dijous, 29 de desembre del 2011

Amics amb dret a...


Hi ha una pel·lícula romàntica, que encara no he vist, i d’èxit aquests dies: “Amigos con derecho a roce”, interpretada per Justin Timberlake i Mila Kunis. Cosa que m’ha impulsat a escriure sobre aquest tema del qual vull opinar des de fa temps.

La relaxació de la censura, la tolerància social respecte de les conductes sexuals, la caiguda de molts tabús i la major llibertat personal fruit l’extinta bonança econòmica ha permès a molts homes i dones la formació de nous tipus de relacions de parella. Ara ningú fa servir l’antiquada expressió “nuvi” o “núvia”, tret del cas per designar els protagonistes d’aquella onerosa, i aviat obsoleta, cerimònia on la dona lluïa vestit llarg de bambula color marfil de la firma Rosa Clarà.

A ningú escandalitza, avui, que un divorciat, amb néts, que ha hagut de sortir del domicili conjugal per ordre d’un jutge, dormi al llit dels convidats de casa sa mare amb l’amiga que ha conegut al “Mojito’s” la setmana anterior. Les relacions i els nivells de compromís s’estan difuminat. Afecte, amistat i sexe es combinen en proporcions diverses de forma que alguns nens i nenes saben que la seva mare canvia de “novio” com la menstruació, un cop al mes. Altres mares conviden l’amic especial a dormir en l'ex-llit de matrimoni tots els caps de setmana, mesos i mesos.

El problema d’aquestes relacions, diguem-ne de segona qualitat, és quan apareix el compromís de compartir tota la vida amb tots els altres familiars de la parella o fer comú tot el patrimoni, sovint negatiu com són les hipoteques; o tenir comptes bancaris amb dret indistint. Aquí ve el veritable problema; allò que el dret romà havia resolt amb la institució reguladora del matrimoni. La satisfacció de l’impuls sexual és una altra cosa, com ho són l’amistat, la lleialtat, l’afecte, l’enamorament, l’interès econòmic, el compromís i la formació d’una família responsable dels fills per anys i anys.

Com veieu, els temps i les parelles canvien... I a quina velocitat!



...-

dimecres, 28 de desembre del 2011

El preu de l'electricitat


Foto facilitada per LDW (Lloyd Dynamowerke GmbH) corresponent a un generador síncron instal·lat a una central hidroelèctrica xilena.
Potència nominal: 8.955 kVA
Tensió: 6.600 kV
RPM: 429
Pes: ca. 49.100 kg

Segons la Comisión Nacional de la Energia CNE, l’Estat espanyol (i aquí s'ha de llegir: els clients particulars, que som uns 29 milions de punts de subministre elèctric) té un dèficit amb les companyies elèctriques superior als 22.000 milions d’euros. Dit d’altra forma: a casa meva, on som clients domèstics de Elektrizitäts-Gesellchaft Spanien (non fictici de companyia elèctrica) ens pertoca un consum fet, però no pagat, de 756 euros autèntics i gens ficticis.

Vosaltres, amics lectors, podeu comptar quantes mensualitats us caldria doblar per liquidar el vostre deute amb les elèctriques; a mi em resultaria pagar el doble de la meva factura mensual gairebé al llarg de dos anys.



...-

dissabte, 24 de desembre del 2011

Contradiccions útils


Les festes nadalenques són el paradigma de les més antigues tradicions amb objectius socialitzadors i que alhora mostren les contradiccions puerils que sovint guien les nostres conductes.

En aquestes dates és possible trobar aquells crítics que riuen amb gest de superioritat dels costums primitius de cultures diferents, com ara dels indígenes africans o asiàtics que es foraden els llavis i narius, o que s’allarguen el coll amb anelles d’aram. Són els mateixos moderns de regions desenvolupades del planeta que, com s’ha dit en algun mitjà, aturen un país de 47 milions d’habitants perquè celebren el màgic fet que va ocórrer poc més de vints segles enrere a una dona, de la Mediterrània oriental, anomenada Maria: va concebre un fill sense perdre la virginitat (i sense intervenció d'altres humans) per voluntat d’un déu en forma de colom. Ara, tres setmanes després, el món occidental celebra el naixement d’aquell nadó amb festes familiars, regals, alegria... Casualment, o potser no tant casualment, la celebració coincideix amb el solstici d’hivern, es a dir: la nit més llarga de l’any a l'hemisferi nord, i està barrejada amb tradicions celtes, con l’ús del vesc per les seves virtuts màgiques, y nòrdiques com la de l’ancià grassonet de blanques barbes que reparteix felicitat amb el seu trineu carregat de regals per a dipositar vora de l’arbre sagrat que acullen moltes llars. Arbre màgic també és el què a Catalunya en forma de tió escalfarà les llars en cremant-se al foc d'aquestes festes.

Tot plegat són tradicions ancestrals que l’antropologia ha estudiat i reconeix la seva funció de cohesionador social, com originariament ho feien les religions. En un món racional, científic, adult i responsable no caldria rememorar el naixement belenita, ni fer-se petons sota el vesc dels druides, però fer-ho no fa cap mal; tret d'algunes exageracions grotesques que ofenen la vista, com són aquells ninots vermells penjats de finestres i balconades.


...-

dimarts, 20 de desembre del 2011

Manualitats


Tinc una companya de feina, ja jubilada, que dedica gran part del seu temps lliure a fer activitats manuals, punt de creu, crochet, nines de roba, mitjons de llana amb cinc agulles, cobretaules de calat; també llegeix força, darrerament ha llegit Coetzee, Charlotte Bronte, Emili Teixidor... Ara riu amb Galdós, llegint la trilogia de Torquemada.

Contràriament a algunes opinions he de dir que els jubilats, al menys els que vetllen per la pròpia salut física i mental, no són persones inactives amb un munt de temps lliure que malbaraten, ells mirant obres (ara això és molt difícil) i elles mirant la tele hores i hores. Exemple de dona activa és l’amiga de la qual parlo, a més d’encarregar-se de fer personalment totes les tasques de la llar, també fa jocs de tovalles de dotze serveis, generalment cosint a punt de creu diversos motius florals i geomètrics sobre teixit de panamà blanc, evitant així l’ús de canemàs. Després de moltes bobines de fils de colors i de milers de vegades d’enfilar l’agulla el resultat és el que mostra la foto.

La satisfacció per l’objectiu complert, per la feina ben feta, només és una part de la recompensa a l’esforç esmerçat; l’altra part és el reconeixement d’aquells a qui va destinada la feina, sigui una nina, un tapetet de blonda o un joc de tovalles per a taula de dotze tovallons; i sobre tot, és una satisfacció saber de la cura i atenció que es afortunats propietaris dediquin per la conservació de la manualitat. Si no fos així, quina pena. Imagineu-vos aquella mare abnegada que prepara un dinar esplèndid, fet amb els productes més selectes del mercat i l’afegit impagable d’un immens afecte pels convidats i que al desparar la taula rep l’ofensa de retornar un dels plats a la cuina amb la més delicada i millor peça de filet esquinçada però sense menjar. Veritablement veure tanta feina destinada finalment a les escombraries és dolorós.

dijous, 8 de desembre del 2011

La bombolla de l'or


Diu la meva amiga Àngela que l’or està passant per un fenomen especulatiu similar a la bombolla immobiliària de fa uns anys i que tan desastroses conseqüències ha tingut, i té, en l’economia real. Ella no va cursat aquells crèdits d’introducció a l’economia en la UAB, ni ha llegit el popular manual de Josep Mª Bricall, amb el mateix títol, però m’ha dit que si tinguessis or ara és el moment de vendre-te’l.

Té raó, sembla que la crisi sistèmica mundial ha fet refugiar els diners dels inversors en un lloc aparentment segur. Tothom compra or, els estats, els especuladors, els bancs... Aquesta nova febre de l’or l’ha fet apujar de preu (quasi s’ha multiplicat per 10 en deu anys, mireu el gràfic adjunt) alimentant la bombolla especulativa. La situació és com la d’aquells concursos en que els participants s'han de passar un globus que no para d’inflar-se fins que peta. El joc especulatiu consisteix en aguantar el màxim de temps la teva inversió en or i vendre’l abans no peti el globus.

El consell de l’Àngela als especuladors: compreu or avui per a vendre’l demà. Consell de l’Àngela per als posseïdors d’or: Ara és el moment de vendre'l, us donaran 41 euros per gram, vuit o deu vegades més del seu preu real.


...-

dimecres, 30 de novembre del 2011

Cantàbria 2011

Fotos: La primera, un Arc de Sant Martí a Santander; la segona foto són edificis del barri El Sardinero ; i la tercera és una vista del palau de la Magdalena, regal dels ciutadans de Santander al borbò Alfons XIII.





dimecres, 23 de novembre del 2011

Mans


Foto: Mans de la gran poeta polaca Wislawa Szymborska del fotògraf Kim Manresa.

Quant més anys vivim més podem gaudir de la companyia dels nostres estimats i familiars, aquells (pocs) que ens acompanyen en les vivències les quals sense ells serien una àrdua tasca; com és, per exemple, el fet de viure conscientment en aquest món ple de dolor, d’injustícies, d'egoismes i altres maldats; malgrat tot també tenim dies de felicitat que ells, els nostres estimats, ens proporcionen amb el seu entusiasme.

Avui he vist un exemple d’entusiasme i d’alegria de viure, una velleta molt menuda, alegra i dinàmica m’ha sorprès a la caixa del mercat de la cantonada. La dona m’antecedia en la cua per a pagar la compra, ha buidat enèrgicament el contingut del seu carret sobre la cinta transportadora agafant tots els productes amb ambdues mans. La meva sorpresa ha estat quant, en el moment de pagar, ha tret un portamonedes de la butxaca dient-li a la caixera que l’obrís ella i prengués els diners que calguessin perquè les seves mans artrítiques no eres aptes per obrir les cremalleres del portamonedes. He recordat que també la nostra estimada Rosario aquest dies no pot pinçar re entre el polze i l’índex de la mà esquerra. Afortunadament la Rosario pren una medicació que l’estalvia de patir els dolors generats per l’artritis reumatoide, que tant va fer patir els darrers anys de l’àvia Consol.


