dimarts, 24 de desembre de 2013

Vida

Una magnífica i emocionant versió d'una vella, i molt bella cançó: Vida.
Mireu l'enregistrament AQUÍ.



VIDA
Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d’alguna onada,
a mercè d’alguna onada.
Mentre tot això m’arriba,
que a la força ha d’arribar-me,
potser tingui temps encara
de robar-li a la vida
i així omplir el meu bagatge.
Mentre tot això m’arriba... vida, vida!

Encara veig a vegades,
de vegades veig encara
els meus ulls d’infant que busquen,
més enllà del glaç del vidre,
un color a la tramuntana.
M’han dit les veus assenyades
que era inútil cansar-me;
però a mi un somni mai no em cansa,
i malgrat la meva barba
sóc infant en la mirada.
A vegades veig encara... vida, vida!

Si em faig vell en les paraules,
si em faig vell en les paraules
per favor tanqueu la porta
i fugiu de l’enyorança
d’una veu que ja s’apaga.
Que a mi no m’ha de fer pena,
que a mi no em farà cap pena
i aniré de branca en branca
per sentir allò que canten
nous ocells del meu paisatge.
Que a mi no em farà cap pena... és vida, vida!

Si la mort ve a buscar-me,
si la mort ve a buscar-me
té permís per entrar a casa,
però que sàpiga des d’ara
que mai no podré estimar-la.
I si amb ella he d’anar-me’n,
i si amb ella he d’anar-me’n,
tot allò que de mi quedi,
siguin cucs o sigui cendra
o un acord del meu viatge,
vull que cantin aquest signe... vida, vida!

Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d’alguna onada,
a mercè d’alguna onada.
Mentre tot això m’arriba... vida, vida!
Mentre tot això m’arriba... vida, vida!







VIDA

Tal vez me abandonen las palabras
o tal vez me abandonéis vosotros,
o solo los años me dejen
a merced de alguna ola,
a merced de alguna ola.
Mientras llega todo esto,
que por fuerza ha de llegarme,
tal vez tenga tiempo aún
de robarle a la vida
y así llenar mi bagaje.
Mientras llega todo esto....vida, vida!

Todavía veo, a veces,
a veces veo, todavía,
mis ojos de niño que buscan
más allá del vidrio helado
un color en la tramontana.
Voces sensatas me dijeron
que era inútil cansarme,
pero un sueño nunca me cansa
y a pesar de mi barba
soy un  niño en la mirada.
A veces veo, todavía...vida, vida!

Si envejezco en las palabras,
si envejezco en las palabras,
por favor cerrad la puerta
y huid de la añoranza
de una voz que se apaga.
Que no me ha de dar pena,
que no me dará pena alguna
y andaré de rama en rama
para escuchar lo que canten
nuevos pájaros en mi paisaje.
Que no me dará pena alguna....es vida, vida!

Si la muerte viene a buscarme,
si la muerte viene a buscarme
tiene permiso para entrar en casa,
pero sepa, desde ahora,
que nunca podré amarla.
Y si he de partir con ella,
y si he de partir con ella
todo lo que quede de mí,
sean gusanos, ceniza
o un acorde de mi viaje
quiero que canten este signo...vida, vida!

Tal vez me abandonen las palabras
o tal vez me abandonéis vosotros
o solo los años me dejen
a merced de alguna ola,
a merced de alguna ola.
Mientras todo esto llega...vida, vida!
Mientras todo esto llega...vida, vida!


© Edicions l'Empordà


...-

dijous, 5 de desembre de 2013

La veritat alliberadora


 
Aquesta novel·la primerenca de Shimazaki Tôson, editada amb èxit extraordinari a Tokio l'any 1906, està considerada el pal de paller de la moderna literatura japonesa. Es una obra reivindicativa, trencadora dels prejudicis que són pedres a les rodes del progrés vers la llibertat i la veritable emancipació dels éssers humans.
 
La denúncia social en El precepto roto treu a la llum; de la forma més bella, emotiva, poètica i plena de sensibilitat; les nafres i el vicis de tots els estaments socials, polítics amorals, funcionaris corruptes, corporativisme egoista, enveges, falsedats, xafarderies interessades. Contra aquesta fosca realitat contrasta la llum del valors socials que omplen aquesta novel·la: la solidaritat, la tolerància, el respecte, l'afecte sincer i desinteressat, l'altruisme, l'esforç personal per superar-se.
 
El protagonista, Ushimatsu Segawa, un jove mestre de secundària haurà de lluitar contra el precepte imposat pel seu pare: "No ho diguis a ningú"; cedint finalment a l'impuls per alliberar-se d'aquest precepte autoafirmant-se en la seva veritable identitat.
 
El precepto roto és una lectura imprescindible per a comprendre l'adaptació de la societat japonesa al món occidental; i la lloable tasca realitzada pels autors com Tôson per superar els aspectes medievals que en nom de la tradició llastaven amb terribles injustícies al seus propis ciutadans. La novel·la deixa clar, un cop més, aquella dita en què tant confio: La veritat és alliberadora.
 
 
Autor: Shimazaki Tôson
Títol original: "Hakai"
Títol en castellà: El precepto roto
Traducció: Montse Watkins
Editorial: Satori, (Gijón, 2011)
Col·lecció: "Maestros de la Literatura Japonesa", nº 6
Pàgines: 358 

 
...-

divendres, 29 de novembre de 2013

Una història familiar


 
Ahir vespre vam gaudir d'una petita joia al Cinema Catalunya. Es tractava del "remake" de la genial pel·lícula "Contes de Tokio", de 1953,  dirigida per Yasujiro Ozu, en aquesta ocasió dirigida pel veterà Yôji Yamada (el qual havia estat assistent de direcció d'Ozu) ara amb el títol en castellà: "Una familia de Tokio".
 
