recorda el dia en que sent una nena de quatre anys el seu pare, que aleshores era el que repartia el dinar de beneficència als pobres de la postguerra allà en el seu poble natal de la Subbètica cordovesa. El pare omplia els plats darrere un taulell sota el qual s'amagava la nena, asseguda vora els seus peus en una cadireta de parvulari, amb el plat que li quedava gran sobre la tauleta escolar on el pare havia dipositat les patates amb mongetes i un bon raig d'oli tot guarnint l'os pla d'espatlla, o de galta vet a saber, d'un qualsevol animal de ramaderia ovina, porcina o bovina.

 El mateix passa quan traient la pols dels mobles, com cada dijous, agafo el marc de fusta lacat cobert amb una planxa de metall gravada amb motius florals i recoberta amb una primíssima capa d'argent que el temps i la neteja setmanal han pràcticament eliminat deixat al descobert la base de coure. La foto emmarcada és del meu fill, quan tenia poc més de sis anys. Va ser feta un matí de primavera just en el límit de llevant dels aiguamolls de Torredembarra, en l'indret magnífic i natural anomenat Els Muntanyans. Un familiar va suggerir-me temps enrere que era hora d'actualitzar la foto. Naturalment que disposàvem de fotos molt més recents d'aquell  nen , les quals mostraven un adolescent, però de cap manera van convencem de fer-me canviar aquell record d'un assolellat matí d'inici de primavera a la platja de Creixell.

 Ahir, mentre feia en el morter la picada per l'estofat de xai, vaig rebre l'avís de Sergi que havia arribat a Creixell on pensava passar-se uns dies en un tranquil i preciós apartament a pocs metres de la platja. L'evocació dels moments que m'envaïa el relax, assegut a la sorra en aquella platja de set quilòmetres que conviden a  un passeig interminable, des del Roc de Sant Gaità fins el port de Torredembarra. Només acaronat per batre de les onades i la brisa que pentina la sorra esborrant les petjades dels pocs passejants que un matí de dia feiner voltaven aquell indret.

 Un altre versió d'aquest efecte d'ancoratge s'observa quan les persones ens mostren un tret característic, positiu o negatiu, del seu caràcter. He explicat en altres llocs el cas d'un col·lega de la feina que sense embuts i com si fos un acte heroic va relatar-me amb tot detall com el dia anterior havia robat un catadiòptric d'un cotxe per substituir el del seu que duia trencat. Després del seu relat el col·lega havia deteriorat sense remei, i per sempre, la seva imatge als meus ulls. Potser, em direu, que aquesta persona tindria trets positiu lloables, i virtuts que el fessin digne de la meva confiança i amistat; però, la mesquinesa mostrada en el seu relat el tacava a tots els efectes. L'ancorava un cartell que deia: "Soc un mesquí, i em complau ser-ho"

 

...