...-

dissabte, 19 de novembre del 2011

Records intranscendents

Foto: Sarah-Bernhardt representant el personatge de Hamlet.

Anacronismes
Aquest dies sembla que la gent tingui pressa, o per dir-ho més apropiadament: Hi ha qui té ganes de que el temps passi més ràpid. Així ho sembla amb els anacronismes que ens envolten, com ara són instal·lar els guarniments nadalencs a mitjans setembre; també fa dies que “Els Reis” han enganxat fulls DIN-A4 amb els números dels telèfons per a que el nens tinguin, la nit del 5 al 6 de gener, els seus desitjats regals directament de mans dels màgics monarques orientals. En els centres comercials, un cop passada la festa del “jalouí” com l’anomena l’Empar Moliné, les carabasses han estat substituïdes per ponsèties, neules, torrons, avets de plàstic, boles daurades... Algú té molta pressa per a fer calaix; vull dir caliu, ambient.

Pluja
La nit de dimarts 15 de novembre va ploure força per aquest indrets, en menys de 24 hores uns 150 l/m2, això en una comarca on la mitjana és de 600 l/m2 a l’any. Així s’explica que hores després de parar la precipitació encara baixés amb força aigua vermellosa pel canal de la Riera del Palau ocupant tot el fons de dreta a esquerra. S’ha de dir que aquest canal va ser construït per la Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental després dels mortífers aiguats del setembre de l'any 1962, amb la finalitat de desviar el seu cabal lluny de la Rambla on va fer tants morts.

Records de joventut
He hagut de renovar la sol·licitud de feina a les oficines de l’INEM, tasca trimestral que hem de fer més de quatre milions de sense-feina a tot l’Estat. Pel camí de retorn hem petat la xerrada amb un xicot que havia estat veí dels meus pares.
-Fins a on arribarà això?- M’ha preguntat referint-se a la crisi econòmica.
L’he explicat que els més grans hem conegut temps molt pitjors: racionament, hiverns de llençols glaçats i brasers de carbonet; temps en els quals menjar pollastre era un luxe reservat per a les festes importants. Després de acomiadar-me del meu acompanyant m’han vingut a la memòria fets d’anys posteriors a la riuada, com quan un company d’estudis em va manllevar un petit llibre de la col·lecció “Crisol” editat per Aguilar, una edició preciosa, amb coberta dura de color salmó i paper bíblia. Vaig quedar fascinat per aquell objecte, tant pel continent com pel contingut imprès amb font de lletra petita i clara; era “La Trágica Historia de Hamlet, Príncipe de Dinamarca”. Vaig quedar impressionat des de les primeres pàgines, com quan Marcel diu a Horaci:

“Por favor, sentaos, y que me diga quien lo sepa por qué esta estricta y atenta guardia fatiga así todas las noches a los súbditos de este país, y por qué, de día, se funden tantos cañones de bronce y se compran instrumentos de guerra en mercados extranjeros; por qué tal leva de calafates...”

Des d’aquells dies el diccionari va ser inseparable de les meves lectures. Sempre agrairé l'amabilitat i confiança del meu col·lega que va manllevar-me un exemplar tan valuós de la biblioteca del seu pare.


...-

diumenge, 13 de novembre del 2011

Cabalistes, bruixes i lladres


Abans d’ahir, dia 11 del mes de novembre de l’any 2011 de l’Era Cristiana (actualització Gregoriana del 1582), va ser una data aprofitada per tota mena d’oportunistes que exploten la innocència desinformada de multitud de persones que cerquen en els jocs d’atzar una forma de millorar la seva vida i una via per a sortir de la crisi econòmica que vivim. Les loteries i rifes de tota mena van esgotar les participacions en aquesta oportunitat de pessigar un grapat d’euros a fi de lliurar-se de les hipoteques, pròpies o dels fills, i també per sortir de les mancances econòmiques i existencials, reals o fictícies que ens envolten. En definitiva, seguint el que diuen tarotistes i bruixes i comprant una butlleta de l'ONCE o de Loteries del Estado s’estava comprant una possibilitat d'assolir al menys una pessigada de felicitat.

Sempre explico als qui pretenen vendrem participacions d’aquesta felicitat, que si els hi compro és per la pressió social de jugar a la rifa de Nadal, i justifico els diners perduts, en el 90 % de probabilitats, perquè són destinats als calaixos buits de l’Estat, en l’altre 9,9999 % els jugadors reben el retorn dels diners o una petita quantitat extra per a continuar jugant. Només un de cada cent mil jugadors rep un bon premi, que no sempre està carregat de felicitat.

Si pensem que en una ciutat de cent mil habitants cada dia roben el bitlleter a una persona, hauríem de pensar que les probabilitats de que ens toqui aquesta altra rifa de “mala sort” és molt gran si a més som una persona anciana, que deixa el bitlleter a la vista en el carro del supermercat, tot i que estigui cobert amb una bossa de taronges, i encara més si es descuida l'atenció del carret mentre es trien les millors llenties pardines, l’arròs bomba i les mongetes del ganxet. És com si s'haguéssin comprat tots els números del sorteig.

Conclusió òbvia: Cal ser equilibrats i objectius, no pensar que les coses que ens agradarien malgrat ser extremadament improbables ens passaran; i al contrari, és perillós pensar que les coses molt probables però que no ens agraden no ens passaran.


...-

dimecres, 9 de novembre del 2011

Sabates de fantasia


Avui al migdia quan retornàvem a casa hem sortit de l'autobús i sobtadament hem hagut de deixar el camí franc a una noia que caminava per la mateixa vorera que nosaltres pujada en unes sabates de fantasia inversemblants en peus humans. Eren unes andròmines, com la de la foto que acompanya aquest escrit, delicadament realitzades en xarol negre, constaven d’una gruixuda i petita plataforma rígida on carregar el pes del cos concentrat només en els dits del peu i d’una llarga agulla que feia la funció de taló, o potser de bastida per enlairar el calcàneus el més amunt possible alliberant-lo de la seva funció natural i de qualsevol càrrega. Les dificultats per caminar de la noia eren evidents.

Aquesta conducta paradoxal, m’ha fet recordar aquella moda d’anys enrera que va fer estralls entre les noies al Japó; allà van ser les plataformes de més de quinze centímetres les que van omplir les “urgències” de turmells esquinçats. Em pregunto per les causes que porten a una noia a arriscar la integritat física i la salut, rebutjant el raonament lògic, l'eficàcia, la seguretat, la comoditat... Tot a canvi d’assolir una falsa alçada amb una simulació grollera que pretén mostrar-nos amb un efecte òptic ingenu el contrari del que evidencia: la realitat que capta l’inconscient dels que veiem les sabates i el caminar insegur de la noia és que les calça una persona amb mancances i complexos, insatisfeta del seu físic i amb tendència a falsejar la veritat.

Deia Eduard Punset, en ser entrevistat ahir en un nou programa de TV3, que l’inconscient de l’espècie humana, i el que sovint denominem intuïció, té molta més rellevància i força en les nostres activitats quotidianes del que pensem. El “jo” instintiu i inconscient mana sobre el “jo” racional de forma que podem arribar a situacions contradictòries, fins i tot a conductes absurdes. Per corregir aquest problema està la poc desenvolupada educació emocional.

La noia de les sabates hiperbòliques, d’aquest matí, actuant en contra del sentit comú i de la seva salut no reprimia el seu instint d’aparèixer davant els altres, esvelta, atractiva i sexy; segur que amb la finalitat (del tot frustrada) de tenir cabuda en els models culturals imposats per les modes. I és que els humans som éssers racionals, però no tant com ens fan creure; ni tant com caldria.


...-

dimecres, 26 d’octubre del 2011

Joc brut

Foto: Viquipèdia

Dues notícies d’avui confirmen que ens trobem en temps d’exaltació del joc brut, del parany i la mentida en detriment de l’honestedat i el respecte al proïsme, siguin espectadors de TV o participants en concursos d’aus cantaires.

Ahir, a la nit, un popular programa televisiu de trucs i juguesques va fer creure els espectadors que realment havien decapitat una persona en directe per accident. Antena3 s’ha afanyat a demanar disculpes a ran de l’enrenou que ha creat a les xarxes amb la macabra broma. En definitiva no serà cap problema, el fet els recompensarà amb publicitat gratuïta i un molt provable increment de l’audiència, una pena.

L’altra notícia tracta de la desarticulació d’una xarxa que distribuïa substàncies dopants per aus cantaires. Això també confirma que per a molts participants en competicions del que es tracta és de guanyar, sigui com sigui. En aquest cas els propietaris de les aus guanyadores no avaluen el mèrit dels seus pinsans, passerells o caderneres sinó el del laboratori subministrador d’hormones ornitològiques.

Al final, en tots dos casos, el que resulta és que uns llestos guanyen diners i uns passerells s’empassen el pinso tòxic que els donen.

...-

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Bufadors


Tots hem patit, estic segur, aquestes molestes màquines de fer soroll que van néixer per a feines de jardineria i recollida de fulles seques de nostres carrers i places. Actualment l’ús abusiu i indiscriminat d’aquesta mena d’aparells aixeca nombroses queixes entre els ciutadans que han de patir durant hores les pistonades dels motors de benzina que animen les infernals bufadores. Amb l’objectiu d’agrupar la fullaraca per recollir-la amb facilitat omplen l’ambient d’una polseguera tòxica que s’aixeca fins els pisos més alts, embruten els cotxes aparcats i deixen plenes de deixalles, pólvores i brutícia les entradetes de les vivendes i els comerços situats al costat de les voreres bufades. No menys agredits són en els clients de bars i restaurants que seuen als llocs que tenen disposats els seus propietaris en les voreres; i també les dones que duen faldilles amples.

Ja ho veieu, som víctimes de la modernitat. L’antiga escombra feta de branques de bruc i els rasclets de jardiner han estat substituïts per màquines bufadores accionades amb motor de benzina que contaminen amb fums i acústicament l’ambient alhora que embruten l’entorn, diguem-ne el de segon nivell, aquell que resta fora de la feina estricta dels operaris que accionen els bufadors.

Conclusió: les innovacions tècniques estan molt bé, però sempre que s’apliquin en el lloc i en la forma per a les que són fetes.