Coneixia l'obra de Yasujiro Ozu des que vaig veure la preciosa i meravellosa pel·lícula que va dirigir al 1950, "Les germanes Munakata" que vaig comentar a bastament en aquest mateix bloc, en el post del 2 de juny de 2010. No he tingut la sort de veure, la que en opinió de tots els crític és la millor obra de Yasujiro Ozu, "Contes de Tokio". Però, la deessa fortuna ha volgut que en un cúmul de casualitats ahir pogués veure l'últim passi als nostres cinemes d'aquest homenatge que Yôji Yamada ha tingut la gràcia de regalar-nos.
 
La història del film "Una familia de Tokio" descriu l'estada a la capital japonesa d'una parella de jubilats que viatgen des de la seva petita illa a Tokio per visitar els seus tres fill que tenen la feina, la seva ocupada vida i el seus vincles a la gran ciutat.
 
Com moltes altres grans obres d'art, el film tracta del temes aparentment simples de la vida quotidiana, teixit amb les grans coses que de vegades no valorem, amb les veritats que no volem acceptar i amb els drames que a tots ens afecten, o afectaran, tard o d'hora.
 
*  *  *  *  *
 
Títol original: Tokyo kazoku (Tokyo Family)
Títol castellà: Una familia de Tokio
Any: 2013
Duració: 146 min.
País: Japó
Director: Yôji Yamada
Guió: Yôji Yamada, Emiko Hiramatsu
Música: Joe Hisaishi
Fotografia: Masashi Chikamori
Premi: Espiga d'Or a la Seminci de Valladolid


...-

dilluns, 25 de novembre de 2013

Rellotges


 
Ahir el suplement dominical del diari "El País" dedicava unes trenta (30) pàgines a publicitat de rellotges de polsera. Són uns estris convertits en objecte decoratiu, tal com les arracades, polseres, anells, agulles, collars i tota mena de penjolls; siguin joies o bijuteria. Antigament i fins les darreries del segle XX els rellotges de polsera, o de butxaca, tenien la funció d'informar de l'hora del dia als seus propietaris que els duien lligats al canell tal com les argolles els esclaus o les manilles els delinqüents. Hi havia qui no se'l treia ni per a dormir..., ni a la dutxa.
 
Ara podem dir que aquest aparells han estat desplaçats i ferits de mort pels mòbils. A l'estat espanyol encara tenim més telèfons mòbils que habitants. Els joves que no tenen rellotge no el necessiten i no se'l compraran mai; fins i tot, en la funció del despertador, que ocupava un lloc preferent a les tauletes de nit en tots els dormitoris, ha estat substituït pels Smartphones.

Són els nous temps que canvien a gran velocitat; arrossegant i destruint tot el que és vell. És la "Dialèctica" hegeliana: Tot el que "és" està condemnat a "no ser". Unes coses perduren tres segles; altres... tres mesos. Per aquesta raó no penso activar amb noves piles de mercuri els meus vells rellotges de polsera.

Dilluns, 25 de novembre de 2013.


 
...-

dimarts, 19 de novembre de 2013

El pessimisme del 98


 
Aquesta tardor m'he regalat un estri per a llegir llibres digitals (e-books); un de senzill, amb pantalla de 7 polzades i carregat amb més de mil llibres de lliure difusió. Un dels primers que he llegit en aquest format és la novel·la de Pio Baroja El mayorazgo de Labraz. Per a ser exacte hauria de dir que l'he rellegit doncs l'edició en paper va ser un dels primers llibres que vaig comprar-me amb la setmanada d'adolescent a la singular llibreria Grau del carrer dels Gabatxons. Aquella era una edició en rústica de la col·lecció Austral d'Espasa-Calpe.
 
"El mayorazgo..." és una de les primeres novel·les de Baroja, escrita l'any 1902, on s'aprecia l'amargor característica de la Generació del 98, barrejada amb el naturalisme descriptiu quasi pictòric del paisatge i del món rural, amb la successió de les estacions de l'any redactats fidelment amb vius colors, sons i, fins i tot, sensacions tèrmiques. La història, trista i cruel, relata els esdeveniments d'una família antigament senyorial que acaba davallant fins un estat d'extrema penúria, en tots els aspectes: física, econòmica i moralment. L'autor mosttra com la font d'aquesta misèria les arrels ancestrals que en el poble de Labraz s'oposen al progrés, en aquest cas: els poders civils i religiosos que aprofiten el primitivisme brutal del poble baix. És digne de citar-se el paràgraf del martiri dels toros. També queda malparat l'estament eclesiàstic descrit com abúlic, golafre i cobdiciós.
 
És una obra molt recomanable per a tothom, de crítica social amb trets romàntics, fàcil de llegir; que reflexa i denuncia una realitat històrica d'un ranci que encara perdura, a poc que ensumeu les notícies, en aquestes terres ibèriques.
 
