divendres, 27 de febrer del 2009

No amagueu el món als nens


Foto: Un nen espectador del món real.

Una cadena de TV d’un estat del nord d’Europa ha tingut problemes amb un dels seus programes dirigits al públic infantil. El programa, del tipus “Barri Sèsam”, elaborat per als més menuts ha incorporat recentment una jove i simpàtica presentadora que juntament amb un xicot entretenen mentre ensenyen y distreuen els petits espectadors.

Resulta que alguns pares, que des d’ara qualifico de nefastament sobreprotectors, han protestat escandalitzats perquè la presentadora té una malformació que l’afecta un braç. Diuen aquests irats pares: que els seus petits fills espectadors del programa poden patir traumes i malsons causats per la visió de la deficiència física de la noia.

És indignant que uns pares tan incapacitats per educar i transmetre valors humanistes com la solidaritat i el respecte per la diferència tinguin la responsabilitat en l’educació dels seus infants. Hi ha qui defensa l’exigència d’un certificat de maduresa i de consciència ciutadana als qui vulguin ser pares.

Què pretenen? Amagar el món real als seus fills, oferint-los una imatge on no existeix la diferència. Volen, potser, fer-los créixer en una falsa realitat de cotó de sucre. Em sembla que aquest és un camí erroni per educar en la convivència i en el coneixement dels altres, única manera d’arribar a la comprensió, la tolerància i el respecte. Amb aquesta actitud, excloent, el que transmeten aquest pares als fills és que les persones diferents han de marginar-se. Negant la diferència a la sensible vista dels infants alhora que s'hi posen en pràctica valors d’injustícia i crueltat és quelcom més que una pedra en el bon camí per formar persones.

dissabte, 21 de febrer del 2009

Xerrada amb Najat el Hachmi



Ahir (20 de febrer) vam tenir la sort d’assistir a l’acte organitzat per la xarxa de Biblioteques públiques de Terrassa a la BD2 dins del cicle “Terrassa llegeix...”. La convidada era l’escriptora catalana d’origen berber Najat el Hachmi. En aquest bloc trobareu el comentari que vaig fer després de llegir la seva guardonada novel·la L’últim patriarca. Cal aclarir que en aquell article no intentava fer una recensió sinó una resposta, un apèndix, a la multitud de temes i realitats que flueixen de la novel·la.

La xerrada va ser molt enriquidora, sobre tot per la proximitat personal, quasi familiar, amb l’autora d’una de les lectures que més m’han agradat dels últims anys. També hi va contribuir a crear aquest caliu de fraternitat la complicitat del públic assistent, entre ells alguns vells camarades i amics. Les intervencions del públic van confirmar, tal com deia en el meu comentari de maig de 2008, que l’atractiu de la narració de la Najat consisteix en la proximitat, en la pròpia identificació dels elements quotidians sovint tràgics, i altres cops fonts de felicitat. Tot això, alhora que s'evidencia una realitat, uns contextos que tots reconeixem i ens n'identifiquem: l’educació en el patriarcat, en l’autoritarisme vers les filles i les dones en general contrastant amb la relaxació en l’exigència del compliment dels seus deures en els nens. També hi apareixen altres ambients que els lectors hem viscut: la rebel·lia, la disparitat entre el lloc d’origen i la terra d’acollida... En definitiva, podem dir que la diversitat cultural, examinada en detall, ens mostra més iguals del que pensem.

Finalment la Najat va comunicar-nos que està treballant en una nova novel·la. De segur que també ens farà gaudir la seva lectura. L’esperem amb impaciència.

dilluns, 16 de febrer del 2009

Més educació


Foto: Bertolt Brecht

Una bloguera de les terres de l’Ebre, pocs dies enrere, citava un article meu sobre la responsabilitat dels pares en l’educació del fills. Aquí vull tornar a queixar-me de la irresponsabilitat amb que alguns pares eduquen els fills.

Tinc l’exemple recent en el fill d’una treballadora d’una coneguda firma de electrodomèstics. La noia, és mare d’un únic fill de cinc anys el qual fa, o millor dit feia, activitats esportives després de l’horari escolar. El nen, va començar per fer natació, però com la piscina no acabava d’agradar-li ho van deixar estar. Al començament d’aquest curs van inscriure’l en una escola d'arts marcials per a nens. Va arribar el moment de posar a prova els aprenentatges, amb una avaluació del primer trimestre, consistent en lluitar per parelles amb el resultat conegut de 50% guanyadors i 50% perdedors. Ignoro si aquest mètode és escaient per a nens d’aquesta edat (1). El resultat de la prova quedava palès quan els nens havien de formar en dues files: winners and losers. Com que el nen en qüestió havia perdut va intentar situar-se dissimuladament en la fila dels guanyadors. La persona responsable de l’activitat va veure'l com intentava fer trampa i, amb molta gentilesa, el va fer retornar a la fila dels perdedors. El nen va ploriquejar, i no ha tornat mai més a classe d’arts marcials, tot i que els seus pares han pagar els curs. Traieu la conclusió vosaltres mateixos.

