Ahir vaig rebre una inesperada trucada d'un antic
col·lega amb qui no havia tingut contacte des del tancament de la oficina
d'arquitectura on havia format part del meu equip en nombrosos projectes.
Després de les presentacions rutinàries i d'interessar-se per "Com va
tot?" em va dir que el passat cap de setmana va anar a un esmorzar
d'antics alumnes de l'escola de Formació Professional on l'havien comentat que
estava molt greu el senyor Montaro, el cap del departament on tants anys hi vam
treballar a les seves ordres en la firma Baumeister & Hansel. Arribant el
moment del comiat telefònic, com qui recorda un fet intranscendent, el meu
interlocutor va dir:
- Saps que s'ha
mort el senyor Montaro?
- No. No en
sabia res - Vaig contestar-li. Però, de seguida em va venir la imatge del
senyor Montaro traspassant un pas cebra, a tocar d'on ell vivia en el barri de
la Ciutat Vella. Va ser anys enrere mentre jo era al cotxe esperant el llum
verd del semàfor; ell caminava lentament perpendicular a les franges blanques
del terra asfaltat ajudant-se de dues crosses, fet que recordava la parsimònia
d'un elefant migrant per la sabana africana. Aquesta imatge era deguda en part
a l'ostentosa obesitat del senyor Montaro i també a la utilització de quatre
extremitats sincronitzades en lent moviment per creuar el carrer.
La veu a l'altre extrem del la línia telefònica
prosseguia. - ...He vist la noticia en el diari d'avui, en el llistat de difunts
del dia. No informen, però, de l'hora del sepeli, i, m'ha estranyat no haver
vist cap referència en la pàgina d'esqueles.
- Sí, recordo
que estava molt tocat de salut. Feia anys que patia de sucre, asma i no sé què més. - Mentre deia això, mirant el micròfon del terminal sense fils que aguantava a la
mà esquerra, em preguntava a mi mateix per què el meu interlocutor m'havia
anunciat la mort de Montaro fent un preàmbul tan enrevessat.
Vaig acomiadar-me donant-li repetidament les
gràcies per haver-me informat. Vaig mirar la web de la funeraria més important
de la ciutat. Allà hi era.
Difunt: Kurashoga Montaro, 79 anys. Hora de la cerimònia
12:00. Lloc: temple del tanatori luterà de la ciutat.
Montaro havia estat un professional responsable i força
eficient en el seu camp. Amb els anys havia arribar a ser una institució en la
firma d'arquitectura que acumulava en
la seva persona el major nivell de coneixements en el disseny d'estructures de
formigó i de la normativa internacional relacionada amb fonaments i estructures
en acer. S'ha d'admetre que en tant de temps de signar projectes alguna cosa havia
de sortir malament, però res que no s'hagués solucionat amb l'adequada
aportació econòmica per part de la companyia B&H. Per altra banda tothom el considerava un doll de simpatia.
Avui, a primera hora del matí, he rebut una nova trucada, era el fill gran del meu amic Ryuichi anunciant-me també la mort del seu pare després de molts anys de deteriorament pels efectes d'un càncer amb metàstasis.
- Ben mirat ha
estat un descans per a ell, per a nosaltres i sobre tot per la meva mare. - Va dir-me
l'hereu d'en Ryuichi.
Els darrers quinze anys havien estat d'un
progressiu deteriorament de l'estat físic d'en Ryuichi. Vivia, si podem dir vida, amb diversos òrgans notablement deteriorats; lligat a diferents tubs i amb constants
ingressos hospitalaris quan la situació es tornava crítica fent-lo passar per cirurgies en moltes ocasions.
Abans de tallar la comunicació el fill gran de Ryuichi m'ha dit que la cerimònia
de comiat la fan demà a la tarda en unes noves instal·lacions que pertanyen a una discreta i petita companya d'assegurances establerta enguany
a la ciutat.
Els raigs del sol ponent il·luminen les teulades dels edificis del davant. He baixat les persianes mentre contemplava el color
rovellat de les poques fulles que resten en els plàtans d'ombra del carrer després de les ventades d'ahir i d'avui. Mentre em prenc el te em ve el record de la metàfora de les espelmes que van
explicar-me quan era un nen de parvulari: Quan naixem som com una espelma nova que algú
encén i des d'aquell moment estem destinats a extingir-nos. El sorprenent és
que en menys de dos dies de diferència s'han apagat dues flames del meu entorn.