 
Títol: El mayorazgo de Labraz
Autor: Pio Baroja
Edició digital: University of Toronto - Robarts Library
Edició base original: Rafael Caro Raggio, Madrid, 1919

 
...-

dilluns, 4 de novembre de 2013

El raïm de la ira


 
Fruit dels seus articles de 1936, per encàrrec del "San Francisco News", John Steinbeck va escriure al 1939 l'èpica "El raïm de la ira" (veritable Road Movie, del mateix títol, portada el cel·luloide per John Ford al 1940) on relata de forma sublim la lluita per la subsistència de una família camperola que es veu abocada a l'emigració vers Califòrnia. Seran els anomenats despectivament "okies", talment com a l'acollidora Catalunya deien "xarnegos" als immigrants castellanoparlants en les dècades posteriors al triomf franquista del 1939, ells són els protagonistes d'aquesta novel·la desgarradora, actual, emocionant i reivindicativa; que denuncia la realitat derivada de les crisis econòmiques en aquest món financer, inhumà; que només està regit pel cec benefici i el pur rendiment del capital dels accionistes.
 
A la dècada posterior al "Crak del 29" els camperols i masovers dels estats del Mig Oest, tals com Oklahoma, van ser expulsats de les terres que conreaven al llarg de generacions  i per centenars de milers van dirigir-se a la rica Californa, fertil, plena de fruiters i treball. La crua realitat va demostar que la "Terra promesa" era una fantasia al final de la "Route 66".
 
No revelaré el final de la novel·la, diferent del de la pel·lícula de John Ford protagonitzada magistralment en el paper de Tom Joad per Henry Fonda i per John Carradine en el personatge de l'expredicador Casy. Carradine, Ford i Steinbeck van ser investigats per McCarthy en la tristament cèlebre cacera de bruixes anticomunista dels anys cinquantes del segle passat.
 
El desastre social i econòmic narrat per John Steinbeck va ocórrer després de quatre o cinc anys de sequeres i ventades polsoses que van malmetre les collites de blat de moro i cotó abocant milers d'agricultors a la misèria i forçant-los a emigrar deixant les seves terres i mitjans de vida. Ara i aquí, en el present, una greu sequera financera ofega i empobreix grans capes de població d'arreu el planeta. A l'estat espanyol malgrat les optimistes declaracions dels ministres, fent repicar campanes perquè l'economia ha crescut un trist 0,1% el darrer trimestre (per l'ocupació estacional deguda al turisme) la realitat és que la riquesa disponible per la major part dels ciutadans baixa i baixarà sense aturador. Tot i la brutal reducció de la despesa pública el deute de l'estat ha crescut fins el 100% del PIB, quantitat que molts experts (ATTAC) veuen del tot impossible de retornar. Estem immersos en una autèntica bombolla de deute que sens dubte petarà tard o d'hora amb conseqüències imprevisibles, però segur que seran devastadores.
 
Una excel·lent novel·la de lectura obligatòria, d'alt contingut social. plena de lirisme guanyadora del Premi Pulitzer de 1940. Aquí us deixo un paràgraf del capitol XXV on Steinbeck reflexiona sobre les conseqüències de la caiguda del preus dels aliments per causa de la crisi:
 
Las gentes vienen con redes para pescar en el río y los vigilantes se lo impiden; vienen en coches destartalados para coger las naranjas arrojadas, pero han sido rociadas con queroseno. Y se quedan inmóviles y ven las patatas pasar flotando, escuchan chillar a los cerdos cuando los meten en una zanja y los cubre con cal viva, miran las montañas de naranjas escurrirse hasta rezumar podredumbre; y en los ojos de la gente se refleja el fracaso; y en los ojos de los hambrientos hay una ira creciente. En las almas de las personas las uvas de la ira se están llenando y se vuelven pesadas, cogiendo peso, listas para la vendimia.

Nota: La música emprada per John Ford en la pel·lícula no és altre que l'emotiva "La vall del riu vermell".
 
Títol: Las uvas de la ira, (original: The Grapes of Wrath)
Autor: John Steinbeck
Editat per: El País (Clásicos del siglo XX, nº 26), Madrid, 2002
Traducció: María Coy
Págines: 651

 

 
...-

dimecres, 16 d’octubre de 2013

Pèplum


 
A les nits dels dimarts d'aquest setembre el canal de televisió Cuatro, del grup Mediaset, emet dues hores de la popular sèrie "Spartacus", rodada a Nova Zelanda, de la que s'han fet quatre temporades. La sèrie, basada en el conegut personatge popularitzar per Stanley Kubrick en el film del mateix nom de 1960 i protagonitzada per Kirk Douglas, cedeix el paper protagonista, només en la primera temporada, a l'actor Andy Whitfield. La sèrie té molt bones crítiques malgrat no estar lliure de polèmica pel seus continguts de violència, sang (que esquitxa la pantalla), mutilacions i sexe explícit.

La sèrie ocupa un primeríssim lloc dintre de la categoria del Pèplum, que és la denominació del gènere cinematogràfic que abans dèiem "pel·lícules de romans". En un dels capítols d'ahir no va sortir el personatge d'Espàrtac a causa del linfoma no-Hodgkin que patia l'actor i del qual va morir l'11 de setembre de 2011 a l'edat de 39 anys. En altre dels capítols, sens dubte un final de temporada, moren els principals enemics dels esclaus rebels vençuts per la ferma fraternitat dels diferents grups seguidors d'Espàrtac. Poques coses hi han que creïn més forts vincles entre els diferents interessos que el combat contra un enemic comú, oi que sí! És la camaraderia.

En resum una sèrie interessant, potser amb moltes llicències històriques, però s'agraeix l'esforç en vestuari i ambientació, les escenes del Vesubi i els interiors dels "domus" són sorprenents; com també ho són les coreografies en les lluites dels gladiadors. Un detall negatiu, irrellevant, són els impossibles gallardets permanentment en tensió horitzontal en una vesprada de circ gens ventosa.