..._

diumenge, 2 d’octubre del 2011

La TV desconcentra


Qui no té un familiar, o coneguts, amb fills diagnosticats de TDAH (Trastorn de dèficit de l’atenció i hiperactivitat). Tal com comenta la Maruja Torres en la seva pàgina d’avui en el dominical de “El País” aquest problema dels nostres infants i joves està cada vegada més estès. S’han formulat moltes teories sobre aquesta dificultat en l’aprenentatge i les anomalies en la conducta; des dels que cerquen les causes genètiques, com defensen els teòrics de l’individu caçador diferent del sedentari agricultor; fins les que centren la responsabilitat d’aquest dèficit d’atenció en els hàbits socials i culturals dels nostres dies.

Com la Maruja Torres i l’Ana Maria Moix, citada per ella en l’article del diari esmentat més amunt, també penso que l’impacte de les pantalles electròniques en els nostres infants, que els segresten hores i hores de la seva més crítica etapa de vida formativa, abans de fer els tres anys, no pot deixar de tenir efectes importants en les connexions neuronals.

Al llarg de milions d’anys els humans hem generat un cervell adaptat al món que ens envolta i als seus estímuls naturals. El ritme dels esdeveniments, les seqüències dels fets es regien per unes lleis naturals lògiques i amb patrons de temporalitat fixes. Però ara no és així, ens els últims vint o trenta anys, més exactament des de que tenim pantalles de TV en color, el món que perceben els infants és radicalment diferent: ple de tècniques del videoclip o les múltiples seqüències d’anuncis publicitaris encabides en menys de 20 segons.

Aquesta revolució en la percepció de l’entorn no pot ser totalment innòcua, els subjectes passius que perceben una activitat forasenyada en la pantalla aliena al seu propi organisme físic, tard o d’hora patiran els efectes d’aquest canvi en la forma d’interactuar amb l’entorn. Sabem de nens que tenen problemes dentals per la pressió de tantes hores de mandíbula subjectada sobre la mà i amb el colze sobre el terra o la taula. Altres nens passen hores mirant-se frenètiques successions d’imatges amb un text, o una banda sonora, que no entenen per causa de la edat o perquè la llengua en que s’emet els és totalment desconeguda.

Potser cal posar remei urgentment, com diu Ana Maria Moix: “Esos crios se convertirán en adolescentes y luego en jóvenes a medio cocer.../... Como causa principal de ese retroceso educativo, la dejación que la mayoría de lo padres han hecho al confiar la educación de sus hijos, desde la más tierna infancia, a la hipnosis de la pantalla del televisor”.

dimecres, 21 de setembre del 2011

Histeroscòpia fallida


Un dimecres de tardor l’Esther tenia cita a la planta de Cirurgia Sense Ingrés d’un centre hospitalari local per a fer-se una "histeroscòpia", una mena d'endoscòpia del coll uterí i de l'interior de l'úter. La feina va anar malament de forma que van produir-li una "falsa via". Els fets d’aquell dimecres, i del dies següents, van ser com segueix:

Dimecres
Hora 11:00. Ingrés per a realitzar-se la prova a fi d'analitzar un pòlip endometrial detectat per ecografia. Prèviament s'ha pres per ordre de la doctora responsable de la prova 5mg de Diazepam (Valium). Per facilitar el pas de l'endoscopi, el dia anterior l’han fet ficar-se, a prop del coll uterí, uns comprimits sisebats, diuen que són per augmentar l’elasticitat de l’úter. Per a la prova primer una doctora ha d'obri camí amb una guia, degut a l'estremadament petit diàmetre del coll uterí de la pacient menopàusica que no ha tingut mai fills. La guia se surt del coll uterí i perfora la paret endometrial obrint una "falsa via". La doctora retira la guia i suspèn l'exploració. Recepta una setmana d'antibiòtic i tornar a ginecologia d'aquí a dos mesos.

Hora 12:45. Alta hospitalària. No hi a febre, ritme cardíac normal, petites molèsties pèlviques.

Hora 13:00. Pel camí a casa comença la sensació de fred intens i nàusea. Arribant a casa la temperatura és de 36,3ºC, però amb convulsions incontrolables, fred en extremitats i rostre, retirada de la sang superficial, dolor generalitzat, agitació, vòmit.

Hora 14:00. Han parat les convulsions, pren unes glopades d'infusió, temperatura axil·lar 38,5ºC, persisteix la sensació de fred.

Hora 14:15. Pren primera dosi d'Amoxicilina/Àc. clavulànic 875/125

Hora 15:00. Temperatura axil·lar 39,5ºC

Hora 15:30. Hem retornat al centre hospitalari, via Urgències, ens fan anar a la planta d’obstetrícia.

Hora 15:45. Una ecografia descarta líquid en zona pèlvica, temperatura normal, sense febre. Prenen mostra de sang per a fer analítica.

Hora 17:50. Administren Nolotil per via intravenosa, gota a gota. La ginecòloga ens comenta que descarta perforació però suggereix esperar evolució.

Hora 18:50. Temperatura axil·lar 36,5ºC

Hora 19:15. Pressió: sistòlica 120 mmHg; diastòlica 56 mmHg

Hora 19:30. Analítica correcta. Alta i recomanació de retornar a URG en cas de dolor molt intens. La doctora explica que els problemes poden aparèixer una setmana més tard de la perforació. Sense esperar-s'ho l'Esther ha estat ocupant tota una tarda un llit de partera d’un prestigiós Hospital. Un servei, en la planta d’obstetrícia, excel·lent, gent molt treballadora, molt qualificada i molt amable; tot i la reducció de personal per causa de les "retallades".

Dijous
Hora 08:00. Pressió: 83 / 52 (Decidim no prendre l'Irbesartan-Hidroclorotiazida de cada dia)
Hora 15:00. Pressió: 103 / 62
Hora 22:00. Pressió: 110 / 64

Divendres
Per compromisos d’agenda aquest dia no s'han pres dades.

Dissabte
Hora 08:00. Pressió: 137 / 84
Temperatura axil·lar: 36,9ºC
Observacions: Brot intens d’herpes labial, provablement a causa de l’estrès del dimecres, afecta llavis, genives, llengua, interior narius. Tractament amb Aciclovir. La diarrea persisteix des de l’inici del tractament amb antibiòtics, el qual és amb seguretat la causa: són 3 grams/dia d’antibiòtic via oral.

Diumenge
Hora 12:00. Pressió: 120 / 74
Temperatura axil·lar: 35,6ºC

Dilluns i Dimarts
Dificultats per a menjar a causa de l’herpes. Finalitzem la sessió d’antibiòtics. Temperatura i pressió arterial estabilitzades.

diumenge, 4 de setembre del 2011

Ruptures


Poques coses deuen ser tan obstinades com la realitat dels fets: si ha sortit el sol aquest matí pel nítid llevant de setembre i la seva lluentor ens cega, encaparrar-nos en negar-ho és pueril i absurd. Tot i així, trobarem aquells que fan com si encara no s’hagués fet de dia; tancant persianes i finestrons diran que encara és negra nit.

Una actitud semblant és la d’aquells que volen ignorar l’existència del passat i dels fets que hi van viure en aquells temps pretèrits. Tenim coneguts que després d’un divorci volen recollir, i destruir, les fotos del casament que s’han escampat arreu l’arbre familiar com les figues madures en les branques de la figuera.

El temps passat conté la nostra història, indefugible, real, incanviable; la qual seria convenient no oblidar per ser rics en coneixença i estalviar-nos de caure en els mateixos errors una altra vegada. Per molt que retallem la imatge d’una persona de la postal d’aquells vells temps, potser realment feliços, tant la persona que volem esborrar del nostre passat com els vincles amb ella (o ell) persistiran en el llibre de la realitat dels fets tant o més ferms que si haguessin estat signats en escriptura notarial.

És un fet evident, però algú ho havia de dir! Deixeu les velles fotos en la seva integritat.

NOTA: La imatge és una manipulació dels panells "Adam" i "Eva" del conegut retaule de Gant de Jan Van Eyck (1432) anomenat l'adoració de l'Anyell Místic.


...-

dijous, 25 d’agost del 2011

Matar un cirerer


Per començar, perdoneu-me aquesta al·lusió a la famosa novela de Harper Lee: Matar un rossinyol, i la commovedora pel·lícula de Robert Mulligan del mateix títol.

Un matí de la meva infantesa, segurament era diumenge, acompanyava al meu pare en la recerca d’herba pels conills (al pati de casa teníem una gàbia de fusta amb mitja dotzena de llorigons, com tants d’altres veïns) quan ell em va fer un comentari d’aquells que resten gravats a la memòria per tota la vida. Parlant de la fragilitat dels arbres va dir-me ”Només cal una incisió que talli l’escorça d’un arbre encerclant tot el tronc perquè un gran exemplar mori; la saba flueix per la capa més nova de fusta, la que hi ha justament sota la pell, per això una petita incisió que l’afecti fa que l’arbre s’assequi”. Aquest capa de fusta és la que ha deixat al descobert unes mans inqualificables, de forma que han mort el cirerer que tant bellament esplendia la darrera primavera en un jardí proper a casa de la meva amiga Rosalia.

Certament, la seva situació quasi sota l’ombra de la palmera sobtava, les branques d’ambdós arbres s’intricaven, però sense molestar-se. La palmera ha estat produint una gran quantitat de dàtils de color carbassa brillant, petits i aspres; en canvi el cirerer víctima de la brutalitat humana perdia les petites cireres encara ben verdes a cops de bastó.

Quan li ho vaig dir a la meva amiga va fer un sentit gest de tristor i enuig. Com jo, quan després de sorprendrem per la inesperada mort del cirerer vaig veure la causa en el tronc encerclat per l’eina del desconegut botxí d’arbres.



...-

diumenge, 14 d’agost del 2011

Cuablanques

Foto: Adrian Benko (Slovakia)

Sovint ens passa que allò que ens va malament en alguna circumstància també ens genera efectes positius en altres situacions. És l’essència d’aquella dita castellana del “No hay mal que por bien no venga”. Un exemple pres de la natura més propera ha estat la colonització del meu carrer por un estol d’orenetes cuablanca. No han nidificat aquí però un nombrós grup s’hi passa hores alimentant-se dels insectes que la feblesa dels plataners d’ombra ha possibilitat de créixer.

