Som a la darrera setmana d'abril i encara no he redactat el post que com una mena de repte o compromís en sento obligat a penjar al menys un cop al mes en aquest quadern de bitàcola. He pensat escriure sobre les meves inquietuds del moment, els pensaments i les sensacions d'ara mateix; però, també tinc pendent redactar els records més rellevants del meu passat. Fer una mena de memòries, les d'un jubilat que passa dels setanta algun interès tindran, ni que sigui pels seus descendents més directes.
Començo. Ara tenim el racó
del menjador. el de sortida a la galeria, impregnat de la característica olor de
l'adhesiu per a tubs de PVC. El baixant comunitari estava esquerdat en el pis de sobre el nostre i l'assegurança de la comunitat s'ha fet càrrec del seu arranjament.
Tot a quedat corregit sense malmetre'ns el sostre. La qual cosa és un motiu
de satisfacció.
- Com està la seva dona? - Va preguntat la Lluïsa que
m'acompanyava.
- !Huy! Ella murió hace cuatro años - Va respondre el veí. -Y a mí ya me queda poco. Tengo noventa y tres.
Mitja hora després ja érem a casa, un migdia primaveral excel·lent, òptim per avaluar el pas dels dies i dels anys i comprovar com se'ns esmicola la vida. Mentre apropava la copa de cervesa als llavis vaig percebre l'aroma intens del gerani que havia acabat d'endreçar, traient-li les fulles seques i un parell de flors pansides. Un reflex daurat des de dins la copa va fer-me conscient de que em sentia feliç. Fins l'hora de dinar vaig estar-me rellegint un dels "episodios" de Benito Pérez Galdós que tanta llum aboquen sobre l'Espanya del s. XIX i expliquen tant els successos del s. XX com les tensions de l'actualitat, incloent-hi el carlisme, la tradició borbònica, el republicanisme o el paper de les dretes a l'Estat en els darrers dos segles.