...-

divendres, 27 de setembre de 2013

El futur de les pensions públiques



 
Ahir, organitzat pels "Iaioflautes de Terrassa", al Centre Cívic Montserrat Roig va tenir lloc un "meeting", o taula rodona com deien a la convocatòria, sota el suggerent títol: El futur de les pensions. L'acte va començar puntualment, després de la presentació feta pel representant de l'organisme organitzador agraint la presencia del nombrós públic assistent i la participació de les diverses entitats col·laboradores.

El primer orador va ser el conegut expert en qüestions laborals i pensions Plácido Lordán que va explicar-nos els diversos tipus de pensió vigents a Europa i el de "repartiment", que tenim a l'Estat espanyol, i com quedaran malmeses amb la nova llei que serà aprovada sens dubte, i sense discussió amb les parts afectades, avui en el parlament de majoria absoluta del partit de les gavines. Plácido, va dir que la nova legislació incompleix l'article 50 de la Constitució, que la desvinculació de l'IPC afegeix un  factor de incertesa, destinat tot plegat a afavorir els sistemes de pensions privats con desitgen les entitats financeres i les grans asseguradores.

La segona intervenció va ser la del representant del sindicat CCOO, Enrique Rodríguez, que va defensar la no necessitat de canviar el sistema actual sorgit del gran acord social conegut pel nom de "Pacto de Toledo". Va explicar que la reducció de les pensions que pretén el govern de Rajoy és un atac directe al consum i per tant impedirà la creació de llocs de treball. També va demanar la gestió pública de les pensions i que, per exemple, els diners obtinguts de la persecució del frau fiscal es destinin a les pensions.

La tercera intervenció va estar a càrrec del representant del sindicat UGT, Martí Vives. Va dir que el "Pacto de Toledo" garanteix la sostenibilitat de les pensions d'acord amb la Constitució i que la nova llei redactada per un grup d'experts (a sou de la banca i les asseguradores) és un atac al sistema públic de pensions amb dos element destructors: Incertitud, perquè les pensions inicials a partir del 2019 es calcularan amb un desconegut "factor de sostenibilitat"; i arbitrarietat, perquè les revaloritzacions deixaran de estar lligades a l'IPC a partir de l'any 2014.

Finalment, Roc Fuentes, advocat històric del PSUC, ex-conseller municipal, ex-parlamentari i ex-senador va tractar el tema de les polítiques actuals i previsió de futur. Va dir que la nova llei també va contra la Constitució en l'article 41. Va dir que Europa esmerça molt més en pensions que l'Estat espanyol i que en definitiva la nova llei és una més en l'ofensiva contra tot el que ara és públic: sanitat, ensenyament, pensions, comunicacions...

Conclusió, estem en un període d'atac frontal als drets i als bens públics fruits de la lluites socials de desenes d'anys; si no hi oposem resistència arribaran temps de grans dificultats, similars als que tan magistralment va descriure John Steinbeck en "Las uvas de la ira".

 

...-
 


 

dimarts, 17 de setembre de 2013

Què fer amb el nostre temps


 
He llegit alguns comentaris de menyspreu, injustos al meu parer, en una entrada d'un bloc de "yahoo" on s'ofereixen consells dirigits a aquelles persones que es pregunten "Qué hacer cuando estás en el paro". El bloc alerta dels perills de quedar-se tancat a casa més enllà de una poques setmanes d'homenatge i vacances ben merescudes: eviteu, diu, estar tot el dia en pijama i sabatilles, estirats al llit o al sofà davant les pantalles planes. Finalment fa, i explica per què, les set recomanacions següents:
 
1 - Accepta treballs temporals no remunerats. Et faràs conèixer, tindràs formació i ocuparàs el dia fent-te sortir de casa.
2 - Apunta't a classes i cursets.
3 - Ofereix-te com a voluntari.
4 - Munta-t'ho pel teu compte.
5 - Crea un bloc professional.
6 - Fes "networking".
7 - Busca feina. De forma organitzada, fes-te horaris i acompleix diariament el programa d'activitats com si treballessis i els diners de l'atur fossin un sou.

Jo mateix, en el mesos que estava a l'atur, sense que ningú m'ho recomanés vaig obtenir el CAP per la UAB, el Nivell C de català i també vaig col·laborar sense remuneració amb enginyeries i "pymes". El rellevant és tenir activitats que justifiquin la nostra vida, fer alguna cosa constructiva, instructiva, útil... De fet la tasca de cercar treball remunerat ha d'ésser una mínima part de la veritable qüestió realment important: Què volem fer de la nostra vida? Hi ha qui vol vegetar com una atzavara en un talús que als 35 anys floreix i mor; altres, per contra, volen deixar una empremta de solidaritat productiva ni que sigui vetllant pel bé dels seus (com algunes mares coratge que tots coneixem) o conreant la pròpia cultura, llegint, estudiant, aprenent i seguint els consells dels que saben; en resum: fent coses útils.

Creieu-me, el món que ens envolta ens necessita actius i positius.


...-

dimecres, 11 de setembre de 2013

Torre Valentina


 
Avui, Diada de l'11 de setembre de 2013, copio la transcripció del text del quadern de bitàcola (en paper) corresponent a la nostra estada en un meravellós indret de la Costa Brava durant la primera setmana de setembre de 2013.
 