Anys enrere, quan els plataners eren arbres sans, els sonors crits dels falciots negres alegraven les primeres hores del sol de llevant xisclant amb passades a gran velocitat prop les finestres de casa. Enguany els falciots no han vingut, però si les orenetes cuablanca que a mitja tarda passegen lentament sense gaires crits a uns metres sobre la part alta dels arbres que cobreixen d’ombra ambdues voreres. Des de fa un parell d’estius, potser tres, els plàtans han estat atacats pel petit insecte paràsit específic d’aquest arbre i de nom “Corytuca ciliata” una petita mosca, d’uns tres mil·límetres, plana, que es deixa agafar fàcilment i que fa olor vegetal quant les xafes entre els dits.

Així, doncs, tot i les fumigacions municipals de finals de primavera, la feblesa dels plàtans d’ombra afavorida pel fong “oïdi” juntament amb la “Corytuca” ha fet que les cuablanques s’alimentin, criïn els seus pollets i ens entretinguin amb els seu vol, planejant discretament i amb elegància sobre els arbres davant les finestres de casa.


Foto: Plàtan d'ombra malalt per l'oïdi i la corytuca.

...-

diumenge, 7 d’agost del 2011

Viatge en bus municipal

Foto: Façana de la parròquia i altres edificis dels salesians a Terrassa.

Vull relatar-vos l’experiència del viatge en “bus” al centre de la ciutat que vam fer una emborinada tarda de la setmana que ara acaba, tot i prenent-me aquesta tasca com a remei per allunyar les negres boires que desprenen els suplements econòmics dels diaris amb fulls de color salmó, amb articles que reconeixen la inevitabilat d’una nova recessió mundial, on els experts economistes critiquen la decisió errònia de les polítiques centrades en la reducció del dèficit. Polítiques que des del 2008 fins ara no han fet altra cosa que agreujar la crisi sistèmica mundial; avui, tres anys després, tenim més atur, més dèficit, més morts de fam al dia... Ho diuen premis Nobel com Paul Krugman.

La historia que ens ocupa va ser originada per la conversa que en el seient del darrera nostre generava un senyor entrat en la seixantena, xerraire compulsiu, y una dona grasoneta d’uns trenta anys amb aspecte forani, potser era sud-americana, origen confirmat pel seu accent malgrat no tenir trets físics d’indians.

El fet va ocórrer en el viatge de tornada. Havíem anat al centre a la recerca d’unes sabates per a la Marina quan en la nostra mateixa parada, del bus de la línia 5, ens va cridar l’atenció un home alt malpentinat i parlador que no parava d’atabalar el venedor de fruites i verdures d’una botiga propera. Arribats al centre de la ciutat vam fer les nostres gestions per comprar el que havíem de menester, infructuoses s’ha de dir, i ens vam dirigir a la parada del bus línia 5 que ens retornaria a casa. Allà vam veure una mare i una filla d’uns 12 anys, plorant ambdues, i un pare donant explicacions a uns policies municipals. Sembla que uns pispes els havien pres la motxilla de la nena i havien pujat a un bus de les línies 3 ò 7, vet a saber. Va arribar el nostre bus de la línia 5 i ens vam dirigir, com sempre, als seients del fons prop de la porta de sortida. Darrere nostre el xarlatà de l’anada enraonava, amb veu ben alta, dels seus assumptes personals amb la sud-americana que he citat més amunt. L’home deia a la noia:

-Con mi hijo tengo buena relación. Tiene mellizos, niño y niña...
-Qué bien, la parejita! –Va comentar la noia.
-En cambio mis hijas no me hablan. Una porque no entré en su embrollo. Me pedía seis millones, de pesetas, pero al final resultaron treinta y cinco. A una amiga y a su hermana sí que las metió en el ajo... Ahora me dice que se quiere matar. Yo le he dicho: “No te hundas... De todo se sale y todo tiene solución!”
-Pero... ¿Porqué no le hablan sus hijas?
-Bueno. Es que me casé con otra mujer...
-He llegado a mi parada, “Salesianos”, -va interrompre'l la noia- soy salesiana. Espero verle mañana en misa!
El bus de la línia 5 va obrir la porta central però la del darrera no.
-Puerta...! –Va cridar el xerrameca des del fons del bus al conductor. Ara sí, la porta s’obri deixant lliure el pas a la germana salesiana i a una altra dona que devia ser del mateix ofici i que l’acompanyà, en silenci, camí del proper edifici que els salesians tenen en el barri des de mitjans del segle passat.

No som dels que paren l'orella a converses d'altres, però en aquesta ocasió l'estridència de l'home feia imposible defugir les seves paraules, potser irreals o exagerades, potser fruit d'un desequilibri psíquic.


...-

dissabte, 30 de juliol del 2011

Arqueologia i cinema


En el canal de TV “La Sexta 3” dedicat a cinema on passen cinc pel·lícules cada dia, la major part d’elles obtingudes dels arxius més clàssics i empolsats del segle passat, van emetre recentment una pel·lícula modesta però que no vull deixar de comentar. Es tracta de “La Venganza” segons el seu títol en castellà.

L’argument base és la captura en un petit poble del sud d’Espanya d’un delator per part d’un equip encarregat de venjar, deu anys després, la delació dels seus col·legues delinqüents a canvi de la seguretat i protecció en un apartat poble d’una resseca Andalusia. L’equip venjador format per John Hurt i un jovenívol Tim Roth, amb l’ajut de quatre “navajeros” locals, entre ells un sorprenent Enrique San Francisco capturen el delator, el qual l’hauran de dur a París. A partir d’aquest moment la pel·lícula passa a ser una veritable “road-movie” plena de carreteres i de camins sense asfaltar, polsegueres, benzineres desertes, camps ressecs; y no podien faltar els molins del Quixot apropiats (segons els guionistes) per buidar la bufeta... El gran Fernando Rey és el cap de policia espanyol encarregat de la persecució dels segrestadors, però la seva aparició en la pantalla no passa de tres o quatre escenes de pocs segons, i quasi sense text.

Laura del Sol és la noia del film i simbolitza el triomf en la lluita per la supervivència en un món on tots estem abocats a la mort sense remei.

El film es fa feixuc, amb llargues escenes de mirades en silenci, especialment la del personatge interpretat per John Hurt, i discursos filosòfics del segrestat, Terence Stamp, però no deixa de ser una peça especial i original que mostra una Espanya eixuta, plena de vells castells i mals camins com la descrita per alguns viatgers europeus del segle XIX. Ja os ho dic: “La venganza” del Frears és una curiositat quasi de vitrina.

Fitxa tècnica:
Títol: En castellà “La venganza”, original anglès “The Hit
Any de producció: 1984
País: UK
Direcció: Stephen Frears
Intérprets: John Hurt, Terence Stamp, Tim Roth, Laura del Sol, Bill Hunter, Fernando Rey, Jim Broadbent, Enrique San Francisco
Guió: Peter Prince i Stephen Frears
Música: Paco de Lucía
Fotografia: Mike Molloy
Duració: 98 min.
Públic apropiat: Cinèfils amb força tems lliure
Génere: Drama, Road-movie

...-

dimarts, 19 de juliol del 2011

Cinc banyades

La foto d'un brau ferit que ha tombat un torero ha estat obtinguda de diverses webs antitaurines.

Diumenge passat a la madrilenya plaça de braus “Las Ventas” un jove matador de vedells mexicà (“azteca” com diuen alguns mitjans) va resultar greument ferit per l’animal que muletejava pel seu lluïment i per a delectar el públic de la plaça com a prolegomen de l’acte de donar-li la mort travessant-lo amb l’estoc. La “cogida” va ser gravada i emesa per algunes televisions, on també eren descrites amb detall les cinc banyades. Podeu veure-la en youtube.com però no ho recomano, és una "cogida" més, un espectacle de mal gust , com tantes altres que hàgiu vist.

Aquesta notícia m’ha fet concloure que de la mateixa manera que els clients de les prostitutes de carretera són també delinqüents culpables, segons la nova normativa catalana impulsada per CiU, els espectadors que han pagat per fer l’espectacle bàrbar, cruel, morbós i sanguinari de la matança de sis toros també són responsables dels danys, tan previsibles, que poden patir els “matadors”. No sé com aquells que han organitzat la “fiesta” i el que l’han finançat (els espectadors i els ents subvencionadors) poden dormir sense sentir-se culpables del coll traspassat del jove mexicà, i del patiment dels vedells, jònecs, o toros, esquitxant de sang la sorra de la ignominiosa plaça de braus.

-¿Quant de camí cal recórrer encara per assolir la civilització?

...-

dilluns, 11 de juliol del 2011

Transpiració i refrigeració


En el berenar que uns meus nebots van organitzar ahir amb motiu de l’arribada als tres i nou anys, respectivament, dels seus fills en l’agradable patí de les palmes de la comunitat de Sant Honorat, vaig tenir ocasió de pensar en un tema de física (la refrigeració) lligat a un altre de fisiologia (la transpiració), fenòmens prou coneguts pels estudiants d'ESO, deixant de banda els conceptes d’humitat relativa i saturació, però que alguns lectors potser encara no tenen prou clar.

La transpiració, és un mecanisme dels ésser vius (les plantes també transpiren) fonamentalment dirigit a regular la temperatura del cos, que com demostra la física el fet de convertir un líquid en vapor requereix energia que en ser absorbida del cos que transpira fa baixar la seva temperatura. Centrant-nos el cas del humans, quan la temperatura de l’organisme tendeix a passar del 36,5º C el sistema nerviós activa les cèl·lules sudoríferes que prenen aigua (H2O) de l’entorn, de sota la pell, tot i que al final l’aportació principal la fa el sistema sanguini, i l’extreu a la superfície de la pell amb la finalitat de que s’evapori amb el desitjat efecte refrigerador. Arribat aquest moment poden donar-se dues situacions: Si ens trobem en mig d’un intens corrent d’aire amb baix índex d'humitat relativa, l’evaporació serà intensa, ràpida i amb efectes instantanis; potser no arribarem a apreciar gotes de suor sobre la pell, les microgotes s’evaporaran abans de ser detectades pel tacte o per la vista sobre la nostra pell. Si, en el cas contrari, ens trobem en un ambient saturat d’humitat l’evaporació no es produirà i les gotes de suor esdevindran cada cop més grosses regalimant per la pell amarada d’aigua robada a la sang, amb un petit percentatge (diuen que el 2%) de sals, urea, i altres productes recollits per les glàndules sudoríferes; per descomptat el greix corporal no intervé en aquest procés: tots sabem que la cansalada "el tocino” es fon quan la planxa passa dels 80º C. Creieu-me a la suor no hi trobareu gens del greix que alguns conservem en l'entranyable “tortell de reis” que tenim al voltant del melic. Una observació important: Hi ha qui posa dificultats a la transpiració refrigeradora embolicant-se el cos amb plàstic: Compte! Això té el risc d’espatllar per sempre el sistema renal i fer-nos patir malalties nefrítiques de difícil guariment.

