És un fet demostrat que els pensaments que ens ocupen quotidianament són, sovint, evocacions de les experiències del passat. Podem dir que al llarg de la nostra vida anem deixant uns punts d'ancoratge on retornen constantment per donar estructura lògica i continuïtat en el nostre desenvolupament vital. Això és el que succeeix a la meva amiga Aurora, cada cop que menja mongetes verdes bullides amb patates ella recorda el dia en que sent una nena de quatre anys el seu pare, que aleshores era el que repartia el dinar de beneficència als pobres de la postguerra allà en el seu poble natal de la Subbètica cordovesa. El pare omplia els plats darrere un taulell sota el qual s'amagava la nena, asseguda vora els seus peus en una cadireta de parvulari, amb el plat que li quedava gran sobre la tauleta escolar on el pare havia dipositat les patates amb mongetes i un bon raig d'oli tot guarnint l'os pla d'espatlla, o de galta vet a saber, d'un qualsevol animal de ramaderia ovina, porcina o bovina.
El mateix passa quan traient la pols dels mobles, com cada dijous, agafo el marc de fusta lacat cobert amb una planxa de metall gravada amb motius florals i recoberta amb una primíssima capa d'argent que el temps i la neteja setmanal han pràcticament eliminat deixat al descobert la base de coure. La foto emmarcada és del meu fill, quan tenia poc més de sis anys. Va ser feta un matí de primavera just en el límit de llevant dels aiguamolls de Torredembarra, en l'indret magnífic i natural anomenat Els Muntanyans. Un familiar va suggerir-me temps enrere que era hora d'actualitzar la foto. Naturalment que disposàvem de fotos molt més recents d'aquell nen , les quals mostraven un adolescent, però de cap manera van convencem de fer-me canviar aquell record d'un assolellat matí d'inici de primavera a la platja de Creixell.
Ahir, mentre feia en el morter la picada per l'estofat de xai, vaig rebre l'avís de Sergi que havia arribat a Creixell on pensava passar-se uns dies en un tranquil i preciós apartament a pocs metres de la platja. L'evocació dels moments que m'envaïa el relax, assegut a la sorra en aquella platja de set quilòmetres que conviden a un passeig interminable, des del Roc de Sant Gaità fins el port de Torredembarra. Només acaronat per batre de les onades i la brisa que pentina la sorra esborrant les petjades dels pocs passejants que un matí de dia feiner voltaven aquell indret.
Un altre versió d'aquest efecte d'ancoratge s'observa quan les persones ens mostren un tret característic, positiu o negatiu, del seu caràcter. He explicat en altres llocs el cas d'un col·lega de la feina que sense embuts i com si fos un acte heroic va relatar-me amb tot detall com el dia anterior havia robat un catadiòptric d'un cotxe per substituir el del seu que duia trencat. Després del seu relat el col·lega havia deteriorat sense remei, i per sempre, la seva imatge als meus ulls. Potser, em direu, que aquesta persona tindria trets positiu lloables, i virtuts que el fessin digne de la meva confiança i amistat; però, la mesquinesa mostrada en el seu relat el tacava a tots els efectes. L'ancorava un cartell que deia: "Soc un mesquí, i em complau ser-ho"
...