(1) Bertolt Brecht criticava el sistema pedagògic hitlerià, el de les 39 cadires i 40 alumnes: l’alumne que quedava sense cadira rebia una bufetada.

dimecres, 11 de febrer del 2009

De la vida breu


Foto: Posta de Sol a Banyoles

Aquells que reneguen per la brevetat de la vida replica Sèneca recordant-los com no hi ha manera de trobar homes disposats a repartir el seu patrimoni entre el veïns, en canvi són multitud els que reparteixen la seva vida alegrement amb els altres i, fins i tot, la malgasten en lamentable ociositat o en absurds afers. Diu Sèneca:

“¿Para qué nos quejamos de la naturaleza, pues ella se hubo con nosotros benignamente? Larga es la vida, si la sabemos aprovechar. A uno detiene la insaciable avaricia, a otro la cuidadosa diligencia de inútiles trabajos; uno se entrega al vino, otro con la ociosidad se entorpece; a otro fatiga la ambición pendiente siempre de ajenos pareceres; a unos lleva por diversas tierras y mares la despeñada codicia de mercancías, con esperanzas de ganancia; a otros atormenta la militar inclinación, sin jamás quedar advertidos con los ajenos peligros ni escarmentados con los propios. Hay otros que en veneración no agradecida de superiores consumen su edad en voluntaria servidumbre; a muchos detiene la emulación de ajena fortuna, o el aborrecimiento de la propia; a otros trae una inconstante y siempre descontenta liviandad, vacilando entre varios pareceres; y algunos hay que no agradándose de ocupación alguna a que dirijan su carrera, los hallan los hados marchitos, y voceando de tal manera, que no dudo ser verdad lo que en forma de oráculo dijo el mayor de los poetas: pequeña parte de vida es la que vivimos: porque lo demás es espacio, y no vida, sino tiempo.”

Venen al cas aquestes paraules, ara que un meu amic està en tan precàries condicions de salut. Quan una malaltia irreversible pugna per posar terminis quantificables a l’existència d’un amic, o d’un familiar pròxim, em retorna a la memòria les circumstàncies de la mort dels meus pares. És llavors quan es produeix una mena de clarividència que ajusta en el seu valor real les coses més quotidianes. Així, posem a la llum les banalitats i les foteses en què esmercem de forma lamentable els dies, i els esforços, de la nostra vida. També aquí veiem com, sovint, arraconem els veritables valors com la sinceritat, l’honestedat, la col·laboració, la lluita per la virtut, i tantes altres coses que fan la vida veritablement digna de ser viscuda i són garantia d’autèntica felicitat. La vellesa ens envolta, només cal parar atenció i gaudir del que la natura ens ofereix generosament. Enmig de les majors adversitats sempre podem oferir una mà a algú i trobar ocasió per augmentar el nostre capital de felicitat.

dimecres, 4 de febrer del 2009

Esfondrament financer


Foto: Aiguamolls de Torredembarra

De mica en mica van apareixent noves peces del puzzle que composa el panorama econòmic, de manera que cada cop es veu amb més claredat la catàstrofe en que estem immersos, a tots els nivells: des del més alt, que afecta tot el món, passant pel municipal, arribant en molts casos a l'economia familiar.

A la Xina tenen 20 milions d’aturats en les regions industrials que s’han quedat sense feina per la caiguda de les comandes mundials. En els EUA d’Obama s’està estudiant com aturar la destrucció de milions de llocs de treball, 600.000 en el mes de gener, arrossegats per la ruïna de les principals firmes automobilístiques.

En el seu programa d’avui a TV3 Josep Cuní ha donat veu a una representació del centenar de catalans que han vist desaparèixer totalment els seus estalvis. Els havien invertit, aconsellats per solvents entitats financeres (com el Banco Urquijo) en Islàndia. Només en dos anys, aquelles inversions que rendien un 7% s’han volatilitzat. Els 300.000 habitants d’Islàndia, i els seus bancs, van patir un miratge afavorit pel tipus de canvi entre la Corona islandesa i l’Euro, de manera que semblava possible la progressió indefinida de beneficis i el rendiment il·limitat de les inversions. Ara resulta que el calaix dels bancs islandesos, com els de tants altres països, està buit. I el que és pitjor estan endeutats per una quantitat superior a 8 vegades el seu PIB. Tenen un índex d’atur per les boires. Un desastre que ha fet caure el govern i que un terç de la població vulgui emigrar.

A Catalunya assistim, impassibles o perplexos, a la fulgurant destrucció no tan sols del teixit industrial, sinó de tota l’estructura productiva catalana: agrícola, comercial i de serveis. Només augmenta la gent empleada per l’administració, tot i així el nombre d’aturats s’incrementa en més de mil persones cada dia: més de 32.000 al gener.