La refrigeració, és el fet que fer baixar la temperatura del cossos vius o no. Si ens posem davant d’un intens corrent d’aire (com la generada per les pales d’un ventilador, o pel preciós ventall xinès de seda natural de l’Alberta) l’evaporació de la humitat superficial de la nostra pell ens farà baixar la temperatura amb una agradable, o desagradable, sensació de frescor. La temperatura de la sala on el ventilador bufa serà la mateixa tant si està engegat com si està desconnectar. Fins i tot amb el ventilador engegat la temperatura pujarà per l’efecte del corrent elèctric circulant per les bobines estatòriques del motor de l’aparell.

Conclusions:
1 - Fer exercici físic en condicions de saturació hídrica ambiental pot fer-nos perdre molta aigua, quilos d’aigua corporal, fins la deshidratació i la mort, però el greix consumit serà mesurable només en mil·ligrams.
2 – Deixar un ventilador bufant sol dins d’una sala només produirà que la temperatura ambiental s'incrementi paral·lela a la factura de l’electricitat.

dimecres, 6 de juliol del 2011

Ginesa Ortega


Aquest vespre el tradicional Castell de Focs, al barri del Poble Nou, marcarà la cloenda de la "Festa Major de Terrassa 2011". Enguany, personalment, he aprofitat molt poca cosa de l’ampla oferta cultural, artística i d’oci que l'Ajuntament ha organitzat. Només el passat dilluns dia 4 de juliol a la Plaça Nova vam poder apreciar la professionalitat de l’artista flamenca catalana Ginesa Ortega, malgrat que nascuda a França s’ha format i ha desenvolupat el seu saber fer entre nosaltres. Aquesta col·laboradora de J. M. Serrat, en alguns dels seu darrers treballs, ens va delectar amb la seva veu, el seu art i el del seu equip, entre las vuit de la tarda fins ben passades las nou en la fresca i molt neta (per l’aiguat del migdia) platea de totxo massís disposat en espiga de la plaça. L’audiència, que va omplir l’espai previst per l’organització: uns quatre o cinc centenars de cadires plegables, va seguir amb entusiasme i educadament el concert sovint acompanyant encertadament amb palmes.

Compartim l’opinió de la Reme, una filla de Carmela l’entranyable veïna de Rosario que allà pels anys cinquantes del segle passat compartien habitatges bessons d’un mateix pati de veïns. La senyora Reme acompanyada del seu marit, van apropar-se’n per saludar-nos cap al final del concert. Tal com ella ens comentava, a cau d’orella, creiem que Ginesa Ortega és una cantant d’estil personal i de genuí flamenc, de veu preciosa, potent i incansable; com va quedar demostrat dilluns passat acompanyada simplement per una virtuosa guitarra, el calaix, las palmes y el “taconeo” de dos ballarins. El micròfon va fer espetarrecs en algun moment: ja se sap, coses del directe.

dimarts, 28 de juny del 2011

De la Indústria al Kindergarten

El sector industrial català va de baixa, des que tinc coneixement he vist desaparèixer segments industrials un darrera l’altre, com les baules arrossegades pel pes de l’àncora, començant pel tèxtil en totes les fases de producció: des del pelatge de les pells de be fins el sotrac dels telers que eixordaven els caminants a les voreres dels terrassencs carrers de Jacquard, Montcada, Cervantes, Sant Gaietà... Després ha desaparegut l’activitat mecànica auxiliar del tèxtil, i aquesta ha arrossegat altres activitats amb el resultat de l’alt índex d’atur que no para de créixer.

El recent anunci de l’acomiadament de 390 treballadors de la planta d’Alstom a Santa Perpètua (Vallés Occidental) confirma la tendència imparable vers la desindustrialització. La manca d’activitats productives té l’efecte de reduir dràsticament les aportacions al sistema fiscal i per tant dificulta el manteniment de les despeses del cos social i les seves estructures administratives, sanitàries, educatives, logístiques... Un desastre que algú haurà d’aturar.

Aquests treballadors d’Alstom que ara, simulant ser esclaus i gladiadors sota la petjada de Roma, reivindiquen festivament pels carrers el manteniment del seus llocs de treball d’aquí a pocs mesos hauran canviat el seus vestits de la Roma Imperial per una nova vida social i familiar. Els col·legues de tantes hores, de tants dies i de tants anys passaran a ser poc més que un contacte de correu-e; i ells mateixos acabaran, malhauradament sovint, com la font d’un ajut imprescindible pels seus fills fent-se’n càrrec dels néts, de les hipoteques... i del que calgui.

.../...

NOTA: Amb aquest post he arribat als 200 articles.

dijous, 16 de juny del 2011

La cosa pública


Foto: Parlamentaris d'ICV protegits per la policia. Font: La Vanguardia.es

La meva lectura del llibre col·lectiu “Reacciona” ha coincidit amb la vergonyosa acció violenta d’un molt nombrós grup de persones inserides dins el moviment 15-M de BCN contra els representants legítims de catalans: contra els diputats de la Generalitat de Catalunya. L’acció sense precedents, tot i que alguns ara tracten de minimitzar, atribuint-ho a minories descontrolades alienes al moviment dels “indignats” ha evidenciat el que ens temíem en un post del 22 de maig. Amb voluntarisme, indignació i accions pintoresques com plantar hortalisses al jardins públics, no n’hi ha prou per dirigir un moviment que comptava amb una gran acceptació social (ara ja no tan gran). Cal saber on es vol anar, dotant-se dels mitjans per fer-ho, creant estructures de gestió (no cal que siguin autoritàries) però és imprescindible un servei d’ordre, una logística, una estructura organitzativa, un organigrama on quedin establertes las diverses tasques del moviment i les persones que hi formen part de cada una de les “comissions”.

El servei d’orde és fonamental, un moviment que ha alliberat tanta energia,en paraules d’Iñaqui Gabilondo, té una gran responsabilitat i la feina serà àrdua, per tal de dirigir la força en el camí correcte i controlar els intents de desprestigiar-lo. Com realment ja ha succeït, quan han pres el control de les accions els brètols i trinxeraires de sempre. No digueu que ha estat la policia infiltrada. Hi ha imatges del violents: denuncieu-los, netegeu el moviment 15-M de paràsits i oportunistes.

Sincerament, us he de dir que soc pessimista, tal com escriu Baltasar Garzón en el seu escrit “Reaccionar para avanzar” inserit en el llibre citat al començament d’aquest post, manca educació i formació sobre la cosa pública i amb aquesta greu mancança el moviment ja ha fracassat. Diu Garzón, a la pàgina 49:

“Por desgracia la capacidad de indignación, motor para la capacidad para reaccionar està vacía. El nivel de adormecimiento es muy peligroso porque conduce al desinterés más absoluto por lo público y por lo solidario. Nada es mio y por tanto nada tengo que hacer por mejorarlo”

Això val per àmbits ven diferents: quan parlem de corrupció, també quan mirem els que trinxen mobiliari urbà i dels qui, ahir, escopien, apedregaven, insultaven, pintaven d’esprai o agredien els representant legals del catalans.

divendres, 3 de juny del 2011

Viatge a Andalusia



Disculpeu-me la manca d'activitat del mes de maig. Per raons familiars vaig estar un dies per Jaén, Puente Genil i Ronda.

La foto correspon a la ciutat de Ronda; en aquells moments una parella d'artistes interpretaven sota la glorieta dels jardins del passeig de Blas Infante, prop del Parador de Turisme, la popular "Scarborough Fair" de forma sublim i amb perfecta adaptació a l'entorn.

Diari del viatge

Dimecres, 25.05.2011

Primer dia, des de Terrassa a Jaén, més de 900 km a la velocitat de 110 km/h. Dit d’altre manera: Sortida de Ca n'Anglada a les 07:30 del matí fins les 19:30 hora d'arribada a l’aparcament soterrani, planta menys tres, de l’Hotel I.C. de Jaén. Descomptant les parades per causes fisiològiques i per l'atenció lògica a la salut són 10 hores dintre de l’habitacle de l'automòbil. Allotjament a les habitacions de la primera planta amb vistes a l’Avinguda de Madrid, orientades a llevant. Bona qualitat del servei, bon preu i decoració extremadament clàssica que no s’avé amb la construcció recent del hotel.