Dimarts 3 de setembre - Dia esplèndid, nítid i de clima molt agradable. Han passat 24 hores des que ens vam instal·lar a l'hotel de Torre Valentina, al Sud de la Badia de Palamós, justament a l'indret on la faixa de sorra, que comença al port de Palamós, acaba al terme de Sant Antoni de Calonge. Malgrat el refredat que em fa mocar sense pausa omplint tovallons de paper per dotzenes, i que no em deixa dormir, hem gaudit de la platja, del tebi sol i de la dolça remor de les onades des de les nou fins les onze; clar que m'he protegit de la radiació solar amb samarreta gorra de visera, crema d'alt grau de protecció i sempre sota el vell parasol. Només hem prés una única remullada en la tranquil·litat sense onades envoltats de peixets que se'ns apropaven tafaners o s'allunyen veloçment porucs en l'aigua diàfana.
 
Dimecres 4 de setembre - El pitjor del refredat ha passat, les traces de febre han marxat també els símptomes que l'acompanyaven ahir: dolors articulars, congestió entre els ulls i nas, cansament exagerat i ganes de no fer res. Hem anat a la platja de 9 a 11:30h, l'aigua cristal·lina era plena de dotzenes de peixets. Com era d'esperar la major part dels banyistes són jubilats, també hi han parelles joves amb fills petits; un grup familiar ahir va instal·lar-se a la nostra dreta, vora les roques, amb un nadó de menys de tres setmanes, avui també han vingut; sorprèn recordar el quant petits i dependents som en néixer. Amb l'ordinador de l'hotel he fet arribar un correo-e a alguns familiars amb un vincle a la web de l'hotel.
 
Dijous 5 de setembre - Avui hem fet l'estada  des de les nou fins tocades les dotze. He fet 30 minuts de caminada amb el pretext de comprar aigua. Per primer cop en molts mesos m'he tornat a submergir en les aigües mediterrànies. La vista del racó de Torre Valentina des de l'aigua és preciosa. Aquesta meravella s'incrementa amb la sensació d'assossec que proporciona l'aigua en calma i el silenci, només trencat per converses llunyanes del banyistes. Ens ha sorprès no trobar ni un venedor ambulant arrossegant les seves mercaderies a l'esquena i oferint-les al banyistes. La mitja hora de caminar cada matí vora del mar era una saludable pràctica de Julia, filla d'August emperador romà i Vipsania, tal com comenta Robert Graves en la popular obra "Jo, Claudi". Poc abans d'anar a dinar hem vist un gran vaixell de càrrega entrant al port de Palamós guiat pel remolcador del pràctic que l'esperava segons les normes vigents. Després, retornant del passeig de la tarda, l'hem vist sortir del port rumb Nord potser es dirigeig als ports de Marsella o Gènova.
 
Divendres 6 de setembre - Passades les deu del matí he caminat la mitja hora de cada dia, de retorn m'he trobar amb força patinadors i ciclistes; el practicants de "footing" són més matiners i els passejants de gossos són més de tardes o vespres. Tots ells aprofiten les llises pistes del passeig marítim de Sant Antoni de Calonge i el de Torre Valentina separats pel pont sobre la Riera de Calonge. El tram de Torre Valentina té doble carril bici i un altre per caminats separats per una filera de bancs; una ampla faixa de gespa els separa de la sorra; al costat dels carrils bici hi ha un carril lent per als cotxes a tocar de l'única i sempre pulcra vorera del passeig. Demà, dissabte marxem, passant per la Bisbal d'Empordà, aquesta nit serà la darrera que passaren enguany a l'hotel, però sens dubte altres setembres ens tornarem a passejar per aquest lloc tant estimable de la nostra costa catalana.
 
 
 
...-

dimarts, 6 d’agost de 2013

Bons amics


 
Ahir, des de les set de la tarda fins el capvespre, vam estar a ca la nostra amiga i col·lega Antònia. Té una petita caseta als afores de la ciutat, en un terreny orientat a ponent, amb una mica d'hort, una figuera, una prunera, un cirerer, una olivera y una preciosa morera de fulles perfectes que fa ombra de la millor qualitat sobre una taula rodona de pedra envoltada per tres bancs del mateix material on vàrem gaudir d'una espectacular posta de sol mentre preníem un cava brut nature molt fred amb galetes, per cel·lebrar l'onomàstic de l'Àngela (és el segon dia d'agost).
 
La nostra estimada Rosario s'ho va passar d'allò mes bé, gaudint de la natura, dels fruits de l'hort, de l'ambient i el silenci propi del camp, amb una temperatura molt agradable i una companyonia immillorable.
 
Gràcies, Antònia, per haver-nos convidat al teu petit pedaç de Paradís, i per permetre'ns collir un bon grapat de prunes com les de la primera foto; i pels tomàquets i el cogombres...



 
...-

diumenge, 21 de juliol de 2013

Negocis al detall

 
Han obert una nova botiga als baixos de ca la iaia, un "Forn", denominació inescaient i equívoca perquè no fan al forn el pa que venen, tot i que el local disposa d'un forn elèctric per coure les barretes que reben precuinades i congelades des d'una gran panificadora industrial.

Sorprèn que una agosarada parella trentanyera s'hagi aventurat a obrir el local que romania tancat des de l'inici de la crisi allà pel 2006. l'espai comercial consta d'un llarg mostrador de vidre corbat que els clients troben a la dreta quan entren, al llarg de la paret esquerra cinc o sis taules petites amb dues cadires enfrontades conviden a prendre el cafetó amb croissants, si l'hora i els temps disponible ho permeten. Els llogaters anteriors s'havien atrevit a servir entrepans freds de mortadel·la, xoriço, formatge, llonganissa, pernil... Llàstima que mentre la dependenta preparava els entrepans, obrint, oliant i tomacant les barretes obertes en horitzontal, i passant per la talladora l'embotit, i servint les taules els clients que només volien un rodó de pagès de mig desesperessin.

