dijous, 29 de gener del 2015

Els amics del meus amics



Ahir a la tarda vam acompanyar la nostra estimada Rosario en el sepeli d'un familiar mort el passat dimarts amb més de 84 anys, el vincle del qual amb ella era molt més d'entranyable afecte, fraternal humanitat y amistat sincera, que no pas per raons de sang o simple parentesc polític. Altre cop, ahir es va fer manifest que les alegries dels nostres amics i estimats són les nostres alegries i les seves penes són les nostres tristors.

Personalment jo havia tingut molt poc contacte amb l'home que honoràvem en el temple del tanatori egarenc, però sempre l'havia vist com una personalitat extremadament honesta, alegre i positiva; malgrat que la vida molt dura que li va correspondre viure no va deixar de infligir-li severíssimes proves de paciència on demostrar la seva virtuosa abnegació. Va ser pare de dos fills i quatre filles, cinc segons la Rosario. El més petit dels nois va renunciar voluntàriament a la vida quan tenia al voltant de vint anys. Aquest fet traumàtic va afectar terriblement la vida familiar, fins el punt que la mare no va recuperar-se mai de xoc.

En el sepeli, emocionant per las breus i precises paraules de comiat que una de les filles ens va dirigir als presents lloant la figura del seu pare, vaig sentir que acomplia amb dos deures: un, acompanyar la nostra estimada Rosario per la mort d'un puntal de la seva vida, el paleta que va aixecar totxo a totxo la llar on ara ella viu confortablement; i l'altre va ser el fet de palpar, un cop més, l'evidència de la fragilitat i brevetat de la nostra pròpia vida de forma que sens dubte d'aquí a pocs anys, tan de bo que siguin molts, nosaltres mateixos serem els objectes de comiat dintre d'un taüt de fusta envernissada.


...-

diumenge, 25 de gener del 2015

Pa a la paperera



Avui comento una fotografia, trista i que m'avergonya, recollida dels diaris locals. Una paperera plena d'entrepans. No sé a vosaltres; però, a mi em sembla una imatge esfereïdora; i no únicament per aquella dita que sempre repetien a casa, sobre tot la iaia Maria, que deia: "El pa no es llença. És pecat fer-ho".

Realment en aquests temps de crisi i de desigualtats creixents, on el rics cada vegada són més rics i el pobres cada cop més pobres, sembla una obscenitat la visió d'una paperera plena de menjar. El fet de ser presents, com simples testimonis de pedra, ens fa còmplices i reclama una acció d'aquells que no estiguin adormits per la rutina i el pensament de que "Això no te res a veure amb la meva vida".

Una amiga m'ha dit que "tinc la pell com de paper de fumar", i que si m'afecta la visiò d'aquest tres o quatre entrepans què passarà si penso en els centenars de tones de menjar en bones condicions que es llencen cada dia a les escombraries directament des dels "palets". Passeu un bon dia... Si podeu!


Foto: Cristóbal Castro (La Torre del Palau)
...

dilluns, 5 de gener del 2015

Cavalcada de Reis


Demà, sisè dia del nou any, la tradició d'origen bíblic de l'Epifania mana que el món cristià celebri la festa de la manifestació (revelació) de Jesús com els Messies davant els tres Reis Mags d'Orient, o un nombre indeterminat de Savis segons altres fonts. La diada ha arribat un any més, posant fi a les festes nadalenques coincidents amb el solstici d'hivern a l'hemisferi nord. Casualitat?

Tal dia com avui, 5 de gener vigília de Reis, surten als carrers de les nostres ciutats carrosses guarnides amb més o menys art i enginy per obsequiar la quitxalla i també més grans, amb caramels a grapats. Assumpte forca perillós, perquè no seria el primer nen accidentat sota les rodes dels vehicles tractors per causa de la captura d'una llaminadura bellugadissa. A la meva infantesa els pares sempre duien els fills a mirar la cavalcada, a patir fred a la Rambla o davant l'Ajuntament; en acabar l'acte sempre havien nens amb dits trepitjats per l'ingenu intent de recollir un dolç de sucre cristal·litzat aturat al terra. Altres més grans amb idèntica mala sort havien rebut una dolça pedrada al bell mig del vidre de les ulleres que ara lluïa una magnífica i nítida esquerda.

L'endemà era l'últim dia de vacances escolars d'hivern, després el món tornava a la seva rutina de camins envoltats de bonica gebre al matí; i, de camins enfangats al migdia.


...-
Nota: Recordo haver escrit alguna entrada anterior sobre aquest mateix tema.