Dijous, 26.05.2011
Desdejuni a l’Hotel I.C. a les 8:00. A les 8:45 sortida en direcció al cementiri San Eufrasio, on ens esperen per a procedir a la exhumació de les restes de MTL els empleats municipals i el responsable de la funerària, hora concertada 9:30. Són puntuals, nosaltres quatre i els tres funcionaris ens dirigim al pati segon, secció 6, nínxol X. Els empleats municipals tenen preparat un carretó, una pala, un mall de paleta i un recollidor de ferro amb mànec llarg. El cementiri fa aspecte de gran abandonament. Tombes de marbre que ha perdut la lluentor amb la tapa entregirada, parets senceres de nínxols esfondrats i plens de runes. Tot plegat té aspecte desballestat, construccions rònegues i plenes de molsa renegrida. La Núria, massa sensible a aquestes emocions marxava d'aquell pati quan l’empleat destinat a fer el paper del clown de l’escena primera del cinquè acte de Hamlet agafà la maceta i va preguntar-nos: ¿Rompemos la lápida? –“Si, claro!” vam dir-li. Al segon cop la pedra grisa gravada amb la imatge del natzarè coronat d’espines i arrossegant la creu sobre el nom del difunt va petar esberlant-se de forma radial en diversos trossos, deixant al descobert un envà de petits maons plans, la veritable tapa del nínxol. Amb pocs cop d’escarpa va cedir aquella tapa disposada fa més de cinquanta-quatre anys. Va quedar al descobert un crani, cara amunt, la caixa s’havia desfet tret de un parell de fustes de l’amplada d’una mà i la llargada de dos pams. L’enterramorts, desenterramorts en aquest cas, amb guants blaus de neoprè va anar destriant els ossos reconeixibles i deixant-los dins la bossa blanca que l’home de la funeraria havia obert i deixat al terra prop la tomba acabada d'obrir: El crani, els fèmurs, alguns ossos dels braços, la mandíbula perfectament conservada, i altres petites peces òssies, potser alguna costella i prou; ni vertebres, ni malucs, ni falanges es reconeixien. L’home de la funerària, vestit amb uniforme blau impecable de funcionari, va tancar la bossa blanca i tots el vam seguir cap a l’exterior del cementiri on l’esperava un cotxe fúnebre. Vam pujar al nostre cotxe berlina i vam seguir el cotxe fúnebre per les rondes exteriors de Jaén, fins el modern tanatori amb crematori situat en els afores de la ciutat. Dues hores després ens van lliurar les cendres, encara calentes, dins d’una urna funerària de color metàl·lic entre bronze y granatós tot dins una bossa de teixit blau fosc sense cap anagrama ni inscripció.

Era massa d’hora per dinar i vam decidir fer camí direcció Puente Genil via Torredonjimeno, Martos, Alcaudete, Luque, Doña Mencía, Cabra, Lucena i PuenteGenil, 117 km. Haviem fet més de mitg camí quan vam parar a dinar en un restaurant de carretera. Casualment erem a Doña Mencía on viu un antic veí nostre amb la seva família. Havent dinat vam trucar-los, potser els vam espatllar la migdiada però la emoció i l’alegria que causà la nostra visita els va emocionar l’allò més. Llàgrimes, abraçades fruits del retrobament inesperat després de 14 anys sense veure’ns.

Al voltant de les 18:00 hores vam arribar a l'Avinguda de la Estación de Puente Genil on s’ubica l’hotel El Carmen, una antiga fàbrica de farina construïda el 1904 i remodelada al 2007 en esplèndid hotel. La Núria rep nombroses trucades al mòbil amb motiu del seu aniversari oficial de naixement. Després d’intal·lar-nos vam tenir temps per anar a casa de la tia Lola. Allà vam conèixer un seu net, metge, MIR de tercer anys, segon fill de la cosina Pili. Passades les 21:00 sopàvem al pati de l'hotel El Carmen separats del carrer per una ampla i llarguíssima tanca de bardisses de rosers agrests atapeïts de flors vermelles. Quedem amb els companys de ruta en mandrejar una mica l’endemà i baixar pel desdejuni a les 9:00 hores.

Foto: Jacaranda dels jardins de Doña Filomena

Divendres, 27.05.2011
Avui tenim programada la visita a casa del Toni, fill de la cosina Lluïsa. A les 8 del matí el dia és gris i plujós. La tènue pluja casi no mulla les llambordes però el reflex de l’estanc del pati, que corre paral·lel a les bardisses de rosers agrests, mostra múltiples cercles concèntrics que s’expandeixen aquí i allà sobre la llisa superfície d’aigua. He obert una de les tres altes finestres que té l’habitació i entra la peculiar olor de les ciutats d’oliverars i de trulls, dels residus fermentats resultants de l’extracció de l’oli barrejats amb la remor d’alguns vehicles que circulen per l’Avda. de la Estación, el piular dels pardals que demanen menjar i reafirmen en seu territori arbori tot fent saltirons entre les antigues teulades àrabs de ceràmica sovint vidrada.

Després del desdejuni hem anat carrer avall en direcció al centre de la ciutat, i hem parat davant l’antiga fàbrica de codonyat “Doña Filomena” que també era la residència senyorial a les afores del poble de la família Reina, des de molt abans de la Guerra del 36. Les portes de l’ample jardí eren obertes i vam decidir-nos a entrar i guaitar els indrets on la senyora Rosario havia treballat tantes i tantes hores en la seva joventut, fent codonyat quan era temporada, a la tardor; i rentant roba, fregant, traient males herbes i cosint quan la feina dels codonys s’havia acabat. Ens va sortit a rebre el nou amo de la casa, un amable home de 78 anys, antic pagès treballador incansable que amb el propi esforç i amb treball constant ha aixecat un petit negoci d’hostaleria que l’ha permès comprar la meitat de les possessions de la arruïnada família Reina. L’home ens ha mostrat l’interior de la casa el pati interior, ara cobert, és un gran saló de convencions. Ens ha emocionat l’extraordinària amabilitat d’un home d’esquerres que s’ha fet a si mateix, malgrat quedar de ben petit orfe de pare, mort per les represàlies dels liquidadors de la Segona República Espanyola. Sortint de "Doña Filomena" visitem uns populars magatzems, de propietat valenciana, situats prop d’una antiga sitja en el camí d’Aguilar de la Frontera.

Visitem la família de la neboda Soledat de Terrassa, el nebot d’ella el Toni no hi era, tots els matin ha d’anar a Cabra, però la seva muller el seu fill mostren una extraordinària alegria. Després arriba la Lluïsa, mare del Toni, que ha enviduat recentment acompanyada de la seva filla Sara. Un gran lloro verd en el qual no havíem parat atenció comença a cridar esverat, cada cop més fort, de manera que el fill del Toni pren la gàbia i l’amaga al pis superior. Acompanyada de la seva filla la senyora Lluïsa marxa pràcticament sense badar boca. Té un caràcter especial que entristeix alguns del seus familiars més propers.

Aperitiu a la Matallana i dinar en Casa Pedro. El cambrè que ens atén ha viscut molts anys en el Pla del Bonaire, un barri de Terrassa. La cuina i el servei de Casa Pedro són de “deu”.

Descans o migdiada fins les 17:00. Després visita a casa de la tia Lola, passem primer pel carrer on havia viscut l’Àngela. Converses plenes a vessar de nostàlgica amb les velles veïnes retrobades després de tants anys. Una constatació: no totes han sobreviscut al pas del temps.

Al vespre tapeo i cervesa en una terrassa davant d’un IES i a prop de “Doña Filomena”. Conversació amb gran part de la família de Lola fins les dues de la matinada.


Foto: Reixes a la part vella de Ronda.

Dissabte, 28 de maig de 2011
Dia previst per la visita a la bonica ciutat de Ronda i per a la localització del lloc on dipositar les cendres. Anada a Ronda via: Estepa, Antequera i carreteres comarcals per paratges muntanyencs molt naturals. Arribada a les 11:15 h. Vistes i ambient impressionant. Molts turistes forànis: asiàtics, francesos, centre i nord-europeus, americans. En ser dissabte multitud de persones guarnides elles amb pameles, ells amb frac, evidentment per celebracions nupcials. Cotxes de cavalls. Temperatura bona. Carrers porticats, nets, impregnats d’olors del fins articles de marroquineria, reixes de filigrana, testos de geranis. Hem deixat el cotxe en l’aparcament municipal al costat de l’ajuntament, en la part vella al sud del poble, després de passar amb el cotxe sobre el Puente Nuevo, tan fotografiat pels viatgers. Passem, ara caminant,novament de sud a nord pel Pont Nou (però que data del segle XIX)sobre el Guadalevin. El riu ens mostra les seves aigües netes i refulgents moltíssims metres més avall. Seguim la façana sud del Parador de Turisme fins arribar a l'aeri mirador de l’ajardinat Passeig de Blas Infante. Allá en una romàntica glorieta una parella de músics, amb formació acadèmica clar, interpreten a la perfecció peces amb flauta de bec, arpa, guitarra i veu. La nostra arribada a la glorieta va coincidir amb la dolça veu femenina i la música dels instruments que interpretaven “Scarboroug Fair”; peça popular del segle XII i popularitzada per Simon & Garfunkel en els anys seixantes del segle passat. De Ronda, podem dir que hem fet un petit tast que en deixa amb el regust de gaudir-ne molt més.

Dinar en el el camí de tornada a Puente Genil, parem en un restaurant de carretera als afores de Campillos, on també celebren una convenció familiar a la vista d’un autocar d’on baixen els convidat a la Primera Comunió d’una nena d’uns deu anys, que baixa del vehicle avillada per l’ocasió amb vestit de color marfil de màniga curta i llarga falda, plena de puntilles, guipurs, blondes i beines.

Arribada a Puente Genil a les 17:10, dipositem les centres al peu d’un arbre centenari a pocs metres del cabal del riu, a la riba esquerra, amb bona vista.

Tornada a l’hotel a les 17:30h, dutxa i descans fins les 18:30. Prop de l’hotel viu un fill de la tia Lola. Truquem al número 3 del carrer Copèrnic, però no hi són, una veu jovenívola ens diu per l’intèrfon que el seus pares han marxat a Còrdova amb motiu del naixement del primer net de sa germana Pili. Quan arriben a cada de la tia, troben la Pili que ens mostra, plena de satisfacció, la foto en la pantalla del mòbil del primer net als quinze minuts d’haver vist la llum per la cesària de la mare.

Sopar de montaditos amb una gerra de cervesa per a repartir entre tots quatre en una terrassa de la Matallana. És dissabte, comença a fosquejar, temperatura agradable, ambient esportiu, tothom segueix a les pantalles de TV el partit del Barça a Wembley. Camí de retorn a l’hotel, per l’Avinguda de la Estación, no paren de passar cotxes onejant banderes blau-granes amb estridència de botzines. És evident que el FCB ha guanyat la seva Quarta Copa d’Europa. Quan arribem a l’hotel encara és massa d’hora per anar a dormir. Seiem al voltant d’una de les poques taules lliures en el pati, hi ha molts client que han arribat d’arreu convidats al casament d’una noia de L’Hospitalet de Llobregat. Demanem a l’amable cambré dos infusions i dos brandis; poc després marxem a dormir quan la Rosario mostra signes de fatiga i una mica d’afonia. Ella en aquest dia ha complert un desig llargament esperat: lliurar els seus descendents del càrrec de fer-se’n responsables del progenitor mort al 1957.