Ara la situació és de màxima competència, el "Forn dels Tudons" té just al davant un "badulaque" paquistaní com el del personatge dels Simpson Apu Nahasapeemapetilon, obert 18 hores al dia de dilluns a diumenge i en el radi de cent metres trobem tres botigues més de pa i quatre bars on serveixen entrepans freds i calents a qualsevol hora.

Certament són temps dolents per aventures i empreneduries de gent jove, i no tan jove, que intenta fer-se un racó en el món de la venda al detall. No sé on he llegit que han tancat més de 70.000 bars a tot l'Estat en els darrers anys. En altres comerços al detall les xifres seran semblants. Em vénen calfreds de pensar en Grècia, la de les botigues i comerços de portes tancades... o Detroit: la ciutat morta.


...-

dissabte, 13 de juliol de 2013

Envellir, que són tres dies


Aquest dies ens ha deixat la coneguda periodista terrassenca Concha García Campoy. Això ve de primera per tractar novament el tema del pas del temps. En el post anterior explicava com la mort sorprenia el veïns d'un entranyable barri terrassenc. Un barri aixecat per gent humil, treballadors immigrants originaris sobre tot d'Andalusia. Nouvinguts a la crida de la necessitat de mà d'obra industrial per la reconstrucció de l'esvoranc econòmic i social obert pel cop d'estat franquista del 1936 i les seves conseqüències. D'aquelles feines i suors va néixer el barri, amb molta intensitat a les dècades del cinquantes i seixantes del segle passat. Aquells treballadors s'instal·laren, fent barri, aixecant les seves famílies amb fills nascuts a l'empara de les noves llars.

Ara els pioners fundadors del barri han arribar a les edats on pertoca deixar els estris, la família, les amistats, les experiències; i també les enveges, el llast i els fruïts bons o amargants amb que la vida i els treballs els ha guarnit. Els barris envelleixen al mateix ritme que les seus habitants. Per tant trobem malalts i xacrosos a dojo, qui no té un parent amb demència, el té amb malalties hepàtiques, o amb qualsevol variant de càncer i no falten els problemes cordials tractats amb Sintrom (Acenocumarol).

Tots aquest veïns són conscients, íntimament i amb merescuda alegria, que la seva vida ha arribat a la darrera etapa, que potser serà llarga encara, acceptant de forma lúcida la convivència amb limitacions i molèsties de tota mena. Els queda la satisfacció del bagatge que han creat, han aixecat uns descendents, fills, néts; s'han enriquit personalment, no dineràriament però sí en valors, coneixements, afectes bidireccionals... En conclusió, podem dir que assistim a la desaparició lenta i segura d'una lloable generació d'emprenedors i infatigables treballadors molt responsables a qui tant deu la societat. Ara toca als seus descendents tibar del carro en aquests temps feixucs i costeruts que s'apropen.


...-

Veïnatge


 

Passat el migdia d'un calorós dimecres de juliol retornaven els tres de fer un infructuós passeig de dues hores per les dues laberíntiques plantes d'un conegut magatzem de mobles i andròmines per a la llar d'origen suec. Gerard conduïa el sedan convertible riba esquerra amunt de l'Avinguda del Vallès comentant que les indicacions, rètols i cartells de carretera al voltant del magatzem eren d'un disseny nefast, i, a més, posats en punts que evidenciaven mala fe o ignorància; o potser amb clara intenció de confondre els potencials clients i minvar criminalment l'afany comprador en aquest temps de crisi. La irritació del conductor, que havia anat acompanyat de les germanes Natàlia i Núria Sedov, s'agreujava pel fet de no haver trobar la cadira de treball que anunciaven els catàlegs publicitaris del centre comercial; sí, la tenien però en inadmissible color vermell i sense els necessaris braços. Arribant al pont de l'Amistat els va sorprendre un desplegament de vehicles dels Mossos, policia municipal, bombers, furgó funerari, homes uniformats de tota mena, dos d'ells vestits amb equips blancs de protecció i seguretat. Gerard va fer girar el vehicle a l'esquerra pel carrer de Sant Honorat i el va aparcar en l'únic lloc lliure més pròxim a casa, a ple sol, davant la Taverna-bar Casa Pau i Celestí que lluïa enganxat a la porta metàl·lica i polsosa el rètol manuscrit "Tancat per no poder atendre" i al faldó del tendal un altre text en lletres negres anunciava la falsedat: "Obert des de 1967".
 
En Pere, l'amo del taller mecànic de la cantonada, va preguntar a un dels policies. - Què ha passat, mestre?
- Un vostre veí... L'hem trobat mort al llit, panxa amunt, inflat com un Gregori Samsa inanimat; cosa que fa pensar que han passat cent hores, o més, des que l'home ha deixat aquest món.
- Qui era?
- Un separat solitari. Treballava de segurata als polígons de Rubí i vivia en aquest baix rellogat des de fa un parell d'anys quan la dona eixorca i prosèlita fidel de la deessa Fortuna el va fer fora de casa per raons que no vénen al cas.
 
El fet era desconcertant, perquè justament quan el divorciat sense fills i guarda de polígons potser exhalava l'últim alè, a un centenar de metres carrer amunt, al costat d'on viu Dora l'ocellaire, havien trobat també ben mort i pudent, en plena liqüefacció enzimàtica, un ancià solitari, sense família ni amics; tot i que una germana (amb la que no s'hi parlava) viu des de sempre just a la casa del davant.
 

Nota (a): Acabo de llegir "Tres tristes tigres" de G. Cabrera Infante, es nota?
Nota (b): El relat correspon a fets reals, s'han emmascarat alguns noms, llocs, situacions... i prou.