Què ha passat? El que és evident, les famílies catalanes i també economies nacionals com Islàndia, Espanya i els EUA s’han endeutat, han gastat diners aliens, amb la pretensió de retornar-los en els propers anys, recolzats pel valor creixent de la propietat adquirida i per l’increment de la productivitat del seu treball (sou en el cas individual, PIB en el cas de països). La realitat ha desmentit aquesta falsedat. Els béns adquirits anys enrere, ara no tenen ni el valor inicial del preu de compra. Però, els terminis pactats amb els creditors s’han de pagar, cosa impossible quan es perd la feina. Els diners no representen cap valor si no hi circulen. Ara, el flux dels corrents econòmics globals i locals han deixat de ser cabalosos rius, són bassals empantanats. No vull fer aquí cap pronòstic a mena de conclusió, però les administracions hauran de afinar amb extrema urgència les neurones per evitar el col·lapse com van patir les economies resultants de l’extinció de l’URSS.


NOTA:
Una nova peça del puzzle apareguda recentment explica la contenció de les entitats financeres de l’estat espanyol a deixar fluir els diners. Segons diu Gabilondo, en el telenotícies de Cuatro del 4 de febrer, el conjunt de bancs i caixes tenen un forat, deixat per les constructores i immobiliàries de 300.000.000.000 €, en lletra: tres-cents mil milions d’euros. Dit d’altra manera, cada ciutadà de l’Estat espanyol hauria d’aportar 6.800€ (sis mil vuit-cents euros) per recuperar les seves pèrdues.

diumenge, 1 de febrer del 2009

Converses sobre la ira


Reprodueixo, altra cop, parts d’un dels tractats morals de Sèneca: Sobre la ira.

II - XXXIII. .... Disgustado G. César (Calígula) por la minuciosidad que afectaba en traje y peinado el hijo de Pastor, ilustre caballero romano, le hizo reducir a prisión, y rogándole el padre que perdonase a su hijo, cual si la súplica fuese sentencia de muerte, ordenó en el acto que le llevaran al suplicio. Mas para que no fuese todo inhumano en sus relaciones con el padre, le invitó a cenar aquella misma noche. Pastor acudió sin mostrar el menor disgusto en el semblante. Después de encargar que le vigilasen, César le brindó con una copa grande, y el desgraciado la vació completamente, aunque haciéndolo como si bebiese la sangre de su hijo. Mandole perfumes y coronas, con orden de observar si los aceptaba; los aceptó. El mismo día en que había enterrado al hijo, o mejor dicho, que no pudo enterrarlo, él, centenario, estaba reclinado en el lecho en el banquete de César, y el anciano gotoso hacia libaciones que apenas se permitían el día del nacimiento de un hijo. Durante todo el tiempo no derramó ni una lágrima, ni señal alguna reveló su dolor. Cenó como si hubiese obtenido el perdón de su hijo. ¿Me preguntas por qué? Porque tenía otro.../...El segundo hijo hubiese perecido, de no quedar el verdugo contento del convidado.

Fins aquí la narració de Sèneca, que pren com a exemple de la inconveniència d’actuar empès per la ira un fet que també cita Seutoni, fent referència sobre la crueltat de Calígula. Diu Seutoni: “Va forçar a seure a la seva taula un pare que acabava de ser testimoni de l’execució del seu fill”. Sèneca amb la seva argumentació fa evident que la ira no és la més assenyada resposta davant les injuries i les més abominables injustícies. Més endavant fa la següent reflexió i aconsella què fer per a corregir la pròpia conducta:

III - XXXVI. ¿Qué razón hay para que lo que no ofende en público, hiera en la casa, sino que allí llevamos costumbres suaves y tolerantes, y aquí desapacibles y quisquillosas? Necesario es educar y fortalecer todos nuestros sentidos que por naturaleza son pacientes: si el ánimo trata de corromperlos, debe llamársele todos los días a cuentas. Así lo hacía Sextio: cuando terminaba el día; en el momento de entregarse al descanso de la noche, examinaba su conciencia: ¿De qué defecto te has curado hoy? ¿qué vicio has combatido? ¿en qué has mejorado? La ira se calmará y hará mas moderada cuando sepa que diariamente ha de comparecer ante un juez. ¿Qué cosa más bella que examinar de esta manera cada día? ¡qué sueño el que sigue a este examen de las acciones! ¡cuán tranquilo, profundo y libre, cuando el alma ha recibido su alabanza o reconvención, y, sometida a su propio examen, a su propia censura, ha hecho secretamente el proceso de su conducta! De esta autoridad uso, y diariamente me cito ante mí mismo: en cuanto desaparece la luz de mi vista, y mi esposa, enterada ya de esta costumbre, guarda silencio, examino conmigo mismo todo el día y repaso de nuevo todas mis acciones y palabras. Nada me oculto, nada me dispenso: en efecto, ¿por qué había de temer considerar ni una sola de mis faltas, cuando puedo decirme: Cuida de no hacer eso otra vez; por esta te perdono: en tal debate has hablado con excesiva acritud: en adelante no te comprometas con ignorantes: los que nada han aprendido no quieren aprender: reprendiste a aquel con demasiada libertad, por cuya razón has ofendido más que corregido: considera en lo sucesivo no solamente si es verdadero lo que dices, sino también si puede soportar lo verdadero aquel a quien lo dices.