Diumenge, 29 de maig de 2011
Dia previst per la visita a la finca del Toni, fill de la neboda Mati, situada a la riba esquerra del riu Genil.

Després del desdejuni com si volguéssim seguir el costum cristià de santificar les festes, però sense tenir nosaltres cap tint de beatitud, hem anat a Jesús, encara que seria millor dir: hem pujat a Jesús. Aquesta petita església, antic cementiri, està ubicada sobre un pujol amb un gran coster orientat a sud que és una gran plaça empedrada a l’estil moresc, actualment destinat a l’aparcament d’automòbils. Però, que a les matinades dels divendres sants s’oficia una emotiva “Diana”, amb la plaça plena de gom a gom sota la llum de la lluna plena, deixant un estret pas pels romans armats de pilums i torxes que amb música de tambors i cornetes, marcialment, prenen el natzarè per executar-lo.

Ens fem fotos al pòrtic del “Jesús”, de seguida una senyora d'etnia rumana d’uns cinquanta anys, com sorgida del passat ens demanat caritat. L’Àngela s’ha ofert per acompanyar-la a una institució de beneficència però la gitana l’ha rebutjada dient-nos: ”Yo no entiendo”. Dins l’església només hi ha un home d’actitud indiferent. El capellà, un home de uns seixanta-cinc a setanta anys, vestit de civil, panxut i agre, ens ha seguit amb notable menyspreu sense dir res, com si vigilés que nos ens emportéssim les espelmes.

Hem passat per la casa del Toni a efectes de confirmar l’hora d’anada a la seva casa de camp. Ens diu que també vindrà el seu germà però no la germana ni la seva mare. Dinar excel·lent al menjador de l’hotel.

La neboda Lluïsa ha demostrat un notable menyspreu per la seva tia y els familiars de Terrassa. No és gens estranya aquesta conducta de part de qui ha ofès tant en altre temps als propis fills i a sa mare. Persones així són dignes de llàstima.

A les 18:30 hem arribat al camp del Toni, desenes de gossos: dàlmates, galgs, llebrers; tres porcs de pell negre, ocells exòtics... Nosaltres hem pres un café o un refresc al voltant d’una porta estesa sobre dos caballets a l’ombra d’una noguera immensa. El germà del Toni m’ha demanat d'acompanyar-lo al parc d’energia fotovoltaica on treballa, de 128.000 m2 i de més de 3 MW de potència. Una meravella de tecnologia punta, neta i necessària.

Dilluns, 30 de maig de 2011
El retorn. Desdejuni a les 7:30 i sortida cap a Catalunya a les 8:25. Carreteres, autovies y autopistes excel·lents. Impressionants les grans extensions d’oliveres andaluses, i les grans planures de Castella-La Manxa. Finalment, després d’un periple de més de 2300 km arribem a Ca n’Anglada passades les 20:00, just per prendre un entrepà al Viena.

Edició revisada amb data 07.06.2011-15:00h

diumenge, 22 de maig del 2011

Indignació


Un de cada dos joves (menors de 30 anys) de tot l’Estat no té feina, i molts dels afortunats que estan empleats ho fan en condicions de precarietat. La generació actual, si ningú hi posa remei, està destinada a ser una generació perduda. No ens estranyem, doncs, que finalment la indignació esclati a la vista del deteriorament de la justícia i de la moralitat del cos social malalt, el Leviatan potser té càncer. El malestar social ha surat finalment en mig d’una gran crisi econòmica fruit de l’especulació, del liberalisme econòmic, de la cobdícia i del robatori clar, sense més adjectius, perpetrat per elegants senyors, de coll blanc i corbata, que encara pispen i volen pispar més tot i que tenen sous de milions d’euros l’any.

La darrera setmana, centenars de milers d’aquests indignats han sortit al carrer, a Madrid, Barcelona, Sevilla... i a moltes ciutats d’Espanya i del món convocats pels moviments socials, com “Democracia Real Ya”, “malestar.org” i tants d’altres, per manifestar la seva indignació i començar a treballar per acabar amb les malifetes del poders; dels formals en mans dels partits tradicionals (potser és prematur qualificar-los d’obsolets, o no?); i del poders econòmics dels dits “mercats” però que són persones amb cara i ulls.

La feina és àrdua i caldrà molta perseverància, pedagogia, organització, bona voluntat, fermesa en la depuració dels trepes, dels corruptes, dels provocadors, dels infiltrats... Molta feina, però no impossible.

Ànims, seny i resistència! Organitzeu-vos!
Joves: La vostra força i el vostre futur, avui i sempre, són a les vostres mans! I no pas en els partits tradicionals ni en els sindicats. Ningú, des de fora, solucionarà els votres problemes. Cal el vostre esforç personal, ferm, conscient i organitzat!
Lluiteu per a que aquest esforç d'ara no es marceixi com una flor de maig!

NOTA: La foto és del diari Público del día 22.05.2011

dimecres, 11 de maig del 2011

Conductes i benestar


El grau de socialització dels individus d’una col·lectivitat està en proporció directa amb el nivell de benestar del que poden gaudir. Dit d’altre forma: una ciutat on els conductors de vehicles són agressius, feréstecs, on tothom va per on li “rota”; perquè els semàfors no existeixen (Istanbul 1980) o perquè ningú se’ls mira (Nàpols 1986) fa que anar en cotxe sigui un exercici desaconsellat i altament irritant.

Sense sortir de l’àmbit de la mobilitat urbana hem observat a casa nostra una creixent falta de respecte de molts conductors. Per exemple, és sorprenent trobar algú que ens indiqui la seva intenció de girar o de canviar-se de “carril” fent anar la senyalització òptica que fabricants de cotxes i la llei tenen previstes amb tal finalitat. En una escala superior de maldat, o ignorància, trobem gent com una noia conductora que ahir a la tarda ocupava una plaça d’aparcament reservat per a persones amb disminució de mobilitat, sense ser ella res d’això. En ser-li demanat que mostrés la tarja d’autorització per estar ocupant aquell lloc va dir-nos: Que no la tenia, però que no pensava marxar...

Sens dubte aquesta forma de pensar, que fomenta conductes individualistes resumides en la dita: jo primer i el que vingui després que es “foti”, és una branca del mateix arbre que tan bé floreix en forma escopinades al carrer, burilles, brutícia, xiclets, excrements de gossos, enganxines blaves i cartellets anunciant serrallers o bruixots. No oblidem els exemplars ciutadans que malmeten el mobiliari urbà i els que embruten parcs, jardins i boscos.

Com no podem separar el conjunt de la societat dels individus que la formen el resultat del creixement de l’individualisme i de la insolidaritat s’està fen evident en el món de la política. Qui s’estranya del progrés de la xenofòbia o del liberalisme econòmic que ens porta al creixement del les “dretes” en tota la UE, immersa en una la crisis econòmica per a la qual l'“esquerra” no té respostes, amb una població desmobilitzada, desmotivada i desorganitzada. Els moviments espontanis, fruits de la ràbia, com els del món àrab o els d’aquí del proper 15.05.2011, sense organització no arribaran a cap lloc.

***

NOTA: La imatge correspon a una tarja inspirada en la d'una associació belga farta dels abusos dels conductors incívics.

dissabte, 30 d’abril del 2011

Fins on hem d'arribar?


La notícia de què som més de 4,9 milions d’aturats a tot l’Estat és inquietant, però no sorprenent. L’onada de destrucció de llocs de treball veritablement productius fa molts anys que va començar. La seva acció devastadora s’ha accelerat i no té aturador. Aquesta gran massa d’aturats també té l’efecte pervers de empitjorar la qualitat dels llocs que miraculosament persisteixen: contractes escombraries, a temps parcial, temporalitat, sous de misèria. O, el que és pitjor, feina clandestina, amb frau fiscal, sense prevenció de riscos; i que ara mateix s’està pagant a 3€ l’hora. Resumint-ho: precarietat i misèria.

Això passa a la vista dels governants més socials possibles, amb uns sindicats tradicionals sense veritable implantació entre els treballadors, i encara menys entre els treballadors a l’atur. Aquesta desmovilització sindical, potser programada, sumada al deixar fer irresponsablement de molts inversors, accionistes i empresaris ens ha conduït fins aquí; on el sou mitjà baixa, i baixa; les condicions de treball han empitjorat mentre la qualificació dels treballadors amb formació s’està malbaratant. Dels joves que s’han d’incorporar al món laboral no cal parlar-ne: precarietat i misèria. Aquesta sovint emmascarada pels ingressos dels avis que mantenen cada cop més l’estructura familiar: “Són el pal de paller” deia un expert ahir a la TV3.

Un exemple recent d’aquest indiscutible deteriorament social és el cas d’un meu conegut, Gerard, solter de 50 anys: primer fou acomiadat pel tancament per "Suspensió de pagaments" de la fàbrica on treballava des de ben jove; després fou contractat per una altra empresa on ha treballat catorze mesos d’on fou acomiadat amb tots els empleats per fallida del negoci. Ara ha estat contractat per una firma que subministra treballadors temporalment a altres empreses, una ETT d’aquelles que sorpresivament et truquen al mòbil un dia a les 13:00 per a dir-te "Comences a treballar avui a les 14:00"; quan arribes a la nova feina (sense dinar) et fan anar a un departament diferent del que t’havia dit la simpàtica secretaria de l’ETT. “Ha estat un error” diuen, “demà passa’t per l’oficina que signaràs el contracte modificat”. L’endemà signes el contracte esmenat; i quant surts de l’oficina, havent passat justament cinc minuts, et truca la secretària simpàtica per dir-te: “No cal que tornis a treballar aquesta tarda, perquè ja no fas falta a l’empresa. Ja ho saps! El contracte “per obra” s’ha extingit”. Així és la vida aquesta vigília del 1r de maig de 2011.

dilluns, 18 d’abril del 2011

Bunyols de mel (Pestiños)











La següent recepta és la que s’aplica a casa de la iaia Rosario des de sempre. Indefectiblement un dissabte de desembre, una o dues setmanes abans del Nadal, ella prepara de sis a vuit quilos de farina. Aquí citaré la recepta i el procediment per només un quilo de farina. Rosario ho fa així:

Ingredientes:
- 1 kg de harina de trigo
- 200 ml de aceite de oliva
- 200 ml de vino amontillado
- 1 clavo
- Una pizca de sal
- Una cucharadita de levadura "Royal"
- 100 ml de zumo de naranja
- Una cucharadita de semillas de sésamo
- Una cucharadita de semillas de anís y matalahúva
- Raspaduras de piel de medio limón
- Raspaduras de piel de media naranja

Para freír y acabar:
- Aceite de girasol
- Azúcar
- Canela molida
- Miel (opcional)

Preparación:
Aromatizar el aceite de la masa calentándolo en la sartén añadiéndole las tiras de piel de medio limón y de media naranja (no las raspaduras), retirar las pieles de los cítricos antes de que se tuesten demasiado y apagar el fuego. Añadir en el aceite el calvo trinchado y las semillas de anís, matalahúva y sésamo. Dejarlo enfriar.