...-

diumenge, 30 de juny de 2013

Feina ben feta

 
Estem a finals de juny, data d'avaluacions, selectivitats, presentacions i exposicions dels treballs on esforçats estudiants i aplicats aprenents en tota mena de ciències, arts i oficis demostren el que al llarg del curs han après incorporant-lo al patrimoni d'habilitats i aptituds personals.

Ens alegra molt contemplar aquesta demostració d'esforç, culminació d'una allau d'hores de feina que no només enriqueix aquells esforçats estudiants sinó al conjunt de la societat que és la beneficiària final del capital humà de cada un dels seus membres.

La imatge triada per acompanyar aquesta entrada correspon a un laboriós disseny (aparentment simple) presentat al saló de la moda de París d'enguany per la firma Dior. Des del primer croquis sobre paper fins la desfilada oficial el vestit d'alta costura ha esmerçat més de 200 hores dels treballadors més qualificats en cada una de les seves especialitats, sense comptar el treball de realitzar els teixits, els brodats a mà i tantes puntades realitzades amb la precisió i el bon gust del millor joier.


...-

dimarts, 25 de juny de 2013

Nosaltres i el compromís



Llegiu el següent paràgraf que apareix a la pàgina 104 de Daisuke, el relat escrit l'any 1909 per Natsume Sōseki:
"...no hay ningún otro país lastrado por una deuda semejante y titritando por su pobreza. ¿Cuándo crees que se podrán saldar todas esas deudas? ¡Oh, sí! Los bonos en moneda extranjera se pagarán, pero no son esas las únicas deudas a las que me refiero. La cuestión es: Japón no puede salir adelante por sí mismo sin la ayuda extranjera. Sin embargo, representa un poder de clase superior y hace un gran esfuerzo por alcanzar el estatus que le corresponde. (…) a Japón se le van a romper las tripas y las consecuencias de eso se verán en cada uno de los individuos. Un pueblo así de oprimido (...) no tiene tiempo libre para cultivar su mente y por eso no puede hacer nada que merezca la pena. Recibe una educación despojada hasta los huesos, que obliga a tener las narices tan pegadas a la rueda de molino al que estamos enganchados que al final nos mareamos y acabamos por padecer todo tipo de crisis nerviosas. (…) El declive moral también se ha instalado en entre nosotros. Mires donde mires en este país, no encontrarás ni un solo rincón glorioso, brillante. Son todo lugares sombríos". 

Una bloguera, Ana Matellanes, també va comentar aquest llibre i va seleccionar el text precedent amb motiu de la sorprenent actualitat de l'amargant reflexió de Daisuke sobre la situació de Japó a començament del segle XX; crisi profunda, però, totalment aplicable avui a la majoria, per no dir la totalitat, dels països dits d'Occident. També em va sobtar l'actualitat del raonament de Daisuke.

El personatge protagonista, viu de l'assignació mensual familiar; el pare, el germà i la cunyada de Daisuke el pressionen per que consenti casar-se amb una determinada noia de manera que millori l'economia i posició social del conjunt familiar, però ell no accepta doblegar-se a un matrimoni de conveniència. L'home s'angoixa debatin-se entre triar la conveniència social i familiar contra l'estricta fidelitat al criteri propi. És la vella disjuntiva entre el que ens convé fer, pel bé de la nostre família, i el que ens caldria fer per viure una vida en absoluta sinceritat i honestedat davant nosaltres mateixos. Una obra excepcional, on la reflexió sobre com afrontar la vida individual se'ns ofereix envoltada d'una atmosfera poètica i plena de bellesa. 

Títol: Daisuke
Autor: Natsume Sōseki
Traducció: Yoko Ogihara y Fernando Cordobés
Editorial: Impedimenta, Madrid, 2011
Pàgines: 336


...-

diumenge, 26 de maig de 2013

Lleialtat


Enguany per Sant Jordi vam comprar "Tomates verdes fritos en el café de Whistle Stop", tendre i deliciós relat de l'escriptora i actriu nord-americana Fannie Flagg nascuda el 1941 a Birmingham (Alabama); ens va entusiasmar de tal manera que també vaig comprar el DVD de la pel·lícula Fried Green Tomatoes, dirigida per Jon Avnet, en una botiga de segona mà per poc més d'un euro. Ja us ho dic per endevant: Una obra emocionant com poques de les que s'han vist en els darrers anys, tot i que va ser nominada al "Oscar" de 1991.
 
L'autora trena una realista i crua història al voltant de dues parelles de dones; la primera ubicada en els anys vuitantes de segle XX la formen: Evelyn i l'anciana Mrs. Threadgoode (Ninny) amigues que casualment es coneixen a la residència on està la sogra d'Evelyn Couch; i la segona parella de dones: Idgie i Ruth resulten de les confidències que setmana rera setmana Mrs. Threatgoode va fent a l'Evelyn, són els records dels temps de la Gran Depressió posterior al Crac del 1929. El personatges serveixen de fil conductor per apropar-nos a la vida en aquella crisi: temporers sense feina, fam, racisme, violència: contraposats a l'amistat, lleialtat sense límits, solidaritat, amor... També ens mostra clarament una manera intel·ligent d'enfrontar la vida, on el valor de l'afecte de les persones està per damunt dels fets materials. El llibre és una guia de com a arribar a la senectut, i a la dependència, amb dignitat.
 
