dijous, 25 d’agost de 2011

Matar un cirerer


Per començar, perdoneu-me aquesta al·lusió a la famosa novela de Harper Lee: Matar un rossinyol, i la commovedora pel·lícula de Robert Mulligan del mateix títol.

Un matí de la meva infantesa, segurament era diumenge, acompanyava al meu pare en la recerca d’herba pels conills (al pati de casa teníem una gàbia de fusta amb mitja dotzena de llorigons, com tants d’altres veïns) quan ell em va fer un comentari d’aquells que resten gravats a la memòria per tota la vida. Parlant de la fragilitat dels arbres va dir-me ”Només cal una incisió que talli l’escorça d’un arbre encerclant tot el tronc perquè un gran exemplar mori; la saba flueix per la capa més nova de fusta, la que hi ha justament sota la pell, per això una petita incisió que l’afecti fa que l’arbre s’assequi”. Aquest capa de fusta és la que ha deixat al descobert unes mans inqualificables, de forma que han mort el cirerer que tant bellament esplendia la darrera primavera en un jardí proper a casa de la meva amiga Rosalia.

Certament, la seva situació quasi sota l’ombra de la palmera sobtava, les branques d’ambdós arbres s’intricaven, però sense molestar-se. La palmera ha estat produint una gran quantitat de dàtils de color carbassa brillant, petits i aspres; en canvi el cirerer víctima de la brutalitat humana perdia les petites cireres encara ben verdes a cops de bastó.

Quan li ho vaig dir a la meva amiga va fer un sentit gest de tristor i enuig. Com jo, quan després de sorprendrem per la inesperada mort del cirerer vaig veure la causa en el tronc encerclat per l’eina del desconegut botxí d’arbres.



...-

diumenge, 14 d’agost de 2011

Cuablanques

Foto: Adrian Benko (Slovakia)

Sovint ens passa que allò que ens va malament en alguna circumstància també ens genera efectes positius en altres situacions. És l’essència d’aquella dita castellana del “No hay mal que por bien no venga”. Un exemple pres de la natura més propera ha estat la colonització del meu carrer por un estol d’orenetes cuablanca. No han nidificat aquí però un nombrós grup s’hi passa hores alimentant-se dels insectes que la feblesa dels plataners d’ombra ha possibilitat de créixer.

Anys enrere, quan els plataners eren arbres sans, els sonors crits dels falciots negres alegraven les primeres hores del sol de llevant xisclant amb passades a gran velocitat prop les finestres de casa. Enguany els falciots no han vingut, però si les orenetes cuablanca que a mitja tarda passegen lentament sense gaires crits a uns metres sobre la part alta dels arbres que cobreixen d’ombra ambdues voreres. Des de fa un parell d’estius, potser tres, els plàtans han estat atacats pel petit insecte paràsit específic d’aquest arbre i de nom “Corytuca ciliata” una petita mosca, d’uns tres mil·límetres, plana, que es deixa agafar fàcilment i que fa olor vegetal quant les xafes entre els dits.

Així, doncs, tot i les fumigacions municipals de finals de primavera, la feblesa dels plàtans d’ombra afavorida pel fong “oïdi” juntament amb la “Corytuca” ha fet que les cuablanques s’alimentin, criïn els seus pollets i ens entretinguin amb els seu vol, planejant discretament i amb elegància sobre els arbres davant les finestres de casa.


Foto: Plàtan d'ombra malalt per l'oïdi i la corytuca.

...-

diumenge, 7 d’agost de 2011

Viatge en bus municipal

Foto: Façana de la parròquia i altres edificis dels salesians a Terrassa.

Vull relatar-vos l’experiència del viatge en “bus” al centre de la ciutat que vam fer una emborinada tarda de la setmana que ara acaba, tot i prenent-me aquesta tasca com a remei per allunyar les negres boires que desprenen els suplements econòmics dels diaris amb fulls de color salmó, amb articles que reconeixen la inevitabilat d’una nova recessió mundial, on els experts economistes critiquen la decisió errònia de les polítiques centrades en la reducció del dèficit. Polítiques que des del 2008 fins ara no han fet altra cosa que agreujar la crisi sistèmica mundial; avui, tres anys després, tenim més atur, més dèficit, més morts de fam al dia... Ho diuen premis Nobel com Paul Krugman.

La historia que ens ocupa va ser originada per la conversa que en el seient del darrera nostre generava un senyor entrat en la seixantena, xerraire compulsiu, y una dona grasoneta d’uns trenta anys amb aspecte forani, potser era sud-americana, origen confirmat pel seu accent malgrat no tenir trets físics d’indians.

El fet va ocórrer en el viatge de tornada. Havíem anat al centre a la recerca d’unes sabates per a la Marina quan en la nostra mateixa parada, del bus de la línia 5, ens va cridar l’atenció un home alt malpentinat i parlador que no parava d’atabalar el venedor de fruites i verdures d’una botiga propera. Arribats al centre de la ciutat vam fer les nostres gestions per comprar el que havíem de menester, infructuoses s’ha de dir, i ens vam dirigir a la parada del bus línia 5 que ens retornaria a casa. Allà vam veure una mare i una filla d’uns 12 anys, plorant ambdues, i un pare donant explicacions a uns policies municipals. Sembla que uns pispes els havien pres la motxilla de la nena i havien pujat a un bus de les línies 3 ò 7, vet a saber. Va arribar el nostre bus de la línia 5 i ens vam dirigir, com sempre, als seients del fons prop de la porta de sortida. Darrere nostre el xarlatà de l’anada enraonava, amb veu ben alta, dels seus assumptes personals amb la sud-americana que he citat més amunt. L’home deia a la noia:

-Con mi hijo tengo buena relación. Tiene mellizos, niño y niña...
-Qué bien, la parejita! –Va comentar la noia.
-En cambio mis hijas no me hablan. Una porque no entré en su embrollo. Me pedía seis millones, de pesetas, pero al final resultaron treinta y cinco. A una amiga y a su hermana sí que las metió en el ajo... Ahora me dice que se quiere matar. Yo le he dicho: “No te hundas... De todo se sale y todo tiene solución!”
-Pero... ¿Porqué no le hablan sus hijas?
-Bueno. Es que me casé con otra mujer...
-He llegado a mi parada, “Salesianos”, -va interrompre'l la noia- soy salesiana. Espero verle mañana en misa!
El bus de la línia 5 va obrir la porta central però la del darrera no.
-Puerta...! –Va cridar el xerrameca des del fons del bus al conductor. Ara sí, la porta s’obri deixant lliure el pas a la germana salesiana i a una altra dona que devia ser del mateix ofici i que l’acompanyà, en silenci, camí del proper edifici que els salesians tenen en el barri des de mitjans del segle passat.

No som dels que paren l'orella a converses d'altres, però en aquesta ocasió l'estridència de l'home feia imposible defugir les seves paraules, potser irreals o exagerades, potser fruit d'un desequilibri psíquic.


...-