En el recipiente para preparar la masa poner la mitad de la harina (si se tamiza quedará mucho mejor), el zumo de naranja, el vino previamente calentado con un poco de sal, la levadura, las raspaduras de limón y naranja y el aceite de la masa que ya se habrá enfriado. Amasar todo añadiendo el resto de la harina hasta que adquiera una consistencia tal que sea fácil despegarla de las manos. Dejar reposar la masa una hora.
 


Transcurrido ese tiempo, aplanar trozos de la masa con el rodillo sobre el mármol enharinado hasta obtener una lámina de dos o tres milímetros de grosor. Cortar trozos rectangulares de 3 x 12 centímetros que pueden ornamentarse, con cortes diagonales, torsiones, dándoles forma de lazo, etc. Freír en abundante aceite bien caliente, después dejarlos que pierdan el exceso de aceite y antes de que se enfríen rebozarlos con una mezcla de azúcar y canela molida. Otra opción de acabado, más clásica, es pintarlos con miel un poco rebajada con agua.

 
NOTA: Con fecha 10.12.2012 se ha añadido el proceso de tamizado de la harina. Este año Rosario lo ha hecho así y los pestiños han quedado inmejorables.


dijous, 14 d’abril del 2011

Centenaria receta andaluza para hacer gachas dulces


Esta foto es gentileza del siguiente blog
La receta es tal como la prepara mi anciana pero dinámica suegra, Rosario. La foto de abajo corresponde a las preparadas por ella para Viernes Santo de 2011.

Ingredientes
1 litro de agua (algunos cocineros actualmente utilizan leche rebajada con agua al 50%)
50 g de azúcar
100 g de harina
1 rama de canela
Cáscara de 1 limón
Cáscara de una naranja
2 cucharaditas de matalahúva (o semillas de anís)
50 gramos de aceite de oliva (Rosario utiliza el sobrante de freír los picatostes)
Picatostes (pan frito a dados grandes)
Canela molida
Una pizca de clavo molido
Una pizca de sal

Procedimiento- En una cazuela (*) verter el aceite de oliva y añadir la matalahúva, la canela en rama y las cáscaras de naranja y limón.
- Cuando comiencen a dorarse se agrega un poco de harina, se retira del fuego, añadir 3/4 de litro de agua y calentar a fuego lento, pero sin que hierva.
- Diluir la harina en el 1/4 de litro de agua restante.
- Esta mezcla se va incorporando a la cazuela, lentamente, removiendo bien, para evitar los grumos.
- Añadir el azúcar, la sal y la pizca de clavo molido
- Se deja hervir a fuego lento durante 15 minutos, sin dejar de remover hasta que espese: "Hasta que haga: fórfora-fórfora...", dice una vieja historia que cuenta Rosario.
- Se aparta del fuego, se añaden los picatostes, se vuelca la mezcla en una fuente y se espolvorea con canela molida.
- Dejar enfriar a temperatura ambiente y las gachas estarán listas para comer, mejor en el día siguiente.



(*) Rosario, autora de muchas gachas dulces a lo largo de su vida, las hace en la misma sartén donde ha frito los picatostes. Ver nota número 2

Notas muy importantes:
1- Muchos expertos en la elaboración de gachas dulces recomiendan retirar las cáscaras del aceite una vez fritas. Rosario las deja en la masa. Tened cuidado con las ceras químicas que suelen cubrir algunos cítricos.
2- Rosario añade en la cazuela (o sartén como ella prefiere) con el aceite y el agua caliente la harina directemante sin diluir, poco a poco, cuidando de que no se le formen grumos.
3- Todos los recetarios de gachas recomiendan la proporción siguiente: Una parte, en peso, de harina y diez partes en peso de agua (o leche). Así resultan 100 g de harina para 1 litro de agua.
4- La receta mejora utilizando harina de trigo mezclada con maizena al 50%
5- Para no herrar aconsejo Google consultar, donde hallaréis procedimientos a cientos... (Pido disculpas por las involuntarias rimas)

dissabte, 9 d’abril del 2011

Contra la mentida


Aquest dies de primavera l’aire del litoral mediterrani esdevé un mal propagadors de les ones de radiofrequència transportadores de les senyal de TDT. Per aquest motiu vam tirar de videoteca, evitant les pantalles pixelades, i vam reveure un parell de clàssics: “Rebecca” de 1940 i “La gata sobre la teulada de zinc” de 1958. Ambdues tenen en comú l’excel·lent interpretació de Judith Anderson: la sinistra majordoma de la difunta Rebecca de Winters a la pel·licula d’Alfred Hitchcock; en l’atre film és la sogra del personatge interpretat per Liz Taylor.

Aquesta última, que comentaré aquí, està basada en un text extraordinari originalment escrit per al teatre per Tennessee Williams. No recordo quan va ser que una pel·lícula em fes fruit tant, gaudint del missatge humà, crític amb el vicis i defectes de la societat capitalista contemporània. “La gata...” és un bellíssim, nítid i quasi estrident crit contra la hipocresia, la mentida, (la mendacidad, diuen el la versió castellana). “La gata...” és un veritable discurs de declaració de principis respecte de la vida i la mort, les relacions familiars, l’ús del patrimoni i l’esforç per obtenir-lo, l’amor conjugal, la caiguda del mites, la falsedat dels polítics: però sobretot és una denúncia de la mentida.

Tots els personatges que T. Williams construeix en aquesta peça són una filigrana de perfecció insuperable, talment com la interpretació dels actors, inclosos el nens en el paper de nebots repel·lents. Una pel·lícula imprescindible de contemplar amb tots els sentits, i més d’una vegada si cal. Recomano no perdre-us les al·lusions a la vella Europa i a la guerra d’Espanya.

diumenge, 27 de març del 2011

Lluminàries i analgèsics


Casualment han arribat als meus ulls un parell d’articles sobre la tetradotoxina, un potentíssim anestèsic natural, present en alguns peixos de la varietats anomenades “peix globus”, fugu en japonès. La substància és molt tòxica, i d’efecte analgèsic 3000 vegades més potent que la morfina. El verí d’un sol peix pot matar 30 persones per la paralització de quasi tots el seus sistemes musculars excepte el miocardi que no resulta afectat. Els intoxicats per menjar fugu no perden la consciència però quan deixen de respirar evidentment moren. Per això amb ventilació mecànica i altres ajuts poden tornar a la normalitat de la seva vida l’endemà, quan el verí ha estat eliminat del seu organisme.

Convenientment manipulat aquest peix és considerat un menjar exquisit ens països asiàtics. També l’hem vist en algunes llars en forma de làmpada aprofitant la seva costum d’inflar-se, com un globus, quan se sent en perill. Un cop fora de l’aigua s’inflen d’aire cosa que els fan acabar d’exòtics objectes decoratius per a vendre als turistes.

Laboratoris catalans estan treballant sobre l’aplicació mèdica de la tetradotoxina. Seria una bona troballa, molt millor que l’ús vanitós de la botulina un altre dels verins més potents coneguts, considerat arma biològica, y que alguns espavilats aprofiten per fer-se d’or injectant-lo a presumits, vanitosos, neuròtics i altres desequilibrats psíquics amb diners que així mostren parts del rostre paralitzats molts mesos.

Fonts: Wikipedia.org

dimecres, 16 de març del 2011

Energia nuclear: Segura?


Novament ha passat el que temíem els escèptics de la energia obtinguda de l'urani-235. Ara Fukushima, al Japó, però tothom recordarà Txernòbil l'any 1986. Per causes sempre imprevistes, però que al final són sempre errades humanes, errors tècnics en la manipulació o en el disseny de la planta d’energia nuclear, ha passat altre cop l'alliberament de material radioactiu al medi ambient.

És exactament la metàfora de l’aprenent de bruixot. Els humans estirem les regnes de la natura més del que la natura permet. El resultat en forma de catàstrofe derivada de l’obtenció d’energia ens ha mostrat els ullals altre vegada. Creieu-me, no és impossible un Homer Simpson com el d’aquell capítol en que està a punt de fondre’s el nucli de la Central del senyor Burns.

Podem concloure que la crisi energètica global ha començat seriosament aquest 2011, fruit de la inestabilitat política del món àrab productor de cru i ara amb l'impacte en la línia de flotació del lobby atòmic mundial a Fukushima.

Algú ha calculat l’energia, les emissions de CO2 i el cost econòmic necessari per a obtenir l’urani de les barres que s’han trencat a Fukushima. De les terres amb mineral d’urani natural només poques parts per milió són d'urani metàl·lic. De cada quilo d’urani d'allà obtingut només el 0.7% és U235, el 99.2% és U238. Per a que pugui ser utilitzat en les centrals nuclears cal “enriquir-lo”, de forma que el U235 siguí el 4%. Això es fa amb un complex procés de centrifugació que també consumeix gran quantitat d’energia. Més dades: només 18 països tenen mines d’urani. A l’estat espanyol hi ha mines a Salamanca tancades l’any 2000 per la baixa productivitat i no tenim les centriguadores que tan conflictives resulten a l'Iran.

Recordeu també aquella dita castellana: “Tanto va el cántaro a la fuente...”

...-