Fannie Flagg aconsella, entre anècdotes i records de la seva Alabama natal, un estil de vida saludable, a no patir per la pròpia imatge ni per les desgràcies que ens afectin: l'obesistat d'Evelyn, la mutilació del fill de Ruth, la mort de forma estúpida del fill de Sipsey o l'extrema pobresa del rodamón Smokey, entre moltes d'altres misèries.

En conclusió, una novel·la i una pel·lícula molt recomanables, imprescindibles, per a gaudir, amb la seguretat de que en aquest món la lleialtat dels qui ens envolten i la solidaritat faran que, al final, les nostres vides hagin valgut la pena malgrat les adversitats.


Fitxa bibliogràfica:
Autora: Fannie Flagg (Patricia Neal)
Títol castellà: Tomates verdes fritos en el cafè de Whistle Stop
Editat per: Sotelo Blanco Ediciones, Barcelona, 1992
Pàgines: 416


...-
 

dilluns, 20 de maig de 2013

La vàlua del vestit


 
El passat cap de setmana, amb motiu de Dia Internacional dels Museus (18.05.2013), vam visitar el Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa. En poc més de 30 minuts una empleada del museu ens va presentar de forma clara i pedagògica una part del fons de roba masculina del s. XVIII: mitges, casaques, jupes... Primer ens va mostrar, al reduït grup que hi érem presents en una saleta climatitzada i amb humitat constant, unes mitges d'home blaves amb ornamentació de fil metàl·lic daurat, són les mateixes que porten actualment els toreros; tot sigui dit: polèmic i vergonyós anacronisme del segle XVIII present en el món hispànic del s. XXI; després va mostrar-nos els precursors dels pantalons, armilles i jaquetes actuals. En obrir els calaixos van aparèixer calçons, jupes i casaques d'uns 300 anys d'antiguitat; fets amb seda, llana i les parts més amagades, folres i esquenes d'armilles, amb lli o cotó.
 
Mareja pensar en les hores i hores de puntades que les brodadores van dedicar a fer aquestes peces de vestir, dels dies, i potser nits, de feina de les cosidores manuals, dels teixidors, dels elaboradors i assaonadors de les fibres... Amb raó els vestits d'aquesta mena eren un valuós patrimoni familiar que s'inventariava passant de pares a fills; fet que ens va recordar la situació dels actuals treballadors tèxtils i de confecció en el món globalitzat que permet una indústria fregant l'immoralitat, com la de Bangladesh.
 
Va ser una visita molt ben aprofitada, un contacte amb la Història viva, una plaer pels sentits, una immersió en el coneixement del passat que explica i ens fa entendre millor el present.
 
Foto: Detall de la butxaca d'una de les casaques que ens va mostrar la guia del museu.
 
 
...-
 

dimecres, 15 de maig de 2013

Prioritats


 
L'Anna ens comentava, la setmana passada, que el cost del tractament hospitalari i farmacèutic del seu petit fill que pateix una de les anomenades malalties rares és superior als 30.000€/any. També, fa pocs dies, ha estat motiu de comentaris en els diaris el cost creixent dels tractaments per alguns tipus de càncer que en determinats casos pot arribar a més de 90.000€/any per cada pacient. Direu que són molts diners, tot i deixant de banda la possibilitat de negociar preus més "socials" amb les multinacionals farmacèutiques, la meva opinió és que els diners que s'han d'invertir en salut són absolutament prioritaris, per davant per exemple de les despeses en faraòniques infraestructures de dubtosa utilitat o els destinats a "Defensa", sense oblidar la sucosa partida de diners destinats a subvencionar entitats polítiques o religioses.
 
Per fer un xic de llum sobre les despeses en l'apartat militar fitxats sota l'epígrafe de "Defensa" tenim el recent cas dels 4 submarins del tipus S80 encarregats a l'empresa estatal Navantia i que s'estan construint a Cartagena. Inicialment va aprovar-se la construcció de les 4 naus, ampliable a 6, amb un pressupost d'uns 2.400 milions d'euros per cada unitat. La realitat ha superat ampliament aquesta quantitat per dues bandes: primer va ser un nyap el desenvolupament del sistema de propulsió independent de l'aire (AIP) basat en un generador hidrogen, el prototipus dissenyat per una filial d'Abengoa es va cremar en l'assaig, ara s'ha encarregat la fabricació de la unitat AIP a una empresa dels EUA. El segon nyap ha resultat un error de càlcul en el pes de la nau, un 5% superior al que cal, són entre 75 i 100 tones que a efectes de flotabilitat farien que el submarí S81 Isaac Peral s'enfonsés sense remei amb els 40 mariners militars que du dins seu. Cal redissenyar-lo, potser afegint-hi una anella de 7 metres de diàmetre i 3 metres de llargada; llàstima que hores d'ara tots el trams estan soldats. Sigui com sigui el retard en l'entrega de la comanda serà de 2 anys i el sobrecost, a càrrec dels contribuents, desconegut; però prepareu un mínim d'un milió d'euros per tona de sobrepès. És el cicle del principi científic: assaig, error, rectificació, assaig... segons el qual "Ens farem savis, però no rics" com deia un cap del departament tècnic de l'AEG.

A la vista d'on, els governants, es gasten els diners que ingressa l'Estat caldria fer com en les petites comunitats o en qualsevol empresa on tots els interessats opinen i voten els pressupostos; potser una bona opció seria que en votar el membres del Parlament votéssim també els percentatges dedicats a cada partida pressupostada; i si volem, o no, la persistència de determinats ministeris... Però, això és somiar truites, quin partit voldria governar lligat de mans i peus per la voluntat popular convertint-se en simples administradors i executors dels dictàmens del poble. Quin partit voldria un règim de veritable democràcia?


...-